Ramon Tremosa (Barcelona, 1965) ha estat diputat al Parlament Europeu durant deu anys, del 2009 al 2019. Ara, després d'una dècada a Brussel·les, l'economista i professor ha tornat a la Universitat de Barcelona a donar classes. De l'època com a eurodiputat a la Comissió d'Economia, Tremosa en té un sense fi d'anècdotes i reflexions, que ha volgut plasmar en el seu nou llibre Què fan els bancs centrals! (Pòrtic).
Parla de moltes coses però destaquem les relacionades amb el procés de Catalunya
[..]
Espanya té una llista molt llarga d’ineficiències que poden desembocar en pobresa massiva en el futurLa mica d'Europa que tenim ha donat capacitat a Catalunya per desplegar el seu potencialEspanya, com Itàlia, és feble pel deute públicEspanya té unes febleses i per tant no pot reprimir l'economia catalana com si fóssim al s. XIX
Deu anys d’eurodiputat són molts... Com es respira la situació de Catalunya allà?
L'opinió publicada respon aquesta pregunta. El col·lectiu Emma col·lapsa el 2017 perquè és incapaç de recopilar els milers d’articles que es publiquen de Catalunya. I he de dir que el balanç no és desfavorable: fixa’t com el ministre Borrell o l’exministre Zoido han anat insistint que Espanya té un problema amb la imatge internacional.
Senyal que ells han fet malament les coses més que no pas nosaltres bé.
I els periodistes de fora ho observen i diuen: “Aquesta gent fa mobilitzacions pacífiques i de manera festiva i creativa, aquesta gent vol canalitzar en seu parlamentària la demanda majoritària al carrer”, i també veuen que Espanya reprimeix amb violència, nega drets, adultera resultats electorals, empresona rivals, etcètera.
El món ha descrit això.
Le Monde el 2015 demana un referèndum,
The Economist, el Financial Times i el New York Times ja el van demanar el 2014.
A la premsa alemanya, que era la més hostil, quan hi arriba Puigdemont hi ha un canvi, i ara hi trobes tant articles a favor com en contra. I quan els periodistes alemanys comencen a investigar a fons què està passant, comencen a publicar coses que generen que es creï España Global. Per tant l'opinió publicada respon aquesta pregunta, i en aquest sentit considero que la causa catalana ha fet moltes coses molt bé, i la causa espanyola n’ha fet moltes de malament.
L'opinió publicada respon aquesta pregunta. El col·lectiu Emma col·lapsa el 2017 perquè és incapaç de recopilar els milers d’articles que es publiquen de Catalunya. I he de dir que el balanç no és desfavorable: fixa’t com el ministre Borrell o l’exministre Zoido han anat insistint que Espanya té un problema amb la imatge internacional.
Senyal que ells han fet malament les coses més que no pas nosaltres bé.
I els periodistes de fora ho observen i diuen: “Aquesta gent fa mobilitzacions pacífiques i de manera festiva i creativa, aquesta gent vol canalitzar en seu parlamentària la demanda majoritària al carrer”, i també veuen que Espanya reprimeix amb violència, nega drets, adultera resultats electorals, empresona rivals, etcètera.
El món ha descrit això.
Le Monde el 2015 demana un referèndum,
The Economist, el Financial Times i el New York Times ja el van demanar el 2014.
A la premsa alemanya, que era la més hostil, quan hi arriba Puigdemont hi ha un canvi, i ara hi trobes tant articles a favor com en contra. I quan els periodistes alemanys comencen a investigar a fons què està passant, comencen a publicar coses que generen que es creï España Global. Per tant l'opinió publicada respon aquesta pregunta, i en aquest sentit considero que la causa catalana ha fet moltes coses molt bé, i la causa espanyola n’ha fet moltes de malament.
I els governs?
El problema és que a dalt de l'opinió publicada hi ha els governs, que són l’última pantalla. L’estat espanyol directament ha actuat en aquest nivell per frenar possibles reconeixements, això és evident i públic que ha estat així. I potser a Catalunya li ha faltat múscul en termes de majoria electoral més clara per no donar arguments a l’Estat de fer trampes amb els números que posin en el no tots els comuns, els votants de Pacma, etcètera, i que tinguin l’argument que no hi ha majoria.
Tenen molt mèrit els resultats electorals aconseguits fins ara amb tota la premsa de Madrid sistemàticament forçant la imatge que de Catalunya es presenta a Espanya, amb tot l’statu quo, totes les grans empreses de l’Ibex, etc.
Té molt mèrit el resultat electoral dels partits independentistes que han anat a l’alça en els últims 10 anys, però en termes de poder donar un missatge irrefutable i molt clar a la comunitat internacional, encara falta una última empenta.Els resultats no són els que per mi haurien de ser per poder anar pel món sense que ningú pugui discutir la voluntat d’independència.
El problema és que a dalt de l'opinió publicada hi ha els governs, que són l’última pantalla. L’estat espanyol directament ha actuat en aquest nivell per frenar possibles reconeixements, això és evident i públic que ha estat així. I potser a Catalunya li ha faltat múscul en termes de majoria electoral més clara per no donar arguments a l’Estat de fer trampes amb els números que posin en el no tots els comuns, els votants de Pacma, etcètera, i que tinguin l’argument que no hi ha majoria.
Tenen molt mèrit els resultats electorals aconseguits fins ara amb tota la premsa de Madrid sistemàticament forçant la imatge que de Catalunya es presenta a Espanya, amb tot l’statu quo, totes les grans empreses de l’Ibex, etc.
Té molt mèrit el resultat electoral dels partits independentistes que han anat a l’alça en els últims 10 anys, però en termes de poder donar un missatge irrefutable i molt clar a la comunitat internacional, encara falta una última empenta.Els resultats no són els que per mi haurien de ser per poder anar pel món sense que ningú pugui discutir la voluntat d’independència.
L’economia passa per davant de la política?
Els interessos són els interessos. Sempre he defensat que si Catalunya és independent no serà expulsada ni de l’euro ni del mercat comú ni de la lliure circulació, perquè aquí hi ha 8.500 multinacionals que serien les principals perjudicades d’aquesta expulsió.
Volkswagen de Martorell, si Catalunya s’independitza i Espanya vol fer boicots per terra, mar i aire, trucarà a Merkel i li demanarà que defensi la planta de Catalunya perquè hi ha molts diners invertits i que a més exporta el 80% dels cotxes als mercats europeus. I així la llista és molt llarga.
Els interessos són els interessos. Sempre he defensat que si Catalunya és independent no serà expulsada ni de l’euro ni del mercat comú ni de la lliure circulació, perquè aquí hi ha 8.500 multinacionals que serien les principals perjudicades d’aquesta expulsió.
Volkswagen de Martorell, si Catalunya s’independitza i Espanya vol fer boicots per terra, mar i aire, trucarà a Merkel i li demanarà que defensi la planta de Catalunya perquè hi ha molts diners invertits i que a més exporta el 80% dels cotxes als mercats europeus. I així la llista és molt llarga.
A més, Espanya, com Itàlia, és feble pel deute públic. Des del moment en què el BCE ha estat el principal comprador de deute espanyol, gairebé una quarta part del deute espanyol ja és en mans del BCE, això és una feblesa molt gran de la independència d’Espanya a l’hora d’actuar.
Un exemple...
Quan fa un any el nou govern italià Cinque Stelle vol nomenar un ministre antieuro d’Economia, el BCE durant cinc dies deixa de comprar deute d’Itàlia.
La prima de risc va pujar al maig fins a 200 punts, fins que el govern italià euroescèptic rectifica i nomena Giovanni Tria, que és un conegut proeuro de gran prestigi.
I aleshores surt al Financial Times una informació que explica que el BCE va deixar de comprar deute italià la setmana anterior, i ja s’entén tot.
Espanya té una genètica econòmica de deute com ningú, per tant té un punt fluix, perquè si els mercats no li compren el deute i el BCE tampoc, té un problema gros.
Quan fa un any el nou govern italià Cinque Stelle vol nomenar un ministre antieuro d’Economia, el BCE durant cinc dies deixa de comprar deute d’Itàlia.
La prima de risc va pujar al maig fins a 200 punts, fins que el govern italià euroescèptic rectifica i nomena Giovanni Tria, que és un conegut proeuro de gran prestigi.
I aleshores surt al Financial Times una informació que explica que el BCE va deixar de comprar deute italià la setmana anterior, i ja s’entén tot.
Espanya té una genètica econòmica de deute com ningú, per tant té un punt fluix, perquè si els mercats no li compren el deute i el BCE tampoc, té un problema gros.
Un altre exemple va ser l’agost del 2010, quan per l’alta prima de risc ningú comprava deute espanyol, aleshores van trucar al BCE demanant que comprés deute espanyol, a la qual cosa el BCE respon:
Heu de reformar la Constitució, l’article 135.
Jo el 2014 li vaig dir al expresident del BCE:
“Senyor Trichet, vostè en tres minuts de conversa telefònica va aconseguir el que durant 30 anys milions de catalans no han aconseguit, una reforma de la Constitució espanyola. Felicitats”.
Espanya té unes febleses i per tant no pot reprimir l’economia catalana com si estiguéssim encara al segle XIX, perquè ja estem molt integrats.
El cicle econòmic català ja depèn més del cicle europeu que de l’espanyol.
Fa 15 anys (2014), dos terços de les exportacions catalanes anaven a Espanya i un terç a fora; ara és al revés.
Si Alemanya esternuda, l’economia catalana es constipa, pel cicle industrial comú; l’espanyola no. Avui dia l’economia catalana està prou integrada als mercats globals perquè si aquí passa alguna cosa greu, a fora prenguin mal també, i per tant la capacitat de reprimir d’Espanya, en opinió meva, no és la que tenia el s.XIX, quan tota la producció catalana es venia a Espanya i per tant era un mercat captiu, i se’ns amenaçava de deixar-nos de comprar.Ara això és completament diferent.
Heu de reformar la Constitució, l’article 135.
Jo el 2014 li vaig dir al expresident del BCE:
“Senyor Trichet, vostè en tres minuts de conversa telefònica va aconseguir el que durant 30 anys milions de catalans no han aconseguit, una reforma de la Constitució espanyola. Felicitats”.
Espanya té unes febleses i per tant no pot reprimir l’economia catalana com si estiguéssim encara al segle XIX, perquè ja estem molt integrats.
El cicle econòmic català ja depèn més del cicle europeu que de l’espanyol.
Fa 15 anys (2014), dos terços de les exportacions catalanes anaven a Espanya i un terç a fora; ara és al revés.
Si Alemanya esternuda, l’economia catalana es constipa, pel cicle industrial comú; l’espanyola no. Avui dia l’economia catalana està prou integrada als mercats globals perquè si aquí passa alguna cosa greu, a fora prenguin mal també, i per tant la capacitat de reprimir d’Espanya, en opinió meva, no és la que tenia el s.XIX, quan tota la producció catalana es venia a Espanya i per tant era un mercat captiu, i se’ns amenaçava de deixar-nos de comprar.Ara això és completament diferent.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada