per Pablo Duer
Yuval Noah Harari és més que un historiador israelià de quaranta-quatre anys. També és més que un filòsof, un professor o un escriptor reconegut. És un dels pensadors més destacats del segle XXI i les seves opinions han influït alguns dels dirigents polítics i econòmics més importants a escala internacional. Barack Obama, Bill Gates, Emmanuel Macron, Mark Zuckerberg o Angela Merkel són a la llista dels qui l’han consultat o que han expressat admiració envers la seva anàlisi de la societat.
Les seves opinions, difoses en la seva reeixida trilogia Sàpiens, Homo Deus: Una breu història del demà i 21 lliçons per al segle XXI, abasten dels temes més globals, com ara per què els humans vam dominar el món, fins als més específics, com ara l’impacte dels algoritmes computacionals en el nostre esdevenidor.
Després d’haver repassat tota la història de la humanitat a Sàpiens, publicat el 2014 i que va vendre més de 13 milions de còpies, actualment es dedica a analitzar el present i, sobretot, els anys a venir.
Els perills de la ingerència d’estats i corporacions en l’esfera privada mitjançant la tecnologia, el futur de l’ocupació, un sistema de renda bàsica universal i les possibles conseqüències de l’enginyeria genètica en la desigualtat són alguns dels temes sobre què conversa de la seva residència al moixav Mesilat Tsiyon (entre Tel Aviv i Jerusalem), on assegura que treballa ‘més que mai abans’ arran de la pandèmia.
—Quins seran els efectes més importants de la crisi del coronavirus?
—Crec que és important d’entendre que ara reescrivim les regles del joc. Del joc econòmic i polític. Presenciem molts experiments en milions de persones, com als Estats Units, que implementarà la renda bàsica universal donant diners a tots els seus ciutadans durant la crisi. Ja s’hi havia pensat abans però ningú no ho havia fet a aquesta escala i no sabem quines en seran les conseqüències. Subratllaria dos elements principals: el primer, que no hi ha res predeterminat a l’hora d’afrontar aquesta crisi i que hi ha moltes opcions, no una de sola i, el segon, que les decisions que prenguem tindran un impacte durant anys i dècades i reconfiguraran el planeta. La meva preocupació principal és que, a causa de consideracions a curt termini, la gent prengui decisions equivocades com, per exemple, encarar la crisi implantant règims autoritaris o fins i tot totalitaris, en compte de donar poder als ciutadans. O que hi hagi estats que optin per l’aïllacionisme i segueixin interessos nacionalistes, cosa que tindria conseqüències terribles per al món una vegada acabada la crisi.
El que fem el mes vinent o els dos mesos vinent canviarà el món durant anys o fins i tot dècades.
—Quins canvis geopolítics poden sorgir?
—Crec que hi ha una cosa important que és veure si aconseguim lluitar units, com a humanitat. Per exemple, establint un sistema mundial de producció i distribució d’equipament mèdic, en què alguns països emprin recursos per a produir respiradors i medicaments i després els distribueixin de manera justa, en compte que els països rics monopolitzin els recursos i no en resti res per als pobres. Si ho aconseguim, aquesta crisi podria deixar un llegat de solidaritat, confiança i cooperació que ens ajudaria molt a lluitar amb moltes més crisis en el futur. Però si acaba predominant una competició egoista i nacionalista entre països per a aconseguir tant com sigui possible per si mateixos sense que els altres importint, danyant l’eficiència en la producció i resultant en una distribució no equitativa dels equipaments, això deixaria un llegat tòxic, una cosa que podria afectar les relacions internacionals molts anys.
—I quina serà la distribució de poder entre països?
—És cridaner la manera en què els Estats Units, d’ençà que va començar el govern de Donald Trump, ha abandonat completament el seu paper de lideratge en el món respecte de crisis prèvies, com va ser l’epidèmia d’Ebola o la crisi financera de l’any 2008, quan va liderar un esforç al costat dels altres països i van evitar un desenllaç pitjor. Però en aquesta crisi, quan ha començat, Estats Units se n’han desentès completament i no hi han fet res. Quan s’ha expandit de l’est d’Àsia més i més, al principi va negar que hi hagués un problema i fins i tot ara, quan finalment ho reconeix, continua sense prendre un paper de lideratge i continua amb la seva política de ‘Amèrica primer’. Però ara en allò que Amèrica és la primera és en infeccions. Els Estats Units bàsicament han abandonat el seu paper de dirigent global i ham deixat un buit que alguns altres països proven d’omplir, com Alemanya, que fa un treball impressionant. Després de mostrar dubtes en la reacció inicial, ara tracta d’adoptar una posició de lideratge responsable, no solament econòmicament, sinó també enviant ajuda i rebent pacients de més països per ajudar-los amb la crisi, i això és una cosa molt encoratjadora. També veiem que la Xina envia ajuda, equips d’experts i equipaments mèdics a països d’arreu del món. Molta gent els acusa d’explotar aquesta situació, però crec que és injust, perquè realment necessitem això en aquest moment, que els països s’ajudin entre si. I si hi ha cap motivació política, què importa?
—Institucions com ara la Unió Europea o les Nacions Unides són prou fortes per a dirigir la lluita contra la pandèmia?
—Aquests últims anys el poder d’aquestes organitzacions ha estat afeblit pel creixement de les polítiques aïllacionistes i populistes. I molts estats que abans eren els principals pilars del multilateralisme i l’ordre internacional, especialment els Estats Units i la Gran Bretanya, hi han renunciat. Ara nosaltres en paguem el preu, en un moment de crisi. Quan necessitem cooperació mundial més que mai, les organitzacions internacionals són relativament febles. No sé què passarà, però espero que la gent se n’adoni amb la crisi de l’error que hem comès afeblint la solidaritat i cooperació internacional, i que a la fi d’aquesta crisi en sortim amb organitzacions internacionals més fortes i amb un aprofundiment de la solidaritat mundial que ens ajudi a lluitar no solament amb aquesta crisi, sinó amb més anys a venir.
—Què creieu que passarà amb el mercat laboral una vegada que això s’acabi?
—Crec que hi ha dos possibles impactes principals. El primer, el mercat laboral es reestructurarà, perquè ara tenim un experiment en massa de treballar a casa i el resultat modificarà l’economia del futur. Moltes coses que es van pensar però que mai no s’han intentat, com ara l’ensenyament universitari per internet, és ara que s’experimenten. Si les universitats s’adonen que poden ensenyar-hi, una vegada que s’acabi la crisi, encara que molts cursos tornin a la normalitat, alguns altres se seguiran impartint en línia, cosa que significa que poden contractar persones a l’estranger per a fer classes, i que podria canviar el mercat laboral acadèmic, per exemple, amb universitats europees contractant professors de l’Índia, que els serien molt més barats i podrien ensenyar de forma virtual. És només un exemple de què podria passar en moltes més indústries. Un altre possible impacte és l’acceleració de l’automatització i la implementació de robots, intel·ligència artificial i aprenentatge automàtic en feines que fins ara eren fetes per humans. Això que passa ara a la crisi és que hi ha molta pressió en moltes indústries per a reemplaçar els humans. Si un treball pot ser fet per un robot, encara que no sigui tan bo com l’humà, en aquest moment és molt més convenient perquè no es poden contagiar. Llavors, si hi ha una fàbrica que té només robots i una fàbrica que té només humans, la fàbrica humana, encara que sigui una mica millor en producció, ara està tancada per la quarantena i la por del contagi, cosa que podria significar un estímul immens perquè moltes companyies experimentin amb un sistema de producció automatitzat. El tema és que, quan la crisi s’acabi, difícilment tornarem on érem abans. Hi ha moltes indústries que podrien travessar un procés d’automatització ràpid, sobre el qual s’ha parlat molt aquests últims anys i que, mentre que en condicions normals podria haver trigat deu o vint anys, per aquesta epidèmia arribarà només en dos mesos o tres.
—Si això passa així de ràpid, podria tenir conseqüències devastadores per als treballadors.
—Sí, i actualment la pandèmia se centra en els països més rics del món, com a Europa, Estats Units, abans a la Xina, Corea de Sud o el Japó. Però a llarg termini, la pitjor de les crisis es patirà als països pobres. Ara no parlem gaire sobre què passa a Amèrica de Sud, a l’Àfrica o al sud-est asiàtic, però tant l’epidèmia en si com la crisi econòmica probablement colpejaran els països pobres i en desenvolupament molt més que no pas els rics. I si el sistema de salut d’un país com Espanya té dificultats per a bregar amb aquesta crisi, pensa què pot passar quan l’epidèmia s’estengui a països com el Perú, el Bangladeix o Sud-àfrica. El major nombre de morts, probablement, serà en aquests països, no pas a Europa o els Estats Units. Igual amb la crisi econòmica: ara la veiem a Europa, l’est de l’Àsia o Amèrica de Nord, però en última instància podran sobreviure mitjançant salvaments econòmics com el que ara implementen els EUA i, fins i tot, podrien beneficiar-se’n a llarg termini mitjançant processos com l’automatització. Però si pensem en els països pobres o en vies de desenvolupament, que no tenen aquestes capacitats econòmiques i que probablement també experimentaran aquests processos d’automatització, molts podrien col·lapsar totalment econòmicament i políticament. Per això crec que cal una xarxa de contenció mundial per a ajudar-los a enfrontar les conseqüències econòmiques de l’epidèmia.
—Quins elements positius se’n poden extreure?
—Més enllà d’entendre la necessitat de més solidaritat mundial, crec que aquesta crisi podria ensenyar-nos a encarar de manera més efectiva alguns altres problemes mundials, com ara el canvi climàtic. Aquests últims anys s’ha parlat molt sobre el perill d’una epidèmia i els governs i els ciutadans no han invertit esforços suficients per a preparar-se, perquè sempre és més fàcil d’enfocar-se en les preocupacions immediates que no pas en perills futurs. Però ara ens adonem que va ser un error enorme no preparar-nos per a aquesta eventualitat, i espero que aprenguem la lliçó amb relació al canvi climàtic: que és millor invertir diners ara per a evitar el pitjor escenari, que no pas esperar que la crisi ens colpegi i sigui massa tard. Una altra lliçó positiva és la importància de l’educació científica i la confiança en la ciència i en els seus experts. Aquests anys hem vist un creixement dels populismes, amb polítics soscavant la confiança de la gent envers la ciència, pintant els experts com una elit desconnectada de la gent a la qual no hem d’escoltar. Ara entenem la immensa importància d’escoltar aquests experts, que ens diguin què passa i què hem de fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada