El 1620 i nosaltres (Borja Vilallonga - ElTemps) o què ens depara el futur?

Borja Vilallonga en aquest article a ElTemps del 4 de maig ens indica com una cosa que va passar fa 400 anys podria tornar a passar.

[Saltem a la part final]

[..]

La gran intel·lectualitat protestant i els seus prínceps alemanys veien la necessitat de fer un pas més amb la unió protestant i aconseguir l’hegemonia en perjudici de la reacció contrareformista dels Habsburg. En el seu somni, Frederic s’havia de convertir en el nou emperador del Sacre Imperi, liderar la reevangelització protestant dels dominis austríacs i alliberar, almenys, els estats italians del jou papal. En aquest somni imperial il·lustrat, França—que tenia una important població protestant—podia acabar inclinant-se per una reforma moderada a partir del seu sentiment gal·licà. Solament les Espanyes i una part de l’est europeu quedaven més o menys exclosos d’aquest somni imperial protestant.
L’ambició imperial i l’impuls intel·lectual protestant expansionista van ser les causes finals per les quals Frederic V del Palatinat va acabar acceptant la corona de Bohèmia que els rebels bohemis li van oferir. Amb aquell gest, desafiava obertament l’emperador Habsburg i materialitzava el somni imperial protestant. Amb tot, aviat es va quedar sol. La unió protestant no va córrer a socórrer-lo. El seu sogre anglès es va desentendre de la seva aventura. Una poderosa lliga catòlica, amb els Habsburg al capdavant, el va derrotar aquell novembre de 1620, ara fa gairebé 400 anys. El que va seguir va suposar no solament la fi del somni imperial protestant, ans la fi de l’optimisme que havien representat Elisabet i Frederic, la seva cort a Heidelberg, i els excitants manifestos rosacreu.
Heidelberg i el Palatinat van ser militarment arrasats.

El castell que havia de ser l’epicentre de l’Europa protestant il·lustrada va ser incendiat, com una part de la valuosa biblioteca de la ciutat—la part que es va salvar és avui al Vaticà, botí de guerra.
Trenta anys de guerra amb la implicació de la majoria d’estats europeus de l’època van devastar Europa d’una manera que mai s’havia vist. Els Habsburg van sobreviure en el seu domini imperial, debilitats. França es va erigir com a gran potència continental.
El protestantisme, en fi, va quedar acotat i estancat.

[REFLEXIÓ]
Aquesta història que explico conté una lliçó per als homes del 2020. Ens fa de mirall. Provenim d’un optimisme semblant al que hi va haver en el primer quart del segle XVII: reforma, il·lustració, progrés, somnis imperials. Hem somiat en les promeses de la ciència, en els somnis de la globalització, en l’optimisme del progrés infinit, en la democratització de la riquesa i l’educació.

Una tragèdia sanitària que, com diu Nassim Nicholas Taleb, hem causat nosaltres mateixos per culpa de la nostra arrogància i desídia, ens ha arrabassat el somni i ens hem vist immersos en una drôle de guerre—que tanmateix c’est une guerre ! En els moments de més intensitat de l’optimisme més acabem desitjant el conflicte, o més negligim l’amenaça del conflicte; i prenem decisions que precipiten els esdeveniments. Va passar el 1620. Va passar el 1914—quan tota Europa estava encantada de tenir, finalment, una guerra. I ha passat aquest 2020. Ens crèiem invulnerables gràcies a la nostra riquesa, al nostre estat del benestar, i a la nostra democràcia. La dictadura xinesa era llunyana—com ho eren totes les amenaces apocalíptiques que Hollywood ens regalava any rere any per despertar-nos la morbositat de la fi de la humanitat en forma de zombies, pandèmies o cataclismes climàtics.

El món que va sorgir de la Guerra dels Trenta Anys i la Pau de Westfàlia no va ser un món millor. Certament, el món somiat per Elisabet i Frederic del Palatinat era molt millor. Però mai va tenir cap oportunitat real de ser.

El món que vam somiar i que vam viure en l’adveniment del nou mil·leni va ser una bombolla. El món que vindrà no serà un món millor—i, sobretot, el que és més important: no tornarem a ser el que havíem estat.

Encara avui, el castell de Heidelberg és una ruïna que mai ha acabat de ser restaurada o rehabilitada: mai va tornar a la normalitat d’un passat millor i no va sobreviure el futur.

És important que, sabedors que anem a una nova Guerra dels Trenta Anys amb el nostre somni optimista fracturat i estripat, siguem capaços de construir una nova normalitat de tot plegat, sense haver de lamentar haver perdut, un cop més, un passat real que era millor que el fals somni futur.