Una vegada més: Bernat Deltell ens recorda d'on venim
Tendim a oblidar fets molt rellevants que han succeït aquests darrers dos anys i que ens aporten algunes pistes per entendre el que està passant ara. I per això convé fer memòria
Gener de 2018.
Comença l’enderroc del govern del Partit Popular. La gran premsa internacional (The Times, Bloomberg, The Guardian, The New York Times, Financial Times, Le Monde i Frankfurter Allgemeine Zeitung) ataca durament Mariano Rajoy i el considera ja un cadàver polític.
I avisa: “el 155 es tornarà contra el govern espanyol”. Després de la derrota de l’unionisme a les eleccions del 21-12, l’Estat, format bàsicament per la monarquia, la Guàrdia Civil i l’alta judicatura (Tribunal Suprem, Constitucional i Audiencia Nacional), agafa les regnes. El rei Felipe VI se’n va a Davos, i els jutges decideixen qui pot ser president de la Generalitat i qui no ho pot ser. Rajoy ja està amortitzat, però té un encàrrec provinent d’Europa: ha d’aprovar els pressupostos i evitar les eleccions per no crear encara més incertesa al país.
Tendim a oblidar fets molt rellevants que han succeït aquests darrers dos anys i que ens aporten algunes pistes per entendre el que està passant ara. I per això convé fer memòria
Gener de 2018.
Comença l’enderroc del govern del Partit Popular. La gran premsa internacional (The Times, Bloomberg, The Guardian, The New York Times, Financial Times, Le Monde i Frankfurter Allgemeine Zeitung) ataca durament Mariano Rajoy i el considera ja un cadàver polític.
I avisa: “el 155 es tornarà contra el govern espanyol”. Després de la derrota de l’unionisme a les eleccions del 21-12, l’Estat, format bàsicament per la monarquia, la Guàrdia Civil i l’alta judicatura (Tribunal Suprem, Constitucional i Audiencia Nacional), agafa les regnes. El rei Felipe VI se’n va a Davos, i els jutges decideixen qui pot ser president de la Generalitat i qui no ho pot ser. Rajoy ja està amortitzat, però té un encàrrec provinent d’Europa: ha d’aprovar els pressupostos i evitar les eleccions per no crear encara més incertesa al país.
I els escàndols i la pressió es disparen encara més durant el mes d’abril:
-Cristina Cifuentes que es postulava com a successora de Rajoy cau en desgràcia
-garrotada dels jutges “regionals” alemanys
-Carles Puigdemont en llibertat a Alemanya
-González Pons enviant cartes mal traduïdes a tots els eurodiputats qüestionant la justícia alemanya
-sense pressupostos
-en breu sentència Gürtel període 1999-2005 (i que al final es posposa fins al mes de maig, just per a què s’aprovin els pressupostos)
-el diari britànic The Guardian considera el ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, un polític “autoritari” al mateix nivell que Nicolás Maduro i Bashar al-Assad
-Suïssa diu que Falciani no és moneda de canvi de ningú
-organismes internacionals (AI, informe Greco, estudi Fòrum Econòmic Mundial, ONU…) posen en qüestió la independència del sistema judicial espanyol i el situen per sota de Botswana i Tadjikistan
-Seat anuncia per segona vegada en menys d’un any que es quedarà a Catalunya sigui quin sigui el seu futur polític
-el candidat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans, Francisco Pérez de los Cobos, és eliminat a la primera
-garrotada dels jutges “regionals” alemanys
-Carles Puigdemont en llibertat a Alemanya
-González Pons enviant cartes mal traduïdes a tots els eurodiputats qüestionant la justícia alemanya
-sense pressupostos
-en breu sentència Gürtel període 1999-2005 (i que al final es posposa fins al mes de maig, just per a què s’aprovin els pressupostos)
-el diari britànic The Guardian considera el ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, un polític “autoritari” al mateix nivell que Nicolás Maduro i Bashar al-Assad
-Suïssa diu que Falciani no és moneda de canvi de ningú
-organismes internacionals (AI, informe Greco, estudi Fòrum Econòmic Mundial, ONU…) posen en qüestió la independència del sistema judicial espanyol i el situen per sota de Botswana i Tadjikistan
-Seat anuncia per segona vegada en menys d’un any que es quedarà a Catalunya sigui quin sigui el seu futur polític
-el candidat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans, Francisco Pérez de los Cobos, és eliminat a la primera
Espanya accelera la seva caiguda lliure. Mariano Rajoy espera la sentència de la Gürtel amb resignació, però abans ha d’aprovar els pressupostos. I això és el que passa: el PNB votarà finalment a favor dels pressupostos, però el portaveu dels nacionalistes bascos, Aitor Esteban, deixa anar una enigmàtica frase en la roda de premsa on anuncia el vot favorable als comptes espanyols: “el 155 decaerá en breve. No lo digo a humo de pajas y sin conocimiento de causa”.
I això és el que passa: el 23 de maig el Congrés dels Diputats aprova els pressupostos, i a l’endemà, el 24 de maig, es fa pública la sentència de la Gürtel que condemna el PP per “enriquiment il·lícit” esdevenint el primer partit polític condemnat per corrupció a Espanya. Tot va com un cronometre.
Acte seguit, Pedro Sánchez impulsa una moció de censura i serà investit president gràcies al suport dels partits independentistes i el PNB, que una setmana abans ha votat els pressupostos del ministre Cristóbal Montoro del Partit Popular.
Pedro Sánchez que havia estat defenestrat pel mateix partit socialista esdevé president espanyol. I el nacionalistes bascos aconsegueixen la quadratura del cercle: aprovar els pressupostos que volia Europa, evitar noves eleccions, fer caure Mariano Rajoy, i eliminar el 155 de Catalunya. I tot, en una setmana!
Acte seguit, Pedro Sánchez impulsa una moció de censura i serà investit president gràcies al suport dels partits independentistes i el PNB, que una setmana abans ha votat els pressupostos del ministre Cristóbal Montoro del Partit Popular.
Pedro Sánchez que havia estat defenestrat pel mateix partit socialista esdevé president espanyol. I el nacionalistes bascos aconsegueixen la quadratura del cercle: aprovar els pressupostos que volia Europa, evitar noves eleccions, fer caure Mariano Rajoy, i eliminar el 155 de Catalunya. I tot, en una setmana!
Ja com a president, Pedro Sánchez es reuneix amb Emmanuel Macron i posteriorment amb la cancellera Angela Merkel. El dimarts 26 de juny hi ha una roda premsa conjunta Merkel-Sánchez a Berlín. Preguntada sobre la presència de Carles Puigdemont a Alemanya, la cancellera respon que “no se sent incòmoda” perquè és una qüestió que es regeix per l’Estat de dret. Al seu torn, Pedro Sánchez admet davant Merkel que “el que representa l’1-O és una pàgina que s’ha de passar”. Uns dies més tard, el 12 de juliol, el tribunal de Schleswig-Holstein accepta extradir el president Carles Puigdemont pel delicte de malversació de fons públics, però descarta fer-ho per rebel·lió. Per tot això, el dimarts 17 de juliol Pedro Sánchez pot detallar el seu full de ruta al Congrés dels Diputats i admetre que cal “diàleg sense traves” amb Catalunya. I afegeix, responent al portaveu republicà Joan Tardà: “el problema s’haurà de resoldre votant”.
I aquí és on comença una guerra oberta entre govern espanyol i Estat espanyol a matadegolla.
Aquest és el punt d’inici on les parts enfrontades ja ni dissimulen.
El dijous 19 de juliol, el “jutge” Pablo Llarena rebutja l’extradició de Carles Puigdemont només per malversació i retira l’eurordre contra el president català i els consellers a l’exili. I a sobre, Llarena denuncia la “falta de compromís” del tribunal alemany. Deixa, per tant, en evidència el sistema judicial alemany i, de retruc, carrega contra la reunió Merkel-Sánchez. D’alguna manera, Llarena insinua (tenint en compte la seva lògica espanyolista) que els governs alemany i espanyol han pactat una solució per al cas dels exiliats que pugui fer caure tota la instrucció.
Aquest és el punt d’inici on les parts enfrontades ja ni dissimulen.
El dijous 19 de juliol, el “jutge” Pablo Llarena rebutja l’extradició de Carles Puigdemont només per malversació i retira l’eurordre contra el president català i els consellers a l’exili. I a sobre, Llarena denuncia la “falta de compromís” del tribunal alemany. Deixa, per tant, en evidència el sistema judicial alemany i, de retruc, carrega contra la reunió Merkel-Sánchez. D’alguna manera, Llarena insinua (tenint en compte la seva lògica espanyolista) que els governs alemany i espanyol han pactat una solució per al cas dels exiliats que pugui fer caure tota la instrucció.
Faig un parèntesi.
El 6 d’abril de 2018, el president Carles Puigdemont surt de la presó de Neumünster després que el Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein en decreti la llibertat sota fiança. El jutge descarta el delicte de rebel·lió en la petició d’extradició que va fer Espanya.
A l’endemà, 7 d’abril, la llavors ministra de Justícia, la socialdemócrata Katarina Barley, fa unes declaracions explosives. Barley assegura que la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein de deixar sortir Puigdemont de la presó és “absolutament correcta” i que a més “l’esperava”. Però Katarina Barley, la ministra de Justícia (de Justícia!), diu una altra cosa, també, i és que Espanya haurà d’explicar molt bé la petició d’extradició pel delicte de malversació, i considera que aquesta tasca “no serà fàcil”. Les declaracions de Barley porten cua. Tant és així que dos dies més tard (9 d’abril) el llavors portaveu del govern federal alemany, Steffen Seibert, relativitza les declaracions de la ministra Barley. Seibert considera el conflicte de Catalunya “com un afer intern”, però en cap moment contradiu la ministra de Justícia. No hi ha matisació, ni qüestionament de Katarina Barley.
El 6 d’abril de 2018, el president Carles Puigdemont surt de la presó de Neumünster després que el Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein en decreti la llibertat sota fiança. El jutge descarta el delicte de rebel·lió en la petició d’extradició que va fer Espanya.
A l’endemà, 7 d’abril, la llavors ministra de Justícia, la socialdemócrata Katarina Barley, fa unes declaracions explosives. Barley assegura que la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein de deixar sortir Puigdemont de la presó és “absolutament correcta” i que a més “l’esperava”. Però Katarina Barley, la ministra de Justícia (de Justícia!), diu una altra cosa, també, i és que Espanya haurà d’explicar molt bé la petició d’extradició pel delicte de malversació, i considera que aquesta tasca “no serà fàcil”. Les declaracions de Barley porten cua. Tant és així que dos dies més tard (9 d’abril) el llavors portaveu del govern federal alemany, Steffen Seibert, relativitza les declaracions de la ministra Barley. Seibert considera el conflicte de Catalunya “com un afer intern”, però en cap moment contradiu la ministra de Justícia. No hi ha matisació, ni qüestionament de Katarina Barley.
Ara tornem a l’estiu de 2018.
Dissabte 11 d’agost.
Merkel es desplaça a Doñana. Reunió bilateral amb Sánchez per tractar la crisi dels refugiats. Roda de premsa dissabte al migdia, just abans de les reunions. És una solució insòlita, això de fer primer la roda de premsa primer i després les reunions a porta tancada (i fins diumenge!). Cap referència a Catalunya. Quatre dies més tard, és a dir, el 15 d’agost, festiu, el diputat republicà Joan Tardà fa una piulada que passa força desapercebuda. És la del referèndum de les tres preguntes:
Dissabte 11 d’agost.
Merkel es desplaça a Doñana. Reunió bilateral amb Sánchez per tractar la crisi dels refugiats. Roda de premsa dissabte al migdia, just abans de les reunions. És una solució insòlita, això de fer primer la roda de premsa primer i després les reunions a porta tancada (i fins diumenge!). Cap referència a Catalunya. Quatre dies més tard, és a dir, el 15 d’agost, festiu, el diputat republicà Joan Tardà fa una piulada que passa força desapercebuda. És la del referèndum de les tres preguntes:
Però l’Estat diu que ja n’hi ha prou de tot plegat i dispara contra el govern socialista.
Motiu?
El dijous 23 d’agost el govern de Pedro Sánchez anuncia que no assumeix la defensa del “jutge” Pablo Llarena a Bèlgica pels seus actes privats. Però uns dies després el govern rectifica i ara sí assumeix tota la defensa de Pablo Llarena.
Què ha passat?
Pressió? Sí, pressió per part de l’Estat. Però, per part de qui? Felipe VI? Alta judicatura? Qui fa la pressió?
Motiu?
El dijous 23 d’agost el govern de Pedro Sánchez anuncia que no assumeix la defensa del “jutge” Pablo Llarena a Bèlgica pels seus actes privats. Però uns dies després el govern rectifica i ara sí assumeix tota la defensa de Pablo Llarena.
Què ha passat?
Pressió? Sí, pressió per part de l’Estat. Però, per part de qui? Felipe VI? Alta judicatura? Qui fa la pressió?
Però el govern no es rendeix i insisteix. El dilluns 3 de setembre, el president Pedro Sánchez preveu un referèndum a Catalunya “però per millorar l’autogovern, no per la independència”.
Algú sembla que està pressionant per trobar una solució al conflicte territorial. És la segona vegada que el president espanyol parla de votar. I és evident que la solució passa per votar, oi?
Algú sembla que està pressionant per trobar una solució al conflicte territorial. És la segona vegada que el president espanyol parla de votar. I és evident que la solució passa per votar, oi?
Tendim a oblidar fets molt rellevants que han succeït aquests darrers dos anys i que ens aporten algunes pistes per entendre el que està passant ara. I per això convé fer memòria. La guerra estat-govern condiciona la política actual, i per això convé recordar d’on venim per entendre bé on podem anar.
Acabo. La política espanyola sempre m’ha recordat aquest diàleg de Casablanca:
-Renault: Dígame, Rick, ¿qué le ha traído a Casablanca?
-Rick: Vine a Casablanca a tomar las aguas
-Renault: Pero… ¡si Casablanca es un desierto!
-Rick: Al parecer me informaron mal
-Rick: Vine a Casablanca a tomar las aguas
-Renault: Pero… ¡si Casablanca es un desierto!
-Rick: Al parecer me informaron mal
Continuarà!
Bernat Deltell. Publicat el dijous 16 de juliol de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada