Curiositats: La revista Pyrénées feia una projecció del 2050...i parla de data independència

A twitter trobes de tot. Joan Canadell ha repiulat això:

L'article parla de diversos temes:
L'escalfament climàtic
Els bascos i catalans són independents entre d'altres

El que encerta de ple és que es farà un referèndum al 2017




"Barcelona, capital del sud d'Europa
Després del referèndum d'autodeterminació del 2017, Bardelona i els seus 3 milions d'habitants s'esdevenen l'incontestable capital de l'Europa del Sud"

La data de la revista és abril dl 1999

Es pot comprar a l'FNAC i a AMAZON

https://consell.republicat.cat/

Resistir a la frustració (David Fernández)

FONT: DIARI ARA

Autocrítica, autoesmena i fins tot autodefensa: calen mistos en la foscor per revertir la resignació que ens volen dictar i a la qual ens volen sotmetre. M’hi ha fet pensar, sobretot, el comentari d’una lectora –la Blaia– sobre l'últim article: "Benvingut el dia que ens facis memòria d’esdeveniments que ens facin somriure". Ho faré(m), paraula. I m’ha acabat de convèncer un tuit del tot solvent de l’apreciat Isaac Rosa: "En Onda Cero llevan media hora debatiendo armas sí, armas no; asunto que hoy llena páginas de periódico y ayer radios, TVs, digitales y redes. Todo empezó con unas palabras de Abascal en una web, y nadie más de su partido ha hablado. No son tan listos, es que somos muy tontos..."
Qui marca l’agenda, qui imposa el relat, qui modula les emocions? I com podem evitar caure-hi de quatre grapes?
D'acord, sí, som també tot el temps que ens fan perdre.

Perquè desmuntar agendes alienes, desfer relats ficcionats i blocar emocions teledirigides és la tasca política i cultural més urgent i emancipatòria. Desempallegar-nos-en. I no és fàcil, quan el bombardeig és diari i ens el volen presentar amb l’embolcall de la infàmia de la falsa neutralitat. Ens fan memoritzar el que diuen els de dalt per fer-nos oblidar el que passa per baix, arran de carrer. Es tractaria aleshores de recordar cada dia que aquest país no calla i canviar la mirada que ens imposen, capgirant-la cap a algunes coses bones que passen cada dia. I de les quals no se’n parla gaire. Pot ser perquè són encomanadisses i ens recorden que no ens sabem rendir. Hipòtesi: esborren les lluites compartides d’avui perquè no en puguem compartir de noves demà. El Poder pot ser roí però d’idiota no en té res.

Setmana que clou. Aturat ahir el desnonament d’una família a Terrassa. Han ocupat la Capella de la Misericòrdia en defensa del CAP del Raval. Can Batlló, finalment, serà autogestionat pels veïns. La Fapac irromp viralment a les xarxes en una defensa implacable, impecable, de l’escola pública catalana, inclusiva i plural. L’estimat Francesc Mateu aconsegueix limitar els estigmes vergonyants de la Junta Electoral Central contra les persones amb diversitat funcional. 200 entitats s’ajunten –aquesta és la clau, ajuntar-se, ajuntar-se sempre– per demanar la municipalització i gestió democràtica del bé comú que és l’aigua. Sos Costa Brava protesta a Barcelona i s’escola al ‘30 minuts’, després de la vaga del clima dels estudiants de divendres passat. Òmnium ja som 162.000 socis i sòcies. I avui el Born s’omplirà per reivindicar als quatre vents –Carme, Tamara, Dolors, Meritxell, Marta, Anna– que ‘Cap dona en l’oblit’. I també demà UCFR contra Vox als carrers de la ciutat. I diumenge, els carrers d’Altsasu quedaran desbordats per la solidaritat. Guanyem cada dia, quan decidim no rendir-nos i ens refem de cada derrota. Amb tot en contra, fins i tot nosaltres mateixos.

Més. Miracle petit a la ciutat dels grans esdeveniments, que sovint encara és la ciutat dels prodigis: ha obert una llibreria nova al barri –l’Obaga, al carrer Girona– i entre altres presentacions s’hi escola 'Economia mundial: desconstruint el capitalisme' (UB, 2019), d’un grup de professors que porten resistint anys els cants de sirena fantasiosos del neoliberalisme que tot ho ha trinxat –també a nosaltres–. Per cert, el dissabte 6 d’abril, manifestació enfront de la nova bombolla immobiliària: punxar-la depèn, termodinàmica del canvi social i polític, de quants estiguem disposats a sortir al carrer. Contra el trumpisme nostrat, vides quotidianes, lluites concretes i fets reals. Gent que lluiti és el que cal –deia el poeta–. Contra tota inquisició, Pepe Rubianes encara ens fa somriure. I tan lluny i tan a prop, dijous era Newroz: any nou kurd, mentre dones alçades, després d'anys d’horror, estan a punt de derrotar l’ISIS.

Resistir la frustració, desobeir el cansament: d’això va tot plegat. Sempre. Indesinenter: ni defallir ni desistir. Res de desesperar, doncs. Tampoc res d’euforitzar-se. Constància perseverant i neurona col·lectiva. En millors o pitjors condicions, la lluita sempre educa i la resistència –ja inevitable, perquè ens hi arrosseguen– requereix necessàriament estabilitat i permanència contra bords i lladres. Altres temps vindran: i si són més negres o menys grisos dependrà, estrictament, de cadascuna d’aquestes lluites, de cada gest, de si insistim o desistim.

Per als moments difícils –com els que vivim– i per quan tot s’emboira i per quan ens vulguin engabiats fins i tot fora de la reixa, les paraules oportunes de Ngugi wa Thiong’o a ‘Lluitar amb el diable. Memòries de la presó': “La colla que està al poder sap que té en monopoli tots els instruments de la violència coercitiva, però també sap que cap força terrenal al capdavall pot derrotar el poder organitzat d’un poble que ha pres conscicència de la seva situació; i per això es fa imprescindible educar el poble en la cultura de la por i del silenci, per tal que se sentin febles i desemparats”.

Acabo. L’altre dia Marchena, a un agent de la Guàrdia Civil que compareixia com a testimoni fent l’orni, li va etzibar: "Mire, señor agente, no puede ser; o es o no es". Sí, aquestes lluites –i les que vindran– ja són. I mai no hi ha més lluita per al futur hipotètic que l’estricte present. I més encara. Abans d’acabar l’article, he trucat a l’Anna a Ginebra. I després d’enllestir-lo, surto al carrer. A la plaça Anna Frank –conquesta veïnal en la lluita contra la Llibreria Europa–, perquè he quedat amb la Txell Bonet i l’Amat Cuixart. Clau de volta en aquest present gris, perquè m’adono que vida i futur continuen sent seus. Tant com dir: malgrat tot, no hi ha cap motiu, ni un de sol, per rendir-se. Sinó tot el contrari.

Manifestació a Madrid (16 de març del 2019)

Ja hi tornem a ser amb el ball de xifres:

El govern espanyol diu 18.000 persones
ElPaís, 55.000 manifestants
i els organitzadors, 120.000


ElPaís: el independentismo protesta en Madrid contra el juicio del procés

"”Hemos venido a despedirnos”, coreaban cientos de personas al paso de una cabecera nutrida de políticos, entre ellos el presidente de la Generalitat, Quim Torra, y gran parte del Govern. Cerca de 500 autobuses y 15 trenes AVE llegaron desde Cataluña para la marcha, convocada por unas 60 asociaciones civiles de toda España, entre ellas la Asamblea Nacional Catalana (ANC) y Òmnium Cultural, las dos grandes aglutinadoras del movimiento independentista."



"Como en Bruselas en diciembre en 2017, donde se estimó la participación en 45.000 personas, y en Barcelona hace justo un mes, con unas 200.000 según la Guardia Urbana, las cifras de participación muestran el baile de siempre. Según la ANC hubo 120.000 personas, rebajadas a 18.000 según la Policía Nacional. Las estimaciones de este diario son de 55.000 personas."

VILAWEB: la seva crònica

Ressó internacional (The Guardian, Washington Post, Euronews, AlJazeera)

Curiositats de la manifestació: la conversió d'un unionista a indepe (real o fake?)

Jordi Puig: ‘Ells lluiten contra allò que odien i nosaltres per allò que estimem’

FONT: Vilaweb 7 de març del 2019

Estada important de Jordi Puig (@Cami_Republica) a Barcelona en el periple en cadira de rodes per tots els Països Catalans. Aquest militant independentista veterà encara la recta final de la seva fita de recórrer el país. Partirà avui mateix cap al Maresme i d’allí estant anirà nord enllà fins arribar a Salses el 7 d’abril, si no falla res en la previsió.

INICI
El viatge va començar el dia 19 de desembre a Cas Concos (terme municipal de Felanitx, a Mallorca) i si tot va bé haurà abastat més de 2.000 quilòmetres de recorregut, en etapes que tenen entre 10 i 30 quilòmetres, depenent de la duresa del terreny a recórrer i de les possibilitats.

[...]

Aquest recorregut que fa pel país ha tingut tres moments màgics excepcionals, ara com ara.

‘El primer va ser el dia 21 de gener, quan el recorregut el vaig fer de València a Bétera, acompanyat del pare de Guillem Agulló. A Bétera és on viu una germana seva i l’acte que vàrem fer allà i la xerrada va ser espectacular, una de les coses personalment més emotives de tota la ruta. Hi ha dos moments més de la mateixa intensitat o importància. El primer va ser l’entrada a Mont-roig del Camp on m’esperava més de mig poble i on vàrem fer un recorregut pel Pont de la Vergonya,el tros de camí immortalitzat al YouTube, on va haver de recular la Guàrdia Civil. Això va ser brutal.

I el tercer moment va ser a Reus, on em vaig trobar amb els avis i les àvies que cada dia fan els tres tombs a la plaça de l’Ajuntament i que són els que van plantar cara als piolins als seus hotels. La líder del moviment és la senyora Maria, que té noranta anys i que em deia: “Tinc noranta anys, és clar que hem de tenir molta pressa”.’

Una de les dificultats principals que ha trobat per fer la ruta, l’explica així: ‘Tècnicament, em consideren un vianant, i això vol dir que no puc circular ni per autopistes ni per autovies. Això ha estat un problema, per exemple per poder entrar a la ciutat d’Alacant. També he de procurar trobar carreteres prou segures que tinguin vorals o on no hi hagi revolts gaire tancats, perquè te la jugues.’ Això ha fet que dels 1.600 quilòmetres recorreguts fins ara la majoria siguin en cadira de rodes, però uns quants centenars els ha haguts de fer amb automòbil.

Quan a Jordi Puig li demanes què ha après en tots aquests dies voltant pel país, els ulls li brillen amb una intensitat especial: ‘Tenim un país que val molt la pena per la qualitat humana de la gent. Ells lluiten contra allò que odien i nosaltres per allò que estimem; aquesta és la cosa més increïble de totes.’

A la plaça del Rei se li atansa molta gent que li demana què en farà, de tota l’experiència acumulada. Molts li demanen que escrigui un llibre. ‘Me’n parla molta gent, de la possibilitat de fer una cosa o una altra, perquè tot això no es perdi, però personalment trobo que el fet més important és veure com puc dominar el recorregut emocional. T’asseguro que és molt més impactant el recorregut emocional que el cansament físic; és molt intens’.

De totes maneres, en tot el periple s’ha pogut adonar d’una cosa: ‘El que em transmet la gent de cada poble i el que jo vull explicar a tothom, també, és que malgrat totes les dificultats guanyarem, perquè tothom està decidit a guanyar.’ S’acomiada de tothom a la plaça. Abraçades amb Roger Espanyol, encaixades de mans, petons. Rep molt d’encoratjament per a continuar el viatge i, en encaixar, amb la mà forta i la mirada neta, encomana les ganes de no defallir, de continuar la lluita infatigablement, cadascú a la seva manera.

FOTOS EXTRETES DEL SEU TWITTER

Armes de destrucció massiva: el Fairy (Sr. Enric Millo) Article de John Carlin

El senyor John Carlin ha estat ens els 10 trending topics d'avui amb el seu article de LaVanguardia

"Sin la inestimable aportación del señor Millo el juicio ya era una épica payasada. Los fiscales del Estado español argumentan que hubo violencia cuando no hubo violencia durante un referéndum que no fue referéndum el 1 de octubre del 2017 en Catalunya.

Pero ahí siguen, un mes después, y con cada día que pasa más grande el ­ridículo. Tocaron fondo, o eso quiero pensar, con el señor Millo. Busquen su intervención en YouTube. El señor ­Millo es el exdelegado del Gobierno español en Catalunya. En la parte más dramática de su testimonio cuenta que habló con algunos policías que habían sufrido las temibles consecuencias de haberse enfrentado a los padres de ­familia, abuelos, abuelas y jóvenes que salieron de sus casas el 1 de octubre y se ­dirigieron a unas urnas colocadas en ciertos colegios imaginándose que iban a votar por la independencia de Cata­lunya.

“Los testimonios –declaró Millo– eran estremecedores”. Estremecer, según la Real Academia Española, signi­fica “hacer temblar algo”. Cuando yo pienso en la palabra estremecedor me vienen a la mente imágenes de la época nazi o de una chica de 17 años que murió apuñalada por un desconocido en un parque aquí en Londres la semana pasada. Para el señor Millo, estremecedor significa otra cosa.

“Un agente me explicó –declaró temblando– que había caído en la trampa del Fairy”. ¿La trampa del Fairy? ¿A qué se podría referir?, me pregunté. ¿A algún método de tortura patentado por los soldados americanos contra los yihadistas presos en Guatánamo?
(Fairy, en su uso más vulgar, sería traducido del inglés como marica). ¿O al mundialmente famoso detergente verde para lavar platos patentado en la pérfida Albión en 1950?

El señor Millo se refería al detergente.

Ahora, por favor, a los lectores y lectoras más sensibles les ruego: dejen de leer las palabras que a continuación cito.

“La trampa del Fairy”, explicó el señor Millo, consistió en “verter detergente en la entrada de ciertos colegios para que cuando los policías entraran patinaran y cayeran al suelo”.

Aquí tienen, señoras y ­señores, la prueba contundente –basado en el tes­timonio de un policía anónimo– de que hubo violencia de parte de los doce procesados catalanes, de que hubo rebelión, de que deberán cumplir hasta 20 años de cárcel por sus ­crímenes… ¡Qué papelón! He cubierto muchos juicios como periodista en muchos países, pero nunca he visto cosa más absurda. Pero lo mejor, o más bien lo peor, lo que se lleva la medalla de oro a la ridiculez, es que aparentemente en España mucha gente se toma el ­fairy tale (cuento de hadas) del señor Millo en serio. ­Como ver una película del Inspector Clouseau creyendo que es un thriller poli­ciaco (y estremecedor) de verdad. Los jueces no se partieron de la risa. La prensa madrileña lo contó no sólo con toda solemnidad sino que interpretó el testimonio del señor Millo como un golpe serio a los acusados. “Las defensas empiezan a ponerse nerviosas”, rezó un titular.

Falta mucho tiempo más, según leo, para que se concluya esta farsa de juicio. Por favor: basta ya. Dejen de tirar ­fondos públicos a la basura. Tengan el orgullo patrio de dejar de hacer el ri­dículo frente al mundo. No confirmen los prejuicios ancestrales que muchos tienen acerca de los españoles. Para resolver el caso busquen un niño de diez años de esos que saben cuándo los emperadores andan desnudos. Dará su ­veredicto en cinco minutos. ¿Rebelión violenta?
¿De qué mierda me están hablando?
Y de paso, si es buen chico y no posee la maldad que la simpatía de ­demasiados españoles esconde, dejará libres a los presos."

Xerrada de Joan Canadell a Girona (vídeo)

Vídeo d'una hora i 45 minuts de Joan Canadell a la Casa de Cultura de Girona
parlant sobre el Consell de la República (61.807 inscrits)

Veure vídeo sencer