dimarts, 16 de juny del 2020

Per què ara surt tot això del GAL?

Una vegada més, un tuit fa aflorar la informació d'un Bloc de Borroka garaia da!
i explica la seva versió d'aquest moment


"Estoy seguro que la mayoría de la gente piensa que los papeles de la CIA en relación al “terrorismo vasco” son un documento desclasificado esta misma semana. A mi también me lo hubiera parecido teniendo en cuenta los titulares y entradillas que se han podido leer desde ayer. El caso es que leyendo los extractos del texto algo me hizo clic en la cabeza recordándome que ya había leído hace años lo que ahora por alguna extraña y política razón se presenta como novedad desclasificada.

Lo cierto es que ese documento de la CIA fue desclasificado hace prácticamente una década bajo el mandato de Barack Obama y oficialmente como consta en el propio documento para ser hecho público el 8 de febrero del 2011. Por alguna extraña y política razón no fue así.


El documento entró en el dominio público e incluso fue subido a internet años más tarde, concretamente el 23 de enero del 2017, como cualquiera puede comprobar insertando la dirección del documento ( https://www.cia.gov/library/readingroom/docs/CIA-RDP85S00316R000300110004-3.pdf) en el buscador de los archivos de internet (https://web.archive.org/ ).

La cuestión es que no es solo que ya fuera público sino que desde hace años aparece mencionado y analizado en diversas webs españolas como Rebelión: “La CIA conocía los vínculos del GAL con los «servicios de seguridad españoles»”

29/05/2018 https://rebelion.org/la-cia-conocia-los-vinculos-del-gal-con-los-servicios-de-seguridad-espanoles/




o el Salto Diario 28/5/2018 https://www.elsaltodiario.com/terrorismo/la-cia-conocia-los-vinculos-del-gal-con-los-servicios-de-seguridad-espanoles

 


 Incluso en universidades estadounidenses, ese documento es de libre acceso desde hace tiempo como se puede comprobar en la página de la universidad de Louisville https://library.louisville.edu/ekstrom/gov_intl/spain
Aquí lo interesante no es tanto lo que digan unos papeles de una organización metida hasta las trancas en el encubrimiento o promoción del terrorismo de estado internacional sino porqué razón iban a ser públicos y desclasificados en el 2011, cosa que no ocurrió hasta el 2017, y porqué en el 2020 saltá una supuesta novedad a los medios que no es tal novedad desde al menos hace más de tres años.

El primer interrogante está relacionado con el “conflicto vasco” y los tejemenejes, engaños y falsas promesas de la comunidad internacional del capital.


El segundo probablemente con pequeños ajustes de cuentas mediáticos en el propio entorno del gobierno de coalición español.



El GAL “no se creó”, el GAL es sinónimo de estado español, pues fueron las estructuras de ese estado las operativas del GAL.
El estado francés colaboró con el GAL.

De hecho, casi siempre que actuaba , “misteriosamente” desaparecía la agobiante presencia policial francesa en Euskal Herria norte. Tanto el estado español y francés en lo fundamental han compartido estrategias y objetivos, más allá de molestias, descoordinaciones y chouvinismos. Tanto para el estado español como para el francés la lucha contra el movimiento de liberación nacional vasco era prioridad.

El GAL es solo una etiqueta, existen muchas otras, pero lo que subyace siempre es una estrategia de estado comandada por un mismo poder desde el franquismo hasta hoy mismo.


A la hora de hablar de lo que es conocido como terrorismo de estado, salen principalmente las siglas de los GAL a relucir.

No obstante, los muertos causados por esta supuesta organización apenas llegan al 20% del total de las muertes causadas por la violencia de estado en Euskal Herria en las últimas décadas.

Escribo supuesta organización, porque realmente no ha sido una organización, sino el nombre escogido por los aparatos del estado en una etapa de gobierno del PSOE para reivindicar ciertas acciones, que en etapas anteriores eran ocultadas o reivindicadas con otros nombres y posteriormente han llegado a ser no reivindicadas y silenciadas sistemáticamente, igual que la tortura.


La estructura de los GAL no era diferente a la estructura institucional del estado español, pues de ella emanaba todo. No se equivocaban las pintadas que desde las primeras acciones de los GAL, allá por 1983, tras el acceso del PSOE al gobierno español, inundaban las calles vascas con el lema: “PSOE , GAL berdin da”.

Era el PSOE el gestor del estado en ese momento y por lo tanto miembros de ese partido manejaban los hilos de la guerra sucia.

Sin embargo, sería un error pensar que tras la decisión de poner en activo las siglas GAL y ordenar una serie de atentados, esto fuera un hecho coyuntural decidido por un partido, por un mero presidente o mucho menos por unos incontrolados.

Fue una estrategia de estado totalmente entroncada en la estrategia global contra Euskal Herria y el MLNV que lleva en activo desde incluso mucho antes del mismo surgimiento de este movimiento y continúa a día de hoy.
El hecho de en un momento dado elegir unas siglas o contratar mercenarios responde únicamente a la necesidad del estado de ocultar su violencia. De separarse de ella como si fueran autónomas para no perder una supuesta credibilidad democrática. Guardar las apariencias.


No es diferente el asesinato de Santi Brouard en 1984 por el GAL que la ilegalización de Herri Batasuna años más tarde.

Es la misma lógica de guerra, es la misma estructura la que lo lleva a cabo.

Que las siglas de los GAL salgan a relucir principalmente cuando se habla de terrorismo de estado responde a esa lógica. A querer separar lo que es indivisible. A querer contar un relato inconexo y parcial de lo que realmente es la guerra contra Euskal Herria. Que no es otra cosa que una misma estrategia de décadas realizada por los aparatos del estado, que de una forma legal e ilegal, ambas de ellas ilegítimas, llevan a cabo contra este pueblo.



Por todo esto es por lo que Galindo y los demás están en la calle. El estado cuida a sus siervos. Especialmente a los que arrancan uñas y queman la suela de los pies. Los jefes de Galindo siguen ahí, su organización se llama “democracia española”.

MÉS INFORMACIÓ
Article d'Antenne 2 (FRA) del 1986: El origen del GAL

dissabte, 13 de juny del 2020

Fernández Díaz i la creació d'una policia patriòtica

Una vegada més afloren tuits que expliquen històries interessants,
com aquest de Luz Almeida, una amiga de la dona d'un policia Miguel Ángel Fernández Chico

Aquí l'hem lligat per a fer-lo més entenedor

¿INDIGNACIÓN POR EL CESE DEL CORONEL DE LA GUARDIA CIVIL...?
VOY A CONTAROS UNA HISTORIA. Una historia, no para dormir¡
Para contar y recontar
¡Érase una vez un policía que se llamaba Miguel Ángel Fernández Chico. Abro hilo




Miguel Ángel Fernández Chico. No era un policía cualquiera; era un profesional del Cuerpo Nacional de Policía (CNP) con una capacidad de trabajo, una entrega y un espíritu de sacrificio sencillamente ejemplares desde sus comienzos como inspector de a pie y, sin nadie que lo apadrinara, por su propia valía, fue escalando puestos en la Policía, con ascensos decididos por los ministerios del Interior de diferentes gobiernos, tanto del PSOE como del PP. Condecorado en varias ocasiones por sus actuaciones en la lucha contra el terrorismo, el narcotráfico y el crimen organizado. Además fue un mando policial querido, respetado y admirado en todos los puestos en los que estuvo destinado

Finalmente llegó al nivel profesional más alto de la Policía española, al ser nombrado, por el ministro Alfredo Pérez Rubalcaba, Director Adjunto Operativo (DAO) de la Policía.
En ese puesto, al mando de toda la cúpula policial española, le tocó, entre otras cosas

Ser el máximo responsable de las unidades policiales encargadas de investigar las tramas de corrupción de todo tipo y, entre ellas, la Gürtel.
Estando en ese cargo se le diagnosticó un cáncer de vejiga muy agresivo, a pesar de lo cual no se dió de baja en ningún momento

Incluso estando ya el cáncer en fase terminal, en contra de las recomendaciones de los médicos y de sus superiores en el ministerio, incluido el ministro Rubalcaba, él siguió al pie del cañón a pesar del manifiesto y progresivo deterioro de su estado de salud que quedaba claramente reflejado en su aspecto, cada día más desmejorado, hasta que, a finales de Diciembre de 2011, cayó finalmente derrotado por la enfermedad, para pasar directamente de su despacho al hospital, donde falleció el 26 de enero de 2012.



Durante ese mes, el PP de Mariano Rajoy llegó al gobierno de España, el inefable Fernández Díaz fue nombrado Ministro del Interior y el 12 de enero de 2012, el ministro ordeno una escabechina de la cúpula policial como jamás se había visto en la democracia.
Cesaron a 10 de 13 miembros, los que, habían tenido que ver en la investigación de las tramas de corrupción del PP, esencialmente de la Gürtel.
Entre los cesados estaba el jefe de todos ellos, Miguel Ángel Fernández Chico, que en ese momento estaba agonizando en el hospital



Ni siquiera tuvieron la dignidad, la decencia o el simple gesto humanitario de esperar a que se muriera antes de sustituirlo, lo que ocurrió apenas dos semanas después. No quisieron privarse del macabro placer de ver su cese publicado en el BOE.




A quien el ministro Fernández Díaz nombró como sustituto de Miguel Ángel fue al famoso Eugenio Pino, que muchos conoceréis, ya que entre otras cosas, fue el organizador de la célebre ‘policía patriótica’, el que autorizó la operación Kitchen



El mismo que organizó, con Villarejo, el robo y la destrucción de pruebas que implicaban a dirigentes del PP en varios casos de corrupción, y quien, en opinión de la mayoría de las fuentes policiales preguntadas, llevó, al Cuerpo Nacional de Policía a un nivel de descrédito del que tardará muchos años en recuperarse.

Se me olvidaba decir que la viuda de Miguel Ángel Fernández Chico, Mari Carmen, es una buena amiga mía y antigua compañera de trabajo.

En consecuencia, pido por favor, a quienes corresponda, que dejen de tocarme los cojones con el cese del coronel de la guardia civil, porque me excito.

MEDIOS DE COMUNICACIÓN
Crees que esos medios no lo saben??
En su momento defendieron el libre despido por tratarse de cargos de libre remoción¡
Ahora no lo defienden¡ Ellos son parte del entramado corrupto del poder

diumenge, 7 de juny del 2020

Que la força ens acompanyi (Andreu Barnils - Vilaweb)



Una vegada més, l'Andreu Barnils l'encerta en aquest article


 No són pas els vots que ens fan falta, sinó una força que no preparem.

L’analista de dades Joe Brew va escriure dos articles sobre independentisme i demografia que de tant en tant revisito i recomano. Són Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya i El Tic-Tac demogràfic i la independència de Catalunya. Aquests dos articles, sobretot el primer, engeguen a rodar la majoria de programes electorals. Programes electorals que es basen en una premissa que podria ser falsa: la gent canvia d’opinió. N’hi ha prou de convèncer-la. Doncs en segons quins casos no és pas tan clar.



Brew, basant-se en les dades del CEO, explica que en el cas de la independència, hi ha factors que expliquen el vot més que no pas els canvis d’opinió. Sobretot, el lloc de naixement. La majoria dels catalans nascuts a Espanya són unionistes. La majoria dels nascuts a Catalunya són independentistes. I el lent però constant augment de l’independentisme es podria explicar perquè de mica en mica es van morint els catalans nascuts a Espanya. Els arribats els anys quaranta, cinquanta i seixanta ens van deixant. Per això el suport a l’unionisme cau.



L’any 2000 els catalans nascuts a Espanya eren el 27%.
Avui són el 16,8%.
Deu punts menys.
L’independentisme no creix tant per canvis d’opinió, sinó perquè els rivals es moren.
Així de cru. I així de bèstia.

L’unionisme a Catalunya tan sols guanya entre els catalans de més de seixanta anys. Dels 18 als 60 anys, la majoria és independentista i per sobre del 50%. Per sota els vint-i-cinc anys, supera el 60% del vot. És el tic-tac demogràfic. El nostre conflicte, per tant, no és cronificat, ni encallat, ni l’empat és etern. Al contrari, es va movent. Això sí, molt lentament.

Cada cop que rellegeixo aquests articles, i les dades que aporten, em vénen al cap tres reaccions.

La primera, resto convençut que tota teoria sobre eixamplar la base independentista a còpia de diàleg o fent servir el com pitjor millor, és molt relativa. Convenceràs gent, de segur. Jo, per exemple, sóc partidari del com pitjor millor, i crec que aquests dies, amb la desastrosa gestió de la covid-19 del govern PSOE Comuns, la base s’eixampla. I s’eixampla més que no pas amb la taula de diàleg. Però Brew em convenç que els guanys d’aconseguir canvis d’opinió entre els rivals sempre seran molt petits al costat del pes de la demografia. L’independentisme puja sobretot perquè els unionistes són gent gran. I es van morint. Així de bèstia. I així de cru.

La segona cosa que em ve al cap són els anys vinents. Ai, els anys vinents. Fruit de la demografia hauríem de viure repetides eleccions en què els independentistes superaríem el 50%, perquè molt malament haurien de fer-ho els partits per contrarestar la demografia. ‘Oh wait…’ I aleshores serà molt curiós de veure com els partits voldran penjar-se les medalles. Sóc jo, que els he convençuts amb diàleg! No, sóc jo, amb el com pitjor millor! Veurem petards d’alegria dalt la superfície, castells de foc i medalles impostades.
I si badem, oblidarem la demografia, amb el corrent de fons: els independentistes no convencem gaire. Són els unionistes, que es van morint.



La tercera cosa que em ve al cap és l’octubre del 2017. Aquell dia vam veure que els vots no són prou per aconseguir la independència. Vam guanyar un referèndum. Molt bé. I què? Ens van mantenir dins Espanya a cops de porra. Com diu Toni Soler, “si nosaltres no ens n’hem sortit, és perquè els altres tenen la força. I la força és el factor decisiu. Sense la força, l’estat no se n’hauria sortit.”

Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Potser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts. Només tens dues vies.

En primer lloc, podem certament organitzar una insurrecció pacífica. La insurrecció pacífica, gandiana, si la demografia no falla, es farà en una Catalunya amb més del 50% del vot independentista en unes eleccions.
‘Oh wait…’ Doncs, tot i aquest suport majoritari, no serà una insurrecció gens fàcil, que s’ha de preparar en la clandestinitat, i que segurament es farà, de primer, contra el govern i els partits independentistes. Moviments gandians no solament contra un estat armat, sinó amb companys en contra. Tu mateix.

Per a vèncer la força del rival pot passar una segona cosa. Que no et faci falta. Aconsegueix un referèndum pactat amb Espanya i no et caldrà l’ús de la força, ni la insurrecció pacífica, perquè l’estat deixa de ser autoritari. Per això hi ha gent encara obessionada amb el referèndum. Per què és la manera que troben de solucionar l’ús de la força. No és que creguin que és la millor manera de comptar-nos. És que creuen que és la manera que l’estat espanyol no faci servir la força bruta. El govern espanyol no envia piolins ni militars. Acorda data i pregunta. I en cas de victòria, l’Espanya de VOX, PSOE 155, Felipe VI, Marlaska, Pérez de los Cobos i Guàrdia Civil accepten els resultats. Tu mateix.

Insurrecció pacífica o referèndum.
Dues vies per aconseguir el mateix objectiu: superar la violència del rival.
Que la demografia ajuda, però no ho és tot.

Jordi Pesarrodona: ‘El Tsunami és una gran trampa’ (vilaweb)



FONT: Josep Rexach Fumanya entrevisat a Jordi Pesarrodona a Vilaweb



I em mencionem algunes extractes que considerem importants:
  

Al setembre ja havíeu deixat els càrrecs polítics amb ERC, en desacord amb el partit. Ara us heu donat de baixa. Què ha canviat per fer aquest pas?
—Va ser el cap de setmana, quan vaig veure el pacte al qual havia arribat ERC amb el PSOE d’abstenir-se a canvi de pràcticament res, perquè ja es veu que tot és foc d’encenalls. ERC claudica constantment a canvi d’una taula de diàleg que no acaba d’arribar mai, a canvi d’una gestió de competències que no acaben d’arribar, a canvi d’una renda mínima universal que no arribarà fins al 2021. Veig que ERC no va a buscar la independència sinó que pensa a gestionar l’autonomia. Hi estic absolutament en desacord. Molts ens vàrem creure que anàvem cap a la independència i ens vàrem creure l’1-O. Hi vàrem deixar la pell i ho vàrem donar tot. Sembla que es traeixi l’esperit de l’1-O.

Dieu que us heu sentit poc acompanyats. Fins i tot, sol. Podríeu desenvolupar aquesta sensació?
—Em vaig sentir sol en la protesta clown, la que vaig fer el 20-S, i que m’ha portat a ser una persona més coneguda. També és la protesta que ha fet que la Guàrdia Civil em persegueixi. Allà em vaig sentir molt poc acompanyat, com si ERC no reconegués la protesta com una protesta vinculada amb ells; com si hagués anat per lliure. A mi això em disgustava molt. Ho notava cada cop que havia d’anar a declarar. Quan declarava algun batlle o algun diputat d’ERC, hi anaven els alts càrrecs. I amb mi sempre venia la gent de segona o tercera fila. I no m’equivocava quan tenia aquesta sensació. Mai no van donar suport a l’acte simbòlic que vaig fer, un gest que s’ha fet arreu davant qualsevol bogeria humana. Cap suport de la gent d’ERC, ni un sol escrit a favor. I això em va molestar una mica. Vaig pensar que no combregaven amb les protestes clown, amb les accions no violentes.

Aquesta solitud també la vau sentir quan us van investigar per desobediència per haver participat en el referèndum del Primer d’Octubre de 2017?
—No. Quan es tractava d’un càrrec de desobediència greu com a regidor a l’ajuntament, em van proporcionar advocats, oferiments especials, de tot. És una gran diferència. Com a polític d’ERC, tot el suport que calgués. Però una protesta dins la desobediència no violenta, no la van reconèixer. Crec que és una de les protestes més blanques que s’han fet mai i que posen en qüestió un cos armat. I tot això, mira, m’ha portat a tres anys d’absoluta persecució per part de la Guàrdia Civil com del poder judicial espanyol. És tremend.

‘Esperem tornar-nos a guanyar la seva confiança’, deia de la vostra baixa Marta Vilalta. Què hauria de fer el partit perquè això passés?
—Quan vaig deixar tots els càrrecs d’ERC, vaig donar molt suport al Col·lectiu 1 d’Octubre. Creia fermament que des de dins el partit no calia estripar carnets, i des de la base, intentar que l’aparell canviés una mica, perquè és un partit assembleari. De fet, vam aconseguir que no es renunciés a la unilateralitat. Després hem sentit declaracions del senyor Joan Tardà dient que ERC no vol la unilateralitat. Per tant, no diuen la veritat sobre el que havíem quedat. Tiren pel dret. I això és el que em disgusta i no vull formar part del partit que diu unes coses i en fa unes altres. Això sap greu.

La unilateralitat que demaneu, ara mateix cap partit no la posa en pràctica.
—No, per això em sento orfe de tots els partits. Jo sóc militant de base, del carrer. Amb qui m’identifico més és amb els CDR, perquè ni amb Òmnium ni l’ANC tampoc no m’hi identifico.

Algun partit us ha temptejat?
—No, però sí que he de dir que sóc una mica impulsor de la plataforma Independentistes d’Esquerra. Són votants d’esquerres de tots els partits, de la CUP al PSUC passant per militant històrics de partits que ja no existeixen. Gent que creu en la unitat estratègica de l’independentisme, i no parlo de llista única, sinó d’un full de ruta clar. Des de l’1-O, i més encara des del 3-O, penso que hem d’anar a totes i tots els partits sobiranistes i independentistes s’havien d’unir darrere l’objectiu de la independència. Primer, la independència, i després, ja hi haurà les diferències que hi ha d’haver programàtiques pròpies de partit. I això no es fa. I la gent ho demana molt. Intento trepitjar molt el carrer, i veus que la gent demana la unitat. I això ho vaig reclamar dins del partit. I no em van donar mai una resposta clara. ‘Deixa fer l’estratègia de partit que ja sabem cap on anem, tranquil’. I no es pot anar així, s’ha de dir la veritat.

[...]

Vaig poder parlar amb en Junqueras. Li vaig dir que la gent demanava unitat i esperava que els adrecés algunes paraules. ‘No, no, Jordi, la línia del partit i prou’. A mi em va sorprendre molt desagradablement.  [..]
Però ell no va voler, només em deia que se seguís la línia de partit.
ERC sempre havia escoltat molt la militància. Per això he fet aquest pas. No sabria dir en quin moment han deixat d’escoltar-nos. Però ho han fet, i han tirat pel dret. I a vegades veus que unes coses que diuen dirigents dels partits, les contradiuen uns altres. La política que es fa a Madrid no és ben bé la que es fa a Catalunya.

[..]

—El Tsunami ha estat com un fracàs. El Tsunami és una gran trampa perquè fa la sensació que va llançar una pila de gent a l’escorxador. Quan vam anar directament cap a l’aeroport, estàvem disposats a quedar-nos-hi les hores i els dies que calgués. I de cop es va desactivar. I a la Jonquera, que també estàvem disposats a continuar, de cop i volta, es va desactivar. Llavors es va tornar a activar a Salt i es va tornar a desactivar. I el dia del Barça, ja ni t’ho explico… Qui hi ha darrere aquestes directrius, que no sabem qui és, no és ferm. I la lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura. La mobilització constant ha de ser com un gota a gota, i era possible, perquè vam veure com la gent s’ho creia i hi estava disposada.
[..]
Estic convençut que les coses ja han començat a canviar. Mireu què passa als Estats Units. Però com que som tan endins del canvi, no ens n’adonem. I els canvis mai no són immediats. I els poders fàctics, no sols els governants sinó també l’empresarial, ho saben. És un imperi que va caient. Mireu amb la covid-19. Es podrà jugar a futbol, anar amb avió, però amb la cultura, unes mesures de seguretat màximes que són inabastables. Volen entreteniment i que la gent no pensi i, així, tenir-nos distrets. Però això se’ls acaba i als carrers cada cop hi ha més contestació.
 Sempre dic que ens arribarà una finestreta d’oportunitat. I ens hi hem d’agafar. Estic convençut que ens arribarà. Si em demaneu quina, no us sé respondre, però hi serà.


El paper dels lliristes
Els independentistes d’anar a donar suport als presos, fer les performances de l’Onze de Setembre… Jo crec que tota aquesta gent ens fa molta falta perquè a l’hora de votar sempre hi són i a l’hora de mobilitzar-se, també. Calen, les accions ‘lliristes’. I les altres, també. Per exemple, els d’Urquinaona. Sempre els he defensat. Quan molts els criticaven, fins i tot el meu partit, i d’aquí ve una mica el focus de discrepància… Ostres, per què els joves no poden anar amb la cara tapada i crear aldarulls? Primera, no van crear-los ells, els aldarulls.
I segona, s’han de protegir.
Si jo hi tingués un fill, li demanaria que anés amb un fulard i que només se li veiessin els ulls. Si t’identifiquen amb vint anys, t’arruïnen tota la vida.

Voldríeu dir res més?
—S’ha de ser molt honest amb tot. A més, vull afegir que hem d’aprendre a escoltar tothom. Sóc partidari de dialogar. Dialogar sí, però començar ara i des del primer moment. Segurament, dialogant tothom haurà de fer concessions, però és que a l’altra banda no ho han fet mai, això, ni es veu. Per això em converteixo en un defensor de la unilateralitat. Asseguem-nos i parlem-ne, des del diàleg sempre surten les coses. Deixeu-me posar també l’exemple que els anglosaxons, que en saben molt, diuen que tot és teu fins que no poden lluitar contra la independència dels territoris ocupats perquè la situació els ha superat. I aleshores els aconsegueixen convèncer que quedin, com a mínim, sota la gran reina d’Anglaterra. En canvi, aquí l’esperit no espanyol, sinó castellà, que per mi això és la Gran Castella, prefereixen que sigui abans trencada que desunida. Això ho destrossa tot. Hi ha gent fantàstica a tota la península, però aquest orgull… Tinc una anècdota molt curiosa.

—Tenia un gran amic, que va deixar de ser-ho durant uns mesos, un noi que treballa a l’Ajuntament de Burgos, que em va enviar un missatge dient-me que no es creia el que jo feia contra la pàtria. Mesos després vam coincidir a Sitges en un acte i va voler parlar amb mi i demanar-me perdó. Em va dir que s’havia adonat d’on venia el problema, que nosaltres, els catalans, teníem una gamma de colors amb el mar, però ells a Castella només tenien la Meseta i això els feia cecs. Que aquest orgull els mataria i que estava segur que ho perdrien tot. Això es diu la gravetat castellana, i vaig preguntar-li què era i em va dir que mirés el Quixot. Tinc grans amics i grans enemics per tot Espanya.

dimarts, 2 de juny del 2020

Carles Santacruz explica a Twitter la seva versió viscuda de l'inici de l'ANC

Sovint a Twitter apareixen comentaris que a vegades són certs i altres són troles.

El dimarts 2 de juny va aparèixer aquest fil que hem enganxat, corregit i puntuat per a fer-lo més llegible. El temps li acabarà donant (o no) la raó.


https://twitter.com/CarlesSantacruz/status/1267429130708103168

"Després de la desfeta d'@Esquerra_ERC al 2009 molts dels seus membres van quedar orfes de poder al haver de marxar. Sobretot els vinculats al sector @CarodRoviraJLl.
Vaig ser partícip a l'últim intent de refer ERC intentant salvar el que quedava viu al Vallès occidental.


Per això vam tenir contactes amb totes les corrents internes i unes reunions setmanals a Terrassa, tot i que no va venir el meu company i jo teníem via directa amb la @ForcadellCarme que era simpatitzant del sector Carod, com nosaltres. Puc donar més noms.

Però aquests no són importants pel que vull exposar.
Al final @Joanridao ens va prendre el pèl i l'assemblea la van guanyar sense pactes, i ens va dir a la cara:
"No ens cal pactar amb vosaltres si ERC es desfà i perdem diputats tindrem 4 anys per recuperar i amb el que tenim vivim."


Després de la desfeta ja coneixeu l'historia. Va néixer @Reagrupament i poc després @solidaritatcat
Allà es van captar gairebé tots els militants i simpatitzants orfes de partits i van fer el que bonament van poder durant uns anys.
Però se'ls ha de reconèixer que van posar la Independència al debat polític.

El sector que va quedar en terra de ningú va ser el Carodtista. Un sector prou potent políticament i amb història i bagatge polític al sobiranisme.
I amb animadversió per l'@Esquerra_ERC de l'època.

Als dos anys de la desfeta comencen a moure fils per contraposar una eina que pugui fer que ells, que han tingut el poder sobre la política Catalana sempre no el perdin.
Aquest sector és el més proper al Pujolisme, i sí, Carod Rovira és íntim de Jordi Pujol.
I en aquestes circumstàncies es fa la primera trobada per crear l'@assemblea.





Vaig ser convidat a participar, em va convidar el germà d'un dels que citaré. No vaig acceptar.
Vaig dir que no estava disposat a compartir lluita amb segons qui.


D'aquesta primera trobada surten les decisions de qui serà la presidenta i de que es farà un concert al Nou Camp, com el que ja s'havia fet decades abans.
La trobada es va fer al Vallès Occidental i van assistir els que controlaran qualsevol decisió de l'ANC fins l'empresonament de @jordialapreso



Els noms que donaré estic seguríssim que no agradaran, pero sovint l'història és dura de pair.
A aquesta reunió estaven citats i convocats per @MiquelSellares amb vistiplau de
Jordi Pujol, els senyors
@salvadorcardus,
@lluis_llach,
@CarodRoviraJLl
i el germà de Miquel Sellarès.

Amb coneixement de causa i assessorament jurídic de Miquel Roca Junyent.




Ha sigut l'advocat d'aquest entorn durant molt de temps, inclòs va portar una demanda contra ERC a Sabadell amb seguiment de la Carme Forcadell que van guanyar.

Aquests personatges són els que fan i desfan a l'ANC fins que l'abandonen després de l'empresonament de Sànchez.
És de domini públic el contrapès que fan als partits, fent servir la trampa d'un suposat suport i seguidisme.
Això seria magnífic si fessin un ús correcte d'aquest poder de mobilització, però són de la mateixa escola, per tant el resultat és el mateix: processisme.

I fins al punt que són capaços de colar-li a ERC la presidenta del parlament i se l'ha d'empassar.
Aquí no acaba l'història. ERC agafa una mica de color.
Res important per la Independència però sí pel repartiment del pastís que és l'únic que els interessa a tots.
I llavors han de moure fils per reforçar l'alternativa a @junqueras amb el que no combreguen absolutament res.
I què fan? Lo mateix.
Unes trobades al Ripollès i a algun altre lloc on incorporen a @QuimTorraiPla i a Toni Morral.
(mentrestant ja ha colat a @carlesral a la CUP)




Perquè la @cupnacional no sigui massa torracollons, és clar i evident que ho aconsegueixen.
I decideixen crear un nou partit que anomenen @CridaNacional
(és curiós que no són ni originals per crear, copien els moviments dels 70, d'on venen, Crida i Assemblea Catalana)

Al qual fan president com no, al més fidel des dels anys 70: @jordialapreso

El següent pas és crear l'alternativa a l'@assemblea per intentar controlar la mobilització popular: el @ConsellxRep.

Ara el debat intern és si @KRLS és útil o no a la causa.



Això sí, sense cap intenció ni pla per fer la Independència.
Exactament el que fa @Esquerra_ERC amb els seus @gabrielrufian i @JoanTarda, controlar la voluntat de vot i esperar el miracle de que algú els hi regali la Independència·

Resum, estem en mans políticament dels de sempre i evidentment faran el de sempre: res.

Puc afegir més detalls, dades, he col·laborat amb la PDD, amb les consultes per la independència,
amb els inicis de Reagrupament, a l'executiva nacional de Solidaritat fa uns anys.

Pero això m'ho reservaré per quan sigui adient.
No pretenc que ningú em cregui o no.
Exposo fets i dades que conec i no entraré a debats estèrils.
Si algú dels citats vol debatre ho faré encantat, amb tots presents i a TV a horari de màxima audiència, no a Twitter.

Gràcies.

Carles Santacruz