dimecres, 28 d’agost del 2019

Fènix 11 23

Wikipedia

A la tardor de l'any 2004, 
Èric Bertran, un nen de 14 anys, crea un web inspirat en Harry Potter i l'orde del Fènix per defensar la llengua catalana. A la pàgina es fa dir Fènix 11·23. Fènix per l'au que renaix de les seves cendres; 11 per l'11 de Setembre, Diada de Catalunya; i 23 per Sant Jordi. El 14 de setembre de 2004, Èric envia un correu a la empresa de supermercats Dia demanant que etiquetin els productes en català i indicant que si no el contesten abans de l'1 d'octubre, els seus companys i ell els ho tornaran a demanar no tant amablement. L'empresa s'ho pren com a una amenaça de terrorisme i ho denuncia. Una nit, trenta guàrdies civils de la brigada antiterrorista de Madrid irrompen a casa seva i l'acusen de terrorista informàtic. El seu crim: enviar un correu electrònic a una cadena de supermercats demanant l'etiquetatge en català.




FONT: Nació Digital 
[..]

El film arrenca advertint l'espectador que el que veurà a continuació és “una història real”. Tant és així -tret de les habituals llicències artístiques, com ara inserir una història d'amor adolescent i crear els ficticis supermercats Diana com a denunciants-, que l'espectador té la sensació de rememorar els fets tal i com van passar.

L'estupefacció, l'angoixa, el patiment, l'ombra del reformatori -a Èric li podrien haver caigut fins a vuit anys de condemna- se succeeixen en una pel·lícula que no amaga el paper dels partits polítics catalans, en especial ERC, que es va implicar en el cas, i que recorre els escenaris per on va transcórrer la realitat on no hi falten casernes de la Guàrdia Civil -amb el seus cartells del 'Todo por la patria'- i l'audiència Nacional, on Èric va haver d'anar a declarar. I tot acompanyat d'una història -també real- de bullying en la que s'arriben a confondre els ganàpies de l'institut amb la fiscal de l'Estat.


'Fènix 11*23' és doncs un al·legat contra l'abús de poder, però també una crida en defensa de la llengua i la identitat catalanes contra els aparells de l'Estat i desacomplexàdament, un crit independentista arribat en el marc d'un procés polític que pot canviar el futur d'aquest país. La transició nacional també necessita que algú l'expliqui, i aquesta pel·lícula, juntament amb altres que han de venir, fa el seu paper.




ElDiarios.es
La historia de este chaval de Lloret de Mar de 14 años que puso en jaque (ejem…) al aparato de la Justicia española con un puñado de correos electrónicos se ha convertido en una película entretenida, dramática, tierna, romántica, emotiva, con toques de humor, con ritmo y muy bien interpretada. Y con una dosis evidente de reivindicación, de revancha, de desagravio… Lo llamemos como lo llamemos, estaremos hablando de algo justificado por unos hechos que están ahí. Unos hechos grotescos, canallescos, sonrojantes…

“El mundo debería conocer la historia de Eric”, dijo en su día el pensador el Noam Chomsky.




A FilmAffinity li posa una puntuació de 5,8

10 anys de la consulta d'Arenys de Munt (Vilaweb)

FONT: Vilaweb Entrevista a Josep Manel Ximenis


Fa deu anys, Josep Manel Ximenis (Barcelona, 1962) va ser un dels impulsors de la consulta popular sobre la independència d’Arenys de Munt, que es va fer el 13 de setembre de 2009. Va ser la primera, abans de l’onada de consultes que arribà després, probablement un punt d’inflexió de l’independentisme. Arenys de Munt va ser el pròleg de les grans mobilitzacions dels anys següents, començant per la del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del Constitucional espanyol per l’estatut, i les manifestacions multitudinàries de l’independentisme, el 9-N i l’1-O.

Al setembre farà deu anys de la consulta d’Arenys de Munt. Ha plogut molt. Què va significar?
—El primer pas de molts altres. Amb la consulta vam canviar la dinàmica i vam perdre la por. Va desvetllar moltes consciències, també la de poder fer coses per a avançar cap a la independència. Analitzant-ho ara, al cap de deu anys i després de tot això que ha passat, és una mica injust respecte del moment que vivíem el 2009. No es podia ni parlar de fer un referèndum d’independència. La moció que vam presentar al ple la vam haver de maquillar perquè no podíem dir obertament que faríem un referèndum. Si ho haguéssim dit, no s’hauria aprovat perquè molt probablement els partits hi haurien votat en contra. Cal situar-se en aquell moment. La gent deia que era impossible de fer un referèndum, que Espanya no ens ho permetria i que enviarien els tancs.
Hi havia una barrera mental.
—Exactament. La consulta va disparar-ho tot.
Primer va haver-hi l’onada de consultes. Després, la sentència del Constitucional contra l’estatut i la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, que es convertí en independentista. Si les consultes no s’haguessin fet abans, molt probablement aquella manifestació no hauria estat independentista, sinó per a reclamar l’estatut. A partir d’allà es crea l’ANC, arriben les grans manifestacions, i el 9-N i l’1-O. Les consultes ens van ensenyar que ens podíem organitzar tots sols per a fer coses, que no necessitàvem ningú que ens manés. L’exemple més clar van ser les consultes, però també el Primer d’Octubre. Els ciutadans van prendre el comandament de la situació després d’haver-ho iniciat els partits i les institucions, tot i que no n’estaven tan convençuts com els ciutadans. Es van ocupar els col·legis, es van portar les urnes, es va votar i es va resistir l’embat de l’estat espanyol. L’1-O és una demostració que podem organitzar-nos sols, sense cap líder. Però això no hauria passat sense les consultes.
Quines dificultats vau tenir per a organitzar la consulta d’Arenys de Munt?
—La primera era que partíem de zero. La ciutadania va organitzar un referèndum per si mateixa. Havíem d’establir un model organitzatiu prou creïble perquè la gent anés a votar. No va ser fàcil. Havíem de ser molt rigorosos, tenir les normes molt clares. Després vam estar molt sols. No únicament perquè teníem davant Espanya i l’extrema dreta, sinó perquè els partits polítics eren a l’altre bàndol.
Ens menystenien, ens escarnien i deien que això no tenia gens de valor i que era una ximpleria. Superar això, quan a més estàvem amenaçats de mort, posava en evidència que només érem nosaltres, no podíem comptar amb ningú més. Va haver-hi el merder aquell que veien els fatxes, després la contramanifestació independentista… Vam poder superar totes les dificultats. Quan va intervenir-hi l’estat espanyol, tothom ens va fer costat, fins i tot els partits. Això no va passar fins el 3 de setembre, deu dies abans de la consulta. Fins llavors, vam estar molt sols.
Els promotors vau rebre amenaces, coaccions, vau haver de tenir escorta… Tot per una consulta popular sobre la independència.
—Mentre els partits independentistes ens menystenien, els feixistes ens amenaçaven. I no tan sols a títol individual, com em va passar a mi. Es dedicaven a trucar indiscriminadament a les cases dient que violarien les filles, als comerços dient que els cremarien la botiga o el bar… Després passejaven pel poble demostrant impunitat i ho pujaven a YouTube. Això va fer que molta gent tingués por. S’ha de tenir molta determinació i coratge per anar endavant, malgrat tot. Això va ser una dificultat important. L’extrema dreta espanyola, tot l’arc parlamentari, tots són iguals. No tenen cap mirament a aliar-se amb l’extrema dreta per a fer por i aconseguir els seus objectius. Són favorables als poders fàctics, als terratinents i als cacics que han manat tota la vida.

En una taula rodona a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, vau acusar els partits independentistes d’abocar el procés al fracàs.
—S’ha de contextualitzar dins el debat.
El carro el tira la gent i els partits polítics hi pugen per mirar de frenar-lo. Hem de ser conscients que les estructures dels partits, tots aquests que ocupen una cadira de secretaris i càrrecs intermedis, els alliberats… conformen un ens que acaba essent l’estructura del partit, molt conservador. Qualsevol cosa que passi pot fer que perdin la cadira i el sou. Els interessa que passin poques coses. Ara no hi ha un full de ruta clar ni una decisió estratègica perquè els partits no es posen d’acord. Això ho vaig recriminar en aquell debat. Vull dir també que segur que hi ha molts militants dels partits que actuen amb molt bona fe i que volen avançar cap a la independència. Fins i tot polítics. Però les estructures dels partits condicionen els partits perquè no avancin i venen un discurs a la militància. Com que moltes vegades la militància és cega, molta gent se l’acaba creient, aquest discurs.
Vau dir també que la gent hauria de substituir els partits.
—És una cosa que he tingut sempre molt clara, ja quan vam fer les consultes, que eren un apoderament dels ciutadans. Sempre que la ciutadania s’ha apoderat i ha superat els partits polítics hem guanyat. Sempre.
L’1-O va ser una gran victòria contra tot un estat. Els ciutadans van prendre els col·legis electorals i va permetre que es votés. Hem d’anar un pas més enllà i organitzar la ciutadania, amb una estructura molt feble per a evitar el problema que tenen els partits, i ocupar les institucions. Políticament i democràticament. Ens hem de presentar a les eleccions i ser conscients que si votem els mateixos ciutadans que tenen uns interessos que ens corresponen, avançarem cap a la independència. Treballem en això. Penso que Primàries Catalunya ha estat un èxit. Tot i el resultat a Barcelona, tenim una cinquantena de regidors i una batllia. Per tant, partir del no-res i en sis mesos aconseguir això és molt important. Si no, que preguntin a la CUP quant temps va tardar a aconseguir una cinquantena de regidors. Hem d’unir els independentistes, siguin de dretes o esquerres. Espero que Primàries Catalunya acabi esdevenint aquesta organització en la qual tothom pugui afegir-se per aconseguir la unitat i la independència. Això no és fàcil, perquè fonamentalment els partits polítics i les seves estructures hi van en contra. Els fa trontollar l’espai.
Això ho ha de comandar l’ANC, que va donar suport a Primàries? Els CDR?
—Sí, però per pressions dels partits va haver de renunciar a continuar donant suport a Primàries Catalunya.
No oblidem que l’ANC, malgrat els intents d’avançar cap a la independència per part d’un sector encapçalat per Elisenda Paluzie, a qui s’ha d’aplaudir i defensar, té moltes pressions internes. Els partits sempre han volgut controlar allò que no controlaven. Diria que actualment l’ANC és molt controlada pels partits i això impedeix que avancem de manera clara i decidida. M’agradaria que tornéssim a l’ANC inicial, en què els partits eren residuals dins l’organització. Pel que fa als CDR, el problema és que hi ha molts infiltrats, perquè és molt fàcil d’entrar-hi i influir en les decisions. A més, tot va de baix a dalt i és lent. Necessitem una organització més dinàmica, que no tingui estructura i que pugui prendre decisions ràpidament amb mitjans telemàtics. Ho hem d’aprofundir.
Això de prendre decisions telemàtiques i ràpides recorda les intencions del Consell per la República.
—El Consell per la República pot ser útil, però és una institució. Jo proposo una organització ciutadana des de baix. Penso que el Consell per la República és necessari i que és important que sigui fora de l’estat espanyol per a impedir-ne la colonització. El problema és que és una institució i quan cal arribar a acords amb totes les parts implicades és com un transatlàntic, es mou a poc a poc. En canvi, una organització ciutadana podria ser més ràpida, amb els instruments adequats.
Quina hauria de ser la resposta a la sentència del Suprem?
—L’única resposta que ens converteix en guanyadors és fer efectiva la República. Qualsevol altra resposta és anar a remolc de l’estat espanyol, com ells volen, i ens fa perdedors. Després ja en veuríem les conseqüències, però les conseqüències les tindrem sempre igualment. L’única manera que no n’hi hagi és guanyar definitivament. Si sempre ens quedem a mig camí, sempre hi haurà conseqüències. L’estat espanyol és com és i no ens hem d’enganyar, sempre ha estat així i ho continuarà essent. És la seva essència, com l’escorpí, la seva natura. Hem de portar-ho fins al final.
Cal aprovar els decrets, treure la bandera espanyola de la Generalitat i del parlament i continuar endavant. El consens ciutadà el trobaríem, segur, i els partits polítics s’hi posarien a favor. Si algun no, doncs cap problema. Gràcies per haver-se tret la careta. Ja va essent hora. Els discursos no fan la cosa, la cosa la fa l’acció. La base s’amplia amb acció: les consultes, el 9-N, el 27-S, l’1-O i el 21-D. Quan fem discursos, perdem. L’acció posarà en evidència que l’estat espanyol és repressor, feixista i que no aporta cap solució.
Si això no es va fer el 27 d’octubre, què us fa pensar que es pot fer ara? L’independentisme pot assumir un augment de la repressió?
—Sempre hi haurà una resposta de l’unionisme. No l’evitarem mai.
Els unionistes ho són sense analitzar res més. És una reacció molt visceral. Volen ser espanyols perquè sí. Una altra qüestió és que renunciem a la independència, però com que molts no estem disposats a renunciar-hi i alguns altres no renunciaran mai a l’espanyolisme, el xoc el tindrem sempre. Penso que el 27 d’octubre va haver-hi justament l’error de no fer efectiva la República. Crec que fins i tot el president Puigdemont ho ha reconegut. Van sentir que hi hauria un pacte, un acord, que es podria avançar… i els van enganyar. Probablement, això que hem de fer ara és no cometre el mateix error. Ara hi ha una repressió molt forta, i n’hi haurà més si tenim una actitud de perdedors. Si som guanyadors, s’acabarà la repressió. Això ho hem de tenir molt clar també. A més, veig clar que la comunitat internacional tan sols prendrà posició quan fem un pas de veritat. Mentre tot siguin paraules, no hi haurà presa de posició. Per tant, siguem valents i fem allò que hem de fer.
I en una situació com aquesta, què creieu que farien els Mossos?
—El màxim comandament dels Mossos és el president de la Generalitat. Per tant, aquell mosso que no faci allò que digui el president de la Generalitat hauria d’anar al carrer per incompliment de l’estructura jeràrquica. Ens ha de preocupar, perquè hi ha mossos feixistes infiltrats. Però diria que la immensa majoria de mossos són fidels al seu comandament, el president de la Generalitat.

Voltaire admirava Catalunya (elNacional)

FONT: el nacional

L'escriptor i filòsof francès François Marie Arouet, conegut com a Voltaire i representant del segle de les llums, va ser un gran admirador de Catalunya.
La ràdio francesa de Barcelona, Equinox, li ha dedicat un reportatge, en el qual subratlla que tot i que el filòsof mai va viatjar a Catalunya, en tenia idees molt pensades.
Les va expressar en el seu llibre El segle de Lluís XIV, aparegut l'any 1751, quaranta anys després de la derrota dels catalans el 1714 per les tropes de Felip V.




La visió de Voltaire frega l'exaltació.

L'autogestió

Catalunya pot passar de l'univers sencer, i els seus veïns no poden passar d'ella.

El record del setge del 1714 i la guerra

Lluny del fet que l'abundància i les delícies hagin suavitzat els habitants, han estat sempre guerrers, i els de la muntanya sobretot han estat ferotges”

Malgrat el seu valor i l'amor extrem per la llibertat, [els catalans] han estat subjugats en totes les èpoques: els Romans, els Gots, els Vàndals, els sarraïns els van conquerir.

La comparació climàtica amb Castella

Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra, i dels més afortunadament situats. Tant regat de rius preciosos, de rierols i de fonts, com la vella i la nova Castella n'és desprovista, produeix tot el que és necessari per a les necessitats de l'home, tot el que pot adular els seus desitjos en arbres, en el blat, en fruits, en verdures de tota espècie”.

Barcelona i riquesa mineral

Barcelona és un dels bons ports d'Europa, i el país ofereix tot per a la construcció de naus. Les muntanyes són plenes de pedreres de marbre, de jaspi, de cristall de roca. S'hi troben també moltes pedres precioses. Les mines de ferro, d'estany, de plom, d'alum, de vidriol hi són abundants: la costa oriental produeix corall.

dilluns, 26 d’agost del 2019

Àrtic: monitoratge extensió de gel (dades de Zack Labe) 2019-08-28

Avui agafarem les dades d'una pàgina de Zack Labe, investigador del clima

Les dades d'avui són aquestes:

Fins avui, el 2012 (12) va ser l'any amb l'extensió mínima registrada.



En el següent gràfic s'observen les dades dels diferents anys i la mitjana de cada dècada



Aquí s'observa l'extensió mínima dels darres 19 anys (en el cas del 2019, encara pot baixar més fins a mitjans de setembre)



Les dades de tots els anys (1979-2019)


Les extensions de glaç catalogades per a cada mar de l'àrtic

Estònia: reflexions de Vicent Partal

FONT: Part extreta de l'editorial del 26 d'agost del 2019

[..]
 Avui fins i tot Espanya, a contracor i amagant la veritat, es troba obligada a felicitar els tres pobles bàltics, que es van alçar contra l’opressió amb aquell gest de desobediència pacífica. Però ho fa perquè van guanyar i perquè com a guanyadors han escrit una història que ara ja no es poden permetre el luxe de menystenir públicament. I eixa és la diferència essencial amb la bomba de la Barceloneta. La diferència és que ací encara ens cal guanyar. I per a aconseguir-ho hem de continuar treballant cada dia i ens hem de fer conscients de la realitat en què vivim i de la importància que té el passat on ens transporta. Perquè la història, això no ho oblideu mai, sempre és el pròleg del llibre que escrivim.



PS: Tres detalls per als pessimistes que gaudeixen aigualint les coses:

–Deu anys abans de la Via Bàltica només quatre estonians, Mart Niklus, Endel Ratas, Enn Tarto i Erik Udam, es van atrevir a signar un manifest que denunciava l’annexió. Quatre. A tot Estònia.

–La Via Bàltica es va organitzar en sis setmanes, solament.


–La independència d’Estònia va ser proclamada el 16 de novembre de 1988 sense fer-se efectiva.
Va tornar a ser proclamada el 20 d’agost de 1991.
I va ser reconeguda per l’URSS i els altres països el 6 de setembre d’aquell any, enmig d’una crisi colossal a Moscou.


–Els estonians no es van cansar mai de lluitar, ni quan les divisions partidistes van arribar al punt que dues institucions separades i enfrontades entre si van declarar la independència cadascuna per la seua banda. I sempre varen entendre que recuperar la història i combatre’n els efectes manipuladors era un exercici clau per a guanyar la llibertat.

diumenge, 25 d’agost del 2019

Resum de l'agost del 2019

1 d'agost
"Feliz cumpleaños, Loujain al-Hathloul, 30 años. Las autoridades de #ArabiaSaudita la han encarcelado (lleva 440 días) por defender el derecho a conducir las mujeres. Ha sido torturada bañera,  descargas eléctricas y amenazada con la violación. Ésta es su monarquía amiga #FelipeVI"

-Atur a l'estat Espanyol, 14%, només davant de Grècia
La mitjana europea és de 6,3%

2 d'agost
-Els Mossos han obert 100 expedients al dia per la llei Mordassa des de l’1-O

-Los HOMENAJES PÚBLICOS al FASCISMO campan por TODO el ESTADO ESPAÑOL
El pasado fin de semana en el cementerio municipal de Valladolid tuvo lugar un homenaje en un espacio público al fundador del fascismo filo nazi español: Onésimo Redondo. La fiscalía: mirando para otro lado


3 d'agost
Un jove de la Seu d’Urgell, a judici arran d’una denúncia d’Interior pel tall de l’N-260 el 21-F

4 d'agost
Comencem a haver-hi articles que parlen sovint de la Desobediència Civil, com aquest de Joan J. Queralt, "La desobediència: el pilar cívic"



5 d'agost
Els CDR aboquen “merda” a les seus d’@Esquerra_ERC i el @Pdemocratacat
-Les manifestacions de Hong Kong cada vegada surten més als mitjans de comunicació



-La lliçó de resistència que estan donant els hongkesos és extraordinària. El dia que això passi a Catalunya canviaran les regles del joc.

7 d'agost
L’@AssembSmallorcA convoca una concentració contra Felipe VI i en suport als presos polítics a Palma.  Va ser al carrer Palau Reial de Palma.

Targetes Black de Bankia
"11 de los 15 ladrones de las tarjetas black solo van a la cárcel a dormir.
Se gastaron 15M€ en prostíbulos, drogas y joyas que pagamos todos con el rescate a Bankia.
Mientras, los chavales de Alsasua cumplen 1.000 días en prisión por una pelea de bar."

Hong Kong
Sigues aigua!” Tàctiques per defensar la democràcia de Bruce Lee a Hong Kong via


8 d'agost
Fa 12 anys de la mort de Xirinachs
“Avui la meva nació esdevé sobirana absoluta en mi. Ells han perdut un esclau. Ella és una mica més lliure, perquè jo soc en vosaltres, amics!”



9 d'agost
Cada cop es parla més de Desobediència Civil
Pepe Beúnza: "La lluita consta de diferents fases: col·laboració i diàleg amb l’adversari, denúncia de la injustícia, no cooperació (boicot o vaga) i desobediència civil. No tothom ha de ser fet presoner, però sí que una part hi ha d’estar disposat."

Concentració a les presons
Concentració davant la presó de Mas d’Enric, Lledoners i Puig de les Basses

10 d'agost
Centenars de persones ocupen l'aeroport de Hong Kong i canten un dels himnes dels Miserables “Do you hear the people sing?”

11 d'agost
L'usuari de TW SayonaraTroika fa un balanç dels indults a ESP
"Indultos en España:
Más de 18.000 desde el inicio de la democracia.
Mayor número en toda Europa.
En EEUU en 8 años 200.
Más de 500 por corrupción de PP y PSOE.
La Mayoría sin justificar..
Ley de 1870!!

Esto para cuando oigáis que la Justicia es Independiente e Igual para TODOS.."

14 d'agost
"#UnDiaComoHoy de 1936 Yagüe ordenó fusilar en Badajoz a 4.000 personas. 83 años después, el general todavia esta en el callejero, un pueblo y una fundación llevan su nombre, su hija es marquesa y su partido, La Falange, es legal. ¿ Os imagináis eso en otro lugar de Europa ?"

15 d'agost
Nova iniciativa de la protesta de Hong Kong. Els activistes retiren tot l’efectiu possible dels bancs amb 2 objectius:
1. Pressionen el sistema financer local.
2. Eviten que els diners es transfereixin a la Xina continental.

16 d'agost
MHP Carles Puidemont a RAC1
"No hi ha retorn possible a passats millors: la regressió autonòmica és una decisió que l'Estat no revertirà, per més que li donem la garantia que abandornarem la nostra lluita i desarem l'estelada, i si cal les quatre barres també, al bagul dels records. Ha vingut per quedar-s'hi"



17 d'agost
-Fa 2 anys dels atacs terroristes a Barcelona i Cambrils.
Cent hores perseguint Younes(vilaweb), Cronologia d'una tragèdia(elMon),

-Els CDRs es concentren davant de la Sagrada Família demanant explicacions

-El policia que va agredir Borràs pertany a la brigada acusada d'alertar gihadistes

19 d'agost
"La unidad de España con la chaqueta de pana y la nacionalidad colombiana.
Felipe González provoca un escándalo al revelarse que ayudó a la multimillonaria Casa de Alba a eludir el Impuesto de Sucesiones."

20 d'agost
LV: "Tw i FB revelan que China creó cientos de cuentas falsas para deslegitimar las protestas de Hong Kong"

Ingrid Guardiola, productora cultural i assagista
"Que es manifesti la indignació només a les xarxes suposa un alleujament per al poder" 

Jordi Cuixart ho ha resumit millor que ningú. No hi ha dilema entre ser-ne més o ser més determinats: cal ser-ne més, i cal ser més determinats. Totes dues coses. En paral·lel.

Torra planteja 10 claus per superar la "repressió" i "l'agenda de ruptura" post sentència

Apareix més sovint la figura de Gene Sharp i la desobediència civil als mitjans de comunicació catalans



22 d'agost
"La autodeterminación es un derecho humano fundamental. Uno de los errores más significativos que ha hecho España es interferir en el derecho de autodeterminación...”

La Nobel de la Paz Jody Williams tacha el juicio del 'procés' de farsa..."

@jcuixart també aposta per la confrontació democràtica: "Desobeirem lleis injustes"

L'exemple de Hong Kong (Joan Ramon Resina) 

L'estratègia a seguir (Segons Ramir de Porrata)

És d'un tuit del 31 d'agost de Ramir de Porrata però totalment vigent




En els darrers mesos, el focus de l’escenari polític s’ha traslladat de Catalunya a Espanya, i del carrer a les presons.

I això és un greu error.

Hem de reposicionar el focus estratègic a Catalunya i a l’empoderament de la gent.

Cada cop parlem menys de la independència de Catalunya
i parlem més de les eleccions espanyoles, la investidura al Congreso, el Pedro Sánchez, etc

Cada cop parlem més dels presos, del judici i les sentències, i menys de com fer un nou 3 d’octubre.

Cada cop parlem més del nostre adversari i les seves fortaleses, en lloc de parlar de nosaltres i la immensa i imparable força de la gent.

Cada cop parlem més de com ens maltracten en lloc de parlar de com ens alliberem.

Aquesta miopia estratègica es deu, principalment, a la manca d’una estratègia política a Catalunya, a casa nostra, per avançar cap a l’objectiu de la República Catalana independent.

Refocalitzem el nostre missatge i el nostre pensament estratègic.

Substituïm queixa per acció.
Substituïm indignació per determinació.
Substituïm crítiques als partits per l’exigència d’una estratègia consensuada.

I fem que els carrers tornin a ser nostres.

divendres, 23 d’agost del 2019

Pedro Sánchez, Catalunya y la agenda del régimen español (catalàdigital.cat)

Seguint una recomanació des del TW d'en Lluís Llach hem vist aquest missatge
(una vegada més, les imatges del text les hem inserit nosaltres per a fer-ho més entenedor)

Font: cataladigital.cat
Chema Hernández Aguiar
En La Colonia

El Estado español y la ficción virtual

En los próximos meses la ficción virtual en la que habitan muchos en España, unos más que otros, se disipará. Un relato fantástico al que han dado veracidad todos los partidos políticos, incluso aquellos soberanistas, no españoles y de izquierdas.
La agenda de España en escasas semanas se hará explícita, los imaginarios democráticos de algunos desaparecerán, pero qué irrealidad virtual es esa? Cierto es que es probable que algunos densos telones también se levanten en Europa y en el mundo, pero no les amargaré de una sola vez las vacaciones, dosificará el retorno veraniego.

[..]




En pocas líneas desglosaremos el "imaginario español":


La economía española va bien. Hay que frenar a las derechas, el PSOE es de izquierdas. Habrá un gobierno de coalición progresista en España frente a las derechas. La equidad social será garantizada por ese gobierno. La mayoría social gobierna. Habrá diálogo y negociación para las naciones sin estado y las colonias en España, entre Cataluña y el estado español. Es posible la solución política del conflicto catalán. Habrá un referéndum y amnistía para presos y exiliados. Europa y sus instituciones harán valer la democracia y la justicia en España. Es responsabilidad y deben participar las fuerzas soberanistas en la gobernabilidad de España.


Ese imaginario generado, gestado, por el régimen español, también alimentado por sectores de la izquierda española, catalana, vasca, también es una expresa cortina de humo, es simplemente mentira a sabiendas que lo es. Prescindiremos de refutar lo de “España crece y la economía va bien”, en plena recesión y a las puertas de un crack parece innecesario.
La realidad, la cruda realidad que ignoran, ocultan premeditadamente, se resume en la siguiente agenda:

1.No habrá gobierno integrado por PSOE-UP. Entender que la política en España funciona al margen de los intereses de las grandes corporaciones empresariales, de las élites, que es posible un gobierno de España con un programa auténticamente socialdemócrata, de refuerzo de lo público y de recuperación del Estado de Bienestar es infantilismo militante. 
Ni en política social, ni en política económica España tiene soberanía alguna, su real situación es de quiebra técnica.


Es más, construir una mayoría con Podemos con un programa socialdemócrata y contar por acción u omisión con fuerzas soberanistas, en la expectativa de un diálogo sobre la resolución de las naciones sin estado y colonias en España, es definitivamente absurdo y sólo posible desde la renuncia a las aspiraciones nacionales. Jamás una fuerza política del régimen atravesará esos límites.
La unidad territorial del estado español es el núcleo, la esencia de la existencia de España, de la supervivencia de una mermada y moribunda UE, de la apuesta por el globalismo neoliberal.
La postura española la ha manifestado con claridad el exministro Margallo: “España no se retirará nunca pacíficamente de Catalunya” .
Además, ni PODEMOS, ni el PSOE quieren compartir un gobierno que deba afrontar las sentencias del Juicio del “Proces”.

2.Es muy probable que las sentencias sean firmes entre finales de septiembre y octubre, evidentemente serán sentencias “ejemplificadoras”, “contundentes” que no sólo envían un mensaje a la sociedad catalana, también a la vasca, canaria o gallega, además de a todas las naciones sin estado de Europa y colonias, un mensaje nítido a las dirigencias y a los ciudadanos: No hay opción alguna de independencia, así acaban aquellos que lo intentan.


3. Se dictarán las sentencias “ejemplares” y contundentes, se rumorea entre 8 y 12 años, con un importante matiz, se harán distinciones entre unos y otros, el tercer grado en algunos casos se presentará como un éxito o concesión, de tal manera que facilite a algunos frenar una respuesta contundente del independentismo catalán, mostrando que aún quedan vías jurídicas internacionales para liberar a los presos y retornar los exiliados. Se gestará una nueva ficción acudiendo a tribunales internacionales.

4. Si se produjera una respuesta contundente de la Sociedad Civil, representadas por ANC y OMNIUM, como localizadas respuestas institucionales, se aplicaría el 155.



5. Si la sentencia se produjera en las primeras semanas de septiembre, con alta conflictividad en Cataluña, Sánchez podría llamar a un gobierno de Unidad Nacional, en ese escenario es posible que, con el objeto de no convocar elecciones dadas dichas circunstancias, se pacte de un gobierno de Sánchez, con el apoyo parlamentario de la derecha. Si la sentencia se retrasará o no hubiese respuesta podría haber convocatoria de elecciones generales. Es muy probable que algunos atemperen y reconduzcan esa respuesta, mostrando cierta fuerza, pero conteniendo al mismo tiempo.

En Cataluña, ERC intentará la convocatoria de elecciones como respuesta a:
paralización de presupuestos,
ausencia de liderazgo de Torra,
y con el relato ficticio de responder a las sentencias con votos, si esta se produjera con prontitud. El objetivo final de ERC sería un gobierno de “izquierdas” con PSC y comunes, a ese escenario le denominan “hegemonías de las izquierdas catalanas”.

No hay independencia alguna, ni negociación posible acerca del desarrollo de un referéndum, ni siquiera una consulta acerca de la Independencia, aunque dicha consulta no obligue al estado español.

-Ni PSOE, ni el PSC son partidos de izquierda y menos catalanistas. Tampoco los comunes son soberanistas, ni siquiera proclives a un referéndum de autodeterminación, de tal manera que aquellos que, como Doménech, Asens o Dante Fachin, eran partidarios del entendimiento y la unidad con el soberanismo, han sido depurados.

No habrá simetría alguna, ni ensoñaciones de Frente Popular, tan del gusto de algunos, ya que el PSOE aspira a gobernar en solitario, incluso en el supuesto de hacerlo con Podemos; además deberá afrontar la recesión bajo los parámetros del neoliberalismo y de Europa.



EL PSC, al igual que Comunes, sí participarán y apoyarán a ERC ya que implica la fractura total de bloque independentista y la asunción, en la práctica, de un marco estatutario en un futuro reformado, que sería la única concesión que podría hacer el estado español, si las circunstancias adversas económicas de los próximos años se lo permitiesen, cuestión que dudo y siempre y cuando se renunciara a cualquier otro objetivo a medio plazo.

La llamada acumulación de fuerzas es una fórmula matemática que consiste en dividir un supuesto indeterminado número “ideal y necesario” de ciudadanos por la independencia por años, de tal manera que el objetivo se aleja, mientras se mantiene la utopía que permite gobernar y administrar.

Se parte para todo el análisis de una democracia real en España que no existe, de una división de poderes imaginarias y de un expreso mensaje de que jamás se hará concesión alguna. Es claro que no va a haber amnistía, también los es que sea probable que, en transcurso de unos años, acomodada Cataluña al estado de las autonomías haya alguna resolución favorable a los presos, pero también lo es que no será a corto plazo.

Por último, la estrategia continuada de algunas fuerzas catalanas beneficia directa o indirectamente a la estrategia global de España:


-Dividir al independentismo y fracturarlo. Hecho.

-Ningunear por los propios y los ajenos al legitimo Presidente de la Generalitat, en la actualidad en el exilio. Hecho.

-Recomponer el mapa político catalán e integrar a parte de los soberanistas en la política española activamente. Hecho.

Caracterizar a Torra como un político sin liderazgo y proyección, falto de criterio y de toma de decisión. Hecho.

-Ridiculizar la vigencia y aplicabilidad de la DUI. Hecho.


-Cercar la influencia internacional del independentismo y reducirla.
Están en ello, aunque la sola división del independentismo lo hace sencillo.


Aminorar y arrasar con las CUP. Están en ello.

Desinflar a ANC y OMNIUM, trasladando la división existente en el independentismo. Están en ello.

Devolver todo el protagonismo a los partidos y reducir a la mínima expresión a las organizaciones sociales. Están en ello.



Por último, para que el conflicto catalán quede controlado para España como un incendio, resta: sacar a ANC y OMNIUM del escenario político, lograr su desmovilización y acabar con la figura y el carisma de Puigdemont, consolidar la división de las fuerzas políticas catalanes, también su fragmentación, todo ello unido a agotar y debilitar la fuerza movilizadora de la sociedad catalana, centrándola en otro proceso electoral y en un “mientras tanto” no somos estado. El resto probablemente lo hará la recesión que amenaza.


Y ahora les pregunto:

¿Les recuerda lo anterior los pasos dados por alguien o algo?

La unidad de acción de bloque soberanista es la una de las garantías de éxito, pero conviene recordar a algunos que las sociedades actuales ya no requieren de representación y dirección partidaria para tomar decisiones soberanas y decidir su futuro.

También es cierto que el legitimo presidente de la Generalitat deberá tomar decisiones transcendentales, de no ser así Waterloo se convertirá en un lugar propicio para las excursiones turística y venta de merchandising, pues en este videojuego español el jugador no tiene varias vidas.



L’exemple d’Hong Kong (Joan Ramon Resina - Vilaweb)

Reproduïm aquest article de Joan Ramon Resina que considerem de gran importància
(les imatges de dins del text les hem posat nosaltres)

FONT: Vilaweb (2019-08-22)



«El dilema de l’independentisme consisteix a avançar a la fase següent, hongkonguesa, de la resistència activa o bé renunciar fins i tot a la resistència passiva, manifesta en el simbolisme dels llaços grocs i accions de suport als presos polítics»

No hi ha res com mirar els moviments ciutadans que han canviat realitats polítiques aparentment immutables per a situar la força relativa del procés català. Només cal comparar-hi la revolta d’Hong Kong, regió autònoma de la República Popular de la Xina amb una població aproximadament com la de Catalunya i una economia amb un pes proporcionalment similar dins l’estat, per a adonar-se que, malgrat els paral·lelismes, són fenòmens d’un ordre de realitat molt diferent. No sols per la diferència en magnitud i influència global entre la Xina i Espanya, sinó també per la naturalesa política de tots dos estats: una dictadura comunista amb un líder inamovible en un cas, una democràcia formal dependent de la Unió Europea en l’altre. Que Espanya és infinitament més vulnerable a les repercussions de l’ús intern de la violència que no pas la Xina és ben evident. I malgrat tot, no ha estat pas l’independentisme català sinó la gent d’Hong Kong qui ha ocupat els carrers de manera permanent, ha combatut la policia i ha posat el règim de Pequín en el dilema d’emprar la força o permetre una reforma democràtica de l’estatut de la ciutat asiàtica. De moment, el règim xinès, més prudent que no pas l’espanyol, no ha intervingut l’autonomia, deixant que la governadora d’Hong Kong, Carrie Lam, provi de desactivar les mobilitzacions anunciant una plataforma de diàleg per a escoltar la gent ‘sincerament i amb humilitat’ i comprometent-se a obrir una investigació de la violència policíaca contra els manifestants.

És clar que la cultura xinesa contempla l’anul·lació de l’ego dels governants, impensable a Espanya, però el gest és significatiu perquè la promesa d’una plataforma de diàleg arriba després que la mateixa governadora suspengués la llei d’extradició que va causar la deflagració del conflicte. El poder assaja mesures conciliatòries en lloc d’intensificar la repressió. Insisteixo que això és temptatiu i pot canviar en qualsevol moment, car ni la Xina tolerarà que la revolta democràtica s’estengui al continent, ni els manifestants cediran a concessions provisionals. Saben prou que aquella llei era el primer pas per a anivellar la regió autònoma amb la resta de l’estat xinès, un senyal d’intencionalitat uniformista semblant al que va emetre el Tribunal Constitucional amb la sentència de l’estatut aviat farà deu anys.



Havent aconseguint de desactivar la llei d’extradició, els manifestants d’Hong Kong han ampliat l’objectiu i han exigit més mecanismes democràtics en un clar desafiament a Pequín. A hores d’ara el desenllaç és imprevisible, però d’una cosa no n’hi ha cap dubte: els ciutadans estan decidits a frenar l’assimilació del seu territori. Aquesta resolució no sols els aporta l’atenció mundial de què també va gaudir l’independentisme durant l’octubre del 2017, cosa que dificulta la reacció violenta de l’estat; també endureix la seva capacitat negociadora amb la possibilitat real de sortir-se’n.



Jugant el trumfo de la inestabilitat en un moment de debilitat de l’economia xinesa, agreujada per la guerra comercial amb els Estats Units, els ciutadans d’Hong Kong no sols pressionen enormement el govern autònom i les elits comercials de l’illa, sinó també el gegant asiàtic, que representa la segona economia mundial en PIB i la primera en paritat de poder adquisitiu. Comparada amb aquesta correlació de forces, l’aventura catalana era un joc de nens. Malgrat que el 2017 l’economia espanyola ja havia estat debilitada per l’endeutament, i que l’afebliment perifèric ha acabat estenent-se al cor de la Unió Europea, l’independentisme no ha estat capaç de treure’n cap conseqüència estratègica. Ans al contrari, una part important ha aprofitat el creixent risc de recessió i l’anunciada fallida del sistema de pensions per fer pinya amb l’unionisme moderat sota l’escut de les polítiques socials amb la tàctica que els romans anomenaven ‘fer la tortuga’. Polítiques pal·liatives que a la pràctica resulten insubstancials i horitzons de benestar necessàriament imaginaris mentre no es revoqui la política extractiva de l’estat són la coartada d’una esquerra compromesa amb l’estat espanyol, és a dir, amb la dreta objectiva, essencialista i monàrquica que governa emparada d’unes sigles o unes altres, sense alterar mai la distribució del poder.


La convergència de les estructures de l’estat (executiu, legislatiu, judicial, mitjans de comunicació, corporacions, partits, empresaris, acadèmia, forces armades i aparells de policia) en una mateixa voluntat repressiva desemmascara les apel·lacions a l’estat de dret en un estat on la llei sempre fou un instrument de domini. Aquests darrers anys la involució, fins i tot ideològica, cap als fonaments antidemocràtics del règim s’ha comprovat en totes les instàncies esmentades i s’aprecia també a l’esfera cultural en casos de degradació tan paradigmàtics com el d’un Javier Cercas atrapat en el vòrtex dels orígens i com més va més a prop de desaparèixer per la claveguera del feixisme que el fascina amb el magnetisme interrogatiu dels miralls.



De sempre la dominació, entre ètnies, sexes, races, castes, nacions o classes, ha estat possible per la combinació de violència i consentiment. Encara que semblés abusiva en les circumstàncies del final de la guerra civil, la frase de Negrín que és el vençut qui proclama el vencedor era certa. Franco no s’hauria pas pogut sostenir durant quatre dècades sense una amplíssima coalició de vencedors i conformats. Debades el Partit Comunista va maldar durant molts anys per convocar la vaga general. Amb el temps, la combinació de dominadors i conformistes evoluciona a causa de les contradiccions, com diria un marxista, i el consentiment es transforma en dissentiment, en principi passiu, o sigui en allò que el franquisme anomenava desafecció, per castigar-ho. De vegades, però, el dissentiment avança a l’estadi de resistència passiva, que és l’actitud que caracteritzà el procés entre el 2012 i el 2017 fins a trencar-se el 30 de gener de 2018.





El dilema de l’independentisme consisteix a avançar a la fase següent, hongkonguesa, de la resistència activa o bé renunciar fins i tot a la resistència passiva, manifesta en el simbolisme dels llaços grocs i accions de suport als presos polítics. Aquesta renúncia voldria dir desfer el camí que portà al Primer d’Octubre, reculant al dissentiment passiu que dicta l’actual política dels partits independentistes i eventualment al consentiment actiu de l’etapa de CiU, que ja apunta en declaracions d’intenció de rellevants membres de les cúpules. L’única pulsació de resistència activa l’hem vista en accions esporàdiques dels CDR, en general minoritàries. I, malgrat que hagin disparat les alarmes de l’establishment independentista i originat la repressió sovint entusiasta de la policia catalana, aquests actes de resistència activa són lluny de la rebel·lió. Ni aquesta seria pas encara la revolució, que sols en cas de triomfar arriba a canviar les estructures socials. Mireu doncs si n’és de lluny, la república!





La deslegitimació del president Torra a la majoria de mitjans catalans deixa poc marge de dubte sobre qui guanya la partida en la lluita sorda dins l’independentisme i dins els partits. Secundat pel replegament precipitat dels partits arran de la repressió, amb gestos tan derrotistes com investir Pedro Sánchez, l’estat ha superat la seva crisi de legitimitat, imposant-se clarament a una voluntat popular en fallida. Una fallida, cal dir-ho, ajudada per la descoordinació fins i tot entre les associacions civils. L’exemple d’Hong Kong, com també d’alguns altres de geogràficament més pròxims, hauria de conjurar el narcisisme de la societat catalana, emmirallada en la coreografia de la reivindicació i convençuda fins fa poc, i alguns fins ara mateix, que l’estat es rendirà seduït per la bellesa platònica de les formes.





dilluns, 19 d’agost del 2019

Entrevista a Milián Mestre (elNacional)

Font: elNacional

Reproduïm alguns fragments de l'entrevista que elNacional va fer a Milián Mestre


"L'estratègia de Catalunya planteja un desafiament molt gran per a l'estat espanyol. O resolen aquest problema o tot quedarà enverinat."
I com es resol el problema si s'aixequen de la taula de negociació? No seria més pràctic assumir una diàleg bilateral?  
Jo crec que per resoldre un gran problema s'ha de seure a la taula amb qui sigui, amb Satanàs en persona si convé. Això ho he tingut sempre com un principi operatiu en la vida pública. La política és l'art del possible, ergo tu has de seure en una taula per veure com domestiques els catalans que volen la independència i com rebaixes el fum i arribes a una entesa. Jo els últims informes que havia fet anaven en aquest sentit. La proposta d'àrbitre, que no relator, surt d'un informe meu. I jo vaig proposar tres noms: Miquel Roca, López Burniol i Joan Rosell. Catalans molt reconeguts que podien fer de pont per estructurar una solució.

 
Qui fa volar els ponts va ser precisament el PP.
El PP no ha entès mai el problema de Catalunya i t'ho dic amb coneixement de causa. Et posaré un exemple històric. Quan s'estava fundant el partit, a Madrid, encara en vida de Franco, va venir Fraga i vam reunir-nos per tancar els últims documents sobre l'estratègia del partit. Érem unes 10 persones, el nucli fundacional. Quan ens trobàvem en plena discussió tothom donava per fet que el tema basc i català es resoldrien, que es trobarien solucions, i que per virtut de la democràcia es resoldrien els problemes. En aquell moment vaig demanar la paraula per dir que no hi estava d'acord. Li vaig dir, "Don Manuel, no hi estic d'acord: els bascos venen a buscar-te i et disparen un tret al clatell, els catalans, en canvi mai, et posaran cap pistola ni bomba, somriuen, però en el moment de la veritat els catalans et treuen un bisturí i et tallen de dalt a baix, finament, perquè els catalans som florentins, no entrem al xoc, operem amb la paraula i l'habilitat". I Fraga es va quedar pensatiu. I des d'aleshores em va consultar cadascun dels passos que es prenien a Catalunya. Això va funcionar fins l'any 2000. L'any 96, el pacte del Majestic va ser resultat de dos o tres anys anteriors durant els quals Pujol i jo ens reuníem cada 15 o 30 dies per intercanviar informació allà al Palau de la Generalitat. I jo immediatament després enviava un informe a Fraga, a Rato, que era el meu cap, i a Álvarez-Cascos. Quan va arribar Aznar això es va acabar. Jo crec que el desastre d'Espanya i de Catalunya neix amb Aznar l'any 2000. Es va carregar el cordó umbilical que havia funcionat sempre des de la transició, discretament. Fraga em va trucar plorant perquè no marxés del partit, però jo ja no aguantava més les misèries del senyor Aznar.
 Fraga i Pujol es van entendre sempre

 

Vist amb perspectiva, es pot afirmar que el PP ha decidit abandonar Catalunya? Perquè ara mateix aquí és una força residual.

Mira, ara faré una acusació. Per mi hi ha hagut dos personatges nefastos per la història d'Espanya i Catalunya, un és José María Aznar i l'altre és . I tinc informes que així ho corroboren, que tinc pensat publicar. El senyor Aznar no entén Catalunya, no en té ni punyetera idea de Catalunya. Va començar a ufanar-se de la majoria absoluta que havia aconseguit gràcies a Pujol i el va acabar engegant a passeig, amb el 'Pujol, enano, habla castellano'. Fraga i Pujol es van entendre sempre.

I després apareix Rajoy.
I en lloc de revisar l'estratègia d'Aznar, la multiplica, amb l'error descomunal de posar aquí una persona que no en té ni idea sobre Catalunya, la vallisoletana Soraya Sáenz de Santamaría. No sé qui els va orientar, sí que sé que el senyor Moragas va dir a Rajoy que no patís, que els catalans acabarien enfrontats entre ells i es resoldria el problema. I en tot això hi ha un element clau, la interpretació potencial de l'efecte anticatalà utilitzat diabòlicament per guanyar eleccions a Espanya. 
Manolo Milian Mestre PP - Sergi Alcazar
El desastre d'Espanya i de Catalunya neix amb Aznar l'any 2000
Alimentar l'anticatalanisme per guanyar vots fora de Catalunya.
I aquesta acusació la puc fer de manera clara i explícita. I no només això, hi ha persones ara allunyades del partit que ho poden acreditar. Tinc cartes. Just fa unes setmanes una persona que era al Consell de Ministres amb un càrrec molt alt va dir-me en un escrit que aquest va ser el gran error d'aquells personatges. La suma d'errors d'Aznar i Rajoy per via de l'utilitarisme electoral porta al desgavell on som ara. I ja el despropòsit més gran és enviar aquí la senyora Álvarez de Toledo. Hi ha una carta meva a Casado l'endemà de les eleccions, fent-li una crítica ferotge com a fundador del partit, per la barbaritat que havia fet a Catalunya i el despropòsit màxim que havia estat portar aquesta senyora. 
I hi va haver resposta?
Sí, la vaig tenir fa un mes. Diu que no em desanimi, que el partit tornarà a florir a Catalunya. No en té ni idea. És impossible. 
O sigui que el PP no té futur a Catalunya? 
Tal com està ara, no. Hi ha una gran part de Catalunya que està políticament orfe. Per exemple jo, que no sé a qui votar. Jo aquí no trobo partit. 

Aznar i Rajoy són dos personatges nefastos per la història d'Espanya i Catalunya
Ciutadans pot arribar a ocupar l'espai del PP?
No. Ciutadans és una amalgama. No tenen una identitat d'origen, tenen una oportunitat d'origen, que és fer de partit frontissa per equilibrar, que és el que jugava Jordi Pujol amb CiU. A partir del moment que volen renunciar a aquesta carta per aspirar ells a liderar la dreta, la pifien. No veig sortida a l'actual estratègia de Cs. El PP ha comès un error descomunal, la prostitució de la corrupció. S'ha prostituït. Un partit que va néixer com a democristià, amb una visió ètica molt severa, ha apartat la seva partida de naixement i s'ha convertit en el pragmatisme dels interessos de les butxaques i les carteres. I això ha estat un desastre que s'ha produït a partir del senyor Aznar. Quan arriba el senyor Aznar esclata l'escàndol de València. La corrupció de veritat arriba amb Aznar. I Rajoy no l'atura. S'han pervertit les essències del PP. O el partit es reconcilia amb les seves idees fundacionals o no té futur. 
I això ho pot fer Casado?
Si ho sap entendre, podria ajudar a fer-ho, però crec que el PP avui en dia no té un líder de veritat. Li falta consistència. 
Manolo Milian Mestre PP - Sergi Alcazar
El PP ha quedat destruït, comença Aznar i ho remata Rajoy
VOX és ultradreta?
VOX a vegades s'expressa en l'ultradreta. Em temo que dins de VOX hi ha un refugi del falangisme i del franquisme. Si tu consideres que el franquisme és ultradreta, com va ser evidentment, doncs VOX és ultradreta. Els seus components són el ressentiment, un ressentiment a ETA evident; l'anticatalanisme, que el projecta el seu fundador Vidal-Quadras; el neofranquisme i la dreta feixista. 
Per tant, la crisi que viu el PP explica el naixement i l'auge de VOX?
Sí, no en tinc cap dubte. L'ala més radical del PP se n'ha anat a VOX. Qui ha cultivat a Abascal és el PP, Esperanza Aguirre i companyia. 
Ho dic perquè hi ha qui diu que és VOX és conseqüència de l'independentisme.
No. VOX és conseqüència de la deflagració que es produeix al si del PP. Marxen uns radicals que no estan d'acord amb la tolerància que el PP expressa amb Catalunya. Tolerància que l'expressen de manera molt gràfica Rajoy i Soraya, que de boca diuen moltes coses i després no fan res. Perquè van parlar de l'Operació Diàleg però aquí no van fer res. El partit ha quedat destruït, comença Aznar i ho remata Rajoy. 

Àrtic: monitoratge de l'extensió de gel

Falta un mes per arribar a la mínima extensió de gel a l'àrtic.
Fins ara el rècord és de l'any 2012 amb 3.387 milions de Km2.


La trajectòria d'aquest any (2019) anava cap a "rècord", però als darrers dies ha canviat i ja hi ha 234 milions de Km2 de més que a la mateixa data del 2012.

Amb el color marró (2016) i verd (2011) es mostren el 2n i 3r any de menys extensió enregistrats


17 d'agost del 2017: quan les imatges parlen per si soles

Quan les imatges parlen soles no cal dir res més.
Només cal mirar-les per veure qui actuava amb dignitat i qui reia i feia el paperet.

Jutgeu vosaltres mateixos

Imatges extretes del tuit de l'Àlex Clarió

































Soraya fent-se una selfie


Millo al costat de la Soraya que reia


Pedro Sánchez al costat de la Presidenta del Parlament, Carme Forcadell




i