dimecres, 10 de novembre del 2021

Vaccionats i casos de Covid-19 a la Unió Europea

 En aquest article de LaVanguardia es pot observar com els països que tenen un percentatge més alt de vacunació completa tenen menys casos.

El grafisme és de LaVanguardia però els % són nostres.
Cal tenir en compte que els casos són oficials i hi deu haver països més rigurosos que altres.

Agafem dos exemples: Estònia amb un 56% de la població totalment vacunada i Croàcia amb un 44% són els dos països que tenen més casos declarats amb 1703 i 1720 per cada 100.000 habitants.

Si n'agafem el cas contrari, trobem a l'Estat Espanyol amb 58 casos i Suècia amb 86.
El primer té un 78% de la població vacunada i el segon un 67%

Una dada més per a què els anti-vacunes reflexionin.

"Bulgaria lleva desde principios de la campaña de vacunación luchando contra una población que ha sido muy reacia a vacunarse. El país es el que menos población inmunizada tiene, un poco más del 22%, y tiene una de las mayores tasas de mortalidad de la Unión Europea, más del 90% de las defunciones registradas son de personas que no están vacunadas, con 800 muertes registradas en un solo día"




dilluns, 1 de novembre del 2021

Previsió del nombre de dies amb més de 30 graus pel 2030 - 2050

 En aquests dies que se celebra a Glasgow (Escòcia) la cimera del clima COP26,
el portal de TV3 ha creat un apartat anomenat https://324.cat/crisiclimatica on es poden consultar el nombre de dies amb temperatures superiors a 30º C.

Com més vermell, més dies.

Si n'analitzem les 4 capitals del Principat veurem que els valors oscil·len bastant. La lògica ens diu que com més al sud, més calor i també que com més altura, més fresca. La proximitat amb el mar fa que les temperatures siguin més moderades.
Per exemple, a Barcelona pel 2030 s'espera que hi hagi 17 dies que superin els 30 graus. Pel 2050, 4 més: 21.

La ciutat de Tarragona, que també és marítima, manté uns valors similars a Barcelona però a l'estar més al sud, es mou entre 23 dies (2030) i 27 al 2050.
En el cas de Girona, ciutat d'interior, els valors van des 82 dies (2030) a 93 (2050)

Pel que fa la Lleida i rodalies, els valors es disparen de 116 dies (2030) a 121 (2050)

Si no ens hem equivocat, les dues poblacions que surten més malparades són: Flix i Xerta amb 
121 i 133 i 124 i 128, respectivament.







COMARQUES DE GIRONA

El valor més alt se l'emporta Amer amb 92 i 104


I pel que fa a valors baixos, ens quedem amb Setcases amb 3 i 5 dies


Riudellots de la Selva es mantindrien a la part alta, amb 82  i 94 dies






dimecres, 25 d’agost del 2021

Nombre de metges i infermeres per 1000 habitants

En aquests moments on totes les mirades apunten cap a la salut és important poder-nos comparar amb altres països. Mentre no siguem independents, el nostre marc continua essent l'Estat Espanyol.

En el següent gràfic fet per la OCDE (Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic) podem veure el percentatge de metges (vermell) i infermers/es (groc) per cada 1000 habitants.

A les primeres posicions hi ha Noruega, Suïssa, Irlanda i Alemanya amb 5 metges i unes 20 infermeres per cada 1000 habitants aproximadament.
L'Estat Espanyol se situa al principi de la tercera part final amb quasei 5 metges i 11 infermeres per 1000 habitants.


Si volem continuar remenant dades, podem anar al web oecdbetterlifeindex.org on s'especifiquen una 11 índex de com va la vida als països que conformen aquesta organització. La informació és dinàmica i permet jugar amb les dades Vivenda, ingressos, comunitat, educació, etc




Cada país és una flor amb pètals. Cada pètals és un d'aquests índexs esmentats, com més gran és el pètal, més alt n'és el seu valor.

Hem vist coses que xoquen com que Corea té un índex de comunitat baixíssim.
Paga la pena entrar-hi i jugar-hi



ESTAT ESPANYOL
Destaca en aquests punts (pètals): Comunitat, Salut, Seguretat i balanç vida-treball
Es pot veure en aquest gràfic




Trobareu totes les explicacions i conclusions en aquest altre enllaç

Els punts en els que no aprova són:
Ingressos 4,0
Ocupació 4,7
Compromís cívic 4,7

diumenge, 22 d’agost del 2021

Bernat Deltell i les entrevistes a diferents Senyors, entre ells el Senyor A



En Bernat Deltell opina, fa moltes entrevistes a personatges famosos o coneguts però també a anònims
que tot sovint analitzen i l'encerten. Entre ells destaca el Senyor A (o amic A) i el Senyor de Manresa

Donat que el Blog del Senyor Deltell no disposa de paraules clau que farien més ràpida la cerca, 
en aquesta entrada n'hem ordenat cronològicament les entrevistes esmentades a aquests senyors:

EL SENYOR A

2022
9 de juliol del 2022: Reflexions 

2021
23 de juny 2021: Jo vull guanyar!

2020
29 de maig del 2020: Hi ha milers de persones disposades a jugar-se la pell pel país

2019
3 d'agost del 2019: la cervesa
10 de febrer del 2019: Dinar al 7 portes (V. 2019) primera part
10 de febrer del 20219: Dinar al 7 portes (V. 2019) segona part

2018
18 de novembre del 2018: I què hi fem a Barcelona?
16 de juliol del 2018: el dinar pendent (I)
16 de juliol del 2018: el dinar pendent (II)

2017
17 de desembre del 20217: L'últim dinar abans del 21 (II)
17 de desembre del 2017: L'últim dinar abans del 21 (I)

15 de novembre del 2017: No és un dinar qualsevol (I)
15 de novembre del 2017: No és un dinar qualsevol (II)



EL SENYOR DE MANRESA
6 d'octubre del 2018: Un senyor de Manresa
12 de desembre del 2020: L'Espanya castellana és profundament antieuropea, autoritària, econòmicament arruïnada i sense projecte de futur"

EL SENYOR HO
25 de setembre de 2020: el Senyor Ho i Macau (I)

diumenge, 15 d’agost del 2021

octuvre.cat entrevista a Grosfoguel


 Albano Dante-Fachin entrevista a Grosfoguel en aquesta entrevista de 56 minuts

En transcrivim el resum que octuvre.cat va penjar a instagram:

"y ahí viene todo lo que ocurre en todo proceso de transformación nacional:
es que hay una bifurcación porqué va a haber, dentro del mismo moviento, unos que van a traicionar el movimiento y se reconcilien con el estado español.
En el debate catalán se llama hiperventiladors a los que quieren continuar con el 1 de octubre. Hay una ridiculización de eso.

Todos han pactado esperar 2 años. Estás perdiendo un tiempo precioso. Va a tener un coste enorme.
La mobilización 

Tu no vas a estar preparado 

Te estás peleando por el aeropuerto del estado español, no de tu aeropuerto!
Estás cayendo en la trampa.

Ahora no es "peix al cove". Tu eres el "pescado". Te están pescando por la boca!

El pueblo catalán va a desengancharse de eso.

Hace falta un Frente de Salvación Nacional.

Podría ser que se decidiera apoyar el mal menor, apoyar, no a podemos sinó al Psoe para que no entre VOX?
Yo creo que eso es un error político enorme"


dilluns, 26 de juliol del 2021

Llista de les millors pel·lícules de Stanley Kubrick (Fotogramas)

He llegit un article de Fotogramas on fa la llista de les 13 pel·lícules del gran director Kubrick

ordenades de menys a més bones segons IMBD
D'aquesta llista n'he vist 9 i me'n falten 4 però no estic d'acord amb aquesta ordenació.
Busco alternatives. Miro les puntuacions a FilmAffinity

Llista feta per Fotogramas basant-se amb la puntuació de imdb (discrepo)


13- Miedo y deseo (Fear and desire) (1955) 5,5 / 5,5 NO VISTA

12- El beso del asesino (1953) 6,6 / 6,4 NO VISTA---

11- Eyes Wide Shut (1999)7,4

10- Lolita (1962) 7,6 

9- Espartaco (1960) 7,9 

8- Atraco perfecto (1956) 8,0 NO VISTA---

7- Barry Lyndon (1975) 8,1 EXCEL·LENT

6- 2001: Una odisea en el espacio (1968) 8,3 

5- La chaqueta metálica (1987) 8,3 DISCREPO

4- La naranja mecánica (1971) 8,3 

3- Senderos de gloria (1957) 8,3 NO VISTA ---

2- ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú (1964) 8,4 

1- El resplandor (1980) 8,4 


Posicions segons Filmaffinity (puntuació de imdb / Filmaffinity


13 Miedo y deseo (Fear and desire) (1955) 5,5 / 5,5 

12 El beso del asesino (1953) 6,6 / 6,4

11 Eyes Wide Shut (1999)7,4 / 6,8

10 Lolita (1962) 7,6 / 7,6

9 (6) 2001: Una odisea en el espacio (1968) 8,3 / 7,8

7 (7) Barry Lyndon (1975) 8,1 / 7,9 EXCEL·LENT

7 (2) ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú (1964) 8,4 / 7,9

6 (8) Atraco perfecto (1956) 8,0 / 7,9 NO VISTA---

7 (9) Espartaco (1960) 7,9 / 8,0

4 (1) El resplandor (1980) 8,4 / 8,2

3 (5) La chaqueta metálica (1987) 8,3 / 8,2

2 (4) La naranja mecánica (1971) 8,3 / 8,2

1 (3) Senderos de gloria (1957) 8,3 / 8,4 NO VISTA ---


LA MEVA LLISTA
(i trec les 4 que encara no he vist)

9- Lolita (1962) 7,6 / 7,6
8- ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú (1964) 8,4 / 7,9
7-  Espartaco (1960) 7,9 / 8,0
6- La chaqueta metálica (1987) 8,3 / 8,2
5- Eyes Wide Shut (1999)7,4 / 6,8
4- El resplandor (1980) 8,4 / 8,2
3- La naranja mecánica (1971) 8,3 / 8,2
2- Barry Lyndon (1975) 8,1 / 7,9 EXCEL·LENT
1- 2001: Una odisea en el espacio (1968) 8,3 / 7,8


divendres, 11 de juny del 2021

L'hora dels pobles, no dels imperis...

Navegant per Twitter sovint trobes pensadors interessants com Joan Ortiz i Serra:
i aquest fil



@Joanortiziserra

La llibertat de l’ésser humà no pot ser si no va acompanyada de la llibertat dels pobles.
Aquesta percepció està despertant en molts indrets. A Catalunya, des del 2010 de forma clara i contundent.

Els pobles no reconeguts comencen a emergir en un nou cicle d’expressió. És una necessitat evolutiva. Històrica. Res pot impedir-la. Per tant, la independència de Catalunya és necessària i inevitable.

Per aquest motiu, les polítiques desacomplexades i valentes al servei d’aquesta idea prosperaran.
I acostaran la independència de forma ràpida i eficaç. Amb enormes possibilitats d’èxit.

L'atreviment té premi. En canvi, les polítiques irrellevants no la impediran però la faran arribar tard.

Estar al costat bo de la història és veure això i actuar en conseqüència i responsabilitat.
Els nostres líders han d’adonar-se que el cicle català està en un moment de creixement.
Tot el que es faci intel·ligentment al seu favor serà victòria.

En canvi, el cicle espanyol està en decadència.
Tot esforç que faci per evitar el declivi, acabarà sent en va.
Són temps per al ressorgiment dels pobles. No dels imperis. També això és inevitable.

A Catalunya li esperen moltes victòries.
A Espanya, moltes derrotes.
Ho hem començat a veure ja. Cal treballar per accelerar aquest fet.

Així doncs, convé una mentalitat de victòria. Això és veure que per la llibertat no es pacta ni es demana permís. Es lluita. Que més que majories del 60, 70 o 80%, el que es necessita és determinació i valentia. Allò que ens encadena no és Espanya si no els nostres temors. En plena fase creixent del cicle, aquests temors haurien de ser fum. La independència és nostra i cal que ens ho creguem. Des de dins i des de fora la presó.



divendres, 21 de maig del 2021

Entrevista de Bernat Deltell al Sr. A (juliol 2019)



Què va encertar el Sr A. en aquesta entrevista de fa 22 mesos?
(juliol del 2019)

VEGEU LES FRASES DE COLOR LILA

RESUM SINTÈTIC

"Les similituts del Consell de la República amb el cas Irlandès, un govern exterior."

"Cal tancar la carpeta de l'1-O"

"Una independència és un procés traumàtic, és tallar amb la colònia,"

"difícilment els gestors de la colònia fan revolucions…"

"I aquí sí que bona part dels nostres governants la van pifiar escrivint llibres blancs, fent conferències, xerrades, articles i explicant tot tipus d’estratègies."

"No cal fer cas de Twitter"

"Si cau Felipe VI cau el règim del 78"

NÚVOL DE PARAULES
Puigdemont (5), Joan Canadell (2), Junqueras (0)
____________________________

 Dissabte 13 de juliol de 2019.

Sis de la tarda. La xafogor és aclaparadora. Em trobo amb l’amic A en un celleret del centre de la ciutat. Demanem dues Voll Damm ben fresques. L’interrogatori dura 72 minuts i és realment intens i extenuant. Quan acabem, l’amic A em diu: “aquesta vegada, i encara que costi de llegir, ho transcrius tot de dalt a baix i, com sempre, ometent tots els noms. Quan hagis acabat la transcripció m’ho envies i ja hi faré els corresponents retocs. Després d’això, desconnecto perquè m’agafo vacances; a final d’estiu ja quedarem per anar a sopar, d’acord?”

-Estem en mode positiu?

 -Sí, clar, sóc positiu perquè vull guanyar. El que passa és que hi ha coses que no es poden positivitzar de cap manera

 -T’has desinflat? Ja formes part del club dels que diuen que hem perdut, que no hi ha res a fer, que no ens en sortirem, que ningú no ens mira, etc?

-Mira, ja sé que sóc pesadet i que aquest exemple d’Irlanda l’he explicat en totes i cadascuna de les nostres trobades, però és que em serveix perfectament per descriure el moment. Tu mateix fes un copiar-pegar, si vols. A més, de jove hi vaig ser força temps, a Irlanda, i per tant conec prou bé el tema. Et recordo la història: una colla d’il·luminats proclamen la República Irlandesa el 1916. La revolta, que es coneix com l’Alçament de Pasqua, dura sis dies i acaba com el rosari de l’Aurora. Els seus líders són empresonats, alguns fins i tot condemnats a mort, i la població irlandesa és sotmesa a una greu i constant humiliació. Doncs bé, a les eleccions generals al Parlament britànic de 1918 el Sinn Féin, que recull les restes dels republicans irlandesos, obté 73 diputats que es neguen a prendre possessió dels seus escons. De fet, aquests diputats creen un parlament irlandès propi i, per tant, fora de la llei (hola? Consell de la República?). Una de les primeres accions que fa aquest parlament és la Declaració Unilateral d’Independència que no obté cap reconeixement internacional (cap!) a excepció de la República Russa, que en aquell moment està embolicada en mil i una revolucions. La DUI irlandesa no és reconeguda per ningú. Continuo?

-I tant!

-Doncs bé, després d’una cruel guerra amb els anglesos que acaba el 1921, irlandesos i britànics signen un any després un tractat segons el qual el Regne Unit reconeix la independència però mantenint la monarquia com una mena de símbol de la unitat i no sé quantes coses més. Així és com neix l’Estat Lliure Irlandès, d’alguna manera un estat lliure associat. Però la independència real d’Irlanda, la República d’Irlanda, arriba… el 1949! Queda clara la cronologia? 1916: la derrota; 1922: Estat Lliure Associat; 1949 República independent. Ah, i pel mig, els mateixos independentistes es carreguen al senyor Michael Collins, a qui dècades després dediquen monuments, pel·lícules i llibres. Ja ho veus…

-En quin moment ens trobem, ara mateix?  

-Mira, el que vam sembrar l’1 d’octubre sempre hi serà. És una batalla guanyada; feia dècades que no passava res igual, a Catalunya. És una llavor que creixerà en tres, quatre, cinc o set anys, això no ho sabem, però aquesta llavor ja està plantada, ja hi és. Però el que ara et diré vull que ho reprodueixes de manera literal: la gent ha de recordar l’1 d’octubre, però ha de tancar la carpeta d’una vegada. Tenir-ho en el record i ja està: tot això que es diu que no es van aplicar els resultats, no es va fer efectiva la República, els retrets d’uns i altres, ens heu traït, ho vau fer per negociar, anàveu de catxa… Molt bé, molt bé, ja ho sabem, però ara ja està fet. Hem de recordar l’1 d’octubre com una de les grans batalles catalanes de tots els temps: és d’aquestes fites que fan nació, com el Corpus de sang, com la resistència de 1714… Però ara punt i final!


-Per què cal tancar la carpeta de l’1 d’octubre?

-Perquè portem dos anys vivint de l’1 d’octubre, i ja n’hi ha prou. Felicitem-nos: Catalunya va guanyar la batalla de l’1 d’octubre, i la nostra generació pot dir “jo hi era”. L’1 d’octubre és una victòria nostra sense precedents, és una batalla en què vam derrotar l’Estat, ens vam pixar a la cara de tot un govern de fatxes i corruptes, vam enganyar els serveis secrets espanyols, vam resistir estoicament les porres de milers de policies, vam ser notícia arreu del món… i a sobre vam votar i vam guanyar! I el crescendo dramàtic arriba fins el 3 d’octubre: paralitzem un país sencer, acollonim Europa, disparem la prima de risc espanyola, Espanya rep garrotades de tot arreu (en puc donar fe), Rajoy i el seu govern és acusat d’incompetent i al final del dia ha de sortir un Borbó a la televisió per dir-nos que ja no som espanyols. Brutal! Quan Felipe VI caigui serà gràcies a nosaltres. Però tot això que et dic no deixa de ser una batalla d’una guerra molt llarga, o si ho prefereixes, ho diré a la teva manera: són dos partits guanyats d’una llarga lliga de futbol. Ah, i n’hi ha més: a les eleccions del 21 de desembre tornem a derrotar l’Estat. Ho tenien tot a punt, Bernat, tot per guanyar: s’hi van gastar milers i milers i milers d’euros, van fer trampes, van coaccionar periodistes, van instal·lar un clima de terror al carrer, van empresonar els nostres dirigents, van intentar enganyar la premsa estrangera amb el que passava aquí…I van perdre! Van perdre amb una participació de gairebé el 80%! T’ho pots creure? Aquesta és la derrota definitiva de Mariano Rajoy, el qual s’arrossega durant uns mesos fins que un cop aprovats els pressupostos el PNB li fot el tret de gràcia! Sí, una gran victòria, la del 21 de desembre, però és que a sobre hem guanyat també les eleccions generals, les municipals, les europees, tenim tres diputacions de quatre, tres de les quatre capitals del país… I algun dia s’haurà d’explicar per què no tenim la resta…

-Però també hem patit derrotes

-Naturalment. Què ens pensàvem? Espanya és un estat humiliat, ferit i acorralat, i ara és quan és més perillós

-Acorralat?

-Porten quatre anys sense poder fer govern, amb un 155 que els retorna una vegada i una altra, amb una economia ensorrada, amb la llegenda negra de nou circulant per tot Europa, el seu pes a les institucions europees no passa de peons de segon nivell, el cos diplomàtic està completament desacreditat (i mira que Espanya havia tingut molt bons diplomàtics), la justícia enfonsada, l’ONU fotent calbots (i espera), familiars del Borbó a la presó, clavegueres desbordades, comissaris fent xantatge, presos polítics, exiliats, Altsasu, Sandro Rosell, titellaires i rapers perseguits, feixistes desfermats… Tot això respon a un país que està acorralat, que se sap acorralat. I repeteixo: ara és més perillós que mai!

-Sí, és una interpretació…

-Falta molta perspectiva, perquè estem fent història, i mentre fas història no la pots analitzar en tota la seva magnitud, amplitud i complexitat. Però et vull fer una reflexió…

-Digues, digues…

-Em pots dir un sol país europeu actual que tingui presos polítics i exiliats? I un sol país on hagis vist la policia atonyinant a gent gran que portava una butlleta a la mà? En quin país ho has vist? I una darrera consideració: em pots dir un país europeu on el cap d’estat aparegui a la televisió en horari de màxima audiència dient, de manera metafòrica, “a por ellos” i expulsant dos milions dels seus propis ciutadans? On ho has vist? Enlloc! Creus que això es pot mantenir molt de temps?

-Alguns et diran que en cap país europeu no hi ha hagut un cop d’estat com el que vam fer nosaltres…

-Suposo que te’n fots, oi? El veritable cop d’estat és el 20 de setembre quan entra la Guàrdia Civil a la conselleria d’Economia. No cal que et digui on era jo, aquell dia, perquè ho saps perfectament, i et puc assegurar que allò sí que va ser un cop d’estat. Dues persones innocents porten dos anys en presó preventiva per haver pujat damunt d’un patrol de la Guàrdia Civil. En quin país d’Europa passa això? Al món civilitzat totes aquestes coses són inconcebibles; molt abans totes les parts en conflicte s’haurien assegut i arribat a acords satisfactoris per a ambdues parts. Però com sempre, Espanya és diferent, que deien abans… Aquí “l’acord” ha consistit en uns tios fumant un puro en una corrida de toros mentre es cepillaven l’Estatut que vam votar. Queda clar qui fa els cops d’estat a Espanya, oi?

-No veus la gent molt desorientada?   

-La gent s’ha pensat que una independència és una cosa neta, democràtica, civilitzada… i no, no és així: un procés d’independència és un joc brut: mira Algèria i la OAS, Iugoslàvia, repúbliques bàltiques… Una independència és un procés traumàtic, és tallar amb la colònia, per tant, és una cosa bruta, ha d’haver-hi conflicte, divisions, traïcions com ja està passant ara…

-Diputació de Barcelona?

-Un exemple claríssim del que dic. Que no em vinguin ara alguns (als quals conec molt bé i els hi tinc certa estima i simpatia) en dir-me que això de la Diputació va per l’Ajuntament de Figueres i el de Sant Cugat. Va vinga, que ja fa anys que m’afaito! Les Diputacions són estructures d’estat, i la de Barcelona és una estructura d’estat d’un parell de collons que recapta gairebé tots els impostos dels municipis de la província (excepte els que ho poden fer ells mateixos). Quan va caure Lehman Brothers, quan va arribar la crisi i el pujolisme es va veure abocat al desastre la inversió real al país la feia la Diputació de Barcelona, no pas la Generalitat. I que em vulguin comparar això amb l’Ajuntament de Figueres… Home tu, homeeeee… Comparar-me un ajuntament de merda (i amb perdó pels figuerencs i figuerenques) amb la tercera administració del país és prendre el pèl al personal. I ja et dic jo que això els acabarà passant factura. I saps que no m’equivoco pràcticament mai!

-Per què ho han fet?

-Seré molt dur: la capa de dalt de Convergència es va passar a l’independentisme. De fet, bona part d’ells ja n’eren, d’independentistes. I la capa de sota de tot també, la del votant de pedra picada i el militant de base que hi era per tradició familiar, per estima al país, a Jordi Pujol… Amb major o menor grau, els de dalt de tot s’hi van tornar, d’independentistes, i els de baix de tot ja ho eren. Però… ai els quadres intermitjos! Ai, les cadires i els sous i les pagues extraordinàries i els biennis i els triennis i les vacances i els festius i els ponts i la segona residència i les lletres de l’Audi i els càrrecs de confiança i…

-Però això no passa a tots els partits?

-Encara no. Esquerra té un problema: té més cadires que gent, i no sap a qui coi fotre perquè els falta personal amb talent, i Convergència té més gent que cadires


-Encara ara?

-I tant. Fes un exercici: entra a la web de la Generalitat i mira qui són els consellers. Fins aquí, cap problema; segurament independentistes, la majoria, de pedra picada (o si més no ho dissimulen molt bé). Però comença a rascar capes: cap de gabinet, secretari general, secretaris sectorials… Vés rascant, vés… El sottogoverno encara és el de l’època de Jordi Pujol. I et dic una altra cosa: l’antiga Convergència ja no existeix, i els seus successors estan en fallida tècnica i electoral (excepte quan es presenta Carles Puigdemont). Per tant, la realitat és que no hi ha partit, només una sèrie de quadres intermitjos que com que gairebé ningú els marca cap directriu –precisament perquè no hi ha partit- aquests quadres fan i desfan segons el seu criteri i interessos. I això encaixa molt bé amb el que em van dir l’altre dia:
la realitat política espanyola és sòlida,
l’europea és líquida
i la catalana gasosa.

M’entens el que vull dir?

-Perfectament. De fet, és molt clar que sense ordre al centre dreta la independència va coixa…

-Penses encertadament… ha, ha, ha! Sí, és veritat. Mira, ja t’ho vaig explicar en un dels nostres dinars al restaurant 7 portes. Carles Puigdemont va agafar de referent En Marche! o bé Emmanuel Macron (un doble joc de paraules). Què és, o què era EM!? Un moviment polític, no pas un partit. Macron escollia els millors dins d’una esfera ideològica determinada. I els escollits tenien també certa màniga ampla per escollir els que consideraven millors per dur a terme les seves polítiques. I això és el que volia ser Junts x Catalunya. Però la gran diferència -salvant totes les distàncies- entre Junts i EM! és que Emmanuel Macron va tallar d’arrel amb els socialistes; fins i tot un sapastre com Manuel Valls, que s’arrossegava per terra perquè li donessin un càrrec, va quedar exclòs d’EM! Què et vull dir amb tot això? Que Macron va fer una neteja a fons. I JxCat? No, no va fer net, té enganxat el PDeCat com un paràsit, que xucla i viu de JxCat com en la seva època Unió Democràtica era un paràsit de Convergència

-Però el PDeCat és qui té la infraestructura…

-Sí, clar, i d’això se n’aprofiten. Però fixa’t que no han participat mai en una sola convocatòria electoral. Per què? Doncs perquè el dia que ho facin els passarà com a Unió, que quedaran escombrats.
(HO VA ENCERTAR 14 febrer 2021)
 
Ara la solució és que el PDeCat s’integri dins de JxCat, i això és una mala notícia. No només no es farà net, sinó que els paràsits acabaran devorant el gos. I si no, al temps… T’explico una cosa?

-Digues…

-A l’estiu de 2017, quan ja es deia que potser aniríem a eleccions, hi havia enquestes internes (les de debò, no aquestes que fan circular interessadament periodistes i partits) on es deia que el PDeCat es quedava amb… sis diputats! I a partir d’aquí potser entendràs algunes coses. Quan Rajoy convoca les eleccions del 21-12 Puigdemont, que per sort no té un pèl de tonto, s’inventa el moviment JxCat perquè sap que si es presenta com a PDeCat l’hòstia està assegurada. De fet, les tensions entre els dos partits (o partit i moviment, com vulguis) eren ben visibles, en aquella època…

-L’amic B em demana que et pregunti si trigarem molt, en ser independents… ha, ha, ha…

-Irlanda és independent el 1948, quan Michael Collins porta més de 20 anys enterrat. O sigui que paciència. Per guanyar una independència cal picar molta pedra i treballar molt

-En moltes de les nostres trobades sempre m’has explicat que la independència no serà possible fins que hi hagi un veritable relleu polític, però al final em demanaves que eliminés aquesta part. Per què?

-(Fa un llarg glop de cervesa. El conec, i sé que s’està pensant la resposta. Quan deixa la cervesa damunt la taula, es manté callat durant uns segons i, finalment, diu:) Mira, et demanava de no incloure aquesta pregunta perquè tenia por que se’m malinterpretés i que es considerés que jo era un anticonvergent, i no, no és això. A mi les lluites partidistes aquestes em cansen molt, entre d’altres coses perquè jo no provinc d’aquest món polític i per tant estic molt allunyat d’aquests dos partits… Bé, és igual, aquí tens la resposta: Catalunya no serà independent fins que Convergència no deixi de controlar un cantó de la plaça Sant Jaume. Al Palau de la Generalitat hi ha molt poder, moltíssim, i això és típic de les colònies. El governador de Hong Kong tenia molt de poder, i el governador portuguès de Goa també, per entendre’ns… Els que fins ara han portat la colònia tenen molts lligams amb els propietaris del tros. Està escrit i en podríem trobar centenars de pàgines; que si González, Pujol i Juan Carlos tenien lligams espirituals i personals, secrets, conxorxes, pactes de silenci molt profunds provinents de la transició, etc. Pot ser veritat o pot ser mentida, però normalment (i recalco el normalment) quan hi ha un procés d’independència no l’encapçala mai el partit que ha servit als interessos (legítims) de l’amo. Qui haurà de portar la naixent nova República són aquells que han trencat l’statu quo. Recorda que els irlandesos parlaven de la The Irish Revolution, i és que una independència és també una revolució, i difícilment els gestors de la colònia fan revolucions… I després hi ha un altre factor. Hi ha gent que es pensa que la Generalitat mana molt, i la veritat és que som una puta colònia i tenim el mateix poder que té una autonomia com Cantàbria. Som una gestoria on el departament d’Ensenyament i el de Sanitat no manen res de res. On podem rascar una mica? Ara t’ho dic: a la conselleria d’Economia, a la d’Interior… i el que més mana de tots és el Palau de la Generalitat. Recordes el que et deia del governador de Hong Kong? A Palau hi tens concentrat molt de poder: tu reparteixes, com a bon governador, i per això controles presidència i mitjans de comunicació, entre d’altres, i fins fa poc difusió i publicitat.

-Les estructures d’estat existien?

-No hi tornis

-D’acord. Continuo: s’acusa l’independentisme de no pensar en el dia a dia i de projectar tots els seus esforços a una República encara inexistent…

-Aquí hi ha dues coses, dos ingredients per fer un còctel. Un d’aquests ingredients és el dia a dia, i aquest dia a dia s’ha de fer, perquè sortim d’una crisi econòmica brutal que ens ha deixat molt tocats, i hi ha necessitats urgents. La gent està molt fotuda, i tenim l’obligació moral de no deixar ningú enrere. Si a sobre la crisi, que encara cueja, es torna més cruenta en un futur immediat, el país s’ensorrarà. Pensa que ho tenim tot en contra: l’Estat ens ha espoliat i abandonat, hem patit la pitjor crisi dels darrers 40 anys i les desigualtats socials cada vegada són més acusades. Per tant, aquí el govern no pot badar i ha de governar, i governar bé. I el segon ingredient, el de fer República. Hem d’aprendre que hi ha coses que no s’han d’explicar mai. Mai! I aquí sí que bona part dels nostres governants la van pifiar escrivint llibres blancs, fent conferències, xerrades, articles i explicant tot tipus d’estratègies. Mare de Déu, això sí que és regalar la pilota al teu rival, per favor… Fixa’t, el que no es va explicar és el que realment ha funcionat:
l’1 d’octubre i la vaga general (o aturada de país) del tres d’octubre.
Una lliçó per a tots!

-En comencen a aprendre?

-Sí, n’estan aprenent, encara que sigui a base de garrotades…

-Les xarxes socials poden esdevenir un problema?

-Mira, et diré una cosa. Francesc Macià proclama, el 14 d’abril de 1931, la República Catalana mentre espera que els altres pobles d’Espanya es constitueixin també en repúbliques per formar una Confederació Ibèrica. Uns dies més tard, Macià rebateja la nova República Catalana amb el nom de Generalitat de Catalunya. Si hagués existit twitter l’haurien linxat, a Macià; ara, en canvi, és considerat un heroi! Twitter serveix per a algunes coses, però bàsicament és una claveguera. Però m’hi puc estendre una mica més, si vols…

-Endavant!

-Twitter serveix per coses com les que ha fet l’equip de Joan Canadell, que com molt bé saps, ha guanyat les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona. El tio va fotre una pencada descomunal, però també t’asseguro que només amb twitter no ho hauria aconseguit. Aquest equip feia reunions, conferències, xerrades i trobades per tot el territori, porta a porta, visites a empreses i empresaris… Sí, twitter està molt bé, però no n’hi ha prou. En Canadell i tot el seu equip van fer una gran feina, i el més interessant de tot és que és gent que no busca el càrrec, sinó que ho fan pel país i perquè hi creuen. I això és molt positiu, i un clar avís als nostres governants. Els futurs lideratges van per aquí…

-I les coses negatives de les xarxes socials?

-Què volem, que les coses passin o la puresa ideològica? Jo vull que les coses passin, perquè vull guanyar. I per guanyar s’han de fer trampes quan tens un equip rival que t’està putejant tota l’estona. T’ho he dit abans: la independència és una guerra bruta, i aquí alguns van per twitter amb la puresa d’esperit i la veritat per davant…  i així no es guanya mai!
Ara cal ser d’esquerres? Doncs endavant!
Cal anar a votar? Doncs votem!
La consciència col·lectiva d’aquest país sempre sap el que ha de fer, i aquesta consciència col·lectiva ens diu que si volem que una cosa passi acabarà passant. Però mentre no passi, ja n’hi ha prou de fer llibres blancs i que borinots sense ofici ni benefici fotin fils per dir a qui votaran, quan el seu vot no importa absolutament a ningú.
Mira, t’explico una anècdota personal. Fa temps enrere un conseller, no et diré qui, evidentment, ens va reunir a mi i un parell de persones més. Entro al seu despatx i me’l trobo desfet. Li pregunto que què coi li passa, i em diu que l’estan linxant a les xarxes socials. Quan m’assec li demano si em pot deixar el seu mòbil, des d’on està consultant twitter. Me’l passa, m’ho miro una estona i finalment li dic el que he pensat sempre de tot això. La conversa va anar més o menys així:

-Per què està preocupat, conseller?

-Has vist les bestieses que diuen?

-Sí, veig que hi ha 34 comentaris, dels quals 14 són negatius. I?

-Home, però has vist quines mentides diuen? I després la gent s’ho creu, tot això…


-Són 14 comentaris negatius sobre 34. D’aquests 14, més de la meitat són anònims (per tant, unionistes o hiperventilats que no tenen res a fotre en tot el dia). I després veig que hi ha uns 2.000 “m’agrada”. Quin és el problema, doncs?

Aquí es va acabar la conversa. Ja ni es mira les xarxes socials, i ben fet que fa!

-Tu no hi ets?

-Clar que hi sóc, i amb el meu nom i cognom, però pràcticament no dic res. Segueixo a algunes persones que considero molt interessants, que m’aporten coses i em fan pensar, i ja està. Pensa, amic, que si haguéssim de fer cas a twitter ara mateix VOX tindria majoria absoluta al Congrés, Primàries una gran representació a l’Ajuntament de Barcelona, ERC estaria enfonsada en la misèria i la CUP hauria pujat de manera espectacular a les ciutats mitjanes de Catalunya en aquestes darreres eleccions municipals. Ja ho veus…

-Abans de plegar, et puc fer una sèrie de preguntes curtes?

-Sí, dispara!

-Com veus la política espanyola?

-Mana Felipe VI escortat per l’alta judicatura i la Guàrdia Civil; la resta és irrellevant. Si cau Felipe VI cau el règim del 78

-El periodisme català gaudeix de bona salut?

-El Periódico ja està venut, i a La Vanguardia li ha anat molt bé que al capdavant de El Periódico hi hagués un tal Enric Hernández, a qui haurien de fer un monument. El seu llegat professional s’acabarà estudiant a les facultats sobre el que no s’ha de fer mai en periodisme ni a la vida en general. Pel que fa al Grupo Godó es troba immers en un procés d’aprimamenta de la plantilla, que d’aquí a final d’any serà més acusat. El que potser no faran és un ERE a cara descoberta, sinó anar fent prejubilacions en massa

-I la resta de mitjans?

-Motiu d’una altra cervesa. I recorda: l’única lluita que es perd és la que s’abandona

-Rebrem més?

-Sí, clar. Abans t’ho he dit: Espanya és un estat acorralat, i nosaltres hem de tenir clar que pagarem un preu molt alt per la nostra llibertat. Així han estat totes les independències. Mira, el dia 1 d’octubre va rebre un miler de persones, i alguns van rebre fort, però… i la resta? Tu vas rebre? No, oi? Jo tampoc. Vaig estar tot el dia a Sant Jaume, per entendre’ns, i tot el que fèiem anava amb el nostre sou, i no vam patir ni una rascada. No pretenc frivolitzar, però hem d’entendre que toooots pagarem un preu, tots!

-Què toca ara?

-Ara toca el que ja s’està fent; perfil baix, reordenació de les nostres forces, quarters d’hivern, canvis de lideratges i a la càrrega una altra vegada

-L’ANC pot encapçalar aquesta nova fase?

-No, el millor que pot fer l’Assemblea és repensar-se de dalt a baix o desaparèixer. Algun dia la gent no anirà a la manifestació de l’11 de setembre, ja sigui per avorriment o cansament o perquè creu que l’època de les samarretes ja ha passat, i això voldrà dir que el procés és mort? No, ni molt menys, però serà un cop dur. Per tant, potser és millor prevenir abans que curar, i toca pensar quines poden ser les noves estratègies de país que es poden fer en un futur immediat. I si l’ANC no sap per on tirar que plegui i d’altres ja agafaran el relleu, no passa res, ningú no és imprescindible. Tenim un bé comú a preservar, que és la independència d’aquest país, i per arribar-hi ens calen eines útils; quan aquestes eines ja no ens serveixen les hem de substituir ràpidament. I de fet, ja tenim nous artefactes que van creixent: Òmnium té un paper que relliga passat amb present i té unes bases molt sòlides, la Intersindical guanya pes, des de la Cambra de Comerç es pot fer molta feina, 748 alcaldies independentistes (709 fa quatre anys), tres diputacions, el govern de la Generalitat… Però tenim deures: encara hi ha pendent un gran grup de comunicació independent fora de les urpes de l’Estat, unitat estratègica, que el centre dreta es posi d’acord d’una vegada i moltes altres coses que ja comentarem en el seu moment

-Parles de noves estratègies. Quines són?

-Recorda: el que ha sortit millor és l’1 d’octubre i l’aturada de país del dia tres, precisament perquè ningú va explicar res de res. Discreció, company…

-Per què en el seu moment ningú no ens va reconèixer?

-Et recordo una altra vegada el cas irlandès? Em feia molta gràcia quan Mariano Rajoy assegurava que “nadie en el mundo les ha reconocido”. La pregunta correcta és: com vols que algú reconegui una cosa que no ha passat mai?

-Alguna conclusió?

-Sí, el que em va dir un periodista de la BBC fa molt de temps:
“Sou la nació/regió que sense violència ha arribat més lluny. Mai ningú ho havia fet abans, i això, al final, pot tenir premi”. I qui ho diu no sóc jo, és un periodista britànic que es mira les coses des d’una altra perspectiva. I compte, perquè si l’Estat comet una greu errada, en aquest sentit, les coses es poden precipitar. I de sonats, malauradament, n’hi ha molts…

-Per cert, abans d’acabar: hi ha gent que es pensa que no existeixes…

-Cap problema. Quan sigui el moment llavors hauran de callar o esborrar piulades a correcuita…

-Ha, ha, ha… Bon estiu, company!

-Igualment, mosso!

Bernat Deltell. Publicat el dissabte 3 d’agost de 2019