FONT: DIARI ARA
Ara fa vuit dies Jordi Sànchez i Jordi Turull anunciaven l’inici d’una vaga de fam per denunciar el “bloqueig” del Tribunal Constitucional a la justícia europea. Dos dies després s’hi afegien Joaquim Forn i Josep Rull. Els diputats de JxCat han adoptat un mètode de protesta que ve de lluny. N’hi ha precedents a la Irlanda medieval però també en tenim constància en les tradicions hindús. En la tradició celta es tractava de l’anomenat troscad i consistia a reclamar que algú se sotmetés a la justícia plantant-se a la porta de casa seva indefinidament sense menjar, cosa que generava una forta pressió social.
No va ser fins a principis del segle XX, amb tot, que aquest ritual es va convertir en una eina política emmarcada en la lluita no violenta: qui fa una vaga de fam busca apel·lar a la consciència de l’adversari polític i denunciar una situació d’injustícia. Tot i que Mahatma Gandhi n’ha esdevingut el paradigma, van ser les dones que reclamaven el dret de vot abans de la Primera Guerra Mundial les primeres que van fer servir la vaga de fam com a instrument per fer política. Els moviments pacífics hi han recorregut amb assiduïtat, com també les organitzacions terroristes.
Les dones sufragistes
Vagues de fam perquè se les considerés activistes polítiques
A principi del segle XX, el moviment per reclamar el dret de vot de les dones al Regne Unit començava les primeres protestes. I, al seu torn, el govern britànic també començava a empresonar les activistes. El 1909 Marion Wallace Dunlop va iniciar la primera vaga de fam a la presó. Va ser alliberada al cap de tres dies. A Wallace Dunlop la van seguir d’altres. Emmeline Pankhurst, una de les líders del moviment, n’explicava els motius en una carta al Manchester Guardian : no era pel seu empresonament, sinó perquè el govern es negava a reconèixer que estaven empresonades per donar suport a accions polítiques. La idea era que si aconseguien que els actes de les sufragistes es consideressin accions polítiques i no delictes criminals es reconeixeria la legitimitat de la seva reivindicació. Arran del creixement del nombre de dones en vaga de fam a les presons i l’impacte social que comportava, el govern va decidir aplicar-los l’alimentació forçosa, que va ser considerada un mètode de tortura i va causar, fins i tot, algunes morts. El 1913 el Parlament britànic va decidir canviar de política amb l’anomenada llei del gat i el ratolí : alliberaven les dones en vaga de fam més febles i, quan estaven recuperades, les tornaven a empresonar. Tot plegat va propiciar un augment del suport social a les sufragistes.
Gandhi, el paradigma
Fins a disset vagues de fam d’entre set dies i un mes
En el marc del procés d’independència de l’Índia, Mahatma Gandhi ha esdevingut un referent del pacifisme i la lluita no violenta. Amb l’Índia sota domini britànic, Gandhi va dur a terme fins a disset vagues de fam -d’entre set dies i un mes- per denunciar el control que exercia l’Imperi Britànic sobre la colònia. Va assenyalar com era de contradictori el fet que la metròpoli abanderés la lluita per la llibertat durant la Segona Guerra Mundial, en guerra contra l’Alemanya nazi. Com a líder del moviment indi va ser empresonat fins a quatre vegades, el 1922, 1930, 1933 i 1942; va fer diversos dejunis, i va protagonitzar vagues de fam. Es destaca la del 1932 en contra de la decisió dels anglesos de separar el sistema electoral de l’Índia per castes; o una altra del 1943 contra el seu empresonament sense càrrecs judicials. Ja amb la independència, va dur a terme l’última el 1948 per reclamar la unitat entre hindús i musulmans. Poc després va ser assassinat per un nacionalista indi.
L’IRA i les vagues de fam
Bobby Sands i nou presos més van morir en presons britàniques
L’any 1976 el govern laborista va decidir acabar amb la categoria especial de presoners de guerra amb què eren tractats els presos del conflicte d’Irlanda del Nord. La mesura va provocar una onada de protestes dels presos de l’IRA: primer, la vaga de les mantes -els presoners van rebutjar posar-se l’uniforme de presos comuns-; després, la vaga de la higiene -van declinar rentar-se i escampaven els excrements a les parets de les cel·les-; i, finalment, la vaga de fam del 1981 encapçalada per Bobby Sands, que només tenia 27 anys, i que va generar un gran impacte durant el mandat de la primera ministra conservadora, Margaret Thatcher. Demanaven ser reconeguts com a presos polítics: poder vestir de civils; el dret a la lliure associació ; el dret a una visita, un paquet i una carta per setmana, entre altres peticions. Al llarg de la vaga de fam, Sands va ser elegit diputat a Westminster per la circumscripció de Fermanagh i South Tyrone, i això va multiplicar el ressò internacional del seu cas. Després de 66 dies sense menjar va acabar morint, juntament amb nou presos més de l’IRA. Posteriorment, la resta de presos van aturar la vaga de fam -malgrat que Thatcher no es va moure- i es va produir una escalada en el conflicte a Irlanda del Nord.
Precedents a l’Estat
De Xirinacs a Jaume Sastre, passant pels Grapo i ETA
La dels presos catalans no és la primera vaga de fam a l’Estat. Lluís Maria Xirinacs n’ha esdevingut un referent als Països Catalans. A les acaballes del franquisme, i com a impulsor de l’Assemblea de Catalunya, va protagonitzar diverses vagues de fam tant a dins com a fora de la presó, en solidaritat amb els encausats pel Procés de Burgos. L’1 de desembre del 1973 va anunciar a través d’una carta clandestina que deixava de menjar per reclamar la llibertat de 113 detinguts durant una reunió de l’Assemblea de Catalunya. Estava en presó preventiva a la Model i es va allargar una quarantena de dies. A les Illes Balears, el docent Jaume Sastre va dur a terme la mateixa protesta durant 41 dies el 2014, en contra de la política educativa del PP.
I als anys 80 i 90 dos presoners del Grapo van morir a conseqüència d’una vaga de fam. Juan José Crespo Galende, el 1981, va morir a l’hospital als 28 anys després de tres mesos sense menjar per protestar contra les condicions del règim penal de màxima seguretat de la presó d’Herrera de la Mancha (Ciudad Real). El 1990, José Manuel Sevillano Martín també va morir als 30 anys després de participar en una vaga de fam amb 60 membres del Grapo més per protestar contra la política de dispersió del govern espanyol. L’organització va assassinar el metge que els va aplicar l’alimentació forçosa.
Els presos d’ETA també van recórrer a aquesta forma de protesta. El 2012 diversos empresonats, entre els quals Arnaldo Otegi (actual secretari general de Bildu), van iniciar una vaga de fam per reclamar la llibertat de Iosu Uribetxeberria, que tenia un càncer terminal. Va acabar sent alliberat i va morir el 2015 a Arrasate a conseqüència de la malaltia. També De Juana Chaos va fer diverses vagues de fam, entre les quals una de seixanta dies el 2006, en contra de la doctrina Parot -tombada després per la justícia europea- i reclamant la llibertat perquè considerava que ja havia complert la condemna.
Amèrica Llatina
Els dissidents cubans i l’oposició veneçolana han fet vagues de fam
El dissident cubà Guillermo Fariñas ha protagonitzat més de vint vagues de fam: l’última va ser el 2016, amb 54 dies sense menjar per reclamar al govern que posés fi a la repressió. També el líder de l’oposició veneçolana Leopoldo López va iniciar una vaga de fam durant el seu empresonament el 2015, en què reclamava, entre altres coses, la llibertat dels presos polítics i una data per a les eleccions. Va deixar la protesta després de 30 dies.
Rússia
Un director de cine empresonat, en estat crític després de 145 dies
El director de cine ucraïnès Oleg Sentsov ha posat fi recentment a una vaga de fam per reclamar la llibertat de 64 ucraïnesos empresonats a Rússia per delictes polítics. Va fer coincidir l’inici de la protesta amb la Copa del Món de futbol que aquest any s’ha fet a Rússia. Li van acabar aplicant l’alimentació forçosa i després de 145 dies finalment va decidir deixar la vaga. Està condemnat a 20 anys de presó per suposats delictes de terrorisme durant l’annexió de Crimea a la Federació Russa.
