dimecres, 31 d’octubre del 2018

El tuitaire Bernat Deltell parla de l'Strategic Forecasting Inc (CIA a l'ombra)




Twitter té aquestes coses: a vegades trobes un fil que de tant increïble podria ser cert o mentida
Jutgeu-ho vosaltres mateixos.
Bernat Deltell amb 38.000 seguidors es defineix com:




Llicenciat en periodisme, filologia i música, una combinació letal. Anàlisi.
Pare de dos escaterets. Productora El Far Blau. Somnis? Rick Davies i Indiana Jones

També té un blog on hi apareix aquest mateix post 


FONT ORIGINAL

1) Strategic Forecasting Inc. (Stratfor) és una empresa privada nord-americana especialitzada en serveis d'intel·ligència i espionatge. Se la considera la CIA a l'ombra i la seva principal activitat és l'assessorament en seguretat i intel·ligència als governs que ho sol·liciten.

2) L'activitat de Stratfor és coneguda per tothom, fins i tot té una web on es poden consultar alguns dels seus anàlisis de política internacional que publiquen amb regularitat. Tot transparent, tot net. Pagues i tens accés a certa informació. I això és el que fan alguns governs.

3) Doncs bé, resulta que WikiLeaks va anunciar la filtració de més de 5 milions de correus electrònics interns de Stratfor el febrer de 2012. Wikileaks va facilitar aquesta informació a alguns i escollits mitjans de comunicació. Al darrera d'aquesta filtració hi havia Anonymous.

4) El 19 d'agost de 2012 els amics del @diariARA publicaven aquesta informació:
"La 'CIA a l'ombra' veu Catalunya com un possible futur estat.
Un informe de l'agència Stratfor destapat per Wikileaks situa l'independentisme català al nivell d'Escòcia i per sobre del basc".


5) Aquest informe analitzava 35 zones del món (la majoria europees) i les classificava en cinc graus o nivells. El grau 1 seria per a aquelles zones amb un suport molt baix a la independència (Galícia) i el cinc una independència de facto (Ossètia del Sud).

6) Doncs bé, Stratfor situava Catalunya com a exemple de grau tres, un nivell en què l'independentisme "és un objectiu declarat però la regió no farà servir la violència per aconseguir-lo". És al mateix nivell que Escòcia o les Illes Fèroe.
Repeteixo: aquest anàlisis és de 2012!

7) Efectivament, aquest anàlisi que gràcies a wikileaks es va poder conèixer data de 2012, i l'11 de setembre d'aquest any és quan es produeix la manifestació independentista més nombrosa de la història de Catalunya (fins a aquell moment).

8) Explico aquesta anècdota perquè a vegades (massa vegades) pensem que tot allò que fem no serveix de res, que ningú ens mira i bla, bla  bla...
I resulta que mesos abans de la manifestació de l'11S de 2012 molts governs ja tenien damunt la taula un informe de Catalunya i Escòcia.

9) Stratfor continua fent informes públics sobre Catalunya, Espanya i el món, però aquells que envia als governs continuen ocults (lògicament) als ciutadans. Però ja que parlo de Stratfor m'agradaria recordar l'informe d'una altra agència d'anàlisi, en aquest cas alemanya.

10) Es tracta de Stiftung Wissenchaft und Politik (SWP), un think tank que des de fa més de 50 anys assessora els governs alemanys bàsicament en política exterior.
I l'SWP va enviar un informe al govern d'Angela Merkel sobre les conseqüències que podia tenir l'extradició 11) del president @KRLS a Espanya. Aquest informe, que data de principis d'abril quan Puigdemont ja està detingut, aconsella al govern alemany "pressionar a favor d'una solució negociada entre Barcelona i Madrid" i "demanar a les parts implicades que entaulin un diàleg".

12) Per tot això, l'SWP crida les autoritats alemanyes a "enviar senyals de distensió" i proposa el govern basc d'Urkullu com a mediador.
Assegura, aquest think tank alemany, que la tasca d'internacionalització del procés català va en augment i està "donant fruits".

13) Per acabar, una observació. Un cop llegit l'informe de Stiftung Wissenchaft und Politik (més de 50 anys d'experiència en assessorament als diferents governs alemanys) t'adones que s'ha complert tot el que es podia llegir entre línies: Puigdemont no ha estat extradit

i 14) i Rajoy i el seu equip fora. I el PNB i el govern basc pel mig.
Casualitat? Qui sap...

Vinga, i ara tornem a agafar els mocadors de paper per plorar una miqueta i lamentar-nos que ningú ens mira, que ningú ens fa cas, que estem sols, que ningú ha mogut un dit. En fi...

dilluns, 29 d’octubre del 2018

Jordi Évole: “Ara mateix, la nòmina de traïdors a Catalunya és ja incalculable” (Àlex Gutiérrez) DIARI ARA

Foto: Cèlia Atset
FONT: Diari Ara
Dilluns 29 d'octubre del 2018
Salvados estrena avui l’episodi El dilema: crónica de dos rupturas, en el qual es repassen amb detall els crucials esdeveniments de l’última setmana d’octubre del 2017, en la qual van convergir la proclamació de la DUI i la suspensió de l’autonomia mitjançant l’article 155. Jordi Évole entrevista líders polítics d’una banda i de l’altra per mirar de recompondre uns dies en què la bretxa anímica entre l’independentisme del carrer i el dels despatxos era abissal. En aquesta entrevista, el periodista reflexiona sobre el llegat d’aquells dies i se sincera pel que fa a la manera com l’ha afectat personalment tota la polarització viscuda des d’aleshores, vista per algú que considera que està en terra de ningú. Celebrem la trobada just el dia en què s’anuncia que deixa de col·laborar a El Periódico per passar a fer-ho a La Vanguardia.
Per què ha volgut fixar la mirada en el calentíssim octubre del 2017 un any després?
Havia llegit relats del que va passar aquells últims dies d’octubre -un dels quals al diari ARA, i per això un dels narradors dels fets és Maiol Roger- i, llegint-los, m’imaginava que era com una sèrie de no-ficció. Es podria portar perfectament a Netflix perquè en fes uns capítols. Amb aquesta premissa vam començar a treballar per fer-ne un Salvados.
Fa un any molts catalans van tenir la sensació que no entenien per què es prenien determinades decisions. ¿Creu que la informació bàsica ja la tenim o encara han d’aflorar més coses?
No se sap tot i, com diu Xavi Bosch, “se sabrà tot” [Pausa]. A Catalunya, que som ja a cinquè curs del Procés, hi haurà espectadors que moltes de les coses que expliquem ja les coneixen. Potser no totes, però una gran part sí. Ara bé, el nostre programa s’emet a tot l’Estat, i crec que Espanya se sorprendrà molt.
En quin sentit?
Aquells dies no es va explicar el que s’estava fent. Una de les persones que van veure la preestrena del capítol que vam fer a l’AVE ens va dir: “No en sabíem de la missa la meitat”. Em sembla molt col·loquial, però encertat. Molta gent a qui hem ensenyat els primers muntatges diuen “Coi, sí que estàvem enganyats”. M’ha cridat l’atenció una cosa que en aquell moment no vaig tenir tan present: el contrast entre la cara desencaixada que tenien els líders independentistes a les escalinates del Parlament i les cares d’emoció desbordada al carrer. Crec que això resumeix perfectament qui estava informat i qui no. Molta gent va ser enganyada. D’altra banda, el documental serveix per veure claríssimament la inacció del govern espanyol. Crec que Rajoy en surt molt malparat, d’aquest documental.
Més enllà d’explicar uns determinats fets, quina funció social li agradaria que tingués aquest treball?
A mi m’agradaria que, d’alguna manera, servís perquè alguns líders polítics comencin a dir als seus el que no volen sentir. Crec que això és fonamental per recuperar el clima que s’ha perdut a Catalunya. A Catalunya ha crescut molt la desconfiança mútua. Ens estem escrutant constantment els uns als altres. Ens observem. Que si tu portes llaç, que si tu has anat a aquest acte... Ho hem d’abandonar, això.
Purs versus traïdors.
Ara mateix, la nòmina de traïdors a Catalunya és ja incalculable. Primer, els traïdors van ser els de l’altre cantó. Aquests eren claríssims. Que no eren ni traïdors, perquè ja eren a l’altre cantó i no estaven traint res. Després hi va haver els que estàvem, i parlo en primera persona del plural, en terra de ningú: vam ser molt atacats, durant una època. Però no em vull fer la víctima perquè del Procés tothom n’ha sortit malparat, sobretot si tenim en compte que hi ha gent a la presó. I ara estem en un moment en què -com que ja no queden traïdors ni al mig ni a l’altre cantó- es comencen a buscar traïdors dins de l’independentisme. Que m’ho expliquen fa uns anys i no m’ho crec! Però és on som.
És un diagnòstic amarg.
He viscut amb un cert dolor tot aquest temps. En el meu cas, primer l’independentisme em va considerar un seduïble. Això t’arribava en forma d’invitació a signar un manifest, o et donaven un premi... Quan van comprovar que no era seduïble -però perquè no em deixo seduir per ningú, que també m’han intentat seduir altres formacions polítiques- aleshores vaig passar a ser traïdor, enemic, botifler. Tot això ha sigut molt desagradable. El clima i el pressing que s’ha exercit sobre diferents sectors del país és evident que no es pot comparar amb la duresa d’unes hòsties a la porta d’una escola o la duresa de la presó per a uns líders polítics... però aquest clima no li va fer cap favor a l’independentisme.
L’escalfor climàtica ha baixat alguns graus, en els últims mesos. Havent parlat amb independentistes i amb unionistes, ¿creu que hi ha opció d’una entesa real o s’invoca el diàleg només per guanyar temps a una banda i a l’altra?
Hem de creure en el diàleg, si no...
Però, més enllà de creure-hi per principi, ¿el veu plausible?
Sí, sí, evidentment. Hi ha mostres que alguna cosa es mou. Per a l’independentisme i per a l’espanyolisme eren molt bones les posicions extremes. Allò de “com pitjor, millor” ha sigut una gran fórmula per als extrems, que durant un temps han ocupat, per al meu gust, massa terreny de joc.
Deia abans que som ja a cinquè de Procés. ¿Quants anys falten per graduar-nos?
[Riu] Doncs espero que no quedin gaires anys, per acabar i llicenciar-nos. Però em temo que aquesta carrera necessitarà postgraus, màsters... perquè la ferida és profunda.
¿Ferida al carrer o als despatxos?
A tot arreu.
I es resol votant?
Espero que sí. Tant de bo.
Ha contactat amb líders dels dos bàndols, o bancades, si no volem recórrer al llenguatge bèl·lic, per allò de desescalar...
No, si la realitat és la que és.
La pregunta és, doncs, quin dels dos bàndols s’ha resistit més a parlar?
La veritat és que tothom va acceptar la petició d’una forma bastant àgil. I qui no ha volgut parlar, doncs ha acabat no parlant.
De quins percentatges parlem?
Un 80% m’han dit que sí. M’hauria agradat tenir Rajoy, o Soraya, o Puigdemont, o Junqueras. En el cas de Junqueras, és evident que no podia ser, però sí que tenim la seva mà dreta, que és Sergi Sol. En el cas de Puigdemont, hem estat i continuem estant molt a prop de poder tornar a parlar amb ell. Amb Rajoy i Soraya és més complicat. La cúpula més cúpula del PP s’hi ha resistit. Ara, al documental hi apareixen dos exministres de Rajoy, el seu delegat del govern a Catalunya...
I quines lliçons han après els protagonistes que ha pogut entrevistar?
En el nostre treball es veu clarament que aquells dies finals d’octubre es va sembrar la llavor del que ara estem vivint. De la ruptura de l’independentisme, per exemple. En el documental es fa bastant evident que Puigdemont no va informar Junqueras que marxava. O que Rajoy no va fer tot el que hauria pogut fer per resoldre el problema. Aleshores no vam veure que allò era el trencament de l’independentisme, com ara estem veient.
Quina és la principal dificultat amb què ha topat a l’hora de narrar un conflicte tan polaritzat?
Treure’m de sobre l’etiqueta. Ara mateix, és impossible: a Catalunya tinc una etiqueta determinada. És veritat que no per això els espectadors ens han deixat de veure, cosa que agraïm perquè, al cap i a la fi, fem això per difondre una informació concreta i creiem que molt ben treballada. Però m’agradaria fugir d’aquesta etiqueta. Un no independentista pot fer un documental sobre aquells dies on aparegui tothom, posar-hi tothom i que tingui les veus de tots. Que sigui transversal i exposi els fets, completats evidentment amb les opinions dels protagonistes. Perquè els espectadors tinguin, aleshores, les eines per treure’n les seves pròpies conclusions.
Fa un temps va renyar la seva cadena perquè no convidava prou veus independentistes. Li han fet cas?
Això va ser just el 28 de setembre, l’endemà de les eleccions que guanya Junts pel Sí. Estava assegut en una taula on vaig pensar que tots hi estaríem bastant d’acord. Així que ho vaig dir públicament. I sí, això s’ha anat rectificant, i molt.
I a les altres cadenes?
Sincerament, no n’estic gaire pendent. Però La Sexta ha fet un esforç perquè hi hagi veus plurals i cares conegudes que s’han posicionat clarament, per exemple, sobre la denúncia que no hi hauria d’haver presos preventius.
¿Amb aquest treball clou la seva mirada a la qüestió catalana?
Ara mateix sí que estarem un temps sense tocar el tema. Espero. També per esgotament. Hi ha un cert cansament sobre el tema, molt més encara fora de Catalunya. Però és una bona oportunitat per veure el que no es va veure fa un any. Jo, com a espectador, me’l miraria. És un dels programes que més vegades he vist, perquè ha costat molt de muntar. En l’últim visionat que he fet, aquest dimecres, volia veure com quedava la música original, perquè és el primer que té música pròpia. Hi treballem des del maig, així que hi ha hagut molt de curro. Doncs això, durant l’últim visionat pensava que podria ser el capítol zero d’una sèrie de no ficció.
De quin gènere?
Una de les coses que volíem fer és transmetre a l’espectador l’angoixa amb què vam viure tots plegats. Van ser dies angoixants, per molt que hi pogués haver també il·lusió o una mirada cap al futur bonica. Però l’angoixa va existir. Una cosa sorprenent de les converses amb la quinzena de protagonistes és que ens han obert els seus telèfons mòbils. I ens han mostrat missatges intercanviats aquells dies. Doncs bé: era molt curiós veure com passaven unes coses entre bastidors i ens explicaven el contrari, públicament. Per exemple, crec que hi havia molta gent que no volia fer la DUI, molta.

diumenge, 28 d’octubre del 2018

Sufragistes (2015). La història del sufragi femení



FilmAffinity

Fa un temps vaig veure aquesta pel·lícula, tota una classe magistral d'història
Sovint no sabem com hem arribat aquí, quines lluites hi ha hagut fins a aconseguir drets com el sufragi universal, l'igualtat de classes, els drets civils, laborals, etc.


El moviment sufragista va néixer a Anglaterra en vigílies de la Primera Guerra Mundial. La majoria de les sufragistes no procedien de les classes altes, sinó que eren obreres que veien impotents com els seus pacífiques protestes no servien per a res. Llavors es van radicalitzar i, si incansable lluita per aconseguir la igualtat, es van arriscar a perdre-ho tot: la feina, la casa, els seus fills i la seva vida.

La protagonista és Maud (Carey Mulligan), una dona que va reivindicar intrèpidament la dignitat de les dones. (FILMAFFINITY).

Drama | Històric. Política. Any 1910-1919. Feminisme

Repartiment
Carey MulliganHelena Bonham Carter,  Anne-Marie Duff,  Brendan Gleeson, Ben Whishaw,  Meryl Streep,  entre d'altres


Al final de la pel·lícula apareix una llista dels països i els anys que es va permetre el vot femení

1893 Nova Zelanda
1902 Austràlia
1906 Finlàndia (Primer país d'Europa)
1913 Noruega
1915 Dinamarca (des de 1908 podien votar les dones de més de 25 anys i que paguessin impostos)
1917 Rússia
1918 Alemanya, Àustria, Polònia, Irlanda
1919 Islàndia, Bèlgica, Luxemburg, Suècia,
1920 Dinamarca 1920 EE.UU 1965 (des de 1920 podien votar només les dones de color blanc)
1928 Regne Unit (des de 1918 podien votar les dones majors de 30 anys)
1929 Equador
1931 Estat Espanyol
1932 Brasil
1934 Turquia
1937 Filipines (guanyat el 1935 amb un referèndum, 95% a favor)
1944 França
1945 Itàlia
1946 Japó
1949 Xina, Xile
1953 Mèxic
1955 Egipte
1971 Suïssa
1974 Portugal (però des del 1931 si tenien amb estudis de secundària)
1974 Jordània
1976 Nigèria
1994 Sud-Àfrica (des de 1930 podien votar només les dones de color blanc)
1994 Liechtenstein
2003 Qatar
2006 Kuwait
2015 Aràbia Saudita

Wikipedia també en té una llista i en alguns casos varien

2019-04-22: elNacional: quan les dones lliutaven per votar

dissabte, 27 d’octubre del 2018

L’1-O i la DUI van ser legals (Àlex Sarri, 27 de juliol del 2018)




Es tracta d'un article molt important de fa uns mesos

FONT: Nació Digital, 27 de juliol del 2018
(versió PDF)
@aleixsarri

International Affairs Cooordinator to Catalan President .
Advisor to 
 2011-18.
Autor de: 'La UE en perill' & 'Why Europe Fails'.


«Marchena, Casado, Sánchez o Llarena tenen poder per interpretar la Constitución com vulguin, però amb la llei a la mà els Jordis i el govern són presos polítics»


L’empresonament dels polítics catalans i els Jordis és il·legal. Són a la presó per haver ajudat a exercir el dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya tal com està reconegut en els Tractats Internacionals que Espanya ha signat.Tots aquells qui branden l’argument de la llei per justificar la prohibició del referèndum obliden que tal d’esdevenir un Estat acceptable pel bloc occidental, l’estat espanyol va ratificar una sèrie de Tractats (Carta de Drets Humans de l'ONU, Pacte de Drets Civils i Polítics i Pacte de Drets Econòmics Socials i Culturals) que reconeixien el dret a l’autodeterminació. En cap dels tres casos l’Estat va mostrar cap reserva ni va demanar cap exempció al respecte, i per tant són plenament vigents tal com van ser ratificats via BOE l’any 1977 (sí, abans de la famosa Constitución). Un cop aprovada aquesta, en el seu article 96.1 deixa ben clar que tots els Tractats Internacionals ratificats i en vigor (com els 3 citats) formen part de l’ordenament intern. Tal com explica el professor De Zayas(fins ara relator de l'ONU per la promoció de la democràcia), això vol dir que el dret a l’autodeterminació forma part de ple dret en l’ordenament jurídic espanyol i que aplica a Catalunya. Ergo, que l’1-O hauria d’haver estat considerat legal pel Tribunal Constitucional espanyol.

Cap sorpresa, encara que malauradament el Regne d’Espanya és un Estat en què el principi immaterial de la unitat de la pàtria se sobreposa als vots a les urnes. Com si qualsevol debat que es pugui tenir avui fos innecessari perquè un casament del segle XV ja ha segellat el destí d’Espanya per a tota l’eternitat.Tornant al 2018, la realitat és que hi ha 9 presos polítics i 8 exiliats perquè Espanya és incapaç de complir amb els Tractats que ella mateixa ha ratificat, però també perquè els jutges Lamela i Llarena, juntament amb els successius fiscals generals i advocats de l’estat han decidit ignorar el mateix codi penal espanyol amb el simple objectiu de venjar-se d’aquells insensats que han gosat desafiar la sagrada unitat de la pàtria espanyola.

El fet és que l’any 2005 i per 191 vots a favor i 135 en contraes va eliminar del codi penal l'organització de referèndums sense el permís de l’Estat. Una decisió mai revocada fins ara i que per tant posa de manifest la il·legalitat de l’empresonament dels Jordis i el govern català per un fet tan democràtic com poc delictiu com un referèndum. L’argument de Llarena i Lamela que l'organització del referèndum ha estat una rebel·lió no ha resistit el mínim benchmarking internacional tal i com hem vist a Bèlgica i Alemanya. Ni tan sols l’autor del delicte de rebel·lió creu que es pugui aplicar per al govern Puigdemont.

Mai cap polític català ha cridat a aplicar la violència i per tant el seu empresonament i persecució judicial són inherentment il·legals tal com descobriran la majoria de ciutadans espanyols el dia que un tribunal internacional obligui a alliberar els presos polítics i permeti el retorn dels exiliats.

Per això Pedro Sánchez parlava fa dos mesos d’endurir el codi penal per a considerar que hi pot haver rebel·lió sense violència i Casado demanava ahir que es tornés a endurir el codi penal per a incloure-hi els referèndums com a ‘sedició impròpia’. Saben que la batalla judicial està eventualment perduda i preparen el següent embat dels catalans mentre mantenen ostatges els presos. Els Sánchez i Casado serien capaços de pretendre que hi pot haver una democràcia sense eleccions si això pogués protegir les sagrades fronteres de la nació espanyola.

Per altra banda, que la DI del 27-O era plenament legal ho sap fins i tot el mateix Llarena, que només la utilitza com a excusa per poder empresonar la Presidenta Carme Forcadell. L’any 1995 el Parlament espanyol va eliminar l’article del Codi Penal que considerava com a rebel·lió declarar la independència d’una part de l’Estat. El text, amb el què probablement l’actual establishment espanyol estaria d’acord, havia estat redactat l’any 1900 per a declarar com a "reos de rebelión los que se alzaren públicamente para cualquiera de los fines siguientes (...) Declarar la independencia de una parte del territorio nacional". Aquest article publicat a La Razón l’any 2015 explicava de forma diàfana perquè declarar la independència és legal.

La sentència sobre Kosovo del Tribunal Internacional de la Haia va reblar el clau l’any 2010, quan sentencià (vegeu pàgina 38) que declaracions unilaterals d’independència que han estat considerades il·legals no han estat considerades il·legals perquè fossin unilaterals, sinó perquè s’havia fet servir la violència o violat drets fonamentals. Òbviament cap de les dues situacions aplica en el cas de Catalunya, i per tant la DI del 27-O en cap cas va entrar en contradicció amb els preceptes del dret internacional. Tampoc hi aplica l’argument gastat de la integritat territorial, pensat per a ser aplicat davant una amenaça militar externa, no pas per aixafar una minoria democràtica que es vulgui separar.

Resumint doncs, el referèndum de l’1-O i la DUI (simbòlica o no) del 27-O van ser legals. Recordem-ho, repetim-ho, reivindiquem-ho. Marchena, Casado, Sánchez o Llarena tenen poder per interpretar la Constitución com vulguin, però amb la llei a la mà els Jordis i el govern són presos polítics i Catalunya té tant dret a l’autodeterminació com qualsevol altre poble del món.

divendres, 26 d’octubre del 2018

Junqueras, Sol i Mr. Kao (Borja Vilallonga 26 octubre 2018)


Extret del blog de Borja Vilallonga



Sergi Sol / David Madí
La mà dreta d’Oriol Junqueras, Sergi Sol, es passeja darrerament per tots els mitjans de comunicació catalans dins l’òrbita de David Madí—una 
aliança curiosa. Fa poc, ha ampliat el seu radi d’acció a un mitjà públic com Catalunya Ràdio—controlada amb mà de ferro pel sempre terrorífic peó d’ERC, Saül Gordillo. En una entrevista recent, Sol ha fet callar Clara Ponsatí per afirmar que no hi havia voluntat al Govern de declarar la independència. Vull ampliar una mica aquesta afirmació de Ponsatí i explicar que, almenys des del lideratge d’ERC, no hi havia una ferma voluntat d’organitzar el referèndum del Primer d’octubre.



David Bassa

El 23 de juny de 2017 jo dinava amb en David Bassa, l’aleshores cap d’informatius de la CCMA. Dinàvem al Mr. Kao, un restaurant xinès de l’Eixample. Bassa era un dels homes d’ERC a la Corporació. L’objectiu del dinar era conèixer-nos i explorar si podia aconseguir un parell de cadires en tertúlies per a dos dels meus periodistes d’El Temps (Quique Badia i Xavier Puig), mitjà que jo dirigia en aquells moments.




Mentre dinàvem, van entrar Oriol Junqueras, Sergi Sol, Raül Múrcia i un director d’un diari nacional. Ometré el nom d’aquest director, essent un dels pocs amics i aliats que em queda en el periodisme català. Uns minuts després, un cambrer ens va venir a dir que els senyors del reservat ens invitaven al cafè i sobretaula amb ells.

Quan en David Bassa i jo vam entrar al reservat, la conversa era agitada. Junqueras estava renyant el director de diari. Va dir frases com «no t’estàs portant bé», «no fas el que hauries de fer». I, finalment, un sonor «no causis problemes publicant això». El tema controvertit era una notícia que el mitjà d’aquell director havia publicat sobre la preparació del referèndum. En aquell article explicava algunes de les lluites internes entre ERC i PDeCat en la logística del referèndum. L’article també explicava alguns dels preparatius en marxa. Junqueras estava molest perquè aquell article «explicava massa coses». També «donava il·lusions d’un referèndum que no sabem si farem». I la coda final: «ja prou problemes interns tenim al Govern».

El director de diari va aguantar el xàfec capellanesc de Junqueras amb estoïcisme. Després del dinar, li vaig trucar i li vaig preguntar com torejava situacions com aquelles. Em va dir que el secret és dir sempre «sí a tot» i després «anar fent la viu-viu».


Després de renyar el director de diari, en Junqueras es va relaxar i vam estar parlant dels temps a la universitat autònoma. No havia vist l’Oriol d’ençà que ambdós érem al departament d’història moderna i contemporània de la UAB. Vam parlar de l’Antoni Simon i d’en Ricardo García Cárcel, mestres i mentors comuns. Em va reblar dient que «tot allò li quedava molt lluny». Es va mostrar molt amable i generós amb mi, deixant enrere el fet que a la UAB érem de grups de recerca rivals i que un cop l’Oriol es va autoconvidar a la meva casa de Nova York. Va elogiar la meva feina a El Temps, la qual cosa em va satisfer en els meus moviments d’apropar el setmanari a ERC.

Aquell dinar al Mr. Kao era un símptoma. Era el símptoma que el Govern estava profundament dividit sobre el referèndum, i que Junqueras no n’era un defensor. Que Junqueras no era un entusiasta del referèndum no era una nova notícia per a mi. M’ho havia dit en una conversa el propi Puigdemont, amb qui em vaig reunir el 13 de febrer de 2017 per debatre uns temes. Concretament, Puigdemont va dir sobre Junqueras, «no hi ha manera que es mulli en l’organització».




El dinar a Mr. Kao és també un exemple que la política i el periodisme catalans són igual de corruptes que la política i el periodisme espanyols. Hem intentat de fer la independència a partir del model i les pràctiques que volíem trencar. Els mitjans són servils als partits, que quan tenen poder evidentment els distribueixen generoses subvencions. No existeix un periodisme independent ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol. D’altra banda, aquell dinar em va certificar a nivell personal que ERC tenia molt poca voluntat política per fer el referèndum i que, en el cas remot que tot sortís bé, la declaració d’independència seria tota una epopeia.

Jo encara no sabia, tot i que no tardaria a descobrir-ho, que el propi Junqueras no tenia intenció ni de fer un referèndum, ni de declarar la independència, sinó que negociava amb Madrid per poder ser el nou Pujol i perpetuar-se al poder uns quants decennis.
Però això ja és 
una altra història.

dissabte, 6 d’octubre del 2018

El tren de la república (Gandhi i Clausewitz) Albert Sánchez Piñol

FONT
Albert Sánchez Piñol 
Barcelona. Diumenge, 30 de setembre de 2018
6 minuts



D’aquest gran embolic anomenat procés només podem estar segurs de tres coses:

1-que ningú sap ben bé què ha passat,
2-que ningú sap què esta passant i
3-que ningú sap què passarà.

Per això seria bo agafar dos grans personatges històrics i demanar-los com ho veurien ells: Clausewitz i Gandhi.
I si escullo aquest parell és perquè crec que un dels problemes de l’unionisme és que no ha llegit bé Clausewitz
i el gran problema de l’independentisme és que ha llegit Gandhi molt malament.
Carl von Clausewitz va ser un dels grans pensadors del segle XIX, per desagradable que fos la temàtica del seu pensament: la guerra.

El geni de Clausewitz va consistir a ocupar-se científicament del fenomen bèl·lic. Calia fer-ho: la guerra és inseparable del gènere humà, fins i tot el preexisteix.
(La biologia i l’arqueologia demostren que els homínids, siguin neandertals o ximpanzés, també es feien i es fan la guerra). Fins Clausewitz ningú no havia contestat sistemàticament les grans preguntes:

què és la guerra?
Per què fem la guerra?
I sobretot: com es guanya una guerra?
(No cal ser un fanàtic militarista per llegir Clausewitz. El truc consisteix a substituir la paraula guerra per conflicte, i vostè podrà aplicar les teories clausevianes a les relacions laborals, familiars o, fins i tot, al contenciós que qualsevol propietari d’un animal domèstic manté amb el seu gos o el seu gat.)
A la pregunta “Com es guanya una guerra?”, doncs, Clausewitz va ser el primer a donar-hi una resposta definitiva:

una guerra es guanya destruint l’exèrcit enemic.

Punt final. No es tracta de conquerir la capital enemiga, ni els seus recursos naturals, ni de cap altra qüestió: l’única forma segura de guanyar una guerra és destruint les forces armades de l’enemic. En un conflicte afortunadament pacífic com el català, hem d’entendre que els soldats serien els votants.
Per això dèiem que l’espanyolisme ha mal llegit Clausewitz: si el procés és polític i no militar, les victòries i derrotes són polítiques. Així doncs, com pot afirmar-se que l’independentisme està derrotat si va guanyar les últimes eleccions, i per majoria absoluta?
Gandhi menysprearia les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre com uns actes inútils, per folklòrics i per autocomplaents
A nivell popular, Gandhi és més conegut que Clausewitz. Tothom sap que va ser el fundador de la no-violència com a pràctica política. He d’admetre que mai m’ha caigut gaire bé: Gandhi és d’aquells personatges tan, tan i tan bons que al final l’engegaries. Poca gent coneix les seves excentricitats: la seva dona va estar a punt de morir a causa de la rigorosa dieta vegetariana que li imposava. I mai no va admetre els límits de la seva doctrina pacifista, inútil contra els bàrbars: quan el 1938 li van preguntar què havien de fer els jueus alemanys, sotmesos a Hitler, va contestar que haurien de denunciar la seva situació internacionalment. Com? Practicant un suïcidi col·lectiu (!). Després de la guerra, quan es va fer públic el genocidi, Gandhi no va rectificar. Ben al contrari. Mantenia que l’Holocaust demostrava la rectitud de la seva proposta, perquè així la mort dels jueus almenys hauria tingut un sentit (!!!).
Però això no li resta mèrits. I avui dia seria molt interessant preguntar a tots dos, a Clausewitz i a Gandhi, o sigui, al gran mestre de la guerra i al gran mestre de la pau, la seva opinió sobre el procés. I el més astorador és que segurament ambdós haurien coincidit tant en el diagnòstic de la situació com en l’estratègia a seguir. Vegem-ho.
Gandhi menysprearia les manifestacions multitudinàries de cada 11 de Setembre com uns actes inútils, per folklòrics i per autocomplaents.

Les grans demostracions de força de l’independentisme són, de fet, contràries a l’esperit gandhià.

Per què? Perquè mai no passa res. Encara més, per milionària que sigui la participació, l’endemà de cada 11-S sempre hi ha alguna veu que s’atreveix a declarar que “el separatismo está  acabado” i es queda tan ampla.

No. La teoria gandhiana és la satyagraha, que podria traduir-se com a “fermesa en la veritat”. La satyagraha implica una lluita no violenta, que derrota l’enemic sense odi i sense ferir-lo. (Ho hem llegit bé? Sense odi i sense ferir. Quin gran invent moral i polític!) La praxis gandhiana és activa, no reactiva. O sigui, no és una reacció contra una acció de l’adversari, sinó un acte que busca la reacció del poder. Encara més, obliga aquest poder a reaccionar d’una manera o altra: a exercir una violència indigna, i posar-se en evidència, o a acceptar la voluntat col·lectiva que se li enfronta.

L’únic gran acte proactiu que ha vist el procés va ser l’1-O,
 i hi ha un fet constatable: l’endemà ningú va atrevir-se a dir que “el separatismo està acabado”.


Segurament, Gandhi hauria preguntat als independentistes:
esteu disposats a arribar fins a les últimes conseqüències de la satyagraha?
O sigui, a assumir que l’enemic pugui causar estralls físics entre la població, i molt dolorosos.




La pregunta de Clausewitz, en canvi, seria:
teniu prou massa de maniobra?
O sigui, prou gent disposada a posar en pràctica la satyagraha.
Clausewitz desenvolupa el concepte de centres de gravetat.
És a dir, el lloc més sensible de l’enemic, i al qual s’haurien d’adreçar els cops per dislocar-lo i fer que es rendeixi. Un altre cop l’espanyolisme va llegir malament Clausewitz: va creure que el centre de gravetat independentista eren els seus líders.
Error. Empresonar-los només va servir perquè guanyessin vots.
Però quin és el centre de gravetat espanyolista a Catalunya?
Indubtablement, les seves institucions.
És possible que ja hagi passat allò que Clausewitz en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional: la història catalana potser seria una altra
Gandhi no hauria dubtat com procedir: hauria enviat dotzenes de milers de voluntaris, pacífics i desarmats, a envoltar els edificis dels principals organismes estatals a Catalunya. Centenars de milers, si calia. O més. I amb ell al capdavant. I hauria presentat un ultimàtum: o el Govern convocava un referèndum o les multituds ocuparien pacíficament els edificis. Això situaria el govern espanyol davant d’un dilema tan previsible com insoluble.

 Només podria fer dues coses:

disparar
, i causar així una matança horrible,
o renunciar al control del territori i concedir la independència de facto.

En ambdós casos perdia. I, en realitat, és molt dubtós que Madrid obrís foc: a l’Europa del segle XXI, la sang és políticament injustificable. Ni tot el furor nacionalista espanyol justificaria una massacre de ciutadans indefensos que, al capdavall, ni tan sols demanaven la independència, només votar-la. Votar!
Però el fet és que els dirigents catalans no van fer res d’això. Ni abans ni després de l’1-O. Encara més: una acció semblant ni tan sols estava en el seu horitzó intel·lectual, estratègic o emocional. I la gran pregunta és: per què no?
La primera idea que ens ve al cap és que les classes dirigents catalanes han estat tradicionalment porugues... i que han volgut mantenir la tradició. Però no és el cas: el fet, irrefutable, és que els líders polítics de l’1-O són a la presó o a l’exili.

La segona explicació és més planera: que ni s’ho van plantejar perquè, en realitat, els dirigents polítics no eren com les seves bases socials.

Però hi ha una tercera explicació encara més convincent: que no s’ho van plantejar perquè  que eren com les seves bases.
És possible que ja hagi passat allò que Clausewitz en deia el “moment culminant”: imaginem-nos que el 3-O, en lloc d‘una vaga general, s’hagués convocat una acció satyagraha a escala nacional. La història catalana potser seria una altra.

Tanmateix, la tropa de Gandhi la formaven milions d’indis que no tenien res a perdre; l’independentisme el forma la classe mitjana catalana, amb hipoteca, dos fills i subscrita al diari Ara. (O a La Vanguardia, encara!) Gent així, gent orgullosíssima que a les seves manis no es llenci ni un paper fora de les papereres, estaria disposada a posar-se davant d’un tanc de vuitanta tones?

L’independentisme ha demostrat que és molt bo en l’organització de multituds, distribuint samarretes de coloraines i fent càntics massius. Però una república no es guanya amb performances.
Quan penso en el gruix de la massa independentista em ve al cap una anècdota dels anys vint. Poc després del triomf de la Revolució Russa, un grup de comunistes alemanys va anar a l’URSS. L’instructor  ho explica a Lenin: “Ahir els camarades alemanys van fer un exercici que consistia a prendre a l’assalt una estació de tren. Tot va anar molt bé: van ocupar els llocs clau de l’andana, es van apoderar dels vagons i la locomotora amb una disciplina admirable i una execució perfecta. Però em sembla que no acaben d’entendre l’esperit revolucionari”. Lenin li pregunta per què. I l’instructor contesta: “Perquè abans d’entrar a l’estació van fer cua, perfectament arrenglerats, per comprar els bitllets”

Puigdemont, a un diari holandès: "Ens hauríem d'haver separat d'Espanya immediatament"




El president Carles Puigdemont ha admès que "ens hauríem d'haver separat d'Espanya immediatament". Així ho ha explicat al diari holandès NRC; afirma que va caure en una trampa de Madrid quan va suspendre la proclamació de la República el dia 10 d'octubre de 2017 per negociar.

"Hauríem d'haver continuat en aquest moment. Llavors hauríem estat difícils d'aturar". 
"Va ser un error històric. Aquell dia mai no tornarà", diu.
"Després del referèndum de l'1-O havia tingut indicis que l'Estat espanyol estaria obert a un diàleg. Creia que volien obrir la finestra per una consulta". Afegeix que "això va resultar ser una idea equivocada. Només volien guanyar temps per posar el meu govern fora de joc mitjançant l'aplicació de l'article 155".
"El seu pla va tenir èxit. Hem perdut impuls".
Tot i això, també diu que "l'Estat espanyol va perdre molt del seu crèdit". 

Setmana d'ultimàtums


La primera vegada a la meva vida que vaig sentir a parlar d'ultimàtum va ser a la pel·lícula de ciència ficció del 1951, Ultimátum a la Tierra, considerada una obra mestra

Aquesta setmana n'hem tingut dos de sonats; el del MHP Torra a Pedro Sánchez
i el segon és recent i encara no n'hem vist les conseqüències.

Dimarts 2 d'octubre, Ultimàtum Torra: 1- Novembre (aprox)
Aparentment ha quedat en no res però algunes coses s'estan movent

Dissabte 6 d'octubre
Ultimàtum ANC : 21 -D

Cop de puny de l'ANC a la taula: "Ni el Govern s'ha restituït ni el Parlament vol desobeir"




Davant la situació de bloqueig, l'ANC ha volgut donar un toc d'atenció al Govern: o bé acorda una estratègia unitària per avançar cap a la República, o bé que hi hagi dimissions que donin pas a nous lideratges. Així ho ha assegurat la seva presidenta, Elisenda Paluzie, després del plenari extraordinari del Secretariat Nacional d'aquest dissabte.
"Si el 21-D continua igual, no acompanyarem el Govern"

“El que demanem és que abans del 21 de desembre es fixi l’estratègia”, ha defensat Elisenda Paluzie, que ha exigit una “estratègia única i nítida” per implementar la República Catalana. Si no és així, han advertit que mobilitzaran el carrer per a pressionar. També s’ha dirigit als diputats al Parlament i als membres del Govern: “Qui no es vegi amb cor de continuar endavant, que faci un pas al costat i deixi el seu lloc a persones que sí que estiguin compromeses”.
No obstant això, ha descartat demanar eleccions, perquè "no servirien de res".

Es tracta d'un document de balanç del Govern presidit per Quim Torra. És especialment crític amb les “disfuncions entre el que es diu i el que es fa” i la "disparitat de criteris". En aquest punt, Paluzie ha reclamat que es recuperi "la unitat d'acció parlamentària amb la CUP".
La hipòtesi d'uns pressupostos pactats amb els comuns, ha valorat, "no seria creïble".


2

En un segon document aprovat aquest dissabte, l'entitat sobiranista s'ha reafirmat en l'escenari unilateral, que considera el "més realista". Els altres dos escenaris, un referèndum acordat amb el govern espanyol i un referèndum forçat per la comunitat internacional, els consideren poc probables. Ha avisat que la "normalització" només provocarà la desmobilització del moviment independentista.

"Si ens preparem amb responsabilitat i rigor, podrem fer efectiva la República Catalana", ha insistit la presidenta de l'ANC. Ha assegurat que “perquè la via unilateral es desenvolupi amb èxit cal alinear Parlament, Govern i societat civil”. Ha reclamat el desplegament del Consell de la República, que pot ajudar en aquesta tasca.

Per la part que pertoca a l'ANC, Paluzie s’ha compromès a “desenvolupar projectes que facin tangible la República Catalana”. Ha subratllat especialment la necessitat de primàries independentistes per a les municipals, per a assolir “el màxim d’alcaldies independentistes”. Ha advertit que tenir Barcelona, la capital del país, és “cabdal”.


3

Finalment, s'ha aprovat un tercer document sobre el relat del procés, des de la sentència de l'Estatut fins a les eleccions del 21-D. Tots tres documents han estat aprovats per "àmplies majories" del plenari extraordinari.



Cronologia de l'1 d'octubre del 2017 fins avui (elNacional.cat)




FONT ORIGINAL
En un any han passat moltes coses.
ElNacional.cat n'ha fet un resum exhaustiu de les fites més destacades.


dijous, 4 d’octubre del 2018

Buchanan: ‘Si l’estat no vol negociar més autonomia, la independència unilateral és una causa justa’


FONT: Vilaweb 3 d'octubre del 2018
Entrevista d'Andreu Barnils

(En destaquem els fragments més importants)

Allen Buchanan, catedràtic de la Universitat de Duke (EUA), és un dels teòrics sobre els processos de secessió més reconeguts internacionalment i autor del llibre Secession (1991). Aquests dies és a Catalunya fent classes a la càtedra Ferrater Móra de la Universitat de Girona. A més, pronuncia una conferència titulada ‘El cas de Catalunya. Com no s’ha de gestionar mai una crisi d’autodeterminació’ –dimarts a l’Auditori la Mercè de Girona i avui a l’Ateneu Barcelonès. VilaWeb l’ha entrevistat a Girona. Buchanan proposa als catalans que facin dos referèndums d’independència més abans de decidir. Creu que amb el primer d’octubre no n’hi hagué prou. A la vegada reconeix als catalans que poden tenir el dret d’independència unilateral, sense permís de l’estat espanyol, i en aquesta entrevista explica per què creu que Madrid no el veu com un aliat. Justament a ell, un dels homes que posa més restriccions a la independència.
Què direu avui a la conferència?
Diré que la independència unilateral és molt problemàtica i que sovint hi ha conseqüències negatives. I no intencionades. Perquè els independentistes acostumen a sobrevalorar-ne els beneficis i a infravalorar-ne els costs. Dit això,  crec que hi ha casos en què la gent té el dret unilateral d’independència.
El dret de ser independent sense el consentiment de l’estat hi és.
Són coneguts els quatre casos en què creieu que aquest dret existeix. Comencem per l’annexió d’un territori. Els catalans entrem dins aquest cas?
—Una annexió injusta recent et dóna el dret d’independitzar-te unilateralment. I dic recent. Perquè al final cada estat ha estat creat així.
En el cas català crec que ja ha passat massa temps. Tres segles d’ençà del 1714. No crec que es pugui considerar aquesta situació, en el vostre cas.
Segon cas: violacions serioses dels drets humans.
—Tampoc no crec que sigui un argument vàlid en el cas català.
Tercer: una redistribució injusta dins l’estat. S’aplica en el cas català?
—No ho sé, de debò.
Una dada per a ajudar. Els catalans paguen més. Són rics. Els valencians paguen més i són pobres. La raó és que tots dos som una cultura diferent. Parlem català. I per això paguem més. Per diferents. No per rics.
—Caram. Això és molt important. Hi ha dos fets que justificarien la independència unilateral en el cas de la redistribució.
Un és si hi ha discriminació. I si és veritat això que dieu, que no ho sé, el sistema espanyol discrimina. Una regió més pobra que les altres, i pagant més? No hi ha justificació possible. A mi em preocupa la gent que nega que els rics hagin de pagar més. Però si podeu demostrar que actualment hi ha mala redistribució, el govern central perd molta legitimitat. Que el sistema fiscal funcioni de tal manera que les autoritats regionals no rebin prou recursos per a complir les seves obligacions (obrir escoles, hospitals, etc.) pot convertir-se en una raó per a la independència unilateral, també. No són drets humans violats. Però és una injustícia.
I quarta i última raó. Refús de l’estat a negociar autonomia. Dieu que el refús de l’estat a negociar autonomia de bona fe dóna el dret d’independència unilateral.
Crec que la millor raó per a justificar una declaració unilateral d’independència és, en el vostre cas, efectivament veure si el govern espanyol no està disposat a negociar de bona fe més autonomia. El nou president espanyol ha dit que ho consideraria. Per mi una condició raonable abans de començar a negociar seria l’alliberament dels presos, i que s’anul·lin les acusacions contra els exiliats. Quan passi això i es pugui negociar més autonomia crec que molts catalans seran prou feliços amb més autonomia. No tots. Ara hi ha el dubte si el govern, o els tribunals espanyols, revocarien l’acord autonòmic. Com va passar el 2006 al Tribunal Constitucional.
Veig que l’autonomia és la vostra opció.
Crec que més autonomia, i no independència, és la millor solució per a tothom. Però és molt difícil d’arribar-hi perquè, per una banda, la regió tem que l’estat revoqui l’acord quan vulgui. I, per una altra, l’estat tem que donar autonomia és només un primer pas cap a la independència. En fi, podria ser que, després del primer d’octubre, i atesa la història del Tribunal Constitucional, a Catalunya no hi hagi gaire gent disposada a tornar-ho a intentar, això de l’autonomia. Però jo sóc dels qui creuen que la independència unilateral ha de ser l’última opció. I la pregunta és, som a la darrera opció? Ahir a la nit vaig dir-ho: si hi ha cap esperança per a obtenir més autonomia, la negociació s’ha de ser mitjançant un tercer actor. La UE seria una opció, però no sé si hi està disposada. Potser hauria de ser un comitè ad hoc de gent molt respectable, diplomàtics, i figures importants. Ara, potser és massa tard i tot, per això.
Quins errors han comès els independentistes?
—És un error creure que amb una sola votació, un sol referèndum, n’hi ha prou per a fer un canvi constitucional tan gran. Pensem que la independència no afectaria tan sols Espanya i el seu territori. Canviaria la condició de tots els qui viuen dins Catalunya. Inclosos els qui volguessin romandre a Espanya i que s’identifiquen principalment com a espanyols.
Crec que aquest canvi necessita més que una sola votació. D’entrada necessites una gran majoria, uns dos terços de votants favorables. També hauria d’haver-hi una supervisió imparcial del procés. Hi ha organitzacions internacionals que ho fan. I finalment crec que el procés hauria de consistir en dues fases: un primer referèndum i, al cap d’un any, un altre.
Per què en voleu fer dos?
—Mireu el Brexit. Hi ha gent que ha votat i ara s’adona de les implicacions que tenia anar-se’n. I s’ho repensen. No sabien que hi hauria aquest cost.
Crec que la qüestió és massa seriosa per a ventilar-la amb una majoria simple en una votació única. Val més dues vegades.
En el cas català, el primer d’octubre compta com a primer referèndum, o hem de tornar a començar?
—Valdria més tornar a començar. I crec que la pregunta del referèndum no ha d’incloure solament la pregunta de si estàs d’acord amb un estat sobirà en forma de república.
També hauria d’incloure un compromís clar de respectar els drets de la nova minoria que hi haurà a Catalunya.
La minoria espanyola?
—Exactament. Hi hauria d’haver el compromís escrit d’una clàusula de la nova constitució catalana que digués que la llengua espanyola serà oficial, i que ningú que expressi oposició o voti contra la independència no serà discriminat. Ni pel govern ni a la feina. Crec que si ets partidari de la independència has de pensar en els qui hi van en contra. Per això el compromís del respecte a la nova minoria és clau.
Per exemple, oferir doble nacionalitat per a tothom qui la vulgui. Ja sé que la promesa és feta de paraula. El consell és que es posi per escrit, i durant el referèndum. Crec que si ho fas així aconsegueixes que més gent hi voti a favor.
Errors de la banda espanyola, més enllà d’enviar la policia a pegar votants?
—No tenim temps per a dir-los tots! Però sí que crec que
va ser un gran error criminalitzar el referèndum. Havien d’haver dit això no té efectes legals. I no fer-ne cabal. Però en lloc d’això van reaccionar d’una manera que va contribuir a la pèrdua de confiança. Hi ha hagut molta rigidesa, una reacció exagerada i criminalització. Fins i tot del punt de vista estratègic i dels seus interessos, ha estat un error. En lloc d’això van obrir alguns caps. Error immens. Havien d’haver estat més oberts no només a renegociar l’autonomia sinó també assegurar-se que l’acord seria estable. És el mínim que podrien fer. Però han fet el contrari: han convertit autonomistes en independentistes. Han fet perdre la confiança. I quan es perd la confiança a vegades ja no la recuperes.
El cas català us ha fet canviar la vostra teoria sobre independències?
—Sí. Jo ara dono molt més pes a la idea que una justificació per la independència unilateral és el fracàs estatal d’honorar un acord sobre autonomia, o estar disposat a renegociar autonomia de bona voluntat.
Ara crec més que abans que si l’estat no vol negociar més autonomia la independència unilateral és una causa justa.
El govern català o espanyol han vingut a demanar-vos consell?
—El govern de Madrid, mai. Cap invitació a parlar-hi. Potser no m’han llegit. I si m’han llegit no crec que em vegin com un aliat.
Per què?
—Perquè, com he dit,
per mi la negativa dels estats a comprometre’s a negociacions sobre autonomia, o el fet de trencar l’autonomia existent, podria ser una justificació per la independència unilateral.
Els catalans, en canvi, deuen dir: aquest home ens vol fer dos referèndums més!
—Si vinc aquí i no acontento cap de les dues bandes, he fet bona feina. Si em situo de manera entusiàstica a favor d’una banda, m’equivocaré.
Potser no podrà ser pacifica, la independència?
—Potser. Hi ha gent que creu que a tot estirar hi haurà violència per part de l’estat. Però això no ho sap ningú i a vegades si el govern actua amb prou violència fa que hi hagi resposta violenta.
No preveig centenars de milers de morts, no.
Jo tampoc. I si arriba el punt de violència a gran escala això sí que faria que la UE hi intervingués i mirés de calmar les coses. No crec que sigui impossible. Però si molt improbable. Però això ho dic ara, i no tinc bola de cristall.
El primer d’octubre els catalans van veure que amb els vots no n’hi havia prou. I d’aleshores ençà es demanen què fa falta?
—Ahir a Girona una persona del públic va posar damunt la taula la desobediència civil. No la violència. I la desobediència civil?, es demanava. Crec que fer-se aquesta pregunta és raonable.
La desobediència civil és complicada. Tant d’un punt de vista estratègic, com moral. No es pot abordar amb lleugeresa, però certament la desobediència civil és una cosa a considerar si no ha funcionat res més. I si no vols anar a les barricades amb rifles, la desobediència civil pot ser la millor alternativa. Si estudies la desobediència civil als Estats Units veuràs que va ser molt reeixida però de vegades els líders van manipular bastant. No sé si heu vist films sobre les accions. El mètode habitual era que portessin camisa blanca; per tant, que la sang es veies bé. I, en una decisió molt controvertida, a Alabama van incloure nens a la manifestació. I van fer-ho perquè sabien que hi hauria violència. I quan els americans van veure per televisió gossos policia atacant nens de sis anys van dir que prou. Els dirigents del moviment de desobediència civil tenien interès a provocar les autoritats perquè reaccionessin amb violència. I a vegades, funciona. Ara, tu potser comences amb una idea molt neta i ordenada de la desobediència civil, i no saps pas com acabes. És ben complicat. També del punt de vista moral.