Eleccions estatals del 28 d'abril del 2019 (4 gràfics)

Quatre dades de les eleccions d'ahir extretes de ElPaís i ElDiarios.es


Els possibles pactes




Municipi a municipi




Què passaria si hi hagués una única jurisdicció







El cost en vots d'un escó









L'evolució del vot a Catalunya des del 1979

S'ha complert la profecia de Huxley o la d'Orwell?

Ecologia del cambio tecnológico: la vigència de Neil Postman




Divirtiéndonos hasta la muerte (vídeo resum de 7 minuts

Hem trobat aquest article a PijamaSurt



Stuart McMillen contrapone de manera brillante la visión distópica de George Orwell conceptualizada en su libro 1984 y la visión de Aldous Huxley, expresada en Un Mundo Feliz.Generalmente cuando pensamos en un mundo totalitario o en un estado policial moderno pensamos que la visión de Orwell, de Big Brother, se está cumpliendo. Y en muchos aspectos esto es cierto, especialmente con la vigilancia digital. Pero en muchos otros aspectos es la visión de Huxley, más sutil, la que parece dominar en nuestra época. Más que la censura, impera la saturación y la desinformación: el infinito apetito de distracción del hombre. Los textos originales son de Neil Postman.

Adolfo Suárez va descartar un referèndum sobre la monarquia perquè sabia que el perdria

El 4 de desembre del 2018 al programa Tot es Mou de TV3, la periodista Cristina Fallarás fa aquestes declaracions sobre el que pensa de l'entrevista de Victoria Prego a l'ex-president del govern espanyol, Adolfo Suárez sobre un possible referèndum sobre la monarquia just abans de redactar la constitució espanyola.
Suárez reconeix que a les enquestes sortira república i no monarquia i que van manipular-ho perquè entrés directament a la Constitució

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/tot-es-mou/que-en-pensa-cristina-fallaras-de-les-declaracions-dadolfo-suarez-sobre-la-monarquia/video/5803469/






El vídeo original ve d'un reportatge de laSexta del 2016

Dos anys més tard, 2018, la coneguda tuitaire, Superwoman Roja, en fa aquest comentari



eldiario.es, també se'n va fer ressó, el 18 de novembre del 2016


"Cuando la mayor parte de los jefes de Gobierno extranjeros me pedían un referéndum sobre monarquía o república..., hacíamos encuestas y perdíamos", admite el expresidente fallecido en marzo de 2014.

La solución para que esta consulta no se realizara fue meter "la palabra rey y la palabra monarquía en la ley" de la Reforma Política de 1977.

De esta manera, "dije que había sido sometido a referéndum ya", explica. Poniendo monarquía en la ley, se aseguró la permanencia de la institución. "

Coripe, un poble on el PSOE governa amb majoria absoluta i és nucli de polèmiques

FONT: ElNacional

Coripe és una localitat del sud de la província de Sevilla governada per majoria pel PSOE. Hi viuen 1.290 persones i ha anat perdent població els últims anys. El maig de 2015, a les últimes eleccions municipals, Coripe tenia 1.361 habitants. Aquest diumenge ha estat l'epicentre d'un escandalósxou canatanofòbic contra el president a l'exili, Carles Puigdemont. No és la primera vegada. L'any passat, per aquesta mateixa tradició, l'alcalde va ser imputat per un delicte d'odi per causes racistes.

Els habitants de Coripe, seguint la tradició de la "Crema de Judes" han passejat un ninot de mida real de Puigdemont pel poble, penjant-lo finalment d'un arbre. La figura duia una estalada penjada del coll i un llaç groc. Tot seguit li han disparat diversos trets, un dels quals al rostre, i l'han cremat.

El ninot que s'afusella durant la festa, que se celebra anualment el Diumenge de Resurrecció i és Festa d'Interès Turístic Nacional , representa alguna persona reconeguda que es consideri que durant l'any hagi fet alguna mala acció. Qui decideix qui es cremarà cada edició són els alumnes de segon d'ESO de l'institut del poble i les seves famílies els responsables de la tria del personatge.



Foto del polèmic alcalde de la població

Informació relacionada

LV: Puigdemont lamenta la quema de un muñeco

Albert Sánchez Piñol entrevistat al Suplement de Catalunya Ràdio (13 d'abril del 2019)

Roger Escapa va entrevistar a Albert Sánchez Piñol (29 minuts)

Durant els primers 7 minuts parlen del seu nou llibre Fungus, però de seguida surt el procés.

(7m 28 segons)
[Resum aproximat]

Què va ser abans el poble o el poder?
Tota societat humana, el poder sempre va de baix cap a dalt.
Hi ha 2 grans tesis, la de Nietzche, diu que la gent va darrera del gran líder com un ramats de xais
i n'hi ha una segona que diu Marcel Most, filòsof francès, que diu el contrari: el líder és un titella dels governats i si no fa allò que volen, cau.
Això es constata cada dia, mireu el Bouteflik, el Macron...
Nosaltres tenim

El que explica el procés, que els dos grans grups, ERC i JxCAT estaven tan pendents dels que dèien les seves bases i no van frenar.

Estem en un moment de recapitulació. Hi ha desorientació.
Potser les eleccions serà un moment de gir narratiu.
És molt més delirant que el Fungus.
Hi ha 2 milions de persones que continuen amb aquesta dèria.
Està tot molt desordenat.

Hem de parlar clar. A nivell nacional és un moment d'una derrota aclaradora i total.
Em sap greu que no es digui obertament.
I espera't al que vindrà. Jo sóc resistència cívica, cultural, a mil nivells.
El que vindrà no es decidirà aquí sinó a Ciudad Real.
Imagina't una aliança PSOE - Cs. Aquest micro desapareixerà (referint-se a Catalunya Ràdio))

Us retallarant els pressupostos de la corporació.
Cal anar a votar. És la única cosa que es pot fer.
L'Estat ho té tot: mitjans, banca, exèrcit, etc.
Imagina't el que et pot caure al damunt.
El món de l'autonomia pot desaparèixer i ningú en parla.
S'ho volen carregar tot.

(13 minuts)
Les sensacions del 12 de setembre del 1714
La força la tenen els altres
El 2 d'octubre va ser una derrota.
No em podia creure que serien tan barroers de picar a la gent.
Pensava que farien alguna cosa més discreta (saboteig informàtic)

No són temps alegres. És una hora molt greu.
Digues-me un sol país que s'hagi alliberat seguint les normes del país que governa.
Gandhi mai va fer el que volia el govern anglès sinó encara seria una província

M'estàs fent parlar de coses bastant tristes, però és així

No miro el judici perquè no ho suporto
Vaig estudiar antropologia (és la vida)  i dret (la mort)

Ells marquen les normes
Ho passo tant malament i intento no veure-ho però surt a tot arreu
Conec personalment algunes persones que hi ha allà
És terrorífic (17 minuts)

M'agradaria pensar d'una altra manera
Estem patint una gran derrota
S'està venent fum: no existeix la República

Som un país que vivim d'il·lusions i fantasies
justament per una mancança de poder polític

L'altre dia vaig parlar amb una noia guineana i quan va arribar a l'universitat
va sentir parlar per a primer cop el català i venia de l'Hospitalet
La immersió lingüística no existeix

Si no som capaços d'aplicar la immersió lingüística, com poder aplicar la República?

Quim Torra és amic teu?
M'entrevistaven a Madrid i vaig dir que era un bon tio, un bon jan.
No és una mala persona. És una campanya orquestrada
És cert que aquells tweets no eren agradables però estaven dins d'un context concret i contra uns nazis

(20:42 minuts)
Trobes a faltar espais d'opinió?
He opinat relativament poc i he intentat fer articles narratius
Avisat sortirà un llibre recull d'articles que feia amb en Bassas
He hagut de sortir d'alguns
Directament el director de LaVanguardia em censurava els articles

Hi havia temes que no podia tocar i m'havien donat carta blanca
Màrius Carol que trucava a casa cridant quan jo havia parlat de l'exèrcit
Vaig haver de marxar i estava molt ben pagat.

Estem en una època que el poder no s'amaga sinó que exhibeix.
Queden periodistes independents amb una erosió molt dura.
Depèn del periodista si es resisteix o no
El que jo valoro és la independència.
Els poders pressionen. Això serà pitjor.

(24 minuts) Feminisme

Com a antropòleg, com t'expliques que la meitat de la població sotmeti a l'altre?
Això només passa a l'Europa Occidental.
El masclisme no és només cosa d'homes. Les dones transmetien la cultura masclista als seus fills.
Hi posa l'exemple de les mares espartanes.

Tercera part de Victus ?
Els terminis editorials no sempre es corresponen amb els de producció personal
La tinc al cap.

Què serà catalunya d'aquí 10 anys?

És una suma de contes on al final de conte hi ha un policia amb una porra
Serà el que els catalans vulguin, si els deixen

ALTRES
Wikipedia

República o Monarquia: primeres 12 consultes celebrades a Mallorca

FONT: llibertat.cat

Èxit de participació en la primera onada de consultes populars sobre monarquia o república a Mallorca

Entre el 31 de març i 7 d'abril, s'han organitzat 12 consultes populars sobre monarquia o república als municipis mallorquins d'Alaró, Artà, Esporles, Llubí, Palma, Pollença, Porreres, Santa Margalida, Sencelles, Sóller, Sineu i Valldemossa.



RESULTATS
En total, han votat 3.368 persones (1.698 dones i 1.670 homes), de les quals 3.191 s’han decantat per la república i 152 per la monarquia. Hi ha hagut també 18 vots en blanc i 7 vots nuls. (veure el resultats)



Els organitzadors han fet una valoració en general molt positiva, ja que la participació la població ha estat molt destacable, tenint en compte que s’han organitzat des de la societat civil per persones voluntàries; s’han dut a terme sense cap tipus d’incident, en un ambient cívic i festiu; les persones que s’han acostat a votar ho han fet amb gran satisfacció i il·lusió perquè han pogut expressar la seva opinió sobre una qüestió que consideren important i sobre la qual mai havien estat consultades; les consultes han aconseguit rompre el silenci generalitzat sobre el model d’estat, obligant als partits polítics de les Illes Balears a posicionar-se sobre aquesta qüestió central; han tengut una repercussió mediàtica molt notable, que ha afavorit el debat i l’intercanvi d’idees entre la població sobre una qüestió que el règim del 1978 s’esforça en tapar; Han enfortit la cultura democràtica de la població i la llibertat d’expressió, normalitzant el dret de la ciutadania a votar quin model d’estat prefereixi l’organització de les consultes per part dels diferents col·lectius ha enfortit també el teixit comunitari i associatiu mallorquí. Una societat civil forta i organitzada és un ingredient imprescindible per a assolir una societat plenament democràtica.



També han manifestat, que tenint en compte l’èxit d’aquest tipus de consultes populars, tant a Mallorca com a altres municipis i universitats de l’Estat espanyol, ens sobta constatar com el partits polítics d’àmbit estatal segueixen considerant que l’organització d’un referèndum vinculant sobre el model d’estat no és prioritari. Consideram que aquesta posició respon només als interessos electoralistes dels partits i no reflecteix la voluntat popular i les ànsies de més democràcia que hem pogut constatar als carrers dels nostres municipis".

Els agradaria que aquesta fos només "una primera onada de consultes populars sobre monarquia o república i que molts més municipis de Mallorca i de les Illes Balears s’hi afegissin en un futur pròxim. Oferim tota la nostra col·laboració als municipis interessats en organitzar-les".



Les entitats que han fet possible aquesta primera onada de consultes a Mallorca: Alternativa per Artà, Aplec per Alaró, Assemblea Popular de Porreres, Ateneu Popular d’Esporles, CDR, Sineu, Col·lectiu Es Fibló, L’Ateneu de Pollença, La Valldemossa que Volem, Obra Cultural Balear, Plataforma Pro-Consulta Popular, S’Ateneu de Santa Margalida, Unió d’Independents d’Artà i Volem Sencelles



INFORMACIONS RELACIONADES

Ara Balers: La primera jornada de les consultes sobre el model d'Estat dona com a resultat el suport a la república

Vilaweb: Consultes republicanes a Mallorca: resultats globals dels dotze municipis que han fet el referèndum

Ara Balears: 'The New York Times' es fa ressò de les consultes sobre monarquia i república de Mallorca

Diario de Mallorca: El 98% de los participantes elige república frente a monarquía en la consulta de Palma (7 d'abril del 2019)

DBalears: Consultau el calendari de totes les consultes populars sobre monarquia o república

Jordi Puig arriba a Salses amb cadira de rodes

VILAWEB:
Jordi Puig arriba a Salses: Més de cent dies de ruta en solidaritat amb els presos polítics arreu del país

Més de cent dies en ruta, rodant en cadira de rodes arreu dels Països Catalans. Jordi Puig acaba el trajecte de denúncia, que ha fet durant més de tres mesos. Una mostra de solidaritat amb els presos i els exiliats polítics i una reivindicació de la República Catalana arreu del país. Jordi Puig ja ha arribat a la Porta dels Països Catalans, a Salses, després de fer l’etapa número 89 i completa d’aquesta manera la ruta en cadira de rodes per tots els Països Catalans.Un final de trajecte emocionant que ha compartit a les xarxes socials.

La teoria sueca de l'amor o el futur que ens espera al món occidental

La Teoria Sueca de l'Amor és un documental de l'any 2015
FilmAffinity li posa una puntuació de  6,9

YOUTUBE
Disponible en aquest enllaç


TV3
El 3 d'abril del 2018 es va emetre per TV3 i en van dir el següent:

El tòpic defineix Suècia com un model de societat perfecta i amb una qualitat de vida altíssima. Però, és realment un país feliç? Hi ha la possibilitat que la població més autònoma i independent del món estigui insatisfeta?

Cada cop hi ha més mares solteres que tenen fills amb inseminació artificial i el nombre de gent gran que mor sola augmenta cada any. Als anys 70, el país nòrdic, paradís de l'estat del benestar i de la igualtat entre dones i homes, comença la revolució de l'alliberament de la dependència familiar. D'aquesta manera, les dones podien procrear gràcies a donants d'esperma, els fills podien emancipar-se ben aviat i la gent gran vivia més feliç en residències. El documental reflexiona sobre si val la pena assumir l'aïllament i la soledat per tenir una vida plenament independent.

Quaranta anys després, milions de suecs no formen part de cap família, i viuen i moren sols. L'Estat els cobreix totes les necessitat bàsiques, però, qui els dona afecte, felicitat o eines per relacionar-se amb altres persones?

El director iconoclasta de "La teoria sueca de l'amor", Erik Gandini, explora en aquest treball l'estil de vida de la població sueca amb sentit de l'humor. Reflexiona sobre com una vida segura i fàcil pot convertir-se en una existència buida i solitària.



Mònica Planas del diari ARA.CAT en feia aquesta crítica

"Gandini fa la crítica d’una política econòmica i social excessivament automatitzada que allibera els individus de responsabilitats. Amb el seu estil habitual a l’hora de retratar societats i les seves perilloses inèrcies ('Videocracy' o 'Surplus' en són altres exemples), Gandini construeix relats que, si bé pel tema poden semblar feixucs, són captivadors des del primer minut. Utilitza un cinisme i un sentit de l’humor molt fi, una edició i una banda sonora exquisides a l’hora de provocar sensacions a l’espectador, i exemples demolidors que atrapen. És fantàstica l’escena en què una professora de suec per a immigrants els explica tot el vocabulari que hi ha per definir diferents tipus de relacions de parella i els alumnes se l’escolten amb cara d’estranyats. O la paròdia de com l’excés de soledat porta individus a realitzar trobades grupals estranyes per fer-se carícies.

Gandini provoca reflexions molt més globals —la xenofòbia, la barreja de cultures, la convivència, l’educació— i es qüestiona els ideals que perseguim com a individus i com a societat... És innegable que en alguns casos el director porta els exemples als extrems, de manera que el resultat és més dramàtic. La vivència del traumatòleg suec emigrat a Etiòpia fent operacions tràgiques amb recanvis de bicicleta es recreava una mica massa no només en la cruesa visual sinó també en l’exagerada felicitat dels que tenen molt poc. Però és que la finalitat de Gandini és posar en estat d’alerta l’espectador, forçar-lo a pensar si ell mateix pot acabar abocat, en un futur pròxim, a viure en una societat com la que es retrata. El documental pretén provocar l’efecte d’una distopia amb un agreujant: el relat que proposa no és una ficció sinó que ja és una realitat. De fet, el que reclama Gandini és la importància d’una societat autocrítica."

ELPAÍS En aquest article del 20 de febrer del 2018, Víctor Lapuente també en va parlar

Una idea inmaculada, pero que, según esta teoría, tiene un efecto inesperado: una plaga de soledad. Al no necesitarlos, los nórdicos se habrían ido aislando de parientes y amistades. El resultado sería el elevado porcentaje de escandinavos que viven, y mueren, solos. Un problema grave, porque la soledad perjudica seriamente la salud. Altera el sueño y el sistema inmunológico. Aumenta el riesgo de estrés e infarto. Sentirse solo es como fumar 15 cigarrillos al día.

¿No sería, pues, más sensato que los españoles evitáramos copiar las políticas sociales de los países nórdicos? No necesariamente, porque la soledad es una pandemia global. Si bien se ceba con los nórdicos, los países occidentales con sistemas de bienestar menos desarrollados, como los anglosajones, también la sufren con especial intensidad.

Los nueve millones de británicos que se sienten siempre, o a menudo, solos han forzado a Theresa May a nombrar a un ministro para atajar el problema de la soledad. Y, en Estados Unidos, los expertos advierten de los crecientes costes de la soledad sobre la salud nacional: de la diabetes al suicidio, pasando por el abuso de antidepresivos y la demencia.

En definitiva, quizás los Estados más solidarios crean, paradójicamente, los ciudadanos más individualistas. Pero las sociedades más libres no parece que nos liberen. @VictorLapuente

Per què no puc tenir l'aplicació Spotify (sueca) en català, el meu idioma?

L'aplicació per escoltar música Spotify és sueca.
Es troba disponible en 20 idiomes, menys en català.

El suec és una llengua que parlen 9 milions de persones a tot el món (wikipedia) que té un estat darrera que li dona suport.

En canvi el català, és parlada per 10 milions de persones (wikipedia) però en aquest moment sense un estat que li doni suport

Aquesta és la llista d'aplicacions o programes disponibles amb la nostra llengua:

2014

El 27 de novembre del 2014 es va iniciar una campanya de suport per demanar a Spotify que inclogués el català en la llista de les llengües traduïdes per a aquesta aplicació

FONT: Racó Català

Spotify, el programari suec que permet escoltar música de forma instantània, està disponible en 20 llengües diferents però no en català. És per això que ha sorgit una iniciativa, Sportify en català, que pretén aconseguir que s'inclogui la llengua catalana dins aquest programari.

La campanya defensa que programes com Firefox, Chrome, Skype, iTunes, Adobe, Windows, Linux i molts d'altres incloguin el català com a opció però en canvi Spotify encara no ho faci. Els impulsors d'aquesta plataforma critiquen a través del seu compte de twitter que no hi hagi l'opció d'escollir la llengua catalana però que en canvi sí que compti amb el menú en finès tot i tenir menys parlants que el català.

2018

Quatre anys més tard, SoftCatalà va engegar una altra campanya de suport

http://www.enderrock.cat/noticia/17695/batallant/perque/catala/arribi/spotify


Mentre que la gran majoria de serveis i productes de Google, Apple, Microsoft o Mozilla Firefox ja es poden trobar en català, una de les plataformes més importants de música en streaming, Spotify, encara no ha fet el pas. És per això que fa dues setmanes des dels grups de discussió de Softcatalà es va començar a promoure la iniciativa de demanar a la marca sueca que fes l'ampliació lingüística.

A través d'un comentari a la secció d'idees de Spotify Community, s'ha demanat a la plataforma que inclogui el català a la seva aplicació. La proposició es pot votar, i de moment té prop de 700 vots. El post argumenta que mentre que països com Bèlgica, el Canadà o Suïssa tenen el servei en dues llengües, a Espanya només hi ha una única opció idiomàtica. Alhora, es pregunta per què els andorrans no poden tenir Spotify en la seva llengua oficial.

Aquest juliol Spotify va arribar als 83 milions d'usuaris amb servei prèmium i als 180 que l'utilitzen gratuïtament. D'aquesta manera, consolida el seu domini com a servei de streaming més popular, per sobre de marques com Apple Music.


Aquella campanya va aconseguir 1.542 signatures

El Consell de la República arriba als 65.022 inscrits

Poc a poc va creixent.
Avui, dimecres 3 d'abril del 2019, el Consell de la República arriba als 65.022 inscrits

Concentració de 3.399 persones de VOX a Barcelona

La revista LaDirecta té una etiqueta específica on informa de VOX


Diumenge passat vam comptar les persones assistents i van comptar 3.399 persones

L'organització en va xifrar 15.000 i la Guàrdia Urbana, 5.000.




Més notícies relacionades:
El jutge que ha empresonat una antifeixista de l'Hospitalet és un espanyolista amb carrera juridicomilitar

Elisenda Paluzie: ‘El govern no està preparat per a declarar la independència’ (vilaweb)

FONT: vilaweb

Fa un any que l’economista Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) va ser elegida presidenta de l’ANC. Explica que han estat uns mesos durs, marcats per la repressió i la solidaritat amb els presos i els exiliats, en què han treballat per ‘centrar’ el paper de l’Assemblea: treballar per la independència.

En aquesta entrevista, Paluzie critica la supeditació del govern català a l’estat espanyol, defensa la vigència de la unilateralitat des de les institucions i proposa vies d’acció perquè el moviment independentista avanci per fer efectiva la república.

Abans que l’ANC aprovi el nou full de ruta a l’assemblea general ordinària del 5 de maig, admet, tanmateix, que potser no hi haurà unitat i el govern no estarà preparat per a provar-ho després de la sentència. També llança un avís: el judici al Tribunal Suprem és una trampa per a posar fi al moviment. Va ser-hi els dies que van declarar Jordi Sànchez i Carme Forcadell. Diu que hi va veure l’estructura potent d’un estat, l’engranatge poderós.

—A les eleccions del 28-A heu optat perquè hi hagi un front de blocatge a Madrid, però només la candidatura del Front Republicà diu obertament que ho farà.

—El front de blocatge no deixa de ser un titular i la cosa és més complexa. Nosaltres diem que les candidatures independentistes a les corts espanyoles o al parlament europeu, que són fronts exteriors, han de ser instruments al servei d’una estratègia nacional marcada a Catalunya. No es pot anar a fer política convencional com s’havia fet durant tota l’època de l’autonomisme. Som una minoria nacional i passa molt poques vegades que tinguem capacitat d’influir en la configuració de majories a l’estat espanyol i aquesta capacitat ha d’estar el servei d’una estratègia per l’autodeterminació. La conseqüència d’això pot ser que acabis blocant una legislatura o que s’hagin de repetir unes eleccions, però l’objectiu en si no és anar a fer blocatge; és que els independentistes al congrés dels diputats siguin instruments al servei d’una estratègia per a fer la independència o per a aplicar l’autodeterminació que vam exercir l’1-O però que no hem aplicat.

[...]

—I si la disjuntiva és fer president Sánchez com a mal menor?

—És que el govern de dretes només hi serà si suma. Si no, l’alternativa és que es repeteixin les eleccions, cosa que els espanyols ja van fer. Fa un any, vaig fer una altra entrevista amb VilaWeb, abans de ser presidenta de l’ANC, poc després que no s’hagués fet la investidura del president Puigdemont. La vaig revisar i vaig veure que hi deia que has de ser coherent amb les apostes. Que si havies anat amb un programa electoral en què havies dit que prioritzaves la restitució del govern legítim, havies de mantenir el torcebraç encara que signifiqués que es repetissin les eleccions. Anticipava que, si això no es feia, entraríem en una dinàmica en què tindríem un govern que hauria de gestionar els marges estretíssims d’una autonomia molt intervinguda. Al final, és això que ha acabat passant a Catalunya.

[..]

Les primàries han sortit poquíssim als mitjans. Hi ha participat vora 25.000 persones. No és gens menyspreable com a fenomen de base.

—Seria una fórmula exportable a les eleccions catalanes?
—El mètode és exportable. Si consideréssim que hi ha d’haver una llista civil, oberta, amb participació dels partits, podria ser una opció. Escollir-la amb participació ciutadana seria la cosa òptima, però no ens ho hem proposat. Quan arriba el moment, l’ANC debat al secretariat quin posicionament ha d’adoptar en cada elecció. S’acaba aprovant allò que decideix la majoria, i aquesta mena de decisions també es fan per consulta als socis.

—

—En la proposta de full de ruta de l’assemblea general que fareu al maig us hi refermeu, en la via unilateral. Hi ha qui diu que és impracticable des de les institucions perquè acabaria en un nou 155.—Vull precisar diverses coses. En el full de ruta i el pla estratègic, diem que la independència negociada sempre és millor perquè té menys costos. Per tant, si hi hagués un referèndum acordat, estaríem disposats a repetir la votació que ja es va fer l’1-O. Sí que recalquem que hauria de ser un referèndum amb pregunta binària sobre la independència. Ho volem recalcar perquè aquests darrers temps han sorgit veus tant a JxCat, amb Jordi Sànchez, com a ERC, amb Joan Tardà, que han proposat referèndums diferents, amb tres alternatives, o l’opció de votar més autonomia. Nosaltres diem que és ingenu creure que, amb la configuració de majories que hi ha, aquesta opció la posi sobre la taula l’estat espanyol. No ho creiem probable. Ho hem vist amb Sánchez, ho veiem cada dia. Iceta ha fet declaracions sobre què passaria si fóssim el 65%, i de seguida ha sortit el PSOE a contradir-lo. Hem de continuar treballant per la nostra via, que és la que vam seguir l’1-O. Un mecanisme per a accedir a la independència fet unilateralment. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que intenten fer amb el judici del Suprem.

—Què voleu dir?
—Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, que han repescat del codi penal del segle XIX perquè volen deslegitimar l’accés a la independència. No hi hauríem de caure. Has de veure quines fortaleses et manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaç de dur-la a la pràctica, imposar-te com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere.

—Però per dur a terme la unilateralitat institucional, no és un límit el 155?
—Evites el 155 si, abans, ja imposes la teva autoritat. I això és la independència, imposar la teva autoritat. És evident que això no és fàcil, que necessites estar molt més fort que no ho estàvem l’octubre del 2017.

—Davant un estat amb un exèrcit, com es pot fer pacíficament, això?
—Un estat que té un exèrcit integrat a les estructures comunes de l’OTAN, té prohibit d’enviar-lo contra la seva població. Ho hauria d’aprovar l’estructura unitària que hi ha al comandament únic de l’OTAN. Al final l’amenaça fa efecte si te la creus.

—No us la creieu?
—Hi ha un nivell de violència policíaca que ja vam veure i l’estat fins i tot el pot incrementar una mica. Ho veiem a França, amb les Armilles Grogues. El nivell de violència policíaca, fins i tot, va un grau més enllà que no va tenir l’estat espanyol l’1-O. Però més enllà d’això, mentre l’estat espanyol pertanyi a estructures i organismes multilaterals com la Unió Europea o l’OTAN, ho veig complicat. Si ens ho creguéssim, hauríem de renunciar a l’objectiu de la independència, perquè no hi acordarem mai un accés negociat. Ho vam demostrar l’1-O. Si aguantem, amb resistència activa ens en podem sortir. Però s’ha d’aguantar amb molta més força darrere, amb molts més elements de poder que ens permetin d’imposar una autoritat. Legitimitat democràtica i més estructures de poder. Ara desenvolupem campanyes que treballin aquests elements de febleses per preparar-nos millor per a una via unilateral. Evidenciem la feblesa del moviment sindicalista nacional, donem suport a les eleccions de sindicats i cambres perquè ens enfortim amb aquestes estructures. Tenim la campanya de consum estratègic per tenir una economia que depengui menys dels lobbies econòmics i polítics que van fer tanta pressió la tardor del 2017

El Tribunal de Comptes, per exemple, estudia si els diners invertits en acció exterior eren constitucionals. La vigilància s’ha incrementat i demaneu unilateralitat a les institucions. Hi ha qui diu que això faria que empresonessin més dirigents.
—Som en una etapa de transició. La gent ha de pair que no s’ha aplicat el mandat de l’1-O i que allò que no vam fer el 10-O no ho recuperarem. Has de tornar a construir una oportunitat. Aquella es va perdre. Si tenim aquest govern que ja no ha proposat cap mena de torcebraç, ni tan sols per a la restitució dels consellers, és un govern absolutament tutelat. Pot no haver-hi el 155 de manera formal, però està absolutament controlat per l’estat. En aquest impasse, és evident que el govern ara no està preparat per a declarar la independència i fer-la efectiva demà. Però això no vol dir que algun dia no ho estigui. De la mateixa manera que diem que podem preparar millor la societat civil, que és el que depèn de nosaltres, també en l’esfera política hem de posar instruments de fortalesa perquè, amb persistència i sostenint majories independentistes clares, es torni a apoderar per tornar a provar un procés d’independència. En el full de ruta diem que, superant el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya, es tindria una legitimitat democràtica reforçada per a tornar-ho a provar, havent preparat i analitzat més què no pots fer des de la institució, què has de fer des de fora i com tornes a presentar un torcebraç de conflicte democràtic. Hem d’aprendre també que és una errada pensar que faràs un acte de desobediència només per a aconseguir que l’estat s’avingui a negociar.

—Si s’intenta, ha de ser per arribar fins al final?—Sí, més que res perquè l’estat espanyol no actua davant la pressió per a negociar. Actua per esclafar-te. Has intentat negociar amb mi un referèndum? T’acuso de rebel·lió i empresono tot el govern i intento liquidar el moviment independentista per sempre. És una trampa, tenim un risc amb el judici: ens intenten convèncer que això no ho podrem fer. Si ens ho creiem, psicològicament estarem vençuts. Quan jutges allò que no es va fer com si s’hagués fet, vols aconseguir que ningú no ho intenti.

—Ho aconsegueix, l’estat?
—Genera un punt de frustració, sí. També és veritat que és una cosa tan grossa de fer, que també té la seva part positiva. A escala internacional, anem aconseguint, amb comptagotes i a poc a poc, pronunciaments que no haguéssim tingut mai. Com ara el manifest dels quaranta-un senadors francesos o el pronunciament de l’assemblea de la regió d’Occitània. Té aquests riscos aquest judici, de minar-nos la moral i fer-nos creure que la independència és impossible. Però alhora reforça la causa de la independència per la vulneració de drets i l’exageració que representa gestionar un conflicte polític d’aquesta manera.

—Anem a la unitat estratègica. Com han anat les converses dels últims mesos?
—Bàsicament, hem tingut reunions per a coordinar mobilitzacions unitàries. Al gener ens comencem a reunir amb JxCat, ERC i la CUP, amb Òmnium i ANC. Hem coordinat les concentracions d’inici del judici, la manifestació a Barcelona, les mobilitzacions de la vaga del 21-F, i la manifestació de Madrid. No ens hem estat reunint per parlar de la unitat estratègica. Tancat el cicle de mobilitzacions, reprendrem probablement les converses político-estratègiques.

—La sentència pot ser un moment d’oportunitat? O el govern no estarà prou preparat?
—El problema de la sentència és que l’agenda te la marca l’altre. Pot generar una reacció molt potent de la societat catalana, però estar marcats per una data i un moment que t’imposa l’altre és un risc si no s’està preparat amb tota la resta.

—Podria ser que hi hagués condemnes i no passés res?
—Hi haurà mobilitzacions, per descomptat. Però la qüestió és que ara no puc garantir que, quan arribi, estiguem tots d’acord que la reacció a la sentència sigui fer la independència i quan fer-la.

—L’ANC què defensarà?
—La primera cosa que hem de fer és debatre internament. El full de ruta no l’hem aprovat, l’ha d’aprovar l’assemblea general ordinària. Però hi ha alguna idea que circula i que no veig realista; la de repetir la desobediència perquè així aconseguirem pressionar. Per exemple, tornant a fer un referèndum no autoritzat. Ho veig un error. El referèndum el vam fer l’1-O. Aleshores ja no vam poder comprar les urnes des del govern, cosa que sí que es va poder fer el 9-N. Per tant, si es torna a fer un referèndum, es podrà fer als col·legis electorals? Hi haurà un conseller disposat a obrir-los? I si hi és, quina necessitat hi ha de repetir una cosa que ja vam fer? Si hi ha aquesta capacitat, potser convé aplicar-la per recaptar els impostos i demostrar que som suficients econòmicament, que això és un element clau per a demostrar que ets un govern efectiu sobre el territori. Cremar els instruments anant-los repetint és un error molt gran. Ja s’ha deslegitimat prou l’1-O els darrers mesos.

—Com veieu que el govern hagi retirat els llaços grocs dels edificis públics?—Hi veia el risc que quedéssim atrapats en una lluita simbòlica. Tinc la impressió que ens hi han volgut. Ciutadans ha forçat molt el conflicte de símbols. Per altra banda, també és veritat que la línia de la llibertat és molt fina i ho hem acabat de veure amb les instruccions de la Junta Electoral espanyola als mitjans de la CCMA per a no fer servir ‘exili’ o ‘presos polítics’. Hi ha coses amb què t’has de plantar.

—El govern s’hauria d’haver plantat?
—No dic això, no és fàcil la resposta. Perquè plantar una batalla per una cosa que seran quinze dies… Pots dir que no cal cremar els vaixells per això, si no els has cremat per coses molt més importants, com ho és que no et deixessin investir el president Puigdemont o que et suspenguessin els diputats. Però alhora, compte, perquè es van traspassant barreres. Com a mínim, crec que els periodistes de TV3 haurien de protestar, com ho fan davant la imposició dels blocs electorals. No és polític dir ‘polític pres’ o no parlar d’exili? O dir a algú que s’ha exiliat i que és lliure per tot Europa que és un ‘fugat’? És neutral, això?

—Per què està aturat el Consell de la República?
—No és que estigui aturat. Es va organitzant internament, s’ha constituït un consell de govern, s’hi incorporen més persones progressivament, i s’hi va posant ordre i organització. Aviat començareu a veure’n accions.

[..]

—Parleu de lluita no violenta i vau ocupar la seu de la comissió europea a Barcelona. Us prepareu per més accions així?
—La campanya de consum estratègic és una campanya de no cooperació característica de l’estratègia de lluita no-violenta. Sí, pensem diferents accions en aquesta línia.

—Es veuen divergències estratègiques entre Òmnium i l’ANC. Com afecten la relació entre les dues entitats i accions conjuntes com la manifestació de la Diada?
—La Diada sempre l’organitza l’ANC, i Òmnium és col·laborador. No n’hem començat a parlar. Estarà molt marcat pel fet si hi haurà sentència abans de l’11-S o no. No és tan senzill definir-ho. És més complicat. N’hem començat a parlar internament a l’ANC. Normalment és quan ho tenim definit que ho acabem de parlar amb Òmnium.

Els embolics de l'Iceta

Iceta: "Si el 65% quiere la independencia, la democracia la tiene que permitir"

FONT: elnacional.cat

El primer secretario del PSC, Miquel Iceta, considera que si el 65% de los catalanes quiere la independencia, la democracia tiene que encontrar un mecanismo para habilitarla" pero no con el 47% ni el 51%. En una entrevista en el diario Berria, Iceta ha defendido que en un escenario del 65%, primero se necesitaría un acuerdo en el Parlament y después se tendría que pedir el voto de los ciudadanos.

Iceta ha pedido a los partidos independentistas que aplacen el referéndum unos 10 o 15 años con el argumento que no hay en España "una mayoría que proteja el derecho a la autodeterminación en la Constitución".

Y también ha apostado para que los partidos estatales hagan una nueva oferta a Catalunya de mayor autogobierno y mejora de la financiación. Iceta ha añadido que el partido socialista está en este escenario de hacer una oferta, pero ha lamentado que PP y Cs no están en esta línea.

En referencia al referéndum del 1-O, Iceta considera que el Estado cometió un "grave error" porque además de las lesiones físicas, causó un gran dolor social. Asimismo, también ha criticado a los independentistas por hacer un "cálculo incorrecto". Iceta ve el juicio al procés como un "fracaso de la política" y ha concluido que si la política funcionara bien, no habría juicio.

Dies més tard, rectifica: no habrá referendum



Fins i tot l'Arrimadas exigeix a Sánchez que cessi a Iceta per les primeres paraules


Vinyeta de Ferreras (ara.cat)

La llegenda al mur (Joan Ramon Resina) Vilaweb

FONT: Vilaweb (1 d'abril del 2019)



Efectivament, la nau que va cap a Ítaca deu fer aigües, perquè les rates ja salten del vaixell. I no se salven pas amb discreció sinó xisclant ‘Seny, seny, seny!’
És un espectacle veure l’independentisme de temporada desplegant la prudència com un paraigua al primer senyal de maltempsada. L’estat borbònic n’ha tingut prou de posar uns quants presos a la picota perquè alguns mitjans en altre temps processistes escampessin la consigna de retorn a l’ordre. 
S’equivocaria qui pensés que aquests nuncis de la derrota, gent amb el cul llogat, no fan res més que donar curs a les seves pors subjectives. La cosa és més complexa que un simple atac de timidesa, que en si no significaria cap problema greu per a l’independentisme. Em fa l’efecte que revelen un conformisme molt estès. Periodistes que feien posat progressista mentre l’immobilisme general allunyava el risc de desmentiment tingueren el reflex de fer ambigu el seu discurs quan la societat començà a mobilitzar-se. Llavors semblava fàcil de seguir el corrent, però quan la revessa ha agafat embranzida han entrat en fase de desambiguació. D’aquí vénen els atacs al president a l’exili i al president Torra, símbols d’una resistència i una coherència que deixen molt malparades les voluntats gelatinoses. Ara sabem que en les aigües remogudes del procés alguns nedaven guardant la roba. Així es comprèn que antics adversaris ideològics hagin acabat retrobant-se a la casa comuna del col·laboracionisme.

La primera regla de la manipulació ideològica diu que cal actuar sobre el llenguatge. Tots els demagogs saben que per a dominar cal acaronar el desigs de la gent, donar-li retòricament allò que li ha estat pres de facto. Mentre proposa d’il·legalitzar el pla universal de salut conegut per Obamacare, Donald Trump qualifica el partit republicà de partit de la sanitat. Amb un cinisme parell, la indústria d’hidrocarburs es vanta de netejar l’atmosfera; els governs que comencen guerres es proclamen defensors de la pau; Turquia empresona periodistes per raons de seguretat; Espanya trepitja les llibertats pretextant que els catalans ataquen la democràcia… La maniobra és clàssica i l’única cosa que ens hauria de sorprendre és que reïxi cada vegada. Si no volem concloure que la gent és tan obtusa que no es mereix la democràcia o tan corrupta com els seus demagogs, convindrem que l’èxit d’aquesta sofística s’explica per la inclinació universal a acceptar els arguments que reforcen la imatge pròpia i a descartar els que l’ensutgen.

Cap demòcrata no empresonaria els rivals polítics, i encara menys si representen la majoria de l’electorat. Cap persona decent no s’identificaria amb un estat que abona la violència, criminalitza les víctimes i retorç el dret per a encobrir legalment els seus abusos. Però el poder, com més totalitari és, de més mitjans disposa per a fanatitzar les masses. A Espanya feia temps que es congriava allò que Elias Canetti anomena una massa empaitadora, la que es forma quan hom li ofereix un peça a abatre. N’hi ha prou de proposar-li’n una perquè el volum i la densitat de la massa creixin. Aquest creixement sobtat té una explicació senzilla: participar en la cacera no implica cap risc. Ben al contrari, la immensa superioritat de la massa respecte de la víctima inspira als seus components una gratificant sensació de poder. En l’aporellos, s’hi barreja impunitat amb germanor en la iniquitat. És la igualació per baix característica de la massa.

La massa és una passió destructiva. Però en la mesura que la integrin persones dotades de capacitat reflexiva, li cal una engruna de racionalitat. A aquest clau roent, s’hi agafaran els integrants per salvar la cara quan la massa es desfaci i recuperin la condició d’éssers morals. Una vàlvula de seguretat tal és la distorsió del llenguatge. Si els poetes viuen per salvar els mots, els polítics solen viure per expropiar-ne el sentit. Només cal sentir que el referèndum fou un cop a la democràcia per a copsar-ne el procediment. Esqueixada al límit de la referencialitat, la paraula ‘democràcia’ esdevé sinònim de l’estat borbònic. Obtinguda al poltre de la sinècdoque, tal perversió del significat voldria ratificar la bondat d’un règim viciat d’origen, però en realitat buida de contingut la idea de democràcia.
Els qui s’omplen la boca amb aquesta particularització del mot torturen el concepte fins a arrencar-li la legitimació d’un règim que en renega amb els seus actes i la maltracta en els procediments. Prenent el nom de democràcia en va, fan passar l’autoritarisme per democràtic, mentre titllen de colpista l’exercici dels drets. Tot normal i dintre de l’ordre, car si l’estat és facultat per a decidir què pot dir-se i què no, també ho ha de ser per a definir el significat de les paraules segons el menester i l’oportunitat.

Per arribar a aquest punt primer calia degradar el llenguatge. Victor Klemperer ja advertia que els mots poden ser com petites dosis d’arsènic, que ens els empassem sense adonar-nos-en i sense cap efecte aparent fins passat un temps. Les dosis periòdiques d’anticatalanisme als mitjans espanyols es poden rastrejar fins a la transició, amb un ritme i una intensitat creixents a partir dels noranta. I si ara el cos intoxicat perboca el verí, la causa no rau en uns fets recents que pretenien salvar el que es pogués d’una democràcia tan envilida com el seu llenguatge. Les paraules són actes i cal ponderar-les. També les pròpies. Perquè la descomposició semàntica s’encomana. Si amb la violència, ampliada fins a l’extrem d’inculpar els ferits del Primer d’Octubre, n’hi ha hagut prou per a induir un singular complex d’Estocolm en l’independentisme, d’ara endavant caldrà vigilar els efectes que pugui tenir en el propi registre lingüístic. Car els ídols de la tribu poden ser el cavall de Troia que acabi destruint-la.

La paraula ‘seny’ hauria de posar-nos en guàrdia. D’antuvi, perquè sol anunciar una coacció psicològica i és sempre una crida a l’autolimitació. Però quan es profereix per fer entrar en raó i tornar a la normalitat els qui són objecte de persecució per causa de la democràcia, llavors ja no pot haver-hi cap dubte que la racionalitat en qüestió és defectuosa i la normalitat un sofisma. Perquè si alguna cosa ha aconseguit l’independentisme és justament de demostrar la anormalitat d’una democràcia incapaç de gestionar no pas la diferència sinó la més minsa desviació del patró establert per la dictadura quan encara era vigent. Una democràcia pronunciadament orgànica, que ni compta amb les persones ni observa els drets universals.
No hi haurà cap referèndum, afirma el PSOE, ni que el demanin el 100% dels catalans. No existeix el dret de fer-ne, insisteixen, vulnerant l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que Espanya va ratificar. Com tampoc no existeix el dret d’autodeterminació, digui què digui la carta de les Nacions Unides. I en tot cas, es curen en salut negant la realitat de Catalunya. Perquè, què és la realitat davant l’imperatiu legal, i què són les coses davant l’elasticitat dels mots? Espanya en té prou de reduir al no-res el sentit del terme ‘nacionalitat’ amb què la constitució defineix políticament un ens com Catalunya. Un terme, per cert, que ja era un tripijoc semàntic, com ho advertí Manuel Fraga, quan es va incorporar al document. I és que, ja en origen, l’objectiu era donar garsa per perdiu. Posant ‘nacionalitat’ on calia dir ‘nació’ es vetava qualsevol sentit del mot que pogués confluir amb el de poble (‘people’), que és el que apareix a la carta de l’ONU, com si el literalisme fos el perill a conjurar.

Recomanar a l’independentisme que capituli i torni a la normalitat és ofuscar el sentit d’aquesta paraula. Quina normalitat és aquesta dels enyoradissos? Quantes coses no caldria dissimular i qui podria avui suprimir-les de la memòria? L’autonomia és a hores d’ara la pellofa d’una fruita que mai no caigué de l’arbre postfranquista i que, mentre entretenia amb la perspectiva de la maduració, anava assecant-se i arronsant-se fins a arribar al nominalisme actual. L’autogovern és un flatus vocis i les olles d’Egipte són buides. Els qui ens comminen a fondre la riquesa moral del Primer d’Octubre en el vedell d’or autonòmic són idòlatres de la cosa morta. Incapaços de forjar una llei nova per a un nou poble, s’arrapen a la closca d’institucions que no tindran mai eficàcia d’autogovern. Aquests profetes de l’abandó adoren mots que no engreixen l’ànima, lacais com són d’un estat que ja té escrita la sentència, però encara no s’ha adonat de la llegenda al mur.