Manual de Desobediència Civil (germans Engler)

L'editorial Saldonar publica al setembre l'obra que és referent internacional
dels moviments de protesta, que la plataforma L'Aixeta presenta
també en format d'audiollibre
El Manual de desobediència civil arriba en català. L'editorial Saldonar
publicarà la traducció d'aquesta obra dels activistes nord-americans Mark i Paul Engler
que s'ha convertit en una referència per als moviments de canvi a nivell internacional.
Es tracta d'un llibre de 500 pàgines que explica, en 80 episodis,
un recull d'experiències de com grans campanyes de protesta s'han enfrontat al poder. 

Des de la Primavera Àrab al grup estudiantil serbi Otpor i
com va contribuir a la caiguda de Milosevic emprant l'humor,
o com la lluita ecologista dels EUA va saber convertir en aliats a treballadors
de les empreses que tallaven arbres, el ventall dels moviments de canvi és ampli.
Totes les causes de transformació social a través de la mobilització no-violenta
són presents en el llibre dels Engler. 

Altres referències.
Kaos en la Red
Lluitanoviolenta.cat
Les mentides de "Manual de Desobediència Civil"

En aquest enllaç de Crític.cat hi podeu llegir les primeres pàgines





"Quan a principis de gener de 1963 Martin Luther King i una dotzena dels seus principals assessors van arribar al centre de recés de Dorchester a prop de Savannah, Geòrgia, l’estat d’ànim del grup era pessimista. Els organitzadors acabaven de patir una de les seves grans derrotes, i no es podien permetre tornar a fracassar. Estaven a punt d’arriscar les seves vides impulsant una important sèrie de protestes contra la segregació en una de les ciutats més ominoses del sud dels Estats Units: Birmingham, Alabama. Van decidir que aquesta vegada traçarien un pla per guanyar.

Al llarg de l’any anterior, la Conferència del Lideratge Cristià del Sud (SCLC) de King es va implicar en una campanya pels drets civils a Albany, Geòrgia, una ciutat petita al sud-oest de l’estat. Allà, els mesos de manifestacions van acabar amb la detenció de més de dos mil participants. No obstant això, al final, la premsa nacional es va centrar en la cautela i el seny que van mostrar les autoritats segregacionistes de la ciutat. El New York Times va destacar “la bona gestió de les protestes racials per part de la policia” a Albany, mentre que una altra publicació va ressaltar que “no va caure ni una barrera racial”.

A Dorchester, King va reunir el seu cercle íntim per reagrupar, reflexionar i planificar estratègies. Entre els presents hi havia Ralph Abernathy, el millor amic i conseller espiritual de King, i Wyatt Tee Walker, el director executiu de trenta-tres anys de l’SCLC. També hi havia Dorothy Cotton i Andrew Young entre els assistents. Malgrat que encara eren considerats com a membres júnior dins de l’organització, la seva influència era cada vegada més gran. Cotton, que ja era una persona clau en els programes de formació de l’organització, va ser una de les poques dones que van entrar a formar part del comandament de l’organització, dominat per homes. Per la seva banda, Young era la veu moderada de King: un contrapès per als assessors més radicals del líder. Aquests radicals incloïen James Bevel, un veterà del Comitè Coordinador No-violent d’Estudiants (SNCC), que s’havia guanyat la reputació d’expert en la mobilització d’estudiants per fer segudes i altres actes de resistència amb un gran impacte.