Consell per la República: estat actual

Segons el compte de TW de Recompte del Consell d'avui :

El registre de les inscripcions fetes al Consell per la República Catalana durant els darrers 30 dies:

- 1170 nous registres.
- 39 registres de mitjana al dia.
- 1,63 registres cada hora.

Resum del novembre 2019

Tot va molt ràpid i sovint va bé mirar enrera i recordar què ha passat.
Fem un resum del mes que acabem de deixar



1 nov
Revista de Catalunya
Enric Casassas, activista, també poeta i pare de poeta, va néixer a Sabadell avui fa 99 anys.
Va traduir al català les normes internacionals de nomenclatura de química analítica.
Va presidir l'@iec i la @UCE_CAT
 i va contradir Adolfo Suàrez investigant i fent ciència en català.


Josep Rull
Avui fa 2 anys que ingressava a la presó de Navalcarnero.
Quan encara anava emmanillat, un funcionari va exabruptar-me:
“os vais a pudrir aquí en la cárcel por traidores”.

El Suprem va inspirar al funcionari o el funcionari al Suprem?
El nivell d’ambdós és similar ...



Comprar lotería espanyola per Nadal, financia la repressió.
Ni un cèntim a Espanya!


2 nov
(Suport internacional)
Kasparov recomana a Espanya que no imiti Turquia i proposa un referèndum



3 nov
#PORRAtsunamiDemocràtic
El tsunami és ell.
#Joventut
#Seguretat
Una #NovaPlanta per un món impossible de no canviar-lo.
La bellesa en format digital



5 nov
Resum debat



Bombardejos Tarragona 1938
El 5 de novembre de 1938 la ciutat de Tarragona és bombardejada per 40 avions
de la Legió Còndor, que hi llencen 300 bombes.
Gràcies als més de 100 refugis antiaeris, gairebé miraculosament només hi ha un mort.


6 nov
Des del 14 octubre, el CECAT està ocupat pel CECOR, des del qual s'exerceix una brutal repressió contra el poble català sistemàtica i premeditada: s'han detingut més de 210 persones, unes 30 empresonades.
Més de 600 persones ferides, 4 han perdut un ull, 2 han perdut un testicle.


11 nov
Evolució de l'independentisme a les eleccions
1977: 0,0%
1979: 1,80%
1982: 0,0%
1986: 0,0%
1989: 0,0%
1993: 5,10%
1996: 4,18%
2000: 5,71%
2004: 15,89%
2008: 8,01%
2011: 7,07%
2015: 31,07%
2016: 32,08%
2019 (ab): 39,43%
2019 (nov): 42,59%

11 de novembre
Los fascistas ya estaban ahí, solo han cambiado de siglas
PP            +22
VOX        +28
PSOE          -3
Cs             -47
______________
Total            0

13 nov
Video resum del tall de Salt



13 nov
(Suport internacional)
Más de 200 intelectuales han firmado ya un documento en el que se muestran "preocupados" por la complicación de la situación en Catalunya  y piden negociación España-Cataluya. Noam Chomsky y Javier Perez Royo entre ellos.



14 nov
Resum d'un mes (Vilaweb)


14 nov
La Policía cree que Tsunami Democràtic se plantea una "acción espectacular" en Madrid



14 nov
Molt orgullós de ser un dels fundadors de la Delegació Nord-Catalana del Consell per la República!
Humilment al servei de Catalunya, amb un grapat de bons companys de viatge:
@JuliaTaurinya
@jaumedom
@jepbonet
 i d'altres. Seguiu @consellnord ! @ConsellxRep


Ediciones Gran Hermano 
Holanda 6
Bélgica 7
Francia 9
España 17

Escaños de la Ultraderecha
Holanda 8
Bélgica 9
Francia 25
España 52

16 nov
(Suport internacional)
Owen Jones, una de las referentes más importantes de la nueva izquierda, laborismo británico : "Europa está teniendo una respuesta vergonzosa con Catalunya"


18 nov
MHP Torra a judici per no retirar la pancarta i els llaços grocs



19 nov
"Desproporcionada, excesiva, restrictiva, imprecisa y peligrosa"
Amnistía Internacional hablando de la sentencia.
Pero bien podría ser la definición de España entera.

20 nov
Dirigents dels comuns dimiteixen de l’executiva per haver-se convertit en el soci
del ‘PSOE del 155’


21 nov
Un juez imputa a ocho periodistas por revelar el contenido del sumario de los CDR

26 nov
Españoles, hoy hace exactamente 10 años que todos los periódicos catalanes,
todos, publicaban una editorial conjunta avisando a vuestro gobierno, vuestros políticos y vuestros jueces de la que se venía encima.
Lo ignoraron, y aquí estamos.



27 nov
Noves adhesions al tall de la Meridiana. Borràs, Baños, Español, Civit i Riera


Noves baixes a Cs
El secretari d'organització de C's, Fran Hervías, també plega!
Això és un no parar, amic @ser_GG_10. Ens faltaran cadires!!!



Paul Engler: ‘Si els catalans voleu guanyar, heu de polaritzar molt més, pressionar molt més i acceptar alts nivells de sacrificis’

324 (divendres 20 nov)


Zapatero reconeix un paper ‘decisiu’ d’Otegi en la treva final d’ETA


Entre l’1 de gener i el 25 de novembre, a Catalunya, Renfe i Adif han tingut 218 incidències ferroviàries, dues cada tres dies


29 de nov
Ahir, 5000 tractors varen bloquejar Berlín, avui l'accés a París també bloquejat per tractors i manifestants, en lloc se'ls tracta de terroristes...

La gamificació de la revolta (Joan Burdeus- el Núvol)

Font: el Núvol (Joan Burdeus)
14 de novembre del 2019

(un cop més hem agafat un article i li hem afegit imatges per a fer-lo més proper)

Quan era una criatura i m’ho feien els meus pares, encara no en deien gamificació: simplement agafaven la forquilla plena de verdura i la feien volar ben amuuunt ben amuuunt i després avaaall i avaaall fins que, convertida en un avió de combat, m’empassava l’enemic verd tan content. Més endavant, vaig descobrir que podia fer-m’ho a mi mateix i seguia sent efectiu: fer el camí de casa a l’escola intentant no trepitjar les ratlles de les rajoles o comptar ovelles per anar a dormir.
Donar l’estructura de joc a tasques avorrides i difícils per fer que passin millor és tan vell com la humanitat però també és innegable que, en els darrers anys, les plagues seculars del màrqueting i el management s’han conjurat per gamificar coses que ningú havia pensat en gamificar. Com per exemple, la política.

Anar a córrer ja no té gràcia sense recomptar pulsacions, passes, dibuixar la ruta i compartir-ho amb els amics de Facebook. La meva màquina de cafè està connectada a una app que em recompensa si descobreixo nous sabors. Des que Tsunami Democràtic va arribar a la meva vida, separar-me d’Espanya m’exigeix aconseguir codis QR. Jane McGonigal és la principal evangelista mundial de la gamificació i, a còpia d’uns quants best sellers i moltes Ted Talks, ha cristal·litzat les 7 passes que permeten convertir qualsevol aspecte de la vida en un joc:

1. Proposa’t un repte a tu mateix
2. Recull i activa millores i poders especials (power-ups)
3. Troba els dolents i lluita contra ells
4. Busca i completa missions
5. Recluta els teus aliats
6. Adopta una identitat secreta
7. Ves a per una victòria èpica
   
   

No sé si la gent de Tsunami Democràtic ha llegit McGonigal, però la graella teòrica encaixa tan bé amb la pràctica que sembla mentida. Si ens fixem en l’estructura de l’ocupació fugaç de l’aeroport que va proposar la plataforma en el seu primer gran dia, és impossible no pensar en clau de videojoc: els reptes es dosificaven i s’anaven incrementant amb un crescendo de petites victòries alimentades per l’efecte sorpresa -primer Plaça Catalunya, després El Prat, després Barajas-. Als manifestants s’hi referien com a “gotes” que es reclutaven entre ells i s’ajuntaven, amb l’al·licient de trobar un QR per accedir l’aplicació, fet que era una missió en ella mateixa que, al seu torn, permetia desbloquejar nous nivells i habilitats de protesta. Un aspecte fonamental de la gamificació és el feedback positiu, i no hi ha ni una sola acció del Tsunami que no acabi amb un comunicat que qualifiqui la jornada d’”èxit absolut”, que és com s’han valorat els talls de la Jonquera i de Behobia que hem vist els darrers dies amb un excés de fervor autofelicitador.

La pregunta, esclar, és si ocupar Girona amb la força de la gent és el mateix que #OcumpemGirona amb #LaForçaDeLaGent (emoji d’onada), o es perd alguna cosa pel camí.

Si la gamificació funciona per fer que un nen s’acabi les verdures, quin mal hi ha en fer-la servir per ludificar la desobediència civil?

Com bé saben els distòpics gestors d’Amazon, equipar els teus mossos de magatzem amb un braçalet electrònic que parametritzi tots els seus moviments i els incentivi i dirigeixi amb simpàtics recordatoris multiplica la seva eficiència. Tothom sap que avui en dia no ets una startup tecnològica com déu mana si no tens un tobogan, un futbolí i uns quants pufs, aquells parcs infantils per adults que incrementen la productivitat incrementant la felicitat. Per què no jugar a la revolució, si és igual de divertit que fer-la?

El mecanimse que fa que la gamificació funcioni és el mateix que fa que grinyoli en determinades coses. Aristòtil va escriure molt sobre els dos circuits que tenim els éssers humans per motivar-nos: les activitats que fem instrumentalment per aconseguir una altra cosa, i les que fem per elles mateixes, sense cap finalitat ulterior.

El treball és l’activitat instrumental per excel·lència, i s’emparenta amb el sentit del deure, i el joc és el paradigma de pràctica autotèlica, que remet al pur gaudi. Els defensors de la gamificació de la vida com McGonigal dediquen la seva recerca a la noble missió de desmuntar les ancestrals divisions aristotèliques, convençuts que podem hackejar-nos a nosaltres mateixos. També creuen que la digitalització és l’eina perfecta per saltar l’abisme que fins ara ens ha impedit viure en un món de joc pur. Com explica McGonigal al seu llibre SuperBetter:

“El món real no ofereix els plaers acuradament dissenyats, els reptes emocionants i la potent vinculació social que ofereixen els entorns virtuals”.




El que passa amb la política és que té un component de deure irreductible al joc, i el que passa amb la revolució és que té un component d’imprevisibilitat i improvisació irreductible al relat èpic en 3 actes. Com solen assenyalar els crítics de la gamificació, si fas alguna cosa pels plaers de fer-la, per aconseguir punts, per pujar de nivell, per la dopamina de l’èxit, per l’excitació de la foto que lluiràs les xarxes i l’eufòria del like, corres el risc de perdre de vista les motivacions externes, que són les que fan mandra i alhora les que fan sentit. Però la política és una activitat col·lectiva que només funciona si està travessada d’una solidaritat que ens treu de nosaltres mateixos i ens dona la dimensió de fer coses per als altres, de renunciar a certes gratificacions per un bé col·lectiu més gran a llarg termini que no necessàriament gaudirem en aquesta vida.




L’estratègia lúdica del Tsunami ajuda a motivar la gent per fer coses que no faria d’una altra manera a favor d’una agenda política que no qüestionarem en aquest article. No hi ha dubte que funciona. Però si la distinció entre joc i seriositat encara ens diu alguna cosa, és perquè la dimensió del sacrifici personal, els costos de la violència, o la capacitat per encaixar fracassos i seguir lluitant, tenen alguna cosa que s’escapa de la lògica del joc. En els videojocs hi ha moltes vides i, quan te’n canses o perds, sempre pots tornar a començar sense conseqüències. També sol passar que, quan portes molta estona jugant i aixeques el cap, a vegades t’envaeix una sensació d’irrealitat, d’haver perdut el temps amb un excés d’autoreferencialitat que no té cap impacte en el món.

Cal entendre que cultivar una ètica o l’altra té conseqüències. Unes paraules de Nietzsche ens ajuden a aspirar a l’equilibri:

“La maduresa de l’home: haver recuperat la seriositat amb què jugava quan era un nen”.



TAMBÉ ET POT INTERESSAR
Els joves han hackejat el Tsunami (octubre 2019)

El visionario (The Forecaster) 2014 Martin Armstrong

Descripció segons Filmin

És possible que un ordinador pugui predir l’economia mundial? Durant els anys 80, Martin Armstrong, un consultor de finances, va dissenyar un model de predicció basat en el número pi. La seva reputació mundial va fer que els banquers més poderosos de Nova York el convidessin a formar part del seu grup per manipular les tendències dels mercats.

A finals dels 90, l’FBI va entrar a casa seva per requisar-li els ordinadors i acusar-lo d’haver estafat 3.000 milions de dòlars. Va passar 7 anys a la presó.Es tractava d’un intent d’amenaçar-lo? Volien evitar que fes públic el veritable esquema piramidal en què s’ha basat el deute mundial durant dècades?

Les prediccions d’Armstrong fa anys que indiquen que l’1 d’octubre de 2015 hi haurà una crisi del deute que trasbalsarà l’economia mundial. Es complirà el pronòstic?

Filmin la cataloga dins dels següents temes:
grans èxits, ciència, informàtica, crisi econòmica, conspiració, espionatge, el documental del mes

SOBRE LA DIRECCIÓ (MARCUS VETTER)

Marcus Vetter va néixer a Alemanya el 1967. Va estudiar economia i teoria i pràctica de la comunicació. Des de 1994 ha treballat com a editor de televisió, productor i director. Ha guanyat diversos premis internacionals i els seus films s’han exhibit a festivals de tot el món.
Ha dirigit

The Tunnel (1999),
My Father the Turk (2006),
Heart of Jenin (2008),
Hunger (2009),
Cinema Jenin (2011) Puntuació 7,6
i The Court (2012).

FilmAffinitty li dóna una 6,7

PREMIS I FESTIVALS

• Zagrebdox. Croàcia, 2015
• Thessaloniki Documentary Festival. Grècia, 2015
• Belfast Film Festival. Regne Unit, 2015
• SXSW. Estats Units, 2015
• DocsBarcelona. Espanya, 2015
• Transilvania IFF. Romania, 2015
• DocVille. Bèlgica, 2015

Ramon Tremosa: balanç de 10 anys d'eurodiputat (elnacional.cat)

Font: elnacional.cat

Ramon Tremosa (Barcelona, 1965) ha estat diputat al Parlament Europeu durant deu anys, del 2009 al 2019. Ara, després d'una dècada a Brussel·les, l'economista i professor ha tornat a la Universitat de Barcelona a donar classes. De l'època com a eurodiputat a la Comissió d'Economia, Tremosa en té un sense fi d'anècdotes i reflexions, que ha volgut plasmar en el seu nou llibre Què fan els bancs centrals! (Pòrtic).



Parla de moltes coses però destaquem les relacionades amb el procés de Catalunya
[..]
Espanya té una llista molt llarga d’ineficiències que poden desembocar en pobresa massiva en el futurLa mica d'Europa que tenim ha donat capacitat a Catalunya per desplegar el seu potencialEspanya, com Itàlia, és feble pel deute públicEspanya té unes febleses i per tant no pot reprimir l'economia catalana com si fóssim al s. XIX

Deu anys d’eurodiputat són molts... Com es respira la situació de Catalunya allà?
L'opinió publicada respon aquesta pregunta. El col·lectiu Emma col·lapsa el 2017 perquè és incapaç de recopilar els milers d’articles que es publiquen de Catalunya. I he de dir que el balanç no és desfavorable: fixa’t com el ministre Borrell o l’exministre Zoido han anat insistint que Espanya té un problema amb la imatge internacional.
Senyal que ells han fet malament les coses més que no pas nosaltres bé.

I els periodistes de fora ho observen i diuen: “Aquesta gent fa mobilitzacions pacífiques i de manera festiva i creativa, aquesta gent vol canalitzar en seu parlamentària la demanda majoritària al carrer”, i també veuen que Espanya reprimeix amb violència, nega drets, adultera resultats electorals, empresona rivals, etcètera.
El món ha descrit això.
Le Monde el 2015 demana un referèndum,
The Economist, el Financial Times i el New York Times ja el van demanar el 2014.

A la premsa alemanya, que era la més hostil, quan hi arriba Puigdemont hi ha un canvi, i ara hi trobes tant articles a favor com en contra. I quan els periodistes alemanys comencen a investigar a fons què està passant, comencen a publicar coses que generen que es creï España Global. Per tant l'opinió publicada respon aquesta pregunta, i en aquest sentit considero que la causa catalana ha fet moltes coses molt bé, i la causa espanyola n’ha fet moltes de malament.

I els governs?
El problema és que a dalt de l'opinió publicada hi ha els governs, que són l’última pantalla. L’estat espanyol directament ha actuat en aquest nivell per frenar possibles reconeixements, això és evident i públic que ha estat així. I potser a Catalunya li ha faltat múscul en termes de majoria electoral més clara per no donar arguments a l’Estat de fer trampes amb els números que posin en el no tots els comuns, els votants de Pacma, etcètera, i que tinguin l’argument que no hi ha majoria.

Tenen molt mèrit els resultats electorals aconseguits fins ara amb tota la premsa de Madrid sistemàticament forçant la imatge que de Catalunya es presenta a Espanya, amb tot l’statu quo, totes les grans empreses de l’Ibex, etc.

Té molt mèrit el resultat electoral dels partits independentistes que han anat a l’alça en els últims 10 anys, però en termes de poder donar un missatge irrefutable i molt clar a la comunitat internacional, encara falta una última empenta.Els resultats no són els que per mi haurien de ser per poder anar pel món sense que ningú pugui discutir la voluntat d’independència.  

L’economia passa per davant de la política?
Els interessos són els interessos. Sempre he defensat que si Catalunya és independent no serà expulsada ni de l’euro ni del mercat comú ni de la lliure circulació, perquè aquí hi ha 8.500 multinacionals que serien les principals perjudicades d’aquesta expulsió.
Volkswagen de Martorell, si Catalunya s’independitza i Espanya vol fer boicots per terra, mar i aire, trucarà a Merkel i li demanarà que defensi la planta de Catalunya perquè hi ha molts diners invertits i que a més exporta el 80% dels cotxes als mercats europeus. I així la llista és molt llarga.

A més, Espanya, com Itàlia, és feble pel deute públic. Des del moment en què el BCE ha estat el principal comprador de deute espanyol, gairebé una quarta part del deute espanyol ja és en mans del BCE, això és una feblesa molt gran de la independència d’Espanya a l’hora d’actuar.

Un exemple...
Quan fa un any el nou govern italià Cinque Stelle vol nomenar un ministre antieuro d’Economia, el BCE durant cinc dies deixa de comprar deute d’Itàlia.

La prima de risc va pujar al maig fins a 200 punts, fins que el govern italià euroescèptic rectifica i nomena Giovanni Tria, que és un conegut proeuro de gran prestigi.

I aleshores surt al Financial Times una informació que explica que el BCE va deixar de comprar deute italià la setmana anterior, i ja s’entén tot.

Espanya té una genètica econòmica de deute com ningú, per tant té un punt fluix, perquè si els mercats no li compren el deute i el BCE tampoc, té un problema gros.

Un altre exemple va ser l’agost del 2010, quan per l’alta prima de risc ningú comprava deute espanyol, aleshores van trucar al BCE demanant que comprés deute espanyol, a la qual cosa el BCE respon:

Heu de reformar la Constitució, l’article 135.

Jo el 2014 li vaig dir al expresident del BCE:
“Senyor Trichet, vostè en tres minuts de conversa telefònica va aconseguir el que durant 30 anys milions de catalans no han aconseguit, una reforma de la Constitució espanyola. Felicitats”.


Espanya té unes febleses i per tant no pot reprimir l’economia catalana com si estiguéssim encara al segle XIX, perquè ja estem molt integrats.

El cicle econòmic català ja depèn més del cicle europeu que de l’espanyol.
Fa 15 anys (2014), dos terços de les exportacions catalanes anaven a Espanya i un terç a fora; ara és al revés.

Si Alemanya esternuda, l’economia catalana es constipa, pel cicle industrial comú; l’espanyola no. Avui dia l’economia catalana està prou integrada als mercats globals perquè si aquí passa alguna cosa greu, a fora prenguin mal també, i per tant la capacitat de reprimir d’Espanya, en opinió meva, no és la que tenia el s.XIX, quan tota la producció catalana es venia a Espanya i per tant era un mercat captiu, i se’ns amenaçava de deixar-nos de comprar.Ara això és completament diferent.

Els resultats del 10N analitzats des de Electomania

FONT: electomania

Analitzem les variacions de vot de PSOE, PP, UP, Cs i Vox en totes les províncies


Diumenge passat els espanyols vam acudir de nou a les urnes i el resultat va deixar escenaris molt interessants. De tots és conegut que el panorama polític, a l'marge de la forta pujada de Vox o la caiguda de Ciutadans, va patir mínimes variacions pel que fa a el desbloqueig es refereix, però si avaluem els resultats formació a formació, per blocs o per províncies, podem extreure cridaneres conclusions .

Un bon resultat per PP i Vox

Sens dubte la primera conclusió que obtenim després d'analitzar les variacions en percentatge de vot per províncies és que Vox va ser el gran triomfador de la nit electoral , ja que els seus suports van augmentar en totes les províncies en una magnitud que va des del + 4% fins al + 90%.

La formació d'Abascal va obtenir la seva menor pujada a les províncies de Biscaia i Melilla, per raons diferents: a Biscaia els seus suports no acaben d'enlairar, mentre que a Melilla es troben ja en màxims. Per contra, les seves grans pujades es van registrar a
Girona (+86%),  Barcelona (+75%), Lleida (69%), Tarragona (+68%)
Las Palmas de Gran Canària (+90%)
i Santa Creu de Tenerife (89%)
ja que comparant les seves dades de novembre enfront dels collits a l'abril, pràcticament els duplica.



El PP a Catalunya puja un a Girona (+51%), Barcelona (+54%), Tarragona (51%) i Lleida (43%)


A Girona (-13%),  Barcelona (-11%), Tarragona (-11%) i Lleida (-13%%)

Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme (Partal)

Un altre excel·lent article de Vicent Partal

Font: vilaweb 14 de novembre del 2019

Fa uns quants mesos que us vaig proposar de mirar la situació catalana per mitjà de l’obra i les idees de Stephen Wolin. Permeteu-me que avui us propose de fer-ho a través de la de Frantz Fanon, perquè em sembla que els seus ensenyaments són especialment importants en el moment actual.

Fanon va ser un metge psiquiatre i intel·lectual, administrativament francès, nascut a les Antilles, a la Martinica, que va contribuir a la independència d’Algèria: esdevingué un dels organitzadors del FLN i fou ambaixador de la república provisional. Quan li diagnosticaren leucèmia va escriure apressadament Els damnats de la terra, un llibre que va marcar com pocs el moviment mundial contra el colonialisme i que ha estat recuperat aquest segle, sobretot pel moviment afroamericà dels Estats Units, però també per les primaveres àrabs i alguns corrents feministes, especialment al món musulmà.

Les tesis de Fanon em semblen cabdals avui, perquè sostinc que el país ha canviat i ha entrat en una nova etapa d’ençà del 14 d’octubre, el dia de la publicació de la sentència i de la primera acció del Tsunami Democràtic. La reacció de la població, com s’ha vist en els dos dies d’ocupació de la AP-7, ha canviat completament. Tant que ja ningú no es recorda de les velles polèmiques sobre els contenidors i les caputxes. I tant que fins i tot en l’àmbit institucional les eleccions han dibuixat un canvi incipient de tendència, dins l’independentisme, cap al creixement de les posicions més contundents en relació amb la confrontació amb l’estat espanyol. El debat sobre la posició que ha d’adoptar el moviment independentista sobre l’acord de govern signat per PSOE i Podem reflecteix perfectament aquests canvis i d’ací vénen les tensions que comença a suscitar dins els partits. És ací on entra de ple el pensament de Fanon.

Fanon va definir els efectes del colonialisme en les persones i ens va ensenyar com es derrota. És evident que Catalunya no és cap colònia, si més no en el sentit clàssic del terme. Però això no vol dir que no hi haja paral·lelismes interessants a estudiar i sobretot ensenyaments a aprendre del moviment anticolonial. Sobretot a l’hora de veure com es combat la subalternitat o de quina manera la reacció individual, netejant el cervell dels conceptes imposats, és imprescindible per a provocar la reacció col·lectiva.

Subalternitat és, doncs, el concepte clau. El colonialisme es defineix per la posició subalterna dels colonitzats. Els colonitzats –nosaltres, per a entendre’ns– no poden imaginar la societat ni la política per ells mateixos sinó que sempre la imaginen subordinats al colonitzador. És el colonitzador qui fa la política i el paper dels colonitzats, sempre subaltern, és si de cas de suport a les posicions més suaus entre les dels colonitzadors. Els colonitzats no es veuen a ells mateixos com a subjectes capaços de canviar la societat gràcies a la seva voluntat, com a gent amb capacitat pròpia, sinó sempre com a subjectes que al final són subalterns de la gran política que es fa al centre. Subjectes que sempre necessiten l’autorització –que necessiten de fet el gest d’aprovació– dels colonitzadors. Especialment dels colonitzadors ‘bons’.

Per això funciona aquell mecanisme segons el qual el colonitzador pot acusar el colonitzat d’allò que vulga, sense lògica ni coherència, exercint un bullying polític permanent. Fins que el moviment anticolonial no pren cos i no s’aferma, certes discussions estèrils que ni tan sols s’haurien de mantenir no comencen a ser posades a lloc. N’és un bon exemple el discurs d’Iceta i el PSC sobre el nou govern. Quan Iceta diu que no pot ser que l’independentisme vote igual que Vox, la resposta subordinada, subalterna, és tenir por de les conseqüències en la imatge externa del moviment. En canvi, la resposta ja descolonitzada és recordar a Miquel Iceta que no és cap problema votar com Vox si es vota per raons diametralment oposades, però que sí que és un problema, i molt greu, anar a la mateixa manifestació que va Vox si hi vas, com ho fa el PSC, per les mateixes raons.

Aquest canvi, l’alliberament diguem-ne mental que permet de respondre així, és segons Fanon la peça imprescindible per a alliberar-se com a col·lectiu. Esquivar i denunciar el marc mental on et volen col·locar és el pas endavant més gran possible.

Però com s’hi arriba, ací, quan passa això? D’una manera molt poètica Fanon, al final del llibre La pell negra, diu que això generalment pot passar i passa quan ja no pots respirar, quan sents que t’ofeguen. Una imatge que recorda el poema de l’Estellés (‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot’) i que va fer-se concreta en el moviment Back Lives Matter arran de l’ofec físic d’Eric Garner per part de la policia, que li va causar la mort el 2014.

Aquest ofec és exactament allò que molts catalans experimentem de fa anys. La prostitució de les normes més bàsiques del funcionament de l’estat per part del nacionalisme espanyol provoca en nosaltres un ofec permanent; això molts de vosaltres ho sentiu cada dia quan us atureu a pensar què ens fan. El parlament no pot ni votar allò que vol, una pancarta en un balcó pot significar la inhabilitació del president, els dirigents polítics reben condemnes de presó desproporcionades, lleis que afavoreixen tota la societat són suspeses sense haver ni de justificar-ho, la policia agredeix els ciutadans fent servir armes il·legals, es canvien les lleis d’una manera completament arbitrària per a permetre, per exemple, al poder executiu de tancar webs quan vulgui… I això si parlem només del passat més recent. Si tornem al 2010 veurem com aquest ofec és en realitat una constant que esborrona. L’estatut retallat, les inversions que no arriben mai, l’espoliació fiscal, la persecució de la llengua… Per això fa riure que alguns mandarins de paper es queixen de les conseqüències econòmiques del Tsunami Democràtic. Critiquen un dia d’ocupació de l’aeroport els mateixos que no critiquen que la inversió a Barajas triplique la del Prat malgrat que el Prat dóna beneficis i Barajas se’ls queda. Critiquen els talls a les carreteres quan l’escandalosa manca d’inversions en infrastructures és crònica i implica pèrdues enormes per a les empreses del país. Critiquen que es talli el corredor mediterrani mentre la construcció d’aquesta via va amb dècades de retard, fet denunciat fins i tot per la Unió Europea, perquè l’estat espanyol ho vol així. Respondre’ls, amb dades i denunciant-los públicament, com ja han fet alguns polítics i associacions, és un símptoma més, positiu, del canvi que experimenta el país.

Un canvi que incorpora un darrer element clau sobre el qual Fanon va teoritzar: la pèrdua de la por d’exercir l’autodefensa, la pèrdua de la prevenció sobre la violència. Aquest és potser l’aspecte més polèmic de l’obra de Fanon i el més desvirtuat. Molta gent l’ha llegit per mitjà del pròleg que Jean-Paul Sartre va fer a l’edició francesa d’Els damnats de la terra. Sartre veu en el llibre de Fanon una exaltació acrítica de la lluita armada que jo, i molta més gent, pensa que simplifica el missatge. Perquè Fanon no fa cap celebració de la violència pels colonitzats, sinó un reconeixement del paper psicològic que implica negar que la violència sigui un monopoli de l’estat. ‘La violència desintoxica l’individu’, diu Fanon en una frase que s’ha fet famosa i que cal contextualitzar. Fanon reivindica la violència si és útil políticament i si allibera mentalment els individus. I ho fa constatant que la violència del carrer en resposta a la repressió equilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat. Quan els joves guanyen la batalla d’Urquinaona i l’estat es retira és evident que la relació de poder s’equilibra i que l’estat agafa por, una por que no havia sentit fins llavors. Fanon insisteix a dir també que els colonitzats, pel fet de ser-ho, sempre reaccionen. Que no fan acció sinó reacció. I que això els posa necessàriament en situació de dependència, de subalternitat. Per això la via unilateral, com s’ha demostrat a Catalunya, és l’única eficaç a l’hora de canviar la percepció de la gent sobre la seua capacitat. I quina unilateralitat hi ha més potent que desobeir la força armada de l’estat, es demana Fanon, vinculant-se en aquest punt amb els grans teòrics de la desobediència civil i el moviment pels drets humans.

Del 14 d’octubre ençà, els catalans hem entrat en una nova fase del moviment per la independència. I moltes de les coses que preocupaven Fanon, sobre les quals va teoritzar, comencen a passar entre nosaltres. Per això avui el catalanisme que comença a dibuixar-se al carrer, quan tot just si ha passat un mes, un catalanisme independentista que seria l’equivalent de la ‘negritud’ definida per Fanon, es pot començar a entendre també com un moviment antiimperialista, anticolonial, si acceptem i excusem la inexactitud del terme.

Per això és un nou catalanisme que no espera que s’accepti ni es beneixi de Madrid estant res de tot allò que fa. Per això no demana permís per a fer res ni es pregunta com s’interpretarà allà el que faci. I per això qüestiona les bases de tot, fins i tot el mapa artificial imposat des de l’estat. En aquest sentit, el redescobriment dels catalans del nord és un símptoma extraordinari que les coses van canviant. Perquè la Catalunya de les quatre províncies autonòmiques tan sols s’explica com una invenció espanyola per a reduir la catalanitat i mirar d’espanyolitzar-la. En canvi, el reconeixement que a l’estat francès hi ha catalans que són tan catalans com els de les quatre províncies espanyoles és un fet que tot sol desmunta l’equació, bàsica per a mantenir la dominació espanyola, segons la qual ser català, al final, no és sinó una manera de ser espanyol.



Júlia Taurinyà ho ha expressat a la perfecció en un piulet:
‘El que m’encanta del tall del Pertús és la nostra capacitat de treure profit de la frontera. D’un drama fer-ne una arma.’ Fanon n’estaria ben content.

Enquestes sobre el 10-N (ElPaís)

Segons aquest article, Quién va a ganar las elecciones según las encuestas? de ElPaís,
es mostra aquest gràfic amb la previsió mínima i màxima de cada partit
Hi hem afegit, amb color vermell, els valors dels darrers comicis (abril 2019)

També hem assenyalat els blocs d'on es trasvassaran els vots (segons els blocs: Trifachito i UP + MP)