CNI Catalunya entrevistat per Bernat Deltell

Una altra imprescindible entrevista de Bernat Deltell

Així  és com es presentava el compte de twitter del CNICatalunya, un personatge amb gairebé 130.000 seguidors i que els darrers mesos del 2017 va tenir un gran ressò i influència gràcies a la seva capacitat d’anàlisi, la informació de què disposava i per la trentena d’iniciatives impulsades amb gran èxit que van involucrar centenars de persones. Aquesta és la transcripció-resum d’una entrevista de 84 minuts al Miquel, l’artífex del CNICatalunya, un personatge virtual que el seu creador considera “mort i enterrat”.

-Quin és l’origen del CNICatalunya?

-Mira, l’any 2010 jo ja m’adonava que l’independentisme només parlava català i s’adreçava als catalanoparlants. De fet, a totes les enquestes el marcador que situava la barrera entre independentistes i no independentistes era sempre la llengua: el 80% de catalanoparlants eren independentistes i, per contra, el 80% de castellanoparlants eren no independentistes. Em refereixo a Catalunya, eh? Molts se’n varen adonar, d’aquesta anomalia, i per això, en aquests anys, neix Súmate i iniciatives similars. Quan arrenca el moviment del 15M i les seves acampades, vaig pensar: “mira, puc aprofitar ara per fer un compte paròdia”, i decideixo fer-ho tot en castellà.

-Com es deia aquest compte?

-Acampada Pedralbes

-Ha, ha, ha! Bé, continua, continua…

-Home, és que ja es veia que tot plegat era una dissidència controlada i una cosa que acabaria en no res, tot i la bona voluntat de la gent que s’hi va involucrar. Hi havia l’Acampada Sants, l’Acampada plaça Catalunya… i jo vaig muntar l’Acampada Pedralbes virtual. Doncs bé, aquest compte va tenir força èxit, tot i que l’any 2011 twitter era una cosa molt minoritària, res a veure amb l’actualitat; de fet, darrerament molta gent s’està desconnectant perquè és massa intens.

-No ens desviem…

-Recupero “el fil”: Acampada Pedralbes va tenir força ressò; era un compte paròdia i en clau d’humor, evidentment, una crítica a l’esterilitat del moviment 15M que em va servir per introduir postulats independentistes en castellà. Tot això va durar només uns sis mesos, perquè el moviment va perdre pistonada i es va vehicular en un nou partit polític.

-I ha acabat entrant al govern amb el PSOE!

-Això i res és el mateix: no tindran cap poder transformador de l’Estat, que és una cosa que els catalans hem après recentment, la diferència entre estat i govern.

-I quan comença a actuar el CNICatalunya?

-Quan es va fer públic tot l’afer de l’Alícia Sánchez Camacho, el José Zaragoza, els micròfons al restaurant la Camarga, el CNI i Método 3, vaig pensar: “calla, faré una paròdia del servei secret espanyol que es digui CNICatalunya”. La història és la d’un agente secreto que prové de Soria o de Valladolid, depèn del dia, i que en un moment determinat de la seva vida professional el traslladen a Catalunya amb la seva dona i els seus fills. Era tot un personatge: masclista, ranci, caspós i en contradicció cultural constant. En definitiva, un personatge paròdic que poquet a poquet es va adonant de la seva inutilitat i incomoditat en la nova societat d’acollida, una societat que és molt diferent a la que li havien explicat a l’Espanya profunda. I tot això li genera dubtes. Aquest contrast el feia molt divertit i era una manera també d’introduir i defensar postulats independentistes en castellà. Després d’un temps me’n vaig afartar i vaig deixar córrer el compte, i va quedar a twitter mig oblidat.

-I quan arrenca el CNICatalunya que arriba als gairebé 130.000 seguidors?

-Amb els preparatius de l’1 d’octubre i amb la llei del referèndum del 6 i 7 de setembre de 2017. Per raons personals vaig poder veure en directe el filibusterisme parlamentari practicat pel PSC, Ciudadanos i Partit Popular, i també bona part dels comuns. Després llegeixo com ho expliquen i relaten els diaris, i els mitjans de comunicació en general, i m’adono de la diferència abismal del que jo veig en primera persona i el que es publica al cap d’unes hores. Eren mentides, directament mentides, i vaig pensar “ostres tu, com pot ser? S’està posant molt sèrio tot això”…

-Estaves o estàs relacionat amb el món de la política?

-En cap cas. Jo sóc empresari i a més no tinc cap tipus de relació ni de vinculació amb la política, ni cobro res de l’administració pública, ni directament ni indirectament. Però sí que coneixia aquest o aquell, i després del ple els vaig trucar molt preocupat perquè veia que tot allò que estaven fent i el que es deia que estaven fent no tenia res a veure. Vaig decidir trucar a aquelles persones a les quals podia fer preguntes i em podien donar respostes, i a partir d’aquí, a través del personatge del CNICatalunya, donava la meva visió de tot plegat. Intentava argumentar el que a mi m’explicaven, però des del punt de vista d’un agent del CNI destinat a Catalunya que havia d’informar als seus superiors. I tot  això es va convertir en una gran anomalia!

-Quina anomalia?

-Doncs que tots els polítics estaven enmig d’una batalla i ningú explicava el que estava passant, en aquella batalla, ni la realitat de la batalla. Ningú! Es podia justificar perquè a partir de cert moment es va caure en un cert secretisme (que s’hauria d’haver aplicat molt abans), però…

-Sempre dic que tot allò del llibre blanc de l’independentisme i de fer xerrades i conferències sobre els fulls de ruta era d’una candidesa extraordinària…

-Totalment d’acord, i quan se’n van adonar ja era massa tard. Bé, amb tot això, arribem a l’1 d’octubre, un exercici democràtic i un referèndum increïblement ben organitzat on el poble català demostra una determinació que jo desconeixia. Aquell dia, Catalunya va renéixer. Jo recordo la urna del meu col·legi electoral (només teníem una urna) i com era protegida. Al matí havíem vist les imatges de la policia pegant a la gent, i van començar a passar patrulles de la Policia Nacional davant nostre, i elements que ens venien a preguntar què hi fèiem allà i que cantaven d’una hora lluny, d’altres que ens insultaven, però no va passar res més. Doncs bé, recordo quan l’urna va ser plena de paperetes i com la gent la mirava i la protegia. Vaig pensar que allò era com un nadó, el nadó de la República que naixia. Veies també la determinació de la gent disposada a defensar aquella urna jugant-se la seva integritat física, si calia. A partir d’aquí, i de manera paradoxal, la societat catalana va entrar en un estat de dol en comptes de celebració. I per postres, els polítics no ens van explicar els seus plans, i ara, ja al 2020, sabem que no ens ho van explicar perquè els plans dels polítics acabaven amb el referèndum. I ja està.

-Però el teu paper a partir de l’1 d’octubre no és precisament el de passar un dol…

-Aquí entra l’anomalia. Vaig començar a trucar, a enviar missatges, i em vaig trobar que alguns polítics em demanaven que fos jo qui expliqués què estava passant. I d’alguna manera em vaig trobar amb milers de seguidors i un munt d’informació privilegiada a les meves mans que els partits i alguns polítics (no tots) o bé no podien dir perquè s’hi jugaven molt, o bé ni ells mateixos sabien com gestionar. Tinc algunes trucades gravades que te’n faries creus… Estava tot descontrolat, hi havia molta inoperància, i jo em trobava amb una gran quantitat d’informació que havia de gestionar amb certa prudència. Però abans et vull explicar una cosa…

-Digues

-Abans del referèndum de l’1 d’octubre vaig buscar les adreces dels correus electrònics de molts polítics europeus, ja fossin eurodiputats, governants o alts funcionaris. No diré cap nom perquè en aquestes coses cal anar amb peus de plom. Doncs bé, els vaig escriure per saber la seva opinió del que estava passant a Catalunya (repeteixo: setembre de 2017) i les respostes van ser del tot sorprenents.

La primera cosa que vaig constatar era el seu grau de desconeixement del que estava passant a casa nostra;

la segona cosa que em va sobtar és l’alt interès que va demostrar la gran majoria perquè algú, finalment, i sense intermediaris, els explicava què estava passant realment a Catalunya; i la tercera, i potser la més sorprenent, és el grau de simpatia que despertàvem. De fet, encara conservo correus electrònics de molts polítics importants i alts funcionaris que deien “endavant, féu la independència, i veureu com us rep una part del món”. Aquests correus encara els conservo, per si algú creu que m’ho invento. Doncs bé, tot això ho vaig fer com a simple ciutadà i les respostes que vaig obtenir no es corresponien en cap cas amb el que es publicava a Espanya ni, en bona part, a casa nostra. Un dia explico aquesta anècdota, l’anècdota que em presento com un ciutadà individual, que no represento cap partit polític ni cap govern, que escric als polítics europeus i que estic obtenint unes respostes molt diferents a les que publica la premsa espanyola i catalana. Immediatament dues persones agafen el relleu i impulsen Cartes per la República. Així neix la primera de les més de 30 iniciatives que es munten aquells mesos abans de les eleccions del 21 de desembre.

-Entre l’1 d’octubre i les eleccions del 21 de desembre és quan el compte del CNICatalunya està més actiu que mai i impulsa un munt d’iniciatives ciutadanes. Per què?

-Ara potser em fico en un terreny perillós. Mira, els partits polítics independentistes, o millor dit, alguns polítics concrets, volien perdre les eleccions del 21 de desembre. Sí, no em miris així, volien perdre les eleccions perquè literalment no sabien per on tirar, i d’aquesta manera es quedaven a l’oposició i passaven la patata calenta als altres.

-Si el 21 de desembre haguéssim…

-… perdut la Generalitat hauria estat una desfeta sense precedents. S’hauria intervingut l’autogovern de dalt a baix i res de tot el que està passant ara hauria estat possible. Per això mateix alguns polítics d’ara haurien de plegar… Continuo: per què vam guanyar? Doncs perquè la societat catalana, de manera intuïtiva, es va organitzar, va fer coses, moltes coses, iniciatives, xerrades, actes, encartellades… es va empoderar i vam guanyar! Però tot això també m’incomodava molt, perquè jo disposava de moltíssima informació per part dels polítics i els deia “expliqueu-ho, coi!”, i no hi havia manera. Estaven bloquejats, espantats, inoperants… i també escapçats, cal dir-ho tot.
El moviment estava escapçat i en estat de xoc, i va ser la societat civil autoorganitzada qui va guanyar les eleccions amb una participació històrica de gairebé el 80%!

“Aquells mesos, els que van de l’1 d’octubre fins el 21 de desembre, és el poble català qui salva Catalunya. (…) Els polítics no haurien d’oblidar mai el que ha fet aquest poble per defensar el país”

-Quantes iniciatives sobreviuen en l’actualitat?

-Unes cinc, i és lògic, però les cinc que funcionen van molt bé. I precisament és Cartes per la República i Birres per la República que continuen plenament actives. Però jo el que feia era només donar la idea, i de manera autònoma i sobirana la gent s’organitzava i muntava coses increïbles. Aquells mesos, els que van de l’1 d’octubre fins el 21 de desembre, és el poble català qui salva Catalunya. I tot això enmig d’una repressió salvatge, amb l’extrema dreta campant lliurament pels carrers de moltes poblacions i l’autogovern intervingut. Els polítics no haurien d’oblidar mai el que ha fet aquest poble per defensar el país. Mai ho haurien d’oblidar! Pensa que els 150.000 cartells que es van enganxar per tot Catalunya en favor de la República hi van intervenir dissenyadors, traductors (que els van traduir al xinès, a l’àrab i a la majoria de llengües que es parlen al nostre país), impressors… i tots ho van fer de manera gratuïta. Pel país! I amb missatges que mai cap partit polític s’ha atrevit a fer. Missatges fets amb el cor i plens de sentit comú. Recordo tantes anècdotes…

-Un parell, va!

-Recordo una gent que em va venir a veure per penjar Cartells per la República i deien “ho farem de nit perquè no ens vegin”. Estaven molt espantats, i jo els vaig dir: res de fer-ho a la nit, ho farem de dia, muntarem una festa familiar i acabarem amb una xocolatada. I així es va fer! també recordo policies municipals de diferents poblacions catalanes que m’escrivien i em deien “féu-ho d’aquesta manera perquè així no us podrem sancionar”. La societat catalana tenia un objectiu: guanyar les eleccions. Si perdíem, desapareixíem, però les vam guanyar!

-I les cartes als veïns?

-Ostres, les cartes! Gent anònima que escrivia una carta feta amb el cor, la fotocopiava i la posava dins la bústia dels seus veïns. Una persona que anava en tren i tenia al costat quatre persones que per la seva roba professional indicava que eren treballadors de l’obra em va explicar una anècdota molt emocionant. Aquesta persona estava asseguda gairebé al costat d’aquests quatre senyors i va veure com un d’ells obria una carta i la mostrava als seus companys: “he rebut avui aquesta carta a la meva bústia d’un veí i m’ha emocionat”. Li brillaven els ulls, estava realment commogut, i l’home va dir als seus companys: “els votaré!” M’emociona encara recordar-ho, i és que hi ha molta gent a qui encara no s’ha explicat què és la independència, molta gent. És un tema que no surt a la tele que ells miren, ni a la ràdio que escolten ni als diaris que llegeixen; en canvi, una carta anònima d’un veí, escrita amb el cor, va commoure aquell senyor. L’escena va acabar amb tots quatre dient “els donarem una oportunitat!”. Ah, i a tot el que fèiem posàvem els logos dels tres partits independentistes. Així és com es guanya un país!

–Perfils com el CNICatalunya van ajudar molta gent a mantenir l’esperança en aquells mesos tan durs i tan difícils…

-El CNI i moltes i moltes i moltes iniciatives impulsades des de baix. Pensa que totes les enquestes, totes, ens donaven perdedors, que els partits unionistes sumarien majoria absoluta, que tot això de l’1 d’octubre era producte de quatre sonats… L’objectiu era molt clar: fer-nos perdre l’esperança, que no votéssim, que ens quedéssim a casa, però no ho van aconseguir. Fins i tot en contra del que potser alguns dels nostres polítics haurien volgut que passés. Va funcionar perquè no vam fer política, sinó país. No hem de fer política, hem de construir un estat. I quan ens hi posem, guanyem!

-Quan es torça tot això?

-El 30 de gener de 2018. Hauríem d’haver reeditat el govern i mantenir el pols. Alemanya…

-… en un comunicat oficial sorprenent fet públic el 22 de desembre, a l’endemà de les eleccions, va demanar que es respectessin els resultats, efectivament!

-Sí, i no ho vam fer, nosaltres mateixos no els vam respectar, els resultats. I aquell dia 30 de gener podia sentir com les carpetes sobre Catalunya s’anaven tancant. No érem prou madurs, encara. Havíem de buscar el xoc i la confrontació contra Espanya i nosaltres mateixos no ens vam presentar al camp de batalla.

-Però per sort…

-… Espanya no ens falla mai! Puigdemont és un dels grans actius de l’independentisme, i encara ho serà més. La seva tasca d’internacionalització del conflicte és essencial, i de fet, amb la seva detenció a Alemanya posa de nou la carpeta catalana damunt la taula de totes les cancelleries. I encara hi som, amb més o menys intensitat, naturalment… Però et diré una cosa que personalment considero molt important…

-Digues

-El gran actiu de l’independentisme és la seva gent! Qui sàpiga mobilitzar i engrescar de nou la gent, guanyarà!

-Canvi de rasant. Et dius Miquel?

-Sí, em dic Miquel i ja està, cap Miquel que coneguis al cap i a la fi. No sóc una estructura de partit, no tinc compte personal a twitter, no faig conferències, no cobro res ni de l’administració ni de cap partit, no milito… però sí és veritat que el sistema et vol convertir en part del seu organisme. Els partits són maquinàries que ho volen controlar tot, i això és molt perjudicial. Hi ha molta gent que ha decidit que cal abatre les estructures dels partits i a mi m’hi han confós amb una d’elles. Doncs no, no és així, però la repressió està feta precisament per això, perquè ens barallem entre nosaltres. I per cert, gràcies a això del meu nom he descobert una persona que treballa pel CNI autèntic i que està dins d’un partit, i molt endins.

-Hòstia!

-Noi, què et pensaves? Mira, un mes abans que algú decidís que es podia fer públic el meu nom, de dues veus diferents m’havia arribat que en una comissaria de Catalunya hi havia destinada una persona dels serveis d’informació per intentar esbrinar qui era. Quan una persona va dir públicament el meu nom la recerca es va reduir molt, de set milions a 7.000 persones són les que podien estar darrera d’aquest compte que en els darrers mesos havia animat a fer coses -sempre des de la perspectiva de la no violència- que em podien generar problemes.

[..]

-Sí, hi ha molta diferència entre el CNICatalunya fins a les eleccions del 21 desembre del 2017 i el CNICatalunya posterior. Què va passar?

-El 22 de desembre de 2017 vaig rebre una molt mala notícia professional, molt dolenta, molt. En certa manera tenia a veure amb la situació política tot i que la meva feina no té res a veure, precisament, amb la política. La meva feina es basa en vendre coses a altres empreses privades, per tant, i com ja he dit abans, res a veure amb l’administració. Però aquell 22 de desembre vaig rebre una notícia que em va deixar en estat de xoc personal i anímic, i remuntar aquella situació em va costar molt de temps. Em vaig desconnectar una temporada, vaig desvincular-me de tots aquells grups que s’havien creat en els mesos anteriors, ja no vaig buscar més informació… I quan vaig tornar, al cap d’un temps, vaig veure que tot havia canviat, i vaig rebre acusacions injustificades del tipus “tu has practicat pornografia emocional”. Ostres, després de tot el que havíem fet…

-Però això és molt català… I ara, com veus la situació actual?

-Mira, el Consell per la República de moment és una gran decepció, i l’Assemblea es dedica a dir què han de fer els partits, i no és això. El conseller Puigneró és dels pocs que proposa coses, però no el segueixen. No estem retrocedint, però no avancem. Estem estancats, encallats. I això ens porta a fer algunes reflexions.

La primera és que aquell discurs que volem ser un estat independent perquè hem de millorar no sé què… mira, no, tu, no, vull ser independent perquè em dóna la gana. I punt! Vull ser un estat per estar en igualtat de condicions amb la resta del món, i ja està!
Ara tindrem quatre eurodiputats (sumo la Clara Ponsatí i crec que Oriol Junqueras ho acabarà sent, també) que són les restes d’aquell govern que va proclamar la República.
Faran feina, sí, internacionalitzaran una mica més el conflicte, però hem de deixar de mirar els polítics. Hem de deixar de prestar tanta atenció als polítics. Res del que fan serveix per fer la independència.

-Què cal fer, doncs?

-Vàries coses, segons el meu punt de vista del tot personal.
Primer, prou ja d’aquesta necessitat de tenir raó i que ens la donin. La raó, a l’Estat espanyol, li importa un rave, i fa ben fet, perquè defensa els seus interessos.

Segon: el món no és democràtic, el món té alguns països que tenen un relatiu funcionament democràtic, però el món en si mateix no és una democràcia, és un joc d’interessos. I per tant, ens convé gent que entengui el món.

I tercer, demostrar a qui estaria disposat a reconèixer la independència de Catalunya -i n’hi ha, d’aquests estats- que estàs disposat a tot. No pots fallar en el teu compromís; si no, els teus socis futurs et diran “quan estigueu madurs ja en parlarem, perquè el camí que vosaltres mateixos us heu traçat no el compliu”.

-El problema principal és que els catalans no hem tingut mai sentit d’estat

-Cert del tot. Aquest és un problema molt profund que donaria per a una altra entrevista. Una estructura d’estat pot ser el Consell per la República, però de moment encara no ha fet res. És una manera de començar a crear estructures del segle XXI i, per tant, d’entendre aquest món que et comentava abans.

En canvi, els polítics independentistes formen part d’un marc jurídic espanyol i no els hi pots demanar segons quines coses. Els hem de votar per poder-nos comptar, perquè mantinguin les nostres institucions i no caiguin en mans de l’adversari, però ja està, no els hem de fer tant de cas. Els polítics poden ser independentistes, però no faran la independència, ni tampoc en Carles Puigdemont. No, la independència la farà la gent, i algun dia caldrà trencar el marc legal, i al cap de 50 anys celebrarem que vam trencar el marc legal.

Els catalans ho volem fer maco, estètic i tenim desenes d’organismes de capelletes pensant i fent coses i a l’hora de la veritat… Repeteixo, la independència la farà la gent, i hem d’entendre molt bé la mecànica de l’Estat espanyol per saber com funciona un estat.
I començar a implementar la República.

-Optimista?

-És obligat ser optimista; no entenc a nivell personal un mode de vida que no sigui optimista, que no vol dir deixar de ser realista. Ara bé, el moviment independentista encara no està prou madur.

-Què faràs ara?

-Tinc un problema, i és que a nivell professional i empresarial estic vivint un moment apassionant, i això em deixa poc marge, poc temps. Podria entrar a twitter com a Miquel i de tant en tant dir alguna cosa, però ja aviso que el personatge del CNICatalunya és mort i enterrat. La simpàtica anomalia ja no existeix! I aquella etapa també; ja hem proclamat la independència, ara cal fer-la efectiva, i aquí és on hem de centrar els nostres esforços. Ara bé, trobo a faltar les piulades d’escarni als polítics unionistes… ha, ha, ha!

-Com veus Espanya?

-El primer impuls és dir-te que em fa mandra, Espanya…

-Però has de conèixer l’adversari, tu mateix ho has dit!

-Sí, i aquest és el segon impuls: l’has de conèixer bé i afeblir-lo. És lícit i legítim afeblir l’Estat. S’han fet moltes independències en els darrers cent anys, però no hem d’oblidar que la gran majoria són sorgides d’un estat en descomposició.

Afortunadament s’ho faran sols, i per una raó: perquè cada vegada hi ha un decalatge més gran entre com funciona el món i com funciona l’Estat (i dic l’Estat, no els seus habitants).

La democràcia, a Espanya, és una capa molt i molt fineta per dissimular un monstre ocult en el seu interior que no ve de Franco, sinó de molt abans, un monstre que està ancorat en una concepció del món gairebé medieval, i aquest estat no ha patit mai una revolució que ho hagi capgirat tot. Per tant, l’estructura d’aquest estat, el monstre, es manté impertorbable i inamovible, i per això ha perdut molts territoris, perquè és incapaç de negociar, de moure’s i d’adaptar-se.

Bernat Deltell. Publicat el diumenge 12 de gener de 2020