David de Montserrat
Quan l'alcaldessa de Guayaquil, Cynthia Viteri, va ordenar fa unes setmanes bloquejar la pista de l'aeroport José Joaquín de Olmedo – un dels líders independentistes locals contra la invasió imperial espanyola - amb cotxes de la policia municipal per impedir que hi aterrés un vol d'Iberia provinent d'Espanya, i evitar així que contribuís a escampar el coronavirus, estava homenatjant inconscientment i metafòrica la Matemàtica de la Història. I que els mateixos dies aparegui una informació al diari britànic Daily Telegraph, que vincula a un cas de corrupció i posa contra les cordes no tan sols el rei emèrit espanyol Joan Carles I sinó també a l'actual monarca Felip VI pot ser una coincidència sí, però en tot cas vivim temps en els quals la Llei de la Història torna a demanar pas.
No deixaria de ser paradoxal per als catalans que aquest escàndol revelat per una exprincesa de l'arbre genealògic de la dinastia Habsburg, Corinna zu Sayn Wittgenstein, coneguda ara com a Corinna Larsen després del seu divorci, acabés amb un dels dos darrers caps d'estat borbònics en exercici com són el Rei d'Espanya i el Gran Duc de Luxemburg. Sigui coronavirus i/o corinnavirus, el còctel víric apunta maneres mortals per al que resta de l'Imperi espanyol. Quina «casualitat» que qui més pateixi aquesta epidèmia sigui el nucli imperial, Madrid, que es mostra incapaç de sortir-se'n sense prendre massa mal, engolit pel caos i que, a la desesperada, fa desfilar l'exèrcit espanyol per la Diagonal de Barcelona per salvar-ho tot «unidos» quan justament el temps històric marca justament el sentit contrari o, si més no, no pas «unidos» mirant a Madrid sinó cap a Berlín.
Durant aquest confinament insòlit hi ha gent que es pregunta si el pare de la Matemàtica de la Història, d'aquesta Llei de la Història, Alexandre Deulofeu, havia pronosticat una pandèmia com la que vivim aquests dies. La resposta és no. La Matemàtica de la Història es fixa en moments i territoris concrets en funció de la seva biologia històrica que és ben diversa arreu del planeta. I també molta gent es pregunta si assistim, ara sí, a la fi espanyola de facto. La resposta és que potser sí o potser no. Però aquesta ambigüitat té una explicació. La Matemàtica de la Història, pel que fa als imperis, apunta tendències, marca unes etapes de domini pacífic o agressiu depenent del que toca a cada moment amb altres de depressió. I en cadascuna d'elles el rerefons és d'unificació o fragmentació territorial. Explicar quan i perquè es creen els imperis dins de cada civilització seria llarg i ara toca centrar-nos en el cas que ens ocupa però en aquest vídeo s'ofereix una explicació molt sintètica.
Els imperis duren de mitjana 550 anys. Per tant l’espanyol pot durar-ne 542, 560, 553 però a partir de la unió dels regnes dels Reis Catòlics el 1479, si sumem aquest 550 anys de mitjana, la seva dissolució queda fixada per al 2029. El cas espanyol ja es situa en un marge d’error de només l'1,6% si es dissolgués avui ja que som a l’any 541 dels 550 de mitjana. I això, Alexandre Deulofeu ja ho deia l’any 1977 en el seu llibre «La segona onada imperial a Europa», just en l'anomenada «Transició». No cal dir que en aquell moment ni el més agosarat dels independentistes ni el més recalcitrant dels franquistes hauria gosat assegurar que quaranta dos anys després ja estiguem presenciant aquella eixordadora evidència deulofeuliana. És bo recordar-ho a tots aquells dirigents que es miren la Matemàtica de la Història amb un reüll desconfiat.
En qualsevol cas la Matemàtica de la Història ens apunta el «què» ha de passar però no el «com» i és indiscutible que l'època que viu l'Estat espanyol en general i la Zarzuela en particular remen absolutament a favor de la tendència anunciada. El que està clar és que les conseqüències econòmiques, polítiques i socials derivades de l'epidèmia a l'Estat espanyol mentre el monarca fa discursos buits, renúncies invàlides i empastifat en embutxacades obscures pròpies de repúbliques bananeres, semblen un tret de gràcia a un imperi desacreditat i desgavellat. Com tots els imperis, per cert, que acaben els seus dies corcats per la corrupció i amb peus de fang a causa de la fallida econòmica que no descarten els grans creditors institucionals internacionals en el cas espanyol. Com s'ho farà l'Estat espanyol, segons estat europeu per dimensió i quart en població, que ja acumulava l'any 2018 un deute del 98% del seu PIB abans de l'epidèmia per assumir un increment que ajudi a pal·liar l'impacte que viurem els propers mesos? L'any 2000 el deute espanyol pujava al 58% i enguany, amb tot el que està passant, sobrepassarà el 100% com ja ha deixat clar el Fons Monetari Internacional. El d'Itàlia era del 135% el 2018 i el de Grècia l'any 2010 quan va ser rescatada, segons els designis d'Alemanya, superava de llarg el 140%. Per molt que els grecs rebutgessin el rescat via referèndum, la seva paraula ja no comptava. El que comptava era la Llei de la Història i a qui atorgava el poder per decidir el seu futur: Berlín. La qüestió acaba essent sempre com administrar de la millora manera el tempo històric per estalviar patiments i mals majors.
Tant és que la pandèmia sigui global i veiem ciutadans amb mascareta a Washington, Beijing, París, Tòquio, Londres o Berlín. El coronavirus castigarà severament on toqui allà on el moment històric que li toqui, si és que li toca. Debatre sobre si la gestió espanyola de l'epidèmia és més o menys desastrosa o s'hauria pogut endegar bé no té cap mena de sentit des de l'òptica de la Matemàtica de la Història perquè el moment que li toca a Espanya és justament manegar el trànsit cap a la seva liquidació.
En qualsevol cas veurem una Unió Europea que progressivament, després del Brexit i aquesta crisi sobtada del COVID19, tendirà a convertir-se de manera més o menys explícita en una Unió Alemanya Europa o, si es vol, en una Unió Europea Alemanya.
Un parèntesi, Angela Merkel exercirà la presidència de torn de la Unió Europea el segon semestre de 2020. Seguim. I el domini alemany, com dèiem, la Matemàtica de la Història ja fa dècades que l'adverteix. No és d'ara, donada la lectura de determinats titulars sobre si Berlín cedeix o no amb la subscripció dels anomenats coronabons per mutualitzar l'increment de deute dels estats membres de la UE per fer front a la recessió del Covid19. Alexandre Deulofeu ho advertia l'any 1951 a «La Matemàtica de la Història»: “a partir de l'any 2000, l'hegemonia d'Alemanya s'estendrà per tota l'Europa mediterrània occidental – recordin el deute de Grècia, Itàlia i Espanya - i sotmetrà els pobles a un nou règim de servitud.” I el seu nét i historiador, continuador i actualitzador vigent de la Matemàtica de la Història, Juli Gutiérrez Deulofeu, ens alerta que «assistirem, en els propers anys, a la desfeta definitiva de tots els vells estats nascuts amb la modernitat.
Primer l'Estat espanyol, però al darrere vindrà l’Estat francès, que avui presenta símptomes evidents de decadència i misèria, i, a continuació, el Regne Unit.
De mica en mica, les velles nacions vernacles buscaran el seu lloc en l’Europa que ha de venir, una Europa que, com podem veure, cada dia s’està convertint en una ombra d’allò que hagués pogut ser. Viurem una autèntica paradoxa. Forces centrifugues versus forces centrípetes. Esclataran els Estats i les nacionalitats renaixents conformaran una nova Europa sota l’ègida alemanya.»
Una de les polèmiques d'aquests dies és si s'ha de fer cas o no als científics al cent per cent alhora de prendre decisions polítiques i econòmiques. En tot cas, potser no se'ls fa cas però se'ls escolta i la Matemàtica de la Història és un instrument científic més, encara que a molts no els ho pugui semblar, alhora de decidir el rumb polític d'un estat, imperi, nació... Llegir l'actualitat amb el filtre de la Matemàtica de la Història és un exercici sa i necessari encara que Alexandre Deulofeu presumís de no llegir els diaris perquè ja sabia què havia de passar com explica la seva biografia de recent publicació L'home que no llegia els diaris. Però sí que cal i aquesta lectura s'ha de fer amb amplitud de mires i obrint el zoom. No és el mateix llegir un titular que diu que el Banc Central Europeu (BCE) comprarà bons dels països del sud d'Europa per 750.000 milions d'euros per evitar que es dispari la seva prima de risc a causa de la crisi del coronavirus, coneixent què ens diu la Matemàtica de la Història sobre l'avenir d'aquests països, que no tenint-t'ho en compte. I en aquests països qui decidirà, o supervisarà en el millor dels casos, serà Berlín. Tot i així l'audiència no es pot quedar amb el titular d'un dia o un fet concret, sinó amb el mar de fons que, en efecte, indica una tendència.
No deixa de sorprendre que mig món estigui bocabadat pendent dels anàlisis que fa del món el filòsof i historiador israelià Yuval Noah Harari, famós pels seus best-sellers sobre la Humanitat, i perquè molts líders com Barack Obama, Bill Gates, Emmanuel Macron, Mark Zuckerberg o Angela Merkel li demanin opinió quan ell és el primer sorprès que, per exemple, els Estats Units hagin abandonat qualsevol voluntat de lideratge i, en canvi, Alemanya es mostri forta i diligent o que l'ONU o la UE hagin perdut pes perquè els Estats Units i el Regne Unit hagin perdut la seva voluntat multilateral.
A qualsevol que conegui mínimament la Matemàtica de la Història això no li estranya gens.
Tornant a la Península Ibèrica estan arribant els temps dels que anaven avançats als seus temps i la Matemàtica de la Història n'és el paradigma. Al nucli imperial, Madrid, no ho saben i si algú els ho explica entre cassolades els primers a tapar-se les orelles seran malauradament els inquilins de la Moncloa i la Zarzuela obsessionats amb uns nous Pactos de La Moncloa que no tenen cap mena de recorregut si el que es pretén és salvar Espanya tal com la coneixem. Només cal preguntar-se si Catalunya sabrà adaptar-se a la nova situació gestionant amb intel·ligència la seva relació amb Alemanya. Els missatges de Barcelona a Berlín haurien de ser, sobretot a partir d'ara, obra d'un orfebre.
