El asesinato de Carrero Blanco (2011) tve, etb

L'assassinat de Carrero Blanco, el previsible successor del dictador, desperta moltes incògnites.
En aquesta pel·lícula, basada en els fets ocurreguts, esbossa algunes teories. Oficialment va ser ETA que en aquell moment havia fet algun segrest, però res a veure amb un atemptat d'aquestes característiques.
Es comenta que hi va haver un home elegant que va entregar molta documentació logística dels moviments cíclics de l'almirall. Podria ser la CIA? També es parla del servei secret francès o d'un membre mercenari de l'OAS
Com a molts magnicidis hi havia molta gent que volia eliminar Carrero Blanco: l'esquerra, dirigents falangistes, etc.

SINOPSI
Miniserie de TV (2 episodis).
El membre d'ETA Argala (Unax Ugalde) s'instal·la a Madrid amb l'objectiu d'atemptar contra el règim de Francisco Franco. Al principi es troba sol perquè des del nucli dur d'ETA no volen recolzar les seves accions perquè el consideren un il·lús ... A la fi aconsegueix els suports necessaris perquè l'ajudin a 3 membres més de l'talde. L'objectiu era matar Luis Carrero Blanco (José Ángel Egido), el qual, tot i ser recent nomenat President de Govern no semblava tenir molta seguretat personal. Cada dia sortia amb cotxe des del carrer Germans Bécquer, on residia, per anar a l'Església de Sant Francesc de Borja.2 Argala pretén disparar-per l'esquena a l'Església, però més tard creu que és molt arriscat perquè no tindria escapatòria. 3 A la fin decideixen traçar un pla letal. Lloguen un local a peu de carrer Claudio Coello a l'altura del número 104. Des d'allà excaven un forat cap al carrer per ficar els explosius. Va ser tal el potencial d'explosius que van ficar, que el cotxe es va elevar per sobre de l'edifici del costat.
Puntuació 6,0
(FILMAFFINITY)

Entrevista a l'assassí d'Argala, l'assassí de Carrero Blanco

Àrtic: les dades d'ahir 22 de juliol del 2020

FONT (Jaxa)

En el següent gràfic hem forçat la visualització de l'extensió del gel de tots els anys.
Hem marcat l'any actual


A continuació ens mostrem un detall ampliat




Aquí només hem seleccionat l'any 2012 (rècord de mínim), l'actual i el 2019 que va ser el segon any amb menys superfície de gel.

Àrtic: monitoratge del gel (mínim diari) 2020-07-20

Tot i que el mínim anual de superfície de gel a l'àrtic sol passar al voltant del 15 de setembre,
avui en Jack Labe des del teu TW ens ha hem veure que anem camí de rècord.

No són notícies gens bones però ens haurien d'ajudar a reaccionar per lluitar contra el canvi climàtic.

L'any passat també anàvem per rècord però es va quedar en segona posició, després del 2012.

Avui és el dia 20 de juliol amb el mínim de superfície de tots els enregistrats fins ara.



Podeu veure'n més gràfiques en el següent enllaç que s'actualitza cada dia

https://sites.uci.edu/zlabe/arctic-sea-ice-extentconcentration







Podem veure com la mitjana de cada dècada sol ser 1 milió de km2 inferior a la dècada anterior.

Si tenim en compte que el mínim del 2012 va ser de quasi quatre milions,
podríem atrevir-nos a dir que en 4 dècades no hi haurà gel a l'àrtic durant l'estiu.
Caldria preveure a nivell meteorològic, què comportaria això per als habitants del món quan això s'esdevingui.

Cinema i apocalipsi (Filmin)

La ficció, sigui escrita o audiovisual, ens ajuda a entendre conceptes abans que els puguem arribar a viure.
Aquesta funció la va fer, majoritàriament, el món del còmic durant els anys 70 i 80, suposem per la limitació tècnica del món àudiovisual.

Això ara ja s'ha superat amb escreix i fins i tot un grup de fans d'Star Trek es van proposar fer-ne una pel·lícula pel seu compte, amb cert èxit.

El cinema és entreteniment però també pot tenir un component anticipatori.
En moments com els viscuts actualment poden ser una font d'inspiració.

La plataforma Filmin ens ofereix una col·lecció de pel·lícules de temàtica apocalíptica; molts són ciència ficció però d'altres "podrien a ser reals", com Colapso, La Carretera, etc.

Col·lecció de 64 pel·lícules que tracten d'una manera o una altra l'apocalipsi



La llista està ordenada de més a menys valorada. Podreu observar-ne la puntuació a la part inferior dreta de cada fitxa

Bernat Deltell: D'on venim (I)

FONT: Blog de Bernat Deltell

Tres d’octubre de 2017. Fragment del discurs del rei Felipe VI:

“Todos hemos sido testigos de los hechos que se han ido produciendo en Cataluña, con la pretensión final de la Generalitat de que sea proclamada -ilegalmente- la independencia de Cataluña. Desde hace ya tiempo, determinadas autoridades de Cataluña, de una manera reiterada, consciente y deliberada, han venido incumpliendo la Constitución y su Estatuto de Autonomía, que es la Ley que reconoce, protege y ampara sus instituciones históricas y su autogobierno. Con sus decisiones han vulnerado de manera sistemática las normas aprobadas legal y legítimamente, demostrando una deslealtad inadmisible hacia los poderes del Estado. Un Estado al que, precisamente, esas autoridades representan en Cataluña. Han quebrantado los principios democráticos de todo Estado de Derecho y han socavado la armonía y la convivencia en la propia sociedad catalana, llegando -desgraciadamente- a dividirla. Hoy la sociedad catalana está fracturada y enfrentada.”

I aquesta part del discurs de Felipe VI és la que ens fa entendre tot el que ha passat després:

“Por todo ello y ante esta situación de extrema gravedad, que requiere el firme compromiso de todos con los intereses generales, es responsabilidad de los legítimos poderes del Estado asegurar el orden constitucional y el normal funcionamiento de las instituciones, la vigencia del Estado de Derecho y el autogobierno de Cataluña, basado en la Constitución y en su Estatuto de Autonomía”.

Traduït:
Felipe VI fa un cop d’estat a l’estat i posa en funcionament la maquinària repressiva del 155. A partir d’aquest moment, repressió, presó, persecució ideològica i “a por ellos”. Les tres potes de l’estat, que són bàsicament la monarquia, l’alta judicatura (Tribunal Suprem, Tribunal Constitucional i Audiencia Nacional) i la Guàrdia Civil, amb el ple suport de la premsa espanyola (i part de la catalana) i una part significativa de l’Íbex 35, agafa les regnes de l’estat.
Res tornarà a ser igual. Amb tot, es produeixen algunes crítiques d’una part molt significativa del món polític, social i empresarial.  Les crítiques al posicionament del rei provenen bàsicament de l’entorn de Podemos, Navarra, independentistes catalans, bascos i gallecs, sectors del PSOE i del lehendakari Íñigo Urkullu:

També el llavors president del Consell Europeu, el polonès Donald Tusk, en la cerimònia de lliurament dels premis Príncep d’Astúries (són guardonats en aquesta edició del 20 d’octubre de 2017 el mateix Tusk així com Jean-Claude Juncker i Antonio Tajani) adverteix que “la llei ha de ser respectada per tots els que participen en la vida pública”, però afegeix uns matisos: “la violència no resol mai res” (venim de les imatges de l’1 d’octubre) i “el diàleg és sempre millor que el conflicte”. Ja com a expresident, Donald Tusk ha assegurat aquest mes de febrer passat en una entrevista a la BBC que Brussel·les sentiria “empatia” per una Escòcia independent i que “emocionalment” la UE seria partidària d’acceptar-ne la seva entrada, tot i que això no es faria de manera automàtica.

Però no ens desviem del fil central d’aquest escrit i tornem al nostre país. Mesos més tard del discurs del tres d’octubre, cap a final de juny de 2018, el president Quim Torra, que és el representant ordinari de l’Estat a Catalunya i promulga en nom del rei les lleis de Catalunya, trenca lligams amb el cap de l’Estat. Les grans capçaleres internacionals capten immediatament la transcendència de la decisió, com és el cas del New York Times:

El Nacional – The New York Times – Felipe VI

Però totes aquestes crítiques no impedeixen l’onada de repressió que encara ara continua. I on vull anar a parar amb tot això? Doncs al fet que el rei Felipe VI és la persona que està al darrera de tot. Ell és el representant del règim franquista del 77 (sí, el del 77, no pas el del 78). La periodista i directora adjunta de La Vanguardia, Lola Garcia, explica al seu llibre El naufragio una informació sobre Felipe VI diferent a la que s’havia cregut fins llavors.

Garcia assegura que Mariano Rajoy no era partidari que Felipe VI fes un discurs el 3 d’octubre en contra dels plans independentistes del president català Carles Puigdemont, però que hi va accedir davant la insistència del mateix monarca.
Amb tot, Rajoy, en converses privades i reservades, sempre va recalcar que el discurs va ser “idea” seva, és a dir, del rei Felipe VI. També Josep Rius, llavors  cap de gabinet del president Puigdemont i un dels principals cuiners de la política catalana, ho explica en aquesta entrevista que li vaig fer just uns dies abans del confinament:

-“T’explico coses de primera mà. Aquell dia, el matí del tres d’octubre, vam començar a tenir notícies que el rei faria una declaració institucional al vespre i recordo comentar-ho amb el president Puigdemont. Vam quedar que jo trucaria a la Casa Reial, i així ho vaig fer. Em van confirmar que hi hauria una declaració per part de Felipe VI i els vaig demanar dues coses:

que la declaració no la fessin en base al que estaven llegint als mitjans de comunicació espanyols, que no calia que fossin els catalans, sinó que agafessin qualsevol capçalera internacional i llegissin el que estaven dient del conflicte.

I la segona qüestió que se li va demanar és que el discurs no servís per empitjorar les coses, perquè ja estava tot prou malament

-No et van fer gaire cas…

-Gens! El rei, aquell dia, va preferir salvar la monarquia abans que Espanya, o dit d’una altra manera, Felipe VI va intentar salvar la monarquia a costa de Catalunya, i això ha portat a unes quotes de republicanisme al nostre país insòlites.
Va fallar a “propios y ajenos”;
va fallar als independentistes saltant-se el paper que li atorga la constitució, que és la de fer d’àrbitre, però també va fallar a la gent que volia una solució al conflicte i que no són independentistes. Per descomptat que ens podia haver fotut canya, ens podia haver dit “ho heu fet molt malament, les coses s’han de fer respectant la llei i bla bla bla, però us commino a seure i parlar i jo faré el paper d’àrbitre”. Si hagués fet això hauria salvat la monarquia, però són així…”

I Felipe VI va tirar pel dret!

També l’activista i polític Jordi Sànchez ha explicat recentment en una entrevista que li ha fet el periodista Jordi Basté a RAC1 que té indicis que “ni tan sols el govern de Mariano Rajoy volia que nosaltres entréssim a la presó. S’ajunten tres institucions clau: Corona, Fiscalia General de l’Estat i el Tribunal Suprem que són els que determinen una estratègia politicojudicial”.

El que expliquen i relaten tots aquests testimonis, i molts d’altres, demostra que Felipe VI va fer un cop d’autoritat el tres d’octubre. I d’aquí que ell mateix assistís a la reunió anual de Davos el gener de 2018. És una manera de deixar ben clar qui mana a Espanya i que Mariano Rajoy (que recordem-ho, havia perdut les eleccions del 21-D contra els partits independentistes) ja no és ningú en el nou escenari del 155.

Article Felipe VI a Davos

Amics i amigues, es fa tard i, com va dir el gran Humphrey Bogart a Casablanca, “Dispénsenme caballeros. Lo de ustedes es la política. Lo mío, dirigir este local”. Per tant, ara toca desconnectar una estona.

Continuarà!

Bernat Deltell: D'on venim (III) Guerra estat - govern

Una vegada més: Bernat Deltell ens recorda d'on venim

Tendim a oblidar fets molt rellevants que han succeït aquests darrers dos anys i que ens aporten algunes pistes per entendre el que està passant ara. I per això convé fer memòria
Gener de 2018.
Comença l’enderroc del govern del Partit Popular. La gran premsa internacional (The Times, Bloomberg, The Guardian, The New York Times, Financial Times, Le Monde i Frankfurter Allgemeine Zeitung) ataca durament Mariano Rajoy i el considera ja un cadàver polític.
I avisa: “el 155 es tornarà contra el govern espanyol”. Després de la derrota de l’unionisme a les eleccions del 21-12, l’Estat, format bàsicament per la monarquia, la Guàrdia Civil i l’alta judicatura (Tribunal Suprem, Constitucional i Audiencia Nacional), agafa les regnes. El rei Felipe VI se’n va a Davos, i els jutges decideixen qui pot ser president de la Generalitat i qui no ho pot ser. Rajoy ja està amortitzat, però té un encàrrec provinent d’Europa: ha d’aprovar els pressupostos i evitar les eleccions per no crear encara més incertesa al país.

I els escàndols i la pressió es disparen encara més durant el mes d’abril:

-Cristina Cifuentes que es postulava com a successora de Rajoy cau en desgràcia
-garrotada dels jutges “regionals” alemanys
-Carles Puigdemont en llibertat a Alemanya
-González Pons enviant cartes mal traduïdes a tots els eurodiputats qüestionant la justícia alemanya
-sense pressupostos
-en breu sentència Gürtel període 1999-2005 (i que al final es posposa fins al mes de maig, just per a què s’aprovin els pressupostos)
-el diari britànic The Guardian considera el ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, un polític “autoritari” al mateix nivell que Nicolás Maduro i Bashar al-Assad
-Suïssa diu que Falciani no és moneda de canvi de ningú
-organismes internacionals (AI, informe Greco, estudi Fòrum Econòmic Mundial, ONU…) posen en qüestió la independència del sistema judicial espanyol i el situen per sota de Botswana i Tadjikistan
-Seat anuncia per segona vegada en menys d’un any que es quedarà a Catalunya sigui quin sigui el seu futur polític
-el candidat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans, Francisco Pérez de los Cobos, és eliminat a la primera

Espanya accelera la seva caiguda lliure. Mariano Rajoy espera la sentència de la Gürtel amb resignació, però abans ha d’aprovar els pressupostos. I això és el que passa: el PNB votarà finalment a favor dels pressupostos, però el portaveu dels nacionalistes bascos, Aitor Esteban, deixa anar una enigmàtica frase en la roda de premsa on anuncia el vot favorable als comptes espanyols: “el 155 decaerá en breve. No lo digo a humo de pajas y sin conocimiento de causa”.

I això és el que passa: el 23 de maig el Congrés dels Diputats aprova els pressupostos, i a l’endemà, el 24 de maig, es fa pública la sentència de la Gürtel que condemna el PP per “enriquiment il·lícit” esdevenint el primer partit polític condemnat per corrupció a Espanya. Tot va com un cronometre.



Acte seguit, Pedro Sánchez impulsa una moció de censura i serà investit president gràcies al suport dels partits independentistes i el PNB, que una setmana abans ha votat els pressupostos del ministre Cristóbal Montoro del Partit Popular.

Pedro Sánchez que havia estat defenestrat pel mateix partit socialista esdevé president espanyol. I el nacionalistes bascos aconsegueixen la quadratura del cercle: aprovar els pressupostos que volia Europa, evitar noves eleccions, fer caure Mariano Rajoy, i eliminar el 155 de Catalunya. I tot, en una setmana!

Ja com a president, Pedro Sánchez es reuneix amb Emmanuel Macron i posteriorment amb la cancellera Angela Merkel. El dimarts 26 de juny hi ha una roda premsa conjunta Merkel-Sánchez a Berlín. Preguntada sobre la presència de Carles Puigdemont a Alemanya, la cancellera respon que “no se sent incòmoda” perquè és una qüestió que es regeix per l’Estat de dret. Al seu torn, Pedro Sánchez admet davant Merkel que “el que representa l’1-O és una pàgina que s’ha de passar”. Uns dies més tard, el 12 de juliol, el tribunal de Schleswig-Holstein accepta extradir el president Carles Puigdemont pel delicte de malversació de fons públics, però descarta fer-ho per rebel·lió. Per tot això, el dimarts 17 de juliol Pedro Sánchez pot detallar el seu full de ruta al Congrés dels Diputats i admetre que cal “diàleg sense traves” amb Catalunya. I afegeix, responent al portaveu republicà Joan Tardà: “el problema s’haurà de resoldre votant”.

Pedro Sánchez diu que la crisi es resoldrà votant

I aquí és on comença una guerra oberta entre govern espanyol i Estat espanyol a matadegolla.

Aquest és el punt d’inici on les parts enfrontades ja ni dissimulen.

El dijous 19 de juliol, el “jutge” Pablo Llarena rebutja l’extradició de Carles Puigdemont només per malversació i retira l’eurordre contra el president català i els consellers a l’exili. I a sobre, Llarena denuncia la “falta de compromís” del tribunal alemany. Deixa, per tant, en evidència el sistema judicial alemany i, de retruc, carrega contra la reunió Merkel-Sánchez. D’alguna manera, Llarena insinua (tenint en compte la seva lògica espanyolista) que els governs alemany i espanyol han pactat una solució per al cas dels exiliats que pugui fer caure tota la instrucció.

Faig un parèntesi.
El 6 d’abril de 2018, el president Carles Puigdemont surt de la presó de Neumünster després que el Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein en decreti la llibertat sota fiança. El jutge descarta el delicte de rebel·lió en la petició d’extradició que va fer Espanya.

A l’endemà, 7 d’abril, la llavors ministra de Justícia, la socialdemócrata Katarina Barley, fa unes declaracions explosives. Barley assegura que la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein de deixar sortir Puigdemont de la presó és “absolutament correcta” i que a més “l’esperava”. Però Katarina Barley, la ministra de Justícia (de Justícia!), diu una altra cosa, també, i és que Espanya haurà d’explicar molt bé la petició d’extradició pel delicte de malversació, i considera que aquesta tasca “no serà fàcil”. Les declaracions de Barley porten cua. Tant és així que dos dies més tard (9 d’abril) el llavors portaveu del govern federal alemany, Steffen Seibert, relativitza les declaracions de la ministra Barley. Seibert considera el conflicte de Catalunya “com un afer intern”, però en cap moment contradiu la ministra de Justícia. No hi ha matisació, ni qüestionament de Katarina Barley.

Ara tornem a l’estiu de 2018.
Dissabte 11 d’agost.
Merkel es desplaça a Doñana. Reunió bilateral amb Sánchez per tractar la crisi dels refugiats. Roda de premsa dissabte al migdia, just abans de les reunions. És una solució insòlita, això de fer primer la roda de premsa primer i després les reunions a porta tancada (i fins diumenge!). Cap referència a Catalunya. Quatre dies més tard, és a dir, el 15 d’agost, festiu, el diputat republicà Joan Tardà fa una piulada que passa força desapercebuda. És la del referèndum de les tres preguntes:

Però l’Estat diu que ja n’hi ha prou de tot plegat i dispara contra el govern socialista.
Motiu?
El dijous 23 d’agost el govern de Pedro Sánchez anuncia que no assumeix la defensa del “jutge” Pablo Llarena a Bèlgica pels seus actes privats. Però uns dies després el govern rectifica i ara sí assumeix tota la defensa de Pablo Llarena.
Què ha passat?
Pressió? Sí, pressió per part de l’Estat. Però, per part de qui? Felipe VI? Alta judicatura? Qui fa la pressió?

El govern defensarà Llarena

Però el govern no es rendeix i insisteix. El dilluns 3 de setembre, el president Pedro Sánchez preveu un referèndum a Catalunya “però per millorar l’autogovern, no per la independència”.

Algú sembla que està pressionant per trobar una solució al conflicte territorial. És la segona vegada que el president espanyol parla de votar. I és evident que la solució passa per votar, oi?

Tendim a oblidar fets molt rellevants que han succeït aquests darrers dos anys i que ens aporten algunes pistes per entendre el que està passant ara. I per això convé fer memòria. La guerra estat-govern condiciona la política actual, i per això convé recordar d’on venim per entendre bé on podem anar.

Acabo. La política espanyola sempre m’ha recordat aquest diàleg de Casablanca:

-Renault: Dígame, Rick, ¿qué le ha traído a Casablanca?
-Rick: Vine a Casablanca a tomar las aguas
-Renault: Pero… ¡si Casablanca es un desierto!
-Rick: Al parecer me informaron mal

Continuarà!

Bernat Deltell. Publicat el dijous 16 de juliol de 2020

Coronavirus: les dades de Joe Brew (casos per edat)

Una vegada és, en Joe Brew ens il·lumina amb la representació de les dades.

Mapa de calor de casos nous, Catalunya. Heatmap of incident cases by age group, Catalonia.
Gràcies a aquest gràfic s'observa que l'edat dels casos és inferior als pics de l'epidèmia de l'abril.

Bernat Deltell: D'on venim (2a part)

Una vegada més, Bernat Deltell recapitula informació i ens fa un mapa de què ha passat fins avui.


FONT: D'on Venim (II)

La independència de Catalunya no agrada, a Europa, però els cops de porra i l’autoritarisme tampoc.

Dijous 19 d’octubre de 2017.
Reunió de caps d’estat i de govern a Brussel·les. Ordre del dia: el perillós augment dels populismes a Europa, la immigració, la crisi econòmica i la lluita contra el canvi climàtic.

Catalunya no apareix per enlloc, és l’elefant que hi ha damunt la taula i que tothom fa veure que no existeix. Se’n parla a les tertúlies improvisades que es fan als passadissos, als dinars i sopars, a les trobades a porta tancada, però oficialment, a Espanya, no passa res. Res de res.



No hi ha cap conflicte territorial. Amb tot, i per si de cas, Mariano Rajoy opta per un perfil baix. La seva incapacitat per expressar-se en anglès (i en qualsevol altre idioma) l’aboquen a un cert ostracisme. Les imatges de les garrotades de l’u d’octubre tampoc juguen al seu favor. Ni el discurs de Felipe VI del tres d’octubre. Per això, Rajoy es mostra discret i prudent.



Tot el que està passant a Catalunya li provoca inquietud; és conscient que la imatge d’Espanya i del seu govern cotitza a la baixa. Alts representants de Bèlgica, Eslovènia, Luxemburg i algun país bàltic s’han manifestat públicament contraris a l’ús de la violència per part de l’Estat espanyol. La independència de Catalunya no agrada, a Europa, però els cops de porra i l’autoritarisme tampoc.

En aquesta reunió del 19 d’octubre, Mariano Rajoy explica que aplicarà l’article 155 de la Constitució que permet la suspensió de l’autonomia i la convocatòria d’eleccions. Arrenca el compromís de les autoritats europees de respectar la decisió espanyola (“un problema intern” serà el mantra que usarà la UE per referir-se al conflicte territorial) però a canvi s’exigeix a Rajoy que un cop aplicat el 155, la convocatòria d’eleccions sigui immediata. Al darrera d’aquesta petició hi batega la por de la UE que Catalunya quedi sotmesa a un tres d’octubre permanent i, per tant, la locomotora econòmica espanyola (ja prou debilitada) acabi saltant pels aires. Rajoy accepta “la suggerència” (no pot fer una altra cosa) i assegura davant els seus interlocutors (recordem-ho, caps d’estat i de govern) que els catalans, que són gent de seny i ordre, acabaran abandonant les aventures secessionistes. L’independentisme té els dies comptats, assegura Rajoy davant els seus interlocutors.

Però…

Rajoy, com sempre, patina. Amb una participació rècord de gairebé el 80%, l’independentisme s’imposa tot i l’espectacular -i ineficient i insuficient- ascens de Ciudadanos.
La gran mobilització de l’independentisme, la manifestació de Brussel·les (que visualitza davant del món que el problema no està resolt), l’ús de les xarxes socials per part del món sobiranista, la participació de la CUP a les eleccions (decisiva) i l’ensorrada del Partit Popular (es queda amb quatre diputats) fa guanyador l’independentisme. Per tant, el problema continua damunt la taula.

-desescalar el conflicte
(traduït: res de violència)

-taula de negociació respectant la llei i la constitució
(traduït: algú creu que un govern pot dir que les parts negociadores se saltin la llei?)

-respectar els resultats
(traduït: Rajoy, no facis més trampes. Has perdut la teva oportunitat)

Tres consideracions:
quan es fa públic aquest comunicat de premsa el govern alemany està en funcions, per tant, podria haver-se estalviat el posicionament.

Segona consideració: el govern federal alemany no fa mai comunicats valorant “eleccions regionals” més enllà de les seves fronteres internes.

I tercera consideració: el primer dia laborable després del comunicat
(26 de desembre, festiu a Catalunya però no a Espanya) els “piolins” reben l’ordre de tornar cap a casa.
D’això jo en dic desescalar el conflicte; d’altres potser ho interpretaran com una casualitat còsmica. En fi…

Dit això, i per evitar males interpretacions:
vol dir tot això que Alemanya està a favor de la independència de Catalunya?
Ni de conya.
Alemanya vol resoldre el conflicte de manera democràtica, entre d’altres coses perquè més de 2.000 empreses del seu país estan ubicades a Catalunya, i per això el president del Cercle de Directius de Parla Alemanya, Albert Peters, ha demanat en més d’una ocasió “trobar una solució per a Catalunya”.

Continuo.

L’Estat profund, que ja havia fet un cop d’autoritat el tres d’octubre, torna a agafar les regnes davant el desastre que suposa per a l’unionisme les eleccions del 21/12.

Per això, al mes de gener, quan ja han acabat les vacances de Nadal, els grans mitjans internacionals donen per amortitzat Mariano Rajoy.

Bloomberg, la principal agència de notícies econòmiques del món i amb seu a Nova York, publica una informació on assegura que el president espanyol ha perdut el suport de les elits (llegeixi’s Estat) i per tant es considera amortitzat.

Mariano Rajoy perd suport

Amb Rajoy ja fora de joc, l’Estat (monarquia-alta judicatura-Guàrdia civil) dinamita tots els intents d’investidura del nou president de la Generalitat.
És la prova irrefutable de qui mana en aquests moments a Espanya: Felipe VI a Davos, i els jutges decidint presidències.
Al mes d’abril s’ajorna la sentència de la Gürtel. Rajoy penja d’un fil i es produeix la tempesta perfecta:

-pressupostos que s’han d’aprovar al mes de maig com a màxim (o s’aproven, o eleccions)

-pressió del PNB perquè hi hagi president català

-pressió de la UE perquè s’aprovin els pressupostos i no es convoquin eleccions que creïn encara més incertesa

Hores després de les eleccions, el divendres 22 de desembre, el govern federal alemany emet un comunicat de premsa oficial (en alemany i anglès) amb tres punts:

Finalment, en qüestió de dies, Quim Torra és investit president de la Generalitat, el PNB dóna suport als pressupostos i surt la sentència de la Gürtel. Pedro Sánchez impulsa una moció de censura i el PNB, que la setmana anterior aprova els pressupostos del PP, fa caure Mariano Rajoy.

D’aquesta manera, Pedro Sánchez obté la presidència espanyola pocs mesos després que el PSOE facilités la investidura de Mariano Rajoy i que el mateix Sánchez fos defenestrat com a secretari general de la formació socialista. Una situació política delirant.

A partir d’aquest moment, Felipe VI i el deep state comencen a tenir problemes. La situació dels presos polítics passa a ser l’únic as a la màniga que té l’Estat per especular i condicionar les polítiques del govern espanyol. I és aquí que cal recordar un parell de coses:

Pocs dies després que Sánchez sigui investit president espanyol, es reuneix amb la cancellera Angela Merkel, que el convida a trobar solucions i “una desescalada del conflicte català”

Reunió Merkel & Sánchez

I la segona: després de la reunió Sánchez-Merkel, el president espanyol diu des del congrés dels Diputats, i en resposta al portaveu d’ERC Joan Tardà, que la crisi a Catalunya “només es resoldrà votant”:

Sánchez diu que la solució és votar

Convé recordar aquestes coses i aquestes “casualitats” de tant en tant…
Com va dir el gran Humphrey Bogart a Casablanca:

“Recuerdo cada detalle. Los alemanes vestían de gris. Tú vestías de azul”.

Continuarà!

Bernat Deltell. Publicat el dimecres 15 de juliol de 2020

Pegasus: què en diu Vilaweb?

Un ex-treballador en rebela més dades

[..]

L’ex-treballador diu que fou el Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) que va pilotar la contractació del programa.
NSO és l’empresa que va desenvolupar Pegasus, un programari ‘maligne’ destinat a infiltrar-se en telèfons mòbils de particulars i prendre’n tota la informació.

[..]
La font de la revista explica, a més, que el client havia ‘desblocat’ la possibilitat de fer servir el programa més enllà de l’estat espanyol, en territoris com ara l’estat francès, Malta o Mèxic.

[..]Segons Vice, el seu informant ha declarat que a NSO estan ‘molt orgullosos’ d’ells com a clients. ‘Finalment, un estat europeu’, ha dit. Pegasus és una eina que només poden comprar governs estatals o forces de seguretat i intel·ligència i NSO assegura que oficialment només és permès per a perseguir terroristes o grans criminals.
Vice diu que no té prou proves per a afirmar que el govern espanyol sigui darrere de la contractació per a perseguir independentistes, però que, si es confirmés, ‘seria el primer cas conegut d’un govern europeu que fa servir aquesta mena de tecnologia contra polítics dins Europa’.
Així mateix, un expert en tecnologia de vigilància que havia treballat al Parlament Europeu, Mathias Vermeulen, recorda: ‘No és la primera vegada que hi ha acusacions d’espionatge a opositors a Espanya.’
I subratlla:
‘El 2012 polítics independentistes ja van acusar el govern espanyol d’espionatge.’
‘Amb tot –prossegueix– fer servir eines extraordinàries com Pegasus contra polítics elegits democràticament és una novetat a Europa i s’hauria d’investigar immediatament.’

I en aquest altre article de Pere Martí Colom
[..]"Per això ha augmentat les importacions d’Israel, hi ha comprat material militar i hi ha fet inversions. L’any 2018 Israel va exportar a Espanya per valor de 161 milions d’euros, sense comptar el turisme. Tres anys abans, el 2015, aquestes exportacions havien estat de 80 milions d’euros. En tres anys, els anys clau del procés, s’han duplicat, segons dades del Ministeri d’Indústria espanyol. I bona part de les exportacions són de tecnologia. L’altre paquet important és d’armament. L’any passat, el Ministeri de Defensa espanyol, amb Margarita Robles al capdavant, va pagar a l’empresa israeliana IMI Systems 3 milions d’euros per material militar."

NSO: el fosc historial de l’empresa que ha espiat Torrent, Gabriel i Maragall

Què se sap del Pegasus, el programa espia israelià?

És un programa que només poden comprar els estats.
A part d'Espanya, a la UE no l'ha comprat cap estat més.

Segons ElPaís i TheGuardian, s'ha fet servir per espiar diversos polítics catalans, entre ells, Roger Torrent, Ernest Maragall, Puigneró i el director del Consell per la República.

"Un exempleat del Grup NSO, la companyia israeliana que ha desenvolupat el programa d'espionatge Pegasus, assegura que Espanya és client de l'empresa des del 2015. Així ho ha confirmat el mitjà estatunidenc Vice.

"En realitat estàvem molt orgullosos d'ells com a client", va dir l'exempleat en declaracions a Vice. "Finalment, un estat europeu", explica. Això significaria que l'interès d'intervenir comunicacions privades va començar amb el govern de Mariano Rajoy i va seguir almenys fins al 2019, amb el govern de Sánchez."

[..]

"Ni el Ministeri de l'Interior, ni la Policia Nacional, ni la Guàrdia Civil ha tingut mai cap relació amb l'empresa NSO", asseguren fonts del departament de Fernando Grande-Marlaska.

[..]

Per espiar a 10 usuaris d’iPhone amb “Pegasus”, el fabricant del software cobra uns 650.000$ a més de la quota d’instal·lació de 500.000$. El 2017 el govern de l’Aràbia Saudita hauria pagat 55 milions de dòlars a NSO per adquirir l’eina. Com funciona aquesta aplicació?

BLog-segu (2018)

També van intentar hackejar el mòbil de Jeff Bezos propietari d'Amazon Què en diuen a Xataka?

Espionatge. Què és la xarxa Echelon?

FONT: Wikipedia

ECHELON és la major xarxa d'espionatge i anàlisi de la història, creada per a interceptar comunicacions electròniques. Controlada per la comunitat UKUSA (Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, Austràlia, i Nova Zelanda), ECHELON pot capturar comunicacions per ràdio i satèl·lit, trucades de telèfon, fax i e-mail a gairebé tot el món i inclou l'anàlisi automàtica i la classificació de les intercepcions. S'estima que ECHELON intercepta més de tres mil milions de comunicacions cada dia.

Malgrat haver estat presumptivament construïda per a controlar les comunicacions militars i diplomàtiques de la Unió Soviètica i els seus aliats, se sospita que en l'actualitat ECHELON és utilitzada també per trobar pistes sobre trames terroristes, plans del narcotràfic i intel·ligència política i diplomàtica. Els seus crítics afirmen que el sistema és utilitzat també per a l'espionatge econòmic i la invasió de privadesa en gran escala.

Els membres d'aquesta aliança de parla anglesa són part de l'aliança d'intel·ligència UKUSA, que funciona des de la Segona Guerra Mundial. L'existència d'ECHELON va ser feta pública el 1976 per Winslow Peck.

Diverses fonts afirmen que aquests estats han ubicat estacions d'intercepció electrònica i satèl·lits espacials per capturar gran part de les comunicacions establertes per ràdio, satèl·lit, microones, telèfon mòbil i fibra òptica. Els senyals capturats són després processats per una sèrie de superordinadors, coneguts com a diccionaris, que han estat programats per buscar patrons específics en cada comunicació, ja sigui adreces, paraules, frases o fins i tot veus específiques.

El sistema està sota l'administració de la National Security Agency (Agència de Seguretat Nacional). Aquesta organització compta amb 100.000 empleats tan sols a Maryland, Estats Units (altres fonts parlen de 380.000 empleats a escala mundial), per la qual cosa és probablement la major organització d'espionatge del món.

A cada estat dins de l'aliança UKUSA li és assignat una responsabilitat sobre el control de diferents àrees del planeta. La tasca principal del Canadà solia ser el control de l'àrea meridional de l'antiga Unió Soviètica. Durant el període de la guerra freda es va posar major èmfasi en el control de comunicacions per satèl·lit i radi a Amèrica central i Amèrica del Sud, principalment com a mesura per localitzar-hi tràfic de drogues. Els Estats Units, amb la seva gran cadena de satèl·lits espies i ports d'escolta controlen gran part de Llatinoamèrica, Àsia, Rússia asiàtica i el nord de la Xina. La Gran Bretanya intercepta comunicacions a Europa, Rússia i l'Àfrica. Austràlia examina les comunicacions d'Indoxina, Indonèsia i el sud de la Xina, mentre que Nova Zelanda s'ocupa del Pacífic occidental.

Segons algunes fonts el sistema disposa de 120 estacions fixes i satèl·lits geoestacionaris. Entre totes podrien filtrar més del 90% del tràfic d'Internet. Les antenes d'Echelon poden captar ones electromagnètiques i transferir-les a un lloc central per al seu processament. Es recullen els missatges aleatòriament i es processen mitjançant diversos filtres buscant paraules clau. Aquest procediment s'anomena "Control estratègic de les telecomunicacions".

El 2001, el Parlament Europeu va constatar l'existència d'un sistema d'intercepció mundial de les comunicacions, resultat d'una cooperació entre els Estats Units, el Regne Unit, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda."

CONTROVERSIA

El Parlament Europeu va decidir crear una comissió per investigar la xarxa ECHELON el 5 de juliol de 2000. El motiu va ser l'informe titulat Capacitats d'Intercepció 2000, en el qual s'informava de l'ús d'informació recollida per la xarxa ECHELON per a finalitats comercials dels països UKUSA.

Dos exemples il·lustren aquesta informació: el 1994, el grup francès Thompson-CSF hauria perdut un contracte amb el Brasil per valor de 1.300 milions de dòlars en favor de la nord-americana Raytheon, gràcies a informació comercial interceptada per ECHELON que hauria estat subministrat a Raytheon.

Aquell mateix any Airbus hauria perdut un contracte de 6.000 milions de dòlars amb Aràbia Saudita en favor de les empreses nord-americanes Boeing i McDonnell Douglas, gràcies al fet que les negociacions entre Airbus i els seus interlocutors àrabs haurien estat interceptades per ECHELON, i la informació facilitada a les empreses nord-americanes.



MÉS ENLLAÇOS
Universo Abierto

Con el avance de la tecnología también se fueron implantando mejoras en el programa “Echelon”, que actualmente permite a los países del tratado UKUSA operar sus bases de espionaje vía satélite prácticamente por control remoto. Es el caso, por ejemplo, de la base neozelandesa de Waihopai, como desveló el escritor Nicky Hager en su libro Secret Power, de reciente publicación en Nueva Zelanda. Así pues, sólo desde unas cuantas bases espía se puede controlar el flujo de información interceptada y clasificada por programas de Inteligencia Artificial. Actualmente, analistas y técnicos dominan desde muy pocas bases un trabajo altamente automatizado que antes tenían que desarrollar centenares de especialistas en cada puesto de interceptación. Las bases principales del sistema “Echelon” se encuentran en la sede de la Agencia Nacional de Seguridad (NSA) en Fort George Meade (Maryland, EEUU) y en la base británica de Menwith Hill (al norte del condado de Yorksire, Inglaterra).

[...]

Se ha dicho de “Echelon” (entendiendo que los autores se están refiriendo a la red del USSS y sus aliados) que sería capaz de interceptar todas las comunicaciones mundiales, aunque no hay pruebas veraces que así lo demuestren. Sí se ha demostrado que los Estados Unidos, junto a sus países aliados, pueden interceptar todas las comunicaciones por satélite, buena parte de las que se realizan por cables submarinos y una importante cantidad del tráfico de Internet. Se insinúa también que son capaces de interceptar los cables submarinos de fibra óptica, aunque esto sólo es posible si se tiene acceso a los puntos donde salen a la superficie o en aquellos lugares en los que se instalan amplificadores para potenciar la señal antes de volver a introducirla en el cable para que siga su camino. Así pues, cualquier fax o llamada telefónica internacional, videoconferencia o correo electrónico que pase por un nodo de comunicaciones “pinchado” por una de estas agencias de inteligencia de señales, es susceptible de ser interceptado.

Los Estados Unidos han desclasificado recientemente varios documentos en los que reconocen la existencia de “Echelon”. Otros países integrantes de la red de espionaje global han reconocido públicamente su vinculación al tratado UKUSA. El Parlamento Europeo, en su histórica resolución del pasado 5 de septiembre de 2001, dijo que ya no puede caberle duda a nadie sobre la existencia de “Echelon”, o como quiera que se llame esta red. La Eurocámara recomendó a los ciudadanos encriptar sus comunicaciones para evitar este espionaje. Asimismo, pidió a los Estados miembros de la UE que promovieran acciones para impedirlo. Desde el 26 de marzo de 2002, el Ministerio de Ciencia y Tecnología español recomienda oficialmente a los ciudadanos que encripten sus correos electrónicos. La Constitución española reconoce la inviolabilidad de las comunicaciones como un derecho fundamental.


Misawa, Japó