“HI HA MILERS DE PERSONES DISPOSADES A JUGAR-SE-LA PEL PAÍS”
A en Bernat Deltell se l'ha de seguir perquè diu coses molt encertades, fa entrevistes profètiques, etc
RESUM SINTÈTIC
Novetats importants: Urquinaona, Aeroport, AP7... però hem de tancar la carpeta de l'1-O
Bona gestió del MHP Torra
Però el nostre govern no comunica bé, gens bé
En definitiva, hi ha poca estratègia i molt de moviment tàctic,
moltes mirades de recel i molta immaduresa política fins i tot enmig d’una pandèmia terrible que ha provocat milers de morts.
Torna a incidir que TW és una claveguera i que no cal que els independentistes ens hi barallem
Hem de pensar en un estat i guanyar totes les votacions
A veure si ens entenem: una independència és una cosa bruta, lletja, bel·licosa (que no vol dir necessàriament una guerra) i comporta un gran sacrifici.
Torna a sortir el nom de Joan Canadell
__________________________________
La darrera vegada que ens vam veure va ser el juliol de 2019. Vam quedar per actualitzar les nostres vides i xerrar sobre política en concret i el país en general. De tot allò en va sortir l’entrevista titulada La cervesa, que va rebre més de 40.000 visites en pocs dies i que encara ara continua sent consultada. Des de llavors no ens hem tornat a veure. Sí, hem parlat per telèfon i a través de pantalles i missatges de text i veu, però no de manera presencial. I és que aquests darrers deu mesos han estat caòtics: eleccions, protestes, detencions, manifestacions, pandèmia, confinament durant més de dos mesos, bufetades judicials internacionals i un llarg etcètera. Massa informació, i massa feina acumulada. Finalment, la retrobada amb el misteriós amic A es fa realitat i, d’alguna manera, simbolitza un cert retorn a la normalitat. Fa molts anys que ens coneixem i estem contents de veure’ns. Per fi!
-Com veus la situació?
-En termes generals no ha canviat gaire des de que vam prendre una cervesa el juliol de l’any passat, i encara menys amb la irrupció de la covid-19. La pandèmia ho ha frenat tot, i precisament aquesta pandèmia és més que mai la demostració que Catalunya és una colònia. Reformulo: l’1 d’octubre es va sembrar la llavor, i això florirà tard o d’hora d’aquí a uns anys. Ja n’hem tingut algun tastet amb les protestes d’Urquinaona i a l’Aeroport i l’AP7. L’1 d’octubre és una batalla guanyada; la gent ha de recordar aquesta data com una fita històrica, de les que construeix una nació, però també hem de tancar la carpeta. Punt i final als retrets de si vam implementar la República o no, que si ho vam fer per negociar o no, que si… Prou! Ara toca regar i veure créixer la llavor. Però pel mig encara han de passar una sèrie de coses que després comentarem
-Però la pandèmia ho atura tot…
-Sí, aquí i arreu. El món s’ha aturat de cop, i compte, que li costarà arrencar. Però centrem-nos en el nostre país: malgrat que s’ha fet una bona gestió per part del president Quim Torra, hi ha un parell de coses que han provocat un cert desencís col·lectiu
-Quines són aquestes dues coses?
-La primera és que la gestió del president Torra i la consellera Alba Vergés de confinar Igualada i la conca d’Òdena va ser encertada, ràpida i decisiva, just a l’inrevés del que es va fer al Madrid de unidas tosemos. I això és molt greu perquè posa de manifest de manera clara que Espanya ja només és Madrid, i per tant, tant fot si vius a Formentera com a Melilla, la qüestió és que si jo sóc madrileny puc anar on em doni la gana i tots pillareu. Demostra clarament la impossibilitat del govern espanyol d’imposar-se al deep state. Però malgrat aquests moments de bona gestió del govern català i de prendre la decisió de confinar Igualada, s’ha constatat una vegada més, i de manera crua i descarnada, que som una colònia. I això provoca desencís fins i tot en certs sectors independentistes que voldrien que tot acabés en un gran pacte d’estat. S’adonen que això no és possible.
I la segona cosa que ha provocat també un cert desencís és la comunicació del govern català. El nostre govern no comunica bé, gens bé, no en sap més o passa de tot, no ho sé, però és un desastre. Fer rodes de premsa cada dia és un absurd i un disbarat, i que aparegui el conseller Buch parlant de l’atac i menyspreu que suposa enviar-nos 1.714.000 mascaretes ha estat lamentable. Així no, home, has de fer que ho digui algú altre. Li fas arribar a un periodista del teu digital preferit i et munten gratis el merder i d’aquesta manera tu, com a conseller, et mantens al marge del soroll. En definitiva, hi ha poca estratègia i molt de moviment tàctic, moltes mirades de recel i molta immaduresa política fins i tot enmig d’una pandèmia terrible que ha provocat milers de morts. Resumint: malgrat que la foto en termes generals està prou bé, hi ha fets que et demostren que estem sotmesos a la voluntat de la metròpoli i que nosaltres encara n’hem d’aprendre molt
-Topem amb la crua realitat…
-Sí, l’època de les metàfores s’està acabant i entrem en una nova fase molt interessant on la ciutadania cada vegada veu més clar la gran presa de pèl que ha estat la transició i l’estat de les autonomies
-O sigui, que anem a pitjor!
-Al contrari!
-No et contradius?
-Res millor que la ciutadania vegi i s’adoni d’una vegada de tot allò que alguns de nosaltres, els que sortíem a les manifestacions de l’11 de setembre als anys 80, ja teníem clar. I què és el que teníem clar, Bernat?
-Que l’única autonomia que val…
-… és la de Portugal. Exactament! Jordi Pujol va ser un mestre a l’hora de fer creure als catalans que la Generalitat tenia poder i capacitat de gestió i decisió i que ens havíem de sentir orgullosos del nostre autogovern. De tot això no fa pas tant de temps, company… Doncs bé, arriba una pandèmia i el primer que fan és retirar-te les competències en Sanitat i treure l’exèrcit al carrer. Ja veus, aquest és el poder i l’autogovern que tenim… Però tot això és una sort, perquè ara ja no cal ni explicar-ho; és una evidència!
-Creus que això beneficia l’independentisme?
-Sí, però encara n’hem d’aprendre molt i sobre moltes coses. Un exemple: hem d’aprendre que la claveguera de twitter no ha de servir per a què els partits es critiquin entre ells com si fossin aquests comptes suposadament independentistes que comparen Torra amb Milosevic. No home no, la política ha de ser una cosa seriosa, i quan llegeixo al Gabriel Rufián criticant a la Borràs, a la Borràs carregant contra el Rufián, al Joan Tardà dient bestieses, a la Clara Ponsatí escrivint de Madrid al cielo… Collons nois, que sou els representants de la sobirania nacional! Et diré més: què coi hi foten aquesta gent a twitter? Em sembla bé que hi siguis com a observador, que puntualitzis alguna cosa, que informis del que estàs fent, però aprèn a callar, també, i sobretot no pontifiquis ni treguis pit perquè… Bé, és igual, per sort Catalunya no és twitter…
-Hi ha un greu problema en la gestió de la comunicació
-Sí, i aquest problema és greu. El govern català comunica molt malament. Fem una loteria pròpia i hi posem capgrossos. No és això, companys, hem de fer campanyes modernes perquè també volem que la loteria la comprin els fatxes, i això són diners per a les nostres arques públiques i, de retruc, per a les nostres polítiques nacionals. Fotem pena amb aquestes campanyes. I, mira, jo li tinc respecte, al president Torra, però quan el veig sortint amb cara compungida, amb una rebequeta de color marró, amb l’obra de Josep Pla damunt la taula (és un dir) i en un espai que sembla una casa rural… Noi, què vols que et digui… A veure, què coi estem comunicant? Què estem transmetent a l’opinió pública? Què és això? Tu vols ser un estat o el representant d’un esbart dansaire? Què fotem fent rodes de premsa insuportables amb tres consellers cada dia per no dir pràcticament res? El que cal és que surti el president un dia a la setmana vestit amb trajo fosc, dret, bandera catalana i europea sobre un fons sobri, discurs directe, clar i sense girs literaris, que respongui quatre o cinc preguntes dels mitjans, alguna en anglès, i adéu siau i fins la setmana vinent. La resta és perdre el temps! I si resulta que el president està fotut que es delegui en un altre membre del govern, no en tres consellers. Però no hi ha manera, aquí acabem sempre amb els capgrossos, els llibres (després som el país d’Europa que inverteix menys en cultura!) i les gralles. El poder i l’autoritat no només s’exerceix, sinó que s’ha de visualitzar!
-Al principi de l’entrevista has dit que encara ens falten uns anys. En què et bases per fer aquesta afirmació?
-L’independentisme ha de gestionar una legislatura sencera, i una posterior mitja legislatura per fer el cop definitiu. Primer de tot necessites una gran coalició al Parlament de Catalunya entre JxCat i ERC (o ERC i JxCat) que no hagi de dependre en cap cas de la CUP. Aquesta majoria ha de ser folgada i una piconadora, de manera que guanyis votació rere votació al Parlament i hi hagi la sensació de desbordament democràtic. I per fer això no hem de ser el 50%, sinó el 55 o el 60%. Per tant, convocar eleccions quan sigui el moment més oportú per a l’independentisme, agafar aquestes eleccions com un autèntic plebiscit i, un cop guanyades, que hi hagi una gran coalició “a l’alemanya” deixant fora la CUP, que també ens va bé que estigui fora. A partir d’aquí, guanyar totes les votacions. Pensa que des del 21-12 estem atrapats en una dinàmica infernal que no ens porta enlloc: la CUP vota no a la majoria de propostes del govern, i ens encallem en reunions bizantines que acaben sempre amb un intercanvi de cromos que no serveix de res per al nostre objectiu final. La suma de diputats d’ERC, JxCat i la CUP al Parlament ha de ser desbordant, de manera que l’oposició sàpiga que no hi té res a fer ni cal que s’hi esforci. No els podem deixar decidir en cap moment, no han de tenir cap oportunitat perquè quan la tenen Miquel Iceta triarà sempre Xavier García Albiol, amb qui ja s’havia manifestat colze a colze ara fa uns anys i a qui acaba de regalar l’alcaldia de Badalona
-Això que dius requereix pensar com un estat…
-Exacte. JxCat i ERC han de pensar en clau d’estat, i per això cal que guanyin bé les eleccions, formin una gran coalició que sigui una piconadora, que impulsin totes les lleis sense necessitat d’arribar a acords amb les altres formacions (si volen que s’hi sumin, però tu no has d’anar a pidolar res) i, per últim, que el govern tingui clar que fa de govern, que hi és per governar i que per tant està per damunt de les sigles polítiques. El conseller de Governació i el d’Educació han de pensar en el país, no en el seu partit i si prendre determinada decisió o no els farà guanyar vots a les properes eleccions. Governeu, coi!
-I la presidència?
-A mi tant me fot si la presidència recau en algú d’ERC o de JxCat perquè aposto per una gran coalició, i el que cal és un bon repartiment de manera que les dues formacions quedin ben representades. Ara bé, i dit això… Saps per on vaig, oi?
-Crec que sí…
-Exacte. No vull cap president de la Generalitat que depengui de Convergència. I dic Convergència, no pas JxCat, i crec que el matís és prou clar i entenedor per a qui ho vulgui entendre. I ara tu em diràs… però si Convergència no té pas la presidència de la Generalitat, oi? Va, pregunta-m’ho!
-Però si Convergència no té pas la presidència de la Generalitat!!!
-Fals, qui no la té és en Carles Puigdemont i en Quim Torra. Aquests sí que no tenen la presidència de la Generalitat. Saps qui la té? Ho saps?
-Qui? Digues, va!
-El sottogoverno, els mateixos que fa 40 anys que hi són i que no han canviat, els alts funcionaris que sobretot no hem de posar en risc, pobrets, no sigui cas… Aquests sí que són els que decideixen la presidència. Et repeteixo fil per randa el mateix que et vaig dir l’any passat: la capa de dalt de Convergència es va passar a l’independentisme. De fet, bona part d’ells ja n’eren, d’independentistes. I la capa de sota també, i hem d’entendre la capa de sota com el votant de pedra picada o el militant de base que hi era per tradició familiar, per estima al país, per fidelitat a Jordi Pujol… Amb major o menor grau, els de dalt s’hi van tornar, d’independentistes, i els de baix ja ho eren. Però… ai els quadres intermitjos! Ai les cadires i els sous i les pagues extraordinàries i els biennis i els triennis i les vacances i els festius i els ponts i la segona residència i el crèdit de l’Audi i les colònies de la nena a Irlanda per aprendre bé l’anglès i…
-Per què ets tan crític amb aquest alt funcionariat?
-Mira, hi ha un tema que em rebenta, i és quan ens deien que “passi el que passi no posarem els funcionaris en un compromís”. A veure si ens entenem: una independència és una cosa bruta, lletja, bel·licosa (que no vol dir necessàriament una guerra) i comporta un gran sacrifici. Pregunta-ho als irlandesos o als lituans, que els van tallar el subministrament de gas, i això vol dir no disposar de calefacció. I vols que et digui quina és la temperatura que hi ha a Lituània durant l’hivern? Però aquí volem separar-nos d’una mala bèstia com és l’Estat i estem més pendents que als nostres alts funcionaris no els hi passi res abans que pensar com ho hem de fer. M’explico, oi?
-Encara no, encara no. Esquerra té un problema: té més cadires que gent, i no sap a qui coi fotre perquè els falta personal amb talent. I Convergència té més gent que cadires
-Encara ara?
-I tant. Fes un exercici: entra a la web de la Generalitat i mira qui són els consellers. Fins aquí, cap problema; segurament independentistes, la majoria convençuts (o si més no ho dissimulen prou bé). Però comença a rascar: cap de gabinet, secretaris, secretari general, secretaris sectorials… Vés rascant, vés… El sottogoverno encara és el mateix que el de l’època de Jordi Pujol. I et dic una altra cosa: l’antiga Convergència ja no existeix, i els seus successors estan en fallida tècnica i electoral (excepte quan es presenta Carles Puigdemont). Per tant, la realitat és que no hi ha partit, només una sèrie de quadres intermitjos que com que gairebé ningú els marca cap directriu -precisament perquè no hi ha partit- aquests quadres fan i desfan segons el seu criteri i interessos personals. Per tant, ens interessa tenir un JxCat fort, una ERC forta que faci forat en aquelles zones on l’independentisme encara li costa penetrar, una neteja a fons a Palau i una CUP alineada. I a partir d’aquí, guanyar-ho tot. I tot vol dir que si es decideix que a les nostres autopistes situarem el límit de velocitat a 130 km/h es fa i punt i no cal perdre-hi més temps. Un govern tranquil i un parlament amb majoria que doni estabilitat. I a governar!
–Per tant…
-Per tant, JxCat ha de trencar d’una vegada amb Convergència, s’ha de fer neteja a la Generalitat, i sobretot, cal trobar un candidat lliure de compromisos i que pugui actuar sense necessitat de convocar el comitè central del partit per cada decisió que hagi de prendre
-De fet, tornem al dinar del restaurant 7 Portes quan m’explicaves el model del president francès Emmanuel Macron i el del seu moviment EM!
-Sí, fixa’t en una cosa; Catalunya sempre s’ha emmirallat en el nostre veí francès, ja sigui per proximitat geogràfica, per cultura, per comerç o per vés a saber què… D’acord que cada vegada hi ha menys gent que estudia francès i que la cultura anglosaxona s’imposa arreu, però el referent de la grandeur de la France encara es manté. Doncs bé, Catalunya hauria d’aprendre dels nous lideratges que, curiosament, s’estan imposant bàsicament en el món francòfon: Emmanuel Macron per una banda, i per l’altra el president canadenc d’origen quebequès Justin Trudeau
-Com són aquests lideratges?
-L’origen de JxCat volia ser una còpia del que va fer Macron a França. L’actual president francès va marxar (marxar!) del partit socialista per crear un moviment de canvi que es diu EM! (En Marche!) i que al mateix temps coincideix amb les seves inicials (Emmanuel Macron). Un moviment de caràcter marcadament presidencialista sense el llast de les velles estructures de partit i obert a representants i càrrecs d’altres formacions dins d’un espai ideològic determinat i concret (l’extrema dreta hi és vetada). Això vol dir que Macron pot escollir un candidat a l’alcaldia o un ministre en funció del seu talent, i no pas perquè hagi estat fidel al partit. En definitiva, tot a l’inrevés del model representat per Miquel Iceta, paràsits de partit que viuen de sous públics fins a la jubilació i que professionalment no són res, només màquines de conspirar
-Aquí tenim algun perfil que s’ajusti a aquests nous lideratges que descrius?
-Sí, en tenim alguns…
-Per exemple?
-Joan Canadell seria un clar exemple del que dic. És un home que no està tacat, que és de pedra picada, que no té passat polític, que es mou bé a les xarxes socials, que sap interpretar la nova societat catalana i, sobretot, que és resolutiu, molt resolutiu. Aquests són els lideratges no del futur, sinó del present. I una cosa important…
-Digues
-Quan dic que no té passat polític… Saps a què em refereixo? Saps per quin motiu és important no tenir passat polític?
-M’ho explicaràs, oi?
-Sí, no tenir passat polític vol dir que en cas que en Joan Canadell representi JxCat i li retreguin “vostès van pactar els pressupostos del PP a Madrid, o sigui que ara no ens vingui a donar lliçons” algú, com ell, pot respondre: “jo no hi era, jo no represento Convergència, i si es va fer tal i com vostè diu, ho critico obertament” . Pam! Amb la mà oberta. Per això necessitem aquests nous lideratges!
-Interessant…
-Crec que no dic res que no sàpigues. De fet, durant el confinament m’imagino que les reunions virtuals entre alguns de vosaltres han estat llargues i intenses…
-Penses encertadament!
-Pensa que la meva feina és saber-ho tot… ha ha, ha! Va continuem, que a les vuit he quedat…
-Per cert, ara hi penso: Emmanuel Macron (EM!) i Joan Canadell (JxC)… Sí, ja ho sé, agafat en pinces, però em fa gràcia la coincidència d’inicials…
-Certament!
[...]
-Gràcies. Vinga va, disparo: altres noms, a part d’en Joan Canadell?
-Sí, però no te’ls diré
-Per què?
-Ja t’ho diré off the record, però no vull que ho publiquis perquè és gent que conec personalment i els posaria en un compromís… i jo també em posaria en un compromís. M’entens, oi?
[..]
-La taula de diàleg. En traurem alguna cosa?
-Ho dubto, en Pedro Sánchez és un aixecador de camises, fins i tot menteix als seus propis companys de partit. Ara bé, els independentistes hi hem de ser perquè mai ningú digui que no volem parlar. Parlar, nosaltres? Sempre! On calgui i quan convingui, cap problema. Encara que sigui per la foto que després arribarà a les institucions europees. Sempre podrem dir “veieu, nosaltres hi érem, eh? Estàvem asseguts…” Però no siguem il·lusos, no servirà de res perquè Espanya no ens pot oferir res si no vol que rebentin les costures de l’estat. Però jo crec que això ja ho sap tothom, no?
-Salvador Illa. Què me’n dius de la seva gestió?
-Salvador Illa, que l’únic que ha fet a la seva vida és ser alcalde de la Roca del Vallès, ha estat una víctima més del gran conspirador Miquel Iceta. Illa anava agafant rellevància dins el PSC (imagina’t com està el partit per donar rellevància a un personatge així) i calia apartar-lo i evitar que pensés i actués pel seu compte. I clar, res millor que enviar-lo a Madrid i que faci de ministre de Sanitat, una plaça sense competències (estan totes traspassades a les autonomies), un bon sou, cotxe oficial, bona vida i fer-se notar. Tots hi guanyen: Iceta se’l treu del damunt, i Illa guanya un bon sou per no fotre ni brot. Però…
-Arriba el coronavirus!
-Exacte. I què es pot esperar d’un ministre com Salvador Illa? Doncs el desastre més absolut. La venjança de la història. I saps com acabarà?
-Sí, Pedro Sánchez el mantindrà una temporadeta…
-… i després el farà caure, però no directament, sinó que dirà que “el ministro Illa ha dimitido y desde aquí le damos las gracias por su impecable gestión en la lucha contra el covid-19 y bla bla bla”. Però té un punt a favor: és un tio tan inútil que no ha tingut més remei que fer cas dels tècnics. Si escoltes el que ha dit el Pedro Sánchez, el Pablemos, el Casado o els militars encara podem dir que Illa, dins de la seva inutilitat, ha estat força prudent. Però això no el salvarà: cascarà!
-Com veus la guerra entre govern i estat?
-Com el trist destí d’Espanya que es reprodueix cíclicament. Franco ho deixa tot atado y bien atado. Això vol dir que aquí hi ha hagut una continuïtat del règim i ara ens trobem que les estructures vitals de l’estat, com la judicatura, policia, part dels mitjans de comunicació i monarquia, continuen en mans del franquisme sociològic, que no ha fet la transició. Però tot això salta pels aires amb la segona legislatura d’Aznar i després amb Mariano Rajoy
-Amb Mariano Rajoy?
-Mira Bernat, ara t’explicaré una cosa que em van comentar fa molt de temps a Madrid. Rajoy va cometre una greu equivocació, i és oferir als Sáenz de Santamaría o als Espinosa de Monteros, que els seus avis i besavis ja treballaven per a l’estat, que sortissin a la llum pública, a la foto. Com a bon registrador de la propietat, Rajoy, que és un dropo i un incompetent, va decidir que “aquests que són els que penquen que vinguin amb mi i facin la feina”. I de cop, aquells que eren altíssims funcionaris de l’estat i a qui ningú no havia posat mai rostre, apareixen a la llum pública i sense mascareta. I és així com els catalans veiem en directe el deep state movent-se a plena llum del dia. I clar, això no els ha anat bé perquè s’han vist les vergonyes. Quan la Soraya diu a Barcelona “los hemos decapitado” comet una greu errada. El deep state fa temps que ens volia decapitar, però sense fer soroll. Però quan ho diu algú com Soraya després d’un dinar i amb un cert tuf a alcohol fa que l’independentisme es posi en alerta… i acabi guanyant les eleccions del 21-12 encara que sigui per reacció! Per a què sigui entès: tots sabem que hi ha escriptors que no han escrit mai ni una sola línia i que ho fan uns negres, oi?
-Sí
-Mentre no sabem el nom del negre tot és pura intuïció i especulació. Però un cop surt un d’aquests negres i diu “jo he escrit el llibre de tal i qual” automàticament el negre es queda sense feina i l’escriptor mediàtic perd el respecte i la credibilitat dels seus lectors. I això és el que ha passat amb el deep state, que ara li hem posat rostre i, per tant, té problemes greus perquè ha quedat identificat. S’entén el que vull dir? Ara veus la diferència entre deep state i govern, entre Pérez de los Cobos i Pablo Iglesias, que és la persona a qui més tem el CNI. Escolta, haurem de demanar una altra copeta, no?
-Sí, tu mateix. Escolta, com veus Espanya?
-Té seriosos problemes, però no caurà. Segurament, i com t’he dit moltes vegades, faran abdicar Felipe VI perquè com més merda surti del seu pare més difícil ho té Espanya per justificar una monarquia corrupta i que a sobre va ser posada a dit per un dictador. Els temps no juguen a favor de la monarquia. Espanya va directe al rescat, tot i que s’utilitzaran tot tipus d’eufemismes per dir el contrari, però la sensació de bancarrota hi és. Estem en una mena de final d’etapa que no se sap ben bé com acabarà, i encara menys com serà el nou cicle. I una vegada més Catalunya ha actuat com a palanca de canvi i de manera una mica inconscient, com qui diu sense voler-ho…
-Sí, la sensació és que la situació està molt fotuda
-Observa bé, company: Grècia, Portugal, Itàlia i Espanya estan a la mateixa latitud geogràfica i gairebé espiritual, d’acord? Com és que Portugal i Grècia, dos estats petits i amb molt menys poder que Espanya, han doblegat la corba del coronavirus? Surten a prendre menys vins que nosaltres? No. Es toquen menys que nosaltres? Tampoc. Són més obedients que nosaltres? Ho dubto. Són més simpàtics? No ho sé… No, senzillament van prendre la decisió quinze dies abans, que és precisament el que volia el president Torra
-I per què creus que Espanya i Itàlia van actuar diferent?
-El cas d’Itàlia no és comparable a l’espanyol. Itàlia va ser la porta d’entrada de la covid-19 a Europa, i llavors ningú estava preparat. Però quan els italians ja estaven patint els estralls de la pandèmia i van decidir confinar-se, a Espanya encara s’ho miraven amb una certa actitud xulesca (recordes els aficionats de l’Atlètic de Madrid a Liverpool?). L’Íbex 35, les grans empreses… tota aquesta colla que tenen el mateix discurs que VOX diuen: “ep, ni parlar-ne de tancar Madrid ni d’aturar l’activitat econòmica”. Fins i tot al Fernando Simón se li escapava quan parlava de “presiones”, “ahora no es el momento”… Quan realment era el moment d’actuar el govern no va aconseguir doblegar el poder econòmic. I el resultat de tot això ha estat catastròfic
-Per què creus que Espanya és diferent, en aquest sentit?
-Espanya és un país que enfonsa les seves arrels en el Decret de Nova Planta i té el dret de conquesta sobre la Corona d’Aragó (posa-li el nom que vulguis), Potosí, Rio de la Plata, Cuba… No sap ni ha sabut gestionar aquest final colonial, com sí ho fa Portugal, per exemple, i a sobre no hi ha una llei de punt i final a una dictadura de 40 anys i amb Franco morint al llit. I clar, això no pot anar bé… i no pot acabar bé! Hi ha una elit privilegiada que ha manat sempre, que s’ha repartit el país com si fos el seu cortijo, que es declaren patriotes i tenen els diners a Suïssa i que accepten que hi hagi partits polítics sempre que no molestin gaire ni fiquin el nas en els seus negocis. Aquests són els que manen a Espanya. El problema és que el relleu generacional i les noves tecnologies estan modificant algunes coses, i el deep state està nerviós i actua de manera compulsiva i desordenada
-Recordo en una entrevista que vaig fer a Jorge Verstrynge que em va explicar que la gran herència del franquisme és la por
-Sí, la castració psicològica de la generació dels nostres pares és brutal
-Sí, i la por, hi havia i hi ha molta por…
-Naturalment. Tu saps el que van arribar a patir els nostres avis i pares? I a sobre ara els hem de veure morir sols a les residències per culpa d’una pandèmia… Un desastre! Mira Bernat, parlem clar: França, per exemple, és una República, i això vol dir que tots els ciutadans gaudeixen d’uns drets individuals: fraternitat entre iguals, igualtat entre iguals, llibertat entre iguals.
Què tenim a Espanya? Una monarquia imposada per un dictador, i en una monarquia no hi ha ciutadans, hi ha súbdits. Aquesta és la diferència, i per això no negociaran mai res amb els catalans, perquè amb els súbdits no es negocia. S’entén millor, ara?
-Pessimista?
-No pas, en una batalla el primer que has de saber és amb quin adversari te la jugues, i en aquest sentit l’independentisme està fent un curset accelerat. Ara ja distingim entre govern i estat, que la independència no s’ha de fer per qüestions identitàries sinó per economia i dignitat, que les batalletes partidistes no ens aportaran res (i això la ciutadania ja n’és conscient des de fa temps), que hem de governar bé i que no es pot anar amb el lliri a la mà. Ho he dit abans: fer una independència és una cosa bruta i lletja, i per fer-la ens hem d’embrutar les mans i actuar amb intel·ligència i mala llet. Tot això ara ho estem aprenent. I tenir també en compte que en tot procés d’independència es fan dues passes endavant i quatre enrera, després tot s’accelera i tot s’atura de cop. En definitiva, hem de persistir!
-Urquinaona?
-Jo crec que va anar molt bé. A mi em va treure el cor per la boca perquè familiars directes meus hi van anar i van rebre algun impacte de pilotes de goma. Però en termes generals va ser positiu. Uquinaona, l’Aeroport del Prat i l’AP7 va demostrar que el problema no està resolt i que hi ha milers de persones disposades a jugar-se-la pel país. Clar que va anar bé, són imatges que van donar la volta al món i a més és una carta negociadora que tenim…
-En quin sentit?
-O la taula de negociació va bé o es pot repetir de nou una altra Urquinaona. Així de fàcil. Els de l’altra banda s’ho pensaran millor. És una carta que tenim i que el teu adversari sap que pot tornar a passar…
-Hi haurà tripartit d’esquerres?
-Ho veig molt complicat. Miquel Iceta pactarà abans amb PP, Comuns i Ciudadanos que amb ERC. Ada Colau ja ho ha fet, i si poden hi tornaran. De fet, Iceta no permetrà cap pacte amb els republicans perquè per primera vegada els socialistes veuen amb alarma la penetració d’ERC als seus féus tradicionals i, per tant, estan competint pel mateix espai. Seria un error estratègic per part dels dos partits. Ara bé, no se sap mai…
[..]
-Els nostres pares havien estat educats en la resistència,
els de la nostra generació en la del combat perquè érem quatre gats,
i els nostres fills han estat educats per guanyar.
Estan educats en la cultura de la victòria, i per tant, només s’implicaran si l’independentisme és un projecte engrescador i guanyador. No ho oblidis mai, això…
-No ho oblidaré mai. Bé, ho deixem aquí?
-Espera, abans et vull fer un petit reconeixement i vull que en deixis constància
-No m’espantis, perquè quan comencen els homenatges vol dir que em veus fotut…
-Home, no fas precisament bona cara, però et reconec una cosa que sempre m’has dit i que amb el temps crec que l’has encertada de ple:
la majoria d’independències arriben pel col·lapse del teu adversari, i Espanya està col·lapsant. En els estats que funcionen i van bé (Regne Unit, Canadà) és més difícil ser independentista i que l’independentisme guanyi un referèndum. Ep, i sovint els partits independentistes governen aquestes nacions, però una cosa és governar perquè la ciutadania fa un vot útil (sempre exigirà més competències un partit independentista que no pas una sucursal socialista) i una altra de molt diferent guanyar un referèndum. Ser membre del Regne Unit encara és motiu d’orgull, però en canvi aquí… Coneixes algun independentista que hagi tirat enrera? Ni un!
-Em sento molt afalagat per aquest reconeixement… ha ha ha!!!
-Encara tinc uns minuts i queda una miqueta de vi a la copa, per tant, podem continuar una estona…
-I tant. Digues, què em vols comentar?
-Apaga la gravadora, que tu i jo hem de parlar d’algunes coses…
Bernat Deltell. Entrevista feta el divendres 29 de maig de 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada