dissabte, 28 de març del 2020
dimecres, 25 de març del 2020
Coronavirus: les dades d'avui dimecres 25 de març
Avui a primera hora del matí s'ha filtrat a Vilaweb un document del departament de Salud on indicava
que el pic de contagis seria entre el 24 i 28 d'abril, és a dir, d'aquí un mes i que un cop baixi la corba encara haurem d'estar confinats per a contenir una possible segona onada de contagis.
Altres dades:
L'Estat Espanyol supera els morts de la Xina i arriba als 3.434
Aquesta és la situació actual (fil)
que el pic de contagis seria entre el 24 i 28 d'abril, és a dir, d'aquí un mes i que un cop baixi la corba encara haurem d'estar confinats per a contenir una possible segona onada de contagis.
Altres dades:
L'Estat Espanyol supera els morts de la Xina i arriba als 3.434
L’estat espanyol ha superat la Xina en el nombre de morts pel coronavirus 2019, després d’haver sumat 738 noves morts en un dia, segons que ha informat el Ministeri de Sanitat. La Xina ha registrat fins ara 3.281 morts i 81.218 casos. En total, Espanya registra 47.610 casos (7.934 més que ahir) i 3.434 morts (738 més que ahir). Hi ha 3.166 pacients que han necessitat UCI i 5.367 altes (1.573 més que ahir). La Comunitat de Madrid continua essent la més afectada, amb 14.597 casos confirmats i 1.825 morts.
Segons les xifres globals que ha actualitzat la Universitat Johns Hopkins, la pandèmia s’ha estès a 170 països i territoris, amb un total de 424.048 contagis registrat, 18.947 víctimes mortals i 109.145 pacients recuperats.
Les dades de Joe BrewAquesta és la situació actual (fil)
diumenge, 22 de març del 2020
Coronavirus: les dades diàries de morts per regió europea (Le Grand Continent) 22 març
Le Grand Continent fa un seguiment diari del coronavirus mitjançant un nou apartat
Ens fixarem en la segona dada: els morts (decées)
Creiem que és més objectiu fixar-nos en el nombre de morts, que és una dada més fiable.
Més dades: WordOfMeters
Ens fixarem en la segona dada: els morts (decées)
Creiem que és més objectiu fixar-nos en el nombre de morts, que és una dada més fiable.
Més dades: WordOfMeters
dissabte, 21 de març del 2020
Coronavirus: les dades diàries de morts per regió europea(segons Le Grand Continent)
Le Grand Continent fa un seguiment del coronavirus mitjançant un nou apartat creat expressament i actualitzat cada dia.
Fa uns dies el vam començar a seguir però van parar. Era de colors viurs, ara han passat a marronosos i només ens vam en els casos de coronavirus a Europa per cada 100.000 habitants (100k)
Donat que cada país pot tenir barems diferents per a computar els casos, o fer més o menys testos a la població, creiem que és més objectiu fixar-nos en el nombre de morts, que és una dada més fiable.
Ens hem fixat només en les zones més marcadades de Itàlia (centre, nord-est i nord-oest) i les de l'estat espanyol (est, nord-est, centre i Comunitat de Madrid)
Anirem seguint-ne l'evolució en un full de càlcul
divendres, 20 de març del 2020
Coronavirus: prediccions per la setmana vinent (Joe Brew)
Predicció de Joe Brew.
(Twitter divendres 20 de març)
Encara que restringim el model per tenir només en compte els dies 16-19 (dies una mica "millor"), segueix essent una situació molt seriosa:
-Divendres (aquesta nit): 1270 (1326 casos reals +56) +4%
-Nit de dissabte (21 març): 1622 (1720 casos reals +98) + 6% -Diumenge: 2072 (2182 casos reals +110) + 5% -Dilluns: 2646 (2696 casos reals +50) + 1,8%
. . Dijous (26 març) a las 21:00h (4858 casos reals -653) - 11,7%
5511
-Nit de dissabte (21 març): 1622 (1720 casos reals +98) + 6% -Diumenge: 2072 (2182 casos reals +110) + 5% -Dilluns: 2646 (2696 casos reals +50) + 1,8%
. . Dijous (26 març) a las 21:00h (4858 casos reals -653) - 11,7%
5511
Coronavirus: què fer amb un pacient amb coronavirus a casa?
Font: LaVanguardia
Tot i que són consells de sentit comú, LaVanguardia n'ha fet una guia visual amb animacions per a fer-la més entenedora. Nosaltres n'hem capturat les parts principals
Tot i que són consells de sentit comú, LaVanguardia n'ha fet una guia visual amb animacions per a fer-la més entenedora. Nosaltres n'hem capturat les parts principals
dijous, 19 de març del 2020
Coronavirus: dades d'ahir 18 de març a Europa
Un dia més, en François Hublet actualitza el seu mapa de Datawrapper amb les dades de casos de coronavirus per regió i per 100.000 habitants
Itàlia
En destaquen tres parts:
la central amb 32 casos per 100k habitants,
nord-est, amb 77 casos i nord-oest amb 131
A l'Estat Espanyol, ho ha dividit en Est, 19 casos, nord-est, 45
centre amb 28 i Comunitat de Madrid amb 85 (superant la segona i tercera regió d'Itàlia)
Itàlia
En destaquen tres parts:
la central amb 32 casos per 100k habitants,
nord-est, amb 77 casos i nord-oest amb 131
A l'Estat Espanyol, ho ha dividit en Est, 19 casos, nord-est, 45
centre amb 28 i Comunitat de Madrid amb 85 (superant la segona i tercera regió d'Itàlia)
dimecres, 18 de març del 2020
Coronavirus: prediccions (Àlex Arenas)
La majoria de la gent va conèixer l'Àlex Arenas, físic i professor de ciències de la computació i matemàtiques de la URV arran de la seva intervenció al programa FAQSTV3 del dissabte, 14 de març.
Segons aquesta entrevista de Vilaweb s'havien contemplat 3 escenaris: no fer res, restricció de mobilitat però es permet anar a la feina (l'ACTUAL) i restricció total.
En el segon escenari, els 5.000 llits de la UCI se saturaran el 25 de març, d'aquí una setmana.
Si no s'hagués fet res, el mateix dia hi hauria 4 vegades més de casos: 20.000
En el tercer escenari (restricció de mobilitat total), s'arribaria a la meitat 2.500 (50% dels recursos)
El temps ho dirà
Coronavirus, més gràfics (casos per 100k habitants per regions)
Cliqueu aquí per a veure les dades de cada regió
De color vermell són els nombre de casos per 100.000 habitants
Coronavirus, dades d'avui dimecres 18 de març
Font: elNacional
Avui dimecres 18 de març som el 23è dia amb coronavirus a Catalunya, comptant des del 25 de febrer.
Hem afegit algunes fletxes amb dades més importants d'aquell dia.
JOE BREW (Vilaweb)
Una vegada més, seguim en Joe Brew, les seves dades són una mina
L’estat espanyol és el segon amb més casos actius de la Covid-19, segons dades WorldoMeters. Ara mateix a Espanya hi ha 12.206 persones infectades pel coronavirus 2019 i només Itàlia té més contagiats, 26.062. Per darrere, se situen l’Iran (10.837), Alemanya (10.020), la Xina (8.043), els EUA (7.079) i l’estat francès (6.953).
Avui dimecres 18 de març som el 23è dia amb coronavirus a Catalunya, comptant des del 25 de febrer.
Hem afegit algunes fletxes amb dades més importants d'aquell dia.
JOE BREW (Vilaweb)
Una vegada més, seguim en Joe Brew, les seves dades són una mina
L’estat espanyol és el segon amb més casos actius de la Covid-19, segons dades WorldoMeters. Ara mateix a Espanya hi ha 12.206 persones infectades pel coronavirus 2019 i només Itàlia té més contagiats, 26.062. Per darrere, se situen l’Iran (10.837), Alemanya (10.020), la Xina (8.043), els EUA (7.079) i l’estat francès (6.953).
dilluns, 16 de març del 2020
La Covid-19, avantsala de la dictadura? (Joan-Josep Resina, Vilaweb)
Dels articles d'avui, em quedo amb aquest de Joan Ramon Resina
La ràpida expansió de la Covid-19 ha posat en evidència els dèficits en el relat de la globalització. Refutant els entusiastes de la globalitat quan profetitzaven la desaparició de les fronteres, la pandèmia les torna a aixecar. Davant el tòpic del govern mundial i el centre de decisió únic, el reflex d’abordar el problema allà on hi ha l’emergència demostra que els entrebancs sovint es resolen millor localment que no pas des de instàncies més abstractes.
Als Estats Units, les projeccions del Centre pel Control i Prevenció de les Malalties indiquen una possibilitat d’infecció de 160 a 214 milions de persones i de 200.000 a 1,7 milions de morts pel coronavirus. Els experts van arribar a aquestes xifres el 28 de febrer i, tot i ser de màxims, es consideren possibles.
Per tant, aconsellaven una intervenció radical en el reforçament i desplegament del sistema de detecció i prevenció de malalties. Però el Grup de Treball del Coronavirus de la Casa Blanca, havent participat en la conferència en què van establir-se els escenaris possibles, els ha mantinguts en secret i no sols no n’ha informat el públic, sinó que no ha pres les mesures indicades per a alentir la difusió de la malaltia. Havent esventrat la sanitat pública durant la legislatura, la Casa Blanca malament pot ara preparar el país per a l’allau d’infectats que podria esclafar el sistema sanitari. Arran de la inoperància del govern federal, han hagut de ser les administracions locals, les institucions privades i les comunitats que s’avancessin a prendre mesures i informar la gent.
La situació emergent demostra la virtut de la subsidiarietat, però cal afegir-hi encara que les conseqüències d’equivocar-se són menors quan les decisions es prenen per jurisdiccions relativament petites que no pas quan una sola persona decideix per milions. No costa gaire d’entendre. Decidir sobre el terreny permet de prendre les mesures amb coneixement de la situació i coresponsabilitzar-ne la comunitat. Per contra, com més dilatada sigui la jurisdicció i més gran el nombre d’interessos afectats, més vacil·lació a alterar la rutina. Un portaavions vira amb més dificultat que no una llanxa motora.
Hom podria creure que el pànic que originen les epidèmies adoba el terreny per a la dictadura. Des del cèlebre discurs de Donoso Cortés que la dictadura va lligada a l’estat d’excepció i res més útil per a declarar-lo que una bona pandèmia. Però, tot i que les dictadures es vanten de ser més expeditives que no la democràcia, aparentment debilitada per les formes deliberatives i el repartiment del poder, el saldo històric és favorable a la democràcia.
Ara mateix la Xina aprofita la presumpta estabilització del coronavirus per a fer propaganda. Però encara que les dades fossin verificables –i és característic d’una dictadura que no ho siguin–, no s’hauria de perdre de vista que l’ocasió que el virus s’estengués per tot el país i saltés les fronteres fou la censura del primer brot i la resistència inicial del govern d’isolar Wuhan. Ara sabem que el primer cas aparegué un mes abans que no s’havia dit oficialment.
A l’Iran la dictadura dels aiatol·làs tampoc no sembla que hagi frenat el contagi. I, pel que fa a Espanya, s’ha tornat a demostrar la ineficiència del centralisme. Més preocupat de la imatge que no pas d’aprofitar la lliçó d’Itàlia, el govern de l’estat espanyol ha evitat d’aïllar el principal focus de la infecció, que sens dubte és la capital del regne. Amb la seva passivitat, Pedro Sánchez ha permès que els il·lustrats i solidaris habitants de la capital, sortint com en un cap de setmana qualsevol, escampessin el virus, preferentment en direcció als Països Catalans, on tenen les ‘seves’ platges. Quan finalment Sánchez s’ha trobat obligat a sortir d’aquesta passivitat, no ha aïllat pas els principals focus de contagi, com exigia el sentit comú. Ha preferit atiar la por, decretant l’estat d’alarma, eufemisme de l’estat d’excepció, per assumir tots els poders, com un petit dictador. Amb aquest cop de puny, que suspèn de facto les garanties constitucionals i esborra definitivament la ficció de l’estat de les autonomies, Sánchez simula una energia que li ha faltat en tot moment i que manlleva de la més rància tradició espanyola, com ho demostra la satisfacció de la ultradreta.
Fins aquí l’escepticisme recolza en l’experiència. Més enllà comencen les teories conspiratives, que sorgeixen en totes les crisis i s’alimenten de la desconfiança latent en la democràcia. Sovint la democràcia és corcada per una inconfessa creença en la superioritat de l’autoritarisme i un símptoma d’aquest biaix és la idolatria de l’eficàcia. Al capdavall, les institucions democràtiques són les que, pel fet de garantir la llibertat de premsa, ofereixen un flanc a la crítica. És fins a un cert punt lògic, doncs, que aquestes institucions siguin objecte de sospita. Si l’euro baixa és perquè els Estats Units volen ensorrar la Unió Europea, la crisi econòmica del 2008 fou provocada, les torres bessones les dinamità el govern de George W. Bush, la sida fou dissenyada per eliminar la població homosexual, l’Ebola per frenar l’explosió demogràfica de l’Àfrica i el coronavirus per a restringir les llibertats i avançar l’agenda de la dictadura mundial. Ja només falta que algú assenyali els responsables del complot perquè s’activi el mecanisme psicològic que en altre temps portà a les massacres dels jueus acusats d’enverinar els pous i les fonts.
Però potser no cal, perquè ja hi ha un dolent oficial per a tots els usos i res no és més fàcil que vincular les seves barbaritats amb la teoria del complot. Dimecres passat, durant el discurs a la nació, Trump anomenà el coronavirus una malaltia estrangera, relacionant-la de manera gens subtil amb totes les coses que la seva administració ha declarat enemigues: la immigració, les importacions de productes, els acords internacionals com NAFTA o el Tractat de París. Trump no és solament una personalitat detestable; és el moment d’inflexió de la política del país que més ha promogut la globalització. És massa fàcil d’atribuir el seu tomb nacionalista al caràcter narcisista o al culte que li reten els seus addictes. Des d’aquesta perspectiva, el coronavirus és un regal del cel, perquè confirma la teoria de l’amenaça exterior i abona la seva dèria de tancar les fronteres. Si l’epidèmia acaba essent una catàstrofe econòmica i no sols sanitària, al novembre Trump podrà passar-ho pel sedàs de la seva ideologia: Ho veieu? Allò que ve de fora és dolent i jo us en guardo. Les eleccions vinents seran, en bona part, un plebiscit sobre la globalització. El candidat demòcrata, si acaba essent Joe Biden, voldrà tornar a posar el rellotge a l’hora d’Obama, recuperar els acords revocats per Trump i oferir la seva versió de ‘America is back’.
De tan simple com és, el discurs de Trump és perfectament ximple. Però també és ximple aclucar-se d’ulls a una realitat que, lluny de ser un cigne negre, per dir-ho en el llenguatge de Wall Street, podria ser l’avançament d’unes altres catàstrofes que emergiran a mesura que la població mundial continuï concentrant-se en megalòpolis i que la destrucció d’hàbitat natural acosti la fauna portadora de virus desconeguts als éssers humans. Durant aquestes darreres dècades, l’escurçament de les distàncies i la generalització dels viatges han multiplicat l’aparició de malalties infeccioses que es difonen a una velocitat sorprenent.
Però Trump no és l’únic que reacciona amb desconfiança a l’estranger. L’espai Schengen tampoc no ha estat capaç de suportar la sotragada. Els països van tancant les fronteres i restablint la condició d’estrangeria els uns envers els altres. Als controls de carreteres es discriminen els ciutadans europeus segons la nacionalitat. Avui un italià és menys europeu que no un austríac o un alemany en comparació amb unes quantes setmanes enrere. Incapaços de coordinar-se entre ells, els governs han deixat passar el temps, creient que el virus entenia en nacionalitats i s’aturaria al pas del Brenner. Al final, juntament amb els interessos nacionals, s’han acabat imposant els criteris nacionals i els estats han tancat escoles i espais públics, mentre que la suposada unitat de mercat no ha impedit de posar barreres nacionals als subministraments necessaris per a afrontar la crisi.
D’aquesta crisi se n’hauria de treure una lliçó que, ara com ara, sembla que els governs no vulguin aprendre. Que la globalització sigui irreversible no implica que el poder s’hagi de concentrar en governs centrals, en realitat centrípets, que com més va més tendeixen a la dictadura. Les decisions prudents per a mitigar l’epidèmia les han preses institucions autònomes i administracions descentralitzades abans no ho fessin els governs. Als Estats Units, moltes universitats i districtes escolars s’han avançat de molts dies al decret d’emergència nacional de Trump. També ho han fet empreses, corporacions i sales d’espectacles, malgrat les pèrdues econòmiques que els pugui reportar la restricció o ajornament de l’activitat. La iniciativa d’aquestes institucions per a alentir el contagi, com la del president Torra per a tancar Catalunya, prova la importància de contrapesar la globalització amb mecanismes democràtics d’actuació autònoma.
Si la globalització representa la capacitat de les empreses multinacionals de subjugar els estats, anul·lant les restriccions als fluxos de capital i de persones, a la deslocalització, a la derogació de les normatives del treball i del consum i a l’evasió fiscal, llavors hauria de comportar un apoderament local commensurable per a corregir-ne o modular-ne els efectes negatius. El president Torra s’ha avançat al president espanyol en el deure de delimitar la infecció. La naturalesa de l’estat espanyol feia preveure una negativa de Sánchez a secundar Torra, car acceptar la iniciativa de la Generalitat implicaria repetir la impressió d’eficàcia que l’administració catalana va oferir l’agost del 2017 enfront del desori del govern central. Però mentre Sánchez, més preocupat de manar que no pas de salvar vides, refusa de prendre i deixar prendre les mesures oportunes, Espanya s’enfonsa en un caos més profund que Itàlia i desarma els arguments dels qui encara creuen raonable compartir la seva inguarible ignomínia.
La ràpida expansió de la Covid-19 ha posat en evidència els dèficits en el relat de la globalització. Refutant els entusiastes de la globalitat quan profetitzaven la desaparició de les fronteres, la pandèmia les torna a aixecar. Davant el tòpic del govern mundial i el centre de decisió únic, el reflex d’abordar el problema allà on hi ha l’emergència demostra que els entrebancs sovint es resolen millor localment que no pas des de instàncies més abstractes.
Als Estats Units, les projeccions del Centre pel Control i Prevenció de les Malalties indiquen una possibilitat d’infecció de 160 a 214 milions de persones i de 200.000 a 1,7 milions de morts pel coronavirus. Els experts van arribar a aquestes xifres el 28 de febrer i, tot i ser de màxims, es consideren possibles.
Per tant, aconsellaven una intervenció radical en el reforçament i desplegament del sistema de detecció i prevenció de malalties. Però el Grup de Treball del Coronavirus de la Casa Blanca, havent participat en la conferència en què van establir-se els escenaris possibles, els ha mantinguts en secret i no sols no n’ha informat el públic, sinó que no ha pres les mesures indicades per a alentir la difusió de la malaltia. Havent esventrat la sanitat pública durant la legislatura, la Casa Blanca malament pot ara preparar el país per a l’allau d’infectats que podria esclafar el sistema sanitari. Arran de la inoperància del govern federal, han hagut de ser les administracions locals, les institucions privades i les comunitats que s’avancessin a prendre mesures i informar la gent.
La situació emergent demostra la virtut de la subsidiarietat, però cal afegir-hi encara que les conseqüències d’equivocar-se són menors quan les decisions es prenen per jurisdiccions relativament petites que no pas quan una sola persona decideix per milions. No costa gaire d’entendre. Decidir sobre el terreny permet de prendre les mesures amb coneixement de la situació i coresponsabilitzar-ne la comunitat. Per contra, com més dilatada sigui la jurisdicció i més gran el nombre d’interessos afectats, més vacil·lació a alterar la rutina. Un portaavions vira amb més dificultat que no una llanxa motora.
Hom podria creure que el pànic que originen les epidèmies adoba el terreny per a la dictadura. Des del cèlebre discurs de Donoso Cortés que la dictadura va lligada a l’estat d’excepció i res més útil per a declarar-lo que una bona pandèmia. Però, tot i que les dictadures es vanten de ser més expeditives que no la democràcia, aparentment debilitada per les formes deliberatives i el repartiment del poder, el saldo històric és favorable a la democràcia.
Ara mateix la Xina aprofita la presumpta estabilització del coronavirus per a fer propaganda. Però encara que les dades fossin verificables –i és característic d’una dictadura que no ho siguin–, no s’hauria de perdre de vista que l’ocasió que el virus s’estengués per tot el país i saltés les fronteres fou la censura del primer brot i la resistència inicial del govern d’isolar Wuhan. Ara sabem que el primer cas aparegué un mes abans que no s’havia dit oficialment.
A l’Iran la dictadura dels aiatol·làs tampoc no sembla que hagi frenat el contagi. I, pel que fa a Espanya, s’ha tornat a demostrar la ineficiència del centralisme. Més preocupat de la imatge que no pas d’aprofitar la lliçó d’Itàlia, el govern de l’estat espanyol ha evitat d’aïllar el principal focus de la infecció, que sens dubte és la capital del regne. Amb la seva passivitat, Pedro Sánchez ha permès que els il·lustrats i solidaris habitants de la capital, sortint com en un cap de setmana qualsevol, escampessin el virus, preferentment en direcció als Països Catalans, on tenen les ‘seves’ platges. Quan finalment Sánchez s’ha trobat obligat a sortir d’aquesta passivitat, no ha aïllat pas els principals focus de contagi, com exigia el sentit comú. Ha preferit atiar la por, decretant l’estat d’alarma, eufemisme de l’estat d’excepció, per assumir tots els poders, com un petit dictador. Amb aquest cop de puny, que suspèn de facto les garanties constitucionals i esborra definitivament la ficció de l’estat de les autonomies, Sánchez simula una energia que li ha faltat en tot moment i que manlleva de la més rància tradició espanyola, com ho demostra la satisfacció de la ultradreta.
Fins aquí l’escepticisme recolza en l’experiència. Més enllà comencen les teories conspiratives, que sorgeixen en totes les crisis i s’alimenten de la desconfiança latent en la democràcia. Sovint la democràcia és corcada per una inconfessa creença en la superioritat de l’autoritarisme i un símptoma d’aquest biaix és la idolatria de l’eficàcia. Al capdavall, les institucions democràtiques són les que, pel fet de garantir la llibertat de premsa, ofereixen un flanc a la crítica. És fins a un cert punt lògic, doncs, que aquestes institucions siguin objecte de sospita. Si l’euro baixa és perquè els Estats Units volen ensorrar la Unió Europea, la crisi econòmica del 2008 fou provocada, les torres bessones les dinamità el govern de George W. Bush, la sida fou dissenyada per eliminar la població homosexual, l’Ebola per frenar l’explosió demogràfica de l’Àfrica i el coronavirus per a restringir les llibertats i avançar l’agenda de la dictadura mundial. Ja només falta que algú assenyali els responsables del complot perquè s’activi el mecanisme psicològic que en altre temps portà a les massacres dels jueus acusats d’enverinar els pous i les fonts.
Però potser no cal, perquè ja hi ha un dolent oficial per a tots els usos i res no és més fàcil que vincular les seves barbaritats amb la teoria del complot. Dimecres passat, durant el discurs a la nació, Trump anomenà el coronavirus una malaltia estrangera, relacionant-la de manera gens subtil amb totes les coses que la seva administració ha declarat enemigues: la immigració, les importacions de productes, els acords internacionals com NAFTA o el Tractat de París. Trump no és solament una personalitat detestable; és el moment d’inflexió de la política del país que més ha promogut la globalització. És massa fàcil d’atribuir el seu tomb nacionalista al caràcter narcisista o al culte que li reten els seus addictes. Des d’aquesta perspectiva, el coronavirus és un regal del cel, perquè confirma la teoria de l’amenaça exterior i abona la seva dèria de tancar les fronteres. Si l’epidèmia acaba essent una catàstrofe econòmica i no sols sanitària, al novembre Trump podrà passar-ho pel sedàs de la seva ideologia: Ho veieu? Allò que ve de fora és dolent i jo us en guardo. Les eleccions vinents seran, en bona part, un plebiscit sobre la globalització. El candidat demòcrata, si acaba essent Joe Biden, voldrà tornar a posar el rellotge a l’hora d’Obama, recuperar els acords revocats per Trump i oferir la seva versió de ‘America is back’.
De tan simple com és, el discurs de Trump és perfectament ximple. Però també és ximple aclucar-se d’ulls a una realitat que, lluny de ser un cigne negre, per dir-ho en el llenguatge de Wall Street, podria ser l’avançament d’unes altres catàstrofes que emergiran a mesura que la població mundial continuï concentrant-se en megalòpolis i que la destrucció d’hàbitat natural acosti la fauna portadora de virus desconeguts als éssers humans. Durant aquestes darreres dècades, l’escurçament de les distàncies i la generalització dels viatges han multiplicat l’aparició de malalties infeccioses que es difonen a una velocitat sorprenent.
Però Trump no és l’únic que reacciona amb desconfiança a l’estranger. L’espai Schengen tampoc no ha estat capaç de suportar la sotragada. Els països van tancant les fronteres i restablint la condició d’estrangeria els uns envers els altres. Als controls de carreteres es discriminen els ciutadans europeus segons la nacionalitat. Avui un italià és menys europeu que no un austríac o un alemany en comparació amb unes quantes setmanes enrere. Incapaços de coordinar-se entre ells, els governs han deixat passar el temps, creient que el virus entenia en nacionalitats i s’aturaria al pas del Brenner. Al final, juntament amb els interessos nacionals, s’han acabat imposant els criteris nacionals i els estats han tancat escoles i espais públics, mentre que la suposada unitat de mercat no ha impedit de posar barreres nacionals als subministraments necessaris per a afrontar la crisi.
D’aquesta crisi se n’hauria de treure una lliçó que, ara com ara, sembla que els governs no vulguin aprendre. Que la globalització sigui irreversible no implica que el poder s’hagi de concentrar en governs centrals, en realitat centrípets, que com més va més tendeixen a la dictadura. Les decisions prudents per a mitigar l’epidèmia les han preses institucions autònomes i administracions descentralitzades abans no ho fessin els governs. Als Estats Units, moltes universitats i districtes escolars s’han avançat de molts dies al decret d’emergència nacional de Trump. També ho han fet empreses, corporacions i sales d’espectacles, malgrat les pèrdues econòmiques que els pugui reportar la restricció o ajornament de l’activitat. La iniciativa d’aquestes institucions per a alentir el contagi, com la del president Torra per a tancar Catalunya, prova la importància de contrapesar la globalització amb mecanismes democràtics d’actuació autònoma.
Si la globalització representa la capacitat de les empreses multinacionals de subjugar els estats, anul·lant les restriccions als fluxos de capital i de persones, a la deslocalització, a la derogació de les normatives del treball i del consum i a l’evasió fiscal, llavors hauria de comportar un apoderament local commensurable per a corregir-ne o modular-ne els efectes negatius. El president Torra s’ha avançat al president espanyol en el deure de delimitar la infecció. La naturalesa de l’estat espanyol feia preveure una negativa de Sánchez a secundar Torra, car acceptar la iniciativa de la Generalitat implicaria repetir la impressió d’eficàcia que l’administració catalana va oferir l’agost del 2017 enfront del desori del govern central. Però mentre Sánchez, més preocupat de manar que no pas de salvar vides, refusa de prendre i deixar prendre les mesures oportunes, Espanya s’enfonsa en un caos més profund que Itàlia i desarma els arguments dels qui encara creuen raonable compartir la seva inguarible ignomínia.
diumenge, 15 de març del 2020
Coronavirus: dades de diumenge 15 de març 11.30h (Vilaweb)
Font Vilaweb: La xifra de morts a l’estat salta a 288, de les quals 213 a Madrid, que continua sense estar tancada
Basat en el document del Ministerio de Sanidad (PDF) de les 11.30h
[..]
ELABORACIÓ PRÒPIA D'AQUEST BLOC
Hem calculat el percentatge de morts en relació als infectats (document del Ministerio de les 11h30m)
En aquests moments Catalunya té un índex de mortalitat de l'1,2%, les Illes Balears un 3,57%, el País Basc un 3,65% i Madrid un 6,01%
Basat en el document del Ministerio de Sanidad (PDF) de les 11.30h
[..]
Actualització:
Hores després que el Ministeri de Sanitat donés aquestes dades, el Departament de Salut actualitzava les dades a Catalunya, i informa que en les últimes hores han mort quatre persones amb el coronavirus 2019 relacionades amb el brot d’Igualada. Es tracta d’una dona, de 71 anys,
una de 77;
un home de 92
i un altre de 71 anys,
tots ells amb factors de risc associat.
D’ençà que va començar la pandèmia, ja són dotze les persones que han mort a Catalunya, set de les quals a Igualada. Igualada sí que està tancada.
una de 77;
un home de 92
i un altre de 71 anys,
tots ells amb factors de risc associat.
D’ençà que va començar la pandèmia, ja són dotze les persones que han mort a Catalunya, set de les quals a Igualada. Igualada sí que està tancada.
Les xifres de morts als Països Catalans serien, per tant, 18 (12 a Catalunya, 5 al País Valencià i 1 a les Illes) i a l’estat espanyol, 292, de les quals 213 a Madrid.
ELABORACIÓ PRÒPIA D'AQUEST BLOC
Hem calculat el percentatge de morts en relació als infectats (document del Ministerio de les 11h30m)
En aquests moments Catalunya té un índex de mortalitat de l'1,2%, les Illes Balears un 3,57%, el País Basc un 3,65% i Madrid un 6,01%
dissabte, 14 de març del 2020
Coronavirus: dades en directe
Joe Selanikio té una pàgina web amb moltíssimes dades al moment del Corona Virus
Una de les que m'ha sorprès és la relació d'infectats per cada 100.000 habitants:
La primera és Itàlia, la segona és Noruega (que se'n parla poc), seguida de Corea del Sud, Suïssa, Iran i Espanya (6a posició), França i Alemanya.
Les dades d'Europa
Dades al món
Cliqueu per ampliar
Una de les que m'ha sorprès és la relació d'infectats per cada 100.000 habitants:
La primera és Itàlia, la segona és Noruega (que se'n parla poc), seguida de Corea del Sud, Suïssa, Iran i Espanya (6a posició), França i Alemanya.
Les dades d'Europa
Dades al món
Cliqueu per ampliar
Coronavirus: les dades de Joe Brew (2020-03-14)
En Joe Brew és analista de dades. Avui has fet una sèrie de tuits molt interessants.
Un dels que ha fet a la tarda és aquest
DataBrew: Dades del Coronavirus comparant Catalunya i Madrid (s'actualitza un cop al dia)
Això vol dir que si portéssim els mateixos dies que Madrid, estaríem pitjor.
Però hi ha esperança si canviem i prenem mesures.
El primer ministre italià, Mateo Renzi també va fer un tuit
Això indica que anem pitjor que Itàlia en el mateix moment
Un dels que ha fet a la tarda és aquest
DataBrew: Dades del Coronavirus comparant Catalunya i Madrid (s'actualitza un cop al dia)
Això vol dir que si portéssim els mateixos dies que Madrid, estaríem pitjor.
Però hi ha esperança si canviem i prenem mesures.
El primer ministre italià, Mateo Renzi també va fer un tuit
Això indica que anem pitjor que Itàlia en el mateix moment
Coronavirus: què en diuen els científics avui? Ramon y Cajal
Font original: ElPaís
Santiago Moreno es jefe de servicio de enfermedades infecciosas en el Ramón y Cajal de Madrid, uno de los grandes hospitales públicos con los que el Sistema Nacional de Salud (SNS) está haciendo frente a la epidemia del coronavirus
Santiago Moreno es jefe de servicio de enfermedades infecciosas en el Ramón y Cajal de Madrid, uno de los grandes hospitales públicos con los que el Sistema Nacional de Salud (SNS) está haciendo frente a la epidemia del coronavirus
Pregunta. Usted escribió hace dos días en este diario que ya no es posible detener el virus y que el objetivo es ralentizar su expansión. ¿En qué punto estamos?
Respuesta. Aún en la fase de crecimiento exponencial. Mucha gente se ha infectado en los últimos días y desarrollará síntomas en los próximos. Han sido días en los que cada vez había más infectados que se movían sin medidas de distanciamiento social. Pero hoy he visto imágenes del centro de Madrid muy vacías y tengo la impresión de que ha empezado a calar el mensaje de que es hora de ser solidarios y que hay que evitar contagiarse para no transmitir la enfermedad. Con este cambio de mentalidad y las medidas que se están adoptando, deberíamos notar los efectos en cuatro o cinco semanas.
P. ¿Tanto? Pensaba que iba a decir dos semanas, cumplido el plazo máximo de incubación...
R. No, porque primero saldrán los contagios recientes y luego las transmisiones secundarias que seguirán produciéndose estos días. Partimos de niveles muy altos.
Imagino que se refiere a las zonas de mayor incidencia, como Madrid. ¿Y allí donde es menor?
Dependerá de las medidas que se tomen. Sería un error pensar que como tienen pocos casos no las necesitan. Si actúan así, es muy probable que acaben con muchos infectados. Pero si aprovechan la suerte de que no les ha llegado el virus con tanta intensidad e instauran las mismas precauciones, pasarán la epidemia más suave.
¿En qué medidas piensa?
Todas las que reduzcan el contacto: aglomeraciones, espectáculos, bares, restaurantes...Los transportes son un foco de contagio, pero hay algunos que no pueden pararse porque hay quien los sigue necesitando. Aquí entra más la responsabilidad personal. Si no es imprescindible, no viajes, y menos en transporte público.
Todas las que reduzcan el contacto: aglomeraciones, espectáculos, bares, restaurantes...Los transportes son un foco de contagio, pero hay algunos que no pueden pararse porque hay quien los sigue necesitando. Aquí entra más la responsabilidad personal. Si no es imprescindible, no viajes, y menos en transporte público.
Uno de los elementos críticos de la epidemia son los hospitales. ¿Cómo están? Estamos elaborando planes de contingencia con tres objetivos.
Uno, tener camas de hospitalización suficientes para los ingresos. Por seguridad, deben estar en zonas específicas del hospital.
Dos, disponer de camas de UCI para los pacientes más graves. Y, por último, lo que está resultando más difícil: la ventilación mecánica, que es lo que puede precisar un paciente con neumonía grave. Ahora mismo nos hacen falta y no nos suministran porque no hay en el mercado.
Uno, tener camas de hospitalización suficientes para los ingresos. Por seguridad, deben estar en zonas específicas del hospital.
Dos, disponer de camas de UCI para los pacientes más graves. Y, por último, lo que está resultando más difícil: la ventilación mecánica, que es lo que puede precisar un paciente con neumonía grave. Ahora mismo nos hacen falta y no nos suministran porque no hay en el mercado.
¿Pero están sobrecargados?Evidentemente. Si cada día ingresan 20 o 30 pacientes con coronavirus, es inevitable. De momento, el sistema sanitario aún puede afrontar la situación de forma adecuada, pero si no se toman medidas drásticas corremos el grave riesgo de que el sistema colapse.
Los planes de contingencia, ¿no se preparan antes?En general, se hace a medida que surgen los problemas. Cada mañana nos reunimos y adoptamos soluciones a las situaciones que van surgiendo. Eso no se puede hacer antes. Si la pregunta es si se podría haber diseñado previamente una mejor respuesta global del sistema, la respuesta es que quizá sí.
Los datos de contagio entre profesionales sanitarios ¿no le parecen preocupantes?En mi hospital hay 15 profesionales contagiados y 190 están en casa aislados. Es evidente que son más de los que quisiéramos.
¿Cada contagio no denota un fallo del sistema?No siempre. Hay veces que puede ser inevitable, sobre todo al principio, cuando pensábamos que el coronavirus sería algo mucho menos frecuente. Hemos tenido enfermos con síntomas atípicos, contagios por visitas a los enfermos... No sé en qué medida es un fallo del sistema no haber evitado estos contagios. Algunos, seguro que sí, pero no todos. Dicho esto, podemos también pensar que el personal sanitario tendría que ir en todo momento con mascarilla. Sería algo razonable si pensamos que pueden toparse con un foco inesperado.
¿Ha fallado algo si tenemos en cuenta que mientras todos mirábamos a China se nos ha colado el virus y no nos hemos dado cuenta de la dimensión del problema hasta ahora?Si volviéramos atrás, tendríamos que hacer muchas cosas de forma diferente. Pero eso lo sabemos ahora, no antes, lo hemos aprendido.
¿Pero no habíamos aprendido nada de China?Sí, pero a la vista está que no ha sido suficiente.
¿Se ha pecado de un exceso de confianza?Sí, yo creo que nadie pensaba, y yo me incluyo entre ellos, que esto podía adquirir en un país como el nuestro las dimensiones que ha tomado.
¿Qué puedo hacer yo? Mucho. El contagio es por gotitas que expulsa la persona infectada. Si estás a menos de 1,5 o 2 metros, estas gotitas te pueden caer encima, así que mantén esa distancia. Esas gotitas también caen sobre superficies como la barra de un bar, la mesa de trabajo, el carrito del supermercado... Si pasas tu mano por ahí, te llevas el virus y si luego te tocas la cara, llega el contagio. Por eso hay que lavarse las manos a menudo y evitar tocarse la cara. También es mejor no darse la mano, no darse besos.
¿Qué lecciones podemos extraer de la epidemia?La próxima vez tenemos que hacer más medidas preventivas desde el principio para detectar antes el virus. Y seguramente nos excederíamos, porque la próxima epidemia no tiene por qué tener las mismas características que esta. Pero no nos podemos volver a equivocar. Lo segundo es que necesitamos hospitales especializados ya preparados. Ahora tenemos los que requiere una población determinada, pero de golpe los hemos tenido que transformar. Lo que necesitamos son hospitales específicos ahí listos y algunas camas previstas en el resto para que puedan asumir su parte en una epidemia como esta sin verse golpeados de esta forma. Es importante entenderlo, porque de lo que estoy seguro es de que esta no será la última epidemia causada por un nuevo virus que sufriremos.
Coronavirus: què en diuen els científics avui? (dissabte 14 de març) Models matemàtics
Què en deia ahir en Yamir Moreno en aquesta entrevista de Gorka Castillo a Ctxt.es?
Instituto de Biocomputación y Física de Sistemas Complejos de la Universidad de Zaragoza (BIFI),
Instituto de Biocomputación y Física de Sistemas Complejos de la Universidad de Zaragoza (BIFI),
“Las cuarentenas y el confinamiento retrasan la aparición del pico de la enfermedad, lo que es muy importante porque nos permitirá adaptar el sistema sanitario a un flujo contagioso dos veces más rápido que la gripe y diez veces más letal”, dice.
Las medidas de contención que está implantando el Ministerio de Sanidad dependen ahora de esas proyecciones.
Las medidas de contención que está implantando el Ministerio de Sanidad dependen ahora de esas proyecciones.
Su función en esta batalla está centrada en predecir la evolución de la pandemia para evitar que el sistema sanitario colapse. ¿Cómo lo hacen?
Utilizamos modelos matemáticos que esencialmente lo que asumen es que el número de nuevos casos varía con el tiempo de una manera proporcional a la población susceptible, al número de infectados que tiene esa población y a un parámetro que caracteriza el virus y a la manera que tenemos de interactuar. El resultado es lo que llamamos el “número básico reproductivo”, es decir, cuántos nuevos infectados de media produce un portador. A este modelo matemático básico también acoplamos datos reales de movilidad, que es lo que te indica cuál es el flujo y cuáles las posibles vías de transmisión.
¿Le sorprende el salto cuantitativo que ha experimentado la enfermedad?
La verdad es que no hay nada anormal que no tuviéramos previsto en función de ese modelo del que le hablaba. Estos patrones nos permiten calcular la incidencia del virus en función de su conexión inicial –el número de infectados en un determinado tiempo– y de los parámetros epidemiológicos que tiene.
Y lo que nos está diciendo es que, al principio, el Covid-19 siempre muestra un crecimiento muy lento pero de repente entra en una fase, que nosotros llamamos exponencial o explosiva, donde el número de casos crece de manera exponencial. Es decir, dos casos se convierten en cuatro, cuatro en ocho y así sucesivamente. Al principio parecerá poco pero si llega a cien, cien por cien son 10.000 y eso ya es muchísimo. Eso es lo que está pasando aquí. Por eso la intervención es tan importante. De ello, dependerá la evolución del proceso.
Y lo que nos está diciendo es que, al principio, el Covid-19 siempre muestra un crecimiento muy lento pero de repente entra en una fase, que nosotros llamamos exponencial o explosiva, donde el número de casos crece de manera exponencial. Es decir, dos casos se convierten en cuatro, cuatro en ocho y así sucesivamente. Al principio parecerá poco pero si llega a cien, cien por cien son 10.000 y eso ya es muchísimo. Eso es lo que está pasando aquí. Por eso la intervención es tan importante. De ello, dependerá la evolución del proceso.
El último estudio que han elaborado concluye que reducir la movilidad no servirá para contener el coronavirus porque su avance a nuevas zonas es inevitable. ¿Qué factores pueden determinar, entonces, la evolución de esta pandemia?
Lo que hicimos fue simplemente implementar las medidas aplicadas en otros lugares como China a los datos de movilidad que tenemos. Y a partir de ahí calculamos la incidencia de la enfermedad simulando una reducción de un 90% de los desplazamientos que habitualmente se producen en España, o disminuyendo la transmisibilidad al máximo, es decir, haciendo que la gente se quede en casa o restringiendo el contacto social. Incluso incrementando la detección temprana de casos, que en lugar de cuatro días de espera fuera sólo uno. Y lo que vimos es que la reducción del tráfico y del movimiento no influye en el volumen total de infectados, excepto que retrasa la aparición del pico de la enfermedad, lo que es muy importante porque te permite ganar tiempo para adoptar otro tipo de medidas. Restringir la movilidad sólo tiene efectividad si está acompañada de decisiones complementarias como el aislamiento, etc, porque te permite distribuir en el tiempo la aparición de casos, e incluso bajar su incidencia, y así puedes manejar los recursos del sistema de salud de una manera más eficaz.
Por lo tanto, ¿considera que las cuarentenas y el confinamiento de ciudades enteras como Madrid son las medidas más efectivas para contener el avance del virus?
Sin duda. Aunque entiendo que aplicar este tipo de recomendaciones debe tener en cuenta sus diferentes variables sociales, económicas y políticas, lo que incrementa su complejidad. Yo me limito a analizar la situación en bruto, sin tener en cuenta esos factores, y el resultado confirma que este tipo de medidas reducirán la incidencia del coronavirus y distribuirá los casos en el tiempo.
En su opinión, ¿cuándo deberían adoptar las medidas más drásticas?
Bueno, depende de esos factores políticos, sociales y económicos a los que me refería. No lo sé pero cuanto más se tarde en tomar la decisión de confinar ciudades como Madrid será peor. Repito que las cuarentenas y el confinamiento retrasan la aparición del pico de la enfermedad, lo que es muy importante, porque nos permite adaptar el sistema sanitario a un flujo contagioso dos veces más rápido que la gripe y diez veces más letal. Tarde o temprano tendrán que hacerlo pero como una respuesta continuada.
¿Qué significa “respuesta continuada”?
Pues que si se decide confinar a la población de Madrid no tiene mucho sentido si el resto del país o la gente que vive en el interior de la ciudad quede a su libre albedrío. Debe ser una respuesta a nivel nacional e incluso europea.
¿Qué le parecen las medidas que ha adoptado el Gobierno hasta ahora?
Creo que está haciendo lo correcto. La única duda que tengo es que en algunos casos quizá se está demorando mucho. Cuanto más se tarde en aplicar las medidas, más se alargará en el tiempo. Los cálculos dicen que la situación de emergencia podría extenderse entre cinco y seis meses. De ahí que cuanto más rápido se haga, mucho mejor.
La gripe estacional tiene una mortalidad del 0,1%, entre 400.000 y 650.000 muertos al año en todo el mundo, pero a usted le molesta que se compare con el Covid-19, ¿por qué?
No existe ningún sistema sanitario que esté preparado para esta pandemia. Nadie deja una planta de hospital libre y equipada en previsión de emergencias de esta magnitud. Se opera, no diría al límite, pero sí con un margen de acción reducido
Aquí hay dos aspectos a destacar. Por un lado, los parámetros epidemiológicos y, por el otro, lo que implica tener la enfermedad. El Covid-19 no es igual que una gripe porque se propaga dos veces más rápido, es decir, produce el doble de casos en el mismo periodo de tiempo, y su tasa de mortalidad estimada es 10 veces mayor. Esto significa que el coronavirus es mucho más peligroso. Respecto a la patología de esta enfermedad es que entre un 5% y un 10% de los afectados requiere hospitalización. La gripe estacional no llega a esos niveles. Y ese es el problema al que nos enfrentamos. Es una sobrecarga para el sistema sanitario. Nadie tiene una planta preparada para recibir de golpe a 100 personas necesitadas de respiración asistida.
¿Cree que la sociedad es consciente del alcance de esta situación?
Creo que no se debe caer en la histeria pero se debe actuar con responsabilidad. Es una enfermedad que tiene cierto peligro pero es curable y su tasa de mortalidad no es tan alta como otros virus similares. El problema que presenta, repito, es que se propaga muy rápido y es relativamente nueva para el desarrollo de retrovirales ni vacuna, que llegarán. Por eso digo que las medidas de confinamiento, el cierre de colegios, universidades y trabajos no son vacaciones sino que se aplican para que la gente limite al máximo su exposición, sobre todo pensando en las personas mayores que son el grupo más vulnerable.
Es una situación inaudita para la sociedad.
Sí, claro. Ten en cuenta que la última pandemia declarada por la OMS se remonta a 2009, la gripe porcina H1N1 gripe A y eso parece que ya nos queda muy lejos. Hubo cierta alarma inicial pero se controló aunque la OMS tardó casi un año en declarar su fin. Una parte positiva de todo esto es que la gente va a concienciarse un poco más sobre el peligro de este tipo de cosas y asume hábitos más higiénicos en su comportamiento. España no es China y, por lo tanto, tenemos que apelar a la responsabilidad individual de seguir estrictamente las recomendaciones que se están dictando.
Usted que analiza el desarrollo de esta enfermedad para preparar al sistema sanitario español, ¿hasta qué punto esta experiencia puede servir para valorar el impacto de los recortes y la importancia de tener un servicio de salud público fuerte?
No puedo hablar mucho de esto porque desconozco la situación de la sanidad pública en las diferentes comunidades autónomas. Pero sí es cierto que se ha recortado personal y esto es algo importante. También se ha reducido el apoyo a la ciencia y la investigación. Creo que después de esta crisis quedará más claro qué papel desempeña la ciencia dentro de una sociedad. También me gustaría decir que no existe ningún sistema sanitario, por muy avanzado que sea, que esté preparado para esta pandemia. Nadie deja una planta de hospital libre y equipada en previsión de emergencias de esta magnitud. Se opera, no diría al límite, pero sí con un margen de acción reducido. Y ese es el problema excepcional que ahora tratamos de paliar. Llega mucha gente a los hospitales en un periodo de tiempo muy corto. En China construyeron varios hospitales nuevos sólo para tratar el coronavirus y, probablemente, ahora los desmontarán. Con esto quiero decir que sin los recortes estaríamos en una situación un poco mejor pero tampoco sería suficiente para aguantar una emergencia de este tipo.
¿España está preparada para lo que está por venir?
No, pero tampoco lo está ningún otro país. Italia tiene un sistema de salud muy parecido a España y lo está sufriendo. Cuando se detectan 1.500 casos de infectados al día y hablamos de que el 10% necesita hospitalización, son 150 personas al día y, además, en la UCI. Es una progresión imposible de sostener. Por eso estamos trabajando para distribuir esa afluencia en el tiempo y que el sistema no colapse. No es lo mismo ingresar 150 enfermos al día que 150 a la semana.
El Coronavirus avui (dissabte, 14 de març)
Darrera hora: dissabte 14 de març 14.00h
5.753 infectats (+1.500 que ahir)
(2.920 a Madrid, 509 a Catalunya, 417 al País Basc)
136 morts
Les dades de l'Estat Espanyol divendres 13 de març (LaVanguardia)
FONT: LaVanguardia 14 de març
Itàlia com a exemple
21 de febrer: comença el brot
Es diagnostica el primer pacient a la localitat de Codogno, després ja són 15 casos
La regió de 50.000 persones de la província de Lodi demana que es quedin a casa.
Se suspèn el Carnaval i les misses
23 de febrer: 11 pobles confinats
150 casos, el virus es propaga ràpidament. També se suspenen les classes a 4 regions
25 de febrer: les primeres restriccins a italians
322 casos. El virus arriba al sud. Alguns països posen restriccions a viatgers italians
2 de març: el primer decret
S'ha disparat: 2.000 infectats. El govern imposa a restaurants, bars i museus de a 3 regions
la separació d'un metre de distància entre els seus usuaris. Tanca cinemes, teatres i suspèn esdeveniments i competicions esportives. A altres regions, gimnasos i piscines.
4 de març: aules tancades3.000 infectats. Totes les aules de les escoles del país. Aïllen la Lombardia i 14 províncies.
Les UCIs no donen l'abast. A la resta del país es tanquen cinemes, museus, discoteques i teatres
9 de març: Itàlia confinada9.100 casos i 436 morts.
Les restriccions inicials de la Llombardia i 14 províncies s'extenen a tot el país.
No es pot sortir del poble on vius amb multa de 200 € o 3 mesos de presó.
11 de març: tot tancat excepte allò indispensable12.400 casos i 827 morts
Tots els negocis tancats excepte supermercats o farmàcies.
Què diuen els experts (ElPaís Santiago Ramon y Cajal)
" Si la pregunta es si se podría haber diseñado previamente una mejor respuesta global del sistema, la respuesta es que quizá sí."
CONFINAMENTEn aquests moments de confinament tothom hi diu la seva
https://www.lavanguardia.com/cultura/20200314/474113750729/propuestas-cine-libros-musica-coronavirus.html
Des de LaVanguardia, el crític Esteban Linés ens proposa 6 hores de música en aquesta llista d'Spotify
5.753 infectats (+1.500 que ahir)
(2.920 a Madrid, 509 a Catalunya, 417 al País Basc)
136 morts
Les dades de l'Estat Espanyol divendres 13 de març (LaVanguardia)
FONT: LaVanguardia 14 de març
Itàlia com a exemple
21 de febrer: comença el brot
Es diagnostica el primer pacient a la localitat de Codogno, després ja són 15 casos
La regió de 50.000 persones de la província de Lodi demana que es quedin a casa.
Se suspèn el Carnaval i les misses
23 de febrer: 11 pobles confinats
150 casos, el virus es propaga ràpidament. També se suspenen les classes a 4 regions
25 de febrer: les primeres restriccins a italians
322 casos. El virus arriba al sud. Alguns països posen restriccions a viatgers italians
2 de març: el primer decret
S'ha disparat: 2.000 infectats. El govern imposa a restaurants, bars i museus de a 3 regions
la separació d'un metre de distància entre els seus usuaris. Tanca cinemes, teatres i suspèn esdeveniments i competicions esportives. A altres regions, gimnasos i piscines.
4 de març: aules tancades3.000 infectats. Totes les aules de les escoles del país. Aïllen la Lombardia i 14 províncies.
Les UCIs no donen l'abast. A la resta del país es tanquen cinemes, museus, discoteques i teatres
9 de març: Itàlia confinada9.100 casos i 436 morts.
Les restriccions inicials de la Llombardia i 14 províncies s'extenen a tot el país.
No es pot sortir del poble on vius amb multa de 200 € o 3 mesos de presó.
11 de març: tot tancat excepte allò indispensable12.400 casos i 827 morts
Tots els negocis tancats excepte supermercats o farmàcies.
Què diuen els experts (ElPaís Santiago Ramon y Cajal)
" Si la pregunta es si se podría haber diseñado previamente una mejor respuesta global del sistema, la respuesta es que quizá sí."
CONFINAMENTEn aquests moments de confinament tothom hi diu la seva
https://www.lavanguardia.com/cultura/20200314/474113750729/propuestas-cine-libros-musica-coronavirus.html
Des de LaVanguardia, el crític Esteban Linés ens proposa 6 hores de música en aquesta llista d'Spotify
diumenge, 8 de març del 2020
Coronavirus, el virus que bloqueja el món (ElPaís)
Font: ElPaís 2020-03-08
Cómo en menos de tres meses el patógeno SARS-Cov-2 ha ralentizado la economía global, ha agudizado las tendencias al repliegue, ha modificado las costumbres cotidianas, ha reavivado miedos ancestrales y ha puesto en cuestión a los líderes del planeta
[..]
Cómo en menos de tres meses el patógeno SARS-Cov-2 ha ralentizado la economía global, ha agudizado las tendencias al repliegue, ha modificado las costumbres cotidianas, ha reavivado miedos ancestrales y ha puesto en cuestión a los líderes del planeta
[..]
Todo comienza en diciembre en China, en un mercado —hasta donde se ha podido saber— y el origen del virus se encuentra probablemente en un murciélago desde el que se contagió, acaso por medio de otro animal, al ser humano. He aquí, de entrada, dos elementos determinantes.
Uno, bien visible, rotundo, colosal: China.
Otro, invisible, microscópico: los virus llamados zoonóticos, es decir, trasmisibles de animales a humanos, que causan algunas de las enfermedades más destructivas de las décadas recientes.
Uno, bien visible, rotundo, colosal: China.
Otro, invisible, microscópico: los virus llamados zoonóticos, es decir, trasmisibles de animales a humanos, que causan algunas de las enfermedades más destructivas de las décadas recientes.
China representa el 17% de la economía mundial; el 11% del comercio, el 9% del turismo, el 40% de la demanda de algunas materias primas. Es el país más poblado: 1.400 millones. Es la fábrica del planeta, un experimento de turbocapitalismo gobernado por un régimen autoritario, la potencia que ya no es solo económica y disputa a EE UU la hegemonía mundial, el gran triunfador de la última etapa de globalización de los bienes y servicios iniciada hace una treintena de años.
“Hay muchos virus viviendo en animales, plantas y bacterias en los ecosistemas. Probablemente millones. Algunos pueden infectar a los humanos, además de las criaturas en las que estén. ¿Por qué algunos virus se desbordan e infectan a los humanos?”, dice Quammen en una conversación telefónica desde Montana.
“Es porque estamos entrando en contacto con estos animales, plantas y criaturas. Perturbamos ecosistemas diversos. Destruimos la selva tropical. Construimos pueblos y minas en estos lugares. Talamos árboles. Nos comemos los animales que viven en estos bosques. Capturamos animales salvajes y los enviamos a mercados en China. Con estas acciones nos exponemos a estos virus”.
“Es porque estamos entrando en contacto con estos animales, plantas y criaturas. Perturbamos ecosistemas diversos. Destruimos la selva tropical. Construimos pueblos y minas en estos lugares. Talamos árboles. Nos comemos los animales que viven en estos bosques. Capturamos animales salvajes y los enviamos a mercados en China. Con estas acciones nos exponemos a estos virus”.
Es un enigma cuándo el SARS-Cov-2 empezó a circular y cuándo supieron de los primeros casos.
La única fecha segura, por ahora, es la del 31 de diciembre. Ese día, el Gobierno chino confirmó los primeros casos de una neumonía de origen desconocido.
Todo fue rápido desde entonces.
El 7 de enero, investigadores chinos identificaron el nuevo virus.
Cuatro días más tarde, se declaró el primer muerto: un hombre de 61 años, cliente del mercado de Wuhan, ciudad de 11 millones de habitantes en el centro de China.
Y 10 más tarde se declararon los primeros casos en Japón, Corea del Sur y Tailandia y las autoridades chinas impusieron el aislamiento de Wuhan.
La crisis ya no era china: se transformó en asiática. El 30 de enero, la Organización Mundial de la Salud decretó la “emergencia sanitaria global”.
[..]
La única fecha segura, por ahora, es la del 31 de diciembre. Ese día, el Gobierno chino confirmó los primeros casos de una neumonía de origen desconocido.
Todo fue rápido desde entonces.
El 7 de enero, investigadores chinos identificaron el nuevo virus.
Cuatro días más tarde, se declaró el primer muerto: un hombre de 61 años, cliente del mercado de Wuhan, ciudad de 11 millones de habitantes en el centro de China.
Y 10 más tarde se declararon los primeros casos en Japón, Corea del Sur y Tailandia y las autoridades chinas impusieron el aislamiento de Wuhan.
La crisis ya no era china: se transformó en asiática. El 30 de enero, la Organización Mundial de la Salud decretó la “emergencia sanitaria global”.
[..]
El 2 de febrero se registró el primer muerto fuera de China, en Filipinas, y dos semanas después, el primero fuera de Asia, un turista chino de 80 años en París. Hoy son más de 400 los muertos fuera de China, con dos focos críticos,
Irán e Italia, y una onda expansiva que pone patas arriba lo que hace cuatro días parecía sólido.
Irán e Italia, y una onda expansiva que pone patas arriba lo que hace cuatro días parecía sólido.
Se anulan competiciones deportivas y congresos internacionales —suena fuera de lugar hoy el escepticismo con el que muchos reaccionaron ante la decisión de suspender el Mobile World Congress en Barcelona— y se cierran escuelas hasta dejar a 290 millones de alumnos en casa.
En Francia, el Gobierno recomienda dejar de saludarse con un apretón de manos y, peor, renunciar a la bise —los dos besos preceptivos cada vez que se saludan—, un rasgo cultural que, si desaparece, supondrá un cambio considerable para el art de vivre francés.
En Miami, un hombre va a un centro médico para hacerse la prueba del coronavirus y, como publicó el diario Miami Herald, sale con una factura de 3.270 dólares: el SARS-Cov-2 revela los riesgos de un sistema sanitario predominantemente privado.
Arabia Saudí cierra la entrada a los peregrinos que van a La Meca y el santuario de Lourdes cierra los baños con agua de la gruta milagrosa. Marcas estadounidenses como McDonald’s y Starbucks clausuran comercios en China, las líneas aéreas suspenden temporalmente los vuelos a este país y el tráfico de contenedores en el puerto de Los Ángeles —punto de entrada principal de los productos chinos a EE UU y nodo de la globalización— cae en un 25%.
La caída de entre un 15% y un 40% de la producción en algunos sectores industriales clave de este país ha reducido en un cuarto las emisiones de gases de efecto invernadero, según datos del Centro de Investigación sobre la Energía y el Aire Limpio, una organización finlandesa.
En Francia, el Gobierno recomienda dejar de saludarse con un apretón de manos y, peor, renunciar a la bise —los dos besos preceptivos cada vez que se saludan—, un rasgo cultural que, si desaparece, supondrá un cambio considerable para el art de vivre francés.
En Miami, un hombre va a un centro médico para hacerse la prueba del coronavirus y, como publicó el diario Miami Herald, sale con una factura de 3.270 dólares: el SARS-Cov-2 revela los riesgos de un sistema sanitario predominantemente privado.
Arabia Saudí cierra la entrada a los peregrinos que van a La Meca y el santuario de Lourdes cierra los baños con agua de la gruta milagrosa. Marcas estadounidenses como McDonald’s y Starbucks clausuran comercios en China, las líneas aéreas suspenden temporalmente los vuelos a este país y el tráfico de contenedores en el puerto de Los Ángeles —punto de entrada principal de los productos chinos a EE UU y nodo de la globalización— cae en un 25%.
La caída de entre un 15% y un 40% de la producción en algunos sectores industriales clave de este país ha reducido en un cuarto las emisiones de gases de efecto invernadero, según datos del Centro de Investigación sobre la Energía y el Aire Limpio, una organización finlandesa.
El dilema es que, cuanto más drásticas sean las medidas y cuanto mayor el miedo, peor será el impacto tanto en la oferta —las fábricas y oficinas paran, las tiendas se vacían— como en la demanda. En el escenario más optimista, la OCDE contempla una rebaja del crecimiento mundial en 2020 del 2,9% al 2,4%. Sería el nivel más bajo desde la crisis financiera de 2008. En el peor escenario, la economía global crecería un 1,5%.
[..]
Impulsado por la globalización, que abre fronteras a la circulación de mercancías, personas y también virus, el SARS-Cov-2 amenaza con matarla, como si 2020 fuese a cerrar definitivamente el ciclo abierto en 1989 al caer el Muro de Berlín.
“La epidemia interviene en un momento en el que ya poníamos en causa la mundialización”, resume el veterano politólogo Moïsi. “Y acelera y confirma potencialmente la idea según la cual la mundialización feliz era una ilusión temporal que iba a durar unos pocos años, mientras que afrontamos la mundialización infeliz”.
[..]
Impulsado por la globalización, que abre fronteras a la circulación de mercancías, personas y también virus, el SARS-Cov-2 amenaza con matarla, como si 2020 fuese a cerrar definitivamente el ciclo abierto en 1989 al caer el Muro de Berlín.
“La epidemia interviene en un momento en el que ya poníamos en causa la mundialización”, resume el veterano politólogo Moïsi. “Y acelera y confirma potencialmente la idea según la cual la mundialización feliz era una ilusión temporal que iba a durar unos pocos años, mientras que afrontamos la mundialización infeliz”.
La igualtat als parlaments europeus (elNacional)
Font: elNacional 2020-03-09
[..]
En la primera legislatura del Parlament, després del restabliment de la democràcia, només hi havia set dones diputades de 135. Un escàs 5,2%. Quaranta anys després d’aquell 10 d’abril de 1980, la cambra catalana ha avançat molt en igualtat, però encara hi ha feina a fer. L’actual hemicicle el componen 59 dones i 75 homes. Un 44,02%. Tot i que l’actual composició és molt més igualitària que en anys anteriors, alguns partits encara tenen molr camí per recórrer. Especialment en els llocs de responsabilitat com els de la Mesa, la igualtat encara és molt lluny d’assolir-se.
El PP, en percentatge, és el menys igualitari, amb només un 25% de diputades dones, encara que cal tenir en compte que només tenen quatre diputats, tres homes i una dona. En segona posició per la cua hi ha Cs que, malgrat ser el partit més nombrós de la cambra, només té un 38,8% de dones, 14 en total, mentre que el PSC en té 11 que representen un 41,1% i JxCat 14 diputades que suposen un 42,42%. ERC i la CUP són els més paritaris, ja que tenen exactament un 50% d'homes i un 50% de dones. Els comuns, finalment, són els que decanten la balança: 5 dels 8 diputats són dones, el 62,5%.
[..]
El percentatge actual de diputades al Congrés és calcat al del Parlament. La dada, però, representa un retrocés si la comparem amb la de fa menys d'un any, durant la fugaç XIII legislatura espanyola. Després de les eleccions generals del 28 d'abril passat, el Congrés va batre el rècord a Europa, convertint-se en el parlament amb més representació femenina del continent -un 47,4%- per davant de països nòrdics com Suècia, Finlàndia o Noruega. Amb la repetició electoral i el subsegüent auge de VOX, Espanya va patir una reculada.
Actualment, dels 350 escons que hi ha a l'hemicicle, 154 els ocupen dones, una dotzena menys que fa uns mesos. Representen el 44% del total, una proporció que situa Espanya com el segon país més paritari d'Europa, només per darrere dels suecs, que tenen el 47,3% de dones. VOX és, de llarg, la formació més masculinitzada, gairebé les tres quartes parts del grup són homes, 38 dels 52 diputats. El PNB tampoc passa la prova el cotó, amb només un 33% de dones.
A l'altre costat de la balança, Unidas Podemos (54%) i Esquerra Republicana (53%) són els dos únics partits que compten amb més diputades que diputats. JxCat, la CUP i Cs tenen exactament la mateixa proporció, 50-50, els socialistes gairebé, un 49%, el PP té el 44,3% de dones i Bildu un 40%.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)