El cor de la bèstia: l'Espanya que ja no pot amagar que trontolla

Editorial de Vicent Partal a Vilaweb (5 de març del 2020)
La conversa que relate avui va passar el gener del 2018, quatre mesos després del referèndum i la proclamació de la independència. El meu interlocutor era un destacat dirigent polític català, amb qui vaig coincidir en un estudi de televisió. Després de lamentar-se dient que l'existència dels presos fa impossible la vida política (em va arribar a dir que era 'com si un volcà hagués aparegut al bell mig de la plaça major'), afegí una altra cosa, d'una dimensió que no vaig copsar bé en un primer moment.

—No sou conscients [volia dir 'els independentistes'] que el cor de la bèstia l'han tocat des de fora molt poques vegades i quan ha passat això ha tingut conseqüències terribles. Simplement no ho poden permetre. La bèstia és l'eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l'estat.

—La bèstia?

—Sí, el cor profund del règim, les quatre-centes famílies, digues-ne com vulguis. Això que a Madrid es confon en un tot d'interessos encreuats: jutges, empreses de l'Íbex, militars, polítics, policies, corruptes de tota mena, directors de diaris, opinants a sou, fiscals, amos de televisions, la llotja del Bernabéu, el rei, la monarquia i tots les seves ramificacions familiars, sexuals i de negocis: la bèstia, caram, la bèstia...

—I quines han estat, segons tu, aquestes ocasions?

—La bèstia només ha tremolat el dia que ETA va fer volar Carrero, cosa que va desmuntar la successió prevista de Franco, i el dia que el parlament va proclamar la independència de Catalunya.



Els darrers vuitanta anys han passat moltes coses però només dues han fet perillar els fonaments profunds del règim, el gran negoci que és l'estat –i tan sols importa això, que siga un gran negoci. La transició va ser pactada i suau. Felipe va modernitzar la bèstia perquè aquest era el seu paper i per veure si així es calmava. El terrorisme, com va dir Margallo, es podia superar i fins i tot la reforçava. El 15-M ja es veu que acabarà servint per a apuntalar-la perquè no la vol matar del tot i sense matar-la no hi ha res a fer. Gairebé tot és digerible i reconduïble per una màquina tan forta i tan consolidada com aquesta que mana en el Madrid real.

Però la independència no, això no ho poden reconvertir.
Per això aquesta lluita serà a mort.
O la mateu o us matarà.

Ahir vaig recordar aquesta conversa –apuntada al cap de pocs minuts en la llibreta que sempre porte–, quan vaig veure la notícia publicada per Tribune de Genève sobre la comissió de cent milions de dòlars cobrada per Juan Carlos de mans del rei saudita. Juan Carlos, que és un escàndol amb dues cames, és encara l'eix entorn del qual funciona la bèstia i va cobrar aquests diners defraudats com a comissió pel contracte del TGV a la Meca.

La notícia, terrible per a la monarquia i per això mateix amagada i disminuïda ahir per bona part de la premsa espanyola, arriba enmig d'un context que fa pensar en una Espanya que trontolla notablement.

Arriba, en primer lloc, quan feia poques hores que policies ultres havien perpetrat un assalt impune i consentit al parlament espanyol, amenaçant físicament Laura Borràs i amenaçant en vídeo el govern de Sánchez, al qual li diuen: 'Tindreu guerra.' Arriba, en segon lloc, després de dues noves bufetades del TJUE a Madrid, una pel cas Valtònyc –que té més conseqüències que no sembla– i una altra contra els bancs. I arriba, en tercer lloc, enmig de l'escàndol monumental que es va organitzant arran de l'actuació corrupta de la Junta Electoral espanyola.

I evidentment arriba després de l'acte de Perpinyà, que ha tornat a posar els nervis de la bèstia a mil.

Foto: Jordi Borràs

Tanmateix, mireu el conjunt. Si la cosa era que ens mataven o morien ells, vist d'aquesta perspectiva en la distància de dos anys, sembla que qui en realitat trontolla d'una manera més evident ara és l'estat espanyol, més que no pas el projecte independentista.

Perquè aquell estat espanyol que ens van vendre a la transició com un model d'estabilitat política, com un negoci sòlid i ferm, va desapareixent davant nostre, s'evapora cada dia més de pressa.

La crisi que viu Espanya d'ençà del 2017 és monumental. El PP s'ha enfonsat en el pou de la corrupció. Vox, el partit que diuen que entusiasma el rei actual, ja és tercera força al parlament i ha arrossegat cap al feixisme el PP i Ciutadans –i el PSOE de Sánchez a estones també. La urgència pel Primer d'Octubre, que va menar Felipe a soltar aquell 'a por ellos', ara Vox i els satèl·lits falangistes la giren contra la consentidora i poruga esquerra espanyolista. I Pedro Sánchez ja l'amenacen al carrer policies violents i feixistes que avisen que els jutges acabaran encalçant-lo. Que ho faran, si cal amenaçant-lo de sedició, perquè ja és ben clar que el poder és seu, no dels electes, com explicava detalladament Artur Mas l'altre dia en aquesta entrevista, quan recordava que la reforma del Constitucional es va fer per donar el poder executiu als jutges.

Afegiu al panorama la rebel·lió de l'Espanya interior, que ja no pot resistir més temps la voràgine extractiva de Madrid, i el tall sentimental amb Espanya que ha concitat la reacció violenta al Primer d'Octubre, no tan sols al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, al país dels bascs, a Galícia i a Astúries, tall visible des de fa temps, mapa rere mapa, i que es reflecteix magníficament en aquesta enquesta que pregunta a qui triarien en cada lloc si només poguessen votar o Puigdemont o Abascal.

A Europa avui hi ha vint-i-dos estats independents que van ser reconeguts a conseqüència –i després– de l'enfonsament només de dos: la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Alguns d'aquests vint-i-dos estats havien proclamat sense èxit la independència tres i quatre anys abans que la maquinària central s'enfonsàs, es col·lapsàs, en bona part perquè intentar frenar a qualsevol preu i sense mirar costs l'independentisme estonià, armeni, eslovè o kossovès la va dur a un estrès insuportable.

I la pregunta, lògica, cau tota sola:
comencem a veure que a Madrid passa això?