Relat d'un dels torturats al 1992 de l'operació Garzón

Aquest és el relat de la tortura a Marcel Dalmau l’estiu de 1992.
Onze anys més tard El Tribunal Internacional de Drets Humans d'Estrasburg va condemnar l’estat espanyol per no investigar les tortures.
Baltasar Garzón era el jutge instructor de l’Audiència Nacional.


2012, 20 anys de tortures als independentistes

Fil d'un tuit de Joan Mangues 

"Són les 10 del matí, surto de casa amb la meva companya i una amiga. Hi ha la Guàrdia Civil a la porta, ens detenen i anem a la caserna de Girona. Comença la barbàrie.

Diumenge 5 de juliol de 1992, arribo a la Direcció General de la Guàrdia Civil, a Madrid. A Girona tot i les constants intimidacions, el tracte ha estat correcte. Ara tot serà diferent, comencen les sessions de tortura.
Em passo hores i hores de genolls a terra sobre estelles que m’acaben deixant els genolls en carn. Mans a l’esquena i bossa de plàstic al cap. Un o dos torturadors em van estrenyent al voltant del coll produint-me una angoixosa asfíxia. Mentrestant, altres torturadors, de cinc a vuit, em comencen a colpejar fortament per tot el cos (al cap, al ventre, als testicles…) Puntades de peu, cops de puny i també cops amb objectes, com un llibre. És a dir, mentre m’ofeguen amb la bossa de plàstic rebo una pluja de cops.



Aprofiten la situació per insultar Catalunya i els catalans, també per fer comentaris de contingut racista i masclista. Decideixen tirar fum dins la bossa abans de tancar-la amb una cigarreta, m’ofego, no puc respirar.

Tot això ho repeteixen durant sessions interminables. Genolls destrossats, m’ofego i pluja de cops a tot el cos. M’estan torturant.

Ara m’obligaren a posar-me als testicles un fil elèctric amb tres terminacions. Es passen una llarguíssima estona intimidant-me i dient-me comentaris de contingut sàdic sobre temes sexuals. Terror interminable.

Entre sessió i sessió em tanquen a una cel·la, però els descansos no duren ni 10 minuts. En tornar a començar, em diuen que estan portant a la meva companya cap al mateix lloc, a Madrid, i que podré gaudir dels seus crits. Això em deixa abatut.

Al cap d’una estona, fruit de la desesperació, em veig empès al suïcidi. És necessitat, no puc més. No tinc res per a fer-ho, i quan sóc a la cel·la amb tiro corrents de cap contra la paret. En caure a terra venen ràpid els torturadors, em donen puntades i perdo el coneixement.

Estic a un hospital, allà els agents són més correctes. Un individuo m’amenaça, em diu que no digui res, o la meva família tampoc ho passarà bé, i no serà res comparat amb el que m’han fet a mi."



Foto diari Ara (2017)

Fragment d'una entrevista al Diari Ara (juliol del 2017)

[..]

Vas ser un dels empresonats en l’anomenada operació Garzón i un dels que van denunciar tortures, que l’Estat va renunciar a investigar. Vint-i-cinc anys després, ¿et segueix perseguint el malson dels dos anys viscuts a la presó?

Els dos anys i un dia que vaig passar a la presó no m’han afectat gaire en comparació amb la tortura, que va durar pocs dies. Va ser un malson infinitament pitjor que m’ha marcat per sempre, tot i que amb el temps aprens a conviure-hi. És diferent esmentar-ho que explicar-ho. Va arribar un moment que vaig sentir la necessitat d’acabar amb allò com fos, i només vaig veure una manera.

El suïcidi...

Sí. Ara em ve al cap la manipulació del govern espanyol i dels mitjans de comunicació majoritaris; un escàndol. Van presentar l’intent de suïcidi com la negació de la tortura quan n’era una clara conseqüència. Van impedir que s’obrís cap investigació. Un cinisme extrem. Nosaltres sempre vam dir el mateix. Només uns detalls: una vegada detingut, quan em va visitar el primer metge forense, no tenia cap lesió, em va fer preguntes sobre el meu estat i vaig respondre amb normalitat. En canvi, un cop a Madrid, em va visitar un altre metge forense que va registrar que em vaig negar a respondre cap pregunta, alhora que recollia que tenia vermells i blaus a l’espatlla i al cap, i la pell dels genolls arrancada. L’intent de suïcidi va ser posterior a aquestes visites forenses. No és tan difícil fer deduccions, no? Anys després han passat dues coses molt importants: la sentència del 2004 del Tribunal d’Estrasburg i, la setmana passada, la moció de l’Ajuntament de Barcelona reconeixent tots els atropellaments patits pels independentistes detinguts el 92."

Vídeo (56 minuts)
L'Operació Garzón contra l'independentisme català- Documental sobre l'alta cara de Barcelona 92