Enric Macip: Coronavirus (ElPeriódico)

FONT: ElPeriódico, dissabte 16 de maig del 2020

La hipòtesi més optimista d'evolució de la Covid-19, que passa per tenir una vacuna a finals del 2020 o principis del 2021, és la més probable

El filòsof Slavoj Žižek ha publicat un llibre exprés en el qual reflexiona cap a on anirà el món una vegada superem la Covid-19. Fa l’efecte que Žižek veu el virus com un agent revolucionari a què només sobreviurem si reestructurem a fons la societat capitalista. No és l’únic pensador que creu que el SARS-CoV-2 deixarà una empremta profunda en la manera de fer les coses i que ens encaminem cap a un futur radicalment diferent del que hauríem tingut si aquesta pandèmia no ens hagués trastornat els plans. Em sembla poc probable, si tenim en compte com som els humans: segurament acabarem tornant als vells hàbits. Però aquests exercicis de futurologia són poc útils, perquè és impossible fer prediccions precises a llarga distància quan encara ens queden mesos de crisi i hi ha tants factors desconeguts. El que sí que podem fer és centrar-nos en els aspectes científics i repassar alguns dels camins possibles que pot seguir el virus a partir d’ara, basant-nos en pandèmies anteriors.


Comencem pel menys optimista. Pels motius que sigui, no aconseguim fabricar bastant ràpid una vacuna efectiva. Com que no podem continuar confinats per sempre, entrem en una nova normalitat, més relaxada, que ens porta a onades successives de contagis. En els pròxims anys, adquirim finalment una immunitat de grup prou alta per frenar la pandèmia: posem que un 50-60% de tota la població s’ha infectat i té anticossos que els protegeixen, una xifra que tardaríem aconseguir si pensem que ara estem entorn del 5%. A partir d’aquí, els brots es fan petits i controlables i, amb el temps, la Covid-19 deixa de ser un perill (i potser llavors fins i tot tenim l’esperada vacuna). El problema és que, si calculem que la mortalitat del virus és pròxima a l’1% d’infectats, com indiquen els estudis recents de seroprevalença, la xifra global de víctimes superaria els 40 milions, similar a la de la grip de 1918, que es considera la tercera pitjor pandèmia de la història. I millor no pensar què passaria si pel camí el SARS-CoV-2 mutés o intercanviés informació genètica amb un altre virus i es tornés més letal, una cosa poc probable, per sort, però no del tot impossible.


Però s’estan analitzant més de cent candidats a vacuna en aquests moments, siguem positius. És molt possible que sí que en trobem un de prou bo per protegir almenys una part de la població, tot i que sigui parcialment. Podria ser que aquesta immunitat incompleta, sumada a la que adquiririen de manera natural els que superessin la infecció, acabés convertint el SARS-CoV-2 en un virus que ja no pogués causar quadros greus. Llavors hi podria haver reinfeccions que es presentessin de forma lleu, semblants a les que provoquen altres coronavirus. De fet, hi ha una teoria que diu que alguna cosa així va passar en el període 1889-90. Hi va haver una pandèmia que va matar més d’un milió de persones i que sempre s’ha cregut que era de grip. Però el culpable podria haver sigut un nou coronavirus anomenat OC43, contra el qual no hi havia resistències. En aquell moment, l’OC-43 hauria sigut una espècie de SARS-CoV-2, fins que es va generar prou immunitat de grup. Des d’aleshores, ha circulat a un ritme més lent, fins que ara pràcticament tothom té anticossos que el bloquegen (però no completament). Per això és un dels quatre tipus de coronavirus que causen el refredat comú.


Acabem amb el millor escenari, i potser el més probable. Tenim sort i cap a finals d’any o principis del següent podem començar a produir una vacuna. Cal generar i distribuir milers de milions de dosis per cobrir gran part de la població, però com que posem tots els esforços, aconseguim que arribi a la majoria al llarg del 2021. Com sempre, els més rics acaparen les primeres dosis, i poden deslliurar-se del virus abans de l’estiu, però han de fer vacances de proximitat, perquè la cua de països que encara tenen pandèmia és llarga. La Covid-19 es va apagant progressivament, tot i que en alguns llocs costa més deslliurar-se’n per les dificultats econòmiques, socials i logístiques de vacunar tothom. De tant en tant continuem veient alguns casos greus, potser de manera estacional. Com passa amb la grip, causa mig milió de víctimes a l’any, però ja ni ens n’adonem.

És difícil predir quin d’aquests camins seguirà la Covid-19. Potser cap, potser una barreja de més d’un. Tots són científicament possibles. Intentem evitar triomfalismes prematurs, però no caiguem tampoc en el pànic. L’única recepta ara és seny i prudència, perquè encara ens queda molt per fer.

*Metge i investigador de la Universitat de Leicester i de la UOC.