dimarts, 29 de maig del 2018

Trobar les costures i veure per on rebenten (Blog de Xavier Soler i Travé)

Avui he descobert aquest blog i m'ha agradat aquesta entrada




FONT: Blog Parlem de República de Xavier Soler i Travé

"Avui, a una hora per determinar, Quim Torra i Pla serà, oficialment, el MHP de la Generalitat de Catalunya Joaquim Torra i Pla.
Vull, en aquest article (presumptament) post 155 parlar de les estratègies del independentisme, sense entrar en detalls, des d’un punt de vista allunyat del fragor de la batalla, del dia a dia, del neguit constant, com si no estigues aquí, com si no patis, com si m’ho pogués mirar des de la distància.
Tot independentista, digne de ser considerat com a tal, ha dit en algun moment d’aquests darrers anys: Això que fem es un tret al peu. Amb raó o sense, però tots ho hem dit, i si no hem gosat dir-ho ho hem pensat. Però la meva pregunta es: Eren (els presumptes trets al peu) evitables? Crec sincerament que no. Tots el que llegiu això heu vist nens petits aprenent a caminar, si algú de vosaltres ha vist alguna criatura que, tot intentant fer les primers passes, no s’hagi fotut una nata descomunal, que aixequi la ma. Molts em direu, el meu nen no, perquè hi érem els germans, pares o avis per agafar-lo a temps, d’acord accepto la esmena, però si no hi hagués hagut germans, pares o avis la nata, la gran trompada s’hagués produït, i tot i així tard o d’hora la criatura un dia camina, i camina bé.
L’independentisme català del segle XXI va iniciar un procés d’autodeterminació que, de tan innovador que es, no té germans, ni pares, ni avis que l’agafin al vol tot aprenent a independitzar-se, per tant les nates eren i són imprescindibles. Crec que, de forma conscient o inconscient, a les palpentes, el que hem anat fent es buscar els límits de la metròpoli, saber fins a on poden arribar, sense prendre massa mal en la descoberta. Evidentment hi ha víctimes, però pensar que la cosa seria gratuïta em sembla d’una immaduresa exagerada per ser veritat.
Durant aquests anys i especialment durant els darrers mesos hem vist, quasi bé, on és la frontera de les elits colonials, ens han fet passar d’adversaris a enemics, ens han despersonalitzat per aconseguir que a l’estat espanyol només ens vegin com a un perill a eliminar, com a un virus al que aniquilar, “a por ellos” criden, ens han apallissat, empresonat i exiliat i només ens cal saber si l’ús de la força de les armes (l’exèrcit) és realment dins o fora dels límits, l’amenaça sabem que és a dins, l'execució de la amenaça encara no ho sabem.
Afortunadament quan un entra en aquesta espiral de deshumanitzar l’enemic un mateix acaba sent vist com quelcom inhumà, i per molt que no es vulgui ser conscient, els que són al teu voltant ho veuen, i si callen t’animen, fins que la espiral et fa venir un gran mareig i fins i tot arcades. Això passa, i és inevitable, i si acabes traient les farinetes de quan eres petit davant de tothom, ni que sigui per la pudor, els que són al teu costat acaben per abandonar-te.
Certament l’independentisme ha comès errors, grans i petits, però aquests errors han comportat la reacció del estat espanyol igual que si haguessin estat encerts. I posaré alguns exemples. Per a molts no fer oficial la declaració d’independència va ser un error, però sense aquest pas segurament Catalunya ara seria vista com un país de gent obcecada i amb un president embogit, ara és vist com un estadista dins i fora de Catalunya.

No convocar eleccions per evitar el 155 també va ser un error per a molts, però ara, segurament, no tindríem un president i uns consellers al exili o empresonats, que és un desastre, si, però ho acabarà sent més per a Espanya.

Intentar investir a exiliats o empresonats també ha estat un error per a d’altres, però sense això no s’hagués mostrat la determinació catalana ni la determinació espanyola.

Investir a Quim Torra també és un tret al peu per alguns, pel seus articles o piulades i per considerar que és una rendició, però sense aquesta investidura no hagués quedat tan clar, a dins i a fora, fins a quin punt ens volen deshumanitzats, fins a quin punt poden arribar a tergiversar i utilitzar el passat de gent honesta per fer-los quedar com individus tan perillosos com Hitler o Mussolini.

Pot ser em direu que a fora aquest missatge ha quallat, d’acord, de moment, però les mentides no són eternes, i ho veureu en pocs dies, com tot plegat seguirà viu Espanya en dins però serà una tempesta en un got d’aigua Espanya enfora.
De moment la opinió pública europea és mes favorable que contrària a Catalunya i el que han vist avui és que tenim dos presidents, el de la república –exiliat- i el de la autonomia, i que tots dos van amb la mateixa hora. Falta per veure que diu la justícia europea, però sóc optimista.
Assumim que si no ens equivoquem no aprendrem a caminar, sense picar de cap a terra no aprendrem a caminar sols, que no tenim germans, ni pares ni avis, que ens ho hem de pelar nosaltres mateixos a base d’hòsties considerables.

Acceptem que sense l’ajuda d’Espanya fent de borratxo embogit no seriem on som i que hem de fer que segueixi prenent copes de Soberano per agafar valor i seguir fent-se el gallet fins arribar al vòmit final.

Pot ser em direu que és trist haver d’esperar que l’enemic s’auto-derroti però, amics, la majoria de les guerres s’han guanyat així, quan una de les parts s’emborratxa d’èxits incerts fins arribar a la derrota final.
Salut i república!"

dilluns, 28 de maig del 2018

Què és la Distopia o l'antiutopia ?

WIKIPEDIA

Una distopia,[1] contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.

 
Segons l'Oxford English Dictionary, el terme va ser encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill a un discurs pronunciat al debat parlamentari del 1868,[2] qui també emprava el sinònim creat per Bentham el 1818, cacotopia.[3] Ambdues paraules es van basar en el terme "utopia", encunyat per Thomas More com οὐ τόποςo "lloc que no existeix", per descriure una societat perfecta o ideal en la seva obra homònima. "Distopia" s'entén aleshores com una "utopia negativa" on la realitat transcorre en termes antitètics als d'una societat ideal.

 

El terme cacotopia l'utilitzaren els polítics que estaven contra el socialisme i el comunisme durant les dècades del 1880 i 1890 per a denigrar-lo.[3]
Els texts distòpics sorgeixen com obres d'advertiment, o com a sàtires, que mostren les tendències actuals extrapolades en finals apocalíptics.[4][5] Per exemple, algunes distòpies de la primera meitat del segle XX advertien dels perills del feixisme, del comunisme, del control social o de les societats totalitàries en general (Nosaltres1984Un món feliçViure!Fahrenheit 451). Altres més recents són obres de ciència-ficció ambientades en un futur pròxim i etiquetades com a ciberpunk, que utilitzen una ambientació distòpica en la que el món s'ha anat corrompent pel consumisme i es troba dominat per les grans multinacionals tecnològiques i els governs es tornen cada vegada més irrellevants. Hi ha un subgènere anomenat literatura apocalíptica, on la distopia té a veure amb la fi del món conegut.
Itàlia un grup d'arquitectes de Florència anomenat Superstudio va escriure The 12 Cautionary Tales. Premonitions of the Mystical Rebirth of Urbanism en el qual es pretenia fer reflexionar sobre la relació entre producció, consum i sostenibilitat provocada pel capitalisme, avançant-se als debats que es van realitzar durant la dècada del 1970 per la crisi que patiren durant aquella mateixa dècada.[5]
Durant la dècada del 2010 hi hagué una explosió de la ficció distòpica al cinema. Aquestes obres es caracteritzen per no oferir res més que desconsol.[4]


  

Distopies en el cinema[modifica]



Distopies en la literatura[modifica]

dimecres, 23 de maig del 2018

Vilaweb: Els problemes judicials del tresorer de Ciutadans obren un nou front contra Rivera

FONT: Vilaweb

Carlos Cuadrado, tresorer de Ciutadans d’ençà que es creà aquest partit (2006), s’ha convertit ara en un maldecap per a Albert Rivera. Segons que informa InfoLibre, Hierro té els comptes corrents del Brasil –on tenia activitat empresarial– blocats arran d’un procediment judicial que va començar el 2014. En una entrevista a la cadena SER, Rivera ha volgut llevar importància a la polèmica i ha dit que era ‘un litigi laboral de 400 euros’ que ‘no té res a veure amb política’ i que és un ‘afer privat’. Tanmateix, el cas va molt més enllà.

El problemes del tresorer amb la justícia brasilera van començar quan fou demandat per no haver pagat la cotització de la seguretat social d’un dels seus treballadors. Segons InfoLibre, el treballador estava a sou d’Ibertex Importação e Exportação de Máquinas Texteis Ltda, una empresa de la qual Cuadrado era copropietari.
En total, el tresorer té un tres processos judicials oberts al Brasil, un dels quals és per l’impagament d’un deute de 74.000 euros amb el Banc Itau. Segons InfoLibre, els tribunals han refusat l’últim recurs de Cuadrado, que haurà de pagar tot el deute.
Cuadrado va mentir al senat
La troca s’acaba d’embolicar perquè Cuadrado va mentir en seu parlamentària arran dels seus problemes judicials. El juliol de l’any passat, dins la comissió d’investigació del finançament de Ciutadans al senat espanyol, Cuadrado va negar reiteradament tenir cap mena de causa judicial pendent en territori espanyol ni a l’estranger. ‘No, no tinc cap causa. Ni a Espanya ni fora d’Espanya’, va declarar.
El PP ha aprofitat aquest afer de Cuadrado per tornar a atacar Ciutadans en la pugna que sostenen tots dos partits. Al febrer, en una altra compareixença de Cuadrado en la comissió d’investigació del senat espanyol sobre el finançament dels partits, ja hi va haver topades entre PP i Ciutadans a propòsit de la foscor en els comptes del partit de Rivera. El PP va atacar aleshores Cuadrado per l’opacitat en la informació sobre els diners amb què es finança Ciutadans. El tresorer va arribar a admetre que una partida de 860.000 euros en concepte de ‘serveis d’assessoria’ apuntats als comptes procedents del grup parlamentari català eren un artifici comptable.
A final de l’any passat, el Tribunal de Comptes va publicar que hi havia nombroses deficiències en els comptes de Ciutadans, que exclouen ingressos dels grups parlamentaris de les Corts Valencianes, les Corts de Castellà i Lleó i l’Assemblea d’Extremadura, i que tampoc no inclouen l’activitat econòmico-financera dels grups polítics de 574 entitats locals. Els comptes de Ciutadans també reflecteixen pagaments irregulars de despesa electoral que no han estat comptabilitzats, com ara 161.000 euros de les campanyes d’Andalusia i Múrcia.

dimecres, 16 de maig del 2018

La Tamara, l'Estel, l'Adri... us volem a casa

La Tamara, l'Estel, l'Adri... Són caps de turc d'aquest Estat caduc perquè ens quedi clar, si protestem, tindrem problemes... Però davant les injustícies no sabem fer una altra cosa!

Tuit original






Recordem la resta de polítics a la presó o a l'exili



El procés provoca una fugida de policies nacionals de Catalunya

FONT: ElPais (9 de maig del 2018)


L'últim concurs per cobrir vacants se salda amb 471 places desertes i només una vintena de cobertes. 260 agents han demanat el trasllat a altres comunitats


Els policies nacionals no volen estar destinats a Catalunya. L'últim concurs convocat pel Ministeri de l'Interior per cobrir centenars de vacants de la Policia Nacional a tot Espanya ha provocat en aquesta comunitat el fenomen contrari al que es buscava. Del mig miler de places que s'han oferit, només se n'han cobert una vintena. Alhora, prop de 260 agents —gairebé el 10% dels policies destinats— han demanat el trasllat a altres comunitats. Interior assegura que ho compensarà amb l'enviament de bona part dels 1.300 agents que s'incorporen al juny.



El dèficit de policies i guàrdies civils és un problema crònic a tot Espanya, que es va agreujar durant els anys de la crisi, en els quals l'oferta d'ocupació per incorporar-se a les Forces de Seguretat es va reduir dràsticament. A l'octubre, faltaven 20.800 agents per cobrir les plantilles de tots dos cossos. La Policia Nacional era la responsable de bona part d'aquest dèficit: només hi havia cobertes 64.763 places de les 78.137 existents. Faltaven més de 13.000 agents, un 17%. Aquest percentatge és més elevat a Catalunya. Segons una resposta parlamentària recent, el passat 31 de desembre hi havia d'haver en aquesta comunitat 3.946 policies. No obstant això, només n'hi havia 2.859 “disponibles”, incloent els que estan en l'anomenada segona activitat (prejubilats que segueixen exercint funcions policials) i alumnes en pràctica.


És un dèficit de 1.087 agents (el 28% de la plantilla), que, en bona part, es volia compensar amb l'últim concurs de mèrits per cobrir places de les escales bàsiques i de subinspecció, les que engloben la majoria de la plantilla. No obstant això, la publicació dimarts passat del resultat del concurs ha revelat que les 500 places ofertes no només no s'han cobert, sinó que el nombre de vacants s'ha incrementat. D'una banda, només una vintena d'agents destinats a altres comunitats han demanat el trasllat a Catalunya. D'aquesta manera, 471 places per a aquesta comunitat han quedat desertes —el 37% de les vacants de tot Espanya—. Es tracta d'un nombre sensiblement superior al d'altres convocatòries. El 2015, en van ser 378. L'any següent, 361. I el 2017, 375.

Destinats forçosos

Fonts policials afegeixen una dada: “El 2017, de les 27 comissaries de Catalunya només van quedar places desertes per a policies de base en 18. Ara, en són 25”. A la Prefectura Superior, a Barcelona, queden sense cobrir 178 llocs. A l'aeroport del Prat, 41. A la frontera de la Jonquera, 31.
A aquesta xifra s'hi suma l'elevat nombre d'agents destinats a Catalunya que han demanat, i aconseguit, el trasllat d'aquí a poc temps a altres punts d'Espanya —prop de 260—, cosa que incrementarà el dèficit de policies. Un portaveu d'Interior assegura a EL PAÍS que aquest descens d'agents destinats a Catalunya es compensarà aviat, “abans fins i tot que marxin els agents que han demanat el trasllat”, amb l'enviament a aquesta comunitat de bona part dels 1.300 agents que juraran el càrrec al juny. “No hi haurà cap buit”, recalquen. Fonts sindicals apunten que els agents nous que es destinin “rondaran els 500”, xifra que Interior no desmenteix. A aquests agents s'hi sumaran 87 dels alumnes que aquest estiu sortiran de l'acadèmia per fer l'any de pràctiques: la majoria aniran destinats a Barcelona i a l'aeroport del Prat.
Ramón Cosío, portaveu del Sindicat Unificat de Policia (SUP, el majoritari), parla d'“èxode” i bona part l'atribueix “a la nova situació social que ha provocat el procés; és cert que Catalunya no ha estat mai una destinació atractiva per als agents, per l'alt cost de la vida, però la pressió social dels últims mesos ha disparat el fenomen”. La solució que planteja Interior no convenç Cosío, que destaca que Catalunya s'ha convertit en “una destinació de pas en la qual no hi ha arrelament”.
Adolfo Medina, del Sindicat Professional de Policia (SPP, el majoritari entre els comandaments), apunta en la mateixa direcció. Per a Medina la solució és complicada. “A curt termini, es pot donar un incentiu econòmic, com al País Basc i Navarra, però el problema de fons persistirà. Cal aconseguir que a Catalunya es vegi la Policia d'una manera molt diferent, sobretot després del procés”. Medina destaca que en aquest “èxode” han marxat agents amb més de 10 anys a Catalunya. “Per cada un que ha demanat anar a la província de Barcelona, 10 han demanat marxar”, subratlla després d'analitzar les dades

La diputada d'ERC Jenn Díaz explica com li han destrossat el cotxe a Sant Andreu de la Barca (6 de maig)



FONT: el nacional (6 de maig)

Un desconeguts han destrossat el vidre davanter i el retrovisor del cotxe de la diputada d'ERC i escriptora Jenn Díaz la matinada d'aquest diumenge. Díaz viu en una urbanització prop de Sant Andreu de la Barca, al focus informatiu aquests dies, a causa de la denúncia de la Guàrdia Civil contra nou professors de l'Institut El Palau d'aquesta localitat per un delicte d'odi.
Ni la policia local ni els Mossos volen deixar l'atac al cotxe per un mer acte de vandalisme o una bretolada més, tant per la condició de diputada de l'escriptora com per les circumstàncies que travessa el municipi. El cotxe de Díaz és l'únic estacionat a la zona que ha estat atacat.
"Tant els locals com els Mossos diuen que si et volen robar trenquen un vidre lateral. Aquí han trencat el retrovisor i esfondrat el vidre frontal, sense trencar-lo. No sembla la típica bretolada, com que et marquin el cotxe amb una clau o t'hi deixin un cop. No és un ninyato que ha llençat una pedra", ha explicat Jenn Díaz a El Nacional.


Ella mateixa ha denunciat els fets als Mossos aquest diumenge al matí, com ha avançat El Món. "No m'atreveixo a negar que no m'ho han fet per ser independentista", ha afegit.
"Visc en una petita urbanització, un lloc molt tranquil, prop del bosc, on només hi venen alguns adolescents a fer el botellot alguna nit. Aquí no hi ha gaires càmeres. Aquest matí hem sortit de casa i hem vist el retrovisor trencat i el vidre frontal destrossat. Vint metres més enllà, el meu company ha trobat una pedra que podria ser l'estri que han fet servir els agressors".
Díaz ha dit que es troba bé. "Potser és que un cotxe groc no passa desapercebut... És un cotxe sediciós", ha dit amb bon humor. L'escriptora viu a la urbanització desde fa tres anys. "No sóc nascuda aquí, no faig vida al poble [Sant Andreu de la Barca] i a casa no hi tenim cap identificació indepe, ni bandera ni res. Però em sembla que la intenció d'aquest atac és clara".
"No estic espantada. Si això és tot el que han de fer.... Demà trucarem a les assegurances, canviarem el vidre i ja està".

Tres companyes del CDR Sabadell han rebut aquesta nit un atac per part d'un grup feixista

Tres companyes del han rebut aquesta nit un atac per part d'un grup feixista! El feixisme no ens aturarà, i seguirem fins a ser lliures!