Elisenda Paluzie: ‘El govern no està preparat per a declarar la independència’ (vilaweb)

FONT: vilaweb

Fa un any que l’economista Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) va ser elegida presidenta de l’ANC. Explica que han estat uns mesos durs, marcats per la repressió i la solidaritat amb els presos i els exiliats, en què han treballat per ‘centrar’ el paper de l’Assemblea: treballar per la independència.

En aquesta entrevista, Paluzie critica la supeditació del govern català a l’estat espanyol, defensa la vigència de la unilateralitat des de les institucions i proposa vies d’acció perquè el moviment independentista avanci per fer efectiva la república.

Abans que l’ANC aprovi el nou full de ruta a l’assemblea general ordinària del 5 de maig, admet, tanmateix, que potser no hi haurà unitat i el govern no estarà preparat per a provar-ho després de la sentència. També llança un avís: el judici al Tribunal Suprem és una trampa per a posar fi al moviment. Va ser-hi els dies que van declarar Jordi Sànchez i Carme Forcadell. Diu que hi va veure l’estructura potent d’un estat, l’engranatge poderós.

—A les eleccions del 28-A heu optat perquè hi hagi un front de blocatge a Madrid, però només la candidatura del Front Republicà diu obertament que ho farà.

—El front de blocatge no deixa de ser un titular i la cosa és més complexa. Nosaltres diem que les candidatures independentistes a les corts espanyoles o al parlament europeu, que són fronts exteriors, han de ser instruments al servei d’una estratègia nacional marcada a Catalunya. No es pot anar a fer política convencional com s’havia fet durant tota l’època de l’autonomisme. Som una minoria nacional i passa molt poques vegades que tinguem capacitat d’influir en la configuració de majories a l’estat espanyol i aquesta capacitat ha d’estar el servei d’una estratègia per l’autodeterminació. La conseqüència d’això pot ser que acabis blocant una legislatura o que s’hagin de repetir unes eleccions, però l’objectiu en si no és anar a fer blocatge; és que els independentistes al congrés dels diputats siguin instruments al servei d’una estratègia per a fer la independència o per a aplicar l’autodeterminació que vam exercir l’1-O però que no hem aplicat.

[...]

—I si la disjuntiva és fer president Sánchez com a mal menor?

—És que el govern de dretes només hi serà si suma. Si no, l’alternativa és que es repeteixin les eleccions, cosa que els espanyols ja van fer. Fa un any, vaig fer una altra entrevista amb VilaWeb, abans de ser presidenta de l’ANC, poc després que no s’hagués fet la investidura del president Puigdemont. La vaig revisar i vaig veure que hi deia que has de ser coherent amb les apostes. Que si havies anat amb un programa electoral en què havies dit que prioritzaves la restitució del govern legítim, havies de mantenir el torcebraç encara que signifiqués que es repetissin les eleccions. Anticipava que, si això no es feia, entraríem en una dinàmica en què tindríem un govern que hauria de gestionar els marges estretíssims d’una autonomia molt intervinguda. Al final, és això que ha acabat passant a Catalunya.

[..]

Les primàries han sortit poquíssim als mitjans. Hi ha participat vora 25.000 persones. No és gens menyspreable com a fenomen de base.

—Seria una fórmula exportable a les eleccions catalanes?
—El mètode és exportable. Si consideréssim que hi ha d’haver una llista civil, oberta, amb participació dels partits, podria ser una opció. Escollir-la amb participació ciutadana seria la cosa òptima, però no ens ho hem proposat. Quan arriba el moment, l’ANC debat al secretariat quin posicionament ha d’adoptar en cada elecció. S’acaba aprovant allò que decideix la majoria, i aquesta mena de decisions també es fan per consulta als socis.

—

—En la proposta de full de ruta de l’assemblea general que fareu al maig us hi refermeu, en la via unilateral. Hi ha qui diu que és impracticable des de les institucions perquè acabaria en un nou 155.—Vull precisar diverses coses. En el full de ruta i el pla estratègic, diem que la independència negociada sempre és millor perquè té menys costos. Per tant, si hi hagués un referèndum acordat, estaríem disposats a repetir la votació que ja es va fer l’1-O. Sí que recalquem que hauria de ser un referèndum amb pregunta binària sobre la independència. Ho volem recalcar perquè aquests darrers temps han sorgit veus tant a JxCat, amb Jordi Sànchez, com a ERC, amb Joan Tardà, que han proposat referèndums diferents, amb tres alternatives, o l’opció de votar més autonomia. Nosaltres diem que és ingenu creure que, amb la configuració de majories que hi ha, aquesta opció la posi sobre la taula l’estat espanyol. No ho creiem probable. Ho hem vist amb Sánchez, ho veiem cada dia. Iceta ha fet declaracions sobre què passaria si fóssim el 65%, i de seguida ha sortit el PSOE a contradir-lo. Hem de continuar treballant per la nostra via, que és la que vam seguir l’1-O. Un mecanisme per a accedir a la independència fet unilateralment. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que intenten fer amb el judici del Suprem.

—Què voleu dir?
—Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, que han repescat del codi penal del segle XIX perquè volen deslegitimar l’accés a la independència. No hi hauríem de caure. Has de veure quines fortaleses et manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaç de dur-la a la pràctica, imposar-te com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere.

—Però per dur a terme la unilateralitat institucional, no és un límit el 155?
—Evites el 155 si, abans, ja imposes la teva autoritat. I això és la independència, imposar la teva autoritat. És evident que això no és fàcil, que necessites estar molt més fort que no ho estàvem l’octubre del 2017.

—Davant un estat amb un exèrcit, com es pot fer pacíficament, això?
—Un estat que té un exèrcit integrat a les estructures comunes de l’OTAN, té prohibit d’enviar-lo contra la seva població. Ho hauria d’aprovar l’estructura unitària que hi ha al comandament únic de l’OTAN. Al final l’amenaça fa efecte si te la creus.

—No us la creieu?
—Hi ha un nivell de violència policíaca que ja vam veure i l’estat fins i tot el pot incrementar una mica. Ho veiem a França, amb les Armilles Grogues. El nivell de violència policíaca, fins i tot, va un grau més enllà que no va tenir l’estat espanyol l’1-O. Però més enllà d’això, mentre l’estat espanyol pertanyi a estructures i organismes multilaterals com la Unió Europea o l’OTAN, ho veig complicat. Si ens ho creguéssim, hauríem de renunciar a l’objectiu de la independència, perquè no hi acordarem mai un accés negociat. Ho vam demostrar l’1-O. Si aguantem, amb resistència activa ens en podem sortir. Però s’ha d’aguantar amb molta més força darrere, amb molts més elements de poder que ens permetin d’imposar una autoritat. Legitimitat democràtica i més estructures de poder. Ara desenvolupem campanyes que treballin aquests elements de febleses per preparar-nos millor per a una via unilateral. Evidenciem la feblesa del moviment sindicalista nacional, donem suport a les eleccions de sindicats i cambres perquè ens enfortim amb aquestes estructures. Tenim la campanya de consum estratègic per tenir una economia que depengui menys dels lobbies econòmics i polítics que van fer tanta pressió la tardor del 2017

El Tribunal de Comptes, per exemple, estudia si els diners invertits en acció exterior eren constitucionals. La vigilància s’ha incrementat i demaneu unilateralitat a les institucions. Hi ha qui diu que això faria que empresonessin més dirigents.
—Som en una etapa de transició. La gent ha de pair que no s’ha aplicat el mandat de l’1-O i que allò que no vam fer el 10-O no ho recuperarem. Has de tornar a construir una oportunitat. Aquella es va perdre. Si tenim aquest govern que ja no ha proposat cap mena de torcebraç, ni tan sols per a la restitució dels consellers, és un govern absolutament tutelat. Pot no haver-hi el 155 de manera formal, però està absolutament controlat per l’estat. En aquest impasse, és evident que el govern ara no està preparat per a declarar la independència i fer-la efectiva demà. Però això no vol dir que algun dia no ho estigui. De la mateixa manera que diem que podem preparar millor la societat civil, que és el que depèn de nosaltres, també en l’esfera política hem de posar instruments de fortalesa perquè, amb persistència i sostenint majories independentistes clares, es torni a apoderar per tornar a provar un procés d’independència. En el full de ruta diem que, superant el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya, es tindria una legitimitat democràtica reforçada per a tornar-ho a provar, havent preparat i analitzat més què no pots fer des de la institució, què has de fer des de fora i com tornes a presentar un torcebraç de conflicte democràtic. Hem d’aprendre també que és una errada pensar que faràs un acte de desobediència només per a aconseguir que l’estat s’avingui a negociar.

—Si s’intenta, ha de ser per arribar fins al final?—Sí, més que res perquè l’estat espanyol no actua davant la pressió per a negociar. Actua per esclafar-te. Has intentat negociar amb mi un referèndum? T’acuso de rebel·lió i empresono tot el govern i intento liquidar el moviment independentista per sempre. És una trampa, tenim un risc amb el judici: ens intenten convèncer que això no ho podrem fer. Si ens ho creiem, psicològicament estarem vençuts. Quan jutges allò que no es va fer com si s’hagués fet, vols aconseguir que ningú no ho intenti.

—Ho aconsegueix, l’estat?
—Genera un punt de frustració, sí. També és veritat que és una cosa tan grossa de fer, que també té la seva part positiva. A escala internacional, anem aconseguint, amb comptagotes i a poc a poc, pronunciaments que no haguéssim tingut mai. Com ara el manifest dels quaranta-un senadors francesos o el pronunciament de l’assemblea de la regió d’Occitània. Té aquests riscos aquest judici, de minar-nos la moral i fer-nos creure que la independència és impossible. Però alhora reforça la causa de la independència per la vulneració de drets i l’exageració que representa gestionar un conflicte polític d’aquesta manera.

—Anem a la unitat estratègica. Com han anat les converses dels últims mesos?
—Bàsicament, hem tingut reunions per a coordinar mobilitzacions unitàries. Al gener ens comencem a reunir amb JxCat, ERC i la CUP, amb Òmnium i ANC. Hem coordinat les concentracions d’inici del judici, la manifestació a Barcelona, les mobilitzacions de la vaga del 21-F, i la manifestació de Madrid. No ens hem estat reunint per parlar de la unitat estratègica. Tancat el cicle de mobilitzacions, reprendrem probablement les converses político-estratègiques.

—La sentència pot ser un moment d’oportunitat? O el govern no estarà prou preparat?
—El problema de la sentència és que l’agenda te la marca l’altre. Pot generar una reacció molt potent de la societat catalana, però estar marcats per una data i un moment que t’imposa l’altre és un risc si no s’està preparat amb tota la resta.

—Podria ser que hi hagués condemnes i no passés res?
—Hi haurà mobilitzacions, per descomptat. Però la qüestió és que ara no puc garantir que, quan arribi, estiguem tots d’acord que la reacció a la sentència sigui fer la independència i quan fer-la.

—L’ANC què defensarà?
—La primera cosa que hem de fer és debatre internament. El full de ruta no l’hem aprovat, l’ha d’aprovar l’assemblea general ordinària. Però hi ha alguna idea que circula i que no veig realista; la de repetir la desobediència perquè així aconseguirem pressionar. Per exemple, tornant a fer un referèndum no autoritzat. Ho veig un error. El referèndum el vam fer l’1-O. Aleshores ja no vam poder comprar les urnes des del govern, cosa que sí que es va poder fer el 9-N. Per tant, si es torna a fer un referèndum, es podrà fer als col·legis electorals? Hi haurà un conseller disposat a obrir-los? I si hi és, quina necessitat hi ha de repetir una cosa que ja vam fer? Si hi ha aquesta capacitat, potser convé aplicar-la per recaptar els impostos i demostrar que som suficients econòmicament, que això és un element clau per a demostrar que ets un govern efectiu sobre el territori. Cremar els instruments anant-los repetint és un error molt gran. Ja s’ha deslegitimat prou l’1-O els darrers mesos.

—Com veieu que el govern hagi retirat els llaços grocs dels edificis públics?—Hi veia el risc que quedéssim atrapats en una lluita simbòlica. Tinc la impressió que ens hi han volgut. Ciutadans ha forçat molt el conflicte de símbols. Per altra banda, també és veritat que la línia de la llibertat és molt fina i ho hem acabat de veure amb les instruccions de la Junta Electoral espanyola als mitjans de la CCMA per a no fer servir ‘exili’ o ‘presos polítics’. Hi ha coses amb què t’has de plantar.

—El govern s’hauria d’haver plantat?
—No dic això, no és fàcil la resposta. Perquè plantar una batalla per una cosa que seran quinze dies… Pots dir que no cal cremar els vaixells per això, si no els has cremat per coses molt més importants, com ho és que no et deixessin investir el president Puigdemont o que et suspenguessin els diputats. Però alhora, compte, perquè es van traspassant barreres. Com a mínim, crec que els periodistes de TV3 haurien de protestar, com ho fan davant la imposició dels blocs electorals. No és polític dir ‘polític pres’ o no parlar d’exili? O dir a algú que s’ha exiliat i que és lliure per tot Europa que és un ‘fugat’? És neutral, això?

—Per què està aturat el Consell de la República?
—No és que estigui aturat. Es va organitzant internament, s’ha constituït un consell de govern, s’hi incorporen més persones progressivament, i s’hi va posant ordre i organització. Aviat començareu a veure’n accions.

[..]

—Parleu de lluita no violenta i vau ocupar la seu de la comissió europea a Barcelona. Us prepareu per més accions així?
—La campanya de consum estratègic és una campanya de no cooperació característica de l’estratègia de lluita no-violenta. Sí, pensem diferents accions en aquesta línia.

—Es veuen divergències estratègiques entre Òmnium i l’ANC. Com afecten la relació entre les dues entitats i accions conjuntes com la manifestació de la Diada?
—La Diada sempre l’organitza l’ANC, i Òmnium és col·laborador. No n’hem començat a parlar. Estarà molt marcat pel fet si hi haurà sentència abans de l’11-S o no. No és tan senzill definir-ho. És més complicat. N’hem començat a parlar internament a l’ANC. Normalment és quan ho tenim definit que ho acabem de parlar amb Òmnium.