diumenge, 16 de setembre del 2018

Un mando de la Policía confiesa que las telefónicas le suministraron datos de clientes sin orden judicial

ElDiario.es

El comisario Enrique García Castaño fue hasta febrero del pasado año el responsable de la unidad antiterrorista encargada de los sistemas de escucha y grabación, de captación de fuentes y de cualquier “encargo especial”, asignación ésta última asumida en el seno de la Policía a pesar de no ser oficial. García Castaño declaró el pasado 13 de julio como imputado por integrar la organización criminal del comisario José Manuel Villarejo y durante su comparecencia en la Audiencia Nacional aseguró que conseguía la titularidad de números de teléfono anónimos sin autorización judicial, a través de sus contactos en las compañías telefónicas.
García Castaño, conocido en la Policía como 'El Gordo', alude a investigaciones contra ETA, aunque su comentario no aclara que sean las únicas en las que ha actuado de esa manera. Lo que sí afirma es que actuaba inducido por jueces de la Audiencia Nacional, el tribunal ante el que declaraba por haber vendido presuntamente ese y otro tipo de información confidencial a su colega Villarejo. Por primera vez, y en sede judicial, un mando policial reconoce este tipo de práctica ilegal para el asombro del fiscal Anticorrupción que le interroga. Tras la declaración, el juez De Egea lo dejó en libertad con medidas cautelares.

En un punto del interrogatorio, el fiscal Miguel Serrano pregunta a García Castaño por las peticiones de titularidad de teléfono que el comisario Villarejo hacía al exjefe de la Unidad Central de Apoyo Operativo (UCAO) y que éste obtenía sin orden del juzgado. Lo que sigue es la respuesta del comisario imputado, adelantada por el diario Abc: “No se hacía con mandamiento judicial. La forma de trabajo que hay aquí, en la Comisaría General de Información, en otros muchos lados; y en esta casa, en la Audiencia Nacional... si cada vez que yo pido un titular de un telefóno, hablando de ETA, por ejemplo, que aparece en un listado de 20 teléfonos (…), eso ha pasado… y yo llamo a la compañía, y la compañía a través de el amigo de la compañía te lo da, aquí se acepta. Si vengo aquí, los propios jueces me dicen: “Enrique, ¿tú no tienes capacidad acceso con el trabajo que tú haces para pedirlo y no venir aquí a jodernos?”.
La respuesta provoca que el fiscal Serrano pida una aclaración. “¿Está usted diciendo que la Audiencia Nacional consentía atajos?”. Y el comisario contesta: “Yo no digo que consintiera atajos, si no lo que me decían los jueces”. En ese punto, según señalan a eldiario.es fuentes jurídicas, el magistrado de Egea pide al fiscal que se circunscriba a la investigación y pase a otro punto del interrogatorio. El representante del Ministerio Público lo hace, no sin antes advertir que ha sido el imputado quien ha introducido la cuestión de la relación con las compañías telefónicas y el conocimiento de las irregularidades por parte de los jueces de la Audiencia Nacional.

Comisarios en el Ibex

Los puestos de jefe de seguridad de las grandes compañías del Ibex han estado tradicionalmente copados por comisarios en excedencia, que se pasan a la empresa privada con suculentas ofertas económicas. Pasa en todos los grandes bancos, en las constructoras y también en las compañías de telecomunicaciones. eldiario.es se ha puesto en contacto con las tres grandes operadoras telefónicas del país, que han negado cualquier práctica fuera de la legalidad, también la que describe García Castaño, tanto en el pasado como en la actualidad. La Dirección General de la Policía prefirió guardar silencio por existir una investigación judicial abierta.
Las grabaciones que han provocado la imputación de Enrique García Castaño en una causa separada de la Operación Tándem fueron halladas en el domicilio de Villarejo durante su detención en noviembre pasado. Se remontan a 2005 y en ellas ambos policías parecen negociar la entrega de cantidades económicas. La Fiscalía cree que uno suministraba información confidencial de ciudadanos, a las que tenía acceso en función de su cargo, y que el otro pagaba por utilizarlas en los dosieres que luego vendía a particulares a precios estratosféricos.
‘El Gordo’ fue detenido el 11 de julio pasado. Dos días después pasó a disposición judicial y aseguró ante el juez que, en realidad, él y Villarejo hablaban de las cantidades que éste último prestaba a la Policía para pagar a confidentes. García Castaño asegura que de esa práctica sabían sus superiores en la Comisaría General de Información y los directores adjuntos operativos, el uniformado de mayor poder en la Policía.
La detención del histórico comisario García Castaño cayó como una bomba en el seno de la Policía y provocó otro enfrentamiento entre el juez de refuerzo del Juzgado de Instrucción número 6, Diego de Egea, y los fiscales Anticorrupción. De Egea se opuso al arresto y prefería simplemente citar como imputado a García Castaño. La detención se produjo así por orden de la Fiscalía, que en compañía de agentes de Asuntos Internos registraron su domicilio.
Los fiscales Serrano e Ignacio Stampa solicitaron prisión incondicional, pero De Egea dejó en libertad a García Castaño con medidas cautelares. Además, rechazó que Big, como había bautizado Villarejo al archivo referente a su colega 'El Gordo', fuera una pieza separada de Tándem y ordenó una investigación aparte. 

Un hilo para investigaciones interminables

Fuentes de la lucha antiterrorista explican la utilidad de una práctica como la que describe García Castaño en su declaración. En un registro pueden incautarse agendas de teléfono o anotaciones sin que se conozca quién es el titular de la línea anotada. También ocurre que un investigado, al que se le tiene intervenido el teléfono con autorización judicial, llame a otras personas desconocidas que son relevantes para las pesquisas. En ese punto habría entrado la práctica ilegal de la que habla el comisario.
Las grabaciones realizadas por Villarejo durante décadas mantienen en vilo a destacados miembros de la clase política, empresarial y del estamento jurídico. Desde la detención del policía en noviembre, distintas instituciones del Estado se han visto afectadas por las revelaciones que guardan los archivos del comisario.
Las confesiones que aparecen de la examante del rey Corinna Zu Sayn Wittgenstein motivaron la apertura de una pieza separada que ya ha sido archivada. En esos audios, la comisionista alemana acusa al rey de participar en actividades sospechosas de constituir cohecho y blanqueo de capitales, entre otros posible delitos. La pieza fue archivada por el juez, con acuerdo de Anticorrupción, por la debilidad de los indicios y la inviolabilidad que cubre al rey emérito por los hechos ocurridos antes de su abdicación. La acusación popular, que ejerce Podemos, ha recurrido dicho archivo

dijous, 13 de setembre del 2018

Arenys de Munt. Avui fa 9 anys del 13 de setembre de 2009

https://twitter.com/jaumeclotet/status/1040176001148506112 El 13 de setembre de 2009, avui fa nou anys, es va celebrar la primera consulta sobre la independència a Arenys de Munt. Gràcies Arenys, contigo empezó todo.
WIKIPEDIA










dissabte, 8 de setembre del 2018

Neix l'associació Prou Repressió Política (Tamara Carrasco)

L’associació Prou Repressió Política va dirigida a totes aquelles persones que estiguin patint la repressió de l’estat espanyol per la seva ideologia política i per exercir els seus drets de manifestació i/o expressió dintre del marc del procés sobiranista català.



 



dilluns, 3 de setembre del 2018

Només ens quedarà la veritat (Borja Vilallonga: 3 de setembre del 2018 )



FONT: Blog de Borja Vilallonga
3 de setembre del 2018

Rebo un missatge d’un amic: «Has d’explicar tota la veritat. No et pots quedar només amb aquesta captura de pantalla d’una conversa amb en Quim Torra. Si no ho fas la gent es pensarà que ho has fet per despit d’un unfollow.» 

La publicació d’una captura de pantalla d’una conversa entre en Quim Torra i jo del passat 15 de març de 2018 és una cosa que es covava de lluny. La data de la seva publicació, 31 d’agost de 2018, no és banal. La motivació té a veure amb tot l’escaquer polític de la neoautonomia catalana i la derrota de l’independentisme. Portava setmanes pensant com publicar la conversa i com fer aquest article. El missatge del meu amic m’ha ajudat molt a escriure les línies següents.

Els dos mesos que van del 15 de març—quan em va tocar obrir el joc amb en Quim—fins al 15 de maig—data de la seva investidura—van ser trepidants: missatges constants, trucades, visites al parlament, contactes amb la CUP, un viatge inesperat... Pensàvem que en Quim Torra era l’únic diputat amb capacitat per exercir un lideratge independentista que evités la neoautonomia. A més, era l’únic candidat a qui la CUP estava disposada a votar.


Sergi Sol / David Madí

La realitat, però, ha estat molt diferent. Com diu l’Enric Vila, en Quim s’ha convertit en l’enterramorts ideal, qui, en realitat, ha fet més fàcil de desplegar la neoautonomia.
Ha estat també la victòria d’en David Madí i en Sergi Sol perquè en Quim Torra no s’hi ha enfrontat. Això és la victòria de l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras
—els dos responsables principals de frenar la declaració d’independència després del referèndum.

Quinze dies després de la investidura d’en Quim Torra, el meu grup s’hi va reunir. El missatge va ser demolidor: «només em fan signar nomenaments, increments salarials, cotxes oficials i dietes. És l’única cosa que els interessa». Jo vaig aixecar un avís important aquell dia: no anàvem en la direcció correcta. La missió d’en Quim era desestabilitzar-ho tot, no pas signar nomenaments i repartir canongies. Durant el viatge d’en Quim a Washington D.C. i un intercanvi de missatges amb ell, ja vaig veure que tenien raó les veus que em deien que havíem comès un gravíssim error evitant anar a eleccions i posant en Quim Torra.

Molta gent ha tret a relluir la seva superioritat moral per criticar-me que publiqués una conversa «privada». Una conversa amb un polític seria privada si m’estigués parlant de la seva hemorroides o d’un tema familiar. Són converses professionals i es poden filtrar segons l’interès públic. Això és elemental. L’audiència catalana tampoc ha sabut captar la meva ironia. La catalanor moralista i esteta porta massa anys vivint en la bombolla processista. Ha perdut l’esperit crític i de supervivència: només li queda el victimisme ensucrat i mentider que l’Eva Piquer representa tan bé.
Critiquen «les formes» i es refugien en el cinisme mentre miren bocabadats com els desmunten el país. És justament per aquest motiu que ens estan desmuntant el país.

La captura de pantalla amb la conversa ha molestat tant perquè la veritat molesta a la Catalunya de la derrota. En aquella captura de pantalla hi ha moltes capes de veritat amagades.

La primera veritat és la d’un Quim Torra sense filtres criticant els partits i sentenciant que volen autonomia.

La segona veritat és que faig de missatger oferint una presidència a un diputat essent jo anònimament a Nova York. I la tercera veritat, last and least, és que puc estar parlant de tu a tu amb un diputat i avui president de la Generalitat. Això és el que exalta els ànims de la memorable enveja catalana. El rei va despullat i jo en sóc l’escuder.

Si jo podia parlar amb en Quim Torra de tu a tu és per molts motius.
Un, però, és que en Quim Torra sabia que l’Oriol Junqueras havia pactat amb els espanyols de matar qualsevol intent d’independència a l’octubre.



Si el referèndum no hagués sortit bé en Junqueras hauria estat el president dels espanyols.

És per això que en Quim i el seu nucli s’agafaven a en Puigdemont com un clau ardent, tot i que sabien que no el podien rescabalar pels seus grans errors estratègics—no pas pel seu exili i la persecució judicial espanyola. En aquesta història, paradoxalment, el que menys importa és la qüestió judicial i els presos. Els presos són el xantatge emocional que manté els catalans estabornits.

La maquinària del pacte era implacable. Mentre es preparava el referèndum, també es preparava la traïció per impedir-lo o neutralitzar el resultat.
Era un pacte cuinat amb l’omnipresent Mas. Els respectius lloctinents de Mas i Junqueras, Madí i Sol, van fer la resta.
Sol va tenir l’entrebanc que jo li vaig estar a punt d’aixafar la guitarra sense voler en intentar de publicar un llarg reportatge sobre un membre del servei secret espanyol.


Aquest espia fa feines per als serveis legals d’Esquerra i el 2017 feia de pont entre Junqueras i Madrid.
Encara avui tinc por de dir el seu nom. Aquí van començar tots els meus problemes.


Sol va prémer tots els botons perquè jo saltés d’El Temps el juliol de 2017. La pressió era insofrible i vaig preferir de dimitir just a temps. L’endemà de la meva dimissió vaig trucar a en David Madí. Em va dir que feia uns dies s’havia reunit amb l’Eliseu Climent i que tot anava bé. S’hi havia reunit el mateix dia que en Miquel Gamisans em donava l’ordre d’en Sergi Sol: no pots publicar el dossier sobre aquell espia del CNI.


Ja vaig veure que jo estava ferit de mort i que tot era qüestió de pactar bé una sortida honorable. Jo havia dimitit motu proprio, però ells havien de fer maneres perquè jo no pogués aixecar el cap a Catalunya mai més: calia que la meva sortida no fos honorable. Si no hagués estat per una trucada màgica d’en Carles Foguet, el mal hauria estat molt major i mai hauria sabut el perquè de tot plegat. Li estic agraït; a ell li dec de poder escriure això avui.


Carles A. Foguet


També ho estic a l’Antoni Maria Piqué per voler saber la veritat i difondre-la aquell dimecres de juliol, no solament des de les pàgines d’El Nacional. Temps més tard, en Foguet m’enviava un missatge sobre en Sergi Sol que deia: «Si algú va fer coses malament, que n’assumeixi les conseqüències.»


Antoni Maria Piqué Fernández

La meva reacció va ser la d’aferrar-me al reportatge d’investigació i treure’l com fos—i no vaig poder. En les setmanes següents va començar el degoteig de desercions. Vaig rebre un missatge d’un dels periodistes implicats en la preparació de la investigació: «no m’involucris mai públicament amb aquest tema.» Un altre dels periodistes em deia: «no puc posar a la teva disposició la meva part dels documents.» Només vaig rebre el consol d’un dels meus periodistes. Com que a ell l’espia del CNI ja l’havia amenaçat anteriorment, estava curat d’espants. Però tampoc en volia saber gaire res, i d’aleshores ençà que aquest periodista només ha parlat dels núvols i no ha escrit mai més cap reportatge d’investigació.
Vaig haver de recopilar de nou tota la documentació, sol.
La derrota de Catalunya és exactament això.

El cordó sanitari que es va crear al meu voltant va estar a punt de funcionar—és un tema llarg i va incloure un matusser intent de retirar-me el passaport i també una ombra que se’m va enganxar dies abans del referèndum.

Però el 7 d’octubre em vaig escapar. En una sortida molt accidentada, la meva muller i jo vam marxar a Nova York amb dues maletes—la meva dona Ilisa ha estat la gran víctima de tot plegat.
Deixant totes les nostres pertinences a Catalunya, la meva senyora mare es va haver d’encarregar de recollir les desferres.

Ella ha estat sempre ben conscient de la magnitud del que havia passat. Ens havíem quedat sense res, un any després de fer la gran inversió de venir a viure a Catalunya per tenir una vida tranquil·la i tenir fills. Retornats a Nova York, vam haver de començar des del no-res. Amb mentalitat de supervivència i una bona feina sota el braç vam començar a reconstruir. Ara jo era a Nova York amb plena llibertat i molt de temps per fer i explicar coses. La resta ja és història i aquí es clou el cercle.

Som en una nova hora zero dels catalans.
I com en tota hora zero, el que ens salvarà és centrar-nos en nosaltres mateixos més enllà del país.

Haurem de passar uns decennis al mas, com Josep Pla, o a Ginebra sobrevivint, com Mercè Rodoreda. Aleshores només ens quedarà la veritat.


diumenge, 2 de setembre del 2018

Ramir D-Porrata Dòria: 3 escenaris possibles



https://twitter.com/ramirp/status/1035956467701096454


Esmentos les parts principals d'aquest fil


1) A nivell polític ens trobem en un moment turbulent i d'alta incertesa.

En aquestes condicions, no té sentit fixar un full de ruta rígid, però sí que té sentit dibuixar escenaris polítics i definir estratègies que ens facin avançar cap a la República.


34) Possibles guspires d'aquesta onada popular poden ser: 
- Sentència als presos polítics
- Aplicació de nou del 155
- Nou govern del PP i/o Ciudadanos
- Noves mesures repressives
- Nova crisi econòmica que empobreixi els ciutadans


35) Per arribar a aquest escenari serà necessari fer accions semblants a l'escenari B: 
- Pressionar els nostres polítics per mantenir el pols democràtic amb l'Estat
- Difondre les crisis de l'Estat
- Internacionalitzar
- Votar NO a tot al Congreso


40) I la nostra estratègia ha de ser, de forma molt resumida: 
- Evitar l'escenari A
- Intentar que es produeixi l'escenari B i que es voti sobre la independència
- Preparar-nos mentalment per si anem a l'escenari C