Veneçuela: motius i desplegament militar dels EE.UU

En Vicent Partal en va fer una anàlisi molt acurada, segons el meu parer, en el següent vídeo del 3 de desembre del 2025

Concretament en comentava un punt. Ara Veneçuela conté la reserva de petroli conegut més gran del món i Vicentt Partal atribueix l'interès d'invasió del EE.UU per evitar que reclamés 3/4 parts del país veí: La Guaiana que disposa d'immenses reserves marines de petroli recentment descobertes davant la seva costa.

En aquesta altra imatge feia referència al desplegament militars dels EE.UU al mar Carib i els suport de les bases de Puerto Rico (estat lliure associat a EE.UU) i la base de Guantànamo.

DESPLEGAMENT MILITAR (novembre 2025)
En un altre article de ElPaís es feia ressó del desplegament militar dels EE.UU a la zona (podeu saltar-lo fent servir archive.is)

"Ja al començament d'aquest any Trump havia desplegat una imponent flota a les aigües centreamericanes: almenys 3.000 soldats, un portaavions i diversos mitjans aeris de reconeixement i bombarders. Al següent gràfic recollim els principals mitjans que els Estats Units tenia a la zona al mes de novembre."

El cor de la bèstia: l'Espanya que ja no pot amagar que trontolla

Editorial de Vicent Partal a Vilaweb (5 de març del 2020)
La conversa que relate avui va passar el gener del 2018, quatre mesos després del referèndum i la proclamació de la independència. El meu interlocutor era un destacat dirigent polític català, amb qui vaig coincidir en un estudi de televisió. Després de lamentar-se dient que l'existència dels presos fa impossible la vida política (em va arribar a dir que era 'com si un volcà hagués aparegut al bell mig de la plaça major'), afegí una altra cosa, d'una dimensió que no vaig copsar bé en un primer moment.

—No sou conscients [volia dir 'els independentistes'] que el cor de la bèstia l'han tocat des de fora molt poques vegades i quan ha passat això ha tingut conseqüències terribles. Simplement no ho poden permetre. La bèstia és l'eix entorn del qual gira tot, el que aguanta l'estat.

—La bèstia?

—Sí, el cor profund del règim, les quatre-centes famílies, digues-ne com vulguis. Això que a Madrid es confon en un tot d'interessos encreuats: jutges, empreses de l'Íbex, militars, polítics, policies, corruptes de tota mena, directors de diaris, opinants a sou, fiscals, amos de televisions, la llotja del Bernabéu, el rei, la monarquia i tots les seves ramificacions familiars, sexuals i de negocis: la bèstia, caram, la bèstia...

—I quines han estat, segons tu, aquestes ocasions?

—La bèstia només ha tremolat el dia que ETA va fer volar Carrero, cosa que va desmuntar la successió prevista de Franco, i el dia que el parlament va proclamar la independència de Catalunya.



Els darrers vuitanta anys han passat moltes coses però només dues han fet perillar els fonaments profunds del règim, el gran negoci que és l'estat –i tan sols importa això, que siga un gran negoci. La transició va ser pactada i suau. Felipe va modernitzar la bèstia perquè aquest era el seu paper i per veure si així es calmava. El terrorisme, com va dir Margallo, es podia superar i fins i tot la reforçava. El 15-M ja es veu que acabarà servint per a apuntalar-la perquè no la vol matar del tot i sense matar-la no hi ha res a fer. Gairebé tot és digerible i reconduïble per una màquina tan forta i tan consolidada com aquesta que mana en el Madrid real.

Però la independència no, això no ho poden reconvertir.
Per això aquesta lluita serà a mort.
O la mateu o us matarà.

Ahir vaig recordar aquesta conversa –apuntada al cap de pocs minuts en la llibreta que sempre porte–, quan vaig veure la notícia publicada per Tribune de Genève sobre la comissió de cent milions de dòlars cobrada per Juan Carlos de mans del rei saudita. Juan Carlos, que és un escàndol amb dues cames, és encara l'eix entorn del qual funciona la bèstia i va cobrar aquests diners defraudats com a comissió pel contracte del TGV a la Meca.

La notícia, terrible per a la monarquia i per això mateix amagada i disminuïda ahir per bona part de la premsa espanyola, arriba enmig d'un context que fa pensar en una Espanya que trontolla notablement.

Arriba, en primer lloc, quan feia poques hores que policies ultres havien perpetrat un assalt impune i consentit al parlament espanyol, amenaçant físicament Laura Borràs i amenaçant en vídeo el govern de Sánchez, al qual li diuen: 'Tindreu guerra.' Arriba, en segon lloc, després de dues noves bufetades del TJUE a Madrid, una pel cas Valtònyc –que té més conseqüències que no sembla– i una altra contra els bancs. I arriba, en tercer lloc, enmig de l'escàndol monumental que es va organitzant arran de l'actuació corrupta de la Junta Electoral espanyola.

I evidentment arriba després de l'acte de Perpinyà, que ha tornat a posar els nervis de la bèstia a mil.

Foto: Jordi Borràs

Tanmateix, mireu el conjunt. Si la cosa era que ens mataven o morien ells, vist d'aquesta perspectiva en la distància de dos anys, sembla que qui en realitat trontolla d'una manera més evident ara és l'estat espanyol, més que no pas el projecte independentista.

Perquè aquell estat espanyol que ens van vendre a la transició com un model d'estabilitat política, com un negoci sòlid i ferm, va desapareixent davant nostre, s'evapora cada dia més de pressa.

La crisi que viu Espanya d'ençà del 2017 és monumental. El PP s'ha enfonsat en el pou de la corrupció. Vox, el partit que diuen que entusiasma el rei actual, ja és tercera força al parlament i ha arrossegat cap al feixisme el PP i Ciutadans –i el PSOE de Sánchez a estones també. La urgència pel Primer d'Octubre, que va menar Felipe a soltar aquell 'a por ellos', ara Vox i els satèl·lits falangistes la giren contra la consentidora i poruga esquerra espanyolista. I Pedro Sánchez ja l'amenacen al carrer policies violents i feixistes que avisen que els jutges acabaran encalçant-lo. Que ho faran, si cal amenaçant-lo de sedició, perquè ja és ben clar que el poder és seu, no dels electes, com explicava detalladament Artur Mas l'altre dia en aquesta entrevista, quan recordava que la reforma del Constitucional es va fer per donar el poder executiu als jutges.

Afegiu al panorama la rebel·lió de l'Espanya interior, que ja no pot resistir més temps la voràgine extractiva de Madrid, i el tall sentimental amb Espanya que ha concitat la reacció violenta al Primer d'Octubre, no tan sols al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, al país dels bascs, a Galícia i a Astúries, tall visible des de fa temps, mapa rere mapa, i que es reflecteix magníficament en aquesta enquesta que pregunta a qui triarien en cada lloc si només poguessen votar o Puigdemont o Abascal.

A Europa avui hi ha vint-i-dos estats independents que van ser reconeguts a conseqüència –i després– de l'enfonsament només de dos: la Unió Soviètica i Iugoslàvia. Alguns d'aquests vint-i-dos estats havien proclamat sense èxit la independència tres i quatre anys abans que la maquinària central s'enfonsàs, es col·lapsàs, en bona part perquè intentar frenar a qualsevol preu i sense mirar costs l'independentisme estonià, armeni, eslovè o kossovès la va dur a un estrès insuportable.

I la pregunta, lògica, cau tota sola:
comencem a veure que a Madrid passa això?

CDR: un muntatge policíac que hauria de ser una lliçó (editorial de Vicent Partal

Un altre excel·lent editorial de Vicent Partal



Ahir, noranta-quatre llargs dies després d’haver estat detinguts, l’Audiència espanyola va alliberar Alexis Codina i Ferran Jolis, dos dels CDR encausats en l’anomenada per la Guàrdia Civil ‘Operació Judes’. Han hagut de pagar, respectivament, una fiança de deu mil euros i de cinc mil, però poden tornar a casa, finalment amb els seus. A la presó resten encara Germinal Tomàs i Jordi Ros, que tots esperem que siguen deslliurats també aviat. La setmana passada el tribunal hereu del TOP ja havia posat al carrer Xavier Duch, Eduard Garzón i Txevi Buigas. Amb tot plegat el cas comença a ser evident que va ser un gran muntatge, sense proves i bastit per provar d’acorralar políticament el moviment independentista.

Convé recordar que en el moment de les detencions aquestes set persones –d’entrada nou– van ser acusades de formar un grup armat de nom ridícul que ens deien que pretenia fer diversos atemptats i que es preparava per a ocupar el Parlament de Catalunya –segons algunes de les versions falses que aleshores es varen fer córrer, d’acord amb el president Torra mateix.

Concretament la instrucció arribava a afirmar aleshores que Alexis Codina era un dels integrants del que es definia com a ‘nucli productiu’ de la fabricació d’explosius. Una afirmació que ara la pròpia Audència rectifica, després de tres mesos de presó, en confirmar ‘l’objectiva inexistència d’explosius en poder de Codina’. Les substàncies que es van trobar a sa casa -aquells famosos precursors- es reconeix finalment que no eren sinó productes normals.

I així tres mesos també després d’inundar-nos de mentides, van deixant anar a poc a poc aquells mateixos joves que algunes portades de diari i declaracions de polítics van convertir en la prova irrefutable de la violència de l’independentisme. En un gest, aquest, el d’anar a poc a poc, que allarga fins al final la prepotència amb què les autoritats espanyoles han gestionat el cas. Així no es nota que els van alliberant. O així no es nota tant. No es nota tant que no tenen res contra ells ni poden demostrar res. No es nota tant, en definitiva, que no són això que van dir que eren.

Amb l’alliberament, però, queda clar que ells, la Guàrdia Civil i l’Audiència, no volien desarticular cap inexistent grup perillós, que si ho fos no els soltarien tan ràpid. Allò era una operació mediàtica i política i el que volien era que una part de la població es cregués que els CDR són violents i posar en problemes els partits independentistes i el govern, partint de la fabricació d’una mena d’ETA catalana, inexistent a la realitat. Això és el que van fer i han aconseguit i això ho van pagar aquests set xicots. No hi ha res més.

Però constatar-ho ens hauria d’ajudar a solidificar la desconfiança permanent amb què hem de tractar sempre aquestes operacions, aquestes maniobres descarades, indignes d’una societat democràtica. Perquè avui cal recordar també que llavors, dissortadament, hi va haver independentistes que no van ser capaços de comprendre que, d’entrada, qui no és de fiar mai és l’estat espanyol, no pas la gent. Espere i desitge, per tant, que avui els qui van dubtar si potser hi havia res de real darrere d’aquelles detencions ho vegen tot més clar i que no tornen a equivocar-se a la pròxima. Perquè de muntatges policials no en tingueu cap dubte que n’hi tornarà a haver. Quan els convinga o ho necessiten.

 PS. Unes gestions burocràtiques d’última hora han fet que l’alliberament d’Alexis Codina i Ferran Jolis es retarde encara unes hores i sembla que finalment eixiran aquest matí.

Un poc de Fanon per a entendre el nou catalanisme (Partal)

Un altre excel·lent article de Vicent Partal

Font: vilaweb 14 de novembre del 2019

Fa uns quants mesos que us vaig proposar de mirar la situació catalana per mitjà de l’obra i les idees de Stephen Wolin. Permeteu-me que avui us propose de fer-ho a través de la de Frantz Fanon, perquè em sembla que els seus ensenyaments són especialment importants en el moment actual.

Fanon va ser un metge psiquiatre i intel·lectual, administrativament francès, nascut a les Antilles, a la Martinica, que va contribuir a la independència d’Algèria: esdevingué un dels organitzadors del FLN i fou ambaixador de la república provisional. Quan li diagnosticaren leucèmia va escriure apressadament Els damnats de la terra, un llibre que va marcar com pocs el moviment mundial contra el colonialisme i que ha estat recuperat aquest segle, sobretot pel moviment afroamericà dels Estats Units, però també per les primaveres àrabs i alguns corrents feministes, especialment al món musulmà.

Les tesis de Fanon em semblen cabdals avui, perquè sostinc que el país ha canviat i ha entrat en una nova etapa d’ençà del 14 d’octubre, el dia de la publicació de la sentència i de la primera acció del Tsunami Democràtic. La reacció de la població, com s’ha vist en els dos dies d’ocupació de la AP-7, ha canviat completament. Tant que ja ningú no es recorda de les velles polèmiques sobre els contenidors i les caputxes. I tant que fins i tot en l’àmbit institucional les eleccions han dibuixat un canvi incipient de tendència, dins l’independentisme, cap al creixement de les posicions més contundents en relació amb la confrontació amb l’estat espanyol. El debat sobre la posició que ha d’adoptar el moviment independentista sobre l’acord de govern signat per PSOE i Podem reflecteix perfectament aquests canvis i d’ací vénen les tensions que comença a suscitar dins els partits. És ací on entra de ple el pensament de Fanon.

Fanon va definir els efectes del colonialisme en les persones i ens va ensenyar com es derrota. És evident que Catalunya no és cap colònia, si més no en el sentit clàssic del terme. Però això no vol dir que no hi haja paral·lelismes interessants a estudiar i sobretot ensenyaments a aprendre del moviment anticolonial. Sobretot a l’hora de veure com es combat la subalternitat o de quina manera la reacció individual, netejant el cervell dels conceptes imposats, és imprescindible per a provocar la reacció col·lectiva.

Subalternitat és, doncs, el concepte clau. El colonialisme es defineix per la posició subalterna dels colonitzats. Els colonitzats –nosaltres, per a entendre’ns– no poden imaginar la societat ni la política per ells mateixos sinó que sempre la imaginen subordinats al colonitzador. És el colonitzador qui fa la política i el paper dels colonitzats, sempre subaltern, és si de cas de suport a les posicions més suaus entre les dels colonitzadors. Els colonitzats no es veuen a ells mateixos com a subjectes capaços de canviar la societat gràcies a la seva voluntat, com a gent amb capacitat pròpia, sinó sempre com a subjectes que al final són subalterns de la gran política que es fa al centre. Subjectes que sempre necessiten l’autorització –que necessiten de fet el gest d’aprovació– dels colonitzadors. Especialment dels colonitzadors ‘bons’.

Per això funciona aquell mecanisme segons el qual el colonitzador pot acusar el colonitzat d’allò que vulga, sense lògica ni coherència, exercint un bullying polític permanent. Fins que el moviment anticolonial no pren cos i no s’aferma, certes discussions estèrils que ni tan sols s’haurien de mantenir no comencen a ser posades a lloc. N’és un bon exemple el discurs d’Iceta i el PSC sobre el nou govern. Quan Iceta diu que no pot ser que l’independentisme vote igual que Vox, la resposta subordinada, subalterna, és tenir por de les conseqüències en la imatge externa del moviment. En canvi, la resposta ja descolonitzada és recordar a Miquel Iceta que no és cap problema votar com Vox si es vota per raons diametralment oposades, però que sí que és un problema, i molt greu, anar a la mateixa manifestació que va Vox si hi vas, com ho fa el PSC, per les mateixes raons.

Aquest canvi, l’alliberament diguem-ne mental que permet de respondre així, és segons Fanon la peça imprescindible per a alliberar-se com a col·lectiu. Esquivar i denunciar el marc mental on et volen col·locar és el pas endavant més gran possible.

Però com s’hi arriba, ací, quan passa això? D’una manera molt poètica Fanon, al final del llibre La pell negra, diu que això generalment pot passar i passa quan ja no pots respirar, quan sents que t’ofeguen. Una imatge que recorda el poema de l’Estellés (‘Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot’) i que va fer-se concreta en el moviment Back Lives Matter arran de l’ofec físic d’Eric Garner per part de la policia, que li va causar la mort el 2014.

Aquest ofec és exactament allò que molts catalans experimentem de fa anys. La prostitució de les normes més bàsiques del funcionament de l’estat per part del nacionalisme espanyol provoca en nosaltres un ofec permanent; això molts de vosaltres ho sentiu cada dia quan us atureu a pensar què ens fan. El parlament no pot ni votar allò que vol, una pancarta en un balcó pot significar la inhabilitació del president, els dirigents polítics reben condemnes de presó desproporcionades, lleis que afavoreixen tota la societat són suspeses sense haver ni de justificar-ho, la policia agredeix els ciutadans fent servir armes il·legals, es canvien les lleis d’una manera completament arbitrària per a permetre, per exemple, al poder executiu de tancar webs quan vulgui… I això si parlem només del passat més recent. Si tornem al 2010 veurem com aquest ofec és en realitat una constant que esborrona. L’estatut retallat, les inversions que no arriben mai, l’espoliació fiscal, la persecució de la llengua… Per això fa riure que alguns mandarins de paper es queixen de les conseqüències econòmiques del Tsunami Democràtic. Critiquen un dia d’ocupació de l’aeroport els mateixos que no critiquen que la inversió a Barajas triplique la del Prat malgrat que el Prat dóna beneficis i Barajas se’ls queda. Critiquen els talls a les carreteres quan l’escandalosa manca d’inversions en infrastructures és crònica i implica pèrdues enormes per a les empreses del país. Critiquen que es talli el corredor mediterrani mentre la construcció d’aquesta via va amb dècades de retard, fet denunciat fins i tot per la Unió Europea, perquè l’estat espanyol ho vol així. Respondre’ls, amb dades i denunciant-los públicament, com ja han fet alguns polítics i associacions, és un símptoma més, positiu, del canvi que experimenta el país.

Un canvi que incorpora un darrer element clau sobre el qual Fanon va teoritzar: la pèrdua de la por d’exercir l’autodefensa, la pèrdua de la prevenció sobre la violència. Aquest és potser l’aspecte més polèmic de l’obra de Fanon i el més desvirtuat. Molta gent l’ha llegit per mitjà del pròleg que Jean-Paul Sartre va fer a l’edició francesa d’Els damnats de la terra. Sartre veu en el llibre de Fanon una exaltació acrítica de la lluita armada que jo, i molta més gent, pensa que simplifica el missatge. Perquè Fanon no fa cap celebració de la violència pels colonitzats, sinó un reconeixement del paper psicològic que implica negar que la violència sigui un monopoli de l’estat. ‘La violència desintoxica l’individu’, diu Fanon en una frase que s’ha fet famosa i que cal contextualitzar. Fanon reivindica la violència si és útil políticament i si allibera mentalment els individus. I ho fa constatant que la violència del carrer en resposta a la repressió equilibra la relació de subordinació de la població amb l’estat. Quan els joves guanyen la batalla d’Urquinaona i l’estat es retira és evident que la relació de poder s’equilibra i que l’estat agafa por, una por que no havia sentit fins llavors. Fanon insisteix a dir també que els colonitzats, pel fet de ser-ho, sempre reaccionen. Que no fan acció sinó reacció. I que això els posa necessàriament en situació de dependència, de subalternitat. Per això la via unilateral, com s’ha demostrat a Catalunya, és l’única eficaç a l’hora de canviar la percepció de la gent sobre la seua capacitat. I quina unilateralitat hi ha més potent que desobeir la força armada de l’estat, es demana Fanon, vinculant-se en aquest punt amb els grans teòrics de la desobediència civil i el moviment pels drets humans.

Del 14 d’octubre ençà, els catalans hem entrat en una nova fase del moviment per la independència. I moltes de les coses que preocupaven Fanon, sobre les quals va teoritzar, comencen a passar entre nosaltres. Per això avui el catalanisme que comença a dibuixar-se al carrer, quan tot just si ha passat un mes, un catalanisme independentista que seria l’equivalent de la ‘negritud’ definida per Fanon, es pot començar a entendre també com un moviment antiimperialista, anticolonial, si acceptem i excusem la inexactitud del terme.

Per això és un nou catalanisme que no espera que s’accepti ni es beneixi de Madrid estant res de tot allò que fa. Per això no demana permís per a fer res ni es pregunta com s’interpretarà allà el que faci. I per això qüestiona les bases de tot, fins i tot el mapa artificial imposat des de l’estat. En aquest sentit, el redescobriment dels catalans del nord és un símptoma extraordinari que les coses van canviant. Perquè la Catalunya de les quatre províncies autonòmiques tan sols s’explica com una invenció espanyola per a reduir la catalanitat i mirar d’espanyolitzar-la. En canvi, el reconeixement que a l’estat francès hi ha catalans que són tan catalans com els de les quatre províncies espanyoles és un fet que tot sol desmunta l’equació, bàsica per a mantenir la dominació espanyola, segons la qual ser català, al final, no és sinó una manera de ser espanyol.



Júlia Taurinyà ho ha expressat a la perfecció en un piulet:
‘El que m’encanta del tall del Pertús és la nostra capacitat de treure profit de la frontera. D’un drama fer-ne una arma.’ Fanon n’estaria ben content.

Vilaweb: editorial de Vicent Partal (3 coses que sé)

FONT

[..]
Com és lògic i comprensible, tothom està molt nerviós. Hi ha moltes coses movent-se en moltes direccions, nostres i d’ells, molts rumors i manipulacions, i la tensió s’arrossega de fa molts dies sense que ningú siga capaç, perquè és impossible, de saber amb certesa si la reacció a la sentència serà simbòlica i encara gràcies, si marcarà un canvi d’actitud i un augment sobtat de la confrontació amb Espanya o si arribarà fins i tot a originar un nou Primer d’Octubre i obrirà, per tant, oportunitats úniques.

Jo puc dir què sé. I, bàsicament, en aquest moment precís i delicat, sé tres coses.

En primer lloc, sé que els partits i les institucions sembla que han reflexionat i que han emprès una tasca de reconstrucció de confiança sense la qual no hi hauria futur, simplement. Fins on arribarà ja ho veurem, però és una bona notícia.

En segon lloc, estic segur que la reacció serà més cosa del carrer que no pas del govern i es fonamentarà en les grans mobilitzacions impulsades per les organitzacions socials. Però també estic segur que tot anirà molt més enllà, fins a un punt difícil d’endevinar ara. I que les organitzacions no podran controlar tot allò que passarà.
Les marxes o la vaga de divendres seran grans demostracions de poder popular i els grans aparadors de la indignació col·lectiva, però si hi ha la irrupció de la desobediència civil en massa és evident que donarà peu a una situació completament nova.

I la tercera cosa que sé, més encara després dels discursos de fa poques hores, és que hi haurà repressió. No tan sols dels Mossos, dels quals espere tan sols que es comporten d’una manera que no complique les coses innecessàriament, sinó directament de les forces espanyoles. Detencions, agressions, actuacions amb violència. Difícilment s’estaran quiets.

Si la sentència és dilluns, les protestes seran espontànies i supose que generalitzades entre dilluns i dimarts, i aquestes protestes faran pujar molt la temperatura amb què les marxes començaran a caminar dimecres. L’arribada, divendres, amb la vaga general, pot ser un moment clau. Hi insistesc: especialment, si la desobediència civil s’ha fet visible i encara més si la Guàrdia Civil i la policia espanyola no han estat capaços de reprimir els seus instints.

Així i tot, un sector de gent molt actiu i mobilitzat es demana què passarà després? O de què servirà tot plegat? Hi ha qui troba a faltar mesures que facen efectiva la república com a resposta a la sentència. Hi ha qui tem que les organitzacions polítiques proven de desmobilitzar la població. Hi ha qui té por d’actuar si després s’ha de trobar sol o, pitjor encara, perseguit pels mateixos que vol defensar. Com ja ha passat.

Jo no tinc cap resposta a tot això. És una decisió massa íntima. Només puc explicar que jo, amb la mosca darrere l’orella, faré tant com puga com a ciutadà per a aconseguir efectivament que la sentència signifique el començament de la confrontació final. I que, com a periodista, treballaré fins a l’extenuació per mantenir-vos informats de tot allò que passe, en companyia dels meus companys de VilaWeb. Entre moltes més raons, per una cosa que vaig explicar fa uns dies després de tornar d’Hong Kong. Allà em van insistir una vegada i una altra que si perds l’ànsia per guanyar, aleshores perds segur. Ells han passat cinc anys resistint una duresa terrible, abans de renàixer. I ara ja no es pregunten tant de quina manera concreta es guanya, com ho feien el 2014. Simplement volen guanyar.
 I s’han conjurat per a respectar-se les diferències i alhora unir-se contra Pequín.

Potser nosaltres hem de seguir aquest camí, fent cadascú allò que vulga. Protestant contra la sentència al carrer, a les institucions i a la feina. Caminant, repicant atuells i enganxant cartells. Protegint companys, alliberant territoris o defensant els veïns. Embolcallant els exiliats que rebran l’impacte de les euroordres, enfortint el Consell per la República fora del país i dins, insistint en les decisions jurídiques internacionals que tant els acorralen. Guanyant eleccions, tantes com en vinguen, començant per les del 10 de novembre, en què Esquerra i Junts haurien de mantenir o augmentar el nombre d’escons i la CUP guanyar-ne tants de nous com puga. I fent qualsevol cosa que a cadascú se li puga ocórrer, traure diners, canviar de companyia, fer pintades, anar a les assemblees dels CDR, apuntar-se al partit que siga, fer-se soci d’Òmnium, de l’ANC o del que vinga a tomb. I tot això sabent que res, res d’allò que cap altra persona puga fer no és incompatible.

El moviment independentista català ha fet fins ara coses extraordinàries, que ens haurien d’enorgullir a tots.

Ha generat una consciència de país, amb obertura al món i respecte de la diferència, que és simplement admirable.

Ha bastit la nació, fins i tot més enllà del límit autonòmic imposat.

Ha despullat completament l’estat espanyol i ha mostrat el caràcter autoritari del règim, menant-lo a una crisi institucional com no se n’havia vist cap.

Ha sostingut al carrer la reivindicació més multitudinària de la història recent d’Europa, durant una dècada sencera, sense defallir mai. Sense defallir ni tan sols quan va fer l’acte més èpic de desobediència, el referèndum d’autodeterminació, tot i ser víctima de l’acte d’agressió més violent que ha vist Europa fora de temps de guerra: mai, enlloc, tants policies no havien pegat tant en tan poc temps, simultàniament, sobre un territori tan gran.
 Ha guanyat totes les eleccions, fins i tot les convocades mitjançant el procés irregular del 155.

D’errors, n’hi ha haguts d’importants, lamentablement. N’hem fet tots. Mai no havíem arribat a un territori tan desconegut i els mapes no servien, cosa que vàrem comprovar massa tard. Hem perdut massa temps en disputes estèrils. Però el mosaic, aquest mosaic de veus, projectes, organitzacions, sensibilitats i idees que és el moviment independentista, dos anys després no tan sols no és de cap manera mort, com esperaven Rajoy i Sánchez quan van pactar el 155, sinó que els fa encara més por, desestabilitza més l’estat i enforteix molt més la societat. Una societat que avui és molt més conscient que mai del monstre que té davant i per què cal anar-se’n com més prompte millor.

Sóc conscient que al final la decisió sobre com reaccionar a partir de dilluns serà personal, de cadascú. I crec que tots hem de començar reconeixent això.
Si la decepció, el desengany, la por o la desconfiança us ofega, aleshores no us mogueu de casa, no us angoixeu.
Però si allò que veieu us engresca o us va engrescant, aleshores eixiu, tan crítics i escèptics com vulgueu, i afegiu-vos-hi sense prevencions, amb entusiasme. Simplement perquè ja heu après que hi ha dies que no es poden viure dues vegades.
Ja veurem què som capaços de fer, però la setmana vinent, d’aquests dies que només es poden viure una vegada, en podríem arribar a tenir uns quants. Novament.

Sempre es pot guanyar: sis lliçons imprescindibles d’Hong Kong (Vilaweb)

FONT: 4 de setembre del 2019
Vicent Partal



Ahir vaig mirar d’explicar en aquest reportatge a fons quina era la situació d’Hong Kong. Al vespre la cap de govern, Carrie Lam, va anunciar oficialment la retirada de la llei d’extradició, que havia estat el detonant que havia revifat el conflicte. El moviment democràtic va respondre que la reacció del govern feia tard i feia curt, perquè ara ja hi ha quatre demandes més:

l’aturada de la violència,
l’alliberament dels detinguts,
una investigació oficial sobre la brutalitat de la policia
i eleccions lliures i democràtiques.


Avui m’agradaria aportar-vos una visió diferent:
quines de les coses que passen ací crec que poden tenir una certa significació per a nosaltres.

1-Els conflictes poden adormir-se, però no desapareixen per art de màgia

Aquesta és la constatació més important de totes. Entre la Revolta dels Paraigües i el moviment actual han passat cinc anys. Cinc anys en què va semblar que la repressió del govern i les divisions dins el moviment democràtic havien barrat el pas a qualsevol oportunitat. El conflicte d’Hong Kong semblava completament dominat i potser això ha menat el govern a cometre l’error que ha comès. Cinc anys després, de sobte, la societat ha esclatat, certament d’una manera diferent, amb tàctiques i eslògans diferents, però enllaçant amb el mateix objectiu.

Per què? Senzillament, perquè els conflictes poden adormir-se, els pot controlar el govern, pot mirar d’apaivagar-los…, però si no es resolen, si no hi ha diàleg ni propostes positives, tornen i tornen, una vegada i una altra. Evidentment, tornen si són tan importants com els d’Hong Kong, Escòcia o Catalunya, per posar tres situacions ben diferents. Només cal una espurna, qualsevol, una llei d’extradició, un Brexit, una sentència?

2-Cal anar-hi, anar-hi i tornar-hi a anar

Durant aquests cinc anys passats, ací a Hong Kong, enmig de la repressió i el silenci, si més no una part del moviment ha insistit a continuar, continuar i continuar. Fins i tot quan les circumstàncies eren més difícils, quan els dirigents eren empresonats, enmig d’una aparent indiferència social creixent, el sector més dinàmic del moviment mantenia la pressió i mantenia els objectius, no deixava que s’esmicolassen. L’explosió d’ara no es pot explicar de cap més manera. Si hi ha rendició s’acaba tot, si l’esforç es manté acaba apareixent l’oportunitat. El derrotisme, en aquest cas, és un gran aliat de la repressió.

3-No hi ha res que no s’haja inventat, que no us impressionen

Sorprèn de veure com les tàctiques dels governs són tan semblants. A Hong Kong han fet gairebé tot allò que van fer al Principat durant l’octubre republicà i els mesos posteriors. Atacar amb la policia. Atacar amb escamots d’incontrolats. Fer aparèixer grups que reclamen als manifestants de negociar, com si fossen neutrals, però que no reclamen mai a l’estat que assumesca la seua responsabilitat i negocie. Amenaçar amb moviments de tropes coreografiats. Amenaçar les empreses, fer que es decanten cap a l’estat. I amenaçar la població amb el desastre econòmic que seria un canvi de status quo. Impedir que diputats electes ho puguen ser perquè no juren la constitució espanyola o no expressen lleialtat a la Xina. Impressiona de veure-ho, però alhora és aclaridor: ja sabem què faran i ja sabem que tot allò que facen respon a un guió previ. No ens deixem impressionar, doncs, ni ens creguem res d’allò que no és sinó façana.

4-És nosaltres, els diversos nosaltres, contra ells

Entendre això és fonamental. Aquests dies he vist un gran canvi respecte del 2014: ara les accions de confrontació d’una part del moviment, fins i tot les més violentes, ja no són aturades pels manifestants ni criticades. No es tracta de si cal violència o no. Simplement es tracta de saber pintar la ratlla entre l’un costat i l’altre. ‘Tots som al mateix vaixell i la violència té l’origen en la brutalitat de la policia’, em deien. Més enllà dels mètodes usats, i de si cal violència o no, el significat profund d’aquesta reacció és que tu pots estar en desacord amb les tàctiques d’alguns dels teus, però no oblides mai que són dels teus. I per tant respectes allò que fan.

I evidentment això també val al contrari. Saps qui són els teus, però també saps qui tens en contra i no fas res per donar-li aire. Que tu mateix, la teua policia, detinga i perseguesca els teus manifestants no s’entén. Que tingues tancats a les teues presons els teus dirigents no hi ha manera d’explicar-ho. Com no s’entén que vulgues reforçar aquell que et reprimeix. El vot a favor de Pedro Sánchez, per exemple, ací és incomprensible. Per quins set sous votaràs aquell qui té la teua gent tancada a la presó, aquell qui et nega el dret no tan sols d’autodeterminació sinó de votar en referèndum? Pitjor encara: com pot ser que votes aquell qui nega l’existència del conflicte i diu que en tot cas el conflicte ets tu?

El nosaltres pot ser divers, evidentment, i pot tenir pràctiques i idees extremadament diferents, però sempre és un nosaltres.
I sempre va contra ells.
No entendre això és negar l’existència del conflicte polític.

5-Sigues aigua, no els ho faces fàcil

Ahir vaig dedicar una part del reportatge a explicar aquesta tesi del ‘sigues aigua’, que em sembla particularment interessant. Consisteix a triar sempre el terreny on combats, pensant que siga el més favorable a tu i pensant a col·lapsar la reacció de l’estat. Quan van a cercar-te en un lloc i amb una gent, tu ja ets en un altre amb una altra gent. Cal demostrar-los i demostrar als ciutadans que no tenen la capacitat física real de controlar la situació i posar-los nerviosos fins que perden els nervis i cometen errors.

A mi això m’ha interessat especialment. Crec que un dels problemes del 27 d’octubre era que el terreny de la confrontació era molt favorable a l’estat, que tan sols havia d’atacar una institució, la Generalitat, i un espai geogràfic concret, el parlament o el Palau de la Generalitat. En canvi, ara caldria pensar en allò que un dia vaig anomenar un Arenys de Munt de la presa del poder. Ser aigua. Des dels municipis, alliberant territoris que l’estat espanyol no té prou mans per a reprimir. El Primer d’Octubre ja vam veure què podien fer, però també vam veure què no podien fer, les limitacions de la seua resposta.

6-Sempre es pots guanyar, però has de ser un problema o no guanyaràs mai

Ahir la cap de govern d’Hong Kong va sorprendre tothom anunciant la retirada formal de la llei. En canvi, la setmana passada havia detingut durant hores un grapat de dirigents socials i polítics per amenaçar la població abans de la convocatòria d’una gran manifestació dissabte i d’una vaga general dilluns i dimarts. Però la gent no es va espantar. Al contrari. La manifestació es va desconvocar (sigues aigua…) i la ciutat va ser presa per grups que alçaven barricades i responien a la brutalitat de la policia, que va arribar a l’extrem d’atacar ciutadans dins els vagons del metro. Tot fa pensar que la setmana passada el govern d’Hong Kong pensava que podia espantar el moviment i en canvi ha acabat havent de regalar-li la primera victòria: la retirada de la llei.

Això recorda una cosa elemental però que sembla que hem oblidat: que sempre es pot guanyar. Sempre. Joan Ramon Resina ho analitzava dilluns d’una manera brillant, explicant el canvi de to; Joan Minguet definia molt bé la sensació que molta gent té; i Julià de Jodar hi anava a fons ahir mateix, tots tres en aquestes pàgines.

Però sempre es pot guanyar. Els països bàltics van derrotar la segona superpotència nuclear del món. El Vietnam va fer fora del seu país la primera. El mur de Berlín, que semblava infrangible, va caure. L’apartheid es va enfonsar sota els peus dels racistes. I ara una ciutat, petita en l’escala d’allò que és la Xina, es pot enfrontar a Pequín i els seus titelles i guanyar. No sempre es guanya, però sempre es pot guanyar.

Ara, la primera i gairebé única condició per a guanyar és ser un problema. Ser un problema que l’estat no puga dominar amb normalitat de cap de les maneres i que apareix com un problema a resoldre, per tant, als ulls de l’opinió pública mundial.
L’octubre del 2017 Catalunya era un problema que formava part de l’agenda de tots els governs del món i avui no ho és. Avui ho és Hong Kong. Perquè hi ha una crisi que apareix a totes les televisions i a tots els diaris, que inquieta els ciutadans que s’interessen per la política a qualsevol país del món. Rebaixar el nivell del conflicte, voluntàriament, és doncs la pitjor decisió. Possiblement l’error més gran que s’ha comès i, per tant, el que cal rectificar de manera més urgent.

Estònia: reflexions de Vicent Partal

FONT: Part extreta de l'editorial del 26 d'agost del 2019

[..]
 Avui fins i tot Espanya, a contracor i amagant la veritat, es troba obligada a felicitar els tres pobles bàltics, que es van alçar contra l’opressió amb aquell gest de desobediència pacífica. Però ho fa perquè van guanyar i perquè com a guanyadors han escrit una història que ara ja no es poden permetre el luxe de menystenir públicament. I eixa és la diferència essencial amb la bomba de la Barceloneta. La diferència és que ací encara ens cal guanyar. I per a aconseguir-ho hem de continuar treballant cada dia i ens hem de fer conscients de la realitat en què vivim i de la importància que té el passat on ens transporta. Perquè la història, això no ho oblideu mai, sempre és el pròleg del llibre que escrivim.



PS: Tres detalls per als pessimistes que gaudeixen aigualint les coses:

–Deu anys abans de la Via Bàltica només quatre estonians, Mart Niklus, Endel Ratas, Enn Tarto i Erik Udam, es van atrevir a signar un manifest que denunciava l’annexió. Quatre. A tot Estònia.

–La Via Bàltica es va organitzar en sis setmanes, solament.


–La independència d’Estònia va ser proclamada el 16 de novembre de 1988 sense fer-se efectiva.
Va tornar a ser proclamada el 20 d’agost de 1991.
I va ser reconeguda per l’URSS i els altres països el 6 de setembre d’aquell any, enmig d’una crisi colossal a Moscou.


–Els estonians no es van cansar mai de lluitar, ni quan les divisions partidistes van arribar al punt que dues institucions separades i enfrontades entre si van declarar la independència cadascuna per la seua banda. I sempre varen entendre que recuperar la història i combatre’n els efectes manipuladors era un exercici clau per a guanyar la llibertat.

Què és "la democràcia fugissera" de Wolin?

FONT: Vilaweb 6 de juliol del 2019

El director de VilaWeb, Vicent Partal, va escriure l’editorial de dijous proppassat analitzant la situació actual de Catalunya d’acord amb el prisma de l’obra del politòleg americà Sheldon Wolin.

L’article ha despertat moltíssima curiositat sobre el personatge, fins al punt que en poques hores la Viquipèdia va incorporar-ne la biografia en català i a les xarxes socials es van anar organitzant materials que ajuden a entendre millor tant qui era com la seva crítica al sistema polític, social i econòmic.

Segons les discussions que es van poder seguir a internet, van cridar l’atenció, sobretot, els dos conceptes clau de Wolin per a interpretar la societat en què vivim.

El de ‘totalitarisme invers’ n’és el primer, al qual ja s’havia referit Vicent Partal a l’editorial:

«Segons Wolin el sistema en què vivim no és una democràcia sinó un ‘totalitarisme invers’. El totalitarisme clàssic, les dictadures dels anys trenta a setanta, consistia en la captura de l’estat per un partit totalitari que usava el seu poder per a conduir la vida política i social del país. El totalitarisme invers consisteix en la captura de l’estat per les elits econòmiques, que converteixen els ciutadans en consumidors i dominen la política i la societat gràcies als partits i els mitjans.

En el totalitarisme tradicional el carisma del dictador era la peça clau. En el totalitarisme invertit no hi ha cap dictador però tampoc no hi ha polítics sinó productes a vendre en processos electorals. Se’ls inventen i els cremen. Tant hi fa. Macron o Rivera són dues operacions claríssimes, de càsting. I Sánchez mateix. Per això les eleccions ja no són un combat entre dos projectes, sinó un concurs de personalitats.

En el totalitarisme tradicional la democràcia era expressament rebutjada. El totalitarisme invertit, en canvi, fa servir la democràcia per a legitimar-se, sempre que no es puga fer servir en realitat.»

I el de ‘democràcia fugissera’ (Fugitive Democracy)  n’és el segon, com també va exposar:

«El concepte és poderós. Segons Wolin la democràcia que hi ha als nostres països no és real, perquè no hi ha control de la ciutadania sobre el poder polític i encara menys sobre l’econòmic. La democràcia que tenim és un ritual, però hi ha moments en què apareix i esclata, de sobte, una autèntica ‘democràcia fugissera’ (Fugitive Democracy). Hi ha moments en què les societats esclaten i comparteixen unes hores o uns dies prioritzant els interessos comuns de tota la població a partir d’un fet disruptiu, que trenca els plans de les elits, les amenaça directament i fa evident la insatisfacció popular amb la vida que ens toca viure. La democràcia fugissera és aquell punt en què l’elit perd el control, cosa que generalment només pot arribar després d’un procés començat a la base i aprofitant algun trampolí, algun instrument, que el totalitarisme invertit no pot desqualificar d’entrada, perquè ha de fer veure que creu en la democràcia.»

Un pensador original i compromès
L’inventor d’aquests dos conceptes, Sheldon Sanford Wolin, va nàixer el 1922 i es va morir el 2015. Durant cinquanta anys va fer de politòleg, ensenyant en universitats dels Estats Units i del Regne Unit, sobretot a Princeton. Va ser una figura essencial en el naixement de l’anomenada Escola de Berkeley. Aquest grup de pensadors, vinculats a la Universitat de Califòrnia a Berkeley, van lluitar per retornar el debat sobre la política al terreny de l’acció.

De Wolin es pot dir que es tracta d’un politòleg que va ocupar més de cinquanta anys de la seva vida a bastir una anàlisi sobre la realitat del sistema polític, econòmic i social dels Estats Units, i per extensió del món occidental.

En el seu llibre Politics and Vision formula un enfocament interpretatiu de la història del pensament polític, basat en l’estudi acurat de diferents tradicions teòriques. Para atenció especialment a la manera en què contribueixen als significats canviants d’un vocabulari polític rebut, incloses les nocions d’autoritat, obligació, poder, justícia, ciutadania i estat.

Al seu assaig Political Theory as a Vocation, escrit en el context de la Guerra Freda, la Guerra del Vietnam i el Moviment pels Drets Civils, va criticar el conductisme acusant-lo d’afectar la capacitat de comprendre les crisis de l’època. Trenta anys després, va formular explícitament la importància de la teoria política i l’estudi del pensament polític com a ‘una activitat primordialment cívica i secundàriament acadèmica’.

L’estudi del 2001 sobre Alexis de Tocqueville, Tocqueville Between Two Worlds, ha estat considerat una obra mestra i un dels millors treballs d’estudi sobre la democràcia i les seves formes d’acció.

La participació de Wolin en les lluites dels anys seixanta va significar per a ell una experiència formativa que afirmava que era a la base del seu pensament més original. Sobretot va interessar-se a comprendre la democràcia participativa i en la crítica al formalisme de la democràcia oficial. Seguint aquesta perspectiva, es va relacionar amb una àmplia gamma de pensadors, entre els quals Hannah Arendt. No solament la va conèixer, sinó que també hi va exercir una gran influència.

Políticament, va escriure assaigs sobre moltes qüestions i conceptes d’actualitat, incloent-hi l’anomenat terrorisme, el conservadorisme, Jimmy Carter, Henry Kissinger o Ronald Reagan. El seu llibre The Presence of the Past va ser una crítica molt dura al reaganisme que li va valer l’enemistat de la dreta més conservadora, tot i que ell no era marxista.

El seu darrer llibre, Democracy Incorporated. Managed Democracy and the Specter of Inverted Totalitarianism, partia de l’administració de George W. Bush i l’anomenada ‘guerra contra el terror’ per presentar una crítica molt dura al punt a què ha arribat la política i reclamava la recuperació dels valors democràtics i del be comú. El seu pensament polític es preocupa especialment del destí de la democràcia si continua a les mans dels imperatius burocràtics i l’elitisme i si es manté l’exaltació dels principis i les pràctiques de gestió, que aparten les motivacions ideològiques.

La seva oposició a la regressió democràtica que va començar als Estats Units arran els atemptats de l’11-S el va portar a escriure texts, com ara aquest publicat a Newsday, en què es demanava si una nova forma de feixisme començava a substituir la democràcia a Amèrica.

La majoria de les seves obres han estat traduïdes al francès i moltes al català, però sembla que mai els seus llibres.

L’any 2014 Chris Hedges i Sheldon Wolin va mantenir una llarga conversa televisada responent a la pregunta sobre si el capitalisme i la democràcia podien conviure. Aquests són els vuit vídeos de la conversa completa.


UN ALTRE ARTICLE SOBRE WOLIN (MEDIUM)

Medium (5 de setembre del 2018)

Nuestras democracias se están convirtiendo en un “totalitarismo invertido” controlado por las grandes corporaciones

En los regímenes totalitarios clásicos, como los del fascismo nazi o el comunismo soviético, la economía estaba subordinada a la política. Pero bajo el totalitarismo invertido ocurre lo contrario.Estados Unidos se ha convertido en el escaparate de cómo se puede manejar la democracia sin que se note que ha sido suprimida