Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris espanya. Mostrar tots els missatges

dissabte, 22 d’agost del 2020

ElPlural: Juan Carlos es un depredador sexual. Este Borbón tiene 20 hijos naturales


En aquesta entrevista de ElPlural de dissabte 22 d'agost del 2020 un coronel de l'exèrcit espanyol que ha escrit molts llibres sobre l'emèrit, diu el següent: 

"El emérito siempre ha sido un bocazas, un macho alfa de medio pelo"



Definició de la Viquipèdia de l'entrevistat 

Son pocos los nombres que se han conocido de las amantes del Rey Emérito. Tanto, que es complicado recabar más de cinco nombres del tirón. Sin embargo, la cifra de mujeres que se relacionan con Juan Carlos I no deja de crecer.
Si hace un mes la lista era de 
1.500, la lista actual ronda las 5.000.

Así lo asegura Amadeo Martínez Inglés, coronel retirado del Ejército, que narra en su libro Juan Carlos I. El rey de las cinco mil amantes (Chiado Editorial) las aventuras extramatrimoniales del monarca. Según cuenta, ha costado mucho que el libro viera la luz, ya que aunque hubiera muchas editoriales interesadas en su investigación, ninguna se ha atrevido a publicarla.

¿Como conoce usted la vida íntima de Juan Carlos?

En el Ejército, más bien en su cúpula y en sus Estados Mayores donde yo he trabajado bastantes años, siempre hemos estado muy al tanto de la vida de Juan Carlos de Borbón prácticamente desde su llegada a España siendo un niño así como en las sucesivas etapas de su vida como cadete en las Academias Militares españolas, en los años de su formación posterior de carácter universitario, sobre todo, a partir de noviembre de 1975 cuando accedió al trono de España tras la muerte del dictador.

Franco siempre quiso tenerlo bajo su mirada inquisitorial porque a pesar de que había consensuado con su padre, el conde de Barcelona, la educación del príncipe en nuestro país con vistas a la reinstauración de la monarquía borbónica, no se fiaba de él y quería estar al tanto de cualquier “traición” suya a su persona o al régimen que representaba dadas las malas relaciones con Don Juan de Borbón.



[..]

Porque no han querido los políticos y los periodistas de este país que las conocían perfectamente a través de mis libros y mis escritos publicados desde el año 1993 en el que lancé a las librerías el primero de ellos dedicado a la figura de rey Borbón y sacando a la luz pública su protagonismo en el 23-F. Durante años me he dedicado a enviar Informes al Congreso de los Diputado, al Senado, a la Fiscalía General del Estado, etc, con resultado nulo. En este país primaba el blindaje de la monarquía y, en concreto, de la figura pretendidamente salvadora de la democracia española de Juan Carlos de Borbón.




El primer dels 6 llibres que ha escrit

[..]

Remata l'entrevista amb aquesta resposta:

¿Pueden aparecer más?

No lo creo. Todas las actividades ilegales de este sujeto a lo largo de sus casi ochenta años de vida activa personal y pública las he diseccionado, punto por punto, en los seis libros y centenares de artículos que le he dedicado en los últimos treinta años.

En este país todo el mundo y, especialmente, las élites políticas, sociales y periodísticas que las conocían perfectamente callaron una y otra vez de una forma asquerosa, vomitiva, culpable.

Ahora, todo el mundo se rasga las vestiduras ante un rey despreciable, presuntamente ladrón, defraudador, adicto al sexo y a las juergas permanentes que nos ha engañado a todos y que todavía mantiene en el extranjero millones de euros robados al pueblo español.
Que cada cual asuma sus culpas.
Yo, evidentemente, estoy tranquilo y orgulloso de mi labor. Por lo menos para la historia he desentrañado la mísera vida y la figura despreciable del penúltimo Borbón que ha reinado en este país.



A su hijo, el último, un pobre hombre incapaz, le quedan días, semanas, tal vez meses para coger los bártulos y decir adiós a un país que le pondrá con todo gusto un hermoso “puente de plata” pues está el pobre de los Borbones hasta el forro de sus 'mascarillas'.
  

Més informació de l'entrevista (resumit i traduït al català):

En contra del que pensa molta gent, l'Exèrcit, sobre tot el més potent, el de Terra, mai ha estat monàrquic i menys, joancarlista, doncs des de la rebel·lió militar del 1936 es va convertir en franquista.  Aquesta forma de pensar de la majoria de militars ha propiciat que la figura de Joan Carles hagi estat vigilada en lupa durant anys.

Hi havia un "pacte dels editors" per a blindar el rei, els polítics, periodistes perquè la gent del carrer no no conegués mai.


La Reina Sofia

Al gener del 1963 de tornada del viatge de noces li va plantejar la idea del divorci al dictador Franco. Ell els va dir que si volien ser reis algun dia, havien de seguir en un matrimoni perfecte i tenir un hereu el més aviat possible.

divendres, 31 de juliol del 2020

El asesinato de Carrero Blanco (2011) tve, etb


L'assassinat de Carrero Blanco, el previsible successor del dictador, desperta moltes incògnites.
En aquesta pel·lícula, basada en els fets ocurreguts, esbossa algunes teories. Oficialment va ser ETA que en aquell moment havia fet algun segrest, però res a veure amb un atemptat d'aquestes característiques.
Es comenta que hi va haver un home elegant que va entregar molta documentació logística dels moviments cíclics de l'almirall. Podria ser la CIA? També es parla del servei secret francès o d'un membre mercenari de l'OAS
Com a molts magnicidis hi havia molta gent que volia eliminar Carrero Blanco: l'esquerra, dirigents falangistes, etc.

SINOPSI
Miniserie de TV (2 episodis).

El membre d'ETA Argala (Unax Ugalde) s'instal·la a Madrid amb l'objectiu d'atemptar contra el règim de Francisco Franco. Al principi es troba sol perquè des del nucli dur d'ETA no volen recolzar les seves accions perquè el consideren un il·lús ... A la fi aconsegueix els suports necessaris perquè l'ajudin a 3 membres més de l'talde. L'objectiu era matar Luis Carrero Blanco (José Ángel Egido), el qual, tot i ser recent nomenat President de Govern no semblava tenir molta seguretat personal. Cada dia sortia amb cotxe des del carrer Germans Bécquer, on residia, per anar a l'Església de Sant Francesc de Borja.2 Argala pretén disparar-per l'esquena a l'Església, però més tard creu que és molt arriscat perquè no tindria escapatòria. 3 A la fin decideixen traçar un pla letal. Lloguen un local a peu de carrer Claudio Coello a l'altura del número 104. Des d'allà excaven un forat cap al carrer per ficar els explosius. Va ser tal el potencial d'explosius que van ficar, que el cotxe es va elevar per sobre de l'edifici del costat.
Puntuació 6,0
(FILMAFFINITY)




















diumenge, 26 d’abril del 2020

Alexandre Deulofeu va pronostricar la pandàmia del coronavirus?

Font: elNacional 26 d'abril del 2020
David de Montserrat



Quan l'alcaldessa de Guayaquil, Cynthia Viteri, va ordenar fa unes setmanes bloquejar la pista de l'aeroport José Joaquín de Olmedo – un dels líders independentistes locals contra la invasió imperial espanyola - amb cotxes de la policia municipal per impedir que hi aterrés un vol d'Iberia provinent d'Espanya, i evitar així que contribuís a escampar el coronavirus, estava homenatjant inconscientment i metafòrica la Matemàtica de la Història. I que els mateixos dies aparegui una informació al diari britànic Daily Telegraph, que vincula a un cas de corrupció i posa contra les cordes no tan sols el rei emèrit espanyol Joan Carles I sinó també a l'actual monarca Felip VI pot ser una coincidència sí, però en tot cas vivim temps en els quals la Llei de la Història torna a demanar pas.

No deixaria de ser paradoxal per als catalans que aquest escàndol revelat per una exprincesa de l'arbre genealògic de la dinastia Habsburg, Corinna zu Sayn Wittgenstein, coneguda ara com a Corinna Larsen després del seu divorci, acabés amb un dels dos darrers caps d'estat borbònics en exercici com són el Rei d'Espanya i el Gran Duc de Luxemburg. Sigui coronavirus i/o corinnavirus, el còctel víric apunta maneres mortals per al que resta de l'Imperi espanyol. Quina «casualitat» que qui més pateixi aquesta epidèmia sigui el nucli imperial, Madrid, que es mostra incapaç de sortir-se'n sense prendre massa mal, engolit pel caos i que, a la desesperada, fa desfilar l'exèrcit espanyol per la Diagonal de Barcelona per salvar-ho tot «unidos» quan justament el temps històric marca justament el sentit contrari o, si més no, no pas «unidos» mirant a Madrid sinó cap a Berlín.
Durant aquest confinament insòlit hi ha gent que es pregunta si el pare de la Matemàtica de la Història, d'aquesta Llei de la Història, Alexandre Deulofeu, havia pronosticat una pandèmia com la que vivim aquests dies. La resposta és no. La Matemàtica de la Història es fixa en moments i territoris concrets en funció de la seva biologia històrica que és ben diversa arreu del planeta. I també molta gent es pregunta si assistim, ara sí, a la fi espanyola de facto. La resposta és que potser sí o potser no. Però aquesta ambigüitat té una explicació. La Matemàtica de la Història, pel que fa als imperis, apunta tendències, marca unes etapes de domini pacífic o agressiu depenent del que toca a cada moment amb altres de depressió. I en cadascuna d'elles el rerefons és d'unificació o fragmentació territorial. Explicar quan i perquè es creen els imperis dins de cada civilització seria llarg i ara toca centrar-nos en el cas que ens ocupa però en aquest vídeo s'ofereix una explicació molt sintètica.


Els imperis duren de mitjana 550 anys. Per tant l’espanyol pot durar-ne 542, 560, 553 però a partir de la unió dels regnes dels Reis Catòlics el 1479, si sumem aquest 550 anys de mitjana, la seva dissolució queda fixada per al 2029. El cas espanyol ja es situa en un marge d’error de només l'1,6% si es dissolgués avui ja que som a l’any 541 dels 550 de mitjana. I això, Alexandre Deulofeu ja ho deia l’any 1977 en el seu llibre «La segona onada imperial a Europa», just en l'anomenada «Transició». No cal dir que en aquell moment ni el més agosarat dels independentistes ni el més recalcitrant dels franquistes hauria gosat assegurar que quaranta dos anys després ja estiguem presenciant aquella eixordadora evidència deulofeuliana. És bo recordar-ho a tots aquells dirigents que es miren la Matemàtica de la Història amb un reüll desconfiat.

En qualsevol cas la Matemàtica de la Història ens apunta el «què» ha de passar però no el «com» i és indiscutible que l'època que viu l'Estat espanyol en general i la Zarzuela en particular remen absolutament a favor de la tendència anunciada. El que està clar és que les conseqüències econòmiques, polítiques i socials derivades de l'epidèmia a l'Estat espanyol mentre el monarca fa discursos buits, renúncies invàlides i empastifat en embutxacades obscures pròpies de repúbliques bananeres, semblen un tret de gràcia a un imperi desacreditat i desgavellat. Com tots els imperis, per cert, que acaben els seus dies corcats per la corrupció i amb peus de fang a causa de la fallida econòmica que no descarten els grans creditors institucionals internacionals en el cas espanyol. Com s'ho farà l'Estat espanyol, segons estat europeu per dimensió i quart en població, que ja acumulava l'any 2018 un deute del 98% del seu PIB abans de l'epidèmia per assumir un increment que ajudi a pal·liar l'impacte que viurem els propers mesos? L'any 2000 el deute espanyol pujava al 58% i enguany, amb tot el que està passant, sobrepassarà el 100% com ja ha deixat clar el Fons Monetari Internacional. El d'Itàlia era del 135% el 2018 i el de Grècia l'any 2010 quan va ser rescatada, segons els designis d'Alemanya, superava de llarg el 140%. Per molt que els grecs rebutgessin el rescat via referèndum, la seva paraula ja no comptava. El que comptava era la Llei de la Història i a qui atorgava el poder per decidir el seu futur: Berlín. La qüestió acaba essent sempre com administrar de la millora manera el tempo històric per estalviar patiments i mals majors.

Tant és que la pandèmia sigui global i veiem ciutadans amb mascareta a Washington, Beijing, París, Tòquio, Londres o Berlín. El coronavirus castigarà severament on toqui allà on el moment històric que li toqui, si és que li toca. Debatre sobre si la gestió espanyola de l'epidèmia és més o menys desastrosa o s'hauria pogut endegar bé no té cap mena de sentit des de l'òptica de la Matemàtica de la Història perquè el moment que li toca a Espanya és justament manegar el trànsit cap a la seva liquidació.
En qualsevol cas veurem una Unió Europea que progressivament, després del Brexit i aquesta crisi sobtada del COVID19, tendirà a convertir-se de manera més o menys explícita en una Unió Alemanya Europa o, si es vol, en una Unió Europea Alemanya.

Un parèntesi, Angela Merkel exercirà la presidència de torn de la Unió Europea el segon semestre de 2020. Seguim. I el domini alemany, com dèiem, la Matemàtica de la Història ja fa dècades que l'adverteix. No és d'ara, donada la lectura de determinats titulars sobre si Berlín cedeix o no amb la subscripció dels anomenats coronabons per mutualitzar l'increment de deute dels estats membres de la UE per fer front a la recessió del Covid19. Alexandre Deulofeu ho advertia l'any 1951 a «La Matemàtica de la Història»: “a partir de l'any 2000, l'hegemonia d'Alemanya s'estendrà per tota l'Europa mediterrània occidental – recordin el deute de Grècia, Itàlia i Espanya - i sotmetrà els pobles a un nou règim de servitud.” I el seu nét i historiador, continuador i actualitzador vigent de la Matemàtica de la Història, Juli Gutiérrez Deulofeu, ens alerta que «assistirem, en els propers anys, a la desfeta definitiva de tots els vells estats nascuts amb la modernitat.

Primer l'Estat espanyol, però al darrere vindrà l’Estat francès, que avui presenta símptomes evidents de decadència i misèria, i, a continuació, el Regne Unit.
De mica en mica, les velles nacions vernacles buscaran el seu lloc en l’Europa que ha de venir, una Europa que, com podem veure, cada dia s’està convertint en una ombra d’allò que hagués pogut ser. Viurem una autèntica paradoxa. Forces centrifugues versus forces centrípetes. Esclataran els Estats i les nacionalitats renaixents conformaran una nova Europa sota l’ègida alemanya.»

Una de les polèmiques d'aquests dies és si s'ha de fer cas o no als científics al cent per cent alhora de prendre decisions polítiques i econòmiques. En tot cas, potser no se'ls fa cas però se'ls escolta i la Matemàtica de la Història és un instrument científic més, encara que a molts no els ho pugui semblar, alhora de decidir el rumb polític d'un estat, imperi, nació... Llegir l'actualitat amb el filtre de la Matemàtica de la Història és un exercici sa i necessari encara que Alexandre Deulofeu presumís de no llegir els diaris perquè ja sabia què havia de passar com explica la seva biografia de recent publicació L'home que no llegia els diaris. Però sí que cal i aquesta lectura s'ha de fer amb amplitud de mires i obrint el zoom. No és el mateix llegir un titular que diu que el Banc Central Europeu (BCE) comprarà bons dels països del sud d'Europa per 750.000 milions d'euros per evitar que es dispari la seva prima de risc a causa de la crisi del coronavirus, coneixent què ens diu la Matemàtica de la Història sobre l'avenir d'aquests països, que no tenint-t'ho en compte. I en aquests països qui decidirà, o supervisarà en el millor dels casos, serà Berlín. Tot i així l'audiència no es pot quedar amb el titular d'un dia o un fet concret, sinó amb el mar de fons que, en efecte, indica una tendència.


No deixa de sorprendre que mig món estigui bocabadat pendent dels anàlisis que fa del món el filòsof i historiador israelià Yuval Noah Harari, famós pels seus best-sellers sobre la Humanitat, i perquè molts líders com Barack Obama, Bill Gates, Emmanuel Macron, Mark Zuckerberg o Angela Merkel li demanin opinió quan ell és el primer sorprès que, per exemple, els Estats Units hagin abandonat qualsevol voluntat de lideratge i, en canvi, Alemanya es mostri forta i diligent o que l'ONU o la UE hagin perdut pes perquè els Estats Units i el Regne Unit hagin perdut la seva voluntat multilateral.
A qualsevol que conegui mínimament la Matemàtica de la Història això no li estranya gens.


Tornant a la Península Ibèrica estan arribant els temps dels que anaven avançats als seus temps i la Matemàtica de la Història n'és el paradigma. Al nucli imperial, Madrid, no ho saben i si algú els ho explica entre cassolades els primers a tapar-se les orelles seran malauradament els inquilins de la Moncloa i la Zarzuela obsessionats amb uns nous Pactos de La Moncloa que no tenen cap mena de recorregut si el que es pretén és salvar Espanya tal com la coneixem. Només cal preguntar-se si Catalunya sabrà adaptar-se a la nova situació gestionant amb intel·ligència la seva relació amb Alemanya. Els missatges de Barcelona a Berlín haurien de ser, sobretot a partir d'ara, obra d'un orfebre.

diumenge, 1 de setembre del 2019

Cal crear un govern provisional de la República (Xavier Díez, Vilaweb)

Font: 28 d'agost del 2019


Amb dos anys n’hi ha prou per a fer-nos una fotografia clara d’on som, i dissenyar uns apunts que ens permetin d’arribar on volem arribar. Des de la preparació del referèndum d’autodeterminació fins al desgavell polític d’aquests darrers mesos, compartit a Barcelona i Madrid, ens podem fer una idea més clara de quines són les regles del joc en un procés de construcció republicana, que, si bé sembrat d’obstacles i mines, continua essent un camí on la majoria ciutadana del nostre país, amb més determinació o menys, ha decidit de transitar. És l’únic camí, a més, que un règim postfranquista, potser no agonitzant tot i que sí prou tocat, ens  força a emprendre.


Escena de la pel·lícula "Land of mine"
La primera lliçó que hem après, ben amarga, per cert, per a aquells qui temps enrere no teníem cap problema a identificar-nos com a espanyols, és que Espanya no és una democràcia. Que l’estat espanyol d’avui és una actualització del mateix sistema operatiu instal·lat a la força el 1939 amb un acte il·legítim de violència, i que manté la vigència dels seus principis rectors mitjançant la monarquia, els símbols nacionals i una constitució que només és presa seriosament a l’hora de reprimir la dissidència. Dos anys després, ens ha quedat ben clar que no ens enfrontem a un estat occidental democràtic, amb unes normes de funcionament mínimament raonables, sinó a una dictadura, a un imperi que, tot parafrasejant Mikhaïl Bakunin, només pot sostenir-se gràcies a la violència i el crim. Un règim que, malgrat que fa ingents esforços per mantenir les estructures de poder i dominació bastides durant el sanguinari franquisme, no deixa de ser una versió relativament sofisticada de l’antic règim, fonamentada en la persistència dels privilegis d’una minoria que controla absolutament tots els poders fàctics i estratègics, capaços, per exemple, de fer sabotatge a qualsevol govern mínimament d’esquerres que qüestioni l’status quo. Un règim que es fonamenta en un cert culte a la personalitat –d’aquí ve la importància de mantenir artificialment una monarquia representada per personalitats mediocres i matusseres– i amb un aparell propagandístic –un nacionalisme espanyol prou banal– que assegura l’adhesió d’importants sectors populars, que tenen en la catalanofòbia un espai de cohesió.

En aquests dos anys també hem constatat la pluralitat de l’independentisme. Això ha evidenciat una certa fragilitat, que en el fons també implica una solidesa important. Hi ha independentistes d’esquerra i de dreta, creients i agnòstics, neoliberals i anarquistes, ambiciosos i ingenus, raonables i passionals, identitaris i postnacionals. Això, com no pot ser de cap més manera, origina friccions explotades diàriament per la propaganda imperial i escamots de trolls que es dediquen a intoxicar les xarxes socials, aquest espai tan necessari i tan brut que sacseja una realitat paral·lela, no sempre coincident amb una normalitat acceptable als carrers. Imagino que tot això és inevitable; tanmateix, sempre he sostingut que les baralles, que n’hi ha d’haver, caldria reservar-les al procés constituent, l’endemà de la independència efectiva. Ara, en canvi, resulten un llast contraproduent i paralitzador.
En aquests dos anys, també ha quedat clar que el comportament erràtic dels principals actors requereix un canvi radical d’orientació i d’estil. No descobriré Amèrica si reivindico que cal un full de ruta republicà adaptat (i adaptable) a les circumstàncies de guerra bruta a la qual ens han abocat. I això implica una combinació de tàctiques i accions per part de molts actors i intensitat canviant.

Implica les institucions, les entitats independentistes i la ciutadania políticament organitzada. Això es tradueix en la necessitat de la desobediència a nivells diversos, una desobediència civil que té poc a veure amb la idealització progressista del terme o la mitificació literària; parlo d’una agra confrontació, d’embrutar-nos en el ring de fang on la monarquia ens ha arrossegat. Una desobediència civil que pot arribar a ser antipàtica, desagradable, lletja, si bé necessària, que pugui contrarestar la guerra bruta per la qual ha optat l’estat, els seus mariatxis mediàtics i les seves clavegueres. Aquesta guerra bruta, consistent a fer accions de propaganda i guerra psicològica, ha aconseguit tacar l’ordenada i gairebé noucentista lluita per la independència, ha enlletgit el panorama viscut, tot i que no deixa de ser un bon senyal, perquè és una bona mostra de la impotència de l’estat a l’hora de reconduir un irreversible procés mental de divorci emocional entre Catalunya i Espanya.
Efectivament, l’estat ha optat per l’estratègia de la repressió, una guerra propagandística que malda per desmoralitzar els independentistes i despersonalitzar la ciutadania catalana a ulls dels espanyols, i probablement la desestabilització, xantatge o suborn d’alguns líders o figures emblemàtiques que puguin posar bastons a les rodes. Res que no hagi estat experimentat, amb èxit modest, en altres processos d’independència propers i que històricament Espanya ha fet servir en tots els territoris dels quals ha hagut de sortir en contra de la seva voluntat.
Enfront d’això, durant massa temps, l’independentisme ha abusat del llirisme o del debat estèril. A banda, la majoria de tàctiques i accions que s’han fet fins ara han estat bé, i haurien de mantenir-se:
una presència pública constant,
amb manifestacions,
concentracions,
actes davant les presons,
murals,
estelades
o llaços grocs
que deixen en evidència la dimensió del problema i la deslegitimació pública de l’estat espanyol i els seus símbols i representants. De la mateixa manera que, durant els darrers mesos de la República Democràtica Alemanya, les concentracions constants van acabar de deslegitimar la dictadura comunista,
faríem bé de mantenir i intensificar l’esforç i la participació. Malgrat que el format de la Diada hauria de canviar, aquest 11 de setembre s’ha de mantenir, sigui com sigui, la potència de la mobilització anual per denunciar l’anormalitat de la dictadura espanyola i la legitimitat de l’autodeterminació, com també la del resultat del referèndum del Primer d’Octubre.
Però ara mateix tenim tres fronts de lluita (el president a l’exili i el Consell per la República, les institucions pròpies tutelades per un estat hostil i les entitats sobiranistes acompanyades de la societat civil), cadascun amb les seves responsabilitats i àmbits reals i potencials d’actuació, al qual caldria afegir-ne un altre: el govern provisional de la República.

El govern provisional de la República, que hauria de tenir un caràcter semiclandestí (una institució no oficial, tot i que amb visibilitat pública, preferentment al territori), hauria de ser constituït per un president (que podria ser el Molt Honorable Carles Puigdemont, atesa la legitimitat que li van atorgar les urnes el desembre del 2017 i a les eleccions europees) amb un conjunt de personalitats de prestigi dins l’àmbit de la seva cartera corresponent, de tots els espectres ideològics i socials, preferiblement no associats a partits.

 Aquest govern provisional, que és allò que potser caldria que instituís el Consell per la República, hauria d’esdevenir embrió de l’administració republicana: hauria de tenir capacitat d’expedir passaports i hauria de publicar un DORC (Diari Oficial de la República Catalana) on, a banda de la necessària declaració d’independència, es recollissin les principals mesures d’urgència que tinguessin prou càrrega política per a ser un pol d’atracció a la majoria del país. Per a posar un exemple prou clar, en un dels camps que conec, l’educació, caldria decretar d’urgència la gratuïtat de la universitat; o en el camp del treball, penalitzar la contractació temporal quan calgués; o en el camp de l’habitatge, regular-ne el preu. L’existència i presència d’aquest govern ha d’esdevenir un factor desestabilitzador de la dictadura espanyola, un desafiament obert i permanent que posi en evidència el conflicte entre una república democràtica, amb valors liberals i socials, i una monarquia obsessionada amb la repressió i l’autoritarisme. Molts votants de l’1-O no vam triar entre Espanya i Catalunya, sinó entre franquisme i democràcia. És obvi que, dins les obligacions d’aquest govern provisional, institució de referència dels republicans, caldria preparar una nova administració de justícia, un sistema de defensa i un sistema financer i bancari propi. Una estructura, en definitiva, apta per a actuar des del primer minut com a autoritat provisional fins a unes eleccions constituents.
Què poden fer les institucions?
Cal entendre que la Generalitat de Catalunya és intervinguda –ja de molt abans del referèndum– i que hi ha una paràlisi profunda i una certa por entre els tècnics no polítics que hipotequen l’acció quotidiana, de resultes d’una repressió fonamentada en la reiterada desobediència a les lleis espanyoles i la constitució. Ara, tenint en compte la capacitat que uns tribunals teledirigits tenen tendència a anul·lar qualsevol norma que surti del parlament o del consell executiu, l’impacte de determinades mesures, ni que sigui d’un punt de vista més moral que no pas pràctic, pot ser molt determinant a l’hora de plantar batalla a la dictadura.


Contra la monarquia
Malgrat l’anul·lació de les declaracions institucionals de crítica respecte del monarca per part d’un Suprem massa condicionat per l’ofès, cal perseverar en aquesta mena de declaracions. Hem d’entendre que, en tant que fa un paper simbòlic, pot ser la baula feble del sistema. Declarar-lo persona non grata o exigir que no posi els peus al territori de la República han de ser pràctiques constants, que, per molts primos de Zumosol que tingui a les institucions espanyoles o als grups mediàtics, no deixarà d’accelerar-ne el desgast. Els ajuntaments de l’AMI haurien de fer declaracions d’aquesta mena, per molt que les anul·lin, que els amenacin o que els partits d’obediència imperial els muntin espectacles. Els regidors d’aquells municipis que no siguin de l’AMI també ho haurien d’impulsar per suscitar contradiccions entre aquells partits, que deixarien en evidència la seva manca de coherència política. I no hauríem de descartar d’organitzar un referèndum destituent contra la monarquia, bé en l’àmbit municipal (com les consultes), bé d’abast nacional, que esdevingués un nou acte de desobediència col·lectiva i de control del territori difícil de pair per al règim del 78. La societat civil, a més, hauria de pressionar per evitar que pogués passejar-se sense que desenes de milers de persones censuressin la seva presència. Finalment, qualsevol entitat, cambra, col·legi professional, sindicat, associació de veïns, club esportiu, hauria de tenir iniciatives en aquest sentit. Qui crida a la repressió, qui simbolitza la continuïtat del franquisme, no pot ser mai ben rebut.

Llei de reparació de les víctimes del règim del 78. El miler llarg de ferits per l’1-O, els agredits pels paramilitars feixistes, els centenars de processats, jutjats i sentenciats per uns tribunals interessats i massa dependents de l’estat, els assenyalats per la ultradreta, com ara els docents denunciats falsament, els manifestants detinguts i multats –també per uns Mossos que actuen com a corretja de transmissió de determinats jutjats–, mentre no puguin anul·lar-se els seus processos, han de ser reconeguts per la Generalitat com a víctimes, i han de ser compensats amb diners públics, afavorits administrativament i condecorats públicament. És de justícia elemental. És una prova que les institucions catalanes, i molt especialment el parlament, hauria de passar. I, malgrat que previsiblement els poders foscos de l’estat faran tant com podran per evitar-ho, inventant-se normes, procediments o sentències, el fet que passi ja és posar en evidència un règim que ha incomplert els seus drets i que ha actuat com un estat turc. O és més aviat Ankara qui s’inspira en Madrid? El parlament actual ha d’impulsar una llei d’aquestes característiques, el govern provisional decretar l’anul·lació de tots els actes administratius que hi facin referència i la societat civil organitzada ha d’assenyalar amb el dit els repressors mitjançant la mobilització constant.
Des de la perspectiva del braç civil, cal impulsar i aprofundir algunes mesures interessants que ja s’han emprès. La proposta de l’ANC de crear un registre d’empreses que no es deixen intimidar per les pressions de Madrid és interessant, però no suficient. Caldria crear, amb aportacions voluntàries de la ciutadania republicana, una mena de hòlding republicà –si pogués ser, en col·laboració amb algun grup econòmic d’algun estat que tingui comptes pendents amb Espanya– que permetés de generar un espai financer per a afavorir el creixement i l’expansió d’aquestes empreses i cooperatives, i poder crear o expandir empreses en àmbits estratègics, com ara el transport, la seguretat, l’energia, la comunicació o els mitjans. Això, és evident, ha d’anar acompanyat d’un boicot obert a les empreses que no compleixin, per exemple, els drets lingüístics dels catalanoparlants.
Això ja es va fent; tanmateix, cal aprofundir-ho. Les comunitats catalanes a l’estranger han de pressionar per desacreditar l’estat espanyol a fi d’afeblir-ne encara més l’estatus internacional. Això implica reforçar la identificació catalana com a nacionals de la República (també amb documents expedits per la república provisional, que si bé en un principi no seran reconeguts com a vàlids, sí que posseeixen un paper simbòlic transcendent) i en la seva acció quotidiana. No és cap secret que presentar-se com a català al món ja no causa cares d’estranyesa ni preguntes incòmodes. La pedagogia a Espanya no serveix, encara que per al món, explicant el conflicte amb Espanya com una confrontació entre una cultura política democràtica i republicana i un règim monàrquic, repressor i autoritari, ha de ser una prioritat. Cal recordar els fils que lliguen la monarquia a la dictadura i a les forces obscures globals. Cal fer evident que la ultradreta va lligada al nacionalisme espanyol més o menys dissimulat. Cal recordar que el projecte espanyol consisteix a liquidar les minories nacionals amb la mateixa vocació que es van eliminar les minories religioses amb un esperit inquisitorial. Cal recordar que la lluita per la independència és la lluita per la democràcia. Una democràcia que, a diferència dels estranys conceptes d’obediència a lleis d’antic règim que regeixen a Espanya, és la capacitat de poder construir una convivència basada en l’acord, el consens i el respecte a la diversitat i la dissidència. Que la independència té més a veure amb un projecte de futur que amb el fet de recordar els nombrosos greuges passats i presents.
La independència i la República és un camí, llarg, complex i difícil. Tanmateix, i tot parafrasejant (amb perdó) Margaret Thatcher, ‘no hi ha alternativa’.

dissabte, 20 de juliol del 2019

Entrevista de Bernat Deltell a l'historiador Xavier Díez (L'informe Picasso, 1923)

Una vegades més en Bernat Deltell ens il·lumina amb una de les seves entrevistes






A continuació en reproduïm algun fragment  :

“La premsa espanyola ha decidit fer un pacte de silenci perquè té por que les noves revelacions sobre l’atemptat de Barcelona sigui una repetició de l’Informe Picasso de l’any 1923”Xavier Diez (Barcelona, 1965) és Doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i Lletres. Ha publicat una dotzena de llibres i els seus articles són habituals en diversos mitjans de comunicació. Fill d’un metal·lúrgic i d’una camperola de Galícia, Diez explica que és el primer de tota la seva família que ha pogut accedir a la Universitat. 
[..]

-El mite de la transició modèlica s’ha convertit en una desil·lusió col·lectiva?
-Quan coordino juntament amb Joel Bagur un llibre d’articles sobre la Transició (La gran desil·lusió; la Transició als Països Catalans, 2003), cap a principis de segle, la visió optimista sobre la Transició com a millor dels mons possibles era clarament dominant en el panorama intel·lectual. Per contra, des de fa alguns anys, aquesta versió triomfalista ha quedat desacreditada -imagino que a causa que a l’estat se li han vist les vergonyes- i ha fet que la interpretació crítica, la que sosteníem uns pocs historiadors, hagi esdevingut hegemònica

-Per què aquest canvi?
-Hi ha molts factors, com els que acabo d’apuntar. La incapacitat de jutjar el franquisme, d’encarar-se davant un passat tràgic, de fracassar en les polítiques de memòria històrica, encara que també davant el reaccionarisme que ha mostrat l’estat -sobretot per la dreta- i que en els darrers anys no ha parat d’accentuar-se. Ara bé, sens dubte, la qüestió de Catalunya ha estat clarament decisiva. La tesi que he defensat sempre, i jo que no tinc cap mena d’origen català i que per tant la dimensió sentimental del nacionalisme no la tinc en absolut, és que l’Espanya actual és l’estat franquista que més o menys va tractar de disfressar-se de democràcia en un moment determinat. Però l’estat és manegat pels mateixos que bombardejaven Barcelona l’any 36, 37 i 38. Els mateixos que havien instal·lat un aparell repressor, que havien comès crims contra la humanitat, i que no han passat per cap Nuremberg. Per contra, Catalunya, a banda de la seva dimensió nacional, és el que queda de l’Espanya republicana, l’últim reducte, i per tant, independitzar-se serveix bàsicament crear un espai democràtic al marge d’aquesta Espanya franquista, és també l’herència de l’Espanya il·lustrada, l’heterodoxa, l’alternativa. La independència serveix per trencar definitivament amb el franquisme adherit fins al moll de l’ós de les institucions espanyoles, i també entre bona part de la seva sociologia. Aquesta és la meva tesi, tot i que m’han fet molt poc cas perquè els nacionalistes, els de la bandereta i totes aquestes coses, són molt pesats i sovint no consideren aquesta dimensió republicana i transversal, també espanyola, que existeix en una Catalunya de vocació rupturista. La independència també és una forma de derrotar l’Espanya franquista
-Podríem dir que la societat catalana està dividida entre aquestes dues concepcions que apunta vostè?
 -Catalunya no està dividida en absolut, perquè la majoria d’immigrants que van arribar aquí, sobretot fins als anys 70, eren perdedors de la guerra, i en els seus llocs d’origen no només és que es fotessin de gana, és que ells i els seus fills eren assenyalats, humiliats i no tenien cap mena d’oportunitat. Tinc amics, fills d’andalusos i castellans, que quan tornaven al poble, a l’estiu, encara se sentien marcats per l’estigma de la guerra, i veien com els fills dels franquistes seguien mantenint els seus privilegis, i com eren els primers a atiar l’anticatalanisme. Per contra, a Catalunya, l’antifranquisme era hegemònic; tant és així que fins i tot la CNT continuava als anys 50 i 60 tenint una gran capacitat de mobilització i d’acolliment de gent que venia de fora i fins i tot creava empreses afins per a què molts tinguessin un lloc on treballar i, per tant, poder portar menjar a casa, i un futur en peu d’igualtat, malgrat força dificultats amb els autòctons. Això explica les grans mobilitzacions antifranquistes dels anys setanta, i això explica, també, que els intents de neolerrouxisme, molt vinculats a l’extrema dreta, a l’alt funcionariat i a les cases regionals, no hagin acabat de funcionar
-Vostè sempre apunta que Espanya té tres grans problemes. Quins són aquests problemes?
Unes desigualtats socials insuportables,
una manca de política democràtica i la incapacitat d’administrar la plurinacionalitat
.

L’única possibilitat d’acabar amb aquests problemes és crear un estat independent.
A mi sempre m’agrada parlar de la Catalunya postnacional, una Catalunya en la qual, si molt m’apures, no hi hagi ni tan sols idioma oficial, que sigui plural en les seves formes, que cada generació tingui dret a reinventar-se nacionalment (de fet, això ja ha passat; la Catalunya d’avui no té res a veure amb la dels anys 70 ni amb la dels noucentistes), una Catalunya a l’estil canadenc, argentí o nord-americà, on no importa tant d’on véns sinó on vols anar

-El problema és que al davant hi ha l’Estat Espanyol, i tot això que vostè diu no ho permetrà
-Naturalment, aquest ha esta el seu paper històric, i la raó del seu fracàs en la història contemporània. Llegint la biografia de Simón Bolívar i mirant una sèrie colombiana de Netflix (que, encara que “cul·lebroneja”, resulta interessant en els seus 60 capítols) explica molt clarament que l’actitud de l’imperi [l’espanyol] és la mateixa que la d’avui. És a dir, una “cerrazón intelectual” i una incapacitat d’acceptar el tracte de tu a tu a aquell que consideres inferior. I esclar, això provoca el descontentament que suposa la fi abrupta i dolorosa, de l’imperi. Tan fort va ser l’impacte, que trenta anys després d’haver estat expulsada d’Amèrica, la corona espanyola encara reclamava el territori d’ultramar i hi va fer algunes fracassades incursions militars

 

-Per què creu que encara passa tot això?
 -Cultura política, Espanya té una cultura política molt autoritària. De fet, molt similar a Turquia i Rússia. I centrem-nos una mica en aquest punt. Què tenen en comú aquests tres països? Per començar, que estan a la perifèria d’Europa, que mantenen una cultura política molt autoritària i intransigent, que havien estat grans imperis que han anat reculant i entrat en decadència, i que tenen molta por al futur i a la incertesa pel que fa a la seva continuïtat. Això els fa tancar en si mateixos. És una tendència molt autàrquica: el món ens menysprea, no ens entén, no ens accepta com som… I d’aquí ve el complex d’inferioritat espanyol (si ellos tienen UNO -ONU en anglès- nosotros tenemos DOS); els turcs amenacen en fer-se islamistes si Europa no els respecta com a nació; i Rússia atia el ressentiment contra Occident i juguen a la doble ànima, la occidental però també l’eslava. I en canvi, una altra gran potència també a la perifèria d’Europa, com és Suècia, se n’ha sortit molt bé

-Suècia?
-Sí, Suècia havia estat una gran potència fins al segle XVIII-XIX però en un cert moment assumeix que ja ho havia deixat de ser i es va saber reconstruir com a nació en base a pactes interns i a una cultura basada en el diàleg. I va deixar anar a Noruega, perquè el pes d’haver de suportar tensions centrífugues era excessivament onerós. Tot això reconverteix Suècia en un nou país més democràtic i més igualitari. El resultat és que els suecs viuen molt bé i els turcs, russos i espanyols viuen fatal, encegats i enfonsats en la bilis del seu ressentiment i d’una identitat molt excloent i autoreferencial. Com he dit abans, són països on es pensa que tothom els té mania, que tothom conspira contra ells, que tothom els odia… Això només ho dius quan ets algú molt insegur, i col·lectivament molt paranoic. I sí, no ens hem d’enganyar: Espanya és un país amb una inseguretat identitària que fa feredat! Quant més grossa la bandera, més dubtes sobre la pròpia identitat

“Espanya és un país amb una inseguretat identitària que fa feredat! Quant més grossa la bandera, més dubtes sobre la pròpia identitat”

-Dels tres països que m’ha dit, dos no pertanyen a la UE. Hi ha el risc que Espanya també n’acabi sortint?
-El risc és que Europa acabi marxant d’Europa. A veure, entenguem una cosa; el procés d’unificació de la UE tenia originàriament com a principal motiu d’inspiració evitar una nova gran guerra civil europea. I no només això, sinó que en el context de la guerra freda, i amb el comunisme com una idea que resultava molt atractiva per a les classes treballadores, cal arribar a un pacte urgent “per salvar Europa”. No dic cap tonteria: al final de la Segona Guerra Mundial es fan enquestes i la gran majoria d’europeus, en un 70%, deien que s’havia acabat amb el nazisme gràcies a l’exèrcit rus; i és així, els fets ho demostren. Si els Estats Units no haguessin entrat en guerra els russos haurien trigat dos o tres anys més, però igualment haurien guanyat per la seva superioritat de mitjans. Doncs bé, com he dit abans, el prestigi que tenia la Unió Soviètica era tan gran que realment Europa va intentar salvar-se fent un pacte social demòcrata: les classes dirigents renuncien retornar al capitalisme clàssic anterior a la Primera Guerra Mundial i de les grans diferències socials, i la classe treballadora renuncia a la revolució. Tot això funciona fins als anys 80, quan l’amenaça comunista s’esvaeix i comença un procés de neoliberalisme global que té els seus accents particulars (no és el mateix neoliberalisme anglosaxó que l’alemany). I així és com a les institucions europees s’imposa Alemanya, Àustria i Holanda -la Miteleuropa-, que tenen una visió conjunta i particular del neoliberalisme (l’ordoliberalisme), i que consisteix a mantenir unes institucions formals, progressivament buidades de contingut, una primacia de l’empresariat sobre la societat (amb una certa responsabilitat social) i, sobretot, una política d’austeritat. Ah, i repartiment del treball segons classe i zona geogràfica. Coneixes el sistema educatiu alemany?
-No
-El sistema educatiu alemany defineix clarament que quan els alumnes compleixen deu anys l’elecció es trifurca entre aquells que faran una FP bàsica, una FP sofisticada i els que aniran a la Universitat. Però dins la pròpia Alemanya hi ha també una certa especialització geogràfica entre una part de serveis, una part industrial i una altra de rural a l’est del país. Aquesta concepció tracten d’exportar-la al continent; tot fent de la Miteleuropa a fer el Batxillerat, la universitat i una indústria fonamentada en l’alta enginyeria, i una perifèria mediterrània, amb Espanya, Grècia o Portugal, fent la FP Bàsica i convertir-lo en una àrea de serveis de baix valor afegit com el turisme. Tot això provoca un trencament dins la UE d’espai de benestar i d’equilibris territorials. Una Europa sociològicament i territorialment més desigual, amb guanyadors i perdedors cada vegada més clars. Una Europa en què unes elits tecnocràtiques apliquen les decisions que els estats no s’atreveixen a prendre en contra de l’opinió de la seva pròpia ciutadania. I per imposar això, se sacrifica la democràcia a l’altar dels mercats. Què ha passat? Que tot es trenca. Un exemple: França o Dinamarca fan referèndums sobre el tractat europeu, la ciutadania vota en contra, i al final els governants passen olímpicament del que diuen les seves poblacions i s’acaba signant allò que s’havia rebutjat en referèndum, tot canviant el títol i alguna preposició. És el cas també del Brexit, (que implica una guerra bruta de les institucions europees contra els britànics) o Grècia, quan Tsipras fa un referèndum per si ha d’acceptar el memoràndum i no només l’obliguen a acceptar-lo sinó a que a sobre li cobren interessos. Clar, la UE s’està autodestruint. L’episodi de Puigdemont no deixa de formar part d’aquesta idea en la qual les elits s’imposen a la voluntat popular. Problema? Espanya ja té una certa tendència a l’aïllament, però jo crec que abans pot desaparèixer la UE que Espanya en pugui sortir

[..]
-Com encaixa Catalunya en tot això?
-Els catalans tenim tendència a mirar-nos molt el melic, i en aquesta història hem d’entendre que ens hem convertit en el punt feble d’Espanya. Ara qualsevol país podrà fer el que vulgui amb Espanya perquè té els catalans com a coartada. Els russos ens ajudaran? Els israelians ens ajudaran? Els xinesos ens ajudaran? Ningú ens ajuda, per descomptat, no s’ha de confiar en l’ajut exterior, però sí que ens utilitzaran per aconseguir acords favorables amb Espanya. De fet, ja està passant: la flota russa es proveeix de carburant al port de Ceuta tot i que Espanya s’arrisca a sancions per part de l’OTAN, estirada d’orelles dels Estats Units… Espanya està en una posició molt dèbil. Per entendre el que estic dient: qualsevol país pot dir a Espanya “vull tal cosa”, Espanya oposar-s’hi i llavors, el país en qüestió, dirà “mira, farem un gest amb Catalunya”. La claudicació espanyola serà immediata!
-I què ha de fer Catalunya?
-Afeblir Espanya, sabotejar-la cada dia, tot i que no costa molt perquè ja s’ho fan sols. Mira, tot l’espectacle vergonyós que està fent Espanya contra Catalunya l’ha convertit en un estat fràgil i vulnerable. Els estats no tenen amics ni enemics permanents, només interessos com deia Lord Palmerstone al segle XIX. Els catalans ens podem aprofitar de tot això? Sí, però sobretot els catalans han de fer coses, perquè esperar que algú ens reconegui o que faci la feina que no fem, no passarà. Els estats no ens miren en funció de si els som més o menys simpàtics, o per la justícia o injustícia de la nostra causa, sinó que es pregunten ¿què en puc treure jo de tot això? França, per exemple, i com Espanya també, té una gran incapacitat per entendre el conflicte català, però en canvi sí que sap que una Catalunya de set milions i mig de persones i un producte interior brut de 250.000 milions d’euros és un gran mercat. I per això pot pensar: hòstia, i si els nostres ferrocarrils francesos poden arribar fins a Barcelona i accedir a aquest mercat? El francès mitjà no en té ni idea del que passa a Catalunya, però les elits franceses sí. I aquestes elits poden dir “sí, estem a favor de la unitat” fins que algun dia diguin “no, ja no ens interessa la unitat d’Espanya”. De fet, ja ho van fer a l’època napoleònica, quan van projectar una Catalunya sota sobirania francesa durant els segles XVII i XVIII. Catalunya sempre ha estat a l’agenda geopolítica francesa. Pot passar també que França en un moment determinat vulgui estendre la seva àrea d’influència i convertir Catalunya en una mena de Bèlgica, és a dir, un país satèl·lit que els permeti, als francesos, ampliar la seva capacitat econòmica i influència cultural, i així fer de contrapès a l’actual poder d’Alemanya. I una altra: els països sud-americans li tenen jurada, a Espanya. Jo vaig estar a l’Argentina l’any 1996 i recordo veure aquells jovenets espanyols de vint-i-pocs anys que aterraven a Buenos Aires, que eren del PP, tots amb els cabells engominats, de bona família i entraven a treballar d’executius a les empreses privatitzades com la companyia argentina de telèfons (Telefónica), Aerolíneas Argentinas (Iberia) o YPF (Repsol). I jo recordo com tractaven als argentins, quan precisament el poble argentí és refinat, culte, que té un sistema educatiu que si bé cau a trossos continua sent potent, que és gent llegida, que té ascendents jueus, alemanys, iugoslaus, italians… Aquests jovenets força incompetents anaven amb una mentalitat de “conquistadores” que es passaven la vida menyspreant als seus subordinats, gent més culta i preparada que ells, com si fossin els amos de la “hacienda”. El resultat és que, en els aldarulls de l’any 2000, els primers llocs que els argentins revoltats trien per calar-hi foc són aquestes empreses
Resumint: en tota aquesta història Espanya s’està suïcidant com a país. Està veient perjudicats els seus interessos polítics i econòmics i el seu estatus internacional, perquè és vulnerable i comportarà un aïllament internacional, que ja ha començat, i que pot esdevenir molt tòxic
-Està col·lapsant Espanya?
-Sí, és així. Mira, t’explico una cosa: l’atemptat de Barcelona del 17 d’agost de 2017. Són uns 200 ferits de 34 nacionalitats. Jo sempre dic que si fos un periodista italià preguntaria al ministeri d’Exteriors espanyol què ha passat, perquè si no vaig errat quatre d’aquestes víctimes eren italianes. O incompetència o mala fe van tenir resultats tràgics. La premsa espanyola ha decidit fer un pacte de silenci perquè té por que les noves revelacions sobre l’atemptat de Barcelona sigui una repetició de l’Informe Picasso de l’any 1923

[L’Informe Picasso és el nom amb què es coneix l’informe redactat pel general Juan Picasso González, destinat en el Consell Suprem de Guerra i Marina, en relació als fets esdevinguts en la Comandància General de Melilla durant els mesos de juliol i agost de 1921 en l’anomenat Desastre d’Annual]



-Què passa amb aquest informe?
-L’any 1923 encara està vigent el sistema constitucional provinent de 1876. Era un sistema falsament democràtic. Catalunya, per exemple, es passava més temps en situació d’excepció i emergència que no pas en situació de normalitat. Arriba l’aventura colonial del Marroc, la batalla d’Annual, on moren més de 13.000 soldats espanyols. L’Informe Picasso revela que és el rei Alfons XIII el responsable d’aquest desastre, un rei que és un militarot que va de copes i de putes amb tots els alts comandaments que hi ha a l’Àfrica. Hi ha fins i tot comunicacions registrades on el rei exigeix als seus comandaments que vagin a atacar a un lloc on saben perfectament que els poden pelar a tots perquè anaven sense preparació, sense pràcticament munició, armes en mal estat, una oficialitat pràcticament analfabeta, sense mapes… i el rei els incita a atacar a partir de frases de l’estil: “¡con dos cojones, viva España!”. Doncs bé, l’Informe Picasso, que el fa un militar que es diu Picasso i és oncle del pintor, revela una situació de desgavell, corrupció i incompetència que explica aquell desastre militar davant guerrillers mal armats. I això succeeix paral·lelament a un moment de grans tensions socials amb situacions com la guerra bruta contra els sindicalistes de la CNT (li diuen pistolerisme quan es tracta d’una guerra social que provoca més de 500 morts). Davant d’un informe demolidor, i poc abans de ser publicat, el capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, es va pronunciar militarment, va dissoldre les cambres i va proclamar la dictadura amb el consentiment –jo diria que amb els precs- del mateix Alfons XIII –responsable intel·lectual del desastre d’Annual- finalitzant així el procés de depuració de responsabilitats. Et sona? Espanya tapa l’Informe Picasso i reacciona amb un cop d’estat, induït també per la pròpia burgesia catalana. Aquesta dictadura, que dura set anys, també acaba col·lapsant i arriba la República que és un moment de ruptura que al cap d’uns anys és avortada. Clar, què passa? El que estem vivint ara recorda l’ambient de l’època de l’Informe Picasso: si l’atemptat del 17-A, que m’imagino que els serveis secrets del Regne Unit que són bastant bons i els dels Estats Units, deuen començar a sospitar sobre si en aquest episodi hi ha algú de gran pes al darrere. I per tant, el que fa la premsa espanyola és silenciar-ho per evitar la guspira que ho incendiï tot. Exactament igual que els anys 1921-1923

-Què en pensa de Felipe VI?
-És algú d’extrema dreta, que en comptes de cridar als militars per a què treguin els tancs al carrer crida el poder judicial perquè redactin les sentències que vol llegir. Tot això pot reforçar molt la moral de combat del nacionalisme espanyol a curt termini, però no s’aguanta gaire temps.
Això degrada les institucions (i estan degradades de manera molt clara) i un país sense institucions entra en situació de caos. Aquí la gran pregunta és si l’independentisme es mantindrà ferm. Jo crec que la pregunta és aquesta; jo sóc crític amb el paper dels partits polítics, però també amb les entitats. Les entitats es pensen que això és igual que abans del 17 d’agost, quan Espanya aparentava encara ser una democràcia i quan ens pensàvem que manifestos i mobilitzacions podien ser útils. Però ara estem davant d’una dictadura. I per tant, l’independentisme ha de canviar d’estratègia, a còpia de molta imaginació, molta pressió i molt constant. Oblidar-se de les manifestacions d’un milió de persones i apostar per coses que els fan mal, com la llista d’empreses de consum estratègic.
Això els ha fet mal, ho notes, ho perceps.
També protestar cada vegada que vingui el Rei o algun dels seus, buscar suports internacionals, mostrar públicament que hem perdut el respecte a un estat dictatorial…

-De fet, políticament Espanya està col·lapsada des de fa anys…
-Sí, segur que el think tank aquest de Juan Sebastián Elcano ho sap perfectament i en són molt conscients, però el problema és: qui vol ser el nen que digui a l’emperador que va nu? Qui vol posar el cascavell al gat? A veure, la pregunta fins i tot la podríem fer d’una altra manera. Tot el món de la literatura, del cinema, dels cantants, els progres oficials… per què es manifesten a favor del Dalai Lama i no pas de Jordi Cuixart? Perquè malauradament coneixen molt bé la caverna espanyola i han de decidir entre perdre el 20% del seu mercat [el català] o el 80% [l’espanyol]. La falta de solidaritat de les elits culturals espanyoles té a veure amb la por, perquè no estan davant d’una cultura democràtica. Un altre exemple: quan va passar l’afer dels papers de Salamanca va sorgir de nou l’anticatalanisme de manera descarada quan només es tractava d’una qüestió tècnica. Jo havia fet recerca a Salamanca i allò no era un arxiu, sinó un magatzem de papers que no estaven ni classificats. Doncs bé, recordo que un parell de professors de la Universitat de Salamanca van dir que allò que demanaven les institucions catalanes era molt raonable i ho argumentaven des d’un punt de vista tècnic i com una cosa que ja es feia a Europa. Aquests dos professors, que escrivien habitualment al diari local de Salamanca, van ser vetats immediatament. Mira el mateix Ramon Cotarelo, l’han defenestrat i ara es pot dir que viu com un exiliat a Catalunya. Ell mateix em va explicar que molta gent l’havia deixat de saludar pel seu discurs sobre Catalunya
-Però aquest sectarisme també existeix a casa nostra…
-I tant que existeix, si hi ha una cosa sectària és l’independentisme hiperventilat. Mira, jo no milito enlloc, pago la meva quota a l’ANC i de tant en tant col·laboro fent alguna xerrada i ja està, però passo d’aquestes baralles absurdes del “i tu més”
-Però tot i així em diu que és optimista?
-Sí, però no pas per l’independentisme, sinó perquè és un corrent de la història que no es pot aturar. L’any 1900 hi havia 25 estats, a Europa, i ara n’hi ha 53. Les independències llatinoamericanes, després de la dels Estats Units… Podia haver passat abans o després, però sempre acaba passant.
Com ho pots evitar?
Doncs a l’estil britànic: creant un estat confederal en el qual conserves alguns elements comuns, com pot ser la Corona, i així han pogut mantenir una gran influència arreu del món.
Però què va fer Espanya?
Just al contrari: negociar és una feblesa, no es pot negociar ni pactar. I així és com Espanya no només perd les seves colònies, sinó qualsevol oportunitat de mantenir la seva influència o el respecte en aquests territoris



-Què me’n diu de la manca de visió d’estat dels catalans?
-El meu hit parade de llibres més venuts l’ocupa L’Anarquisme fet diferencial català (Ed. Virus, 2013), una provocació intel·lectual o un divertimento acadèmic. El llibre parteix de la premissa del per què Catalunya ha estat un dels llocs més fèrtils on ha crescut l’anarquisme. Cada teòric donava la seva resposta a aquest interrogant. És així com vaig buscar cites de, per exemple, Vicens Vives, que explicava que les classes altes no havien sabut entendre el problema social; Ferran Soldevila deia que hi havia una llarga tradició d’autogestió, etc… La meva conclusió és que quan tu has tingut un estat en contra teu al llarg de tres segles seguits, és a dir, que qualsevol cosa que fa l’estat és per perjudicar-te, al final acabes desenvolupant una desconfiança profunda respecte el poder i els lideratges. Fins i tot algú com l’actor Toni Albà expressa perfectament aquest escepticisme català, no creiem en el poder i per tant som anarquistes. Però no l’anarquisme de menjacapellans, no, no em refereixo a això. I aquesta manera de ser també ens aporta molta iniciativa a l’hora de crear una cooperativa, una empresa… No estem acostumats a esperar que vingui algú i ens digui el que hem de fer, oi? En definitiva, aquest anarquisme inserit en la societat catalana és el que ens porta a no tenir límits!
BLOG BERNAT DELTELL
Precisament avui mateix (19 jul 2019) l'han vist 11.000 vegades al seu blog!!!
L'entrevista que va fer a enVerstrynge i que en vam parlar aquí fins ara en té 24.000 al seu blog!!!