"Sis nits d'agost". Jordi Lara narra la mort de Xirinacs

FONT: elNacional (5 de març 2019)

Jordi Lara ha intentat explorar els racons més amagats de l'ànima de Lluís Maria Xirinacs, el filòsof que es va deixar morir en un bosc el 2007. I ho fa a través de Sis nits d'agost (Edicions de 1984), una novel·la en què s'interroga sobre els sis dies que van des del dilluns d'agost en què un amic va deixar Xirinacs a la muntanya fins el dissabte en què van trobar el seu cos. Una història que probablement el lector ja coneix, i que és explicada a través de la trama d'un escriptor que investiga la mort del capellà exclaustrat. Una novel·la peculiar en què no hi ha ficció, sinó una reconstrucció a partir de materials reals, sobretot de persones vives. Perquè Lara considera que no era necessari incorporar-hi elements de ficció, perquè la història ja era prou contundent. Tot el llibre està basat en documentació, en passejos pel lloc dels fets i, sobretot, en testimonis reals de la vida i la mort de Xirinacs.

[..]

Va pujar a la muntanya el dia que va acomplir 75 anys. I mitjançant exercicis respiratoris es va induir el coma, un coma amb el que podia trigar dos o tres dies en morir. No es va infligir cap tipus d'autoviolència. El mal temps que va imperar en aquells dies va ajudar-lo a morir, perquè va impedir que sortissin a la muntanya boletaires i excursionistes i que el trobessin mentre agonitzava.

[..]

Xirinacs quan va morir duia a sobre una nota en la que demanava que el deixessin morir i reintegrar-se a la natura, però també va deixar escrita l'acte de sobirania, un document en què es proclamava alliberat d'Espanya, França i Itàlia. Lara recorda que la mort es va interpretar molt en clau nacional; per a l'espanyolisme era la culminació de l'obra d'un boig, o la demostració del fracàs de l'independentisme.

[..]

Recorda que Xirinacs sempre va ser independentista, i que va morir abans del procés, però que opinava que "el poble està trinxat, però hi és". I que tenia l'esperança que "algun dia es despertarà".

ALTRES ENTREVISTES
Vilaweb. Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot

El núvol: Xirinacs va convertir-se en un personatge extemporani

1976- La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència

FONT: vilaweb 2019-10-13

Desobediència, repressió i llibertat. L’estiu de 1976, la Marxa de la Llibertat va ser la primera gran acció després del franquisme. Un revulsiu per als ciutadans, sobretot als pobles, on en molts casos va ser la primera mobilització que s’hi feia. És un precedent clar de les Marxes per la Llibertat previstes com a resposta a la sentència contra el procés. Sis columnes que partiran de diferents punts del país i arribaran a Barcelona al cap de tres dies i que, ara com fa quaranta-tres anys, tenen una clara voluntat de remoure consciències.

‘Poble català, posa’t a caminar’

La idea de la Marxa de la Llibertat va néixer el desembre de 1975 en una concentració de l’Assemblea de Catalunya a Montserrat, d’on va sortir el lema ‘Poble català, posa’t a caminar’ i unes quantes persones van decidir de portar-ho a la pràctica.Va ser iniciativa de l’associació Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, i entre els impulsors destacaven Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres i Àngel Colom. L’objectiu era accelerar el procés democratitzador, sensibilitzant i mobilitzador dels catalans, i defensar els punts de l’Assemblea de Catalunya: amnistia, llibertats bàsiques i la recuperació de l’estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació.

La mobilització va començar el 4 de juliol de 1976, quan sis columnes van recórrer el país fins a convergir al monestir de Poblet l’Onze de Setembre. Cinc de les columnes començaven al Principat: la Tramunta, amb origen a l’Escala, la Lluís Companys, a Oliana; la Francesc Macià a Esterri d’Àneu; la Rafael de Casanova, a la Sénia; i l’Abat Escarré, des de Girona.

La columna del País Valencià va començar el recorregut a Guardamar de Segura. I encara cal afegir-hi dues columnes més, que es van moure per Catalunya Nord, la Francesc Soler (de Rià a Tuïr) i la Josep de la Trinxeria (d’Arles a Argelers). A les Pitiüses, la marxa va tenir molt de ressò i van ser les illes on es van fer més mobilitzacions.

La marxa desborda la repressió

La iniciativa s’havia presentat el 20 de maig a Barcelona, amb el suport de dues-centes entitats. Només dos dies després, el ministre de Governació espanyol, Fraga Iribarne, va prohibir la mobilització amb l’argument que podia ‘alterar l’ordre públic i afectar el turisme’. La marxa era il·legal, doncs. Tanmateix, els impulsors van decidir de mantenir-la, en un exercici de desobediència civil.

El dia abans de començar la marxa, Adolfo Suárez va ser nomenat president del govern espanyol. Això no va significar pas cap canvi de comportament, i la brutalitat policíaca i la repressió es van estendre arreu dels Països Catalans en contra de qualsevol intent de manifestació o concentració.

Es van ocupar pobles. Agents de la policia visitaven els batlles dels municipis per on havien de transcórrer les columnes perquè hi posessin tots els impediments possibles. Entre més prohibicions, es va impedir de fer sonar les campanes, de fer fotografies i filmacions.

Només els dos primers dies, es van detenir cent cinquanta persones. Finalment, cent vint-i-tres marxaires van ser empresonats.

En el cas del País Valencià, poc abans del dia que havia de començar la marxa, se’n van detenir els organitzadors i la columna va tenir un funcionament irregular.

La repressió va ser intensa, amb multes que anaven de les 5.000 pessetes a les 300.000, en un moment en què el salari mínim era de 10.350 pessetes al mes. Hi havia detencions contínuament i algunes persones van ser detingudes tres vegades en només deu dies.

La Marxa de la Llibertat va durar setanta-dos dies i va passar per tres-cents pobles, tot i que no va poder passar per tots els llocs previstos a causa la repressió policíaca.

A banda dels impediments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, l’extrema dreta va organitzar la Central d’Acció per la Unitat d’Espanya, amb ultres del moviment (Guàrdia de Franco, Fuerza Nueva, Falange Espanyola de les JONS) amb l’únic objectiu d’impedir l’acció dels marxaires, els quals actuaven sota els principis de la no-violència.

Un objectiu assolit

Finalment, el 12 de setembre, la Marxa de la Llibertat va arribar al monestir de Poblet. La Guàrdia Civil i la policia espanyola van encerclar el recinte i van carregar brutalment contra els marxaires i els veïns a Montblanc. Només una petita part va poder accedir al monestir.

La marxa es va convertir en un revulsiu per a la societat catalana, especialment als pobles, on l’arribada de les columnes comportava una onada de solidaritat entre els veïns, els quals van fer possible l’èxit de la iniciativa. Fins aleshores, fora de les grans ciutats s’havien fet molt poques manifestacions (per no dir cap, en molts indrets) i va ser una presa de consciència d’una part important de la població. Les columnes feien pedagogia, feien saber l’existència d’un president de la Generalitat a l’exili i recuperaven l’himne nacional entre la població.

En la marxa del País Valencià, hi va haver diversos mítings i concentracions, i va coincidir amb la gran manifestació de València del 12 de juliol de 1976, que va reunir centenars de milers de persones sota el lema de ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’estatut d’autonomia, pel Sindicat Obrer’.

La iniciativa també va fer veure que el poble era capaç de mobilitzar-se, com es va demostrar aquell mateix any a la Diada de Sant Boi, un acte nacional unitari de l’oposició al franquisme que, en termes ideològics, va ser extraordinàriament diversa.

Les rèpliques del 2012 i el 2016

Abans de les marxes previstes com a resposta a la sentència del judici contra el procés, la Marxa de la Llibertat ja s’havia pres com a referent de diverses iniciatives.

Fa set anys, el primer de setembre de 2012, Àngel Colom i Arcadi Oliveres van acabar el recorregut que havien començat el 1976 en un acte d’homenatge que havia organitzat la territorial de l’ANC a la Conca de Barberà. En aquell acte també es va posar una placa recordant la Marxa de 1976 a la plaça Major de Montblanc.

Posteriorment, el 2016, va sorgir la Marxa Som, una caminada popular que va recórrer totes les comarques del Principat, amb actes, manifestos, assemblees i recollides d’adhesions per a promoure un nou model de democràcia participativa. La iniciativa formava part del projecte Reinicia Catalunya i va acabar a Montserrat amb la participació, entre més, de Teresa Forcades, David Fernàndez i del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, qui va cloure el parlament amb la sentència: ‘Fermesa, convicció, ho tenim a tocar, visca Catalunya, visca els Països Catalans’.

No-violència (Revista ElTemps, febrer del 2019)

DARRERES NOVETATS:
entrevista de Xavier Grasset a Pepe Beúnza (26 octubre 2019)


FONT: sumari del número 1811

Aquest número d'aquest setmana és molt interessant. Parla de la No-violència.





Conté dos articles capdals que cal llegir:

1-No-violència, una sortida per a Catalunya?




2-Entrevista a Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l'Estat Espanyol

És gairebé impossible parlar de no-violència a Catalunya sense que aparegui la figura de Pepe Beúnza (Beas de Segura, Jaén, 1947). L’any 1971 va esdevenir el primer objector de consciència per motius polítics de l’Estat espanyol i des de llavors no ha deixat d’implicar-se en causes pacifistes. Ha estat actiu també en el moviment independentista i és especialment proper a Raül Romeva. Parlem amb ell sobre la teoria no violenta i el paper d’aquesta en el procés independentista.

Quins són els referents de la no-violència a Catalunya?
—En aquella època ens havíem de nodrir del que hi havia en l’àmbit internacional. Martin Luther King, Ghandi, els desertors de la guerra del Vietnam... Els meus mestres van ser tota la gent que havia lluitat contra la guerra d’Algèria. Ells m’explicaven totes les tàctiques que havien fet servir. Tots havien passat per presó. Una altra figura importantíssima va ser Gonzalo Arias, que era un espanyol que feia de traductor a França, a la UNESCO. Tenia estatus diplomàtic i havia llegit un llibre de Ghandi i el va portar a pensar que allà estava molt còmode i que havia de venir aquí a implicar-se. Era una persona d’una generositat extraordinària. Va sortir a Madrid demanant eleccions lliures a Espanya. El van agafar i el van posar a la presó. Quan va sortir, el van posar al manicomi i, quan va sortir després d’un temps, va veure que la seva campanya no havia tingut força. Llavors va pensar que calia esperar i es va incorporar a la lluita no-violenta. Després a Catalunya tenim Xirinacs que, en aquella època, ja feia les seves campanyes denunciant les tortures de la policia o mossèn Dalmau. Aquesta és la gent que em van fer decidir-me a objectar.

[..]La no-violència és un plantejament ètic o també una qüestió tàcticament eficient?
—És ambdues coses. Hi ha una no-violència holística, que és la de les persones que volen ser tota la seva vida no-violents. És el model que tenim tots, tot i que no m’hi considero. L’altra no-violència és la que fem servir per resoldre els conflictes. El que sí que hem de pensar és que tots som mestres de violència. En sabem molt, de violència. Si em fessin dir com aconseguir la independència de manera violenta, podria donar deu històries. Com la podem aconseguir de manera no-violenta? Aquí ja és un tema molt més obert, creatiu i que cal estudiar perquè ens enfrontem a unes estructures que són violentes. No tenim una base pràctica de vida no-violenta, això és el que fa que sigui tan difícil de practicar. Ens obliga a ser molt humils, perquè tots som aprenents de no-violència. Això és el que estem practicant i aprenent a Catalunya. Per això sembla que anem molt a poc a poc, però estem fent passos de gegant.

[..]

LES 5 FASES

1-Diàleg
2-La denúncia
3-No-cooperació
4-Desobediència civil
5-Fer el que demanes

No-cooperació i desobediència civil són les claus?
—Exacte. La no-violència és una estratègia de lluita política que té cinc fases. La primera és el diàleg amb el causant del problema. Això, normalment, no serveix. Però tu dius que sempre estaràs dialogant per resoldre el problema i, si no funciona, avises que faràs pel teu costat. Passes a la següent fase, però el diàleg és clau mantenir-lo perquè la gent intel·ligent sap que els problemes es resolen parlant. La campanya contra el diàleg és de gent absolutament obtusa, gent malalta. El diàleg s’ha de fer sempre. Durant la guerra de Vietnam, que els EUA estava arrasant-lo amb gas taronja, hi havia una taula de negociació a París que es reunia i parlava.

—Quina és la segona fase?
—La de denúncia. Normalment hi ha injustícies perquè les tenen amagades o no sabem que existeixen. Aquí, la lluita no-violenta no porta molts riscos. Tot i que pot ser que sí, hi ha llocs on et poden matar o portar a la presó. A Espanya, amb la feixista llei mordassa, per fer una denúncia et poden portar a la presó. En aquesta fase es poden fer moltes coses. Jo recomano fer servir l’humor i no confondre una manifestació amb la presa de la Bastilla. Hi ha gent que va a la manifestació i comença a trencar i cremar coses. Això no té sentit, tu fas una manifestació per denunciar una injustícia i crear simpatia per la teva causa. Bé, tot això s’ha d’estudiar molt bé.

— ...
—Si aquesta fase no funciona, passem a la fase de no-cooperació. Aquesta fase ja s’ha de preparar molt bé. Fa poc, un mecànic de Reus es va negar a arreglar-li el cotxe a un policia nacional perquè havia vingut a colpejar la seva família. De seguida, hi va haver una denúncia per odi i van fer miques el pobre mecànic. Això és la no-cooperació, però cal fer-ho ben organitzats. Ho explicava molt bé Ghandi quan deia que si 100.000 soldats anglesos podien dominar 250 milions d’indis, el problema no el tenien els anglesos, sinó els indis que no eren capaços de resoldre el problema. Quan plantejaren una campanya de cooperació, els anglesos ho van haver d’estudiar molt bé. Una campanya de boicot o una vaga pot fer caure una tirania, si està ben feta. Aquesta fase va molt lligada a la fase de desobediència civil. Quan inicies aquestes fases, i això cal explicar-ho bé, has d’estar preparat a anar a la presó. No tothom, només la gent més preparada. Si tens fills petits, potser és millor que donis suport a l’acció però que no et posis a primera fila. Quan arribes a la desobediència civil, prepares una campanya per omplir la presó. L’arma més poderosa de la no-violència és perdre la por a la presó i la repressió. En aquest cas, busques la repressió i, quan les presons estan plenes, ja no compleixen la seva funció.

—Hi ha cap fase més?
—Hi ha una cinquena fase, que consisteix, en la mesura que pots, a fer el que demanes. Per exemple, no hem d’esperar a fer la República catalana per canviar les energies fòssils per renovables o per fer una escola i una sanitat de qualitat. No hem d’esperar per transformar l’economia capitalista per una economia cooperativista. La no-violència implica assumir les conseqüències de la repressió.

[..]

—Creu que la societat catalana està entrenada per a la no-violència?
—S’ha de partir del fet que en la campanya per la insubmissió la societat catalana va practicar molt. També en la campanya per la llengua, la marxa per la llibertat del 75, la lluita contra l’OTAN o contra la guerra, la campanya per l’aigua de l’Ebre. Encara que s’ha de dir que no està entrenada, sí que té moltes pràctiques de lluita no-violenta. Des de fa un temps hem anat sembrant una terra molt fèrtil. Però encara falta molt entrenament. Una societat entrenada per a la no-violència ha de ser descentralitzada, que el poder estigui repartit. Ha de tenir la riquesa repartida. Si has de defensar la pàtria, has de saber què t’està donant. Quina pàtria, quina Catalunya, pot defensar una persona a la qual estan desnonant? Cal fer una estructura social justa i després fer entrenaments i pràctiques, com fan els exèrcits. No estem entrenats, però hi ha el pensament clar que per la violència no guanyarem. Tot l’interès del PP ha estat que a Catalunya la lluita fos violenta, perquè saben com combatre-ho. Estan fent el ridícul fent coses com prohibir samarretes grogues, posar gent a la presó quan tothom entén que són innocents.

—Creu que l’1 d’octubre es van demostrar els límits de la no-violència? És a dir, va servir per a fer el referèndum, però no per a aplicar el resultat?
—Mira, el dia 1 d’octubre és un dia fantàstic. No hi havia definida una estratègia de lluita no-violenta, però aquell dia es van fer moltes accions no-violentes i la gent va descobrir el poder i la força de la no-violència. Però, com que no hi havia una estratègia global de no-violència, la cosa es va quedar allà. Aquell dia hauria d’haver continuat amb moltes més accions i vint mil o trenta mil catalans a la presó fins a la independència. Això és el que es va aturar. Però aquell dia vam demostrar la força d’un poble quan actua de manera no-violenta i amb convicció. No sabíem que hi havia tants ghandis a Catalunya. Que aquesta gent es posi en coordinació i amb una estratègia de no-violència...

En comptes d’això, després de la declaració d’independència, el Govern va dir a la gent que se n’anés a casa i Puigdemont va reconèixer que ell no volia assumir el pes del que hauria passat si la gent hagués resistit...
—Clar, perquè haurien d’haver tingut estratègies preparades per si entraven els tancs. Però, clar, què haurien fet? Haurien d’haver tingut una estratègia preparada. Nosaltres sí que havíem preparat una campanya de resposta per si venien els tancs. Érem 30 persones disposades, seguint l’exemple de Txecoslovàquia quan van envair els tancs, a sortir i posar-nos davant dels tancs amb gorres i banderes blanques. Però, clar, n’érem 30. Imagina’t 10.000 persones disposades a posar-se davant dels tancs... Com que no estaven preparats, no es van atrevir a enfrontar-se. Com que això encara pot passar, ens hem de preparar.

—Creu que s’està apostant per aquesta formació des de les elits dirigents independentistes?
—Tenen clar que ha de ser una lluita pacífica, però no s’ha definit una estratègia no-violenta. Una lluita no-violenta és molt radical. Això encara no s’ha fet, de moment s’estan preparant. S’ha entrat a la lluita jurídica i política, però encara no hem entrat en una campanya de no-cooperació i desobediència civil. Això serà una de les fases més dures de la lluita.

—Hi veu disposició, però?
—Dels governants? Els tenim a la presó. Això vol dir que estan disposats a donar d’una manera extraordinària. Som la resta els que hem d’estar i iniciar una campanya de desobediència civil o de no-cooperació. Els governants estan a la presó o a l’exili. No els podem demanar més a aquesta gent.

—Vostè té especialment relació amb Raül Romeva...
—Sí. Jo lluito per la llibertat dels presos polítics, no només per un tema de justícia, també perquè tinc una gran amistat amb el Raül Romeva. Quan tens un bon amic a la presó de manera injusta, et sents molt motivat a defensar-los. No són a la presó per fer una campanya radical de no-violència, hi són per complir el mandat del nostre vot.

—Romeva comparteix la filosofia no-violenta?
—Jo el conec de petit perquè jo estava en una escola d’agricultura i el seu pare n’era el director. Quan ja estava a la universitat em va dir que li agradaria dedicar-se a la cultura de pau. El vaig orientar una mica i ell després va ser professor de la diplomatura Cultura de Pau, va organitzar xerrades, va ser objector de consciència, va anar de pacificador a Kosovo. Al Parlament Europeu va estar sempre defensant les causes dels pobles oprimits. És una imatge perfecta del que seria la cultura no-violenta.

La vaga de fam: una protesta des de l’Edat Mitjana (Diari ARA)

FONT: DIARI ARA

Ara fa vuit dies Jordi Sànchez i Jordi Turull anunciaven l’inici d’una vaga de fam per denunciar el “bloqueig” del Tribunal Constitucional a la justícia europea. Dos dies després s’hi afegien Joaquim Forn i Josep Rull. Els diputats de JxCat han adoptat un mètode de protesta que ve de lluny. N’hi ha precedents a la Irlanda medieval però també en tenim constància en les tradicions hindús. En la tradició celta es tractava de l’anomenat troscad i consistia a reclamar que algú se sotmetés a la justícia plantant-se a la porta de casa seva indefinidament sense menjar, cosa que generava una forta pressió social.

No va ser fins a principis del segle XX, amb tot, que aquest ritual es va convertir en una eina política emmarcada en la lluita no violenta: qui fa una vaga de fam busca apel·lar a la consciència de l’adversari polític i denunciar una situació d’injustícia. Tot i que Mahatma Gandhi n’ha esdevingut el paradigma, van ser les dones que reclamaven el dret de vot abans de la Primera Guerra Mundial les primeres que van fer servir la vaga de fam com a instrument per fer política. Els moviments pacífics hi han recorregut amb assiduïtat, com també les organitzacions terroristes.

Les dones sufragistes

Vagues de fam perquè se les considerés activistes polítiques

A principi del segle XX, el moviment per reclamar el dret de vot de les dones al Regne Unit començava les primeres protestes. I, al seu torn, el govern britànic també començava a empresonar les activistes. El 1909 Marion Wallace Dunlop va iniciar la primera vaga de fam a la presó. Va ser alliberada al cap de tres dies. A Wallace Dunlop la van seguir d’altres. Emmeline Pankhurst, una de les líders del moviment, n’explicava els motius en una carta al Manchester Guardian : no era pel seu empresonament, sinó perquè el govern es negava a reconèixer que estaven empresonades per donar suport a accions polítiques. La idea era que si aconseguien que els actes de les sufragistes es consideressin accions polítiques i no delictes criminals es reconeixeria la legitimitat de la seva reivindicació. Arran del creixement del nombre de dones en vaga de fam a les presons i l’impacte social que comportava, el govern va decidir aplicar-los l’alimentació forçosa, que va ser considerada un mètode de tortura i va causar, fins i tot, algunes morts. El 1913 el Parlament britànic va decidir canviar de política amb l’anomenada llei del gat i el ratolí : alliberaven les dones en vaga de fam més febles i, quan estaven recuperades, les tornaven a empresonar. Tot plegat va propiciar un augment del suport social a les sufragistes.

Gandhi, el paradigma

Fins a disset vagues de fam d’entre set dies i un mes

En el marc del procés d’independència de l’Índia, Mahatma Gandhi ha esdevingut un referent del pacifisme i la lluita no violenta. Amb l’Índia sota domini britànic, Gandhi va dur a terme fins a disset vagues de fam -d’entre set dies i un mes- per denunciar el control que exercia l’Imperi Britànic sobre la colònia. Va assenyalar com era de contradictori el fet que la metròpoli abanderés la lluita per la llibertat durant la Segona Guerra Mundial, en guerra contra l’Alemanya nazi. Com a líder del moviment indi va ser empresonat fins a quatre vegades, el 1922, 1930, 1933 i 1942; va fer diversos dejunis, i va protagonitzar vagues de fam. Es destaca la del 1932 en contra de la decisió dels anglesos de separar el sistema electoral de l’Índia per castes; o una altra del 1943 contra el seu empresonament sense càrrecs judicials. Ja amb la independència, va dur a terme l’última el 1948 per reclamar la unitat entre hindús i musulmans. Poc després va ser assassinat per un nacionalista indi.

L’IRA i les vagues de fam

Bobby Sands i nou presos més van morir en presons britàniques

L’any 1976 el govern laborista va decidir acabar amb la categoria especial de presoners de guerra amb què eren tractats els presos del conflicte d’Irlanda del Nord. La mesura va provocar una onada de protestes dels presos de l’IRA: primer, la vaga de les mantes -els presoners van rebutjar posar-se l’uniforme de presos comuns-; després, la vaga de la higiene -van declinar rentar-se i escampaven els excrements a les parets de les cel·les-; i, finalment, la vaga de fam del 1981 encapçalada per Bobby Sands, que només tenia 27 anys, i que va generar un gran impacte durant el mandat de la primera ministra conservadora, Margaret Thatcher. Demanaven ser reconeguts com a presos polítics: poder vestir de civils; el dret a la lliure associació ; el dret a una visita, un paquet i una carta per setmana, entre altres peticions. Al llarg de la vaga de fam, Sands va ser elegit diputat a Westminster per la circumscripció de Fermanagh i South Tyrone, i això va multiplicar el ressò internacional del seu cas. Després de 66 dies sense menjar va acabar morint, juntament amb nou presos més de l’IRA. Posteriorment, la resta de presos van aturar la vaga de fam -malgrat que Thatcher no es va moure- i es va produir una escalada en el conflicte a Irlanda del Nord.

Precedents a l’Estat

De Xirinacs a Jaume Sastre, passant pels Grapo i ETA

La dels presos catalans no és la primera vaga de fam a l’Estat. Lluís Maria Xirinacs n’ha esdevingut un referent als Països Catalans. A les acaballes del franquisme, i com a impulsor de l’Assemblea de Catalunya, va protagonitzar diverses vagues de fam tant a dins com a fora de la presó, en solidaritat amb els encausats pel Procés de Burgos. L’1 de desembre del 1973 va anunciar a través d’una carta clandestina que deixava de menjar per reclamar la llibertat de 113 detinguts durant una reunió de l’Assemblea de Catalunya. Estava en presó preventiva a la Model i es va allargar una quarantena de dies. A les Illes Balears, el docent Jaume Sastre va dur a terme la mateixa protesta durant 41 dies el 2014, en contra de la política educativa del PP.

I als anys 80 i 90 dos presoners del Grapo van morir a conseqüència d’una vaga de fam. Juan José Crespo Galende, el 1981, va morir a l’hospital als 28 anys després de tres mesos sense menjar per protestar contra les condicions del règim penal de màxima seguretat de la presó d’Herrera de la Mancha (Ciudad Real). El 1990, José Manuel Sevillano Martín també va morir als 30 anys després de participar en una vaga de fam amb 60 membres del Grapo més per protestar contra la política de dispersió del govern espanyol. L’organització va assassinar el metge que els va aplicar l’alimentació forçosa.

Els presos d’ETA també van recórrer a aquesta forma de protesta. El 2012 diversos empresonats, entre els quals Arnaldo Otegi (actual secretari general de Bildu), van iniciar una vaga de fam per reclamar la llibertat de Iosu Uribetxeberria, que tenia un càncer terminal. Va acabar sent alliberat i va morir el 2015 a Arrasate a conseqüència de la malaltia. També De Juana Chaos va fer diverses vagues de fam, entre les quals una de seixanta dies el 2006, en contra de la doctrina Parot -tombada després per la justícia europea- i reclamant la llibertat perquè considerava que ja havia complert la condemna.

Amèrica Llatina

Els dissidents cubans i l’oposició veneçolana han fet vagues de fam

El dissident cubà Guillermo Fariñas ha protagonitzat més de vint vagues de fam: l’última va ser el 2016, amb 54 dies sense menjar per reclamar al govern que posés fi a la repressió. També el líder de l’oposició veneçolana Leopoldo López va iniciar una vaga de fam durant el seu empresonament el 2015, en què reclamava, entre altres coses, la llibertat dels presos polítics i una data per a les eleccions. Va deixar la protesta després de 30 dies.

Rússia

Un director de cine empresonat, en estat crític després de 145 dies

El director de cine ucraïnès Oleg Sentsov ha posat fi recentment a una vaga de fam per reclamar la llibertat de 64 ucraïnesos empresonats a Rússia per delictes polítics. Va fer coincidir l’inici de la protesta amb la Copa del Món de futbol que aquest any s’ha fet a Rússia. Li van acabar aplicant l’alimentació forçosa i després de 145 dies finalment va decidir deixar la vaga. Està condemnat a 20 anys de presó per suposats delictes de terrorisme durant l’annexió de Crimea a la Federació Russa.