Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ANC. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ANC. Mostrar tots els missatges

dimarts, 2 de juny del 2020

Carles Santacruz explica a Twitter la seva versió viscuda de l'inici de l'ANC

Sovint a Twitter apareixen comentaris que a vegades són certs i altres són troles.

El dimarts 2 de juny va aparèixer aquest fil que hem enganxat, corregit i puntuat per a fer-lo més llegible. El temps li acabarà donant (o no) la raó.


https://twitter.com/CarlesSantacruz/status/1267429130708103168

"Després de la desfeta d'@Esquerra_ERC al 2009 molts dels seus membres van quedar orfes de poder al haver de marxar. Sobretot els vinculats al sector @CarodRoviraJLl.
Vaig ser partícip a l'últim intent de refer ERC intentant salvar el que quedava viu al Vallès occidental.


Per això vam tenir contactes amb totes les corrents internes i unes reunions setmanals a Terrassa, tot i que no va venir el meu company i jo teníem via directa amb la @ForcadellCarme que era simpatitzant del sector Carod, com nosaltres. Puc donar més noms.

Però aquests no són importants pel que vull exposar.
Al final @Joanridao ens va prendre el pèl i l'assemblea la van guanyar sense pactes, i ens va dir a la cara:
"No ens cal pactar amb vosaltres si ERC es desfà i perdem diputats tindrem 4 anys per recuperar i amb el que tenim vivim."


Després de la desfeta ja coneixeu l'historia. Va néixer @Reagrupament i poc després @solidaritatcat
Allà es van captar gairebé tots els militants i simpatitzants orfes de partits i van fer el que bonament van poder durant uns anys.
Però se'ls ha de reconèixer que van posar la Independència al debat polític.

El sector que va quedar en terra de ningú va ser el Carodtista. Un sector prou potent políticament i amb història i bagatge polític al sobiranisme.
I amb animadversió per l'@Esquerra_ERC de l'època.

Als dos anys de la desfeta comencen a moure fils per contraposar una eina que pugui fer que ells, que han tingut el poder sobre la política Catalana sempre no el perdin.
Aquest sector és el més proper al Pujolisme, i sí, Carod Rovira és íntim de Jordi Pujol.
I en aquestes circumstàncies es fa la primera trobada per crear l'@assemblea.





Vaig ser convidat a participar, em va convidar el germà d'un dels que citaré. No vaig acceptar.
Vaig dir que no estava disposat a compartir lluita amb segons qui.


D'aquesta primera trobada surten les decisions de qui serà la presidenta i de que es farà un concert al Nou Camp, com el que ja s'havia fet decades abans.
La trobada es va fer al Vallès Occidental i van assistir els que controlaran qualsevol decisió de l'ANC fins l'empresonament de @jordialapreso



Els noms que donaré estic seguríssim que no agradaran, pero sovint l'història és dura de pair.
A aquesta reunió estaven citats i convocats per @MiquelSellares amb vistiplau de
Jordi Pujol, els senyors
@salvadorcardus,
@lluis_llach,
@CarodRoviraJLl
i el germà de Miquel Sellarès.

Amb coneixement de causa i assessorament jurídic de Miquel Roca Junyent.




Ha sigut l'advocat d'aquest entorn durant molt de temps, inclòs va portar una demanda contra ERC a Sabadell amb seguiment de la Carme Forcadell que van guanyar.

Aquests personatges són els que fan i desfan a l'ANC fins que l'abandonen després de l'empresonament de Sànchez.
És de domini públic el contrapès que fan als partits, fent servir la trampa d'un suposat suport i seguidisme.
Això seria magnífic si fessin un ús correcte d'aquest poder de mobilització, però són de la mateixa escola, per tant el resultat és el mateix: processisme.

I fins al punt que són capaços de colar-li a ERC la presidenta del parlament i se l'ha d'empassar.
Aquí no acaba l'història. ERC agafa una mica de color.
Res important per la Independència però sí pel repartiment del pastís que és l'únic que els interessa a tots.
I llavors han de moure fils per reforçar l'alternativa a @junqueras amb el que no combreguen absolutament res.
I què fan? Lo mateix.
Unes trobades al Ripollès i a algun altre lloc on incorporen a @QuimTorraiPla i a Toni Morral.
(mentrestant ja ha colat a @carlesral a la CUP)




Perquè la @cupnacional no sigui massa torracollons, és clar i evident que ho aconsegueixen.
I decideixen crear un nou partit que anomenen @CridaNacional
(és curiós que no són ni originals per crear, copien els moviments dels 70, d'on venen, Crida i Assemblea Catalana)

Al qual fan president com no, al més fidel des dels anys 70: @jordialapreso

El següent pas és crear l'alternativa a l'@assemblea per intentar controlar la mobilització popular: el @ConsellxRep.

Ara el debat intern és si @KRLS és útil o no a la causa.



Això sí, sense cap intenció ni pla per fer la Independència.
Exactament el que fa @Esquerra_ERC amb els seus @gabrielrufian i @JoanTarda, controlar la voluntat de vot i esperar el miracle de que algú els hi regali la Independència·

Resum, estem en mans políticament dels de sempre i evidentment faran el de sempre: res.

Puc afegir més detalls, dades, he col·laborat amb la PDD, amb les consultes per la independència,
amb els inicis de Reagrupament, a l'executiva nacional de Solidaritat fa uns anys.

Pero això m'ho reservaré per quan sigui adient.
No pretenc que ningú em cregui o no.
Exposo fets i dades que conec i no entraré a debats estèrils.
Si algú dels citats vol debatre ho faré encantat, amb tots presents i a TV a horari de màxima audiència, no a Twitter.

Gràcies.

Carles Santacruz

divendres, 1 de novembre del 2019

Accions fetes a Girona i Figueres

Avui s'han fet dos actes que les comarques Gironines que cal destacar

300 persones participen en una marxa per la llibertat de Figueres al Puig de les Basses (elNacional)

Unes 300 persones han participat aquest divendres al matí a la marxa per la llibertat organitzada pel CDR que ha anat des del Passeig Nou de Figueres fins al centre penitenciari del Puig de les Basses (Alt Empordà), a 5 km.

L'acte ha servit per denunciar la "repressió" de l'estat espanyol a l'independentisme. En la marxa hi ha participat alguns dels familiars dels independentistes que estan tancats en el centre penitenciari de l'Alt Empordà. Actualment són cinc les persones tancades en aquest centre a causa del procés.

A banda de l'exconsellera Dolors Bassa, a Puig de les Basses també hi ha quatre detinguts en les mobilitzacions contràries a la sentència de l'1-O. La marxa ha sortit a les 10 del matí.












Una seguda a cinc punts de Girona reclama a l'Estat que dialogui (elNacional)

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet una crida al "diàleg" entre Catalunya i l'estat espanyol amb una seguda a cinc punts diferents del Barri Vell de Girona aquest divendres 1 de novembre. El coordinador de l'ANC a Girona, Tavi Casellas, ha detallat que es tractava d'un "acte simbòlic" que es vol que serveixi de "crida" a l'estat espanyol perquè "s'assegui a parlar" amb el president Torra.

La seguda s'ha fet a les 12 del migdia de forma simultània a la plaça de Vi, la de l'Oli, els quatre cantons, el cul de la lleona i la pujada de Sant Fèlix i ha durat deu minuts. L'ANC ha escollit la diada de Tots Sants aprofitant que és un dels dies amb més afluència de visitants de les Fires de Sant Narcís i, d'aquesta manera, "visualitzar" el conflicte.

diumenge, 13 d’octubre del 2019

1976- La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència

FONT: vilaweb 2019-10-13

Desobediència, repressió i llibertat. L’estiu de 1976, la Marxa de la Llibertat va ser la primera gran acció després del franquisme. Un revulsiu per als ciutadans, sobretot als pobles, on en molts casos va ser la primera mobilització que s’hi feia. És un precedent clar de les Marxes per la Llibertat previstes com a resposta a la sentència contra el procés. Sis columnes que partiran de diferents punts del país i arribaran a Barcelona al cap de tres dies i que, ara com fa quaranta-tres anys, tenen una clara voluntat de remoure consciències.

‘Poble català, posa’t a caminar’

La idea de la Marxa de la Llibertat va néixer el desembre de 1975 en una concentració de l’Assemblea de Catalunya a Montserrat, d’on va sortir el lema ‘Poble català, posa’t a caminar’ i unes quantes persones van decidir de portar-ho a la pràctica.Va ser iniciativa de l’associació Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, i entre els impulsors destacaven Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres i Àngel Colom. L’objectiu era accelerar el procés democratitzador, sensibilitzant i mobilitzador dels catalans, i defensar els punts de l’Assemblea de Catalunya: amnistia, llibertats bàsiques i la recuperació de l’estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació.

La mobilització va començar el 4 de juliol de 1976, quan sis columnes van recórrer el país fins a convergir al monestir de Poblet l’Onze de Setembre. Cinc de les columnes començaven al Principat: la Tramunta, amb origen a l’Escala, la Lluís Companys, a Oliana; la Francesc Macià a Esterri d’Àneu; la Rafael de Casanova, a la Sénia; i l’Abat Escarré, des de Girona.
La columna del País Valencià va començar el recorregut a Guardamar de Segura. I encara cal afegir-hi dues columnes més, que es van moure per Catalunya Nord, la Francesc Soler (de Rià a Tuïr) i la Josep de la Trinxeria (d’Arles a Argelers). A les Pitiüses, la marxa va tenir molt de ressò i van ser les illes on es van fer més mobilitzacions.

La marxa desborda la repressió

La iniciativa s’havia presentat el 20 de maig a Barcelona, amb el suport de dues-centes entitats. Només dos dies després, el ministre de Governació espanyol, Fraga Iribarne, va prohibir la mobilització amb l’argument que podia ‘alterar l’ordre públic i afectar el turisme’. La marxa era il·legal, doncs. Tanmateix, els impulsors van decidir de mantenir-la, en un exercici de desobediència civil.
El dia abans de començar la marxa, Adolfo Suárez va ser nomenat president del govern espanyol. Això no va significar pas cap canvi de comportament, i la brutalitat policíaca i la repressió es van estendre arreu dels Països Catalans en contra de qualsevol intent de manifestació o concentració.
Es van ocupar pobles. Agents de la policia visitaven els batlles dels municipis per on havien de transcórrer les columnes perquè hi posessin tots els impediments possibles. Entre més prohibicions, es va impedir de fer sonar les campanes, de fer fotografies i filmacions.
Només els dos primers dies, es van detenir cent cinquanta persones. Finalment, cent vint-i-tres marxaires van ser empresonats.

En el cas del País Valencià, poc abans del dia que havia de començar la marxa, se’n van detenir els organitzadors i la columna va tenir un funcionament irregular.
La repressió va ser intensa, amb multes que anaven de les 5.000 pessetes a les 300.000, en un moment en què el salari mínim era de 10.350 pessetes al mes. Hi havia detencions contínuament i algunes persones van ser detingudes tres vegades en només deu dies.
La Marxa de la Llibertat va durar setanta-dos dies i va passar per tres-cents pobles, tot i que no va poder passar per tots els llocs previstos a causa la repressió policíaca.
A banda dels impediments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, l’extrema dreta va organitzar la Central d’Acció per la Unitat d’Espanya, amb ultres del moviment (Guàrdia de Franco, Fuerza Nueva, Falange Espanyola de les JONS) amb l’únic objectiu d’impedir l’acció dels marxaires, els quals actuaven sota els principis de la no-violència.

Un objectiu assolit

Finalment, el 12 de setembre, la Marxa de la Llibertat va arribar al monestir de Poblet. La Guàrdia Civil i la policia espanyola van encerclar el recinte i van carregar brutalment contra els marxaires i els veïns a Montblanc. Només una petita part va poder accedir al monestir.
La marxa es va convertir en un revulsiu per a la societat catalana, especialment als pobles, on l’arribada de les columnes comportava una onada de solidaritat entre els veïns, els quals van fer possible l’èxit de la iniciativa. Fins aleshores, fora de les grans ciutats s’havien fet molt poques manifestacions (per no dir cap, en molts indrets) i va ser una presa de consciència d’una part important de la població. Les columnes feien pedagogia, feien saber l’existència d’un president de la Generalitat a l’exili i recuperaven l’himne nacional entre la població.
En la marxa del País Valencià, hi va haver diversos mítings i concentracions, i va coincidir amb la gran manifestació de València del 12 de juliol de 1976, que va reunir centenars de milers de persones sota el lema de ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’estatut d’autonomia, pel Sindicat Obrer’.
La iniciativa també va fer veure que el poble era capaç de mobilitzar-se, com es va demostrar aquell mateix any a la Diada de Sant Boi, un acte nacional unitari de l’oposició al franquisme que, en termes ideològics, va ser extraordinàriament diversa.

Les rèpliques del 2012 i el 2016

Abans de les marxes previstes com a resposta a la sentència del judici contra el procés, la Marxa de la Llibertat ja s’havia pres com a referent de diverses iniciatives.
Fa set anys, el primer de setembre de 2012, Àngel Colom i Arcadi Oliveres van acabar el recorregut que havien començat el 1976 en un acte d’homenatge que havia organitzat la territorial de l’ANC a la Conca de Barberà. En aquell acte també es va posar una placa recordant la Marxa de 1976 a la plaça Major de Montblanc.


Posteriorment, el 2016, va sorgir la Marxa Som, una caminada popular que va recórrer totes les comarques del Principat, amb actes, manifestos, assemblees i recollides d’adhesions per a promoure un nou model de democràcia participativa. La iniciativa formava part del projecte Reinicia Catalunya i va acabar a Montserrat amb la participació, entre més, de Teresa ForcadesDavid Fernàndez i del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, qui va cloure el parlament amb la sentència: ‘Fermesa, convicció, ho tenim a tocar, visca Catalunya, visca els Països Catalans’.

dissabte, 5 d’octubre del 2019

Ramón Grosfoguel: ‘El “junquerisme” és rendició’ (Vilaweb)

Fa una setmana que el Dr. Ramón Grosfoguel està apareixent als mitjans de comunicació catalans.
Podeu consultes les dues entrevistes en diversos digitals: vilaweb (27 de setembre)

El cap de setmana va participar en una jornada organitzada per l'ANC sobre la Desobediència Civil




"Grosfoguel ha fet una crida a aplicar la desobediència civil però ha alertat de la necessitat de tenir "un objectiu concret" i de "saber què es vol". Per al professor, els objectius de la desobediència civil han d’interpel·lar la transversalitat del moviment. "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils", ha dit.
Aquesta desobediència, diu el ponent, ha de ser dinàmica, intel·ligent, organitzada i noviolenta, per aconseguir per Catalunya "una solució digna". També ha animat la ciutadania a activar-se en funció de les seves habilitats. "Dividim-nos les feines per ser més eficients", ha proposat, sense esperar que "tot ens vingui donat pels partits". 
"Es tracta de continuar la resistència activa, no de reagrupar-se, rendir-se i esperar 15 anys més fins que el moviment sigui més fort". Això arribarà, ha assegurat, si la lluita és no violenta.
Grosfoguel ha manifestat que el cas català té dos esdeveniments que duren per sempre, l’1 i el 3 d’octubre. "Mentrestant, l’Estat espanyol i els partits del règim mantenen institucions que es comporten com en el temps del franquisme i la UE tanca els ulls", ha assenyalat. 
Per confrontar-ho, proposa abandonar les diferències polítiques i formar un front unit d'alliberament. Així es podrà fer front a un estat el president en funcions del qual "no ha estat capaç d'arribar a pactes" en un Estat on "han caigut les caretes". 
"Fins i tot Podem és un defensor del regne. Si es vol exercir la desobediència civil, és imprescindible conèixer el panorama polític. I no ens enganyem. Qualsevol partit que aprovi l'opressió, l'article 155, és un partit d'extrema dreta", ha conclòs -contundent- Grosfoguel.

(És curiós que elNacional no esmenti la diferència entre Junquerisme i Cuixartisme que comenta en la mateixa ponència)



FAQSTV3
El mateix dissabte al vespre va participar al FAQS (24 minuts)



L’ANC i Òmnium anuncien la resposta a la sentència: cinc marxes de tres dies

Divendres de la setmana passada elmon.cat en va fer referència.
Elisenda Paluzie, dimarts a TV3 ho confirmava i reconeixia que se li havia escapat a en David Fernàndez (ANC, no el de la CUP) en una xerrada.

Ahir divendres ja va sortir oficialment a tots els mitjans.
En reproduïm la versió de vilaweb




Les columnes, anomenades Marxes per la Llibertat, sortiran de Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona, i recorreran 100 quilòmetres a peu en tres dies per confluir finalment a Barcelona


L’ANC i Òmnium Cultural han anunciat les primeres accions unitàries per a respondre a la sentència del Tribunal Suprem espanyol. El dia que es publiqui la sentència, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, explicaran quan començaran les cinc marxes multitudinàries anomenades Marxes per la Llibertat, que sortiran de cinc ciutats diferents –Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona– i que aniran passant poble a poble per tot el territori fins a arribar a Barcelona.
Durant tres dies, es recorreran 100 quilòmetres, dividits en cinc etapes. El primer i segon dia hi haurà dues etapes (una al matí i una a la tarda), i el tercer dia només una, perquè s’arribarà a Barcelona al migdia. Cada etapa té aproximadament uns 20 quilòmetres.



Les marxes, inspirades en altres marxes pacífiques històriques, pretenen ser una resposta de país en favor de la llibertats dels presos polítics, els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. La voluntat és implicar tot el territori, de manera transversal i plural, i retornar a la ciutadania el paper protagonista de les mobilitzacions.


Tothom qui hi vulgui participar només caldrà que s’hi uneixi, sense limitacions ni l’obligatorietat de completar etapes senceres. Cada etapa començarà i acabarà en un nucli urbà, des d’on s’oferirà a preu simbòlic esmorzar, dinar i sopar populars. També s’hi podrà pernoctar de franc i prosseguir la marxa l’endemà, prèvia reserva a la web www.marxesperlallibertat.cat que s’activarà aquest vespre.

Concentracions quan surti la sentència

El mateix dia que el Tribunal Suprem espanyol faci pública la seva decisió, les entitats també convocaran concentracions a les 20.00 a diversos punts del Principat. Els detalls d’aquesta acció es concretaran pels canals oficials de l’ANC i Òmnium Cultural.



ALTRES MARXES:
2018 d'Alp a Das, pels presos polítics



2019 21 de gener: marxa groga a Girona
Un miler de persones han participat aquest diumenge en una marxa que sortia des de cinc punts diferents de les comarques gironines i acabava a la Plaça U d'Octubre de 2017 a Girona.

divendres, 23 d’agost del 2019

Pedro Sánchez, Catalunya y la agenda del régimen español (catalàdigital.cat)

Seguint una recomanació des del TW d'en Lluís Llach hem vist aquest missatge
(una vegada més, les imatges del text les hem inserit nosaltres per a fer-ho més entenedor)

Font: cataladigital.cat
Chema Hernández Aguiar
En La Colonia

El Estado español y la ficción virtual

En los próximos meses la ficción virtual en la que habitan muchos en España, unos más que otros, se disipará. Un relato fantástico al que han dado veracidad todos los partidos políticos, incluso aquellos soberanistas, no españoles y de izquierdas.
La agenda de España en escasas semanas se hará explícita, los imaginarios democráticos de algunos desaparecerán, pero qué irrealidad virtual es esa? Cierto es que es probable que algunos densos telones también se levanten en Europa y en el mundo, pero no les amargaré de una sola vez las vacaciones, dosificará el retorno veraniego.

[..]




En pocas líneas desglosaremos el "imaginario español":


La economía española va bien. Hay que frenar a las derechas, el PSOE es de izquierdas. Habrá un gobierno de coalición progresista en España frente a las derechas. La equidad social será garantizada por ese gobierno. La mayoría social gobierna. Habrá diálogo y negociación para las naciones sin estado y las colonias en España, entre Cataluña y el estado español. Es posible la solución política del conflicto catalán. Habrá un referéndum y amnistía para presos y exiliados. Europa y sus instituciones harán valer la democracia y la justicia en España. Es responsabilidad y deben participar las fuerzas soberanistas en la gobernabilidad de España.


Ese imaginario generado, gestado, por el régimen español, también alimentado por sectores de la izquierda española, catalana, vasca, también es una expresa cortina de humo, es simplemente mentira a sabiendas que lo es. Prescindiremos de refutar lo de “España crece y la economía va bien”, en plena recesión y a las puertas de un crack parece innecesario.
La realidad, la cruda realidad que ignoran, ocultan premeditadamente, se resume en la siguiente agenda:

1.No habrá gobierno integrado por PSOE-UP. Entender que la política en España funciona al margen de los intereses de las grandes corporaciones empresariales, de las élites, que es posible un gobierno de España con un programa auténticamente socialdemócrata, de refuerzo de lo público y de recuperación del Estado de Bienestar es infantilismo militante. 
Ni en política social, ni en política económica España tiene soberanía alguna, su real situación es de quiebra técnica.


Es más, construir una mayoría con Podemos con un programa socialdemócrata y contar por acción u omisión con fuerzas soberanistas, en la expectativa de un diálogo sobre la resolución de las naciones sin estado y colonias en España, es definitivamente absurdo y sólo posible desde la renuncia a las aspiraciones nacionales. Jamás una fuerza política del régimen atravesará esos límites.
La unidad territorial del estado español es el núcleo, la esencia de la existencia de España, de la supervivencia de una mermada y moribunda UE, de la apuesta por el globalismo neoliberal.
La postura española la ha manifestado con claridad el exministro Margallo: “España no se retirará nunca pacíficamente de Catalunya” .
Además, ni PODEMOS, ni el PSOE quieren compartir un gobierno que deba afrontar las sentencias del Juicio del “Proces”.

2.Es muy probable que las sentencias sean firmes entre finales de septiembre y octubre, evidentemente serán sentencias “ejemplificadoras”, “contundentes” que no sólo envían un mensaje a la sociedad catalana, también a la vasca, canaria o gallega, además de a todas las naciones sin estado de Europa y colonias, un mensaje nítido a las dirigencias y a los ciudadanos: No hay opción alguna de independencia, así acaban aquellos que lo intentan.


3. Se dictarán las sentencias “ejemplares” y contundentes, se rumorea entre 8 y 12 años, con un importante matiz, se harán distinciones entre unos y otros, el tercer grado en algunos casos se presentará como un éxito o concesión, de tal manera que facilite a algunos frenar una respuesta contundente del independentismo catalán, mostrando que aún quedan vías jurídicas internacionales para liberar a los presos y retornar los exiliados. Se gestará una nueva ficción acudiendo a tribunales internacionales.

4. Si se produjera una respuesta contundente de la Sociedad Civil, representadas por ANC y OMNIUM, como localizadas respuestas institucionales, se aplicaría el 155.



5. Si la sentencia se produjera en las primeras semanas de septiembre, con alta conflictividad en Cataluña, Sánchez podría llamar a un gobierno de Unidad Nacional, en ese escenario es posible que, con el objeto de no convocar elecciones dadas dichas circunstancias, se pacte de un gobierno de Sánchez, con el apoyo parlamentario de la derecha. Si la sentencia se retrasará o no hubiese respuesta podría haber convocatoria de elecciones generales. Es muy probable que algunos atemperen y reconduzcan esa respuesta, mostrando cierta fuerza, pero conteniendo al mismo tiempo.

En Cataluña, ERC intentará la convocatoria de elecciones como respuesta a:
paralización de presupuestos,
ausencia de liderazgo de Torra,
y con el relato ficticio de responder a las sentencias con votos, si esta se produjera con prontitud. El objetivo final de ERC sería un gobierno de “izquierdas” con PSC y comunes, a ese escenario le denominan “hegemonías de las izquierdas catalanas”.

No hay independencia alguna, ni negociación posible acerca del desarrollo de un referéndum, ni siquiera una consulta acerca de la Independencia, aunque dicha consulta no obligue al estado español.

-Ni PSOE, ni el PSC son partidos de izquierda y menos catalanistas. Tampoco los comunes son soberanistas, ni siquiera proclives a un referéndum de autodeterminación, de tal manera que aquellos que, como Doménech, Asens o Dante Fachin, eran partidarios del entendimiento y la unidad con el soberanismo, han sido depurados.

No habrá simetría alguna, ni ensoñaciones de Frente Popular, tan del gusto de algunos, ya que el PSOE aspira a gobernar en solitario, incluso en el supuesto de hacerlo con Podemos; además deberá afrontar la recesión bajo los parámetros del neoliberalismo y de Europa.



EL PSC, al igual que Comunes, sí participarán y apoyarán a ERC ya que implica la fractura total de bloque independentista y la asunción, en la práctica, de un marco estatutario en un futuro reformado, que sería la única concesión que podría hacer el estado español, si las circunstancias adversas económicas de los próximos años se lo permitiesen, cuestión que dudo y siempre y cuando se renunciara a cualquier otro objetivo a medio plazo.

La llamada acumulación de fuerzas es una fórmula matemática que consiste en dividir un supuesto indeterminado número “ideal y necesario” de ciudadanos por la independencia por años, de tal manera que el objetivo se aleja, mientras se mantiene la utopía que permite gobernar y administrar.

Se parte para todo el análisis de una democracia real en España que no existe, de una división de poderes imaginarias y de un expreso mensaje de que jamás se hará concesión alguna. Es claro que no va a haber amnistía, también los es que sea probable que, en transcurso de unos años, acomodada Cataluña al estado de las autonomías haya alguna resolución favorable a los presos, pero también lo es que no será a corto plazo.

Por último, la estrategia continuada de algunas fuerzas catalanas beneficia directa o indirectamente a la estrategia global de España:


-Dividir al independentismo y fracturarlo. Hecho.

-Ningunear por los propios y los ajenos al legitimo Presidente de la Generalitat, en la actualidad en el exilio. Hecho.

-Recomponer el mapa político catalán e integrar a parte de los soberanistas en la política española activamente. Hecho.

Caracterizar a Torra como un político sin liderazgo y proyección, falto de criterio y de toma de decisión. Hecho.

-Ridiculizar la vigencia y aplicabilidad de la DUI. Hecho.


-Cercar la influencia internacional del independentismo y reducirla.
Están en ello, aunque la sola división del independentismo lo hace sencillo.


Aminorar y arrasar con las CUP. Están en ello.

Desinflar a ANC y OMNIUM, trasladando la división existente en el independentismo. Están en ello.

Devolver todo el protagonismo a los partidos y reducir a la mínima expresión a las organizaciones sociales. Están en ello.



Por último, para que el conflicto catalán quede controlado para España como un incendio, resta: sacar a ANC y OMNIUM del escenario político, lograr su desmovilización y acabar con la figura y el carisma de Puigdemont, consolidar la división de las fuerzas políticas catalanes, también su fragmentación, todo ello unido a agotar y debilitar la fuerza movilizadora de la sociedad catalana, centrándola en otro proceso electoral y en un “mientras tanto” no somos estado. El resto probablemente lo hará la recesión que amenaza.


Y ahora les pregunto:

¿Les recuerda lo anterior los pasos dados por alguien o algo?

La unidad de acción de bloque soberanista es la una de las garantías de éxito, pero conviene recordar a algunos que las sociedades actuales ya no requieren de representación y dirección partidaria para tomar decisiones soberanas y decidir su futuro.

También es cierto que el legitimo presidente de la Generalitat deberá tomar decisiones transcendentales, de no ser así Waterloo se convertirá en un lugar propicio para las excursiones turística y venta de merchandising, pues en este videojuego español el jugador no tiene varias vidas.



dissabte, 15 de juny del 2019

L'ANC es tanca a la Sagrada Família per denunciar la vulneració de drets (elNacional.cat)

FONT: elNacional.cat

QUI SE N'HA FET RESSÒ?
Només se n'ha fet ressò, elNacional,  Vilaweb, laRepública, l'Unilateral i TV3


QUI HO HA SILENCIAT?
Ni l'ara.cat, ni LaVanguardia, ni ElPeriódico n'han dit res.





Una trentena de membres de l'
Assemblea Nacional Catalana s'ha quedat a l'interior de la basílica de la Sagrada Família de Barcelona amb la intenció de passar-hi la nit en protesta pel judici al Tribunal Suprem contra el referèndum de l'1 d'octubre de 2017. Els manifestants han sortit del temple de matinada després de prop de cinc hores a l'interior.


La presidenta de l'ANC, Elisenda Paluzie, ha justificat l'acció per "fer d'altaveu de denúncia internacional del que està passant: una vulneració de drets". Així ho ha explicat després que s'hagi organitzat una concentració a l'exterior del temple que ha reunit més d'un centenar de persones aquest mateix divendres a la tarda.
L'acció s'emmarca dins l'última campanya de l'entitat sobiranista en favor de la independència que avui ha portat a l'entitat a repartir flyers amb la informació de la campanya en diversos espais turístics de Barcelona, com la sagrada Família amb la intenció d'informar als turistes sobre les aspiracions independentistes de Catalunya.
El passat mes de febrer l'ANC ja va protagonitzar una acció similar a la seu que la Comissió i el Parlament Europeu tenen a Barcelona en què prop d'una vintena de persones es van tancar a l'immoble i van fer-hi nit.











FONT: ANC

dissabte, 4 de maig del 2019

Concentracions per protestar la decisió de la JEC d’excloure Puigdemont, Comín i Ponsatí de les llistes europees



FONT: llibertat.cat

El país s’ha tornat a mobilitzar aquest vespre per protestar davant de la decisió de la Junta Electoral Central (JEC), que aquesta setmana no ha permès incloure a les llistes europees al president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, i els consellers Toní Comín i Clara Ponsatí. També han hagut concentracions a Girona, Tarragona i Lleida
Davant d’aquest fet, milers de persones s’han concentrat a la delegació del Govern espanyol a Barcelona, a la cantonada del carrer Mallorca amb Roger de Llúria, en una convocatòria unitària de l’Assembla Nacional Catalana, Òmnium Cultural i els grups Parlamentaris de Junts per Catalunya, el grup Republicà, i la Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent, sota el lema “Pels drets civils i polítics: prou manipulació electoral”.
Altres poblacions del país també han convocat concentracions, malgrat la pluja, en una mostra clara de rebuig a la decisió de la JEC. Sara Terraza i Toni Xuclà han estat els encarregats de posar música en l’acte de Barcelona, que ha estat conduit per l’actriu Marta Millà.
“Hem de passar a l’ofensiva”
La presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, ha demanat passar ja a l’ofensiva, tant en termes polítics, com jurídics, com internacionals. En aquesta línia, ha recordat que aquesta setmana, l’Assemblea i el Consell per la República han presentat una Iniciativa Ciutadana Europea per activar els mecanismes que obliguin l’Estat espanyol a garantir la democràcia, els drets fonamentals i el respecte a les minories, “drets que s’estan vulnerant”, hi ha afegit.
Sobre la decisió de la Fiscalia, que aquesta tarda s’ha posicionat a favor que Puigdemont i els consellers puguin ser candidats, Paluzie ha dit que fins i tot s’han adonat que això és una “barrabassada” tan gran que acabaria implicant a tota la Unió Europea. “Aquest cop no s’atreveixen a anar tan enllà com han anat en molts altres casos”, hi ha afegit.
Lectura del manifest
Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea; Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium; Elsa Artadi, representant de Junts per Catalunya; Diana Riba, en nom d’ERC; Carles Riera, per la CUP; i Jaume Asens, de Catalunya en Comú, han estat els encarregats de llegir el manifest unitari a Barcelona.
Al manifest es constata que la decisió de la junta Electoral Central és “arbitrària” i “sense fonament democràtic”, i pretén silenciar el sobiranisme. També es considera “fràgil”, perquè no compta amb la unanimitat de tots els magistrats membres de la Junta, i es pregunta com és possible que ara no permeti presentar-se a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, i fa unes setmanes sí que permetia a Lluís Puig presentar-se al Senat. L’Estat espanyol, continua el comunicat, “només busca venjança”.
El text destaca que la decisió és un “fet insòlit en qualsevol país democràtic”, que constata la “inexistent separació de poders” a l’Estat i li exigeix que “rectifiqui” i accepti els candidats que ha censurat abans no faci un altre “ridícul internacional”. Perquè quan no deixen participar una opció política a les eleccions es vulneren drets de tots els electors, i amb aquesta decisió s’allunyen encara més d’estàndards democràtics europeus i vulneren drets polítics fonamentals, com l’accés de tots els ciutadans als càrrecs públics i el dret a sufragi passiu. “Els exiliats no tenen els seus drets polítics suspesos”, conclou el manifest.
Girona
Unes 500 persones (segons dades de la Policia Municipal) s’han concentrat davant la subdelegació del govern espanyol a Girona convocades per la Taula per la Democràcia.

Tarragona
Unes 300 persones s’han concentrat davant la subdelegació convocades per l’ANC, Òmnium Cultural i el CDR. La mobilització ha estat encapçalada per dues pancartes amb els lemes Ni un pas enrere i Prou repressió policial i judicial.

dilluns, 1 d’abril del 2019

Elisenda Paluzie: ‘El govern no està preparat per a declarar la independència’ (vilaweb)

FONT: vilaweb

Fa un any que l’economista Elisenda Paluzie (Barcelona, 1969) va ser elegida presidenta de l’ANC. Explica que han estat uns mesos durs, marcats per la repressió i la solidaritat amb els presos i els exiliats, en què han treballat per ‘centrar’ el paper de l’Assemblea: treballar per la independència.

En aquesta entrevista, Paluzie critica la supeditació del govern català a l’estat espanyol, defensa la vigència de la unilateralitat des de les institucions i proposa vies d’acció perquè el moviment independentista avanci per fer efectiva la república.

Abans que l’ANC aprovi el nou full de ruta a l’assemblea general ordinària del 5 de maig, admet, tanmateix, que potser no hi haurà unitat i el govern no estarà preparat per a provar-ho després de la sentència. També llança un avís: el judici al Tribunal Suprem és una trampa per a posar fi al moviment. Va ser-hi els dies que van declarar Jordi Sànchez i Carme Forcadell. Diu que hi va veure l’estructura potent d’un estat, l’engranatge poderós.
A les eleccions del 28-A heu optat perquè hi hagi un front de blocatge a Madrid, però només la candidatura del Front Republicà diu obertament que ho farà.
—El front de blocatge no deixa de ser un titular i la cosa és més complexa. Nosaltres diem que les candidatures independentistes a les corts espanyoles o al parlament europeu, que són fronts exteriors, han de ser instruments al servei d’una estratègia nacional marcada a Catalunya. No es pot anar a fer política convencional com s’havia fet durant tota l’època de l’autonomisme. Som una minoria nacional i passa molt poques vegades que tinguem capacitat d’influir en la configuració de majories a l’estat espanyol i aquesta capacitat ha d’estar el servei d’una estratègia per l’autodeterminació. La conseqüència d’això pot ser que acabis blocant una legislatura o que s’hagin de repetir unes eleccions, però l’objectiu en si no és anar a fer blocatge; és que els independentistes al congrés dels diputats siguin instruments al servei d’una estratègia per a fer la independència o per a aplicar l’autodeterminació que vam exercir l’1-O però que no hem aplicat.
[...]
—I si la disjuntiva és fer president Sánchez com a mal menor?
És que el govern de dretes només hi serà si suma. Si no, l’alternativa és que es repeteixin les eleccions, cosa que els espanyols ja van fer. Fa un any, vaig fer una altra entrevista amb VilaWeb, abans de ser presidenta de l’ANC, poc després que no s’hagués fet la investidura del president Puigdemont. La vaig revisar i vaig veure que hi deia que has de ser coherent amb les apostes. Que si havies anat amb un programa electoral en què havies dit que prioritzaves la restitució del govern legítim, havies de mantenir el torcebraç encara que signifiqués que es repetissin les eleccions. Anticipava que, si això no es feia, entraríem en una dinàmica en què tindríem un govern que hauria de gestionar els marges estretíssims d’una autonomia molt intervinguda. Al final, és això que ha acabat passant a Catalunya.
[..]
Les primàries han sortit poquíssim als mitjans. Hi ha participat vora 25.000 persones. No és gens menyspreable com a fenomen de base.
—Seria una fórmula exportable a les eleccions catalanes?
El mètode és exportable. Si consideréssim que hi ha d’haver una llista civil, oberta, amb participació dels partits, podria ser una opció. Escollir-la amb participació ciutadana seria la cosa òptima, però no ens ho hem proposat. Quan arriba el moment, l’ANC debat al secretariat quin posicionament ha d’adoptar en cada elecció. S’acaba aprovant allò que decideix la majoria, i aquesta mena de decisions també es fan per consulta als socis.
—En la proposta de full de ruta de l’assemblea general que fareu al maig us hi refermeu, en la via unilateral. Hi ha qui diu que és impracticable des de les institucions perquè acabaria en un nou 155.—Vull precisar diverses coses. En el full de ruta i el pla estratègic, diem que la independència negociada sempre és millor perquè té menys costos. Per tant, si hi hagués un referèndum acordat, estaríem disposats a repetir la votació que ja es va fer l’1-O. Sí que recalquem que hauria de ser un referèndum amb pregunta binària sobre la independència. Ho volem recalcar perquè aquests darrers temps han sorgit veus tant a JxCat, amb Jordi Sànchez, com a ERC, amb Joan Tardà, que han proposat referèndums diferents, amb tres alternatives, o l’opció de votar més autonomia. Nosaltres diem que és ingenu creure que, amb la configuració de majories que hi ha, aquesta opció la posi sobre la taula l’estat espanyol. No ho creiem probable. Ho hem vist amb Sánchez, ho veiem cada dia. Iceta ha fet declaracions sobre què passaria si fóssim el 65%, i de seguida ha sortit el PSOE a contradir-lo. Hem de continuar treballant per la nostra via, que és la que vam seguir l’1-O. Un mecanisme per a accedir a la independència fet unilateralment. Es tendeix a confondre unilateralitat i insurrecció. És una trampa que a l’estat espanyol li va molt bé, i no hi hauríem de caure. És el que intenten fer amb el judici del Suprem.
—Què voleu dir?
Intenten igualar el fet d’accedir a la independència per una via institucional, amb legitimitat democràtica darrere, majories parlamentàries i governs reconeguts, i el concepte de rebel·lió, que han repescat del codi penal del segle XIX perquè volen deslegitimar l’accés a la independència. No hi hauríem de caure. Has de veure quines fortaleses et manquen per a poder fer una declaració d’independència i ser capaç de dur-la a la pràctica, imposar-te com a autoritat en un territori. Però no podem perdre la legitimitat que dóna tenir majories parlamentàries i un embrió d’institucionalitat darrere.
—Però per dur a terme la unilateralitat institucional, no és un límit el 155?
Evites el 155 si, abans, ja imposes la teva autoritat. I això és la independència, imposar la teva autoritat.
És evident que això no és fàcil, que necessites estar molt més fort que no ho estàvem l’octubre del 2017.
—Davant un estat amb un exèrcit, com es pot fer pacíficament, això?
Un estat que té un exèrcit integrat a les estructures comunes de l’OTAN,
té prohibit d’enviar-lo contra la seva població. Ho hauria d’aprovar l’estructura unitària que hi ha al comandament únic de l’OTAN. Al final l’amenaça fa efecte si te la creus.
—No us la creieu?
Hi ha un nivell de violència policíaca que ja vam veure i l’estat fins i tot el pot incrementar una mica. Ho veiem a França, amb les Armilles Grogues. El nivell de violència policíaca, fins i tot, va un grau més enllà que no va tenir l’estat espanyol l’1-O. Però més enllà d’això, mentre l’estat espanyol pertanyi a estructures i organismes multilaterals com la Unió Europea o l’OTAN, ho veig complicat. Si ens ho creguéssim, hauríem de renunciar a l’objectiu de la independència, perquè no hi acordarem mai un accés negociat. Ho vam demostrar l’1-O. Si aguantem, amb resistència activa ens en podem sortir. Però s’ha d’aguantar amb molta més força darrere, amb molts més elements de poder que ens permetin d’imposar una autoritat. Legitimitat democràtica i més estructures de poder. Ara desenvolupem campanyes que treballin aquests elements de febleses per preparar-nos millor per a una via unilateral. Evidenciem la feblesa del moviment sindicalista nacional, donem suport a les eleccions de sindicats i cambres perquè ens enfortim amb aquestes estructures. Tenim la campanya de consum estratègic per tenir una economia que depengui menys dels lobbies econòmics i polítics que van fer tanta pressió la tardor del 2017

El Tribunal de Comptes, per exemple, estudia si els diners invertits en acció exterior eren constitucionals. La vigilància s’ha incrementat i demaneu unilateralitat a les institucions. Hi ha qui diu que això faria que empresonessin més dirigents.
Som en una etapa de transició. La gent ha de pair que no s’ha aplicat el mandat de l’1-O i que allò que no vam fer el 10-O no ho recuperarem.
Has de tornar a construir una oportunitat. Aquella es va perdre. Si tenim aquest govern que ja no ha proposat cap mena de torcebraç, ni tan sols per a la restitució dels consellers, és un govern absolutament tutelat. Pot no haver-hi el 155 de manera formal, però està absolutament controlat per l’estat. En aquest impasse, és evident que el govern ara no està preparat per a declarar la independència i fer-la efectiva demà. Però això no vol dir que algun dia no ho estigui. De la mateixa manera que diem que podem preparar millor la societat civil, que és el que depèn de nosaltres, també en l’esfera política hem de posar instruments de fortalesa perquè, amb persistència i sostenint majories independentistes clares, es torni a apoderar per tornar a provar un procés d’independència. En el full de ruta diem que, superant el 50% dels vots en unes eleccions al Parlament de Catalunya, es tindria una legitimitat democràtica reforçada per a tornar-ho a provar, havent preparat i analitzat més què no pots fer des de la institució, què has de fer des de fora i com tornes a presentar un torcebraç de conflicte democràtic. Hem d’aprendre també que és una errada pensar que faràs un acte de desobediència només per a aconseguir que l’estat s’avingui a negociar.
—Si s’intenta, ha de ser per arribar fins al final?—Sí, més que res perquè l’estat espanyol no actua davant la pressió per a negociar. Actua per esclafar-te. Has intentat negociar amb mi un referèndum? T’acuso de rebel·lió i empresono tot el govern i intento liquidar el moviment independentista per sempre. És una trampa, tenim un risc amb el judici: ens intenten convèncer que això no ho podrem fer. Si ens ho creiem, psicològicament estarem vençuts. Quan jutges allò que no es va fer com si s’hagués fet, vols aconseguir que ningú no ho intenti.
—Ho aconsegueix, l’estat?
Genera un punt de frustració, sí. També és veritat que és una cosa tan grossa de fer, que també té la seva part positiva.
A escala internacional, anem aconseguint, amb comptagotes i a poc a poc, pronunciaments que no haguéssim tingut mai. Com ara el manifest dels quaranta-un senadors francesos o el pronunciament de l’assemblea de la regió d’Occitània. Té aquests riscos aquest judici, de minar-nos la moral i fer-nos creure que la independència és impossible. Però alhora reforça la causa de la independència per la vulneració de drets i l’exageració que representa gestionar un conflicte polític d’aquesta manera.
—Anem a la unitat estratègica. Com han anat les converses dels últims mesos?
Bàsicament, hem tingut reunions per a coordinar mobilitzacions unitàries. Al gener ens comencem a reunir amb JxCat, ERC i la CUP, amb Òmnium i ANC. Hem coordinat les concentracions d’inici del judici, la manifestació a Barcelona, les mobilitzacions de la vaga del 21-F, i la manifestació de Madrid.
No ens hem estat reunint per parlar de la unitat estratègica. Tancat el cicle de mobilitzacions, reprendrem probablement les converses político-estratègiques.
—La sentència pot ser un moment d’oportunitat? O el govern no estarà prou preparat?
El problema de la sentència és que l’agenda te la marca l’altre. Pot generar una reacció molt potent de la societat catalana, però estar marcats per una data i un moment que t’imposa l’altre és un risc si no s’està preparat amb tota la resta.
—Podria ser que hi hagués condemnes i no passés res?
Hi haurà mobilitzacions, per descomptat. Però la qüestió és que ara no puc garantir que, quan arribi, estiguem tots d’acord que la reacció a la sentència sigui fer la independència i quan fer-la.
—L’ANC què defensarà?
La primera cosa que hem de fer és debatre internament. El full de ruta no l’hem aprovat, l’ha d’aprovar l’assemblea general ordinària. Però hi ha alguna idea que circula i que no veig realista; la de repetir la desobediència perquè així aconseguirem pressionar. Per exemple, tornant a fer un referèndum no autoritzat. Ho veig un error. El referèndum el vam fer l’1-O. Aleshores ja no vam poder comprar les urnes des del govern, cosa que sí que es va poder fer el 9-N. Per tant, si es torna a fer un referèndum, es podrà fer als col·legis electorals? Hi haurà un conseller disposat a obrir-los? I si hi és, quina necessitat hi ha de repetir una cosa que ja vam fer? Si hi ha aquesta capacitat, potser convé aplicar-la per recaptar els impostos i demostrar que som suficients econòmicament, que això és un element clau per a demostrar que ets un govern efectiu sobre el territori.
Cremar els instruments anant-los repetint és un error molt gran. Ja s’ha deslegitimat prou l’1-O els darrers mesos.
—Com veieu que el govern hagi retirat els llaços grocs dels edificis públics?—Hi veia el risc que quedéssim atrapats en una lluita simbòlica. Tinc la impressió que ens hi han volgut. Ciutadans ha forçat molt el conflicte de símbols. Per altra banda, també és veritat que la línia de la llibertat és molt fina i ho hem acabat de veure amb les instruccions de la Junta Electoral espanyola als mitjans de la CCMA per a no fer servir ‘exili’ o ‘presos polítics’. Hi ha coses amb què t’has de plantar.
—El govern s’hauria d’haver plantat?
No dic això, no és fàcil la resposta. Perquè plantar una batalla per una cosa que seran quinze dies… Pots dir que no cal cremar els vaixells per això, si no els has cremat per coses molt més importants, com ho és que no et deixessin investir el president Puigdemont o que et suspenguessin els diputats. Però alhora, compte, perquè es van traspassant barreres. Com a mínim, crec que els periodistes de TV3 haurien de protestar, com ho fan davant la imposició dels blocs electorals. No és polític dir ‘polític pres’ o no parlar d’exili? O dir a algú que s’ha exiliat i que és lliure per tot Europa que és un ‘fugat’? És neutral, això?
—Per què està aturat el Consell de la República?
No és que estigui aturat. Es va organitzant internament, s’ha constituït un consell de govern, s’hi incorporen més persones progressivament, i s’hi va posant ordre i organització. Aviat començareu a veure’n accions.

[..]
—Parleu de lluita no violenta i vau ocupar la seu de la comissió europea a Barcelona. Us prepareu per més accions així?
La campanya de consum estratègic és una campanya de no cooperació característica de l’estratègia de lluita no-violenta. Sí, pensem diferents accions en aquesta línia.
—Es veuen divergències estratègiques entre Òmnium i l’ANC. Com afecten la relació entre les dues entitats i accions conjuntes com la manifestació de la Diada?
La Diada sempre l’organitza l’ANC, i Òmnium és col·laborador. No n’hem començat a parlar. Estarà molt marcat pel fet si hi haurà sentència abans de l’11-S o no. No és tan senzill definir-ho. És més complicat. N’hem començat a parlar internament a l’ANC. Normalment és quan ho tenim definit que ho acabem de parlar amb Òmnium.