Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris David Fernàndez. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris David Fernàndez. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 d’octubre del 2019

1976- La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència

FONT: vilaweb 2019-10-13

Desobediència, repressió i llibertat. L’estiu de 1976, la Marxa de la Llibertat va ser la primera gran acció després del franquisme. Un revulsiu per als ciutadans, sobretot als pobles, on en molts casos va ser la primera mobilització que s’hi feia. És un precedent clar de les Marxes per la Llibertat previstes com a resposta a la sentència contra el procés. Sis columnes que partiran de diferents punts del país i arribaran a Barcelona al cap de tres dies i que, ara com fa quaranta-tres anys, tenen una clara voluntat de remoure consciències.

‘Poble català, posa’t a caminar’

La idea de la Marxa de la Llibertat va néixer el desembre de 1975 en una concentració de l’Assemblea de Catalunya a Montserrat, d’on va sortir el lema ‘Poble català, posa’t a caminar’ i unes quantes persones van decidir de portar-ho a la pràctica.Va ser iniciativa de l’associació Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, i entre els impulsors destacaven Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres i Àngel Colom. L’objectiu era accelerar el procés democratitzador, sensibilitzant i mobilitzador dels catalans, i defensar els punts de l’Assemblea de Catalunya: amnistia, llibertats bàsiques i la recuperació de l’estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació.

La mobilització va començar el 4 de juliol de 1976, quan sis columnes van recórrer el país fins a convergir al monestir de Poblet l’Onze de Setembre. Cinc de les columnes començaven al Principat: la Tramunta, amb origen a l’Escala, la Lluís Companys, a Oliana; la Francesc Macià a Esterri d’Àneu; la Rafael de Casanova, a la Sénia; i l’Abat Escarré, des de Girona.
La columna del País Valencià va començar el recorregut a Guardamar de Segura. I encara cal afegir-hi dues columnes més, que es van moure per Catalunya Nord, la Francesc Soler (de Rià a Tuïr) i la Josep de la Trinxeria (d’Arles a Argelers). A les Pitiüses, la marxa va tenir molt de ressò i van ser les illes on es van fer més mobilitzacions.

La marxa desborda la repressió

La iniciativa s’havia presentat el 20 de maig a Barcelona, amb el suport de dues-centes entitats. Només dos dies després, el ministre de Governació espanyol, Fraga Iribarne, va prohibir la mobilització amb l’argument que podia ‘alterar l’ordre públic i afectar el turisme’. La marxa era il·legal, doncs. Tanmateix, els impulsors van decidir de mantenir-la, en un exercici de desobediència civil.
El dia abans de començar la marxa, Adolfo Suárez va ser nomenat president del govern espanyol. Això no va significar pas cap canvi de comportament, i la brutalitat policíaca i la repressió es van estendre arreu dels Països Catalans en contra de qualsevol intent de manifestació o concentració.
Es van ocupar pobles. Agents de la policia visitaven els batlles dels municipis per on havien de transcórrer les columnes perquè hi posessin tots els impediments possibles. Entre més prohibicions, es va impedir de fer sonar les campanes, de fer fotografies i filmacions.
Només els dos primers dies, es van detenir cent cinquanta persones. Finalment, cent vint-i-tres marxaires van ser empresonats.

En el cas del País Valencià, poc abans del dia que havia de començar la marxa, se’n van detenir els organitzadors i la columna va tenir un funcionament irregular.
La repressió va ser intensa, amb multes que anaven de les 5.000 pessetes a les 300.000, en un moment en què el salari mínim era de 10.350 pessetes al mes. Hi havia detencions contínuament i algunes persones van ser detingudes tres vegades en només deu dies.
La Marxa de la Llibertat va durar setanta-dos dies i va passar per tres-cents pobles, tot i que no va poder passar per tots els llocs previstos a causa la repressió policíaca.
A banda dels impediments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, l’extrema dreta va organitzar la Central d’Acció per la Unitat d’Espanya, amb ultres del moviment (Guàrdia de Franco, Fuerza Nueva, Falange Espanyola de les JONS) amb l’únic objectiu d’impedir l’acció dels marxaires, els quals actuaven sota els principis de la no-violència.

Un objectiu assolit

Finalment, el 12 de setembre, la Marxa de la Llibertat va arribar al monestir de Poblet. La Guàrdia Civil i la policia espanyola van encerclar el recinte i van carregar brutalment contra els marxaires i els veïns a Montblanc. Només una petita part va poder accedir al monestir.
La marxa es va convertir en un revulsiu per a la societat catalana, especialment als pobles, on l’arribada de les columnes comportava una onada de solidaritat entre els veïns, els quals van fer possible l’èxit de la iniciativa. Fins aleshores, fora de les grans ciutats s’havien fet molt poques manifestacions (per no dir cap, en molts indrets) i va ser una presa de consciència d’una part important de la població. Les columnes feien pedagogia, feien saber l’existència d’un president de la Generalitat a l’exili i recuperaven l’himne nacional entre la població.
En la marxa del País Valencià, hi va haver diversos mítings i concentracions, i va coincidir amb la gran manifestació de València del 12 de juliol de 1976, que va reunir centenars de milers de persones sota el lema de ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’estatut d’autonomia, pel Sindicat Obrer’.
La iniciativa també va fer veure que el poble era capaç de mobilitzar-se, com es va demostrar aquell mateix any a la Diada de Sant Boi, un acte nacional unitari de l’oposició al franquisme que, en termes ideològics, va ser extraordinàriament diversa.

Les rèpliques del 2012 i el 2016

Abans de les marxes previstes com a resposta a la sentència del judici contra el procés, la Marxa de la Llibertat ja s’havia pres com a referent de diverses iniciatives.
Fa set anys, el primer de setembre de 2012, Àngel Colom i Arcadi Oliveres van acabar el recorregut que havien començat el 1976 en un acte d’homenatge que havia organitzat la territorial de l’ANC a la Conca de Barberà. En aquell acte també es va posar una placa recordant la Marxa de 1976 a la plaça Major de Montblanc.


Posteriorment, el 2016, va sorgir la Marxa Som, una caminada popular que va recórrer totes les comarques del Principat, amb actes, manifestos, assemblees i recollides d’adhesions per a promoure un nou model de democràcia participativa. La iniciativa formava part del projecte Reinicia Catalunya i va acabar a Montserrat amb la participació, entre més, de Teresa ForcadesDavid Fernàndez i del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, qui va cloure el parlament amb la sentència: ‘Fermesa, convicció, ho tenim a tocar, visca Catalunya, visca els Països Catalans’.

dimecres, 31 de juliol del 2019

Artur Mas i David Fernàndez (fem una mica d'hemeroteca)

En aquests moments de dispersió o no-unitats dels partits polítics convé recordar altres moments...i l'hemeroteca




A continuació enumerarem frases que van dir els dos líders en una trobada
(al final direm quan va ser)

Les frases del president Mas:


"Si canviem la prioritat i no fem el plebiscit el DIA-D, per què estarem imputats?
Per què hem omplert els carrers?"


"La il·lusió ha de ser el motor del procés. Espero que a mesura que arribi el DIA-D es torni a desfermar"

"Entenc el cansament amb la política, però els cansats fan la feina"

"No heu de permetre que es canviï l'eix del DIA-D. Heu de parlar clar, no ho permeteu. Planteu cara"

"La suma entre societat civil mobilitzada, partits i institucions multiplica"

 "La gent que no sou de partits us heu de posar forts, no permeteu partidismes de curta volada"

"Tenim l'oportunitat d'escriure la nostra història i que no ens l'escriguin. No hi estem acostumats. Cal que ho fem"
"Fins que els lleons no tinguin historiadors, la història sempre glorificarà els seus caçadors"

"Tenim menys autonomia que fa deu anys. No hi ha divendres sense retallada.
No ens deixen ni el @DOGCdeldia"


"La revolució del #9N és que la féssim els de les samarretes i els de les corbates i els vestits"

"Qui només parla de l'eix social oblida els instruments i sense ells només podem repartir l'escassetat"

"Tots els sobiranistes volem la independència per tenir progrés social"
 
 

Les frases de David Fernàndez:

"Trobo més de la nova política el gest de l'abraçada que no l'estirabot. Reclamo la feminització de la política"

"Aquest DIA-D tenim una oportunitat. No la teníem fa pocs anys.
I dos, i millor notícia: depèn de nosaltres mateixos'


"Si la independència ha de ser només d'esquerres ens quedarem en autonomia"

"El règim, PP-PSOE-C's, ja ha tancat les portes a un procés constituent, i no és possible obrir-lo, i em sap greu"
"La CUP  mai formarà part d'un govern autonòmic d'esquerres, i qui hi entri es tornarà sobiranista"

"Fes el que fes aquell dia, l'estat perdia. I la democràcia guanyava" 


FONT: 16 de juny del 2015


El (*) DIA-D era el 27S
 

dilluns, 9 d’abril del 2018

Joan-Lluís Lluís: pensaments sobre la no-violència

Es tracta d'un article del darrer dia del 2017 i em va agradar

2017-12-31 Vilaweb: no-violència activa o rendició (i elogi de la CUP)



Primer de tot, dues evidències: ho ignoro tot del que es cou a Brussel·les i del marge de maniobra real del president Puigdemont. Ho ignoro tot de l’estratègia del republicanisme català per a avançar cap a la independència real de Catalunya. Dit això, doncs, només vull remarcar que l’enorme mèrit d’haver guanyat les eleccions servirà de poca cosa si no s’elabora, des de les institucions restablertes i des de la base de la societat, un pla de batalla coherent i compartit. I si no s’accepta, en el marc de la defensa de les institucions legítimes, la possibilitat de tornar a assumir un risc físic.

Crec que és prou evident que mai Catalunya no havia estat tan a prop de la independència com l’1 d’octubre
.

Pel resultat del referèndum, és clar, però sobretot per la violència d’estat retransmesa en directe a tot el món. Aquell dia es va veure quina era la potència de la no-violència activa, la que demana un alt sentit de sacrifici personal, i es va veure com emprar la violència contra electors pot ser contraproduent i abocar a la derrota. La situació va ser diferent en les hores i els dies posteriors al 27 d’octubre. En aquell moment el govern català va triar d’actuar seguint un criteri pacifista, és a dir, defugint la batalla física i deixant el camp lliure a l’enemic. En la comparació entre aquestes dues actituds es pot veure prou clarament que no-violència i pacifisme poden ser dues coses tan honorables l’una com l’altra, però d’una natura bastant diferent.

La primera implica acceptar rebre cops, la segona consisteix a fer un pas al costat per evitar-los.

Entenc perfectament que davant les amenaces de violència total el govern català optés per apartar-se, i apartar la població, del risc físic. Però també s’entenen les crítiques d’aquells, com ara Germà Bel, que van insinuar que en aquella ocasió el govern català havia actuat amb un cert ‘paternalisme’.

Hauria calgut, potser, que el president informés en directe l’opinió pública catalana i mundial de les amenaces rebudes de manera que, així, tothom sabés què havia d’esperar. I no seré jo qui aconsellaria a ningú de posar-se a davant de policies o de militars amb ganes de sang. Però cal acceptar una evidència: si el govern espanyol, amb amenaces de violència sistemàtica, aconsegueix que ja ningú a Catalunya no surti de la legalitat espanyola, haurà guanyat per sempre. Tot el que haurà de fer és reiterar les amenaces, públicament o amb discreció. L’únic àrbitre possible, la Unió Europea, posarà tota la seva energia a no veure ni sentir cap d’aquestes amenaces. I com que és d’una enorme improbabilitat que el govern espanyol acabi acceptant, per exemple, un referèndum vinculant, Catalunya pot trobar-se tancada en un atzucac.

L’única manera de sortir-ne seria acceptar la via de la no-violència, que no és en cap cas una via passiva. La no-violència implica no obeir les lleis vigents i a acceptar-ne les conseqüències, en termes d’empresonament i de violència policíaca
.

Sabent que la violència acaba vencent aquell qui la practica, per la vergonya i la indignació que provoca en l’opinió pública. És prou sabut que és així com Gandhi va vèncer l’imperi britànic, posant-lo de cara a la contradicció, en una societat democràtica, d’haver d’emprar la violència contra persones pacífiques per mantenir el control d’un territori.

Ara mateix, em sembla que a part algunes personalitats aïllades, com ara Àngel Colom, només la CUP sembla voler assumir la solució de la no-violència com a arma col·lectiva en defensa de les institucions, obligant una altra vegada l’estat espanyol a mostrar al món el que és: una democràcia mal nascuda i mal crescuda, supremacista i violenta. És clar, podria semblar que la força de la CUP ha minvat molt, amb la pèrdua de sis diputats. Diria que no és veritat. I diria que amb independència de si l’opinió pública republicana està disposada a córrer un risc físic personal –cosa que no es pot exigir de ningú– és bastant evident que la influència de la CUP, avui, desborda el seu camp ideològic ordinari. Sobretot per l’exemple concret que han representat al llarg dels darrers mesos en termes d’obstinació, coherència, eficàcia organitzativa, solidaritat i humilitat. Després de l’1 d’octubre les xarxes socials van testimoniar la importància que van tenir militants i simpatitzants de la CUP a l’hora de defensar les urnes. No vull dir que ho fessin amb més coratge, abnegació o generositat que altres, vull dir que ho van fer amb una mena de premeditació de la seva responsabilitat, com si haguessin anticipat més que altres com s’havia d’actuar davant la violència d’estat. Tot això ha fet, i fa, que la influència real de la CUP vagi bastant més enllà dels seus resultats electorals. De fet, crec que aquesta influència s’estén per una part notable del republicanisme català, almenys fins al centre-dreta.

I de passada em pregunto si existeix a Europa cap altre país en què l’extrema esquerra hagi sabut guanyar tant respecte i consideració en una part tan important de la població
.

Ho dic, molt tranquil·lament, pel fet mateix d’haver estat a vegades molt crític amb la CUP.

Així, tendiria a apostar que el futur de Catalunya passarà en bona part per la CUP, o no passarà per enlloc. I no vull dir per la CUP com a partit polític associat al govern de Catalunya sinó per l’assumpció que la CUP s’ha avançat a tothom en termes de teoria de la desobediència civil i de l’ús estratègic de la no-violència col·lectiva. L’estat espanyol veu cada acatament de la legalitat espanyola com una mostra de feblesa que li dóna el dret de ser encara més despietat, arrogant i violent.

L’obediència, per tant, portarà a més repressió, fins a la rendició, o la residualització
.

Contra aquesta residualització calia guanyar les eleccions del 21 de desembre i contra els nombrosos actes despietats que vindran, cal acceptar que caldrà, de nou, organitzar-se i posar-se en risc. Hi haurà més detencions arbitràries, hi haurà més prohibicions sense fonament democràtic, hi haurà més violència d’estat. Per encarar-nos-hi i que guanyi la República Catalana, necessitem, sense cap mena de dubte, un Gandhi nostrat. O, molt millor, uns quants gandhis nostrats.