El 1620 i nosaltres (Borja Vilallonga - ElTemps) o què ens depara el futur?

Borja Vilallonga en aquest article a ElTemps del 4 de maig ens indica com una cosa que va passar fa 400 anys podria tornar a passar.

[Saltem a la part final]

[..]

La gran intel·lectualitat protestant i els seus prínceps alemanys veien la necessitat de fer un pas més amb la unió protestant i aconseguir l’hegemonia en perjudici de la reacció contrareformista dels Habsburg. En el seu somni, Frederic s’havia de convertir en el nou emperador del Sacre Imperi, liderar la reevangelització protestant dels dominis austríacs i alliberar, almenys, els estats italians del jou papal. En aquest somni imperial il·lustrat, França—que tenia una important població protestant—podia acabar inclinant-se per una reforma moderada a partir del seu sentiment gal·licà. Solament les Espanyes i una part de l’est europeu quedaven més o menys exclosos d’aquest somni imperial protestant.
L’ambició imperial i l’impuls intel·lectual protestant expansionista van ser les causes finals per les quals Frederic V del Palatinat va acabar acceptant la corona de Bohèmia que els rebels bohemis li van oferir. Amb aquell gest, desafiava obertament l’emperador Habsburg i materialitzava el somni imperial protestant. Amb tot, aviat es va quedar sol. La unió protestant no va córrer a socórrer-lo. El seu sogre anglès es va desentendre de la seva aventura. Una poderosa lliga catòlica, amb els Habsburg al capdavant, el va derrotar aquell novembre de 1620, ara fa gairebé 400 anys. El que va seguir va suposar no solament la fi del somni imperial protestant, ans la fi de l’optimisme que havien representat Elisabet i Frederic, la seva cort a Heidelberg, i els excitants manifestos rosacreu.
Heidelberg i el Palatinat van ser militarment arrasats.

El castell que havia de ser l’epicentre de l’Europa protestant il·lustrada va ser incendiat, com una part de la valuosa biblioteca de la ciutat—la part que es va salvar és avui al Vaticà, botí de guerra.
Trenta anys de guerra amb la implicació de la majoria d’estats europeus de l’època van devastar Europa d’una manera que mai s’havia vist. Els Habsburg van sobreviure en el seu domini imperial, debilitats. França es va erigir com a gran potència continental.
El protestantisme, en fi, va quedar acotat i estancat.

[REFLEXIÓ]
Aquesta història que explico conté una lliçó per als homes del 2020. Ens fa de mirall. Provenim d’un optimisme semblant al que hi va haver en el primer quart del segle XVII: reforma, il·lustració, progrés, somnis imperials. Hem somiat en les promeses de la ciència, en els somnis de la globalització, en l’optimisme del progrés infinit, en la democratització de la riquesa i l’educació.

Una tragèdia sanitària que, com diu Nassim Nicholas Taleb, hem causat nosaltres mateixos per culpa de la nostra arrogància i desídia, ens ha arrabassat el somni i ens hem vist immersos en una drôle de guerre—que tanmateix c’est une guerre ! En els moments de més intensitat de l’optimisme més acabem desitjant el conflicte, o més negligim l’amenaça del conflicte; i prenem decisions que precipiten els esdeveniments. Va passar el 1620. Va passar el 1914—quan tota Europa estava encantada de tenir, finalment, una guerra. I ha passat aquest 2020. Ens crèiem invulnerables gràcies a la nostra riquesa, al nostre estat del benestar, i a la nostra democràcia. La dictadura xinesa era llunyana—com ho eren totes les amenaces apocalíptiques que Hollywood ens regalava any rere any per despertar-nos la morbositat de la fi de la humanitat en forma de zombies, pandèmies o cataclismes climàtics.

El món que va sorgir de la Guerra dels Trenta Anys i la Pau de Westfàlia no va ser un món millor. Certament, el món somiat per Elisabet i Frederic del Palatinat era molt millor. Però mai va tenir cap oportunitat real de ser.

El món que vam somiar i que vam viure en l’adveniment del nou mil·leni va ser una bombolla. El món que vindrà no serà un món millor—i, sobretot, el que és més important: no tornarem a ser el que havíem estat.

Encara avui, el castell de Heidelberg és una ruïna que mai ha acabat de ser restaurada o rehabilitada: mai va tornar a la normalitat d’un passat millor i no va sobreviure el futur.

És important que, sabedors que anem a una nova Guerra dels Trenta Anys amb el nostre somni optimista fracturat i estripat, siguem capaços de construir una nova normalitat de tot plegat, sense haver de lamentar haver perdut, un cop més, un passat real que era millor que el fals somni futur.

Junqueras, Sol i Mr. Kao (Borja Vilallonga 26 octubre 2018)

Extret del blog de Borja Vilallonga



Sergi Sol / David Madí
La mà dreta d’Oriol Junqueras, Sergi Sol, es passeja darrerament per tots els mitjans de comunicació catalans dins l’òrbita de David Madí—una aliança curiosa. Fa poc, ha ampliat el seu radi d’acció a un mitjà públic com Catalunya Ràdio—controlada amb mà de ferro pel sempre terrorífic peó d’ERC, Saül Gordillo. En una entrevista recent, Sol ha fet callar Clara Ponsatí per afirmar que no hi havia voluntat al Govern de declarar la independència. Vull ampliar una mica aquesta afirmació de Ponsatí i explicar que, almenys des del lideratge d’ERC, no hi havia una ferma voluntat d’organitzar el referèndum del Primer d’octubre.



David Bassa

El 23 de juny de 2017 jo dinava amb en David Bassa, l’aleshores cap d’informatius de la CCMA. Dinàvem al Mr. Kao, un restaurant xinès de l’Eixample. Bassa era un dels homes d’ERC a la Corporació. L’objectiu del dinar era conèixer-nos i explorar si podia aconseguir un parell de cadires en tertúlies per a dos dels meus periodistes d’El Temps (Quique Badia i Xavier Puig), mitjà que jo dirigia en aquells moments.




Mentre dinàvem, van entrar Oriol Junqueras, Sergi Sol, Raül Múrcia i un director d’un diari nacional. Ometré el nom d’aquest director, essent un dels pocs amics i aliats que em queda en el periodisme català. Uns minuts després, un cambrer ens va venir a dir que els senyors del reservat ens invitaven al cafè i sobretaula amb ells.

Quan en David Bassa i jo vam entrar al reservat, la conversa era agitada. Junqueras estava renyant el director de diari. Va dir frases com «no t’estàs portant bé», «no fas el que hauries de fer». I, finalment, un sonor «no causis problemes publicant això». El tema controvertit era una notícia que el mitjà d’aquell director havia publicat sobre la preparació del referèndum. En aquell article explicava algunes de les lluites internes entre ERC i PDeCat en la logística del referèndum. L’article també explicava alguns dels preparatius en marxa. Junqueras estava molest perquè aquell article «explicava massa coses». També «donava il·lusions d’un referèndum que no sabem si farem». I la coda final: «ja prou problemes interns tenim al Govern».

El director de diari va aguantar el xàfec capellanesc de Junqueras amb estoïcisme. Després del dinar, li vaig trucar i li vaig preguntar com torejava situacions com aquelles. Em va dir que el secret és dir sempre «sí a tot» i després «anar fent la viu-viu».


Després de renyar el director de diari, en Junqueras es va relaxar i vam estar parlant dels temps a la universitat autònoma. No havia vist l’Oriol d’ençà que ambdós érem al departament d’història moderna i contemporània de la UAB. Vam parlar de l’Antoni Simon i d’en Ricardo García Cárcel, mestres i mentors comuns. Em va reblar dient que «tot allò li quedava molt lluny». Es va mostrar molt amable i generós amb mi, deixant enrere el fet que a la UAB érem de grups de recerca rivals i que un cop l’Oriol es va autoconvidar a la meva casa de Nova York. Va elogiar la meva feina a El Temps, la qual cosa em va satisfer en els meus moviments d’apropar el setmanari a ERC.

Aquell dinar al Mr. Kao era un símptoma. Era el símptoma que el Govern estava profundament dividit sobre el referèndum, i que Junqueras no n’era un defensor. Que Junqueras no era un entusiasta del referèndum no era una nova notícia per a mi. M’ho havia dit en una conversa el propi Puigdemont, amb qui em vaig reunir el 13 de febrer de 2017 per debatre uns temes. Concretament, Puigdemont va dir sobre Junqueras, «no hi ha manera que es mulli en l’organització».




El dinar a Mr. Kao és també un exemple que la política i el periodisme catalans són igual de corruptes que la política i el periodisme espanyols. Hem intentat de fer la independència a partir del model i les pràctiques que volíem trencar. Els mitjans són servils als partits, que quan tenen poder evidentment els distribueixen generoses subvencions. No existeix un periodisme independent ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol. D’altra banda, aquell dinar em va certificar a nivell personal que ERC tenia molt poca voluntat política per fer el referèndum i que, en el cas remot que tot sortís bé, la declaració d’independència seria tota una epopeia.

Jo encara no sabia, tot i que no tardaria a descobrir-ho, que el propi Junqueras no tenia intenció ni de fer un referèndum, ni de declarar la independència, sinó que negociava amb Madrid per poder ser el nou Pujol i perpetuar-se al poder uns quants decennis.
Però això ja és una altra història.

Només ens quedarà la veritat (Borja Vilallonga: 3 de setembre del 2018 )

FONT: Blog de Borja Vilallonga
3 de setembre del 2018

Rebo un missatge d’un amic: «Has d’explicar tota la veritat. No et pots quedar només amb aquesta captura de pantalla d’una conversa amb en Quim Torra. Si no ho fas la gent es pensarà que ho has fet per despit d’un unfollow.» 

La publicació d’una captura de pantalla d’una conversa entre en Quim Torra i jo del passat 15 de març de 2018 és una cosa que es covava de lluny. La data de la seva publicació, 31 d’agost de 2018, no és banal. La motivació té a veure amb tot l’escaquer polític de la neoautonomia catalana i la derrota de l’independentisme. Portava setmanes pensant com publicar la conversa i com fer aquest article. El missatge del meu amic m’ha ajudat molt a escriure les línies següents.

Els dos mesos que van del 15 de març—quan em va tocar obrir el joc amb en Quim—fins al 15 de maig—data de la seva investidura—van ser trepidants: missatges constants, trucades, visites al parlament, contactes amb la CUP, un viatge inesperat... Pensàvem que en Quim Torra era l’únic diputat amb capacitat per exercir un lideratge independentista que evités la neoautonomia. A més, era l’únic candidat a qui la CUP estava disposada a votar.


Sergi Sol / David Madí

La realitat, però, ha estat molt diferent. Com diu l’Enric Vila, en Quim s’ha convertit en l’enterramorts ideal, qui, en realitat, ha fet més fàcil de desplegar la neoautonomia.
Ha estat també la victòria d’en David Madí i en Sergi Sol perquè en Quim Torra no s’hi ha enfrontat. Això és la victòria de l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras
—els dos responsables principals de frenar la declaració d’independència després del referèndum.

Quinze dies després de la investidura d’en Quim Torra, el meu grup s’hi va reunir. El missatge va ser demolidor: «només em fan signar nomenaments, increments salarials, cotxes oficials i dietes. És l’única cosa que els interessa». Jo vaig aixecar un avís important aquell dia: no anàvem en la direcció correcta. La missió d’en Quim era desestabilitzar-ho tot, no pas signar nomenaments i repartir canongies. Durant el viatge d’en Quim a Washington D.C. i un intercanvi de missatges amb ell, ja vaig veure que tenien raó les veus que em deien que havíem comès un gravíssim error evitant anar a eleccions i posant en Quim Torra.

Molta gent ha tret a relluir la seva superioritat moral per criticar-me que publiqués una conversa «privada». Una conversa amb un polític seria privada si m’estigués parlant de la seva hemorroides o d’un tema familiar. Són converses professionals i es poden filtrar segons l’interès públic. Això és elemental. L’audiència catalana tampoc ha sabut captar la meva ironia. La catalanor moralista i esteta porta massa anys vivint en la bombolla processista. Ha perdut l’esperit crític i de supervivència: només li queda el victimisme ensucrat i mentider que l’Eva Piquer representa tan bé.
Critiquen «les formes» i es refugien en el cinisme mentre miren bocabadats com els desmunten el país. És justament per aquest motiu que ens estan desmuntant el país.

La captura de pantalla amb la conversa ha molestat tant perquè la veritat molesta a la Catalunya de la derrota. En aquella captura de pantalla hi ha moltes capes de veritat amagades.

La primera veritat és la d’un Quim Torra sense filtres criticant els partits i sentenciant que volen autonomia.

La segona veritat és que faig de missatger oferint una presidència a un diputat essent jo anònimament a Nova York. I la tercera veritat, last and least, és que puc estar parlant de tu a tu amb un diputat i avui president de la Generalitat. Això és el que exalta els ànims de la memorable enveja catalana. El rei va despullat i jo en sóc l’escuder.

Si jo podia parlar amb en Quim Torra de tu a tu és per molts motius.
Un, però, és que en Quim Torra sabia que l’Oriol Junqueras havia pactat amb els espanyols de matar qualsevol intent d’independència a l’octubre.



Si el referèndum no hagués sortit bé en Junqueras hauria estat el president dels espanyols.

És per això que en Quim i el seu nucli s’agafaven a en Puigdemont com un clau ardent, tot i que sabien que no el podien rescabalar pels seus grans errors estratègics—no pas pel seu exili i la persecució judicial espanyola. En aquesta història, paradoxalment, el que menys importa és la qüestió judicial i els presos. Els presos són el xantatge emocional que manté els catalans estabornits.

La maquinària del pacte era implacable. Mentre es preparava el referèndum, també es preparava la traïció per impedir-lo o neutralitzar el resultat.
Era un pacte cuinat amb l’omnipresent Mas. Els respectius lloctinents de Mas i Junqueras, Madí i Sol, van fer la resta.
Sol va tenir l’entrebanc que jo li vaig estar a punt d’aixafar la guitarra sense voler en intentar de publicar un llarg reportatge sobre un membre del servei secret espanyol.


Aquest espia fa feines per als serveis legals d’Esquerra i el 2017 feia de pont entre Junqueras i Madrid.
Encara avui tinc por de dir el seu nom. Aquí van començar tots els meus problemes.


Sol va prémer tots els botons perquè jo saltés d’El Temps el juliol de 2017. La pressió era insofrible i vaig preferir de dimitir just a temps. L’endemà de la meva dimissió vaig trucar a en David Madí. Em va dir que feia uns dies s’havia reunit amb l’Eliseu Climent i que tot anava bé. S’hi havia reunit el mateix dia que en Miquel Gamisans em donava l’ordre d’en Sergi Sol: no pots publicar el dossier sobre aquell espia del CNI.


Ja vaig veure que jo estava ferit de mort i que tot era qüestió de pactar bé una sortida honorable. Jo havia dimitit motu proprio, però ells havien de fer maneres perquè jo no pogués aixecar el cap a Catalunya mai més: calia que la meva sortida no fos honorable. Si no hagués estat per una trucada màgica d’en Carles Foguet, el mal hauria estat molt major i mai hauria sabut el perquè de tot plegat. Li estic agraït; a ell li dec de poder escriure això avui.


Carles A. Foguet


També ho estic a l’Antoni Maria Piqué per voler saber la veritat i difondre-la aquell dimecres de juliol, no solament des de les pàgines d’El Nacional. Temps més tard, en Foguet m’enviava un missatge sobre en Sergi Sol que deia: «Si algú va fer coses malament, que n’assumeixi les conseqüències.»


Antoni Maria Piqué Fernández

La meva reacció va ser la d’aferrar-me al reportatge d’investigació i treure’l com fos—i no vaig poder. En les setmanes següents va començar el degoteig de desercions. Vaig rebre un missatge d’un dels periodistes implicats en la preparació de la investigació: «no m’involucris mai públicament amb aquest tema.» Un altre dels periodistes em deia: «no puc posar a la teva disposició la meva part dels documents.» Només vaig rebre el consol d’un dels meus periodistes. Com que a ell l’espia del CNI ja l’havia amenaçat anteriorment, estava curat d’espants. Però tampoc en volia saber gaire res, i d’aleshores ençà que aquest periodista només ha parlat dels núvols i no ha escrit mai més cap reportatge d’investigació.
Vaig haver de recopilar de nou tota la documentació, sol.
La derrota de Catalunya és exactament això.

El cordó sanitari que es va crear al meu voltant va estar a punt de funcionar—és un tema llarg i va incloure un matusser intent de retirar-me el passaport i també una ombra que se’m va enganxar dies abans del referèndum.

Però el 7 d’octubre em vaig escapar. En una sortida molt accidentada, la meva muller i jo vam marxar a Nova York amb dues maletes—la meva dona Ilisa ha estat la gran víctima de tot plegat.
Deixant totes les nostres pertinences a Catalunya, la meva senyora mare es va haver d’encarregar de recollir les desferres.

Ella ha estat sempre ben conscient de la magnitud del que havia passat. Ens havíem quedat sense res, un any després de fer la gran inversió de venir a viure a Catalunya per tenir una vida tranquil·la i tenir fills. Retornats a Nova York, vam haver de començar des del no-res. Amb mentalitat de supervivència i una bona feina sota el braç vam començar a reconstruir. Ara jo era a Nova York amb plena llibertat i molt de temps per fer i explicar coses. La resta ja és història i aquí es clou el cercle.

Som en una nova hora zero dels catalans.
I com en tota hora zero, el que ens salvarà és centrar-nos en nosaltres mateixos més enllà del país.

Haurem de passar uns decennis al mas, com Josep Pla, o a Ginebra sobrevivint, com Mercè Rodoreda. Aleshores només ens quedarà la veritat.