octuvre.cat entrevista a Grosfoguel

 Albano Dante-Fachin entrevista a Grosfoguel en aquesta entrevista de 56 minuts

En transcrivim el resum que octuvre.cat va penjar a instagram:

"y ahí viene todo lo que ocurre en todo proceso de transformación nacional:
es que hay una bifurcación porqué va a haber, dentro del mismo moviento, unos que van a traicionar el movimiento y se reconcilien con el estado español.
En el debate catalán se llama hiperventiladors a los que quieren continuar con el 1 de octubre. Hay una ridiculización de eso.

Todos han pactado esperar 2 años. Estás perdiendo un tiempo precioso. Va a tener un coste enorme.
La mobilización 

Tu no vas a estar preparado 

Te estás peleando por el aeropuerto del estado español, no de tu aeropuerto!
Estás cayendo en la trampa.

Ahora no es "peix al cove". Tu eres el "pescado". Te están pescando por la boca!

El pueblo catalán va a desengancharse de eso.

Hace falta un Frente de Salvación Nacional.

Podría ser que se decidiera apoyar el mal menor, apoyar, no a podemos sinó al Psoe para que no entre VOX?
Yo creo que eso es un error político enorme"

"Sis nits d'agost". Jordi Lara narra la mort de Xirinacs

FONT: elNacional (5 de març 2019)

Jordi Lara ha intentat explorar els racons més amagats de l'ànima de Lluís Maria Xirinacs, el filòsof que es va deixar morir en un bosc el 2007. I ho fa a través de Sis nits d'agost (Edicions de 1984), una novel·la en què s'interroga sobre els sis dies que van des del dilluns d'agost en què un amic va deixar Xirinacs a la muntanya fins el dissabte en què van trobar el seu cos. Una història que probablement el lector ja coneix, i que és explicada a través de la trama d'un escriptor que investiga la mort del capellà exclaustrat. Una novel·la peculiar en què no hi ha ficció, sinó una reconstrucció a partir de materials reals, sobretot de persones vives. Perquè Lara considera que no era necessari incorporar-hi elements de ficció, perquè la història ja era prou contundent. Tot el llibre està basat en documentació, en passejos pel lloc dels fets i, sobretot, en testimonis reals de la vida i la mort de Xirinacs.

[..]

Va pujar a la muntanya el dia que va acomplir 75 anys. I mitjançant exercicis respiratoris es va induir el coma, un coma amb el que podia trigar dos o tres dies en morir. No es va infligir cap tipus d'autoviolència. El mal temps que va imperar en aquells dies va ajudar-lo a morir, perquè va impedir que sortissin a la muntanya boletaires i excursionistes i que el trobessin mentre agonitzava.

[..]

Xirinacs quan va morir duia a sobre una nota en la que demanava que el deixessin morir i reintegrar-se a la natura, però també va deixar escrita l'acte de sobirania, un document en què es proclamava alliberat d'Espanya, França i Itàlia. Lara recorda que la mort es va interpretar molt en clau nacional; per a l'espanyolisme era la culminació de l'obra d'un boig, o la demostració del fracàs de l'independentisme.

[..]

Recorda que Xirinacs sempre va ser independentista, i que va morir abans del procés, però que opinava que "el poble està trinxat, però hi és". I que tenia l'esperança que "algun dia es despertarà".

ALTRES ENTREVISTES
Vilaweb. Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot

El núvol: Xirinacs va convertir-se en un personatge extemporani

198 mètodes Acció Noviolenta Gene Sharp (traduïts al català)

Text extret del web desobedienciacivil.cat

En futures entrades farem una ampliació o aplicacions d'aquests mètodes

Gene Sharp va ser un politòleg i escriptor nord-americà, conegut per la seva extensa obra en defensa de la no violència com a lluita contra el poder. Proposava que l’acció no-violenta, lluny de ser passiva, podia ser “una tècnica de lluita que implica l’ús del poder psicològic, social, econòmic i polític”. Per a ell el conflicte no-violent implica “lliurar ‘batalles’, requereix una estratègia i unes tàctiques encertades, i exigeix coratge, disciplina i sacrifici dels seus ‘soldats'”.

Una de les coses per les quals Sharp ha passat a la història és per la seva llista de “cent noranta-vuit mètodes d’acció no-violenta” (1973), que suggereix una sèrie de possibles tàctiques de desobediència civil per als moviments.

MÈTODES DE PERSUASIÓ I DE LLUITA NO VIOLENTA
Declaracions formals
1. Locucions públiques
2. Cartes de rebuig o de suport
3. Declaracions per part d’organitzacions i institucions
4. Declaracions públiques signades
5. Declaracions d’acusació i de revelació d’intencions
6. Peticions en grup o en massa

Comunicació dirigida a públics més amplis
7. Eslògans, caricatures i símbols (grup jueu Baum a Berlín, 1941-1942)
8. Banderes, cartells i altres mitjans de comunicació visual
9. Octavetes, fulletons i llibres
10. Diaris i revistes
11. Enregistraments, ràdio i televisió
12. Escriptura aèria i terrestre

Representacions en grup
13. Delegacions
14. Premis satírics
15. Grups de pressió
16. Muntar guàrdies amb piquets
17. Eleccions satíriques

Actes públics simbòlics
18. Exhibició de banderes i de colors simbòlics (bandera republicana a Espanya)
19. Ús de símbols en la vestimenta (ús voluntari d’estrelles mongetes grogues durant la Segona Guerra Mundial en senyal de solidaritat)
20. Oració i ritus
21. Repartiment d’objectes simbòlics (rates, deixalles, etc.)
22. Nus de protesta
23. Destrucció de béns propis (te en la Amèrica del Nord colonial)
24. Llums simbòliques (espelmes, etc.)
25. Exhibició de retrats
26. Pintades de protesta
27. Ús de signes i noms nous (ús de la denominació “Polònia” el 1942)
28. Sons simbòlics
29. Reclamacions simbòliques (plantació de llavors per reclamar territoris)
30. Gestos grollers

Pressions sobre els individus
31. “Perseguir” a les autoritats
32. Burlar-se de les autoritats
33. Confraternització (guanyar-se les persones amb una estratègia amistosa deliberada)
34. Vigílies

Representacions dramàtiques i musicals
35. Bromes i esquetxos satírics
36. Representacions teatrals i musicals
37. Cantar

Processons
38. Marxes (Catalunya 1976, 2019)
39. Desfilades (marxes organitzades en senyal de protesta)
40. Processons religioses
41. Peregrinacions (Gandhi el 1947)
42. Desfilades motoritzades

Homenatges a morts
43. Dol polític
44. Funerals satírics (p. ex., De la “Llibertat”)
45. Manifestacions en funerals
46. Homenatges en el lloc d’enterrament

Assemblees públiques

47. Assemblees de protesta o de suport
48. Reunions de protesta
49. Reunions de protesta camuflades (“banquets” polítics a Rússia, 1904-1905)
50. Seminaris

Retirades i renúncies
51. Abandonar la reunió
52. Guardar silenci
53. Renúncia a honors (rebutjar premi Princesa de Girona)
54. Donar-se la volta (allò que van fer els veïns de Torroella de Montgrí amb la visita provocadora de Cs)

MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA SOCIAL
Exclusió de persones
55. Boicot social
56. Boicot social selectiu
57. Inactivitat l’estil Lisístrata (a “Lisístrata” d’Aristòfanes, les dones van jurar no mantenir relacions sexuals amb els seus marits fins que aquests no posessin fi a la guerra)
58. Excomunió
59. Interdicte religiós (excomunió aplicable a una zona o districte)

No col·laboració en esdeveniments, tradicions i institucions

60. Suspensió d’actes socials i esportius
61. Boicot d’assumptes socials
62. Vaga d’estudiants
63. Desobediència social (confraternització amb els pàries a l’Índia)
64. Retirada d’institucions socials

Retirada del sistema social
65. Quedar-se a casa
66. Desobediència personal total
67. “Fugida” de treballadors
68. Proporcionar asil amb connotacions religioses
69. Desaparició col·lectiva
70. Emigració de protesta (hijrat)

MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA ECONÒMICA: boicots ECONÒMICS
Accions per part dels consumidors
71. Boicot dels consumidors (IBEX-35)
72. Negar-se a consumir productes boicotejats
73. Política d’austeritat
74. Impagament de rendes
75. Negar-se a llogar
76. Boicot nacional de consumidors
77. Boicot internacional de consumidors

Accions per part de treballadors i de productors

78. Boicot de treballadors
79. Boicot de productors

Accions per part d’intermediaris
80. Boicot de proveïdors i de distribuïdors

Accions per part de propietaris i directius
81. Boicot d’intermediaris
82. Negar-se a llogar o a vendre propietats
83. Tancament patronal
84. Rebuig d’ajuda sectorial
85. “Vaga general” de comerciants

Accions per part de propietaris de recursos financers
86. Retirada de dipòsits bancaris
87. Negar-se a pagar tarifes, efectes i pagaments sobre valoracions
88. Negar-se a pagar deutes o interessos
89. Retirada de fons i de crèdits
90. Rebuig d’impostos
91. Rebuig de diners procedents del govern

Accions per part dels governs
92. Embargament dins del país
93. Llistes negres d’intermediaris
94. Embargament dels venedors a altres països
95. Embargament dels compradors a altres països
96. Embargament comercial internacional

MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA ECONÒMICA: VAGA
Vagues simbòliques
97. Vaga de protesta
98. Vaga sense previ avís (vaga llampec)

Vagues agrícoles
99. Vaga de camperols
100. Vaga de treballadors agrícoles

Vagues de grups especials
101. Rebuig de treballs forçosos
102. Vagues de presos
103. Vagues d’oficis (p. ex., De cosidores)
104. Vagues professionals (assalariats o autònoms)

Vagues sectorials normals
105. Vaga al centre de treball
106. Vaga sectorial
107. Vagues de solidaritat (prohibides durant el règim de M. Thatcher)

Vagues restringides
108. Vaga al detall (deixar de treballar o anar-se’n d’un en un)
109. Vaga “para-xocs” (cada vegada en una empresa diferent)
110. Vaga de treball lent
111. Vaga de zel
112. Vaga de baixes per malaltia
113. Vaga per dimissió
114. Vaga limitada (p. ex., Negar-se a treballar fora de les vuit hores diàries)
115. Vaga selectiva

Vagues multisectorials
116. Vaga generalitzada (sense arribar a participar la majoria dels sectors econòmics)
117. Vaga general (3-O-2017, 8N-2017, 19-O-2019)

Combinacions de vaga i de tancament econòmic
118. Hartal (suspensió de l’activitat econòmica en senyal de protesta política, Índia)
119. Paralització econòmica (tothom) 3-O-2019

MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA POLÍTICA
Rebuig de l’autoritat
120. Interrupció o retirada del suport
121. Negar-se a mostrar suport en públic
122. Llibres i locucions a favor de la resistència

Desobediència ciutadana cap al govern
123. Boicot dels òrgans legislatius
124. Boicot d’eleccions
125. Boicot de llocs de treball i càrrecs públics
126. Boicot de departaments, agències i altres organismes governamentals
127. Retirada de les institucions educatives governamentals
128. Boicot a organitzacions recolzades pel govern
129. Negar-se a col·laborar amb els agents de l’autoritat
130. Retirada de cartells i distintius propis
131. Rebuig de nomenaments
132. Negar-se a dissoldre les institucions existents

Alternatives a l’obediència ciutadana
133. Mostrar-se reticent i trigar a complir les normes (p. ex., Pagament d’impostos)
134. Desobediència quan no hi ha supervisió directa
135. Desobediència popular
136. Desobediència camuflada
137. Negar-se a dissoldre una assemblea o reunió
138. Asseguda (Girona 1-N-2019)
139. No col·laborar en reclutaments i deportacions
140. Ocultar-se, fugir i usar identitats falses (Puigdemont 2017)
141. Desobediència civil de les lleis “il·legals” (p. ex., Al pagament de l’impost sobre la sal a l’Índia colonial)

Accions per part dels governs
142. Negar-se selectivament a proporcionar ajudes governamentals
143. Bloqueig de línies de comandament i informació
144. Obstaculització i obstrucció (científics involucrats en la investigació atòmica a l’Alemanya nazi)
145. No col·laboració administrativa en general
146. No cooperació judicial
147. Ineficàcia deliberada i no cooperació selectiva per part dels agents de l’autoritat
148. Aixecament militar

Accions governamentals a escala nacional
149. Evasives i retards quasi legals
150. No col·laboració per part de certs departaments governamentals

Accions governamentals a escala internacional
151. Canvi de representacions diplomàtiques i d’altres tipus
152. Retard i cancel·lació de trobades diplomàtiques
153. Retirada del reconeixement diplomàtic
154. Ruptura de relacions diplomàtiques
155. Retirada d’organismes internacionals
156. Negar-se a pertànyer a organismes internacionals
157. Expulsió d’organitzacions internacionals (la Lliga de Nacions va expulsar a l’URSS després d’atacar Finlàndia el 1939)

MÈTODES D’INTERVENCIÓ NO VIOLENTA

Intervenció psicològica
158. Autoexposició als elements
159. Dejuni:

a) Dejuni de pressió moral (Sant Patrici per a un tracte millor als esclaus)
b) Vaga de fam (fins i tot arribant a la mort)
c) Dejuni Satyagraha (Gandhi, arribar a l’auto consciència a través del sacrifici)

160. Judici invers (els defensors demanen comptes a fiscals i autoritats)
161. Assetjament no violent

Intervenció física
162. Ocupació amb asseguda
163. Ocupació de peu
164. Entrar a mitjans de transport públic
165. Endinsar-se en l’aigua (per exemple, en una platja)
166. Donar voltes en grup
167. Ocupació resant
168. Incursió no violenta
169. Incursions aèries no violentes (p. ex., llançant octavetes)
170. Invasió no violenta
171. Interposició no violenta (amb el cos)
172. Obstrucció no violenta (usant el cos com a barrera física)
173. Ocupació no violenta (aeroport 14-O-2019)

Intervenció social
174. Establiment de noves pautes socials (barreja social saltant-se les barreres)
175. Sobrecàrrega d’instal·lacions
176. Alentiment de negocis legals
177. Entrar en un lloc parlant
178. Representació teatral tipus guerrilla
179. Institucions socials alternatives
180. Sistema de comunicació alternatiu (p. ex., Diaris alternatius)

Intervenció econòmica

181. Vaga inversa (anar a treballar)
182. Tancada en el lloc de treball
183. Apropiació no violenta de terrenys
184. Trencament de bloquejos (Berlín durant la guerra freda)
185. Falsificació amb fins polítics
186. Comprar recursos per impedir que altres accedeixin a ells
187. Confiscar béns
188. Dumping (venda deliberada per sota del preu de cost)
189. Compra selectiva
190. Mercats alternatius
191. Mitjans de transport alternatius
192. Institucions econòmiques alternatives

Intervenció política
193. Sobrecàrrega dels sistemes administratius (excés de compliment de la legalitat per part dels ciutadans en protesta per la intervenció dels EUA al Vietnam)
194. Divulgació de la identitat d’agents secrets
195. Recerca activa d’empresonament
196. Desobediència civil a lleis “neutres”
197. Treball sense col·laboració
198. Doble sobirania i govern paral·lel (Irlanda, 1919) (Consell per la República)

Sobre la violència i el Tsunami Democràtic (Albert Lloreta) 190 mil visualitzacions

Albert Lloreta és un periodista i YouTube que s'ha fet més conegut arran d'un vídeo que ha fet sobre "La violència" i el procés que des del 16 d'octubre fins avui ha tingut 192.000 visualitzacions
(500 visites de mitjana per hora !)
Fins i tot el programa Segon Octubre de TV3 del passat diumenge 27 d'octubre li va dedicar uns minuts.



A continuació en resumirem alguns conceptes que hem trobat interessants:

"Parlaré de 5 o 6 conceptes que crec que cal matisar

"LES PROTESTES SÓN VIOLENTES"Si cremar un contenidor és violència, què n'hem de dir de buidar un ull a una persona per a protestar?

Que hi hagi persones que passaran la propera dècada per pujar sobre un cotxe, això sí que és violència.

Utilitzem la paraula violència quan podríem dir "duresa", "contundència", etc.

Hem de començar a parlar de la violència impune de la extrema dreta.


"AQUESTA ÉS LA IMATGES QUE VOLEN"
Què és tan injust que fa que la gent surti al carrer a jugar-se el cos i la vida?
Els mitjans internacionals ho veuen i després analitzen què hi està passant.

Mostrar-se enfadat quan hi ha una injustícia és normal
La duresa al carrer indica que hi ha una situació injusta

Tenim dret com a catalans a estar enfadats
No cal que siguem els nens "empollons" i que treuen bones notes
Ens solidaritzem amb moltes lluites internacionals però no amb la nostra. Ens sentim acomplexats.
És normal que estiguem "cabrejats" i no cal que ho dissimulem.
És molt més eficient una resposta enfadada davant d'una injustícia que no pas una reacció festiva

"EL MÓN ENS MIRA"
Ens pensàvem que si rèiem molt i ens portàvem bé, el món ens miraria.
La única manera és confrontant la injustícia.
Hem de recordar-li al món que existim.
El món no reaccionarà per nosaltres, no ens donarà allò que no reclamem.
Si ho fem d'una manera més urgent, més intensa, ens mirarà i es preguntarà què carai passa
Acceptem que nosaltres també podem oferir aquesta visió al món i reivindiquem els nostres drets de la forma que altres societats reivindiquen els seus.

"LA CONFRONTACIÓ MAI NO ÉS ÚTIL" 
(La finestra d'Overtron)

Una confrontació constant, valent i directa fa que l'opinió pública entengui aquests motius.
Quan el col·lectiu que protesta amplia la base, el que fa és difuminar el seu discurs, el torna el gasós, etc, l'únic que aconsegueix és que la societat no entengui els seus motius ni la necessitat de les coses que reivindica el moviment i acabi interessant-se per a altres coses.



Això històricament ha passat constantment. Tots els moviments socials que han aconseguit drets han tingut una etapa dura de reivindicar la injustícia. (Stonewell, Bangladesh, Bolívia)
Fent això, passes la pilota a la teulada del govern de torn perquè respongui.
Això genera un debat public que d'entrada debilita, però que a mig i llarg termini cristal·litza.

Si només protestes d'una manera simbòlica, que no afecta al dia a dia, el més probable és que la gent acabarà per no fer-te cas.
A curt termini, crees un cert interès i et fan una mica de cas però a la llarga acaben ridiculitzant-te i sense fer-te cas.

L'independentisme té una virtur que és plural.
La virtut serà que aconseguim aglutinar aquests perfils i no ens fem mal.

"HEM D'EVITAR UN ALTRE 155"
L'aplicaran amb o sense les confrontacions al carrer encara que hi hagi o no violència al carrer.
Ells sempre diran que som violentes encara que ens despullem i ballem una conga.




"SOM GENT DE PAU"Hem d'intentar veure que hi ha maneres diferents de respondre

Efectivament som gent de pau. Volem que no ens treguin ulls per protestar, que ens deixin votar, que no ens rebentin la porta a les 6 del matí, etc.

Prostestar fent servir un cos nu

En la manifestació independentista del passat dissabte 26 d'octubre, hi va haver un fet poc habitual:
una persona va protestar fent servir el seu cos nu o semi-nu.




Es tracta de Jil Love, una activista, que segons relata LaVanguardia:

"Se trata de una actriz y activista que se dio a conocer en las protestas del 15-M y que desde entonces suele aparecer en manifestaciones de alrededor del mundo protagonizando llamativas performances que rápidamente captan el interés de los medios. Pese a que su alias e incluso su aspecto podrían decir lo contrario, su nombre real es Jordina Salabert y nació en Tarragona.

Aquí podeu observar altres protestes on ha participat














Això no és una novetat. Ho hem vist recentment amb el col·lectiu FEMEN i VOX

The Guardian analitza aquest tipus d'activisme en aquest article "Protesta nua i el cos revolucionari"

"El poder s’hi oposa no només per la presència de persones, sinó fent èmfasi en la seva fragilitat corporal i contrastant-lo amb la brutalitat mecanitzada de les màquines de guerra, o en juxtaposant la vulnerabilitat de l’individu davant la força d’un exèrcit oposat. Amb aquesta intenció, "la nuesa s'utilitza estratègicament com a mode d'acció social i política".No es tracta només del cos nu, sinó de l’acte de quedar nu. La retirada de roba, no només l’absència de roba, té sentit en aquests contextos. Eliminar-se demostra voluntat i, per tant, vulnerabilitat intencionada."



100 dones es despullen contra la derogació d'una llei energètica de Trump

















Protesta a Mèxic contra la qualitat de l'aire de la ciutat

ALTRES NOTÍCIES RELACIONADESLaVanguardia: quién es Jil Love?
The face and body of the Love Revolution (altres accions de Jil Love)
Huffinston Post: 60 stunning photos of women protesting around the world

3 raons per la mobilització (Albano-Dante Fachín)

FONT: elmon.cat (25 octubre 2019)

Aquests dies de mobilització se m'ha apropat molta gent a preguntar-me: "Com ho veus?". El primer que contesto és que encara que surto per la tele un cop a la setmana, encara que parlo sovint amb dirigents de partits, encara he estat al Parlament i tot això, jo no en sé més que la resta dels mortals.I després de dir això contesto: "l'únic que et puc dir és el que veu tothom: crec que o sortim tots al carrer de manera constant o patirem una derrota total, absoluta i que durarà anys". Encara no m'he trobat ningú a qui aquesta resposta l'hagi sorprès.
Cada cop més gent té clar que la següent fase del "procés" passa per la gent mobilitzada i que qualsevol altra cosa serà la fi de tot plegat. Per tant, no puc aportar res que la gent no sàpiga. De totes maneres, m'agradaria assenyalar tres qüestions que, sovint, enmig d'una marxa o una mani, no hi ha temps a desenvolupar. Tres qüestions que deixen clar que o ens mobilitzem o la derrota serà total.

1) L’Estat, cada cop pitjor.

Qui esperi una resposta de “diàleg” de l’Estat, una de dues:
o és un mentider que té com a únic objectiu defensar els seus privilegis
o és un inútil consumat.

L’Estat no farà cap proposta i no s’aturarà en la deriva de repressió, presó i criminalització. I si l’Estat es mou, es mourà cap a més repressió, més presó i més criminalització. Els exemples són infinits, però com que hi ha qui ens està mentint a la cara amb això del “diàleg”, cal insistir. Només posaré dos exemples. El primer ens el porta l’analista de dades Joe Brew[1]:

“Tweets amb la frase “reforma de la constitució”, “reforma constitucional”

o “reformar la constitució”:

Podemos:

 2016: 19

2017: 15

2018: 5

2019: 0

Si l'Estat es mou, serà per allunyar-se de les demandes majoritàries a Catalunya. Els Comuns feien una proposta sobre "una nova relació entre Catalunya i Espanya". Ni una paraula de procés constituent, ni de referèndum d'autodeterminació. "Som realistes i creiem que cal fer cessions". La vella "correlació de forces". En Pau Llonch ho deia clar:

"La proposta de Podemos a la qüestió nacional és la proposta del PSC abans que el PSC assumís la del PSOE abans que el PSOE assumís la del PP abans que el PP assumís la de Vox".

Si l'Estat es mou, es mourà exactament cap al sentit oposat que milions de persones fa anys que demanen.

Les clavegueres político-mediàtiques

La repressió, la brutalitat policial i els empresonaments no només afecten qui els pateix en carn pròpia sinó que tenen un objectiu polític de gran abast: destruir un moviment de milions de persones que s'oposa al règim. I les clavegueres mediàtiques són part fonamental del pla. Ho vam veure quan, després del 20 de setembre, els mitjans van començar a fer servir la paraula "tumult" i "tumultuari". L'ús d'aquesta paraula concreta va obrir les portes als 100 anys de presó que han caigut als líders independentistes. Ara la paraula no és "tumult". Ara és "terrorisme".

La detenció dels CDR tenia aquest objectiu: imposar la paraula al voltant de la qual l'Estat construirà la següent onada de repressió. Si "tumult" són 100 anys, què ens espera a partir d'ara? Citant Rac1, "els CDRs detinguts no tenien cap mena d'explosiu a casa, segons el sumari de l'Audiència Nacional".

Però tant se val. Però tant se val. La paraula ja està instal·lada i encara que quedi demostrat que és mentida, la paraula segueix corrent.
La cosa funciona (i funcionarà) així[2]:

El País: “El ala más vandálica del independentismo”, “han recrudecido sus acciones”, “se han convertido en el activismo más violento del independentismo catalán”.

ABC: “los borrokas de los CDR incendian las calles”, “El independentismo entrega la calle a los comités violentos”, “el movimiento separatista está atrapado en una espiral de violencia”.

El Mundo: “los soldados de los CDR”, “grupos de choque del procés seleccionan a la mayor parte de los aspirantes a formar parte de la organización vía internet”.

El Confidencial: “las milicias urbanas que controla la CUP”,

El Español: “terrorismo callejero”, el monstruo incontrolable de 300 cabezas que vandaliza Cataluña”, “Los CDR son cuerpos de insurgencia”.

Un cop fet això durant setmanes, l’escenari ja està preparat per derribar portes en plena matinada. Sota els focus dels mitjans (i les filtracions proporcionades per l’Estat)[3]:  

“Detienen a 9 independentistes que preparaban bombas” (Espejo Público)

 “La Guardia Civil detiene a 9 violentos de los CDR” (El Confidencial)

“Los CDR ultimaban un atentado terrorista en Cataluña” (El Mundo)

A partir d’aquí els “polítics” entraven a l’equació:

 Alejandro Fernández (PP): “Tenían bombas preparadas. Repito: tenían bombas”.

Miquel Iceta (PSC): “Detenidos 9 miembros de los CDR por preparar acciones con explosivos”.

Lorena Roldán (Cs): “Gracias a la Guardia Civil conocemos que habrían estado planeando acciones violentas”. 

Rafael Hernando (PP): “Preparados para atentar con explosivos”.

Javier Lambán (PSOE): “Detenidos por terrorismo 9 independentistas”

(Nota: tot això va ser publicat abans que cremés cap contenidor a Barcelona). No cal dir que cap d'ells ha fet cap tuit reconeixent que tot plegat era una invenció. Ni ho faran; el "terrorismo" és la següent fase de la repressió que ens caurà a sobre i ho faran servir. Amb proves o sense. Destruint la vida de qui calgui per a destruir un moviment polític. Democràcia consolidada. Per fer-ho tenen unes clavegueres que connecten directament els més foscos forats policials, els mitjans de comunicació i els polítics de gairebé tots els colors.

El fals “diàleg”

Enmig d'aquesta ofensiva brutal que s'emporta ulls, testicles i vides per davant, a Catalunya veiem moviments realment preocupants. Per una banda veiem com el discurs criminalitzador serveix perquè els defensors de l'statu quo facin pinya. Si fa uns mesos al PSOE li era difícil fer-se fotos amb el PP, Ciutadans o Vox, aquest cap de setmana hi seran amb ells a la manifestació convocada per Societat Civil Catalana. Per una altra banda veiem com patronals i sindicats fan pinya demanant "diàleg" i "estabilitat" i CCOO ja no té cap inconvenient en seure amb Foment. Finalment, veiem com forces independentistes i sobiranistes (d'esquerra, de centre i de dreta) han arribat a la conclusió de que cal aturar-se. Aturar-se per evitar més presó, aturar-se per evitar el 155, aturar-se, en definitiva, per a calmar la repressió i assumeixen el discurs de l'Estat: "els violents de sempre", "són set bojos", etc.

Una acceptació de la criminalització que va acompanyada de clars intents de desmobilització. Així es parla de "desescalar", de "gestionar el malestar" i, en comptes de cridar massivament a la població a manifestar-se, com ens demana Cuixart, es fa tot el contrari: intentar per tots els mitjans aturar tota l'acció popular. Una mani a la tarda, com a molt i, la resta, "els violents de sempre". Canalitzar i gestionar per tal de retornar a l'escenari on la gent es mobilitzava sense desbordar els partits. La gent ha de tornar a casa, cal buidar els carrers i tornar a l'escenari anterior on tot plegat era una batalleta entre partits, entre representants que, malgrat no aconseguir cap objectiu, segueixen dirigint.

Arribats a aquest punt he de dir que no comparteixo les crítiques que es fan a aquests espais sobiranistes i independentistes quan se'ls titlla de "botiflers", "traïdors", "còmplices", etc. Crec que el problema és que estan cagats de por.

La por (i la mirada curta cap als privilegis propis) fa la següent lectura de la situació: "L'Estat és molt fort", "no tenim forces", "cal retrocedir o prendrem mal". La brutalitat amb la qual està responent l'Estat fa pensar que, efectivament, el millor és deixar-ho estar. Però crec que aquí hi ha un error de fons: L'Estat no s'aturarà.

Les forces polítiques espanyolistes ja no poden aturar la seva caiguda pel pendent autoritari. Fins i tot encara que volguessin, no ho poden fer. Entre altres coses perquè la claveguera mediàtica ha anat massa lluny amb el "terrorisme", la "violència", la "Goma 2" i tot això. L'opinió pública de la qual depenen els partits espanyolistes han estat intoxicada fins a un límit inimaginable fa pocs anys. I ara castigarà qualsevol que freni, ni que sigui una mica. L'Estat seguirà reprimint, empresonant i mentint tot el que faci falta. No poden aturar-se, digui el que diguin els partidaris d’afluixar.

És per tot això que crec que només hi ha dues opcions:
o la derrota total o la mobilització.




L'única força que pot obligar l'Estat i el seu sistema polític-mediàtic a fer marxa enrere és que milions de persones es mobilitzin massivament, permanentment i contundentment. No ens han deixat cap altra sortida. Davant protestes molt contundents (amb "violència" de veritat i no el que hem vist als carrers de Barcelona) governs més forts que l'espanyol han hagut d'asseure's.

Els Armilles Grogues van obligar Macron a seure. Els manifestants de Hong Kong van aconseguir aturar la llei d'extradició xinesa. Els manifestants xilens van aconseguir obligar Piñera a rebaixar el preu del transport.

Cal obligar l'Estat a aturar la repressió i seure a parlar. I això no ho aconseguirà ni Joan Tardà, ni Artur Mas, ni Ada Colau, ni Pablo Iglesias ni CCOO ni Gabriel Rufián. Això només ho pot aconseguir la gent amb la mobilització massiva, no-violenta i contundent.

Potser ens agradaria que tot plegats es solucionés aixecant-nos un diumenge i solucionar-ho a unes urnes. Però això no és possible.

Només ens queda la força de les persones compromeses. Com sempre. Qualsevol “correlació de forces” que no sigui una rendició incondicional i absoluta només es pot construir al carrer.

Acabo: escric això sabent que visc a un país on cridar a manifestar-se pot comportar presó. Estic disposat a córrer el risc. I no perquè sigui valent sinó perquè abaixar el cap i quedar-se a casa és molt més perillós. Per a nosaltres i per a tots els que vindran.

[1] https://twitter.com/joethebrew

[2] Dades extretes de l’estudi fet per Media.cat: “CDR, un relat de terrorisme”

 https://www.media.cat/2018/04/26/cdr-terrorisme-criminalitzacio/

[3] Per una recopilació exhaustiva veure el fil de Twitter de @CalLightman68: https://twitter.com/CalLightman68/status/1187470707287945216

Pícnic per la República: mapa general de mobilitzacions

Pícnic per la República penjaran en un mapa totes les mobilitzacions previstes de Tsunami, ANC, Omnium i d'ells mateixos





Consultar mapa

Manual de Desobediència Civil (germans Engler)

L'editorial Saldonar publica al setembre l'obra que és referent internacional
dels moviments de protesta, que la plataforma L'Aixeta presenta
també en format d'audiollibre
El Manual de desobediència civil arriba en català. L'editorial Saldonar
publicarà la traducció d'aquesta obra dels activistes nord-americans Mark i Paul Engler
que s'ha convertit en una referència per als moviments de canvi a nivell internacional.
Es tracta d'un llibre de 500 pàgines que explica, en 80 episodis,
un recull d'experiències de com grans campanyes de protesta s'han enfrontat al poder. 

Des de la Primavera Àrab al grup estudiantil serbi Otpor i
com va contribuir a la caiguda de Milosevic emprant l'humor,
o com la lluita ecologista dels EUA va saber convertir en aliats a treballadors
de les empreses que tallaven arbres, el ventall dels moviments de canvi és ampli.
Totes les causes de transformació social a través de la mobilització no-violenta
són presents en el llibre dels Engler. 

Altres referències.
Kaos en la Red
Lluitanoviolenta.cat
Les mentides de "Manual de Desobediència Civil"

En aquest enllaç de Crític.cat hi podeu llegir les primeres pàgines





"Quan a principis de gener de 1963 Martin Luther King i una dotzena dels seus principals assessors van arribar al centre de recés de Dorchester a prop de Savannah, Geòrgia, l’estat d’ànim del grup era pessimista. Els organitzadors acabaven de patir una de les seves grans derrotes, i no es podien permetre tornar a fracassar. Estaven a punt d’arriscar les seves vides impulsant una important sèrie de protestes contra la segregació en una de les ciutats més ominoses del sud dels Estats Units: Birmingham, Alabama. Van decidir que aquesta vegada traçarien un pla per guanyar.

Al llarg de l’any anterior, la Conferència del Lideratge Cristià del Sud (SCLC) de King es va implicar en una campanya pels drets civils a Albany, Geòrgia, una ciutat petita al sud-oest de l’estat. Allà, els mesos de manifestacions van acabar amb la detenció de més de dos mil participants. No obstant això, al final, la premsa nacional es va centrar en la cautela i el seny que van mostrar les autoritats segregacionistes de la ciutat. El New York Times va destacar “la bona gestió de les protestes racials per part de la policia” a Albany, mentre que una altra publicació va ressaltar que “no va caure ni una barrera racial”.

A Dorchester, King va reunir el seu cercle íntim per reagrupar, reflexionar i planificar estratègies. Entre els presents hi havia Ralph Abernathy, el millor amic i conseller espiritual de King, i Wyatt Tee Walker, el director executiu de trenta-tres anys de l’SCLC. També hi havia Dorothy Cotton i Andrew Young entre els assistents. Malgrat que encara eren considerats com a membres júnior dins de l’organització, la seva influència era cada vegada més gran. Cotton, que ja era una persona clau en els programes de formació de l’organització, va ser una de les poques dones que van entrar a formar part del comandament de l’organització, dominat per homes. Per la seva banda, Young era la veu moderada de King: un contrapès per als assessors més radicals del líder. Aquests radicals incloïen James Bevel, un veterà del Comitè Coordinador No-violent d’Estudiants (SNCC), que s’havia guanyat la reputació d’expert en la mobilització d’estudiants per fer segudes i altres actes de resistència amb un gran impacte.

Per què els EEUU van perdre la guerra si havien guanyat totes les batalles?

En una ponència sobre la Desobediència Civil organitzada per l'ANC, Ramón Grosfoguel  va explicar el cas dels EE.UU contra el Vietnam.

Robert McNamara, secretari de defensa dels EEUU als anys 90 es va trobar amb el seu homòleg i adversari, el general de l'exèrcit popular del Vietnam, Nguyen Giáp





Com pot ser que tot i perdre totes les batalles el Vietnam va guanyar la guerra?
Segons Grosfoguel, la tàctica del Vietcong era fet atacs de guerrilla, distreure els americans, i fugir.
Poc a poc van anar desgastant la moral dels americans.

Junquerisme versus Cuixartisme (La República)

Al final d'un interessantíssim article "El que no ens han dit de la Via Bàltica" de Jaume Sastre, professor jubilat mallorquí que va fer una vaga de fam en suport a la llengua, fa un paral·lelisme d'aquella situació amb el cas català.



"A la vista de la relació de fets exposats i si els comparam amb el procés a Catalunya, crec que podem afirmar que nosaltres ens trobam en la fase de lluita interna entre els «irreductibles» i els «pragmàtics» com va viure Lituània el 1991 entre el president del Parlament, l’irreductible Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, la pragmàtica, Kazimira Prunskiéne.
A Lituània, la divisió entre els irreductibles i els pragmàtics va durar gairebé uns mesos. A Catalunya aquest conflicte ja dura més de dos anys i el «junquerisme» ha acabat afectant no només ERC, ans també s’ha estès d’una manera transversal, amb major o menor intensitat, dins Òmnium Cultural, l’ANC, el PdCAT, la CUP… Ramón Grosfoguel (1956), sociòleg porto-riqueny, activista de la descolonització i  professor la Universitat de Berkeley,  dia 14 de juliol de 2019 ja va parlar obertament de «junquerisme» i «cuixartisme» (1). La setmana passada, durant la ponència a la Jornada Internacional de No-Violència organitzada per l’ANC (2), va definir el «junquerisme» com un neopujolisme que travessa tots els partits, que respon a una «psicologia de la derrota i de la rendició», que «fa el joc a Espanya», que aspira a gestionar la claudicació, retornar a l‘autonomisme i postergar la independència fins d’aquí vint o trenta anys tot i pensant que algun dia per art de màgia, el colonialisme espanyol deixarà de ser repressiu i depredador. Contraposat al «junquerisme», Grosfoguel parla també del «cuixartisme», un fenomen que també es troba dins tots els partits i que respon a una actitud més «combativa i directa», que diu que la lluita continua i que «ho tornarem a fer», que la qüestió no és treure els presos sinó culminar el procés d’independència a base d’insistir en la desobediència civil i desbordar els partits polítics.

 

Entre els líders polítics, historiadors, periodistes, humoristes i creadors d’opinió nostrats, abunda l’opinió segons la qual els catalans som una espècie de nació rara, singular, peculiar, extraterrestre i única al món. Albert Memmi, un jueu africà de llengua àrab nascut el 1920 a Tunísia quan era una colònia francesa va arribar a la conclusió que tots els oprimits se semblen, és a dir, que a causa de la secular repressió i assimilació de què són víctimes acaben assumint com a propis una sèrie de comportaments autodenigrants marcats per manca d’autoestima i de confiança en si mateixos. L’any 1957 va publicar un assaig, Retrat del colonitzat precedit del retrat del colonitzador, que es va convertir en un referent per als pobles i nacions que lluitaven per la independència a finals dels 50 i principis dels 60. La tesi de Memmi: tots els oprimits s’assemblen i totes les minories (negres, dones, homosexuals, jueus, gitanos, indis, catalans…) comparteixen una sèrie de trets, va capolar d’arrel el fatalisme, la submissió i el derrotisme que caracteritzen l’esclau mentalment colonitzat i es va convertir en un revulsiu en la lluita per la descolonització. No és casual, doncs, que el porto-riqueny, Ramón Grosfoguel, un activista pertanyent al Gurp Modernitat / Colonialitat del Departament d’Estudis Ètnics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, s’hagi interessat per seguir molt de prop el conflicte entre Espanya i Catalunya com un cas d’estudi important dels processos d’emancipació a Europa ja que hi ha vist la indubtable empremta colonial. Per tant, quan parla de «junqueristes» i «cuixartistes» no és una qualificació capritxosa que s’ha tret de la màniga  sinó que, com he recordat a l’inici de l’article, el mateix va passar als Països Bàltics l’any 1990 entre «irreductibles» i «pragmàtics».

La Via Bàltica a la independència ens ensenya que no es guanya amb sentimentalismes, ni improvisant, ni anant a remolc de l’enemic, ni perdent el temps en lamentacions, ni llepant-nos les ferides, ni cercant l’aprovació del carceller… La llibertat es guanya amb valentia i audàcia, plantant cara amb decisions unilaterals de desobediència civil,  jugant-nos-hi la pell si fa falta i deixant de banda els cagadubtes que reivindiquen el divorci i el dret d’autodeterminació sempre i quan comptin prèviament amb el permís del violador i del colonitzador."

Ramón Grosfoguel: ‘El “junquerisme” és rendició’ (Vilaweb)

Fa una setmana que el Dr. Ramón Grosfoguel està apareixent als mitjans de comunicació catalans.
Podeu consultes les dues entrevistes en diversos digitals: vilaweb (27 de setembre)

El cap de setmana va participar en una jornada organitzada per l'ANC sobre la Desobediència Civil




"Grosfoguel ha fet una crida a aplicar la desobediència civil però ha alertat de la necessitat de tenir "un objectiu concret" i de "saber què es vol". Per al professor, els objectius de la desobediència civil han d’interpel·lar la transversalitat del moviment. "S’ha de mantenir l’esperit de l’1-O i lluitar conjuntament per l’objectiu compartit, sense baralles partidistes estèrils", ha dit.

Aquesta desobediència, diu el ponent, ha de ser dinàmica, intel·ligent, organitzada i noviolenta, per aconseguir per Catalunya "una solució digna". També ha animat la ciutadania a activar-se en funció de les seves habilitats. "Dividim-nos les feines per ser més eficients", ha proposat, sense esperar que "tot ens vingui donat pels partits". 

"Es tracta de continuar la resistència activa, no de reagrupar-se, rendir-se i esperar 15 anys més fins que el moviment sigui més fort". Això arribarà, ha assegurat, si la lluita és no violenta.

Grosfoguel ha manifestat que el cas català té dos esdeveniments que duren per sempre, l’1 i el 3 d’octubre. "Mentrestant, l’Estat espanyol i els partits del règim mantenen institucions que es comporten com en el temps del franquisme i la UE tanca els ulls", ha assenyalat. 

Per confrontar-ho, proposa abandonar les diferències polítiques i formar un front unit d'alliberament. Així es podrà fer front a un estat el president en funcions del qual "no ha estat capaç d'arribar a pactes" en un Estat on "han caigut les caretes". 

"Fins i tot Podem és un defensor del regne. Si es vol exercir la desobediència civil, és imprescindible conèixer el panorama polític. I no ens enganyem. Qualsevol partit que aprovi l'opressió, l'article 155, és un partit d'extrema dreta", ha conclòs -contundent- Grosfoguel.

(És curiós que elNacional no esmenti la diferència entre Junquerisme i Cuixartisme que comenta en la mateixa ponència)

FAQSTV3
El mateix dissabte al vespre va participar al FAQS (24 minuts)