La Covid-19, avantsala de la dictadura? (Joan-Josep Resina, Vilaweb)

Dels articles d'avui, em quedo amb aquest de Joan Ramon Resina



La ràpida expansió de la Covid-19 ha posat en evidència els dèficits en el relat de la globalització. Refutant els entusiastes de la globalitat quan profetitzaven la desaparició de les fronteres, la pandèmia les torna a aixecar. Davant el tòpic del govern mundial i el centre de decisió únic, el reflex d’abordar el problema allà on hi ha l’emergència demostra que els entrebancs sovint es resolen millor localment que no pas des de instàncies més abstractes.

Als Estats Units, les projeccions del Centre pel Control i Prevenció de les Malalties indiquen una possibilitat d’infecció de 160 a 214 milions de persones i de 200.000 a 1,7 milions de morts pel coronavirus. Els experts van arribar a aquestes xifres el 28 de febrer i, tot i ser de màxims, es consideren possibles.
Per tant, aconsellaven una intervenció radical en el reforçament i desplegament del sistema de detecció i prevenció de malalties. Però el Grup de Treball del Coronavirus de la Casa Blanca, havent participat en la conferència en què van establir-se els escenaris possibles, els ha mantinguts en secret i no sols no n’ha informat el públic, sinó que no ha pres les mesures indicades per a alentir la difusió de la malaltia. Havent esventrat la sanitat pública durant la legislatura, la Casa Blanca malament pot ara preparar el país per a l’allau d’infectats que podria esclafar el sistema sanitari. Arran de la inoperància del govern federal, han hagut de ser les administracions locals, les institucions privades i les comunitats que s’avancessin a prendre mesures i informar la gent.

La situació emergent demostra la virtut de la subsidiarietat, però cal afegir-hi encara que les conseqüències d’equivocar-se són menors quan les decisions es prenen per jurisdiccions relativament petites que no pas quan una sola persona decideix per milions. No costa gaire d’entendre. Decidir sobre el terreny permet de prendre les mesures amb coneixement de la situació i coresponsabilitzar-ne la comunitat. Per contra, com més dilatada sigui la jurisdicció i més gran el nombre d’interessos afectats, més vacil·lació a alterar la rutina. Un portaavions vira amb més dificultat que no una llanxa motora.


Hom podria creure que el pànic que originen les epidèmies adoba el terreny per a la dictadura. Des del cèlebre discurs de Donoso Cortés que la dictadura va lligada a l’estat d’excepció i res més útil per a declarar-lo que una bona pandèmia. Però, tot i que les dictadures es vanten de ser més expeditives que no la democràcia, aparentment debilitada per les formes deliberatives i el repartiment del poder, el saldo històric és favorable a la democràcia.

Ara mateix la Xina aprofita la presumpta estabilització del coronavirus per a fer propaganda. Però encara que les dades fossin verificables –i és característic d’una dictadura que no ho siguin–, no s’hauria de perdre de vista que l’ocasió que el virus s’estengués per tot el país i saltés les fronteres fou la censura del primer brot i la resistència inicial del govern d’isolar Wuhan. Ara sabem que el primer cas aparegué un mes abans que no s’havia dit oficialment.

A l’Iran la dictadura dels aiatol·làs tampoc no sembla que hagi frenat el contagi. I, pel que fa a Espanya, s’ha tornat a demostrar la ineficiència del centralisme. Més preocupat de la imatge que no pas d’aprofitar la lliçó d’Itàlia, el govern de l’estat espanyol ha evitat d’aïllar el principal focus de la infecció, que sens dubte és la capital del regne. Amb la seva passivitat, Pedro Sánchez ha permès que els il·lustrats i solidaris habitants de la capital, sortint com en un cap de setmana qualsevol, escampessin el virus, preferentment en direcció als Països Catalans, on tenen les ‘seves’ platges. Quan finalment Sánchez s’ha trobat obligat a sortir d’aquesta passivitat, no ha aïllat pas els principals focus de contagi, com exigia el sentit comú. Ha preferit atiar la por, decretant l’estat d’alarma, eufemisme de l’estat d’excepció, per assumir tots els poders, com un petit dictador. Amb aquest cop de puny, que suspèn de facto les garanties constitucionals i esborra definitivament la ficció de l’estat de les autonomies, Sánchez simula una energia que li ha faltat en tot moment i que manlleva de la més rància tradició espanyola, com ho demostra la satisfacció de la ultradreta.



Fins aquí l’escepticisme recolza en l’experiència. Més enllà comencen les teories conspiratives, que sorgeixen en totes les crisis i s’alimenten de la desconfiança latent en la democràcia. Sovint la democràcia és corcada per una inconfessa creença en la superioritat de l’autoritarisme i un símptoma d’aquest biaix és la idolatria de l’eficàcia. Al capdavall, les institucions democràtiques són les que, pel fet de garantir la llibertat de premsa, ofereixen un flanc a la crítica. És fins a un cert punt lògic, doncs, que aquestes institucions siguin objecte de sospita. Si l’euro baixa és perquè els Estats Units volen ensorrar la Unió Europea, la crisi econòmica del 2008 fou provocada, les torres bessones les dinamità el govern de George W. Bush, la sida fou dissenyada per eliminar la població homosexual, l’Ebola per frenar l’explosió demogràfica de l’Àfrica i el coronavirus per a restringir les llibertats i avançar l’agenda de la dictadura mundial. Ja només falta que algú assenyali els responsables del complot perquè s’activi el mecanisme psicològic que en altre temps portà a les massacres dels jueus acusats d’enverinar els pous i les fonts.

Però potser no cal, perquè ja hi ha un dolent oficial per a tots els usos i res no és més fàcil que vincular les seves barbaritats amb la teoria del complot. Dimecres passat, durant el discurs a la nació, Trump anomenà el coronavirus una malaltia estrangera, relacionant-la de manera gens subtil amb totes les coses que la seva administració ha declarat enemigues: la immigració, les importacions de productes, els acords internacionals com NAFTA o el Tractat de París. Trump no és solament una personalitat detestable; és el moment d’inflexió de la política del país que més ha promogut la globalització. És massa fàcil d’atribuir el seu tomb nacionalista al caràcter narcisista o al culte que li reten els seus addictes. Des d’aquesta perspectiva, el coronavirus és un regal del cel, perquè confirma la teoria de l’amenaça exterior i abona la seva dèria de tancar les fronteres. Si l’epidèmia acaba essent una catàstrofe econòmica i no sols sanitària, al novembre Trump podrà passar-ho pel sedàs de la seva ideologia: Ho veieu? Allò que ve de fora és dolent i jo us en guardo. Les eleccions vinents seran, en bona part, un plebiscit sobre la globalització. El candidat demòcrata, si acaba essent Joe Biden, voldrà tornar a posar el rellotge a l’hora d’Obama, recuperar els acords revocats per Trump i oferir la seva versió de ‘America is back’.

De tan simple com és, el discurs de Trump és perfectament ximple. Però també és ximple aclucar-se d’ulls a una realitat que, lluny de ser un cigne negre, per dir-ho en el llenguatge de Wall Street, podria ser l’avançament d’unes altres catàstrofes que emergiran a mesura que la població mundial continuï concentrant-se en megalòpolis i que la destrucció d’hàbitat natural acosti la fauna portadora de virus desconeguts als éssers humans. Durant aquestes darreres dècades, l’escurçament de les distàncies i la generalització dels viatges han multiplicat l’aparició de malalties infeccioses que es difonen a una velocitat sorprenent.

Però Trump no és l’únic que reacciona amb desconfiança a l’estranger. L’espai Schengen tampoc no ha estat capaç de suportar la sotragada. Els països van tancant les fronteres i restablint la condició d’estrangeria els uns envers els altres. Als controls de carreteres es discriminen els ciutadans europeus segons la nacionalitat. Avui un italià és menys europeu que no un austríac o un alemany en comparació amb unes quantes setmanes enrere. Incapaços de coordinar-se entre ells, els governs han deixat passar el temps, creient que el virus entenia en nacionalitats i s’aturaria al pas del Brenner. Al final, juntament amb els interessos nacionals, s’han acabat imposant els criteris nacionals i els estats han tancat escoles i espais públics, mentre que la suposada unitat de mercat no ha impedit de posar barreres nacionals als subministraments necessaris per a afrontar la crisi.

D’aquesta crisi se n’hauria de treure una lliçó que, ara com ara, sembla que els governs no vulguin aprendre. Que la globalització sigui irreversible no implica que el poder s’hagi de concentrar en governs centrals, en realitat centrípets, que com més va més tendeixen a la dictadura. Les decisions prudents per a mitigar l’epidèmia les han preses institucions autònomes i administracions descentralitzades abans no ho fessin els governs. Als Estats Units, moltes universitats i districtes escolars s’han avançat de molts dies al decret d’emergència nacional de Trump. També ho han fet empreses, corporacions i sales d’espectacles, malgrat les pèrdues econòmiques que els pugui reportar la restricció o ajornament de l’activitat. La iniciativa d’aquestes institucions per a alentir el contagi, com la del president Torra per a tancar Catalunya, prova la importància de contrapesar la globalització amb mecanismes democràtics d’actuació autònoma. 

Si la globalització representa la capacitat de les empreses multinacionals de subjugar els estats, anul·lant les restriccions als fluxos de capital i de persones, a la deslocalització, a la derogació de les normatives del treball i del consum i a l’evasió fiscal, llavors hauria de comportar un apoderament local commensurable per a corregir-ne o modular-ne els efectes negatius. El president Torra s’ha avançat al president espanyol en el deure de delimitar la infecció. La naturalesa de l’estat espanyol feia preveure una negativa de Sánchez a secundar Torra, car acceptar la iniciativa de la Generalitat implicaria repetir la impressió d’eficàcia que l’administració catalana va oferir l’agost del 2017 enfront del desori del govern central. Però mentre Sánchez, més preocupat de manar que no pas de salvar vides, refusa de prendre i deixar prendre les mesures oportunes, Espanya s’enfonsa en un caos més profund que Itàlia i desarma els arguments dels qui encara creuen raonable compartir la seva inguarible ignomínia.

L’exemple d’Hong Kong (Joan Ramon Resina - Vilaweb)

Reproduïm aquest article de Joan Ramon Resina que considerem de gran importància
(les imatges de dins del text les hem posat nosaltres)

FONT: Vilaweb (2019-08-22)



«El dilema de l’independentisme consisteix a avançar a la fase següent, hongkonguesa, de la resistència activa o bé renunciar fins i tot a la resistència passiva, manifesta en el simbolisme dels llaços grocs i accions de suport als presos polítics»

No hi ha res com mirar els moviments ciutadans que han canviat realitats polítiques aparentment immutables per a situar la força relativa del procés català. Només cal comparar-hi la revolta d’Hong Kong, regió autònoma de la República Popular de la Xina amb una població aproximadament com la de Catalunya i una economia amb un pes proporcionalment similar dins l’estat, per a adonar-se que, malgrat els paral·lelismes, són fenòmens d’un ordre de realitat molt diferent. No sols per la diferència en magnitud i influència global entre la Xina i Espanya, sinó també per la naturalesa política de tots dos estats: una dictadura comunista amb un líder inamovible en un cas, una democràcia formal dependent de la Unió Europea en l’altre. Que Espanya és infinitament més vulnerable a les repercussions de l’ús intern de la violència que no pas la Xina és ben evident. I malgrat tot, no ha estat pas l’independentisme català sinó la gent d’Hong Kong qui ha ocupat els carrers de manera permanent, ha combatut la policia i ha posat el règim de Pequín en el dilema d’emprar la força o permetre una reforma democràtica de l’estatut de la ciutat asiàtica. De moment, el règim xinès, més prudent que no pas l’espanyol, no ha intervingut l’autonomia, deixant que la governadora d’Hong Kong, Carrie Lam, provi de desactivar les mobilitzacions anunciant una plataforma de diàleg per a escoltar la gent ‘sincerament i amb humilitat’ i comprometent-se a obrir una investigació de la violència policíaca contra els manifestants.

És clar que la cultura xinesa contempla l’anul·lació de l’ego dels governants, impensable a Espanya, però el gest és significatiu perquè la promesa d’una plataforma de diàleg arriba després que la mateixa governadora suspengués la llei d’extradició que va causar la deflagració del conflicte. El poder assaja mesures conciliatòries en lloc d’intensificar la repressió. Insisteixo que això és temptatiu i pot canviar en qualsevol moment, car ni la Xina tolerarà que la revolta democràtica s’estengui al continent, ni els manifestants cediran a concessions provisionals. Saben prou que aquella llei era el primer pas per a anivellar la regió autònoma amb la resta de l’estat xinès, un senyal d’intencionalitat uniformista semblant al que va emetre el Tribunal Constitucional amb la sentència de l’estatut aviat farà deu anys.



Havent aconseguint de desactivar la llei d’extradició, els manifestants d’Hong Kong han ampliat l’objectiu i han exigit més mecanismes democràtics en un clar desafiament a Pequín. A hores d’ara el desenllaç és imprevisible, però d’una cosa no n’hi ha cap dubte: els ciutadans estan decidits a frenar l’assimilació del seu territori. Aquesta resolució no sols els aporta l’atenció mundial de què també va gaudir l’independentisme durant l’octubre del 2017, cosa que dificulta la reacció violenta de l’estat; també endureix la seva capacitat negociadora amb la possibilitat real de sortir-se’n.



Jugant el trumfo de la inestabilitat en un moment de debilitat de l’economia xinesa, agreujada per la guerra comercial amb els Estats Units, els ciutadans d’Hong Kong no sols pressionen enormement el govern autònom i les elits comercials de l’illa, sinó també el gegant asiàtic, que representa la segona economia mundial en PIB i la primera en paritat de poder adquisitiu. Comparada amb aquesta correlació de forces, l’aventura catalana era un joc de nens. Malgrat que el 2017 l’economia espanyola ja havia estat debilitada per l’endeutament, i que l’afebliment perifèric ha acabat estenent-se al cor de la Unió Europea, l’independentisme no ha estat capaç de treure’n cap conseqüència estratègica. Ans al contrari, una part important ha aprofitat el creixent risc de recessió i l’anunciada fallida del sistema de pensions per fer pinya amb l’unionisme moderat sota l’escut de les polítiques socials amb la tàctica que els romans anomenaven ‘fer la tortuga’. Polítiques pal·liatives que a la pràctica resulten insubstancials i horitzons de benestar necessàriament imaginaris mentre no es revoqui la política extractiva de l’estat són la coartada d’una esquerra compromesa amb l’estat espanyol, és a dir, amb la dreta objectiva, essencialista i monàrquica que governa emparada d’unes sigles o unes altres, sense alterar mai la distribució del poder.


La convergència de les estructures de l’estat (executiu, legislatiu, judicial, mitjans de comunicació, corporacions, partits, empresaris, acadèmia, forces armades i aparells de policia) en una mateixa voluntat repressiva desemmascara les apel·lacions a l’estat de dret en un estat on la llei sempre fou un instrument de domini. Aquests darrers anys la involució, fins i tot ideològica, cap als fonaments antidemocràtics del règim s’ha comprovat en totes les instàncies esmentades i s’aprecia també a l’esfera cultural en casos de degradació tan paradigmàtics com el d’un Javier Cercas atrapat en el vòrtex dels orígens i com més va més a prop de desaparèixer per la claveguera del feixisme que el fascina amb el magnetisme interrogatiu dels miralls.



De sempre la dominació, entre ètnies, sexes, races, castes, nacions o classes, ha estat possible per la combinació de violència i consentiment. Encara que semblés abusiva en les circumstàncies del final de la guerra civil, la frase de Negrín que és el vençut qui proclama el vencedor era certa. Franco no s’hauria pas pogut sostenir durant quatre dècades sense una amplíssima coalició de vencedors i conformats. Debades el Partit Comunista va maldar durant molts anys per convocar la vaga general. Amb el temps, la combinació de dominadors i conformistes evoluciona a causa de les contradiccions, com diria un marxista, i el consentiment es transforma en dissentiment, en principi passiu, o sigui en allò que el franquisme anomenava desafecció, per castigar-ho. De vegades, però, el dissentiment avança a l’estadi de resistència passiva, que és l’actitud que caracteritzà el procés entre el 2012 i el 2017 fins a trencar-se el 30 de gener de 2018.





El dilema de l’independentisme consisteix a avançar a la fase següent, hongkonguesa, de la resistència activa o bé renunciar fins i tot a la resistència passiva, manifesta en el simbolisme dels llaços grocs i accions de suport als presos polítics. Aquesta renúncia voldria dir desfer el camí que portà al Primer d’Octubre, reculant al dissentiment passiu que dicta l’actual política dels partits independentistes i eventualment al consentiment actiu de l’etapa de CiU, que ja apunta en declaracions d’intenció de rellevants membres de les cúpules. L’única pulsació de resistència activa l’hem vista en accions esporàdiques dels CDR, en general minoritàries. I, malgrat que hagin disparat les alarmes de l’establishment independentista i originat la repressió sovint entusiasta de la policia catalana, aquests actes de resistència activa són lluny de la rebel·lió. Ni aquesta seria pas encara la revolució, que sols en cas de triomfar arriba a canviar les estructures socials. Mireu doncs si n’és de lluny, la república!





La deslegitimació del president Torra a la majoria de mitjans catalans deixa poc marge de dubte sobre qui guanya la partida en la lluita sorda dins l’independentisme i dins els partits. Secundat pel replegament precipitat dels partits arran de la repressió, amb gestos tan derrotistes com investir Pedro Sánchez, l’estat ha superat la seva crisi de legitimitat, imposant-se clarament a una voluntat popular en fallida. Una fallida, cal dir-ho, ajudada per la descoordinació fins i tot entre les associacions civils. L’exemple d’Hong Kong, com també d’alguns altres de geogràficament més pròxims, hauria de conjurar el narcisisme de la societat catalana, emmirallada en la coreografia de la reivindicació i convençuda fins fa poc, i alguns fins ara mateix, que l’estat es rendirà seduït per la bellesa platònica de les formes.

La llegenda al mur (Joan Ramon Resina) Vilaweb

FONT: Vilaweb (1 d'abril del 2019)



Efectivament, la nau que va cap a Ítaca deu fer aigües, perquè les rates ja salten del vaixell. I no se salven pas amb discreció sinó xisclant ‘Seny, seny, seny!’
És un espectacle veure l’independentisme de temporada desplegant la prudència com un paraigua al primer senyal de maltempsada. L’estat borbònic n’ha tingut prou de posar uns quants presos a la picota perquè alguns mitjans en altre temps processistes escampessin la consigna de retorn a l’ordre. 
S’equivocaria qui pensés que aquests nuncis de la derrota, gent amb el cul llogat, no fan res més que donar curs a les seves pors subjectives. La cosa és més complexa que un simple atac de timidesa, que en si no significaria cap problema greu per a l’independentisme. Em fa l’efecte que revelen un conformisme molt estès. Periodistes que feien posat progressista mentre l’immobilisme general allunyava el risc de desmentiment tingueren el reflex de fer ambigu el seu discurs quan la societat començà a mobilitzar-se. Llavors semblava fàcil de seguir el corrent, però quan la revessa ha agafat embranzida han entrat en fase de desambiguació. D’aquí vénen els atacs al president a l’exili i al president Torra, símbols d’una resistència i una coherència que deixen molt malparades les voluntats gelatinoses. Ara sabem que en les aigües remogudes del procés alguns nedaven guardant la roba. Així es comprèn que antics adversaris ideològics hagin acabat retrobant-se a la casa comuna del col·laboracionisme.

La primera regla de la manipulació ideològica diu que cal actuar sobre el llenguatge. Tots els demagogs saben que per a dominar cal acaronar el desigs de la gent, donar-li retòricament allò que li ha estat pres de facto. Mentre proposa d’il·legalitzar el pla universal de salut conegut per Obamacare, Donald Trump qualifica el partit republicà de partit de la sanitat. Amb un cinisme parell, la indústria d’hidrocarburs es vanta de netejar l’atmosfera; els governs que comencen guerres es proclamen defensors de la pau; Turquia empresona periodistes per raons de seguretat; Espanya trepitja les llibertats pretextant que els catalans ataquen la democràcia… La maniobra és clàssica i l’única cosa que ens hauria de sorprendre és que reïxi cada vegada. Si no volem concloure que la gent és tan obtusa que no es mereix la democràcia o tan corrupta com els seus demagogs, convindrem que l’èxit d’aquesta sofística s’explica per la inclinació universal a acceptar els arguments que reforcen la imatge pròpia i a descartar els que l’ensutgen.

Cap demòcrata no empresonaria els rivals polítics, i encara menys si representen la majoria de l’electorat. Cap persona decent no s’identificaria amb un estat que abona la violència, criminalitza les víctimes i retorç el dret per a encobrir legalment els seus abusos. Però el poder, com més totalitari és, de més mitjans disposa per a fanatitzar les masses. A Espanya feia temps que es congriava allò que Elias Canetti anomena una massa empaitadora, la que es forma quan hom li ofereix un peça a abatre. N’hi ha prou de proposar-li’n una perquè el volum i la densitat de la massa creixin. Aquest creixement sobtat té una explicació senzilla: participar en la cacera no implica cap risc. Ben al contrari, la immensa superioritat de la massa respecte de la víctima inspira als seus components una gratificant sensació de poder. En l’aporellos, s’hi barreja impunitat amb germanor en la iniquitat. És la igualació per baix característica de la massa.

La massa és una passió destructiva. Però en la mesura que la integrin persones dotades de capacitat reflexiva, li cal una engruna de racionalitat. A aquest clau roent, s’hi agafaran els integrants per salvar la cara quan la massa es desfaci i recuperin la condició d’éssers morals. Una vàlvula de seguretat tal és la distorsió del llenguatge. Si els poetes viuen per salvar els mots, els polítics solen viure per expropiar-ne el sentit. Només cal sentir que el referèndum fou un cop a la democràcia per a copsar-ne el procediment. Esqueixada al límit de la referencialitat, la paraula ‘democràcia’ esdevé sinònim de l’estat borbònic. Obtinguda al poltre de la sinècdoque, tal perversió del significat voldria ratificar la bondat d’un règim viciat d’origen, però en realitat buida de contingut la idea de democràcia.
Els qui s’omplen la boca amb aquesta particularització del mot torturen el concepte fins a arrencar-li la legitimació d’un règim que en renega amb els seus actes i la maltracta en els procediments. Prenent el nom de democràcia en va, fan passar l’autoritarisme per democràtic, mentre titllen de colpista l’exercici dels drets. Tot normal i dintre de l’ordre, car si l’estat és facultat per a decidir què pot dir-se i què no, també ho ha de ser per a definir el significat de les paraules segons el menester i l’oportunitat.

Per arribar a aquest punt primer calia degradar el llenguatge. Victor Klemperer ja advertia que els mots poden ser com petites dosis d’arsènic, que ens els empassem sense adonar-nos-en i sense cap efecte aparent fins passat un temps. Les dosis periòdiques d’anticatalanisme als mitjans espanyols es poden rastrejar fins a la transició, amb un ritme i una intensitat creixents a partir dels noranta. I si ara el cos intoxicat perboca el verí, la causa no rau en uns fets recents que pretenien salvar el que es pogués d’una democràcia tan envilida com el seu llenguatge. Les paraules són actes i cal ponderar-les. També les pròpies. Perquè la descomposició semàntica s’encomana. Si amb la violència, ampliada fins a l’extrem d’inculpar els ferits del Primer d’Octubre, n’hi ha hagut prou per a induir un singular complex d’Estocolm en l’independentisme, d’ara endavant caldrà vigilar els efectes que pugui tenir en el propi registre lingüístic. Car els ídols de la tribu poden ser el cavall de Troia que acabi destruint-la.

La paraula ‘seny’ hauria de posar-nos en guàrdia. D’antuvi, perquè sol anunciar una coacció psicològica i és sempre una crida a l’autolimitació. Però quan es profereix per fer entrar en raó i tornar a la normalitat els qui són objecte de persecució per causa de la democràcia, llavors ja no pot haver-hi cap dubte que la racionalitat en qüestió és defectuosa i la normalitat un sofisma. Perquè si alguna cosa ha aconseguit l’independentisme és justament de demostrar la anormalitat d’una democràcia incapaç de gestionar no pas la diferència sinó la més minsa desviació del patró establert per la dictadura quan encara era vigent. Una democràcia pronunciadament orgànica, que ni compta amb les persones ni observa els drets universals.
No hi haurà cap referèndum, afirma el PSOE, ni que el demanin el 100% dels catalans. No existeix el dret de fer-ne, insisteixen, vulnerant l’article 19 de la Declaració Universal de Drets Humans i del Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que Espanya va ratificar. Com tampoc no existeix el dret d’autodeterminació, digui què digui la carta de les Nacions Unides. I en tot cas, es curen en salut negant la realitat de Catalunya. Perquè, què és la realitat davant l’imperatiu legal, i què són les coses davant l’elasticitat dels mots? Espanya en té prou de reduir al no-res el sentit del terme ‘nacionalitat’ amb què la constitució defineix políticament un ens com Catalunya. Un terme, per cert, que ja era un tripijoc semàntic, com ho advertí Manuel Fraga, quan es va incorporar al document. I és que, ja en origen, l’objectiu era donar garsa per perdiu. Posant ‘nacionalitat’ on calia dir ‘nació’ es vetava qualsevol sentit del mot que pogués confluir amb el de poble (‘people’), que és el que apareix a la carta de l’ONU, com si el literalisme fos el perill a conjurar.

Recomanar a l’independentisme que capituli i torni a la normalitat és ofuscar el sentit d’aquesta paraula. Quina normalitat és aquesta dels enyoradissos? Quantes coses no caldria dissimular i qui podria avui suprimir-les de la memòria? L’autonomia és a hores d’ara la pellofa d’una fruita que mai no caigué de l’arbre postfranquista i que, mentre entretenia amb la perspectiva de la maduració, anava assecant-se i arronsant-se fins a arribar al nominalisme actual. L’autogovern és un flatus vocis i les olles d’Egipte són buides. Els qui ens comminen a fondre la riquesa moral del Primer d’Octubre en el vedell d’or autonòmic són idòlatres de la cosa morta. Incapaços de forjar una llei nova per a un nou poble, s’arrapen a la closca d’institucions que no tindran mai eficàcia d’autogovern. Aquests profetes de l’abandó adoren mots que no engreixen l’ànima, lacais com són d’un estat que ja té escrita la sentència, però encara no s’ha adonat de la llegenda al mur.