Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personalitats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris personalitats. Mostrar tots els missatges

dissabte, 1 de març del 2025

Kurt Vonnegut i la seva interpretació de les arts



Dedica't a les arts. No és cap broma.
Les arts no són una manera de guanyar-se la vida.
Són una manera molt humana de fer la vida més suportable.
Practicar un art, per molt bé o malament que ho facis,
és una manera de fer créixer la teva ànima.

Per l'amor de Déu, canta a la dutxa.
Balla amb la ràdio. Explica històries.
Escriu un poema per a un amic, encara que sigui dolent.
Fes-ho tan bé com puguis.

Rebràs una recompensa enorme.
Hauràs creat alguna cosa.

Kurt Vonnegut

Sí! Kurt Vonnegut (1922-2007) va ser un escriptor i assagista nord-americà, conegut sobretot per les seves novel·les de ciència-ficció satírica i humor negre. La seva obra solia combinar elements d'ironia, crítica social i reflexió filosòfica sobre la condició humana.

Alguns punts destacats sobre Vonnegut:

  • Obra més famosa: Slaughterhouse-Five (Escorxador-5, 1969), una novel·la basada en la seva pròpia experiència com a presoner de guerra durant la Segona Guerra Mundial, quan va sobreviure al bombardeig de Dresden.
  • Estil únic: Barrejant ciència-ficció, absurd i crítica política, Vonnegut escrivia amb un estil desenfadat però profund.
  • Temes recurrents: La guerra, la tecnologia, el lliure albir, l’absurd de la vida moderna i la naturalesa humana.
  • Frases icòniques: Sovint feia servir la frase "So it goes" ("Així va la cosa") quan parlava de la mort o de la fatalitat.

Era un autor provocador i humanista, i les seves obres encara avui són molt llegides i estudiades.

 

diumenge, 31 de desembre del 2023

Col·lapse: seguiu a Guillem Planisi Blanquer (Beamspot)




En aquests moments de saturació informativa i fakenews és important seguir a persones amb idees pròpies i que saben el que diuen. Beamspot o Guillem Planisi Blanquer n'és un d'ells. Col·laborador del blog The Oil Crash d'Antonio Turiel, amb entrades tan il·luminadores com "La lavadora de medianoche".

Planisi és Responsable de Desenvolupament de productes electrònics encastats i de sistemes de test automatitzats amb àmplia experiència en el disseny i creació de circuits electrònics, segons el seu Linkedin.










Podeu seguir-lo al seu blog de Substack o escoltar les seves aparicions al programa d'Eco Leganés (abril, 5 de novembre, 9 de novembre del 2023)




 o al canal de Colapsistas de Félix Moreno (capítol 2 i capítol 4)





Per què cal seguir-lo?

Perquè parla de la seva experiència laboral en el món de l'automoció.
Perquè cita les seves fonts (Turiel, Martin Armstrong, etc).
Perquè és honest i no parla d'allò que desconeix.
Perquè és autodidacte amb criteri.
Perquè també parla de geopolítica i recursos.

dissabte, 21 d’octubre del 2023

Col·lapse: qui és Nate Hagens difusor de la Gran Simplificació?




Encentem una sèrie d'entrades del bloc dedicades a personalitats que fa temps que ens avisen d'un possible col·lapse.
El primer és Nate Hagens, que segons al revista 15-15-15 és:

"Exvicepresident de Salomon Brothers i Lehman Brothers i exeditor principal del web The Oil Drumun dels llocs web més populars i respectats per a l'anàlisi i discussió del subministrament energètic global i les implicacions futures de la propera transició energètica. Professor a la Universitat de Minnesota i membre del Post Carbon Institute, Bottleneck Foundation, IIER i Institute for the Study of Energy and the Future.

Actiu conferenciant sobre la relació entre els mercats financers i els recursos naturals, especialment l'energia."

Té un canal de Youtube amb 40 mil subscriptors i 216 vídeos en el moment de fer aquest article.
En ells hi ha entrevistat a Antonio Turiel i Pedro Prieto entre d'altres.

 En última instància, les converses de Nate intenten proporcionar un marc per a les persones que vulguin participar en la configuració del futur.

Nate ha aparegut a PBS, BBC, ABC i NPR i ha donat conferències a tot el món. Té un màster en finances amb honors per la Universitat de Chicago i un doctorat en recursos naturals per la Universitat de Vermont. 

Té un vídeo de 30 minuts amb boniques il·lustracions que explica que és la Gran Simplificació. (160 k visualitzacions)



dilluns, 8 d’agost del 2022

Xerrada de l'Antonio Turiel a la Universitat Pompeu Fabra (març 2022)

"L'era de l'energia barata s'està acabant"

FONT ORIGINAL





Entrant en el centre de la qüestió, Turiel ha repassat el passat recent que ha acabat desembocant en la situació actual:
"La gran desinversió de les empreses petrolieres, que havien multiplicat per tres el seu esforç en upstream des de 1998 a 2014, l'han disminuït des de llavors un 60%”. Això va passar, segons el científic, perquè “al juliol del 2014 el Departament d'Energia dels EUA informa de la formació d'una bombolla petrolífera en què aquestes empreses estaven perdent molts diners i amb els preus del barril de Brent en màxims històrics”.

Segons l'estudi de Turiel, l'Associació Internacional de l'Energia (IAE) el 2010 reconeix que el pic de producció de petroli es va produir el 2006 i no tornaria mai a pujar. El 2012, l'ens reconeix que la producció del petroli convencional ja està caient, mentre que el petroli no convencional (biocombustible o fracking) és més car i les empreses deixen d'invertir-hi. El 2018, l'AIE avisa de diversos pics de preu del petroli fins al 2025: en les seves previsions hi ha una descompensació del 34% entre oferta i demanda de petroli. I arribem a 2020, quan avisen que la producció de petroli pot caure de manera precipitada fins al 2025. “L'única manera d'evitar el pitjor escenari és amb una transició renovable abrupta”, diu Turiel i remarca que en aquest moment “per primera vegada, el gas també declina” i afirma que
“Rússia és l'únic país, el món que ha acceptat que la seva producció de gas declinarà i això explica molt per què fa el que fa”, en relació amb la seva invasió a Ucraïna.

En aquest context s'està observant un ràpid descens de la producció de gasoils i una forta caiguda del dièsel, per què falta petroli de qualitat. I això també passa amb el carbó, la producció del qual va pujar fins a 2014, i amb l'urani, que va tocar màxim el 2016 i ja ha caigut un 20%.



cliqueu a sobre la imatge i amb el botó dret feu obrir en una altra pestanya per a ampliar-la

“Ens queda la transició renovable. Òbviament, a llarg termini ens haurem de basar 100% solament en les energies renovables, però aquest 100% d'energia no serà la mateixa quantitat que ara”, adverteix l'expert.
Segons Turiel, “les energies renovables tenen moltes limitacions: potencial màxim, dependència de materials escassos…”

“L'IAE sap que és impossible i recomana acaparar uns certs materials crítics per satisfer plans de transició. Per a poder arribar a una transició neta en 2050 fa falta multiplicar per 100% la producció de liti i del 40% d'altres materials.
Els preus d'aquests materials estan pujant críticament per l'escassetat d'energia per a produir-los i tractar-los”, explica Turiel.

A manera de conclusió, Turiel ha fet previsions de tendències a curt i mitjà termini “totes agreujades per la guerra”:
“Hi haurà un agreujament de la crisi alimentària per la falta de fertilitzants; hi haurà escassetat o racionament de dièsel; extensió de les apagades elèctriques per la necessitat de gas per a la xarxa elèctrica; disminució del comerç internacional, per l'encariment del dièsel; escassetat de matèries primeres i elaborades -la crisi dels xips s'allargarà fins a 2025-; major conflictivitat amb el transport i sector primari; major inflació i menor renda; revoltes en països als quals no arribi aliment; autoritarisme creixent i potser ecofeixisme i neofeudalisme”.



Per a tancar la sessió, Turiel ha vaticinat que “una altra transició és possible. El model de transició més eficient i desitjable és molt més local i menys tecnològic, fent les coses molt diferent, aprofitant l'energia de maneres més tradicionals i menys tecnològiques. Això, però, implica renunciar al creixement infinit i és contradictori amb la teoria econòmica dominant”, ha conclòs.

dimarts, 14 d’abril del 2020

Susanna Siegel: ‘Els més poderosos del món, ara, no són els milionaris o els polítics, sinó els epidemiòlegs’ (Vilaweb)

Una altra de les interessantíssimes entrevistes que fa Vilaweb a diferents personalitats sobre com serà l'etapa post-coronavirus


La professora de Harvard explica que els governs tenen moltes dificultats per a imposar la seva narrativa enmig de la pandèmia




Un govern desmantella les estructures que han de protegir els ciutadans i de sobte esclata una pandèmia mundial que fa que la gent escolti més als científics que no als polítics. Sembla un experiment de filosofia política, però és la realitat, de la qual la pensadora Susanna Siegel creu que governs com el de Donald Trump poden sortir-ne molt afeblits.
Professora de filosofia Edgar Pierce a la Universitat Harvard i reconeguda per les seves aportacions a la filosofia de la ment i l’epistemologia, observa l’actualitat confinada a casa seva, a Cambridge (Massachusetts) sota el tamís de la seva especialitat, la percepció social, que estudia com el context, les creences, la por, allò que es desitja o se sospita, afecta la nostra manera de percebre el món. I avisa, a partir d’això, que, de moment, la crisi té grans efectes en la nostra percepció de les decisions polítiques i dels científics.
Com penseu que la pandèmia modificarà la nostra vida?
—Jo crec que ja ha canviat la nostra vida, les nostres creences, el nostre sentit de comoditat als espais socials. El psicòleg J.J. Gibson va inventar la idea, en anglès perquè no té gaire bona opció de traducció, d’affordances [explicació en català a la Viquipèdia], que són les possibilitats d’interacció entre la gent. En aquest moment les nostres affordances socials canvien constantment, perquè els factors que hi influeixen usualment són al fons, però ara mateix són influïts pels coneixements científics.
Aquesta crisi com modificarà els símbols socials, el significat que els atribuïm?
—Canviaran els símbols d’estar junts. Abans vèieu un grup de persones, que jugaven o que estaven a prop les unes de les altres i ara estem allunyats i ens en sentim molt incòmodes, no podem acostumar-nos a aquests canvis i no ho farem. Ara per mi és molt interessant que aquests comportaments són molt influïts pels coneixements científics. Per exemple, ara tenim una força invisible que es propaga tant per les superfícies inanimades i impenetrables, com el metall i el plàstic, com també per la dels humans, ulls, boca, etc. Tocar el pom de la porta podria convertir-me en una assassina involuntària! La pandèmia matarà potencialment un alt percentatge de la població mundial. Això és increïble i ningú, ningú, no s’ho creuria, si la ciència no ens ho digués. I és d’aquesta manera, la nostra perspectiva i comportament són influïts en aquest moment pels coneixements científics. Parlo d’això especialment perquè la majoria de la gent espera que els líders polítics escoltin també als experts. En aquest moment la gent més poderosa del món no és cap govern autoritari ni cap multimilionari: són els epidemiòlegs.

Però no els fan cas…
—Però això pot presentar un problema als governs que s’han entestat a atacar tant els experts com les institucions dedicades a generar i valorar l’experiència i els coneixements científics. Cal veure si governs com el de Trump o Bolsonaro poden continuar aquests atacs, perquè cal que la gent es giri contra els experts que en modelen el comportament.

Els científics dominen el discurs públic, però penseu que això es mantindrà una vegada hàgim superat la crisi?
—Depèn de la resposta i depèn de la manera com evolucioni la política. Si continuem depenent en els aspectes de comportament i en la nostra política de la visió dels científics, serà més difícil per als governs autoritaris de mantenir les seves narratives que ens aïllen de la realitat. Aquest és un punt que va explicar la filòsofa Hannah Arendt quan deia que els governs autoritaris depenen de la seva capacitat d’excloure’ns de la realitat. En aquest cas, la pandèmia és un exemple de la realitat que empeny cap enrere, tràgicament, amb morts i malaltia i més tràgicament en la manera en què la gent escolta els experts i en modela el comportament segons els seus suggeriments.

Com penseu que afectarà la democràcia?
—Depèn de les respostes polítiques que hi adoptem. Si les polítiques no aborden la inseguretat econòmica i no ens guien cap a modes d’interacció saludables, crec que hi haurà dues reaccions: Hi haurà qui respondrà retraient-se i sospitant de la cooperació social ‒per exemple, la venda de les armes al meu país va augmentant‒, però hi haurà qui hi respondrà de manera diferent, es tornarà més conscient de les interdependències socials i formarà, per exemple, societat d’ajuda mútua, com ja ha passat en alguns llocs.
I el capitalisme?
—En principi crec que és difícil per a molts d’imaginar el món sense el capitalisme. Cal reinventar l’economia d’una manera o d’una altra. Jo crec que hauria de passar que es fessin servir noves estructures per a donar feina a tothom qui està aturat, reutilitzar els edificis que no es fan servir, reentrenar els tècnics com a infermeres i les infermeres com a metgesses. Aquestes són coses de gran coordinació que necessiten d’un govern. La part important és que hi hagi un govern, però els autoritaris no volen ser funcionals. Volen treballar només per al seu guany i aquesta no és una situació estable. I, de fet, ara és encara més inestable precisament per la pandèmia, perquè la gent escolta els experts.
El populisme es veurà reforçat o afeblit?
—Depèn de nosaltres, al cap i a la fi depèn de l’extensió en què la gent escolti els experts. Serà més difícil de mantenir narratives que afirmen, per exemple, que és una malaltia de la Xina o una malaltia dels qui viuen a Nova York. És menys creïble en aquest context i potser sí que en aquest sentit afeblirà aquests governs, però qui ho sap? Veurem si Trump, per exemple, o Bolsonaro, poden reintroduir les seves narratives conegudes d’èxit si tota la població es posa malalta.

Amb quin fenomen històric podríem comparar la crisi actual?
—Amb la Primera Guerra Mundial quant a la transformació sobtada de l’economia. I amb experiments filosòfics, com l’estat de naturalesa de Hobbes que mai no va existir. És un escenari imaginari que fem servir per a pensar en una possibilitat o una altra. Crec que ara hi ha com un experiment, un experiment en la filosofia política, perquè podem veure què passa si un govern es desmantella, si els dirigents retiren el govern i treuen les estructures polítiques que havien de protegir-nos. Què passarà? Això que ara veiem. Hobbes deia que ens posaríem a sospitar els uns dels altres, però alguns altres filòsofs deien que ens posaríem a cooperar. Ja ho veurem.
L’estat del benestar en sortirà reforçat o deteriorat?
Com que aquí [als Estats Units] no tenim un sistema sanitari bo, tenim aquest desastre actual. Si en podem sortir per reconstruir les estructures que necessitem, no sé si això seria un altre estat de benestar, però si més no seria un estat de benestar econòmic, perquè la gent podria tenir una feina.

John Ralston Saul: ‘El sistema ha fallat i això n’hauria de ser el final’ (Vilaweb)

Font: Vilaweb dilluns 14 d'abril del 2020

Entrevista al pensador, polític i filòsof més influent del Canadà, que creu que la Covid-19 pot ser l'últim cop de gràcia al mundialisme





El 2004 vàreu escriure l’assaig El col·lapse del mundialisme, en què anticipàveu que aquest sistema econòmic, amb el seu ‘determinisme tecnocràtic i tecnològic i la idolatria de mercat’ s’havia acabat. La Covid-19 el matarà definitivament?
És més que evident que el sistema que ha estat en vigor durant aquests darrers cinquanta anys ha fallat. La idea de permetre que el mercat domini, col·locant els banquers per davant dels ciutadans, ha generat una esquerda entre rics i pobres. Tot plegat ha fracassat i això n’hauria de ser el final. El 2008 s’havien d’haver produït grans canvis, però no va passar. L’elit ho va arreglar per redissenyar-se de manera que no fos  culpa seva.
Heu dit que, si no actuem en el moment adequat, el preu serà molt més elevat. A què us referiu?
Sempre poso l’exemple de què va passar abans, durant i després de la revolució francesa i les guerres napoleòniques. A Europa es va acumular una gran energia que hauria pogut produir canvis enormes el 1815. Però en compte d’això, el príncep austríac Klemens von Metternich i les velles elits van maniobrar, es van mantenir en el poder i van canviar el resultat de la guerra. La conseqüència va ser, a partir del 1848, una sèrie de revolucions, el naixement del comunisme, una nova classe de violència, la guerra de classes, dues guerres mundials… Així que sí: es paga quan no s’actua, especialment quan saps quin és el problema.
Es pot relacionar l’aparició de la Covid-19 amb el canvi climàtic, l’altra gran crisi actual de la humanitat?
—No puc pensar en un missatge més clar d’una naturalesa incontrolable que l’aparició d’aquest virus i que nosaltres no hi estiguéssim preparats! Però tan greu com ha estat això, no és res comparat amb la crisi climàtica. El coronavirus pot matar la meitat de la població, alguna cosa així com la Pesta Negra. Però la crisi climàtica ho eliminarà tot. Tot. Mireu-ne els paral·lelismes. Hem de pensar de manera inclusiva. La mundialització, l’eficiència, la gestió, són formes de pensament exclusives, car no inclouen la totalitat, sinó que ho divideixen tot en petites parts.
Alguns governs han decidit de congelar l’economia per salvar vides durant la crisi de la Covid-19. Els països gasten ara centenars de milers de milions de dòlars per salvar vides a costa de la seva economia. Això és un triomf dels ciutadans?
Pot ser que sigui que els qui formen part de la burocràcia, com també els càrrecs electes, saben que van fallar el 2008. Ho saben, no importa què diguin en públic. I d’una manera estranya, aquesta és la seva segona oportunitat. Crec que la crisi bancària i financera del 2008 va ser un toc d’atenció. I crec que de manera instintiva saben que no van fer allò que havien d’haver fet. De fet, la resposta en la majoria dels països ha estat força extraordinària. Sí, proven de recuperar el temps perdut, però de fet hi han respost molt bé. És un triomf! Saben que és això que se suposa que han de fer i han pres riscs enormes. Tothom diu que això és una guerra. Però en la majoria de les guerres tens un mes, sis mesos, un any per a preparar-t’hi. Ara fan les coses en tres dies. Gasten centenars de milers de milions de dòlars en tres dies o quatre. Som en un moment en què els éssers humans pensen sobre la marxa, un fet que és extraordinari. Sembla que les elits s’han despertat, i això és commovedor. Però crec que la part realment interessant és que ara és el moment en què hem de reinventar què significa l’economia. Això hauria de ser realment la fi del moviment neoconservador.
Què voleu dir?
Que s’ha d’intentar congelar l’economia. Si es pot congelar, es pot rellançar després. I cal pensar en el deute no de la manera com ens hem torturat durant aquests últims trenta anys, torturant l’Àfrica, Europa i els Estats Units fins a la catàstrofe. Aquest és potser el moment que realment despertarem i direm que tot el deute que hem acumulat imprimint diners el farem desaparèixer. Això es pot fer. S’ha fet abans. Però cal imaginació. Han demostrat ara que tenen imaginació? Doncs que la facin servir per a la reconstrucció també.
Què han de fer els ciutadans?
—Aquest no és un drama maniqueu en què el socialisme a la manera antiga s’enfronta a l’antiga dreta. Aquesta ha de ser una oportunitat de construir alguna cosa totalment diferent. No era totalment veritat, com es va dir, que l’estat-nació desapareixeria perquè la seva base és el ciutadà. Aquest és un moment en què els ciutadans realment han d’aixecar-se i fer-se escoltar. Crec que el pànic dels ciutadans s’ha mostrat molt bé en aquest drama, fins i tot en llocs com Itàlia o Espanya, on és horrible. Tot això requerirà ara un esforç enorme de la ciutadania, no de manifestar-se als carrers, sinó d’implicar-se realment en la vida política, en la vida pública. Necessitem un impuls enorme dels individus en la vida política amb una visió diferent de què és la responsabilitat, d’allò que jo he anomenat individualisme responsable
Quins canvis calen?
—Aquest últim mig segle ha passat que tots els beneficis dels avenços tecnològics han anat a parar a un grup molt petit de gent. I el resultat és que els productors, treballadors, agricultors, són cada vegada més pobres. Ha estat una enorme oportunitat perduda i crec que ara ens encarem a la possibilitat de reflexionar sobre la manera com es poden distribuir les coses, com fer-les de forma diferent. Crec que hem d’evitar de tornar a la vella batalla d’esquerra i dreta. Parlo constantment sobre com és d’important el cooperativisme. El moviment cooperativista és molt interessant perquè descentralitza el poder econòmic. És una manera de portar el poder econòmic més a prop de la població i evitar la idea que el benefici vagi a un grup molt petit que acumularà la riquesa.
Com serà la geopolítica al món després de la Covid-19?
—Ja fa temps dic que el mundialisme s’ha acabat i que estem abocats a allò que essencialment són conflictes regionals, com allò que hi havia en el passat, abans de l’existència dels imperis europeus. Anem cap a una situació en què hi haurà regions que lluitaran entre si per qualsevol cosa: la Xina, l’Àsia meridional, Europa, els Estats Units i les incògnites de l’Àfrica, Rússia i Llatinoamèrica. Crec que veurem un comportament ferotge dels Estats Units envers el Canadà, Llatinoamèrica i el Carib, perquè intentaran retenir allò que consideren seu. I veurem una Xina que mai no havia volgut ser un poder mundial, només de matèries primeres, provant de solidificar el seu poder a l’Àsia. Els Estats Units van de caiguda i no hi ha res més venjatiu i cruel que un imperi en ràpid declivi. Si això continua com ara amb la Covid-19, els Estats Units seran com un lleó que ha estat apallissat i es mostra iracund a la recerca de venjança, sense entendre fins i tot les seves accions. Aquest és un dels meus grans temors. L’altre, com ja es pot veure, és el racisme, el nacionalisme negatiu, el populisme, les veus enfadades que volen aprofitar en favor seu allò que s’esdevé.

diumenge, 12 d’abril del 2020

Edgar Morin: “Vivimos en un mercado planetario que no ha sabido suscitar fraternidad entre los pueblos” (ElPaís)

Font: ElPaís

Nuccio Ordine

El filósofo francés reflexiona a sus 98 años sobre los efectos de la epidemia de coronavirus y alerta contra los peligros del darwinismo social y la destrucción del tejido público en sanidad y educación

"La unificación técnico-económica del mundo que trajo el capitalismo agresivo en los años noventa ha generado una enorme paradoja que la emergencia del coronavirus ha hecho ahora visible para todos: esta interdependencia entre los países, en lugar de favorecer un real progreso en la conciencia y en la comprensión de los pueblos, ha desatado formas de egoísmo y de ultranacionalismo. El virus ha desenmascarado esta ausencia de una auténtica conciencia planetaria de la humanidad”. Edgar Morin habla con su habitual pasión por Skype. Él, como millones de europeos, se encuentra confinado en su casa del sur de Francia, en Montpellier, con su esposa.

Está considerado como uno de los filósofos contemporáneos más brillantes; a los 98 años (el 8 de julio cumplirá 99) Morin lee, escribe, escucha música y mantiene contacto con amigos y parientes. Sus ganas de vivir demuestran con fuerza el drama de un azote que está aniquilando a miles de ancianos y de enfermos con patologías previas. “Sé bien —dice con tono irónico— que podría ser la víctima por excelencia del coronavirus. A mi edad, sin embargo, la muerte está siempre al acecho. Por lo tanto es mejor pensar en la vida y reflexionar sobre lo que pasa”.


La mundialización de la que habla ha creado un gran mercado global que, a través de la tecnología más avanzada, ha reducido considerablemente las distancias entre continentes. Pero esta reducción de las distancias no ha favorecido un diálogo entre los pueblos. Al contrario, ha fomentado el relanzamiento del cierre identitario en sí mismo, alimentando un peligroso soberanismo.
Vivimos en un gran mercado planetario que no ha sabido suscitar sentimientos de fraternidad entre los países. Ha creado, de hecho, un miedo generalizado al futuro. Y la pandemia del coronavirus ha iluminado esta contradicción haciéndola aún más evidente. Me hace pensar en la gran crisis económica de los años treinta, en la que varios países europeos, Alemania e Italia sobre todo, abrazaron el ultranacionalismo. Y, pese a que falte la voluntad hegemónica de los nazis, hoy me parece indiscutible este cierre en sí mismos. El desarrollo económico-capitalístico, entonces, ha desatado los grandes problemas que afectan nuestro planeta:
el deterioro de la biosfera,
la crisis general de la democracia,
el aumento de las desigualdades y de las injusticias,
la proliferación de los armamentos,
los nuevos autoritarismos demagógicos (con Estados Unidos y Brasil a la cabeza).

Por eso, hoy es necesario favorecer la construcción de una conciencia planetaria bajo su base humanitaria: incentivar la cooperación entre los países con el objetivo principal de hacer crecer los sentimientos de solidaridad y fraternidad entre los pueblos.

Intentemos analizar esta contradicción en una escala reducida, tomando en consideración el microcosmos de las relaciones personales. La incursión del virus ha puesto en crisis la ideología de fondo que ha dominado las campañas electorales en estos últimos años: eslóganes como “America First”, “La France d’abord”, “Prima gli italiani”, “Brasil acima du tudo han ofrecido una imagen insular de la humanidad, en la que cada invididuo parecer ser una isla separada de las otras (utilizando la bonita metáfora de una meditación de John Donne). En cambio, la pandemia ha mostrado que la humanidad es un único continente y que los seres humanos están ligados profundamente los unos a los otros. Nunca como en este momento de aislamiento (lejos de los afectos, de los amigos, de la vida comunitaria) estamos tomando conciencia de la necesidad del otro. “Yo me quedo en casa” significa no solo protegernos a nosotros mismos sino también a los otros individuos con los que formamos nuestra comunidad.

Así es. La emergencia del virus y las medidas que nos obligan a quedarnos en casa han terminado por estimular nuestro sentimiento de fraternidad. En Francia, por ejemplo, cada noche tenemos una cita en nuestras ventanas para aplaudir a nuestro médicos y al personal hospitalario que, en primera línea, asiste a los enfermos. Me he emocionado, la semana pasada, cuando he visto en televisión, en Nápoles y en otras ciudades italianas, a las personas asomarse a los balcones para cantar juntas el himno nacional o para bailar al ritmo de las canciones populares. Pero está también la otra cara de la moneda. La experiencia nos enseña que todas las graves crisis pueden incrementar fenómenos de cierre y de angustia: la caza al infractor o la de necesidad un chivo expiatorio, a menudo identificado con el extranjero o el migrante. Las crisis pueden favorecer la imaginación creativa (como ocurrió con el New Deal) o provocar regresión.
¿Alude también a la Europa que frente a la emergencia sanitaria ha revelado, una vez más, su incapacidad de programar estrategias comunes y solidarias?

Por supuesto. La pseudo Europa de los banqueros y de los tecnócratas ha masacrado en estas décadas los auténticos ideales europeos, cancelando cada impulso hacia la construcción de una conciencia unitaria. Cada país está gestionando la pandemia de manera independiente, sin una verdadera coordinación. Esperemos que de esta crisis pueda resurgir un espíritu comunitario capaz de superar los errores del pasado: desde la gestión de la emergencia de los migrantes hasta el predominio de las razones financieras sobre las humanas, desde la ausencia de una política internacional europea a la incapacidad de legislar en la materia fiscal.
¿Cual ha sido su reacción frente al primer discurso de Boris Johnson, al despiadado cinismo con el que ha invitado a los ciudadanos británicos a prepararse a los miles de muertos que el coronavirus provocaría y a aceptar los principios del darwinismo social (la supresión de los más débiles)?

Un ejemplo claro de cómo la razón económica es más importante y más fuerte que la humanitaria: la ganancia vale mucho más que las ingentes pérdidas de seres humanos que la epidemia puede infligir. Al fin y al cabo, el sacrificio de los más frágiles (de las personas ancianas y de los enfermos) es funcional a una lógica de la selección natural. Como ocurre en el mundo del mercado, el que no aguanta la competencia es destinado a sucumbir. Crear una sociedad auténticamente humana significa oponerse a toda costa a este darwinismo social.

El presidente Macron ha utilizado la metáfora de la guerra para hablar de la pandemia. ¿Cuáles son las afinidades y las diferencias entre un verdadero conflicto armado y lo que estamos viviendo?

Yo, que he vivido la guerra, conozco bien los mecanismos. Primero, me parece evidente una diversidad: en guerra, las medidas de confinamiento y toque de queda son impuestas por el enemigo; ahora en cambio es el Estado el que lo impone contra el enemigo.
La segunda reflexión tiene que ver con la naturaleza del adversario: en una guerra es visible, ahora es invisible. También para aquellos como yo, que han participado en la resistencia, la analogía podría funcionar igualmente: para los partisanos la Gestapo era como un virus, porque se metia en cualquier lado, porque todo lo que estaba alrededor de nosotros habría podido tener oído para informar y denunciar. Ahora no sé si este periodo de confinamiento durará el tiempo suficiente para provocar restricciones que podrían recordar el racionamiento de la comida y los comercios ocultos del mercado negro. Pienso, y espero, que no. De todos modos, no creo que utilizar la metáfora de la guerra pueda ser más útil para comprender esta resistencia a la epidemia.
A propósito de la solidaridad humana: ¿no le parece que los científicos en este momento están promocionando una colaboración internacional para buscar la derrota del virus? ¿La llegada de médicos chinos y cubanos en el norte de Italia no es una señal de esperanza?

Esto es indiscutiblemente positivo. La red planetaria de investigadores testifica un esfuerzo hacia un bien común universal que cruza las fronteras nacionales, los idiomas, el color de la piel. Pero no se deben infravalorar los fenómenos de cohesión nacional: estar, lo recordaba antes, alrededor de los operadores sanitarios que trabajan en los hospitales. Muchos, sin embargo, son dejados fuera de estas nuevas formas de agregación solidaria: personas solas, ancianos y familias pobres no conectadas a la Red, sin contar a los que viven en la calle porque no tienen una casa. Si este régimen durara por un periodo largo, ¿cómo seguiríamos cultivando la relaciones humanas y cómo conseguiríamos tolerar las privaciones?

Me gustaría que abordáramos otra vez el tema de la ciencia. Después del desastre de la Segunda Guerra Mundial, las primeras relaciones entre Israel y Alemania se produjeron a través de los científicos. El año pasado, mientras visitaba el Cern de Ginebra con Fabiola Gianotti, vi alrededor de una mesa investigadores que procedían de países en conflicto entre ellos. ¿No piensa que la investigación científica de base, la que no espera ganar nada, pueda contribuir a promocionar en esta emergencia de la pandemia un espíritu de fraternidad universal?
Claro que sí. La ciencia puede desempeñar un papel importante, pero no decisivo. Puede activar un diálogo entre los trabajadores de diferentes países que en este momento trabajan para crear una vacuna y producir fármacos eficaces. Pero no se debe olvidar que la ciencia es siempre ambivalente. En el pasado, muchos investigadores han trabajado al servicio del poder y de la guerra. Dicho esto, yo confío mucho en esos científicos creativos y llenos de imaginación que ciertamente sabrán promocionar y defender una investigacion cientifica solida y al servicio de la humanidad.
Entra las emergencias que la epidemia ha evidenciado está sobre todo la sanitaria. En algunos países europeos, los Gobiernos han debilitado progresivamente los hospitales con sustanciales recortes de recursos. La escasez de médicos, enfermeros, camas y equipamientos han mostrado una sanidad pública enferma.
No hay duda de que la sanidad tenga que ser pública y universal. En Europa, en las últimas décadas, hemos sido víctimas de las directivas neoliberales que han insistido en una reducción de los servicios públicos en general. Programar la gestión de los hospitales como si fueran empresas significa concebir los pacientes como mercancía incluida en un ciclo productivo. Esto es otro ejemplo de cómo una visión puramente financiera pueda producir desastres bajo el punto de vista humano y sanitario.

La sanidad y la educación constituyen los dos pilares de la dignidad humana (el derecho a la vida y el derecho al conocimiento) y las bases del desarrollo económico de un país. El sistema educativo también ha sufrido recortes terribles en estas décadas.
La sanidad y la educación, bajo este punto estoy de acuerdo con lo que ha escrito en sus libros, no pueden ser gestionados por una lógica empresarial. Los hospitales o las escuelas y las universidades no pueden generar ganancia económica (¡no deberían vender productos a los clientes que los compran!), pero deben pensar en el bienestar de los ciudadanos y en formar, como decía Montaigne, “teste ben fatte”. Se debe reencontrar el espíritu del servicio público que en estas décadas ha sido fuertemente reducido.

Ahora, con las escuelas y las universidades cerradas, se hace necesario recurrir a la enseñanza a distancia para mantener vivas las relaciones entre profesores y estudiantes.
Gracias a la tecnología se puede conseguir no romper el hilo de la comunicación. También la televisión en Francia se está organizando para ofrecer programas a los estudiantes de los institutos. Pero la cuestión, como bien sabe, es de fondo: en diferentes libros míos he puesto en evidencia los límites de nuestro sistema de enseñanza. Pienso que no se adaptó a la complejidad que vivimos desde el punto de vista personal, económico y social. Tenemos una conciencia dividida en compartimentos estancos, incapaz de ofrecer perspectivas unitarias e inadecuada para enfrentar de manera concreta los problemas del presente. Nuestros estudiantes no aprenden a medirse con los grandes desafíos existenciales, tampoco con la complejidad y la incertidumbre de una realidad en constante mutación. Me parece importante prepararse para entender las interconexiones: cómo una crisis sanitaria puede provocar una crisis económica que, a su vez, produce una crisis social y, por último, existencial.

 Algunos decanos y algunos profesores han considerado la experiencia de la pandemia como una ocasión para relanzar la enseñanza telemática. Pienso que es necesario recordar que ninguna plataforma digital puede cambiar la vida de un alumno. ¿Así no se corre el riesgo de denigrar la importancia esencial de las clases en las aulas y del encuentro humano entre profesor y estudiante?
Se debe distinguir la excepcionalidad impuesta por el virus de las condiciones normales. Ahora no tenemos elección. Pero conservar el contacto humano, directo, entre profesores y alumnos es fundamental. Solo un profesor que enseña con pasión puede influir realmente en la vida de sus estudiantes. El papel de la enseñanza es sobre todo el de problematizar, a través de un método basado en preguntas y respuestas capaz de estimular el espíritu crítico y autocrítico de los alumnos. Desde la infancia, los estudiantes tienen que dejar rienda suelta a su curiosidad, cultivando la reflexión crítica. Enseñar es una misión, como la que están cumpliendo ahora los médicos: se trata, en cualquier caso, de ocuparse de vidas humanas, de personas, de futuros ciudadanos.
El virus ha conseguido hacer explotar también los límites de la rapidez. El confinamiento en nuestras casas nos ha ayudado a redescubrir la importancia de la lentitud para reflexionar, para entender, para cultivar los afectos.
Me parece indiscutible. La epidemia, con las restricciones que ha generado, nos ha obligado a realizar una saludable desaceleración. Yo mismo he notado un fuerte cambio en mi ritmo cotidiano: ya no es cronometrado y jalonado como lo era antes. Cuando dejé París para vivir en Montpellier ya noté un notable cambio en el desarrollo de mis jornadas. Ahora, con mayor conciencia, me estoy (nos estamos) reapropiando del tiempo. Bergson había entendido bien la diferencia entre el tiempo vivido (el interior) y el tiempo cronometrado (el exterior). Reconquistar el tiempo interior es un desafío político, pero también ético y existencial.

Precisamente ahora nos damos cuenta de que leer libros, escuchar música, admirar obras de arte es la manera mejor de cultivar nuestra humanidad.
Sin duda. El confinamiento está haciendo que nos demos cuenta de la importancia de la cultura. Una ocasión —a través de estos saberes que nuestra sociedad ha llamado injustamente “inútiles” porque no producen ganancias— para comprender los límites del consumismo y de la carrera sin pausa hacia el dinero y el poder. Habremos aprendido algo en estos tiempos de pandemia si sabemos redescubrir y cultivar los auténticos valores de la vida: el amor, la amistad, la fraternidad, la solidaridad. Valores esenciales que conocemos desde siempre y que desde siempre, desafortunaamente, terminamos por olvidar.
© Corriere della Sera

Yuval Noah Harari: "Les coses que fem el mes vinent canviaran el món durant anys" (Vilaweb)

Font: Vilaweb 12 d'abril del 2020
per Pablo Duer

Yuval Noah Harari és més que un historiador israelià de quaranta-quatre anys. També és més que un filòsof, un professor o un escriptor reconegut. És un dels pensadors més destacats del segle XXI i les seves opinions han influït alguns dels dirigents polítics i econòmics més importants a escala internacional. Barack Obama, Bill Gates, Emmanuel Macron, Mark Zuckerberg o Angela Merkel són a la llista dels qui l’han consultat o que han expressat admiració envers la seva anàlisi de la societat.
Les seves opinions, difoses en la seva reeixida trilogia Sàpiens, Homo Deus: Una breu història del demà i 21 lliçons per al segle XXI, abasten dels temes més globals, com ara per què els humans vam dominar el món, fins als més específics, com ara l’impacte dels algoritmes computacionals en el nostre esdevenidor.

Després d’haver repassat tota la història de la humanitat a Sàpiens, publicat el 2014 i que va vendre més de 13 milions de còpies, actualment es dedica a analitzar el present i, sobretot, els anys a venir.
Els perills de la ingerència d’estats i corporacions en l’esfera privada mitjançant la tecnologia, el futur de l’ocupació, un sistema de renda bàsica universal i les possibles conseqüències de l’enginyeria genètica en la desigualtat són alguns dels temes sobre què conversa de la seva residència al moixav Mesilat Tsiyon (entre Tel Aviv i Jerusalem), on assegura que treballa ‘més que mai abans’ arran de la pandèmia.




Quins seran els efectes més importants de la crisi del coronavirus?
—Crec que és important d’entendre que ara reescrivim les regles del joc. Del joc econòmic i polític. Presenciem molts experiments en milions de persones, com als Estats Units, que implementarà la renda bàsica universal donant diners a tots els seus ciutadans durant la crisi. Ja s’hi havia pensat abans però ningú no ho havia fet a aquesta escala i no sabem quines en seran les conseqüències. Subratllaria dos elements principals: el primer, que no hi ha res predeterminat a l’hora d’afrontar aquesta crisi i que hi ha moltes opcions, no una de sola i, el segon, que les decisions que prenguem tindran un impacte durant anys i dècades i reconfiguraran el planeta. La meva preocupació principal és que, a causa de consideracions a curt termini, la gent prengui decisions equivocades com, per exemple, encarar la crisi implantant règims autoritaris o fins i tot totalitaris, en compte de donar poder als ciutadans. O que hi hagi estats que optin per l’aïllacionisme i segueixin interessos nacionalistes, cosa que tindria conseqüències terribles per al món una vegada acabada la crisi.
El que fem el mes vinent o els dos mesos vinent canviarà el món durant anys
o fins i tot dècades.

Quins canvis geopolítics poden sorgir?
—Crec que hi ha una cosa important que és veure si aconseguim lluitar units, com a humanitat. Per exemple, establint un sistema mundial de producció i distribució d’equipament mèdic, en què alguns països emprin recursos per a produir respiradors i medicaments i després els distribueixin de manera justa, en compte que els països rics monopolitzin els recursos i no en resti res per als pobres. Si ho aconseguim, aquesta crisi podria deixar un llegat de solidaritat, confiança i cooperació que ens ajudaria molt a lluitar amb moltes més crisis en el futur. Però si acaba predominant una competició egoista i nacionalista entre països per a aconseguir tant com sigui possible per si mateixos sense que els altres importint, danyant l’eficiència en la producció i resultant en una distribució no equitativa dels equipaments, això deixaria un llegat tòxic, una cosa que podria afectar les relacions internacionals molts anys.

I quina serà la distribució de poder entre països?
—És cridaner la manera en què els Estats Units, d’ençà que va començar el govern de Donald Trump, ha abandonat completament el seu paper de lideratge en el món respecte de crisis prèvies, com va ser l’epidèmia d’Ebola o la crisi financera de l’any 2008, quan va liderar un esforç al costat dels altres països i van evitar un desenllaç pitjor. Però en aquesta crisi, quan ha començat, Estats Units se n’han desentès completament i no hi han fet res. Quan s’ha expandit de l’est d’Àsia més i més, al principi va negar que hi hagués un problema i fins i tot ara, quan finalment ho reconeix, continua sense prendre un paper de lideratge i continua amb la seva política de ‘Amèrica primer’. Però ara en allò que Amèrica és la primera és en infeccions. Els Estats Units bàsicament han abandonat el seu paper de dirigent global i ham deixat un buit que alguns altres països proven d’omplir, com Alemanya, que fa un treball impressionant. Després de mostrar dubtes en la reacció inicial, ara tracta d’adoptar una posició de lideratge responsable, no solament econòmicament, sinó també enviant ajuda i rebent pacients de més països per ajudar-los amb la crisi, i això és una cosa molt encoratjadora. També veiem que la Xina envia ajuda, equips d’experts i equipaments mèdics a països d’arreu del món. Molta gent els acusa d’explotar aquesta situació, però crec que és injust, perquè realment necessitem això en aquest moment, que els països s’ajudin entre si. I si hi ha cap motivació política, què importa?

Institucions com ara la Unió Europea o les Nacions Unides són prou fortes per a dirigir la lluita contra la pandèmia?
—Aquests últims anys el poder d’aquestes organitzacions ha estat afeblit pel creixement de les polítiques aïllacionistes i populistes. I molts estats que abans eren els principals pilars del multilateralisme i l’ordre internacional, especialment els Estats Units i la Gran Bretanya, hi han renunciat. Ara nosaltres en paguem el preu, en un moment de crisi. Quan necessitem cooperació mundial més que mai, les organitzacions internacionals són relativament febles. No sé què passarà, però espero que la gent se n’adoni amb la crisi de l’error que hem comès afeblint la solidaritat i cooperació internacional, i que a la fi d’aquesta crisi en sortim amb organitzacions internacionals més fortes i amb un aprofundiment de la solidaritat mundial que ens ajudi a lluitar no solament amb aquesta crisi, sinó amb més anys a venir.

Què creieu que passarà amb el mercat laboral una vegada que això s’acabi?
—Crec que hi ha dos possibles impactes principals. El primer, el mercat laboral es reestructurarà, perquè ara tenim un experiment en massa de treballar a casa i el resultat modificarà l’economia del futur. Moltes coses que es van pensar però que mai no s’han intentat, com ara l’ensenyament universitari per internet, és ara que s’experimenten. Si les universitats s’adonen que poden ensenyar-hi, una vegada que s’acabi la crisi, encara que molts cursos tornin a la normalitat, alguns altres se seguiran impartint en línia, cosa que significa que poden contractar persones a l’estranger per a fer classes, i que podria canviar el mercat laboral acadèmic, per exemple, amb universitats europees contractant professors de l’Índia, que els serien molt més barats i podrien ensenyar de forma virtual. És només un exemple de què podria passar en moltes més indústries. Un altre possible impacte és l’acceleració de l’automatització i la implementació de robots, intel·ligència artificial i aprenentatge automàtic en feines que fins ara eren fetes per humans. Això que passa ara a la crisi és que hi ha molta pressió en moltes indústries per a reemplaçar els humans. Si un treball pot ser fet per un robot, encara que no sigui tan bo com l’humà, en aquest moment és molt més convenient perquè no es poden contagiar. Llavors, si hi ha una fàbrica que té només robots i una fàbrica que té només humans, la fàbrica humana, encara que sigui una mica millor en producció, ara està tancada per la quarantena i la por del contagi, cosa que podria significar un estímul immens perquè moltes companyies experimentin amb un sistema de producció automatitzat. El tema és que, quan la crisi s’acabi, difícilment tornarem on érem abans. Hi ha moltes indústries que podrien travessar un procés d’automatització ràpid, sobre el qual s’ha parlat molt aquests últims anys i que, mentre que en condicions normals podria haver trigat deu o vint anys, per aquesta epidèmia arribarà només en dos mesos o tres.

Si això passa així de ràpid, podria tenir conseqüències devastadores per als treballadors.
—Sí, i actualment la pandèmia se centra en els països més rics del món, com a Europa, Estats Units, abans a la Xina, Corea de Sud o el Japó. Però a llarg termini, la pitjor de les crisis es patirà als països pobres. Ara no parlem gaire sobre què passa a Amèrica de Sud, a l’Àfrica o al sud-est asiàtic, però tant l’epidèmia en si com la crisi econòmica probablement colpejaran els països pobres i en desenvolupament molt més que no pas els rics. I si el sistema de salut d’un país com Espanya té dificultats per a bregar amb aquesta crisi, pensa què pot passar quan l’epidèmia s’estengui a països com el Perú, el Bangladeix o Sud-àfrica. El major nombre de morts, probablement, serà en aquests països, no pas a Europa o els Estats Units. Igual amb la crisi econòmica: ara la veiem a Europa, l’est de l’Àsia o Amèrica de Nord, però en última instància podran sobreviure mitjançant salvaments econòmics com el que ara implementen els EUA i, fins i tot, podrien beneficiar-se’n a llarg termini mitjançant processos com l’automatització. Però si pensem en els països pobres o en vies de desenvolupament, que no tenen aquestes capacitats econòmiques i que probablement també experimentaran aquests processos d’automatització, molts podrien col·lapsar totalment econòmicament i políticament. Per això crec que cal una xarxa de contenció mundial per a ajudar-los a enfrontar les conseqüències econòmiques de l’epidèmia.

Quins elements positius se’n poden extreure?
—Més enllà d’entendre la necessitat de més solidaritat mundial, crec que aquesta crisi podria ensenyar-nos a encarar de manera més efectiva alguns altres problemes mundials, com ara el canvi climàtic. Aquests últims anys s’ha parlat molt sobre el perill d’una epidèmia i els governs i els ciutadans no han invertit esforços suficients per a preparar-se, perquè sempre és més fàcil d’enfocar-se en les preocupacions immediates que no pas en perills futurs. Però ara ens adonem que va ser un error enorme no preparar-nos per a aquesta eventualitat, i espero que aprenguem la lliçó amb relació al canvi climàtic: que és millor invertir diners ara per a evitar el pitjor escenari, que no pas esperar que la crisi ens colpegi i sigui massa tard. Una altra lliçó positiva és la importància de l’educació científica i la confiança en la ciència i en els seus experts. Aquests anys hem vist un creixement dels populismes, amb polítics soscavant la confiança de la gent envers la ciència, pintant els experts com una elit desconnectada de la gent a la qual no hem d’escoltar. Ara entenem la immensa importància d’escoltar aquests experts, que ens diguin què passa i què hem de fer.

dijous, 20 de febrer del 2014

Jordi Pigem, filòsof


Interessant entrevista de fa quasi un any, el 18-març-2013, a Para Todos la 2
L'anirem seguint.
http://www.rtve.es/alacarta/videos/para-todos-la-2/para-todos-2-entrevista-jordi-pigem-filosofo/1724592/

Té un amic psiquiatra, Fernández Líria que diu "La manera de pensar dels economistes s'assembla a la manera de pensar dels pacients que pateixen deliris"

També va aparèixer a SINGULARS 19-gener-2012
"Anem cap a un món que haurà d'escollir entre evolucionar o el col·lapse
"

WIKIPEDIA
Jordi Pigem (Barcelona, nascut el 30 d'abril de 1964) és filòsof de la ciència i escriptor. És germà de l'actriu Maria de la Pau Pigem.
Doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona el 1998 amb la tesi El pensament de Raimon Panikkar: Una filosofia de la interdependència.[1] Del 1998 al 2003 fou professor i coordinador de l'Àrea de Filosofia del Masters in Holistic Science del Schumacher College a Dartington (Universitat de Plymouth, Anglaterra). El 1999 va obtenir el Premi de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans,[2] i el 2006 el Premi d'Assaig de Resurgence i la Scientifica and Medical Network.[3] Fou coordinador de la revista d'ecologia Integral entre 1989 i 1992. Ha coordinat l'edició catalana dels volums de l'"Opera Omnia" deRaimon Panikkar sortits el 2009 i 2010.[4]
Col·labora amb diversos mitjans de comunicació, com el suplement Cultura/s de La Vanguardia o la revista, degana de l'ecologisme en anglès, Resurgence[5] (des de l'any 2012 Resurgence & Ecologist). Ha escrit textos sobre les principals figures del pensament sistèmic: Leonardo da Vinci,[6] Ernst Friedrich Schumacher,[7] Fritjof Capra[8] o Ivan Illich.[9] És assessor del futur Museu del Paisatge de Catalunya.[10] És convidat com a conferenciant i professor de cursos tant en universitats, institucions públiques, com empreses privades i col·labora habitualment amb organitzacions no governamentals.
Escriu sobre filosofia de la ciència i pensament ecològic. A la obra Bona crisi: Cap a un món postmaterialista,[11] exposa les raons que ens han portat a la crisi sistèmica i global iniciada a finals del 2007. En el llibre Qüestió de valors. Del consumisme a la sostenibilitat aporta la seva acurada visió del consumisme, proposant els valors clau que ens guiaran a una societat més ecològica.[12] L'obra, fruit d'un estudi encarregat pel CADS titulada Revalorar el món. Els valors de la sostenibilitat, reafirma que els valors que ens condueixen a una societat més sostenible, són també els que més contribueixen a la vertadera felicitat personal.[13] I a l'obra La nova realitat. De l'economicisme a la consciència quàntica, l'autor analitza les contradiccions de l'economia contemporània com un cas clínic de tot el que no funciona en el vell paradigma i ens condueix a la nova realitat que ara mateix ens revela la física i la neurociència.[14]

dimarts, 12 de novembre del 2013

Dmitry Orlov: Peak Oil i canvi climàtic

Dmitry Orlov, enginyer i escriptor, avisa que els EE.UU estan seguint el mateix camí que va dur al col·lapse de la URSS.



Ha publicat el llibre "Les 5 fases del col·lapse"



2008

Wikipedia: Dmitry Orlov
Altres links relacionats: Blog Olduvai

link