Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diaria Ara. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Diaria Ara. Mostrar tots els missatges

dimarts, 10 de setembre del 2019

Desobediència civil, més enllà de la retòrica (Artur Domingo - Diari Ara)

Font original: diari Ara. 10 de setembre del 2019
Artur Domingo. Historiador i especialista en l'obra de Gandhi

La desobediència civil no significa desobeir-ho tot i en qualsevol moment

En els darrers temps s’està produint a Catalunya, en determinats mitjans, un abús en la utilització de la idea de la desobediència civil, que desemboca en la banalització d’un mètode de lluita que ha tingut gran transcendència al llarg de la història i que, ben utilitzat, pot tenir una gran eficàcia. Això no és estrany en un context en què massa sovint s’opta més per la retòrica i veure qui diu les paraules més gruixudes que per l’anàlisi rigorosa sobre on ens trobem i quines són les possibles sortides a la situació que estem vivint. Em sembla oportú, doncs, plantejar alguns aspectes bàsics de l’estratègia de la desobediència civil no-violenta.
Si ens atenem a la teoria i a les experiències històriques més reeixides, la desobediència civil no significa desobeir-ho tot i en qualsevol moment. Es tracta de desobeir aquelles lleis, decisions governamentals o normatives considerades manifestament injustes, seleccionant en cada ocasió en quines es focalitza la protesta. I es fa d’una manera oberta i pública, assumint-ne les conseqüències, cosa que li dona un valor exemplar que pot provocar una crisi de legitimitat i una modificació de la situació denunciada.



Sobre la seva legitimitat se n’ha escrit a bastament. Hanna Arendt i John Rawls van afirmar que la desobediència és legítima quan no és possible canviar una llei o situació injusta, després d’haver esgotat els mecanismes legals; llavors, la desobediència pot actuar com a motor de canvi. Nombroses experiències històriques ho avalen, com la lluita de les sufragistes, la dels drets civils per a la població negra als EUA o el combat per la independència de l’Índia. Bertrand Russell justificava també la desobediència civil en el cas de les minories estructurals o demogràfiques dins d’un estat, que mai no podrien modificar la seva situació dins dels límits legals preestablerts, ja que sempre estarien en inferioritat. I el més curiós és que el mateix Tribunal Suprem espanyol, en una sentència del 2009, acceptava la desobediència civil com “un mètode legítim de dissidència davant l'Estat”.

Dit això, l’estratègia de la desobediència civil requereix d’unes condicions bàsiques per a la seva eficàcia. N’assenyalaré algunes que es deriven de les obres més interessants que s’han escrit sobre aquest tema i, sobretot, de l’anàlisi de les millors experiències pràctiques al llarg de la història i que convindria tenir ben present.
En primer lloc, l’objectiu que es persegueix amb la desobediència ha de ser clar i ha de tenir, a més, una legitimitat ètica i política contundent; i no s'hauria de dispersar en massa objectius a la vegada, ni massa abstractes i, encara menys, contradictoris.

L’1 d’octubre del 2017 l’objectiu era intel·ligible: votar malgrat la prohibició.

Com també ho havien estat els objectius dels que demanaven l’abolició del servei militar obligatori, practicant la insubmissió i l’objecció de consciència.
També cal tenir un suport suficient, proporcional al propòsit perseguit. No és el mateix el que es necessita per canviar una llei puntual o abolir una norma concreta que el que requereix el reconeixement del dret a l’autodeterminació, i encara menys la creació d’un estat independent. Crec que és un error no centrar-se en assolir un referèndum reconegut internacionalment, cosa que podria arribar a tenir un suport molt considerable. Caldria, al meu entendre, deixar de fer confuses crides a una suposada implementació de la República Catalana, sense explicar com es pensa fer, quan no hi ha una majoria clara que la vulgui implementar i menys encara de manera unilateral.
Per tant, una característica necessària és dibuixar una estratègia basada en el rigor, lluny de la retòrica estèril. En aquest sentit, cal interpretar bé el context real, cercar tots els suports possibles, a l’interior del propi territori i a l’exterior, i les complicitats que limitin la capacitat repressiva de l’adversari; en definitiva, tenir present la correlació de forces. I, per descomptat, ser conscient de si la població cridada a la desobediència està preparada i predisposada a suportar les conseqüències possibles, que cal explicar. A Sud-àfrica, com a l’Índia, Gandhi va explicar-les sempre, abans d’iniciar una campanya, i també com afrontar-les. Això demana disposar dels lideratges adequats i de les persones necessàries i preparades per organitzar i animar les campanyes.
L’1 d’octubre del 2017 Catalunya va oferir un exemple de desobediència civil exercint el dret a vot malgrat les prohibicions i la dura repressió. I això perquè es donaren diverses de les condicions exposades, entre d’altres. Va ser un èxit, però insuficient per assolir l’objectiu desitjat, la qual cosa no el desmereix, ja que tot procés emancipador ha conegut episodis d’èxits i també fracassos o entrebancs dels quals cal aprendre’n. Aprendre i actuar amb rigor, quan es pretén assolir objectius que topen amb forts obstacles, és una condició indispensable per assolir victòries.

dijous, 19 d’abril del 2018

El govern espanyol va quadruplicar la xifra d’agents ferits l’1-O (Diari Ara)



 Les imatges de violència de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil durant el referèndum, amb un degoteig constant de votants ferits, van causar inquietud al govern espanyol. El ministeri de l’Interior de seguida va mirar de girar la truita i, uns minuts després que els col·legis electorals tanquessin, va comunicar que 33 agents dels cossos i forces de seguretat de l’Estat van patir contusions, una xifra molt inferior a la que l’endemà, 2 d’octubre, va anunciar: 431. Una xifra d’agents ferits que és quatre vegades superior a la que ha comunicat als tribunals: 111.
Aquesta contradicció la delata el mateix executiu de Mariano Rajoy en una resposta escrita al senador d’EH Bildu Jon Iñarritu del 22 de març -dos mesos després d’haver registrat la pregunta-. Al document, consultat per l’ARA, s’adjunta una quadrícula en la qual s’especifica la ubicació dels membres de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional afectats:

52 a la província de Barcelona,
13 a Tarragona,
33 a Lleida i
13 a Girona.

D’aquests agents només 10 van causar baixa per les seves lesions. De fet, l’1 d’octubre el Servei Català de la Salut de la Generalitat només va atendre onze agents. No obstant això, hi ha policies que van ser tractats pels mateixos serveis del cos, segons fonts del ministeri.
A l’últim paràgraf, l’executiu apunta que el 2 d’octubre va fer un balanç de 431 ferits, unes dades que també va verbalitzar el mateix ministre de l’Interior, Juan Ignacio Zoido, en la seva polèmica compareixença al Senat del 18 de gener, en què va defensar la repressió.
El ball de xifres deixa en evidència que no diuen la veritat i que van augmentar exageradament les dades per intentar tapar la brutalitat”,
 assegura Iñarritu a l’ARA, que lamenta que l’executiu no hagi facilitat una llista detallada de les lesions dels policies. Segons el senador basc, l’equip de Rajoy construeix un relat que “no se sosté” i intenta “ridiculitzar” les 1.066 víctimes de la intervenció policial. De fet, Zoido ha insistit en diverses ocasions que les forces de seguretat van actuar amb “proporcionalitat” i ha menystingut els efectes de les càrregues i l’ús de pilotes de goma, com va ser el cas a l’Institut Ramon Llull de Barcelona.
En la rendició de comptes a la cambra alta, Zoido també va explicar que en 54 col·legis es va haver de fer servir la força per apartar els votants de la porta, mentre que en 11 hi havia més “problemes” i els agents van haver d’actuar amb més duresa. Unes dades inferiors a les que ha pogut recollir Iñarritu, que detalla un centenar d’intervencions amb violència dels cossos policials.