Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franco. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Franco. Mostrar tots els missatges

divendres, 18 de setembre del 2020

La Llista Mirabete: segona part (els noms)

 Avui he decidit passar a digital alguns dels noms
de la Llista Mirabete que ja en vam parlar en aquest bloc fa temps.

Per què?
Perquè és la llista d'uns homes que els van treure de la cel·la de la presó a mitjanit i mai van tornar. Els van assassinar i el Sr. Mirabete en va fer una llista, amb el nom i lloc de procedència, suposo per comunicar-ho als seus familiars.

En són una bona colla però avui em centraré amb els noms de pobles de La Selva i algun poble proper

NOM i data de "sortida" de la cel·la de la presó

ANGLÈS
José Rubirols Pedrés 22-10-39
Luis Ventura Molla 11-5-39

ARBÚCIES
José Campmany Castañé 28-7-39
Isidro Comas Pagès 28-7-39
Isidro Comas Pagès 12-8-39
Miguel Cortina Perich 2-7-40
Luís Camps Güell 2-7-40
José Ridorsa Dalmás 20-7-40
Gaspar Masseguer Lladó 6-8-41
Luís Mollera Magen 3-7-40
Saturnino Sanchez Mabeu 6-4-40
Antonio Serrat Ridorsa 6-8-40
Joaquín Tulleda Iglesias 28-7-39

BESCANÓ
José Auguet Busó 22-10-39
Juan Angelats Guitart 26-7-39
Jacinto Boada Font 7-12-39
José Planas Blanch 28-10-40
Jaime Torremadé Estañol 26-7-40
Juan Vidal Ros 20-7-39
Delfín Sedó Freixas 30-3-43

BLANES
Juan Aguilera González 29-7-39
Salvador Dallender Oriol 18-5-40
Freo Fontdomence Reinaldo 12-5-39
José Portas Barrera 28-7-39
José Ros Planas 28-7-39
Ricardo Reñé Mir 20-7-40
José Martínez Tapia 12-5-39
Antonio Oretaga Latorre 28-7-39
Miguel Saus Matamoros 28-7-39
Pedro Torrent Vieta 7-7-39
Joaquín Llorenes Rodá 24-2-42
Francisco Gallart Aust 12-5-39
Juan González González 7-7-39

BONMATÍ
Joaquín Cassá Coll 7-7-39
Ricardo Castañer Duch 7-7-39
Juan Pagés Canals 7-7-39
Luís Ros Cros 7-7-39
Juan Serramitjana Ribas 7-7-39
Rosendo Garcia Llonel 7-7-39
Florian Marcé Trafach 7-7-39
Conrado Monger Hortal 7-7-39

BREDA
Vicente González Ripoll 23-7-40
Segismundo Atgemí Costal 24-2-42

BRUNYOLA
Pedro Bussó Rigau 22-10-39

HOSTALRICH
Juan Guitart Roc 28-7-39
Pedro Heredia Mata 28-7-39

LA CELLERA
Julián Castelló Grau 12-8-39
Pedro Rigau Monteyo 31-5-39

LES PLANES
Conrado Albareda Iglesias 6-4-40
Esteban Comas Noguer 28-8-39
Francisco Vila Llach 22-10-39
Isidro Grasa Casadevall 15-11-39

LES PRESES

Miquel Castey Rovira 12-5-39

MASSANES
Narciso Ferrer Atmeller 17-12-39

OSOR (ell ho escriu com a Ossor)
Antonio Corominas Coma 23-1-1940
Pedro Expósito Cornellà 27-1-1940
Emilio Expósito Serrat 28-7-1939
Lluís Crous Ripoll 23-7-1940
Pablo Obiols Pidevall 27-1-1940
Pedro Sabater Subirans 11-5-39
Pedro Gamell Dull 27-1-40

RAMIÓ (Fogars de la Selva)
Juan Saó Babia 10-12-40

RIUDARENES
Lorenzo Aulet Bardera 7-12-40
Pedro Bortonet Bruns 10-12-39
Gil Viñolas Costa 11-5-39

SANT DALMAI
Tomás Sureda Conrado 24-5-39
Joaquín Cot Clara 11-5-39

SANT FELIU DE BUIXALLEU
Joaquin Naulart Maseguer 28-3-40

SANT HILARI SACALM
Jaime Pallarols Clapés 28-7-39
Francisco Ramón Miralpeix 3-7-40
Juan Ramón Masvidal 28-7-39
Joaquin Torrent Boada 12-8-39
Florencio Andreu Cruz 28-7-39
Manuel Baró Suriñach 3-6-40
Baudilio Busquets Torres 3-7-40
Diego Busquets Miralpeix 28-7-39
Isidro Coll Bataller 28-7-39
José Fabra Ostra 3-7-39
Francisco Pallarols Blanes 28-6-40
Hilario Rotllan Rovira 3-7-40
Francisco Moragas Bach 16-12-41
Baudilio Masnou Canprodon 28-7-39

SANTA COLOMA DE FARNERS
José Calvet Vallell 14-2-42
Luís Mons Pascual 11-5-39

TOSSA DE MAR
José Ballesteros González 28-7-39
Francisco Climent Ribas 11-5-39

VIDRERES 
Tomás Casadevall Fortet 11-5-39

VILOBÍ D'ONYAR
Narciso Aymerich Carreras 28-6-40
Isidro Bosch Font 25-4-39
Pedro Comas Riera 20-7-40
Domingo Plantalet Ros 20-7-40


______

ALTRES POBLACIONS (no hi són totes)

ARMENTERA (Alt Empordà)

Francisco Serra Luis 12-5-39
Rafael Torrent Robas 15-11-39

LLAGOSTERA (El Gironès)
Pedro Ponce Gener 12-5-39
Jaime Prim Gotarra 12-5-39
José Miret Mayol 12-5-39
Enrique Peraferrer Vials 12-5-39
Francisco Valls Ribas 12-5-39
Lorenzo Gabarrón López 12-5-39
Lorentino Pons Jovenet 12-5-39
José Lloveras Casadevall 22-10-39
Eugenio Guarnés Bou 7-5-43

QUART (El Gironès)
José Fabrelles Palahí 31-3-39

SANT ESTEVE DE GUIALBES (Pla de l'Estany)
Buenaventura Oliva Viñas 11-5-39
Juan Boix Padrosa 11-5-39
Narciso Fontanellas Caritat 11-5-39
José Freixas Pons 11-5-39

TORDERA (Mareme)
Jaime Ralat Llopart 28-7-39

diumenge, 13 d’octubre del 2019

1976- La Marxa de la Llibertat: el precedent de la resposta a la sentència

FONT: vilaweb 2019-10-13

Desobediència, repressió i llibertat. L’estiu de 1976, la Marxa de la Llibertat va ser la primera gran acció després del franquisme. Un revulsiu per als ciutadans, sobretot als pobles, on en molts casos va ser la primera mobilització que s’hi feia. És un precedent clar de les Marxes per la Llibertat previstes com a resposta a la sentència contra el procés. Sis columnes que partiran de diferents punts del país i arribaran a Barcelona al cap de tres dies i que, ara com fa quaranta-tres anys, tenen una clara voluntat de remoure consciències.

‘Poble català, posa’t a caminar’

La idea de la Marxa de la Llibertat va néixer el desembre de 1975 en una concentració de l’Assemblea de Catalunya a Montserrat, d’on va sortir el lema ‘Poble català, posa’t a caminar’ i unes quantes persones van decidir de portar-ho a la pràctica.Va ser iniciativa de l’associació Pax Christi, dedicada a la promoció de la cultura de la pau i la reconciliació entre els pobles, i entre els impulsors destacaven Lluís Maria Xirinacs, Arcadi Oliveres i Àngel Colom. L’objectiu era accelerar el procés democratitzador, sensibilitzant i mobilitzador dels catalans, i defensar els punts de l’Assemblea de Catalunya: amnistia, llibertats bàsiques i la recuperació de l’estatut d’autonomia com a pas previ per a l’autodeterminació.

La mobilització va començar el 4 de juliol de 1976, quan sis columnes van recórrer el país fins a convergir al monestir de Poblet l’Onze de Setembre. Cinc de les columnes començaven al Principat: la Tramunta, amb origen a l’Escala, la Lluís Companys, a Oliana; la Francesc Macià a Esterri d’Àneu; la Rafael de Casanova, a la Sénia; i l’Abat Escarré, des de Girona.
La columna del País Valencià va començar el recorregut a Guardamar de Segura. I encara cal afegir-hi dues columnes més, que es van moure per Catalunya Nord, la Francesc Soler (de Rià a Tuïr) i la Josep de la Trinxeria (d’Arles a Argelers). A les Pitiüses, la marxa va tenir molt de ressò i van ser les illes on es van fer més mobilitzacions.

La marxa desborda la repressió

La iniciativa s’havia presentat el 20 de maig a Barcelona, amb el suport de dues-centes entitats. Només dos dies després, el ministre de Governació espanyol, Fraga Iribarne, va prohibir la mobilització amb l’argument que podia ‘alterar l’ordre públic i afectar el turisme’. La marxa era il·legal, doncs. Tanmateix, els impulsors van decidir de mantenir-la, en un exercici de desobediència civil.
El dia abans de començar la marxa, Adolfo Suárez va ser nomenat president del govern espanyol. Això no va significar pas cap canvi de comportament, i la brutalitat policíaca i la repressió es van estendre arreu dels Països Catalans en contra de qualsevol intent de manifestació o concentració.
Es van ocupar pobles. Agents de la policia visitaven els batlles dels municipis per on havien de transcórrer les columnes perquè hi posessin tots els impediments possibles. Entre més prohibicions, es va impedir de fer sonar les campanes, de fer fotografies i filmacions.
Només els dos primers dies, es van detenir cent cinquanta persones. Finalment, cent vint-i-tres marxaires van ser empresonats.

En el cas del País Valencià, poc abans del dia que havia de començar la marxa, se’n van detenir els organitzadors i la columna va tenir un funcionament irregular.
La repressió va ser intensa, amb multes que anaven de les 5.000 pessetes a les 300.000, en un moment en què el salari mínim era de 10.350 pessetes al mes. Hi havia detencions contínuament i algunes persones van ser detingudes tres vegades en només deu dies.
La Marxa de la Llibertat va durar setanta-dos dies i va passar per tres-cents pobles, tot i que no va poder passar per tots els llocs previstos a causa la repressió policíaca.
A banda dels impediments de la policia espanyola i la Guàrdia Civil, l’extrema dreta va organitzar la Central d’Acció per la Unitat d’Espanya, amb ultres del moviment (Guàrdia de Franco, Fuerza Nueva, Falange Espanyola de les JONS) amb l’únic objectiu d’impedir l’acció dels marxaires, els quals actuaven sota els principis de la no-violència.

Un objectiu assolit

Finalment, el 12 de setembre, la Marxa de la Llibertat va arribar al monestir de Poblet. La Guàrdia Civil i la policia espanyola van encerclar el recinte i van carregar brutalment contra els marxaires i els veïns a Montblanc. Només una petita part va poder accedir al monestir.
La marxa es va convertir en un revulsiu per a la societat catalana, especialment als pobles, on l’arribada de les columnes comportava una onada de solidaritat entre els veïns, els quals van fer possible l’èxit de la iniciativa. Fins aleshores, fora de les grans ciutats s’havien fet molt poques manifestacions (per no dir cap, en molts indrets) i va ser una presa de consciència d’una part important de la població. Les columnes feien pedagogia, feien saber l’existència d’un president de la Generalitat a l’exili i recuperaven l’himne nacional entre la població.
En la marxa del País Valencià, hi va haver diversos mítings i concentracions, i va coincidir amb la gran manifestació de València del 12 de juliol de 1976, que va reunir centenars de milers de persones sota el lema de ‘Per la llibertat, per l’amnistia, per l’estatut d’autonomia, pel Sindicat Obrer’.
La iniciativa també va fer veure que el poble era capaç de mobilitzar-se, com es va demostrar aquell mateix any a la Diada de Sant Boi, un acte nacional unitari de l’oposició al franquisme que, en termes ideològics, va ser extraordinàriament diversa.

Les rèpliques del 2012 i el 2016

Abans de les marxes previstes com a resposta a la sentència del judici contra el procés, la Marxa de la Llibertat ja s’havia pres com a referent de diverses iniciatives.
Fa set anys, el primer de setembre de 2012, Àngel Colom i Arcadi Oliveres van acabar el recorregut que havien començat el 1976 en un acte d’homenatge que havia organitzat la territorial de l’ANC a la Conca de Barberà. En aquell acte també es va posar una placa recordant la Marxa de 1976 a la plaça Major de Montblanc.


Posteriorment, el 2016, va sorgir la Marxa Som, una caminada popular que va recórrer totes les comarques del Principat, amb actes, manifestos, assemblees i recollides d’adhesions per a promoure un nou model de democràcia participativa. La iniciativa formava part del projecte Reinicia Catalunya i va acabar a Montserrat amb la participació, entre més, de Teresa ForcadesDavid Fernàndez i del president d’Òmnium, Jordi Cuixart, qui va cloure el parlament amb la sentència: ‘Fermesa, convicció, ho tenim a tocar, visca Catalunya, visca els Països Catalans’.

diumenge, 1 de setembre del 2019

Cal crear un govern provisional de la República (Xavier Díez, Vilaweb)

Font: 28 d'agost del 2019


Amb dos anys n’hi ha prou per a fer-nos una fotografia clara d’on som, i dissenyar uns apunts que ens permetin d’arribar on volem arribar. Des de la preparació del referèndum d’autodeterminació fins al desgavell polític d’aquests darrers mesos, compartit a Barcelona i Madrid, ens podem fer una idea més clara de quines són les regles del joc en un procés de construcció republicana, que, si bé sembrat d’obstacles i mines, continua essent un camí on la majoria ciutadana del nostre país, amb més determinació o menys, ha decidit de transitar. És l’únic camí, a més, que un règim postfranquista, potser no agonitzant tot i que sí prou tocat, ens  força a emprendre.


Escena de la pel·lícula "Land of mine"
La primera lliçó que hem après, ben amarga, per cert, per a aquells qui temps enrere no teníem cap problema a identificar-nos com a espanyols, és que Espanya no és una democràcia. Que l’estat espanyol d’avui és una actualització del mateix sistema operatiu instal·lat a la força el 1939 amb un acte il·legítim de violència, i que manté la vigència dels seus principis rectors mitjançant la monarquia, els símbols nacionals i una constitució que només és presa seriosament a l’hora de reprimir la dissidència. Dos anys després, ens ha quedat ben clar que no ens enfrontem a un estat occidental democràtic, amb unes normes de funcionament mínimament raonables, sinó a una dictadura, a un imperi que, tot parafrasejant Mikhaïl Bakunin, només pot sostenir-se gràcies a la violència i el crim. Un règim que, malgrat que fa ingents esforços per mantenir les estructures de poder i dominació bastides durant el sanguinari franquisme, no deixa de ser una versió relativament sofisticada de l’antic règim, fonamentada en la persistència dels privilegis d’una minoria que controla absolutament tots els poders fàctics i estratègics, capaços, per exemple, de fer sabotatge a qualsevol govern mínimament d’esquerres que qüestioni l’status quo. Un règim que es fonamenta en un cert culte a la personalitat –d’aquí ve la importància de mantenir artificialment una monarquia representada per personalitats mediocres i matusseres– i amb un aparell propagandístic –un nacionalisme espanyol prou banal– que assegura l’adhesió d’importants sectors populars, que tenen en la catalanofòbia un espai de cohesió.

En aquests dos anys també hem constatat la pluralitat de l’independentisme. Això ha evidenciat una certa fragilitat, que en el fons també implica una solidesa important. Hi ha independentistes d’esquerra i de dreta, creients i agnòstics, neoliberals i anarquistes, ambiciosos i ingenus, raonables i passionals, identitaris i postnacionals. Això, com no pot ser de cap més manera, origina friccions explotades diàriament per la propaganda imperial i escamots de trolls que es dediquen a intoxicar les xarxes socials, aquest espai tan necessari i tan brut que sacseja una realitat paral·lela, no sempre coincident amb una normalitat acceptable als carrers. Imagino que tot això és inevitable; tanmateix, sempre he sostingut que les baralles, que n’hi ha d’haver, caldria reservar-les al procés constituent, l’endemà de la independència efectiva. Ara, en canvi, resulten un llast contraproduent i paralitzador.
En aquests dos anys, també ha quedat clar que el comportament erràtic dels principals actors requereix un canvi radical d’orientació i d’estil. No descobriré Amèrica si reivindico que cal un full de ruta republicà adaptat (i adaptable) a les circumstàncies de guerra bruta a la qual ens han abocat. I això implica una combinació de tàctiques i accions per part de molts actors i intensitat canviant.

Implica les institucions, les entitats independentistes i la ciutadania políticament organitzada. Això es tradueix en la necessitat de la desobediència a nivells diversos, una desobediència civil que té poc a veure amb la idealització progressista del terme o la mitificació literària; parlo d’una agra confrontació, d’embrutar-nos en el ring de fang on la monarquia ens ha arrossegat. Una desobediència civil que pot arribar a ser antipàtica, desagradable, lletja, si bé necessària, que pugui contrarestar la guerra bruta per la qual ha optat l’estat, els seus mariatxis mediàtics i les seves clavegueres. Aquesta guerra bruta, consistent a fer accions de propaganda i guerra psicològica, ha aconseguit tacar l’ordenada i gairebé noucentista lluita per la independència, ha enlletgit el panorama viscut, tot i que no deixa de ser un bon senyal, perquè és una bona mostra de la impotència de l’estat a l’hora de reconduir un irreversible procés mental de divorci emocional entre Catalunya i Espanya.
Efectivament, l’estat ha optat per l’estratègia de la repressió, una guerra propagandística que malda per desmoralitzar els independentistes i despersonalitzar la ciutadania catalana a ulls dels espanyols, i probablement la desestabilització, xantatge o suborn d’alguns líders o figures emblemàtiques que puguin posar bastons a les rodes. Res que no hagi estat experimentat, amb èxit modest, en altres processos d’independència propers i que històricament Espanya ha fet servir en tots els territoris dels quals ha hagut de sortir en contra de la seva voluntat.
Enfront d’això, durant massa temps, l’independentisme ha abusat del llirisme o del debat estèril. A banda, la majoria de tàctiques i accions que s’han fet fins ara han estat bé, i haurien de mantenir-se:
una presència pública constant,
amb manifestacions,
concentracions,
actes davant les presons,
murals,
estelades
o llaços grocs
que deixen en evidència la dimensió del problema i la deslegitimació pública de l’estat espanyol i els seus símbols i representants. De la mateixa manera que, durant els darrers mesos de la República Democràtica Alemanya, les concentracions constants van acabar de deslegitimar la dictadura comunista,
faríem bé de mantenir i intensificar l’esforç i la participació. Malgrat que el format de la Diada hauria de canviar, aquest 11 de setembre s’ha de mantenir, sigui com sigui, la potència de la mobilització anual per denunciar l’anormalitat de la dictadura espanyola i la legitimitat de l’autodeterminació, com també la del resultat del referèndum del Primer d’Octubre.
Però ara mateix tenim tres fronts de lluita (el president a l’exili i el Consell per la República, les institucions pròpies tutelades per un estat hostil i les entitats sobiranistes acompanyades de la societat civil), cadascun amb les seves responsabilitats i àmbits reals i potencials d’actuació, al qual caldria afegir-ne un altre: el govern provisional de la República.

El govern provisional de la República, que hauria de tenir un caràcter semiclandestí (una institució no oficial, tot i que amb visibilitat pública, preferentment al territori), hauria de ser constituït per un president (que podria ser el Molt Honorable Carles Puigdemont, atesa la legitimitat que li van atorgar les urnes el desembre del 2017 i a les eleccions europees) amb un conjunt de personalitats de prestigi dins l’àmbit de la seva cartera corresponent, de tots els espectres ideològics i socials, preferiblement no associats a partits.

 Aquest govern provisional, que és allò que potser caldria que instituís el Consell per la República, hauria d’esdevenir embrió de l’administració republicana: hauria de tenir capacitat d’expedir passaports i hauria de publicar un DORC (Diari Oficial de la República Catalana) on, a banda de la necessària declaració d’independència, es recollissin les principals mesures d’urgència que tinguessin prou càrrega política per a ser un pol d’atracció a la majoria del país. Per a posar un exemple prou clar, en un dels camps que conec, l’educació, caldria decretar d’urgència la gratuïtat de la universitat; o en el camp del treball, penalitzar la contractació temporal quan calgués; o en el camp de l’habitatge, regular-ne el preu. L’existència i presència d’aquest govern ha d’esdevenir un factor desestabilitzador de la dictadura espanyola, un desafiament obert i permanent que posi en evidència el conflicte entre una república democràtica, amb valors liberals i socials, i una monarquia obsessionada amb la repressió i l’autoritarisme. Molts votants de l’1-O no vam triar entre Espanya i Catalunya, sinó entre franquisme i democràcia. És obvi que, dins les obligacions d’aquest govern provisional, institució de referència dels republicans, caldria preparar una nova administració de justícia, un sistema de defensa i un sistema financer i bancari propi. Una estructura, en definitiva, apta per a actuar des del primer minut com a autoritat provisional fins a unes eleccions constituents.
Què poden fer les institucions?
Cal entendre que la Generalitat de Catalunya és intervinguda –ja de molt abans del referèndum– i que hi ha una paràlisi profunda i una certa por entre els tècnics no polítics que hipotequen l’acció quotidiana, de resultes d’una repressió fonamentada en la reiterada desobediència a les lleis espanyoles i la constitució. Ara, tenint en compte la capacitat que uns tribunals teledirigits tenen tendència a anul·lar qualsevol norma que surti del parlament o del consell executiu, l’impacte de determinades mesures, ni que sigui d’un punt de vista més moral que no pas pràctic, pot ser molt determinant a l’hora de plantar batalla a la dictadura.


Contra la monarquia
Malgrat l’anul·lació de les declaracions institucionals de crítica respecte del monarca per part d’un Suprem massa condicionat per l’ofès, cal perseverar en aquesta mena de declaracions. Hem d’entendre que, en tant que fa un paper simbòlic, pot ser la baula feble del sistema. Declarar-lo persona non grata o exigir que no posi els peus al territori de la República han de ser pràctiques constants, que, per molts primos de Zumosol que tingui a les institucions espanyoles o als grups mediàtics, no deixarà d’accelerar-ne el desgast. Els ajuntaments de l’AMI haurien de fer declaracions d’aquesta mena, per molt que les anul·lin, que els amenacin o que els partits d’obediència imperial els muntin espectacles. Els regidors d’aquells municipis que no siguin de l’AMI també ho haurien d’impulsar per suscitar contradiccions entre aquells partits, que deixarien en evidència la seva manca de coherència política. I no hauríem de descartar d’organitzar un referèndum destituent contra la monarquia, bé en l’àmbit municipal (com les consultes), bé d’abast nacional, que esdevingués un nou acte de desobediència col·lectiva i de control del territori difícil de pair per al règim del 78. La societat civil, a més, hauria de pressionar per evitar que pogués passejar-se sense que desenes de milers de persones censuressin la seva presència. Finalment, qualsevol entitat, cambra, col·legi professional, sindicat, associació de veïns, club esportiu, hauria de tenir iniciatives en aquest sentit. Qui crida a la repressió, qui simbolitza la continuïtat del franquisme, no pot ser mai ben rebut.

Llei de reparació de les víctimes del règim del 78. El miler llarg de ferits per l’1-O, els agredits pels paramilitars feixistes, els centenars de processats, jutjats i sentenciats per uns tribunals interessats i massa dependents de l’estat, els assenyalats per la ultradreta, com ara els docents denunciats falsament, els manifestants detinguts i multats –també per uns Mossos que actuen com a corretja de transmissió de determinats jutjats–, mentre no puguin anul·lar-se els seus processos, han de ser reconeguts per la Generalitat com a víctimes, i han de ser compensats amb diners públics, afavorits administrativament i condecorats públicament. És de justícia elemental. És una prova que les institucions catalanes, i molt especialment el parlament, hauria de passar. I, malgrat que previsiblement els poders foscos de l’estat faran tant com podran per evitar-ho, inventant-se normes, procediments o sentències, el fet que passi ja és posar en evidència un règim que ha incomplert els seus drets i que ha actuat com un estat turc. O és més aviat Ankara qui s’inspira en Madrid? El parlament actual ha d’impulsar una llei d’aquestes característiques, el govern provisional decretar l’anul·lació de tots els actes administratius que hi facin referència i la societat civil organitzada ha d’assenyalar amb el dit els repressors mitjançant la mobilització constant.
Des de la perspectiva del braç civil, cal impulsar i aprofundir algunes mesures interessants que ja s’han emprès. La proposta de l’ANC de crear un registre d’empreses que no es deixen intimidar per les pressions de Madrid és interessant, però no suficient. Caldria crear, amb aportacions voluntàries de la ciutadania republicana, una mena de hòlding republicà –si pogués ser, en col·laboració amb algun grup econòmic d’algun estat que tingui comptes pendents amb Espanya– que permetés de generar un espai financer per a afavorir el creixement i l’expansió d’aquestes empreses i cooperatives, i poder crear o expandir empreses en àmbits estratègics, com ara el transport, la seguretat, l’energia, la comunicació o els mitjans. Això, és evident, ha d’anar acompanyat d’un boicot obert a les empreses que no compleixin, per exemple, els drets lingüístics dels catalanoparlants.
Això ja es va fent; tanmateix, cal aprofundir-ho. Les comunitats catalanes a l’estranger han de pressionar per desacreditar l’estat espanyol a fi d’afeblir-ne encara més l’estatus internacional. Això implica reforçar la identificació catalana com a nacionals de la República (també amb documents expedits per la república provisional, que si bé en un principi no seran reconeguts com a vàlids, sí que posseeixen un paper simbòlic transcendent) i en la seva acció quotidiana. No és cap secret que presentar-se com a català al món ja no causa cares d’estranyesa ni preguntes incòmodes. La pedagogia a Espanya no serveix, encara que per al món, explicant el conflicte amb Espanya com una confrontació entre una cultura política democràtica i republicana i un règim monàrquic, repressor i autoritari, ha de ser una prioritat. Cal recordar els fils que lliguen la monarquia a la dictadura i a les forces obscures globals. Cal fer evident que la ultradreta va lligada al nacionalisme espanyol més o menys dissimulat. Cal recordar que el projecte espanyol consisteix a liquidar les minories nacionals amb la mateixa vocació que es van eliminar les minories religioses amb un esperit inquisitorial. Cal recordar que la lluita per la independència és la lluita per la democràcia. Una democràcia que, a diferència dels estranys conceptes d’obediència a lleis d’antic règim que regeixen a Espanya, és la capacitat de poder construir una convivència basada en l’acord, el consens i el respecte a la diversitat i la dissidència. Que la independència té més a veure amb un projecte de futur que amb el fet de recordar els nombrosos greuges passats i presents.
La independència i la República és un camí, llarg, complex i difícil. Tanmateix, i tot parafrasejant (amb perdó) Margaret Thatcher, ‘no hi ha alternativa’.

divendres, 23 d’agost del 2019

L’exemple d’Hong Kong (Joan Ramon Resina - Vilaweb)

Reproduïm aquest article de Joan Ramon Resina que considerem de gran importància
(les imatges de dins del text les hem posat nosaltres)

FONT: Vilaweb (2019-08-22)



«El dilema de l’independentisme consisteix a avançar a la fase següent, hongkonguesa, de la resistència activa o bé renunciar fins i tot a la resistència passiva, manifesta en el simbolisme dels llaços grocs i accions de suport als presos polítics»

No hi ha res com mirar els moviments ciutadans que han canviat realitats polítiques aparentment immutables per a situar la força relativa del procés català. Només cal comparar-hi la revolta d’Hong Kong, regió autònoma de la República Popular de la Xina amb una població aproximadament com la de Catalunya i una economia amb un pes proporcionalment similar dins l’estat, per a adonar-se que, malgrat els paral·lelismes, són fenòmens d’un ordre de realitat molt diferent. No sols per la diferència en magnitud i influència global entre la Xina i Espanya, sinó també per la naturalesa política de tots dos estats: una dictadura comunista amb un líder inamovible en un cas, una democràcia formal dependent de la Unió Europea en l’altre. Que Espanya és infinitament més vulnerable a les repercussions de l’ús intern de la violència que no pas la Xina és ben evident. I malgrat tot, no ha estat pas l’independentisme català sinó la gent d’Hong Kong qui ha ocupat els carrers de manera permanent, ha combatut la policia i ha posat el règim de Pequín en el dilema d’emprar la força o permetre una reforma democràtica de l’estatut de la ciutat asiàtica. De moment, el règim xinès, més prudent que no pas l’espanyol, no ha intervingut l’autonomia, deixant que la governadora d’Hong Kong, Carrie Lam, provi de desactivar les mobilitzacions anunciant una plataforma de diàleg per a escoltar la gent ‘sincerament i amb humilitat’ i comprometent-se a obrir una investigació de la violència policíaca contra els manifestants.

És clar que la cultura xinesa contempla l’anul·lació de l’ego dels governants, impensable a Espanya, però el gest és significatiu perquè la promesa d’una plataforma de diàleg arriba després que la mateixa governadora suspengués la llei d’extradició que va causar la deflagració del conflicte. El poder assaja mesures conciliatòries en lloc d’intensificar la repressió. Insisteixo que això és temptatiu i pot canviar en qualsevol moment, car ni la Xina tolerarà que la revolta democràtica s’estengui al continent, ni els manifestants cediran a concessions provisionals. Saben prou que aquella llei era el primer pas per a anivellar la regió autònoma amb la resta de l’estat xinès, un senyal d’intencionalitat uniformista semblant al que va emetre el Tribunal Constitucional amb la sentència de l’estatut aviat farà deu anys.



Havent aconseguint de desactivar la llei d’extradició, els manifestants d’Hong Kong han ampliat l’objectiu i han exigit més mecanismes democràtics en un clar desafiament a Pequín. A hores d’ara el desenllaç és imprevisible, però d’una cosa no n’hi ha cap dubte: els ciutadans estan decidits a frenar l’assimilació del seu territori. Aquesta resolució no sols els aporta l’atenció mundial de què també va gaudir l’independentisme durant l’octubre del 2017, cosa que dificulta la reacció violenta de l’estat; també endureix la seva capacitat negociadora amb la possibilitat real de sortir-se’n.



Jugant el trumfo de la inestabilitat en un moment de debilitat de l’economia xinesa, agreujada per la guerra comercial amb els Estats Units, els ciutadans d’Hong Kong no sols pressionen enormement el govern autònom i les elits comercials de l’illa, sinó també el gegant asiàtic, que representa la segona economia mundial en PIB i la primera en paritat de poder adquisitiu. Comparada amb aquesta correlació de forces, l’aventura catalana era un joc de nens. Malgrat que el 2017 l’economia espanyola ja havia estat debilitada per l’endeutament, i que l’afebliment perifèric ha acabat estenent-se al cor de la Unió Europea, l’independentisme no ha estat capaç de treure’n cap conseqüència estratègica. Ans al contrari, una part important ha aprofitat el creixent risc de recessió i l’anunciada fallida del sistema de pensions per fer pinya amb l’unionisme moderat sota l’escut de les polítiques socials amb la tàctica que els romans anomenaven ‘fer la tortuga’. Polítiques pal·liatives que a la pràctica resulten insubstancials i horitzons de benestar necessàriament imaginaris mentre no es revoqui la política extractiva de l’estat són la coartada d’una esquerra compromesa amb l’estat espanyol, és a dir, amb la dreta objectiva, essencialista i monàrquica que governa emparada d’unes sigles o unes altres, sense alterar mai la distribució del poder.


La convergència de les estructures de l’estat (executiu, legislatiu, judicial, mitjans de comunicació, corporacions, partits, empresaris, acadèmia, forces armades i aparells de policia) en una mateixa voluntat repressiva desemmascara les apel·lacions a l’estat de dret en un estat on la llei sempre fou un instrument de domini. Aquests darrers anys la involució, fins i tot ideològica, cap als fonaments antidemocràtics del règim s’ha comprovat en totes les instàncies esmentades i s’aprecia també a l’esfera cultural en casos de degradació tan paradigmàtics com el d’un Javier Cercas atrapat en el vòrtex dels orígens i com més va més a prop de desaparèixer per la claveguera del feixisme que el fascina amb el magnetisme interrogatiu dels miralls.



De sempre la dominació, entre ètnies, sexes, races, castes, nacions o classes, ha estat possible per la combinació de violència i consentiment. Encara que semblés abusiva en les circumstàncies del final de la guerra civil, la frase de Negrín que és el vençut qui proclama el vencedor era certa. Franco no s’hauria pas pogut sostenir durant quatre dècades sense una amplíssima coalició de vencedors i conformats. Debades el Partit Comunista va maldar durant molts anys per convocar la vaga general. Amb el temps, la combinació de dominadors i conformistes evoluciona a causa de les contradiccions, com diria un marxista, i el consentiment es transforma en dissentiment, en principi passiu, o sigui en allò que el franquisme anomenava desafecció, per castigar-ho. De vegades, però, el dissentiment avança a l’estadi de resistència passiva, que és l’actitud que caracteritzà el procés entre el 2012 i el 2017 fins a trencar-se el 30 de gener de 2018.





El dilema de l’independentisme consisteix a avançar a la fase següent, hongkonguesa, de la resistència activa o bé renunciar fins i tot a la resistència passiva, manifesta en el simbolisme dels llaços grocs i accions de suport als presos polítics. Aquesta renúncia voldria dir desfer el camí que portà al Primer d’Octubre, reculant al dissentiment passiu que dicta l’actual política dels partits independentistes i eventualment al consentiment actiu de l’etapa de CiU, que ja apunta en declaracions d’intenció de rellevants membres de les cúpules. L’única pulsació de resistència activa l’hem vista en accions esporàdiques dels CDR, en general minoritàries. I, malgrat que hagin disparat les alarmes de l’establishment independentista i originat la repressió sovint entusiasta de la policia catalana, aquests actes de resistència activa són lluny de la rebel·lió. Ni aquesta seria pas encara la revolució, que sols en cas de triomfar arriba a canviar les estructures socials. Mireu doncs si n’és de lluny, la república!





La deslegitimació del president Torra a la majoria de mitjans catalans deixa poc marge de dubte sobre qui guanya la partida en la lluita sorda dins l’independentisme i dins els partits. Secundat pel replegament precipitat dels partits arran de la repressió, amb gestos tan derrotistes com investir Pedro Sánchez, l’estat ha superat la seva crisi de legitimitat, imposant-se clarament a una voluntat popular en fallida. Una fallida, cal dir-ho, ajudada per la descoordinació fins i tot entre les associacions civils. L’exemple d’Hong Kong, com també d’alguns altres de geogràficament més pròxims, hauria de conjurar el narcisisme de la societat catalana, emmirallada en la coreografia de la reivindicació i convençuda fins fa poc, i alguns fins ara mateix, que l’estat es rendirà seduït per la bellesa platònica de les formes.





dimarts, 14 d’agost del 2018

14 d'agost del 1936: La Massacre de Badajoz



VIQUIPÈDIA

La massacre de Badajoz es va produir en els dies posteriors a la Batalla de Badajoz, durant la Guerra Civil espanyola, i fou el resultat de la repressió exercida per l'exèrcit sublevatcontra civils i militars defensors de la II República, després de la presa de la ciutat de Badajoz per les forces revoltades contra la II República espanyola, que es va dur a terme el 14 d'agost de 1936.
Constitueix un dels esdeveniments més controvertits de la guerra, ja que el nombre de víctimes d'aquesta matança varia ostensiblement depenent dels historiadors que l'han investigat. 
A més, en resultar guanyador de la contesa el bàndol sublevat, mai es va produir una investigació oficial sobre el que va succeir a la ciutat extremenya. Hi ha proves abundants, sobretot en mitjans de comunicació portuguesos, de que també hi van haver execucions en massa en altres ciutats, i no només a Badajoz.[1] 











En qualsevol cas, les estimacions més comunes apunten que entre 2.000 i 4.000 persones van ser executades, en uns fets tipificats per diverses associacions de drets humans com crims contra la humanitat.[2] També es considera provat que es va cometre genocidi, i des del 2007 existeixen diverses denúncies interposades per tal consideració.[3][4][5] Al comandament de les tropes que perpetrat la massacre de Badajoz es trobava el general Juan Yagüe Blanco, qui, després de la guerra civil, va ser nomenat Ministre de l'aire per Franco. A partir d'aquests fets, Yagüe va ser popularment conegut com el carnisser de Badajoz.[6]
Segons el cens, Badajoz tenia 41.122 habitants en 1930, per la qual cosa de ser correcta la xifra de 4.000 executats, el percentatge de represaliats arribaria el 10% de la població.[7]
L'escriptor Pío Moa (Los mitos de la Guerra Civil. La Esfera de los Libros, Madrid, 2003. ISBN 84-9734-093-0) nega l'existència de les execucions en la plaça de braus, i proposa una xifra d'entre 500 i 1.500 represaliats.[8]
L'historiador Javier Tusell (Franco en la Guerra Civil. Una biografía política, 1992. Premi Comillas de Biografía, Autobiografía y Memorias), a més de considerar manipulades les dades de Moa, també arriba a la xifra de 4.000assassinats.[9]




INFORMACIÓ RELACIONADA

ElDiarios.es (2016)

dimecres, 21 de març del 2018

Operació Gladio: l'exèrcit secret de l'OTAN



FONT: WIKIPEDIA

Operació Gladio
(o més comunament Gladio) va ser una xarxa clandestina secreta anticomunista que va operar a Itàlia durant la passada Guerra Freda, vinculada a l'OTAN i que va contribuir al seu finançament l'Agència Central d'Intel·ligència (CIA) nord-americana.

El seu principal objectiu era intentar fer front a una eventual invasió soviètica del país. El seu lema en llatí era Silendo libertatem servo, el qual vol dir "En silenci, preserva la llibertat". Encara que Gladio es refereix específicament a la branca italiana d'aquest entramat clandestí, en general també se sol utilitzar aquest nom per referir-se a les ramificacions de l'OTAN similars que van operar a altres països d'Europa Occidental.




Segons l'autor suís Daniele Ganser, va estar involucrada en actes terroristes durant els anomenats "anys de plom" (anni di Piombo) italians de la dècada de 1970, enmig de l'anomenada "estratègia de tensió". Aquesta última hauria estat concebuda per facilitar l'arribada d'un eventual règim autoritari dretà neofeixista per fer front a un eventual govern del llavors poderós Partit Comunista Italià (Com a indicador de l'important ascens que havia arribat a experimentar aquest últim, en les eleccions parlamentàries de juny de 1976 el PCI va obtenir un 34% del total de sufragis).

El nom de Gladio ha estat generalment aplicat respecte d'una sèrie d'organitzacions paramilitars de diversos països, encara que el més comú és la seva utilització per a referir-se exclusivament als paramilitars italians.

Va ser descoberta i exposada el 24 d'octubre de 1990 - ja sobre la fi de la Guerra Freda- per Giulio Andreotti, llavors President del Consell dels Ministres d'Itàlia; tant aquest país com Bèlgica i Suïssa van desenvolupar investigacions parlamentàries. La trama exposada va ser condemnada pel Parlament Europeu en resolució del 22 de novembre de 1990.

Ningú va resultar condemnat per aquests fets, no es van seguir les investigacions i es desconeix la
seva situació actual.

Les seves activitats consistien bàsicament en atemptats i muntatges contra tots aquells grups ideològics (marxistes, anarquistes, nacionalistes, etc.) que podien tenir suport social, i trencar l'hegemonia dels partits polítics i grups de poder tradicionalment hegemònics dels diferents països que no pertanyien al Pacte de Varsòvia, l'aliança militar formada pels països socialistes de l'antic Bloc de l'Est.




ACCIONS ATRIBUÏDES A GLADIO

A més de preparar-se davant d'una possible invasió, aquestes forces de rereguarda han estat utilitzades per la CIA per influir en la política d'alguns d'aquests països. Un cas singular va ser la implicació de Licio Gelli, cap de la lògia Propaganda Due (P2), Stefano Delle Chiaia també involucrat en l'Operació Còndor (més conegut com "Pla Còndor"), o Vincenzo Vinciguerra a la "estratègia de la tensió" a Itàlia.




També a Itàlia, les massacres de Peteano (1972), de la Piazza Fontana (1969), de l'estació de trens de Bolonya (1980) 80 morts i 200 ferits,
 i el cop fallit "Golpe Borghese" (1970) han estat atribuïdes a Gladio. L'assassinat del Primer Ministre Aldo Moro, oficialment atribuït a les Brigades Roges el 1978, també s'ha vinculat a l'oposició de Gladio la seva política de "compromís històric" entre el Partit Comunista Italià d'Enrico Berlinguer i la Democràcia Cristiana. La investigació es va tenyir de sospita per l'estratègia ocultista de l'Estat. De fet, el jutge Felice Casson va manifestar que va descobrir l'existència de Gladio llegint les cartes que Aldo Moro va manar des del seu lloc de detenció. Un informe parlamentari de 2000 fet per la coalició de centreesquerra "L'Olivo" concloïa que: "l'estratègia de la tensió tenia com a objectiu impedir que el PCI, i en menor mesura al Nou PSI, accedir al poder executiu".
A Grècia, les forces de Gladio van estar involucrats en l'anomenat règim dels coronels que va governar el país a partir del cop d'estat de 1967[1] i fins a 1974.
A Turquia, la contraguerrilla, nom de la branca turca de Gladio, es va relacionar amb la massacre de la plaça de Taksim, el 1977 a Istanbul, i també amb el cop militar de 1980.[2]


A Espanya, membres de la branca italiana de l'operació Gladio van