Al final d'un interessantíssim article "El que no ens han dit de la Via Bàltica" de Jaume Sastre, professor jubilat mallorquí que va fer una vaga de fam en suport a la llengua, fa un paral·lelisme d'aquella situació amb el cas català.
"A la vista de la relació de fets exposats i si els comparam amb el procés a Catalunya, crec que podem afirmar que nosaltres ens trobam en la fase de lluita interna entre els «irreductibles» i els «pragmàtics» com va viure Lituània el 1991 entre el president del Parlament, l’irreductible Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, la pragmàtica, Kazimira Prunskiéne.
A Lituània, la divisió entre els irreductibles i els pragmàtics va durar gairebé uns mesos. A Catalunya aquest conflicte ja dura més de dos anys i el «junquerisme» ha acabat afectant no només ERC, ans també s’ha estès d’una manera transversal, amb major o menor intensitat, dins Òmnium Cultural, l’ANC, el PdCAT, la CUP… Ramón Grosfoguel (1956), sociòleg porto-riqueny, activista de la descolonització i professor la Universitat de Berkeley, dia 14 de juliol de 2019 ja va parlar obertament de «junquerisme» i «cuixartisme» (1). La setmana passada, durant la ponència a la Jornada Internacional de No-Violència organitzada per l’ANC (2), va definir el «junquerisme» com un neopujolisme que travessa tots els partits, que respon a una «psicologia de la derrota i de la rendició», que «fa el joc a Espanya», que aspira a gestionar la claudicació, retornar a l‘autonomisme i postergar la independència fins d’aquí vint o trenta anys tot i pensant que algun dia per art de màgia, el colonialisme espanyol deixarà de ser repressiu i depredador. Contraposat al «junquerisme», Grosfoguel parla també del «cuixartisme», un fenomen que també es troba dins tots els partits i que respon a una actitud més «combativa i directa», que diu que la lluita continua i que «ho tornarem a fer», que la qüestió no és treure els presos sinó culminar el procés d’independència a base d’insistir en la desobediència civil i desbordar els partits polítics.
"A la vista de la relació de fets exposats i si els comparam amb el procés a Catalunya, crec que podem afirmar que nosaltres ens trobam en la fase de lluita interna entre els «irreductibles» i els «pragmàtics» com va viure Lituània el 1991 entre el president del Parlament, l’irreductible Vytautas Landsbergis, i la primera ministra del govern, la pragmàtica, Kazimira Prunskiéne.
A Lituània, la divisió entre els irreductibles i els pragmàtics va durar gairebé uns mesos. A Catalunya aquest conflicte ja dura més de dos anys i el «junquerisme» ha acabat afectant no només ERC, ans també s’ha estès d’una manera transversal, amb major o menor intensitat, dins Òmnium Cultural, l’ANC, el PdCAT, la CUP… Ramón Grosfoguel (1956), sociòleg porto-riqueny, activista de la descolonització i professor la Universitat de Berkeley, dia 14 de juliol de 2019 ja va parlar obertament de «junquerisme» i «cuixartisme» (1). La setmana passada, durant la ponència a la Jornada Internacional de No-Violència organitzada per l’ANC (2), va definir el «junquerisme» com un neopujolisme que travessa tots els partits, que respon a una «psicologia de la derrota i de la rendició», que «fa el joc a Espanya», que aspira a gestionar la claudicació, retornar a l‘autonomisme i postergar la independència fins d’aquí vint o trenta anys tot i pensant que algun dia per art de màgia, el colonialisme espanyol deixarà de ser repressiu i depredador. Contraposat al «junquerisme», Grosfoguel parla també del «cuixartisme», un fenomen que també es troba dins tots els partits i que respon a una actitud més «combativa i directa», que diu que la lluita continua i que «ho tornarem a fer», que la qüestió no és treure els presos sinó culminar el procés d’independència a base d’insistir en la desobediència civil i desbordar els partits polítics.
Entre els líders polítics, historiadors, periodistes, humoristes i creadors d’opinió nostrats, abunda l’opinió segons la qual els catalans som una espècie de nació rara, singular, peculiar, extraterrestre i única al món. Albert Memmi, un jueu africà de llengua àrab nascut el 1920 a Tunísia quan era una colònia francesa va arribar a la conclusió que tots els oprimits se semblen, és a dir, que a causa de la secular repressió i assimilació de què són víctimes acaben assumint com a propis una sèrie de comportaments autodenigrants marcats per manca d’autoestima i de confiança en si mateixos. L’any 1957 va publicar un assaig, Retrat del colonitzat precedit del retrat del colonitzador, que es va convertir en un referent per als pobles i nacions que lluitaven per la independència a finals dels 50 i principis dels 60. La tesi de Memmi: tots els oprimits s’assemblen i totes les minories (negres, dones, homosexuals, jueus, gitanos, indis, catalans…) comparteixen una sèrie de trets, va capolar d’arrel el fatalisme, la submissió i el derrotisme que caracteritzen l’esclau mentalment colonitzat i es va convertir en un revulsiu en la lluita per la descolonització. No és casual, doncs, que el porto-riqueny, Ramón Grosfoguel, un activista pertanyent al Gurp Modernitat / Colonialitat del Departament d’Estudis Ètnics de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, s’hagi interessat per seguir molt de prop el conflicte entre Espanya i Catalunya com un cas d’estudi important dels processos d’emancipació a Europa ja que hi ha vist la indubtable empremta colonial. Per tant, quan parla de «junqueristes» i «cuixartistes» no és una qualificació capritxosa que s’ha tret de la màniga sinó que, com he recordat a l’inici de l’article, el mateix va passar als Països Bàltics l’any 1990 entre «irreductibles» i «pragmàtics».
La Via Bàltica a la independència ens ensenya que no es guanya amb sentimentalismes, ni improvisant, ni anant a remolc de l’enemic, ni perdent el temps en lamentacions, ni llepant-nos les ferides, ni cercant l’aprovació del carceller… La llibertat es guanya amb valentia i audàcia, plantant cara amb decisions unilaterals de desobediència civil, jugant-nos-hi la pell si fa falta i deixant de banda els cagadubtes que reivindiquen el divorci i el dret d’autodeterminació sempre i quan comptin prèviament amb el permís del violador i del colonitzador."
