Vídeos vistos i que trobo interessants (2026-04-20 - 2025-04-26)

 La setmana passada vaig veure una sèrie de vídeos. N'esmento els més interessants, sense cap comentari addicional.

Elogi de la mota de Verges de Josep Sala i Cullell

El dijous 2 d'abril vaig llegir aquest article a Vilaweb de Josep Sala i Cullell 

Estic començant a conèixer els racons de l'Empordà gràcies a les caminades que faig connectant punts i precisament aquest tram el tinc pendent i el faré aviat.




El primer que comenta l'autor és que no és un flâneur (terme que desconeixia i que m'hi sento una mica identificat)


"El mot flâneur (/n/ flɑnœʀ) prové del francès, i significa 'passejant', 'rodaire'.
La paraula flânerie 'vagareig' es refereix a l'activitat pròpia del flâneur: vagar pels carrers, errar sense rumb, sense objectiu, obert a totes les impressions que se li ofereixin.

És un terme conegut sobretot per la seva associació amb la figura de Charles Baudelaire, que la fa servir per a caracteritzar l'artista amb esperit independent, apassionat, imparcial.
Es relaciona amb la figura del dandy, el final de segle i l'esteticisme anglès."


"El terme flâneur data dels segles XVI-XVII, i fa referència a l'acte de passejar, a l'esbargiment, sovint amb el matís pejoratiu de "perdre el temps". No obstant, durant el segle xix el personatge va cobrar identitat pròpia en adquirir tota una sèrie de noves qualitats i atributs." 

Al web oficial de l'Ajuntament en parlen d'aquesta menera:

El passeig oficiós de la vila

La mota, situada als afores del poble, és un mur de contenció, construït en el segle XVII, per a evitar que les sobtades avingudes del Ter inundessin el nucli habitat i, alhora, preservar les collites dels horts i els camps de conreu que hi ha entre el riu i la població.

Fins a la construcció dels embassaments de Sau, Susqueda i el Pasteral, les inundacions eren força habituals. La gran riuada de 1932 trenca la mota al terme de Verges, fet que motiva l’aixecament d’un nou tram. Altres avingudes memorables que causen danys en camins i camps de conreu són les dels anys 1940, 1982 i 2020.

Per la seva extraordinària bellesa i biodiversitat, l’indret ha esdevingut oficiosament el passeig de Verges, que joves i grans recorren diàriament, a peu o en bicicleta, i on comparteixen tertúlies tot gaudint de la privilegiada vista que els ofereix l’elevació del sòl.
A més, forma part del recorregut de la Ruta del Ter, que ens mostra el ric patrimoni natural dels paratges per on transcorre aquest riu.

A la riba del Ter, hi trobem el parc del Riu, un antic espai de lleure i de menjades familiars i d’amics, amb zona de pícnic i accés a l’aigua, recuperat des del 2007."

"La mota és un mur de terra d’entre dos metres i quatre d’alt que envolta el poble pel sud i l’oest. Es va construir al segle XVII per a evitar que el Ter inundés el nucli habitat, cosa que passava amb regularitat. A l’est connecta amb la mota de Canet, al terme de la Tallada, i a l’altra banda del riu –finalment accessible a peu gràcies a la reforma del pont– hi ha la mota d’Ultramort, que va fins a Foixà.

El circuit és breu, però el paisatge és extraordinari. A la banda de mar, s’hi pot veure tot el perfil del Montgrí, i això explica per què, quan era petit, sempre dibuixava un castell al capdamunt de les muntanyes. Mirant cap a ponent, hi trobem el poble de Jafre, perquè el meu país és tan petit, etcètera. I just al darrere hi ha la figura del Canigó, imponent a l’hivern quan és nevat. Les muntanyes no canvien, però els conreus sí; si abans hi havia vist pomeres, ara s’hi alternen el blat de moro i els gira-sols depenent dels preus i de la disponibilitat d’aigua. Alguns arbres resisteixen el pas dels anys: un xiprer solitari enmig dels camps, una tanca de llorers, uns quants roures, un trèmol. Tot vibra si bufa la tramuntana, però les onades de calor recents ens deixen uns vespres d’estiu somorts."

Bataille du ter gagnée par l’Armée du roy commandée par le Mar. duc de Noailles le 27 mai 1694…/ F. Ertinger scul. A Paris: chez l’auteur (ICC)

(817 píxels d'amplada)

Verges a mitjans 1851 segons el mapa del Diccionario de Pascual Madoz
480 píxels d'amplada

Verges, 1873. Depósito de guerra, Cataluña, 1873 (ICC)
687 píxels d'amplada

Verges, 1936-1939. Mapa de España 1: 50.00 Hoja 296 Verges, 1936-1939 (ICC)
822 píxels d'amplada

2631 píxels d'amplada

Més referències:
Ruta del Ter
Llocs de Catalunya - Joan Dalmau i Juscafressa
Ajuntament de Verges: mapes

Veneçuela: motius i desplegament militar dels EE.UU

En Vicent Partal en va fer una anàlisi molt acurada, segons el meu parer, en el següent vídeo del 3 de desembre del 2025

Concretament en comentava un punt. Ara Veneçuela conté la reserva de petroli conegut més gran del món i Vicentt Partal atribueix l'interès d'invasió del EE.UU per evitar que reclamés 3/4 parts del país veí: La Guaiana que disposa d'immenses reserves marines de petroli recentment descobertes davant la seva costa.

En aquesta altra imatge feia referència al desplegament militars dels EE.UU al mar Carib i els suport de les bases de Puerto Rico (estat lliure associat a EE.UU) i la base de Guantànamo.

DESPLEGAMENT MILITAR (novembre 2025)
En un altre article de ElPaís es feia ressó del desplegament militar dels EE.UU a la zona (podeu saltar-lo fent servir archive.is)

"Ja al començament d'aquest any Trump havia desplegat una imponent flota a les aigües centreamericanes: almenys 3.000 soldats, un portaavions i diversos mitjans aeris de reconeixement i bombarders. Al següent gràfic recollim els principals mitjans que els Estats Units tenia a la zona al mes de novembre."

The Line: fi del projecte?

 Segons ha publicat ElConfidencial (7 de novembre del 2025) el megaprojecte The Line ha deixat de ser sostenible. 



"La culpa, diuen, és dels canvis constants d'opinió de l'ideòleg del projecte, el príncep hereu d'Aràbia Saudita, Mohammed bin Salman, i que la seva cohort d'assessors no s'atreveix a dir-li que els seus plans són un deliri. Com si es tractés d'una versió moderna d'El vestit nou de l'emperador que es podria anomenar El Vestit nou del príncep.

Imatge generada amb ChatGPT

The Line estava pensada per ser la columna vertebral de Neom, el desenvolupament urbanístic de 500.000 milions de dòlars en un desert del nord-oest d'Aràbia Saudita. Concebuda com una ciutat sense cotxes i amb zero emissions, la megàpolis estaria tancada entre dos murs paral·lels de 170 quilòmetres de llargada, 500 metres d'alçada i 200 metres d'amplada. Aquesta estructura, que es veuria des de l'espai, seria la llar de nou milions de persones i un exemple per al món del gir tecnològic dels reis del petroli."






"Tot i això, les recents caigudes del preu del cru i l'augment del dèficit pressupostari han forçat el govern saudita a repensar totes les seves inversions en aquesta i altres utopies futuristes que componen Neom i que estan valorades en més d'1 bilió de dòlars. El Financial Times ha parlat amb més de 20 antics empleats de The Line, entre els quals hi ha arquitectes, enginyers i executius que no han volgut revelar la seva identitat per por de les possibles represàlies.
Segons el testimoni, la velocitat i el cost de la construcció “han deixat de ser sostenibles”. The Line també és la punta de llança de la minva que està patint el projecte. En menys de cinc anys s'ha reduït dels 170 quilòmetres originals a uns quants quilòmetres a la fase inicial.

El deliri futurista del Príncep

The Line sorgeix del cap de Mohammed bin Salmán (MBS). El concepte inicial, desenvolupat per l'estudi d'arquitectura californià Morphosis, plantejava una franja urbana de dos quilòmetres d'amplada connectada per un tren, però el príncep va decidir fer-li un gir radical: “Vaig dir a l'equip, i si girem aquests dos quilòmetres i els convertim en dues torres?”, explicava ell mateix en un documental de Discovery Cha."


Video del 2022

Fa uns dies Vilaweb va entrevistar a Antoni Vives, un dels pares del projecte The Line.

"El 2018 va anar a l’Aràbia Saudita, on hi ha viscut set anys.
Deu ser un dels catalans que coneix més bé el país, i el príncep Mohammed bin Salman, a qui admira per haver-se decidit per transformar el país.
Vives va ser un dels directius del projecte saudita i futurista de Neom, en ple desert, on es vol que visquin deu milions de persones i on es preveu de construir una ciutat, la Línia, que s’inspira, en part, en el pla Cerdà. "


"Éreu a l’equip que feia Neom.

—Neom és una regió al nord-oest de l’Aràbia Saudita. A mi m’agradava dir que és una de les fronteres indiscutibles del món: un xoc entre dues plaques tectòniques, l’asiàtica i l’afroeuropea. És un lloc meravellós. És on passa gran part de Lawrence d’Aràbia, i les tribus locals són les mateixes que hi apareixen. El príncep Mohammed va triar aquesta regió per desenvolupar-hi una zona econòmica especial, com va fer Deng Xiaoping a la Xina. Volia que fos una vàlvula amb la qual el món pogués entendre la transformació saudita i, alhora, aprofitar un espai de progrés on es poguessin resoldre alguns dels grans problemes de la civilització actual. Tot això s’emmarca en la seva Visió 2030. És un projecte brutal.

—Costa de creure que es pugui construir una ciutat de més de cent quilòmetres, un sol edifici, la Línia, la capital de Neom.
—Aquesta regió està pensada per tenir uns deu milions d’habitants, amb la mida exacta de l’estat de Massachusetts, als Estats Units: 26.000 km². Havíem de fer-hi una ciutat nova. I que no tingués embussos, ni la petjada ecològica i física com les ciutats d’ara. Durant un any, vam treballar amb els millors despatxos d’arquitectura i urbanisme del món per presentar vuit propostes diferents: Nikken Sekkei, Stefano Boeri, Bjarke Ingels... Fins que vam parlar amb Morphosis, l’equip d’en Thom Mayne, de Los Angeles, premi Pritzker. Thom és un vell rocker de la utopia. Ha fet peces úniques. Nosaltres volíem protegir el desert. El desert, sovint, és vist amb menyspreu. Jo deia: “No, no, el desert té valor per si mateix.” Fer una urbanització al desert, aixecar un carrer, això ja està fet. La part creativa de la discussió amb el príncep era que ell demanava més. Amb Thom se’ns va acudir la idea d’una ciutat lineal. Parlant amb ell, vam recordar les vies transcendentals de Cerdà [les que connecten la ciutat amb l’exterior] i vam arribar a la conclusió que havíem de fer-ne una de planetària. Si agafes la posició de la Línia i la relaciones amb el món, lliga amb tots els deserts de la Terra. Si som capaços de crear una ciutat nova amb una petjada ecològica mínima i que permeti de viure en ambients aparentment impossibles, haurem fet bingo. En aquell moment, la Línia no feia cinc-cents metres d’alt i dos-cents d’ample; feia prop d’un quilòmetre d’amplada i tenia edificis normals. Després vam decidir compactar-ho.

—I ara és un sol edifici?
—La Línia no és un edifici, és una topografia.

—Però hi ha talls o és una continuïtat?
—És una continuïtat. Neix al golf d’Àqaba i puja fins a set-cents metres. Mor en un penya-segat i reapareix a la plana de Tabuk. Els dos trams s’uneixen per sota: en diem l’espina dorsal, on hi ha el sistema i la infrastructura.

El nivell del gel marí a l’Antàrtida ha caigut al mínim històric, i amb molta diferència (The Washington Post - Vilaweb)

 FONT: Vilaweb (The Washington Post)
Kasha Patel · The Washington Post

En aquest article es parla del rècord de mínim històric.

"Enguany, l’Antàrtida va assolir el nivell més alt de gel el proppassat 10 de setembre, uns tretze dies abans de la mitjana interanual. En aquest moment, la cobertura de gel es troba en un mínim històric de 17 milions de quilòmetres quadrats. Són, si fa no fa, un milió de quilòmetres quadrats menys que no el mínim històric anterior, establert l’any 1986.

“El nivell de gel és sorprenentment baix”, explica Twila Moon, científica de l’NSIDC.
“Vam constatar aquest mínim extremadament baix a l’estiu austral, i fins ara no hem observat cap capacitat de recuperació cap a extensions més altes durant la tardor antàrtica i l’hivern antàrtic […] Aquest patró el comencem a veure durant tot l’any.”

Fa molt de temps que els científics observen aquests descensos del gel marí i els seus efectes a l’altre pol, l’Àrtic. En un altre comunicat emès abans-d’ahir, el NSIDC va declarar que l’extensió del gel marí de l’Àrtic a la fi d’aquest estiu ha estat la sisena més baixa en gairebé 45 anys de dades per satèl·lit. Les dades agreugen la preocupació per la tendència a la baixa dels darrers 17 anys, en què s’han registrat de manera consecutiva els nivells de gel estival Àrtic més baixos d’ençà que hi ha dades.


[..]
Aquesta tendència és més difícil d’observar en el cas del gel marí antàrtic,
però els científics comencen a creure que el continent va arribant a un punt d’inflexió similar al de l’Àrtic. En tan sols set anys, l’Antàrtida ha experimentat ni més ni menys que tres estius d’escassetat rècord de gel marí. Un estudi publicat el 13 de setembre assegura que aquestes dades indiquen que “els processos subjacents que controlen la cobertura de gel marí a l’Antàrtida es poden haver alterat”.

Twila Moon: “És possible que, d’ara endavant, vegem un sistema de formació del gel molt diferent de l’Antàrtida, capaç d’afectar-ne el nivell i cobertura durant totes les estacions.”

El pol sud –com l’Àrtic– es va escalfant més ràpidament que no la mitjana mundial.
L’augment de la temperatura dels oceans al voltant del continent ha causat un desglaç important –incloent-hi la desestabilització de la glacera Thwaites, que té l’extensió de l’estat nord-americà de Florida i contribueix en un 4% a l’augment anual del nivell de la mar al món. Moon, d’altra banda, també assenyala que els efectes sobre l’Antàrtida de les fluctuacions de l’oceà i l’atmosfera són com més va més evidents.

“No són bones notícies”, diu Gail Whiteman, experta en riscs ambiental derivats del canvi climàtic polar i professora de sostenibilitat a la Universitat d’Exeter.
“El gel polar és una de les principals pòlisses d’assegurança que té el planeta contra l’agreujament del canvi climàtic, i el fet que el gel marí de tant el pol nord com el pol sud tingui tants problemes fa saltar totes les alarmes.”

Cap de setmana tràgic a les platges (5 morts)

 Vilaweb: https://www.vilaweb.cat/noticies/cap-setmana-tragic-platges-tres-morts/ (països catalans)

324: Tres persones moren ofegades a les platges de Roses, Tarragona i Castelló d'Empúries (principat)

Vilaweb: Per què es mor tanta gent ofegada a les platges? (12 de juliol del 2023)

Tres víctimes mortals aquest dissabte a les platges catalanes. La primera ha estat aquest migdia, quan un home de 55 anys ha mort ofegat a la platja del Salatar de Roses, a l'Alt Empordà. La segona ha estat la d'un home de 32 anys que s'ha ofegat aquesta tarda a la platja del Miracle de Tarragona, al Tarragonès.

Finalment, a última hora de la tarda s'ha sabut la mort d'un tercer banyista, segons ha informat Protecció Civil. Un home de 60 anys ha perdut la vida a la platja de Castelló d'Empúries.  

En els tres casos, a la platja onejava la bandera groga i hi havia servei de socorrisme, segons ha informat Protecció Civil. Des que va començar la campanya d'estiu, el 15 de juny, han mort nou persones a les platges catalanes.

Els tres homes han estat rescatats inconscients de l'aigua i els han fet maniobres de reanimació, primer per part del socorrista i després pels tècnics del Sistema d'Emergències Mèdiques (SEM), però no els han pogut salvar.

A Roses, els serveis d'emergències del 112 han estat alertats a dos quarts d'una del migdia, i a Tarragona, el SEM ha rebut l'avís a les 16.12.

[...]

BALANÇ FINS AVUI 12 DE JULIOL DEL 2023

D’ençà del 2012, Protecció Civil recull els ofegats a l’estiu a les platges. I en l’actual campanya d’estiu, que va del 15 de juny al 15 de setembre, s’han mort en platges del Principat deu persones.
L’estiu del 2022 van morir-ne 25.
El 2021, 24; el 2019, 29 i el 2018, 18.
Les dades del 2020 no són comparables a causa de la pandèmia.

En total, el 2022 als Països Catalans van morir-se 146 persones ofegades en platges, piscines, rius, pantans i estanys, segons l’Informe d’Ofegaments de la Federació de Salvament i Socorrisme espanyola. És la meitat dels morts en accidents de trànsit el 2022, 280.

Pegasus: què en diu Vilaweb?

Un ex-treballador en rebela més dades

[..]

L’ex-treballador diu que fou el Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) que va pilotar la contractació del programa.
NSO és l’empresa que va desenvolupar Pegasus, un programari ‘maligne’ destinat a infiltrar-se en telèfons mòbils de particulars i prendre’n tota la informació.

[..]
La font de la revista explica, a més, que el client havia ‘desblocat’ la possibilitat de fer servir el programa més enllà de l’estat espanyol, en territoris com ara l’estat francès, Malta o Mèxic.

[..]Segons Vice, el seu informant ha declarat que a NSO estan ‘molt orgullosos’ d’ells com a clients. ‘Finalment, un estat europeu’, ha dit. Pegasus és una eina que només poden comprar governs estatals o forces de seguretat i intel·ligència i NSO assegura que oficialment només és permès per a perseguir terroristes o grans criminals.
Vice diu que no té prou proves per a afirmar que el govern espanyol sigui darrere de la contractació per a perseguir independentistes, però que, si es confirmés, ‘seria el primer cas conegut d’un govern europeu que fa servir aquesta mena de tecnologia contra polítics dins Europa’.
Així mateix, un expert en tecnologia de vigilància que havia treballat al Parlament Europeu, Mathias Vermeulen, recorda: ‘No és la primera vegada que hi ha acusacions d’espionatge a opositors a Espanya.’
I subratlla:
‘El 2012 polítics independentistes ja van acusar el govern espanyol d’espionatge.’
‘Amb tot –prossegueix– fer servir eines extraordinàries com Pegasus contra polítics elegits democràticament és una novetat a Europa i s’hauria d’investigar immediatament.’

I en aquest altre article de Pere Martí Colom
[..]"Per això ha augmentat les importacions d’Israel, hi ha comprat material militar i hi ha fet inversions. L’any 2018 Israel va exportar a Espanya per valor de 161 milions d’euros, sense comptar el turisme. Tres anys abans, el 2015, aquestes exportacions havien estat de 80 milions d’euros. En tres anys, els anys clau del procés, s’han duplicat, segons dades del Ministeri d’Indústria espanyol. I bona part de les exportacions són de tecnologia. L’altre paquet important és d’armament. L’any passat, el Ministeri de Defensa espanyol, amb Margarita Robles al capdavant, va pagar a l’empresa israeliana IMI Systems 3 milions d’euros per material militar."

NSO: el fosc historial de l’empresa que ha espiat Torrent, Gabriel i Maragall

Que la força ens acompanyi (Andreu Barnils - Vilaweb)

Una vegada més, l'Andreu Barnils l'encerta en aquest article

 No són pas els vots que ens fan falta, sinó una força que no preparem.

L’analista de dades Joe Brew va escriure dos articles sobre independentisme i demografia que de tant en tant revisito i recomano. Són Lent però constant: el canvi demogràfic i la independència de Catalunya i El Tic-Tac demogràfic i la independència de Catalunya. Aquests dos articles, sobretot el primer, engeguen a rodar la majoria de programes electorals. Programes electorals que es basen en una premissa que podria ser falsa: la gent canvia d’opinió. N’hi ha prou de convèncer-la. Doncs en segons quins casos no és pas tan clar.



Brew, basant-se en les dades del CEO, explica que en el cas de la independència, hi ha factors que expliquen el vot més que no pas els canvis d’opinió. Sobretot, el lloc de naixement. La majoria dels catalans nascuts a Espanya són unionistes. La majoria dels nascuts a Catalunya són independentistes. I el lent però constant augment de l’independentisme es podria explicar perquè de mica en mica es van morint els catalans nascuts a Espanya. Els arribats els anys quaranta, cinquanta i seixanta ens van deixant. Per això el suport a l’unionisme cau.



L’any 2000 els catalans nascuts a Espanya eren el 27%.
Avui són el 16,8%.
Deu punts menys.
L’independentisme no creix tant per canvis d’opinió, sinó perquè els rivals es moren.
Així de cru. I així de bèstia.
L’unionisme a Catalunya tan sols guanya entre els catalans de més de seixanta anys. Dels 18 als 60 anys, la majoria és independentista i per sobre del 50%. Per sota els vint-i-cinc anys, supera el 60% del vot. És el tic-tac demogràfic. El nostre conflicte, per tant, no és cronificat, ni encallat, ni l’empat és etern. Al contrari, es va movent. Això sí, molt lentament.

Cada cop que rellegeixo aquests articles, i les dades que aporten, em vénen al cap tres reaccions.

La primera, resto convençut que tota teoria sobre eixamplar la base independentista a còpia de diàleg o fent servir el com pitjor millor, és molt relativa. Convenceràs gent, de segur. Jo, per exemple, sóc partidari del com pitjor millor, i crec que aquests dies, amb la desastrosa gestió de la covid-19 del govern PSOE Comuns, la base s’eixampla. I s’eixampla més que no pas amb la taula de diàleg. Però Brew em convenç que els guanys d’aconseguir canvis d’opinió entre els rivals sempre seran molt petits al costat del pes de la demografia. L’independentisme puja sobretot perquè els unionistes són gent gran. I es van morint. Així de bèstia. I així de cru.

La segona cosa que em ve al cap són els anys vinents. Ai, els anys vinents. Fruit de la demografia hauríem de viure repetides eleccions en què els independentistes superaríem el 50%, perquè molt malament haurien de fer-ho els partits per contrarestar la demografia. ‘Oh wait…’ I aleshores serà molt curiós de veure com els partits voldran penjar-se les medalles. Sóc jo, que els he convençuts amb diàleg! No, sóc jo, amb el com pitjor millor! Veurem petards d’alegria dalt la superfície, castells de foc i medalles impostades.
I si badem, oblidarem la demografia, amb el corrent de fons: els independentistes no convencem gaire. Són els unionistes, que es van morint.



La tercera cosa que em ve al cap és l’octubre del 2017. Aquell dia vam veure que els vots no són prou per aconseguir la independència. Vam guanyar un referèndum. Molt bé. I què? Ens van mantenir dins Espanya a cops de porra. Com diu Toni Soler, “si nosaltres no ens n’hem sortit, és perquè els altres tenen la força. I la força és el factor decisiu. Sense la força, l’estat no se n’hauria sortit.”

Del 2017 ençà que ens barallem per veure com podem ser més, quan diria que d’això se n’ocupa la demografia. Potser que ens ocupem de ser més forts. Aquí n’hi ha que ens volen fer creure que el problema és ser més, però el problema és ser més forts. Només tens dues vies.

En primer lloc, podem certament organitzar una insurrecció pacífica. La insurrecció pacífica, gandiana, si la demografia no falla, es farà en una Catalunya amb més del 50% del vot independentista en unes eleccions.
‘Oh wait…’ Doncs, tot i aquest suport majoritari, no serà una insurrecció gens fàcil, que s’ha de preparar en la clandestinitat, i que segurament es farà, de primer, contra el govern i els partits independentistes. Moviments gandians no solament contra un estat armat, sinó amb companys en contra. Tu mateix.

Per a vèncer la força del rival pot passar una segona cosa. Que no et faci falta. Aconsegueix un referèndum pactat amb Espanya i no et caldrà l’ús de la força, ni la insurrecció pacífica, perquè l’estat deixa de ser autoritari. Per això hi ha gent encara obessionada amb el referèndum. Per què és la manera que troben de solucionar l’ús de la força. No és que creguin que és la millor manera de comptar-nos. És que creuen que és la manera que l’estat espanyol no faci servir la força bruta. El govern espanyol no envia piolins ni militars. Acorda data i pregunta. I en cas de victòria, l’Espanya de VOX, PSOE 155, Felipe VI, Marlaska, Pérez de los Cobos i Guàrdia Civil accepten els resultats. Tu mateix.

Insurrecció pacífica o referèndum.
Dues vies per aconseguir el mateix objectiu: superar la violència del rival.
Que la demografia ajuda, però no ho és tot.

Jordi Pesarrodona: ‘El Tsunami és una gran trampa’ (vilaweb)

FONT: Josep Rexach Fumanya entrevisat a Jordi Pesarrodona a Vilaweb


I em mencionem algunes extractes que considerem importants:
  

—Al setembre ja havíeu deixat els càrrecs polítics amb ERC, en desacord amb el partit. Ara us heu donat de baixa. Què ha canviat per fer aquest pas?
—Va ser el cap de setmana, quan vaig veure el pacte al qual havia arribat ERC amb el PSOE d’abstenir-se a canvi de pràcticament res, perquè ja es veu que tot és foc d’encenalls. ERC claudica constantment a canvi d’una taula de diàleg que no acaba d’arribar mai, a canvi d’una gestió de competències que no acaben d’arribar, a canvi d’una renda mínima universal que no arribarà fins al 2021. Veig que ERC no va a buscar la independència sinó que pensa a gestionar l’autonomia. Hi estic absolutament en desacord. Molts ens vàrem creure que anàvem cap a la independència i ens vàrem creure l’1-O. Hi vàrem deixar la pell i ho vàrem donar tot. Sembla que es traeixi l’esperit de l’1-O.

Dieu que us heu sentit poc acompanyats. Fins i tot, sol. Podríeu desenvolupar aquesta sensació?
—Em vaig sentir sol en la protesta clown, la que vaig fer el 20-S, i que m’ha portat a ser una persona més coneguda. També és la protesta que ha fet que la Guàrdia Civil em persegueixi. Allà em vaig sentir molt poc acompanyat, com si ERC no reconegués la protesta com una protesta vinculada amb ells; com si hagués anat per lliure. A mi això em disgustava molt. Ho notava cada cop que havia d’anar a declarar. Quan declarava algun batlle o algun diputat d’ERC, hi anaven els alts càrrecs. I amb mi sempre venia la gent de segona o tercera fila. I no m’equivocava quan tenia aquesta sensació. Mai no van donar suport a l’acte simbòlic que vaig fer, un gest que s’ha fet arreu davant qualsevol bogeria humana. Cap suport de la gent d’ERC, ni un sol escrit a favor. I això em va molestar una mica. Vaig pensar que no combregaven amb les protestes clown, amb les accions no violentes.

—Aquesta solitud també la vau sentir quan us van investigar per desobediència per haver participat en el referèndum del Primer d’Octubre de 2017?
—No. Quan es tractava d’un càrrec de desobediència greu com a regidor a l’ajuntament, em van proporcionar advocats, oferiments especials, de tot. És una gran diferència. Com a polític d’ERC, tot el suport que calgués. Però una protesta dins la desobediència no violenta, no la van reconèixer. Crec que és una de les protestes més blanques que s’han fet mai i que posen en qüestió un cos armat. I tot això, mira, m’ha portat a tres anys d’absoluta persecució per part de la Guàrdia Civil com del poder judicial espanyol. És tremend.

—‘Esperem tornar-nos a guanyar la seva confiança’, deia de la vostra baixa Marta Vilalta. Què hauria de fer el partit perquè això passés?
—Quan vaig deixar tots els càrrecs d’ERC, vaig donar molt suport al Col·lectiu 1 d’Octubre. Creia fermament que des de dins el partit no calia estripar carnets, i des de la base, intentar que l’aparell canviés una mica, perquè és un partit assembleari. De fet, vam aconseguir que no es renunciés a la unilateralitat. Després hem sentit declaracions del senyor Joan Tardà dient que ERC no vol la unilateralitat. Per tant, no diuen la veritat sobre el que havíem quedat. Tiren pel dret. I això és el que em disgusta i no vull formar part del partit que diu unes coses i en fa unes altres. Això sap greu.

—La unilateralitat que demaneu, ara mateix cap partit no la posa en pràctica.
—No, per això em sento orfe de tots els partits. Jo sóc militant de base, del carrer. Amb qui m’identifico més és amb els CDR, perquè ni amb Òmnium ni l’ANC tampoc no m’hi identifico.

—Algun partit us ha temptejat?
—No, però sí que he de dir que sóc una mica impulsor de la plataforma Independentistes d’Esquerra. Són votants d’esquerres de tots els partits, de la CUP al PSUC passant per militant històrics de partits que ja no existeixen. Gent que creu en la unitat estratègica de l’independentisme, i no parlo de llista única, sinó d’un full de ruta clar. Des de l’1-O, i més encara des del 3-O, penso que hem d’anar a totes i tots els partits sobiranistes i independentistes s’havien d’unir darrere l’objectiu de la independència. Primer, la independència, i després, ja hi haurà les diferències que hi ha d’haver programàtiques pròpies de partit. I això no es fa. I la gent ho demana molt. Intento trepitjar molt el carrer, i veus que la gent demana la unitat. I això ho vaig reclamar dins del partit. I no em van donar mai una resposta clara. ‘Deixa fer l’estratègia de partit que ja sabem cap on anem, tranquil’. I no es pot anar així, s’ha de dir la veritat.

[...]

Vaig poder parlar amb en Junqueras. Li vaig dir que la gent demanava unitat i esperava que els adrecés algunes paraules. ‘No, no, Jordi, la línia del partit i prou’. A mi em va sorprendre molt desagradablement.  [..]
Però ell no va voler, només em deia que se seguís la línia de partit.
ERC sempre havia escoltat molt la militància. Per això he fet aquest pas. No sabria dir en quin moment han deixat d’escoltar-nos. Però ho han fet, i han tirat pel dret. I a vegades veus que unes coses que diuen dirigents dels partits, les contradiuen uns altres. La política que es fa a Madrid no és ben bé la que es fa a Catalunya.

[..]

—El Tsunami ha estat com un fracàs. El Tsunami és una gran trampa perquè fa la sensació que va llançar una pila de gent a l’escorxador. Quan vam anar directament cap a l’aeroport, estàvem disposats a quedar-nos-hi les hores i els dies que calgués. I de cop es va desactivar. I a la Jonquera, que també estàvem disposats a continuar, de cop i volta, es va desactivar. Llavors es va tornar a activar a Salt i es va tornar a desactivar. I el dia del Barça, ja ni t’ho explico… Qui hi ha darrere aquestes directrius, que no sabem qui és, no és ferm. I la lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura. La mobilització constant ha de ser com un gota a gota, i era possible, perquè vam veure com la gent s’ho creia i hi estava disposada.
[..]
Estic convençut que les coses ja han començat a canviar. Mireu què passa als Estats Units. Però com que som tan endins del canvi, no ens n’adonem. I els canvis mai no són immediats. I els poders fàctics, no sols els governants sinó també l’empresarial, ho saben. És un imperi que va caient. Mireu amb la covid-19. Es podrà jugar a futbol, anar amb avió, però amb la cultura, unes mesures de seguretat màximes que són inabastables. Volen entreteniment i que la gent no pensi i, així, tenir-nos distrets. Però això se’ls acaba i als carrers cada cop hi ha més contestació.
 Sempre dic que ens arribarà una finestreta d’oportunitat. I ens hi hem d’agafar. Estic convençut que ens arribarà. Si em demaneu quina, no us sé respondre, però hi serà.

El paper dels lliristes
Els independentistes d’anar a donar suport als presos, fer les performances de l’Onze de Setembre… Jo crec que tota aquesta gent ens fa molta falta perquè a l’hora de votar sempre hi són i a l’hora de mobilitzar-se, també. Calen, les accions ‘lliristes’. I les altres, també. Per exemple, els d’Urquinaona. Sempre els he defensat. Quan molts els criticaven, fins i tot el meu partit, i d’aquí ve una mica el focus de discrepància… Ostres, per què els joves no poden anar amb la cara tapada i crear aldarulls? Primera, no van crear-los ells, els aldarulls.
I segona, s’han de protegir.
Si jo hi tingués un fill, li demanaria que anés amb un fulard i que només se li veiessin els ulls. Si t’identifiquen amb vint anys, t’arruïnen tota la vida.

—Voldríeu dir res més?
—S’ha de ser molt honest amb tot. A més, vull afegir que hem d’aprendre a escoltar tothom. Sóc partidari de dialogar. Dialogar sí, però començar ara i des del primer moment. Segurament, dialogant tothom haurà de fer concessions, però és que a l’altra banda no ho han fet mai, això, ni es veu. Per això em converteixo en un defensor de la unilateralitat. Asseguem-nos i parlem-ne, des del diàleg sempre surten les coses. Deixeu-me posar també l’exemple que els anglosaxons, que en saben molt, diuen que tot és teu fins que no poden lluitar contra la independència dels territoris ocupats perquè la situació els ha superat. I aleshores els aconsegueixen convèncer que quedin, com a mínim, sota la gran reina d’Anglaterra. En canvi, aquí l’esperit no espanyol, sinó castellà, que per mi això és la Gran Castella, prefereixen que sigui abans trencada que desunida. Això ho destrossa tot. Hi ha gent fantàstica a tota la península, però aquest orgull… Tinc una anècdota molt curiosa.
—…
—Tenia un gran amic, que va deixar de ser-ho durant uns mesos, un noi que treballa a l’Ajuntament de Burgos, que em va enviar un missatge dient-me que no es creia el que jo feia contra la pàtria. Mesos després vam coincidir a Sitges en un acte i va voler parlar amb mi i demanar-me perdó. Em va dir que s’havia adonat d’on venia el problema, que nosaltres, els catalans, teníem una gamma de colors amb el mar, però ells a Castella només tenien la Meseta i això els feia cecs. Que aquest orgull els mataria i que estava segur que ho perdrien tot. Això es diu la gravetat castellana, i vaig preguntar-li què era i em va dir que mirés el Quixot. Tinc grans amics i grans enemics per tot Espanya.

Eudald Carbonell: ‘Tenir líders és el pitjor que ens pot passar, i ara es veu’ (Vilaweb)

Una altra de les interessants entrevistes que està fent Vilaweb en aquests dies de confinament




Eudald Carbonell (1953) és arqueòleg, doctor en geologia per la Universitat Pierre et Marie Curie i en història per la Universitat de Barcelona i llicenciat en Filosofia i Lletres per la Universitat Autònoma de Barcelona. Autor prolífic, ha teoritzat profundament sobre l’espècie humana i la necessitat d’una revolució en l’evolució. Els seus llibres Ens farem humans? (Cossetània Edicions) i L’evolució sense sentit (Grup 62) van ser un èxit de divulgació científica. Director del jaciment de l’Abric Romaní, actualment viu a Burgos, on és codirector dels jaciments d’Atapuerca. VilaWeb ha entrevistat aquest científic per saber com veu la Covid-19.

Un tema clàssic vostre és la socialització de la tecnologia.
No és igual si uns quants descobreixen el foc que si tots el fan servir. En aquesta pandèmia socialitzem tecnologia?
—Aquesta és la qüestió. Veure si guanya la planetització o la globalització de peus de fang. La globalització és uniformització. La planetització, en canvi, implicaria la redistribució de la riquesa, la col·laboració i la socialització de la tecnologia. Com veurem, aquesta serà l’única manera com la pandèmia es podrà tallar.
Hi ha una cosa important: per primera vegada l’espècie en conjunt, i tots els països, s’enfronten a la selecció natural. Ara, gràcies a la tecnologia, i de la capacitat de socialització, tenim hospitals (alguns llocs més, alguns altres menys), i per primera vegada l’espècie s’ha apoderat per anar contra de la selecció natural.

—Desenvolupeu-m’ho, això.
—La selecció natural és l’evolució, que no té cap mena de criteri ni de sentit. Ara lluitem contra la fatalitat dels fets. Allò de ‘mira, havia de passar’. Doncs no.

—Us he llegit entrevistes i els periodistes sempre us agafem per la banda apocalíptica: això s’acaba.
—M’és igual. M’importa que arribi el missatge. I el missatge és que s’ha d’augmentar la consciència crítica de l’espècie. I que les coses s’han de fer de manera cooperativa, coordinada, en consens, i buscant alternatives. No posar pedaços a la mateixa evolució. S’ha de fer una revolució en l’evolució de l’espècie.

—Hi ha evidències de la relació entre la pandèmia i la globalització, que ha ajudat a accelerar-la. Seria possible una altra globalització?—És això que et deia: la globalització és sinònim d’uniformització. La globalització s’ha d’aturar automàticament perquè la uniformització només ens pot dur problemes. Jo advoco per la planetització, és a dir, per mantenir la diversitat, perquè la memòria del sistema sigui diversa, fins que siguem capaços d’integrar, i siguem més intel·ligents. Aquesta diversitat cultural i social és tan important precisament quan hi ha un desastre gros. Part d’aquesta diversitat d’informació pot redirigir el nostre procés evolutiu.
Si la diversitat desapareix, o no s’integra bé (com va fer la biologia fa quaranta mil anys, que hi havia cinc o sis espècies i es van integrar en una de sola, un híbrid, el sapiens), malament.
Mentre no hi hagi intel·ligència social ni consciència operativa, hem de mantenir la diversitat. Molt probablement el món anirà cap a una fragmentació operativa, si es fa la planetització. I podrem generar interdependència. No hi ha cap més manera de tirar endavant. Passa als Estats Units, amb l’enfrontament entre demòcrates i republicans, o a Europa, que hem vist que la CEE és de per riure, que no serveix per res, i no té criteri integrador i unificador, i s’ha tornat a les nacions estat.
Cal un canvi molt profund.
I no tan sols d’hàbits individuals.

—Veig científics aquests dies que semblen polítics: avui diuen blanc i demà negre.
—Una cosa és el mètode científic, que és universal, i una altra el pensament científic. Els científics no pensem tots igual. Ara, per exemple, el mètode per a veure com s’ha de fer el desconfinament l’ha de poder seguir tothom. Si no, no serà un mètode científic, serà un nyap.

—Per què Espanya té aquest índex tants alt de mortalitat?
—Molts motius. Un, per exemple, és que a la zona mediterrània la socialització és molt més alta. Després hi ha errors estructurals evidents. Com pot ser que, havent descentralitzat la sanitat, es vulgui recentralitzar en el moment més crític? És un error. Ho veu un nen petit.
Si pots coordinar, i que tothom contribueixi específicament contra la malaltia, i veure que la vida de la gent en aquests moments és molt més important que unes altres qüestions, s’hauria de poder treballar de manera conjunta.
I no solament a Espanya, sinó a Europa i tot el món.

—Quina cosa us ha sorprès, fins ara?
—Hi ha una cosa que m’ha alarmat molt: que no tinguéssim un protocol universal per a una pandèmia com aquesta. Intel·ligents com som, socialitzats com estem, viatjats com som, aquí hi ha alguna cosa que s’ha fet molt malament. I per part de tothom. Però, és clar, els responsables polítics són els que han de donar la cara.

—Coses noves que la pandèmia us ha despertat?
—Hem de reforçar la consciència crítica de l’espècie. Som una espècie a tot el món. La fragmentació operativa de les diferents cultures i pobles també s’ha de reforçar. Veig més consistent ara l’Europa dels pobles que no la dels estats nació. I en aquest cas hi entraria Catalunya.
Sempre he vist que l’Europa dels pobles és més racional, lògica i lligada a la conservació de la memòria del sistema social i polític, que no una Europa feta amb estructures econòmiques determinades.

—Alguns sempre veuen la fi del capitalisme a la cantonada. Ara també passa. Doncs va aguantant.
—El capitalisme no l’acabarà la pandèmia. La pandèmia ajudarà a veure que aquest sistema és vell, acabat, pre-històric, té dos-cents cinquanta anys. La pandèmia posa sobre la taula que el sistema no resol el problema. Ara, tota sola la pandèmia no farà canviar el sistema. La revolució científico-tecnològica ens ha d’empènyer a una altra relació humana amb el nostre entorn i nosaltres mateixos. I si no ho fem col·lapsarem, perquè el capitalisme, que ve del segle XVIII, és un sistema anacrònic.

[..]

—Res a afegir?
—Cal una consciència crítica d’espècie perquè, si no, el que ve ajudarà al probable col·lapse. I col·lapse no vol dir extinció. Ha de quedar clar.
L’extinció és la desaparició d’una espècie.
El col·lapse és una espècie que va a batzegades i passa un coll d’ampolla.
I la cosa més probable és que a l’espècie a curt terme li vingui el col·lapse.

La socialització de la revolució industrial va costar 200 milions de morts (14%) Directament o indirecta. Quan aleshores n’hi havia 1.300 o 1.400, de milions.
La socialització de la revolució científico-tècnica, si la fem com la industrial, pot emportar-se un 10%-15% de l’espècie.
(Si ara som 7.500 milions, serien  1.125 milions)

—La pregunta és: hi ha massa gent al planeta? Si és el cas, per què hem de reduir el nombre de manera brutal, injusta o deixar-ho a l’atzar?
No podem aconseguir ser menys sense haver de veure morir gent pel camí, sinó amb polítiques de natalitat?
—Exacte. Si hi hagués consciència crítica d’espècie, definiríem uns objectius. Quants volem ser?
Com hem de distribuir l’energia?
Com entrem en equilibri dinàmic amb el nostre entorn?
Seria molt fàcil, independentment de les ideologies. Ara, mentre la consciència de classe sigui la que encara domina, i la d’espècie encara no, doncs no ens en sortirem.
Perquè ara ho veiem: en la pandèmia els més perjudicats seran els més pobres.
I aquí tenim les classes extractives, que es dediquen a quedar-se les plusvàlues.
Tot això s’hauria d’eliminar amb una consciència crítica d’espècie.
I, aprofitant l’avinentesa, hem d’eliminar els líders. No físicament.
Parlo de l’estructura social. Tenir líders és el pitjor que ens pot passar, i ara es veu.

—Per què?
—Perquè, i és ben curiós, solem posar de líders els més imbècils. No crec que digui cap cosa que sigui estranya. Van molt perduts. Aquests dies es veu. Fa falta una altra mena d’estructura de governança i organització.
Més basada en l’autoconeixement, l’autoformació i en la coordinació.
Fa falta organització i coordinació. Factors fonamentals per a planificar.
Valors que en sistemes com els socialistes s’havien aconseguit.
Malament, però s’havia aconseguit.