Bernat Deltell: D'on venim (III) Guerra estat - govern

Una vegada més: Bernat Deltell ens recorda d'on venim

Tendim a oblidar fets molt rellevants que han succeït aquests darrers dos anys i que ens aporten algunes pistes per entendre el que està passant ara. I per això convé fer memòria
Gener de 2018.
Comença l’enderroc del govern del Partit Popular. La gran premsa internacional (The Times, Bloomberg, The Guardian, The New York Times, Financial Times, Le Monde i Frankfurter Allgemeine Zeitung) ataca durament Mariano Rajoy i el considera ja un cadàver polític.
I avisa: “el 155 es tornarà contra el govern espanyol”. Després de la derrota de l’unionisme a les eleccions del 21-12, l’Estat, format bàsicament per la monarquia, la Guàrdia Civil i l’alta judicatura (Tribunal Suprem, Constitucional i Audiencia Nacional), agafa les regnes. El rei Felipe VI se’n va a Davos, i els jutges decideixen qui pot ser president de la Generalitat i qui no ho pot ser. Rajoy ja està amortitzat, però té un encàrrec provinent d’Europa: ha d’aprovar els pressupostos i evitar les eleccions per no crear encara més incertesa al país.

I els escàndols i la pressió es disparen encara més durant el mes d’abril:

-Cristina Cifuentes que es postulava com a successora de Rajoy cau en desgràcia
-garrotada dels jutges “regionals” alemanys
-Carles Puigdemont en llibertat a Alemanya
-González Pons enviant cartes mal traduïdes a tots els eurodiputats qüestionant la justícia alemanya
-sense pressupostos
-en breu sentència Gürtel període 1999-2005 (i que al final es posposa fins al mes de maig, just per a què s’aprovin els pressupostos)
-el diari britànic The Guardian considera el ministre d’Exteriors espanyol, Alfonso Dastis, un polític “autoritari” al mateix nivell que Nicolás Maduro i Bashar al-Assad
-Suïssa diu que Falciani no és moneda de canvi de ningú
-organismes internacionals (AI, informe Greco, estudi Fòrum Econòmic Mundial, ONU…) posen en qüestió la independència del sistema judicial espanyol i el situen per sota de Botswana i Tadjikistan
-Seat anuncia per segona vegada en menys d’un any que es quedarà a Catalunya sigui quin sigui el seu futur polític
-el candidat espanyol al Tribunal Europeu de Drets Humans, Francisco Pérez de los Cobos, és eliminat a la primera

Espanya accelera la seva caiguda lliure. Mariano Rajoy espera la sentència de la Gürtel amb resignació, però abans ha d’aprovar els pressupostos. I això és el que passa: el PNB votarà finalment a favor dels pressupostos, però el portaveu dels nacionalistes bascos, Aitor Esteban, deixa anar una enigmàtica frase en la roda de premsa on anuncia el vot favorable als comptes espanyols: “el 155 decaerá en breve. No lo digo a humo de pajas y sin conocimiento de causa”.

I això és el que passa: el 23 de maig el Congrés dels Diputats aprova els pressupostos, i a l’endemà, el 24 de maig, es fa pública la sentència de la Gürtel que condemna el PP per “enriquiment il·lícit” esdevenint el primer partit polític condemnat per corrupció a Espanya. Tot va com un cronometre.



Acte seguit, Pedro Sánchez impulsa una moció de censura i serà investit president gràcies al suport dels partits independentistes i el PNB, que una setmana abans ha votat els pressupostos del ministre Cristóbal Montoro del Partit Popular.

Pedro Sánchez que havia estat defenestrat pel mateix partit socialista esdevé president espanyol. I el nacionalistes bascos aconsegueixen la quadratura del cercle: aprovar els pressupostos que volia Europa, evitar noves eleccions, fer caure Mariano Rajoy, i eliminar el 155 de Catalunya. I tot, en una setmana!

Ja com a president, Pedro Sánchez es reuneix amb Emmanuel Macron i posteriorment amb la cancellera Angela Merkel. El dimarts 26 de juny hi ha una roda premsa conjunta Merkel-Sánchez a Berlín. Preguntada sobre la presència de Carles Puigdemont a Alemanya, la cancellera respon que “no se sent incòmoda” perquè és una qüestió que es regeix per l’Estat de dret. Al seu torn, Pedro Sánchez admet davant Merkel que “el que representa l’1-O és una pàgina que s’ha de passar”. Uns dies més tard, el 12 de juliol, el tribunal de Schleswig-Holstein accepta extradir el president Carles Puigdemont pel delicte de malversació de fons públics, però descarta fer-ho per rebel·lió. Per tot això, el dimarts 17 de juliol Pedro Sánchez pot detallar el seu full de ruta al Congrés dels Diputats i admetre que cal “diàleg sense traves” amb Catalunya. I afegeix, responent al portaveu republicà Joan Tardà: “el problema s’haurà de resoldre votant”.

Pedro Sánchez diu que la crisi es resoldrà votant

I aquí és on comença una guerra oberta entre govern espanyol i Estat espanyol a matadegolla.

Aquest és el punt d’inici on les parts enfrontades ja ni dissimulen.

El dijous 19 de juliol, el “jutge” Pablo Llarena rebutja l’extradició de Carles Puigdemont només per malversació i retira l’eurordre contra el president català i els consellers a l’exili. I a sobre, Llarena denuncia la “falta de compromís” del tribunal alemany. Deixa, per tant, en evidència el sistema judicial alemany i, de retruc, carrega contra la reunió Merkel-Sánchez. D’alguna manera, Llarena insinua (tenint en compte la seva lògica espanyolista) que els governs alemany i espanyol han pactat una solució per al cas dels exiliats que pugui fer caure tota la instrucció.

Faig un parèntesi.
El 6 d’abril de 2018, el president Carles Puigdemont surt de la presó de Neumünster després que el Tribunal Superior de Justícia de Schleswig-Holstein en decreti la llibertat sota fiança. El jutge descarta el delicte de rebel·lió en la petició d’extradició que va fer Espanya.

A l’endemà, 7 d’abril, la llavors ministra de Justícia, la socialdemócrata Katarina Barley, fa unes declaracions explosives. Barley assegura que la decisió del Tribunal de Schleswig-Holstein de deixar sortir Puigdemont de la presó és “absolutament correcta” i que a més “l’esperava”. Però Katarina Barley, la ministra de Justícia (de Justícia!), diu una altra cosa, també, i és que Espanya haurà d’explicar molt bé la petició d’extradició pel delicte de malversació, i considera que aquesta tasca “no serà fàcil”. Les declaracions de Barley porten cua. Tant és així que dos dies més tard (9 d’abril) el llavors portaveu del govern federal alemany, Steffen Seibert, relativitza les declaracions de la ministra Barley. Seibert considera el conflicte de Catalunya “com un afer intern”, però en cap moment contradiu la ministra de Justícia. No hi ha matisació, ni qüestionament de Katarina Barley.

Ara tornem a l’estiu de 2018.
Dissabte 11 d’agost.
Merkel es desplaça a Doñana. Reunió bilateral amb Sánchez per tractar la crisi dels refugiats. Roda de premsa dissabte al migdia, just abans de les reunions. És una solució insòlita, això de fer primer la roda de premsa primer i després les reunions a porta tancada (i fins diumenge!). Cap referència a Catalunya. Quatre dies més tard, és a dir, el 15 d’agost, festiu, el diputat republicà Joan Tardà fa una piulada que passa força desapercebuda. És la del referèndum de les tres preguntes:

Però l’Estat diu que ja n’hi ha prou de tot plegat i dispara contra el govern socialista.
Motiu?
El dijous 23 d’agost el govern de Pedro Sánchez anuncia que no assumeix la defensa del “jutge” Pablo Llarena a Bèlgica pels seus actes privats. Però uns dies després el govern rectifica i ara sí assumeix tota la defensa de Pablo Llarena.
Què ha passat?
Pressió? Sí, pressió per part de l’Estat. Però, per part de qui? Felipe VI? Alta judicatura? Qui fa la pressió?

El govern defensarà Llarena

Però el govern no es rendeix i insisteix. El dilluns 3 de setembre, el president Pedro Sánchez preveu un referèndum a Catalunya “però per millorar l’autogovern, no per la independència”.

Algú sembla que està pressionant per trobar una solució al conflicte territorial. És la segona vegada que el president espanyol parla de votar. I és evident que la solució passa per votar, oi?

Tendim a oblidar fets molt rellevants que han succeït aquests darrers dos anys i que ens aporten algunes pistes per entendre el que està passant ara. I per això convé fer memòria. La guerra estat-govern condiciona la política actual, i per això convé recordar d’on venim per entendre bé on podem anar.

Acabo. La política espanyola sempre m’ha recordat aquest diàleg de Casablanca:

-Renault: Dígame, Rick, ¿qué le ha traído a Casablanca?
-Rick: Vine a Casablanca a tomar las aguas
-Renault: Pero… ¡si Casablanca es un desierto!
-Rick: Al parecer me informaron mal

Continuarà!

Bernat Deltell. Publicat el dijous 16 de juliol de 2020

Per què ara surt tot això del GAL?

Una vegada més, un tuit fa aflorar la informació d'un Bloc de Borroka garaia da!
i explica la seva versió d'aquest moment


"Estoy seguro que la mayoría de la gente piensa que los papeles de la CIA en relación al “terrorismo vasco” son un documento desclasificado esta misma semana. A mi también me lo hubiera parecido teniendo en cuenta los titulares y entradillas que se han podido leer desde ayer. El caso es que leyendo los extractos del texto algo me hizo clic en la cabeza recordándome que ya había leído hace años lo que ahora por alguna extraña y política razón se presenta como novedad desclasificada.

Lo cierto es que ese documento de la CIA fue desclasificado hace prácticamente una década bajo el mandato de Barack Obama y oficialmente como consta en el propio documento para ser hecho público el 8 de febrero del 2011. Por alguna extraña y política razón no fue así.


El documento entró en el dominio público e incluso fue subido a internet años más tarde, concretamente el 23 de enero del 2017, como cualquiera puede comprobar insertando la dirección del documento ( https://www.cia.gov/library/readingroom/docs/CIA-RDP85S00316R000300110004-3.pdf) en el buscador de los archivos de internet (https://web.archive.org/ ).

La cuestión es que no es solo que ya fuera público sino que desde hace años aparece mencionado y analizado en diversas webs españolas como Rebelión: “La CIA conocía los vínculos del GAL con los «servicios de seguridad españoles»”

29/05/2018 https://rebelion.org/la-cia-conocia-los-vinculos-del-gal-con-los-servicios-de-seguridad-espanoles/




o el Salto Diario 28/5/2018 https://www.elsaltodiario.com/terrorismo/la-cia-conocia-los-vinculos-del-gal-con-los-servicios-de-seguridad-espanoles. 

 


 Incluso en universidades estadounidenses, ese documento es de libre acceso desde hace tiempo como se puede comprobar en la página de la universidad de Louisville https://library.louisville.edu/ekstrom/gov_intl/spain
Aquí lo interesante no es tanto lo que digan unos papeles de una organización metida hasta las trancas en el encubrimiento o promoción del terrorismo de estado internacional sino porqué razón iban a ser públicos y desclasificados en el 2011, cosa que no ocurrió hasta el 2017, y porqué en el 2020 saltá una supuesta novedad a los medios que no es tal novedad desde al menos hace más de tres años.

El primer interrogante está relacionado con el “conflicto vasco” y los tejemenejes, engaños y falsas promesas de la comunidad internacional del capital.


El segundo probablemente con pequeños ajustes de cuentas mediáticos en el propio entorno del gobierno de coalición español.



El GAL “no se creó”, el GAL es sinónimo de estado español, pues fueron las estructuras de ese estado las operativas del GAL.
El estado francés colaboró con el GAL.
De hecho, casi siempre que actuaba , “misteriosamente” desaparecía la agobiante presencia policial francesa en Euskal Herria norte. Tanto el estado español y francés en lo fundamental han compartido estrategias y objetivos, más allá de molestias, descoordinaciones y chouvinismos. Tanto para el estado español como para el francés la lucha contra el movimiento de liberación nacional vasco era prioridad.

El GAL es solo una etiqueta, existen muchas otras, pero lo que subyace siempre es una estrategia de estado comandada por un mismo poder desde el franquismo hasta hoy mismo.

A la hora de hablar de lo que es conocido como terrorismo de estado, salen principalmente las siglas de los GAL a relucir.

No obstante, los muertos causados por esta supuesta organización apenas llegan al 20% del total de las muertes causadas por la violencia de estado en Euskal Herria en las últimas décadas.

Escribo supuesta organización, porque realmente no ha sido una organización, sino el nombre escogido por los aparatos del estado en una etapa de gobierno del PSOE para reivindicar ciertas acciones, que en etapas anteriores eran ocultadas o reivindicadas con otros nombres y posteriormente han llegado a ser no reivindicadas y silenciadas sistemáticamente, igual que la tortura.


La estructura de los GAL no era diferente a la estructura institucional del estado español, pues de ella emanaba todo. No se equivocaban las pintadas que desde las primeras acciones de los GAL, allá por 1983, tras el acceso del PSOE al gobierno español, inundaban las calles vascas con el lema: “PSOE , GAL berdin da”.

Era el PSOE el gestor del estado en ese momento y por lo tanto miembros de ese partido manejaban los hilos de la guerra sucia.

Sin embargo, sería un error pensar que tras la decisión de poner en activo las siglas GAL y ordenar una serie de atentados, esto fuera un hecho coyuntural decidido por un partido, por un mero presidente o mucho menos por unos incontrolados.

Fue una estrategia de estado totalmente entroncada en la estrategia global contra Euskal Herria y el MLNV que lleva en activo desde incluso mucho antes del mismo surgimiento de este movimiento y continúa a día de hoy.
El hecho de en un momento dado elegir unas siglas o contratar mercenarios responde únicamente a la necesidad del estado de ocultar su violencia. De separarse de ella como si fueran autónomas para no perder una supuesta credibilidad democrática. Guardar las apariencias.


No es diferente el asesinato de Santi Brouard en 1984 por el GAL que la ilegalización de Herri Batasuna años más tarde.

Es la misma lógica de guerra, es la misma estructura la que lo lleva a cabo.

Que las siglas de los GAL salgan a relucir principalmente cuando se habla de terrorismo de estado responde a esa lógica. A querer separar lo que es indivisible. A querer contar un relato inconexo y parcial de lo que realmente es la guerra contra Euskal Herria. Que no es otra cosa que una misma estrategia de décadas realizada por los aparatos del estado, que de una forma legal e ilegal, ambas de ellas ilegítimas, llevan a cabo contra este pueblo.



Por todo esto es por lo que Galindo y los demás están en la calle. El estado cuida a sus siervos. Especialmente a los que arrancan uñas y queman la suela de los pies. Los jefes de Galindo siguen ahí, su organización se llama “democracia española”.

MÉS INFORMACIÓ
Article d'Antenne 2 (FRA) del 1986: El origen del GAL