Literatura i col·lapse: diversos

 

La continuació: La paràbola dels talents (1998) – Octavia Butler

→ És la seqüela directa de La parábola del sembrador i segueix la història de Lauren Olamina mentre intenta expandir la seva comunitat i fer créixer Earthseed, però s'enfronta a noves amenaces, incloent-hi un govern fanàtic i autoritari.

El conte de la serventa (The Handmaid’s Tale, 1985) – Margaret Atwood

→ Una distopia on les dones han perdut tots els drets i són classificades segons la seva capacitat reproductiva. Atwood explora temes de poder, gènere i opressió.

Oryx i Crake (Oryx and Crake, 2003) – Margaret Atwood

→ Una història que barreja ciència-ficció i crítica social en un món devastat per la biotecnologia descontrolada. És el primer llibre de la trilogia MaddAddam.

Els desposseïts (The Dispossessed, 1974) – Ursula K. Le Guin

→ Una novel·la de ciència-ficció filosòfica que presenta dues societats oposades: una capitalista i una anarquista, i explora què significa realment la llibertat.

La carretera (The Road, 2006) – Cormac McCarthy

→ Un relat cru i devastador sobre un pare i el seu fill intentant sobreviure en un món postapocalíptic on gairebé tot ha desaparegut.

El ministeri del futur (The Ministry for the Future, 2020) – Kim Stanley Robinson

→ Una novel·la molt realista sobre el canvi climàtic i les mesures extremes que la humanitat hauria de prendre per evitar l'extinció.

La noia mecànica (The Windup Girl, 2009) – Paolo Bacigalupi

→ Una distopia ambientada en un futur on els recursos naturals escassegen i les megacorporacions controlen l’agricultura i la genètica.

Literatura i col·lapse: La paràbola del sembrador (1993)

La paràbola del sembrador (Parable of the Sower) és una novel·la de ciència-ficció distòpica escrita per Octavia E. Butler i publicada el 1993. La història està ambientada als Estats Units l’any 2024
i mostra un món col·lapsat per la crisi climàtica, la desigualtat extrema, la violència i la falta de recursos bàsics com l’aigua i l’electricitat.

La protagonista és Lauren Olamina, una adolescent negra que viu en una comunitat tancada a Califòrnia amb la seva família. Lauren té una condició especial anomenada hiperempatia, que la fa sentir el dolor (i el plaer) dels altres com si fos seu. A mesura que la seva comunitat es desintegra per l’augment de la violència i el caos, ella es veu obligada a fugir i comença un viatge perillós cap al nord.

Durant el seu viatge, Lauren desenvolupa una nova filosofia espiritual anomenada Earthseed, basada en la idea que "Déu és canvi" i que els humans han d’adaptar-se i evolucionar per sobreviure. A mesura que coneix altres supervivents, comença a formar una comunitat al voltant d’aquesta creença.

El llibre és una crítica a la desigualtat social, el racisme, el canvi climàtic i la deshumanització, i alhora ofereix una visió esperançadora sobre la resiliència humana i la necessitat de construir nous models de convivència.

Imatges generades amb leonardo.AI
Prompt: "A dystopian California in the year 2024, inspired by the novel Parable of the Sower by Octavia Butler. The scene depicts a young African American woman with short curly hair, wearing a rugged backpack and worn-out clothes, walking along a cracked and overgrown highway. She is accompanied by a small group of survivors, each carrying supplies and makeshift weapons. The environment is dry and desolate, with abandoned buildings covered in graffiti, distant fires, and makeshift refugee camps. The sky is an ominous orange due to wildfires and climate change. The atmosphere feels tense yet hopeful, capturing the resilience of those seeking a better future."

15 distopies literàries recomenades per Francisco Martorell Campos

 

Francisco Martorell Campos

@FraMartorell

🧵 Hilo sobre 15 DISTOPÍAS literarias que describen futuros gobernados por la EXTREMA DERECHA.
Futuros totalitarios, racistas, militaristas y homófobos; rendidos a la segregación social, la misoginia y la eliminación de las minorías.

Un descenso al infierno 🔥👇.

1. “El talón de hierro” (Jack London, 1908).
Un clásico del género. Profética. Vital para examinar y denunciar la complicidad de capitalismo y fascismo. A nivel formal, absolutamente innovadora.

2. “Meccania. The Super-State” (Owen Gregory, 1918).
Distopía sobre un futuro 1970 donde un gobierno militar controla cada acto de los individuos y envía a los disidentes a campos de concentración. Novela muy lúcida a la hora de retratar los usos totalitarios de la eugenesia.

3. “City of Endless Night” (Milo Hastings, 1919).
Prefigura el Tercer Reich. Estado racista y eugenésico que ha sustituido los nombres por números. Clases sociales científicamente diseñadas y segregadas. Y monitorizadas. La acción transcurre en el Berlín subterráneo del año 2150.

4. “The Sun Shall Rise” (Richard Heron, 1935).
Novela sobre una Gran Bretaña futura gobernada por el fascismo. Aún no he podido hacerme con una copia de esto.

5. “La noche de la esvástica” (Katherine Burdekin, 1937).
Imprescindible. Y punto.

6. “Kallocaína” (Karin Boye, 1940).
Otro clásico. Un gobierno ultra-totalitario del porvenir crea un suero que impide mentir de por vida. Su intención: inocularlo a todos los habitantes del planeta y sabotear la opacidad del pensamiento. Impedir la disidencia a todos los niveles.

7. “Criptozoico” (Brian Aldiss, 1967).
Novela juguetona, muy new wave, sobre viajes temporales practicados en el 2093, en concreto en una sociedad administrada por una dictadura militar fascista.

8. “En alas de la canción” (Thomas Disch, 1979).
Los USA están gobernados por cristianos fundamentalistas que encierran a los gays en campos de concentración. El relato deriva hacia un misticismo extraño y empalagoso que le resta contundencia.

9. “V de Vendetta” (Alan Moore y David Lloyd, 1980-2000).
La excepción en la lista. Un cómic, no una novela: llevado después a la pantalla. Huelga decir nada. En “Contra la distopía” le dedico varias páginas a propósito de Mark Fisher.

10. “Eclipse” (John Shirley, 1985).
Trilogia que retrata una Europa futura bajo el dominio del fascismo ultra-católico (la “Segunda Alianza”). No está nada mal.

11. “El cuento de la criada” (Margaret Atwood, 1985).
Celebérrima e influyente. Y con merecimiento.

12. “La parábola del sembrador” (Octavia Butler, 1993).
Si no la has leído, ya tardas. Más actual e idónea que cuando se publicó. Una de las distopías más potentes y complejas de los últimos cinvuenta años, desplegada sobre el telón de fondo del cambio climático y el colapso.

13. “Bienvenidos a Metro-Centre” (J. G. Ballard, 2006).
Mi favorita del listado. El maestro Ballard disecciona los vasos comunicantes que enlazan capitalismo, consumismo y fascismo alrededor de las grandes superficies. Un must!

14. “Red Rising” (Pierce Brown, 2014-2016).
Pentalogía aventurera sobre un porvenir de clases sociales producidas mediante ingeniería genética por élites fascistas. Imágenes sobre la revolución y la lucha de clases interesantes (y discutibles). Me quedan tres por leer.

15. CrossHairs (Catherine Hernández, 2020).
En la Canadá del futuro gobierna un régimen fascista y puritano (“The Boots”) que encierra a las minorías (homosexuales, trans, negros) en campos de concentración. El prota es una persona trans que se une a la resistencia.

Y hasta aquí! Nótese que el listado que terminas de leer es de distopías, no de ucronías. Por eso no constan novelas sobre “¿qué hubiera pasado si los nazis hubieran ganado la guerra?”, un subgénero en sí mismo.

Todo esto y muchísimo más en “Contra la distopía”. La segunda edición está al caer.
Si usas datos del hilo, genial: pero cita! Yo cito a todo Dios. No cuesta nada.

• • •

Què és el Solarpunk en contraposició al Ciberpunk?

 Segons la wikipedia 

"és un moviment que fomenta les visions optimistes del futur a través de la resolució dels problemes mediambientals actuals, com puguin ser el canvi climàtic i la contaminació, o d'altres com ara la desigualtat social. El solarpunk abasta un ampli espectre d'arts i gèneres com són la literatura, l'art, l'arquitectura, la moda, la música, i els jocs.

El solarpunk pren com a pilar central les energies renovables i la tecnologia en general per a tractar de generar una visió de futur positiva per a la humanitat. D'altra banda, també aborda l'ús de mitjans menys tecnològics per tal de reduir emissions de carboni, com seria el cas de la jardineria i la permacultura. El solarpunk és a més un subgènere dins del gènere de ficció especulativa, i alguns dels seus exemples més coneguts són,
Solarpunk: Ecological and Fantastical Stories in a Sustainable World
i Sunvault: Stories of Solarpunk and Eco-Speculation."

La pràctica solarpunk del moviment es materialitza de diverses formes:
des del treball utòpic com fundar ecoviles a accions més discretes com conrear el propi menjar o el DIY.

Hi ha una vídeo super interessant de 4 minuts de durada que en parla d'una manera molt didàctica.

Bandera de Solarpunk

Característiques que en n'explica el ChatGPT

1-Energies renovables:
El solarpunk aboga per l'ús d'energies netes i renovables com l'energia solar i l'eòlica per reemplaçar les fonts d'energia més contaminants.

2-Sostenibilitat:
Aquest moviment promou la vida sostenible, la reciclatge i la reutilització, així com l'ús de materials ecològics i tècniques agrícoles sostenibles.

3-Tecnologia responsable:
El solarpunk fomenta el desenvolupament de tecnologies verdes i responsables que ajudin a millorar la qualitat de vida sense causar danys al planeta.

4-Estètica i disseny:
El solarpunk posa un èmfasi en l'arquitectura, el disseny urbà i la moda amb un aspecte més verd i inspirat en la natura, utilitzant colors brillants i materials naturals.

5-Comunitat i col·laboració:
Es valora la creació de comunitats forts i la cooperació entre persones per resoldre els problemes ambientals i socials.

6-Narrativa utòpica:
En l'àmbit de la ciència-ficció, el solarpunk presenta històries que descriuen un futur utòpic on la humanitat ha abraçat la sostenibilitat i la tecnologia responsable.

El solarpunk és més que una estètica; és una visió positiva i esperançada del futur que busca inspirar canvis en la manera com vivim i com interactuem amb el medi ambient.

 

Malgrat això, el solarpunk és un moviment més influenciat per la cultura en línia, les comunitats i les subcultures que per mitjans de comunicació massius com el cinema o la televisió. Es basa en gran mesura en la creativitat i l'expressió personal a través de la moda, l'art i la literatura, i això es fa evident a través de plataformes com blogs, fòrums i xarxes socials on els partidaris del solarpunk comparteixen les seves idees i creacions.


A nivell arquitectònic hi ha quatre branques: 

Què és la Distopia o l'antiutopia ?

WIKIPEDIA

Una distopia,^[1] contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.

 

Segons l'Oxford English Dictionary, el terme va ser encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill a un discurs pronunciat al debat parlamentari del 1868,^[2] qui també emprava el sinònim creat per Bentham el 1818, cacotopia.^[3] Ambdues paraules es van basar en el terme "utopia", encunyat per Thomas More com οὐ τόποςo "lloc que no existeix", per descriure una societat perfecta o ideal en la seva obra homònima. "Distopia" s'entén aleshores com una "utopia negativa" on la realitat transcorre en termes antitètics als d'una societat ideal.

 

El terme cacotopia l'utilitzaren els polítics que estaven contra el socialisme i el comunisme durant les dècades del 1880 i 1890 per a denigrar-lo.^[3]

Els texts distòpics sorgeixen com obres d'advertiment, o com a sàtires, que mostren les tendències actuals extrapolades en finals apocalíptics.^[4][5] Per exemple, algunes distòpies de la primera meitat del segle XX advertien dels perills del feixisme, del comunisme, del control social o de les societats totalitàries en general (Nosaltres, 1984, Un món feliç, Viure!, Fahrenheit 451). Altres més recents són obres de ciència-ficció ambientades en un futur pròxim i etiquetades com a ciberpunk, que utilitzen una ambientació distòpica en la que el món s'ha anat corrompent pel consumisme i es troba dominat per les grans multinacionals tecnològiques i els governs es tornen cada vegada més irrellevants. Hi ha un subgènere anomenat literatura apocalíptica, on la distopia té a veure amb la fi del món conegut.

A Itàlia un grup d'arquitectes de Florència anomenat Superstudio va escriure The 12 Cautionary Tales. Premonitions of the Mystical Rebirth of Urbanism en el qual es pretenia fer reflexionar sobre la relació entre producció, consum i sostenibilitat provocada pel capitalisme, avançant-se als debats que es van realitzar durant la dècada del 1970 per la crisi que patiren durant aquella mateixa dècada.^[5]

Durant la dècada del 2010 hi hagué una explosió de la ficció distòpica al cinema. Aquestes obres es caracteritzen per no oferir res més que desconsol.^[4]

  

Distopies en el cinema[modifica]

• Metropolis, de Fritz Lang (1927)
• The Planet of the Apes, de Frankin J. Shaffner (1968)
• THX 1138, de George Lucas (1971)
• Mad Max, de George Miller (1979)
• Blade Runner, de Ridley Scott (1982)
• 1984, de Michael Radford (1984)
• Brazil, de Terry Gilliam (1985)
• Gattaca, d'Andrew Nicol (1997)
• Dark City, d'Alex Proyas (1998)
• Matrix, de germans Wachowski (1999)
• Equilibrium, de Kurt Wimmer (2002)
• Code 46, de Michael Winterbottom (2003)
• FAQ: frequently asked questions, de Carlos Atanes (2004)
• V de Vendetta, de James McTeigue (2005)
• The Island, de Michael Bay (2005)
• Children of Men, d'Alfonso Cuarón (2006)
• The Road, de John Hillcoat (2009)
• Maximum Shame, de Carlos Atanes (2010)
• Never let me go, de Mark Romanek (2010)
• In Time, d'Andrew Niccol (2011)

Distopies en la literatura[modifica]

• Homes artificials, de Frederic Pujulà (1912)
• Nosaltres, de Ievgueni Zamiatin (1920)
• Un món feliç, d'Aldous Huxley (1932)
• 1984, de George Orwell (1949)
• Earth Abides, de George R. Stewart, (1949)
• Fahrenheit 451, de Ray Bradbury (1953)
• El senyor de les mosques, de William Golding, (1954)
• A Canticle for Leibowitz, de Walter M. Miller, Jr, (1960)
• La taronja mecànica, d'Anthony Burgess, (1962)
• Eumeswil, de Ernst Jünger (1977)
• Riddley Walker, de Russell Hoban, (1981)
• Neuromàntic, de William Gibson (1984)
• El conte de la serventa, de Margaret Atwood (1985)^[6]
• Scythe de Neal Shusterman^[7]
• Watchmen, novel·la gràfica d'Alan Moore i Dave Gibbons (1986)
• Les torres de l'oblit de George Turner
• V de Vendetta, novel·la gràfica d'Alan Moore i David Lloyd (1981-1988)
• Ígur Neblí, de Miquel de Palol i Muntanyola (1994)
• Oryx i Crake, de Margaret Atwood (2003)
• Globàlia, de Jean-Christophe Rufin (2004)
• No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro (2005)^[8]
• Uglies, de Scott Westerfeld (2005)
• La carretera, de Cormac McCarthy (2006)
• Bar Code Rebellion, de Suzanne Weyn (2006)
• The Book of Dave, de Will Self (2006)^[9]
• Wizard of the Crow, de Ngugi wa Thiong'o (2006)
• Sunshine Assassins, de John F. Miglio (2006)
• Metro 2033, de Dmitri Glukhovski (2006)
• Chez Max, de Jakob Arjouni (2006)^[10]
• Gènesi, de Bernard Beckett (2006)^[11]
• Veracity (2007), de Mark Lavorato
• Blind Faith (2007), de Ben Elton
• De repente los lugares desaparecieron (1992), de Patricio Manns^[12]
• Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís (2008)^[10]
• The Declaration (2008), de Gemma Malley
• Truancy (2008), de Isamu Fukui
• Els jocs de la fam (2008), de Suzanne Collins^[13]
• The Windup Girl (2009), de Paolo Bacigalupi
• The Forest of Hands and Teeth (2009), de Carrie Ryan^[14]
• Proyecto #194 (2009), de Alberto López González^[15]
• Fahrenheit 56K (2009), de Fernando de Querol Alcaraz^[16]
• Far North (2009), de Marcel Theroux
• Catching Fire (2009), de Suzanne Collins
• The Maze Runner (2009), de James Dashner^[17]
• Shades of Grey (2009), de Jasper Fforde
• The Unit (2009), de Ninni Holmqvist^[18]
• Ship Breaker (2010), de Paolo Bacigalupi
• The Safe and Happy Chronicles (2010), de Sean Lewis^[19]
• Delirium, de Lauren Oliver (2011)^[20]
• Divergente, de Veronica Roth (2011)
• The Host, de Stephenie Meyer (2008)
• La selección, de Kiera Cass (2012)