Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gandhi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gandhi. Mostrar tots els missatges

dilluns, 4 de gener del 2021

Desobediència civil pacífica contra la crisi climàtica (TED: Flavia Broffoni 2019)

Vídeo original



TW
La presidenta de XR (Extinction Rebellion) en Argentina 

Transcripció del vídeo

Imaginen la película más apocalíptica que hayan visto. La primera escena es una vista aérea de la tierra arrasada y el mar renegrido. La mitad de la población mundial lucha contra la otra mitad por falta de comida, en un lugar desértico. 

4000 millones de personas viven en zonas en donde no pueden cultivar nada para comer y no tienen suficiente agua para sobrevivir. Inundaciones y sequías; temperaturas insoportables. Nuevas enfermedades que nos atacan; incendios forestales. Huracanes muy frecuentes. Migraciones masivas. Cientos de millones de refugiados ambientales. Saqueos de supermercados multiplicados por miles en todas partes. Cortes de electricidad. Sistemas financieros y de comunicación caídos. Desabastecimiento de agua, de combustible y de medicamentos. Un millón de especies desaparecen y no por una extinción más, sino por la primera aniquilación biológica producida por una sola especie. Pero ¿saben qué? 


Esto no es ciencia ficción. Esta es una catástrofe ecológica y climática. Y es el mundo de los próximos 10 años. 
Vos en la fila uno no te vas a salvar. Vos en la cinco tampoco. Vos detrás de la cámara, tampoco. Yo tampoco. Porque no importa dónde nos sentemos. El colapso nos va a llevar puestos igual si durante la próxima década no transformamos nuestro sistema de producción y consumo, si no revertimos el avance de la ganadería y de la agricultura industrial, y cortamos a la mitad el uso de petróleo. Esto es cambiarlo todo, o casi todo. 

Hoy tengo un par de minutos para alertarles
 
sobre la gravedad terminal de nuestra situación. Solo un par de minutos para que se convenzan de que esto no es una teoría de complot. De que estamos realmente frente a la peor de todas las crisis. 
Nuestra civilización tal cual la conocemos va a dejar de existir durante los próximos 10 años. Y no son responsables de esto las 4000 millones de personas que pueden morir. 

Los principales responsables de haber llegado a esta situación
 
son quienes están más preparados para enfrentar el pronóstico apocalíptico porque escuchan a la ciencia. Los más ricos y poderosos están diseñando sus refugios familiares para sobrevivir al colapso. Cuenta un exgerente de una famosa red social que cuando comenzó a compartir con sus colegas de Silicon Valley los detalles de su pequeño proyecto de isla, todos comenzaron a salir del closet y a blanquear sus planes para la supervivencia. En este preciso momento están comprando territorios en altura. Pueblos enteros con abundancia natural. Construyendo búnkeres, instalando generadores, paneles solares, y diseñando las milicias para su defensa. Están "blindando" sus islas privadas. Enfrentamos un escenario inevitable de fragmentación social violenta. 

Y hasta las Naciones Unidas lo definió sin tapujos como "apartheid climático".
 
Los ricos salvándose. Y la mayor parte de la humanidad empujada a sobrevivir. Existe absoluto consenso de la comunidad científica. Superar la barrera de aumento de la temperatura global en más de 1,5 °C es colapso ecosistémico masivo. 

Después de los incendios de Amazonas
 
alcanzaremos los 2 °C durante la próxima década. Y gracias a 25 años de negociaciones diplomáticas fallidas estaremos en 7 °C antes de fin de siglo. ¿Cómo puede ser que nuestros gobiernos que tienen toda esta información no hagan nada? Hay algo con buscar las soluciones dentro del sistema, que no está funcionando. 

Yo misma siento que fallé.
 
Fallé como activista durante 20 años porque, evidentemente, todas las formas de activismo fallaron. Fueron insuficientes. Hace muy poco tomé real dimensión de esta finitud tan cercana. Me desesperé y me llené de ansiedad. Sabía que nada de lo que hiciera iba a ser suficiente. También me di cuenta de que personas queridas cuando les hablaba de esto se iban a otro lado. O suspiraban y me cambiaban de tema. Cómo las voy a juzgar, quizás fuera mejor disfrutar de la vida antes del colapso. Pero no pude. Me fue imposible seguir como si nada pasara. Entonces llegó el dolor y las ganas de llorar. Aunque no fue lo único. Lentamente algo más fue surgiendo desde el fondo de esa tristeza. 

Dejé de obligarme a tener esperanza
 
y apareció en mi una furia que me energizó. Me aceleró el corazón y me llevó a la acción. Porque lo que necesitaba no era esperanza. Lo que necesitaba era coraje. Coraje para cuestionarlo todo. Para hacerme una pregunta prohibida: ¿Por qué tenemos que obedecer las reglas del sistema que nos está exterminando? ¿Es lógico seguir alentando la producción ganadera y agrotóxica? Si sabemos que devasta comunidades y ecosistemas enteros. ¿Es justo que nuestros impuestos subsidien proyectos petroleros de fracking? La extracción no convencional de combustibles fósiles acelera el desastre climático. 

Las complicidades de las instituciones me duele en las entrañas.
 
Pero no es la primera vez que somos testigos de un genocidio silencioso.

En otros momentos de la historia existieron procesos de exterminio masivo que buscaron ser ocultados por las autoridades. Esta vez tenemos que desafiar a la autoridad injusta a tiempo porque cuando las leyes y las instituciones no nos protegen, el contrato social desaparece. Y los ciudadanos adquirimos el derecho y el deber a la desobediencia civil. (Aplausos) 


Quizá se pregunten si lo que planteo es una suerte de rebelión.
 
Lo que planteo es que este modelo es autodestructivo. Porque está fundado en negar los límites físicos del planeta. Y si no es suficiente con que lo digan las Naciones Unidas o lo plantee yo acá, vayan a las redes. Está lleno de fuentes confiables. Pero frente a esta verdad científica, los gobiernos nos responden que es política y socialmente imposible cambiar tan rápido. Sin embargo ya hemos protagonizado cambios radicales en momentos de emergencia que parecían imposibles. Por ejemplo, durante las guerras. Esta es la emergencia más enorme a la que nos hayamos enfrentado. Nos quedan menos de 10 años para una transformación de proporciones épicas, que no vamos a conseguir solamente poniendo molinos eólicos, paneles solares, reciclando o reduciendo nuestro consumo individual de carne. 

Necesitamos la movilización de personas más grande de la historia.
 
Quienes han estudiado el éxito de los movimiento civiles de resistencia demostraron que si el 3,5 % de la población sostiene en el tiempo estrategias de disrupción pacífica llevando a las calles un reclamo justo, podemos sacudir a un sistema que se niega a escuchar. La desobediencia civil no violenta ha sido el método más efectivo a lo largo de la historia reciente para lograr cambios sistémicos y radicales. 

Existen muchos ejemplos bien conocidos.
 
Rosa Parks, Martin Luther King, Gandhi, las colectivas de mujeres que exigieron y lograron el voto femenino y hoy siguen dando luchas imprescindibles. Nuestro país tiene experiencias hermosas de desobediencia civil pacífica y exitosa. Principalmente en la ruralidad. El pueblo de Malvinas Argentinas, en Córdoba, bloqueó la instalación de Monsanto en su tierra instalando durante cuatro años la disrupción colectiva. La comunidad de Famatina, en La Rioja, lleva más de una década expulsando a las mineras más grandes del mundo a pesar de las reglas y las normas escritas. No hay gradualismo cuando estamos luchando por nuestra supervivencia. Los fenómenos de transformación planetarios no se van a detener por una ley. No podemos frenar con un decreto a las millones de personas que estarán cruzando fronteras escapando de fenómenos climáticos extremos. Quizás en este momento estén queriendo volver al mundo que conocían hace 10 minutos. Pero no tengo alternativa. No tenemos alternativa. Con creatividad y sin violencia tenemos que salir a la calle para cambiarlo todo. 

La transformación tiene que empezar hoy.
 
Y tiene que ser enorme, desproporcionada, más allá de lo posible. La única decisión que podemos tomar en estos momentos de incertidumbre es qué hacer con el tiempo que tenemos. Nadie lo va a hacer por nosotros. El poder real nos pertenece, abracémoslo, con amor y furia. El tiempo no es mucho. Y para que sea justo, debe ser desobediente. (Aplausos) 

dissabte, 16 de maig del 2020

"Sis nits d'agost". Jordi Lara narra la mort de Xirinacs


FONT: elNacional (5 de març 2019)


Jordi Lara ha intentat explorar els racons més amagats de l'ànima de Lluís Maria Xirinacs, el filòsof que es va deixar morir en un bosc el 2007. I ho fa a través de Sis nits d'agost (Edicions de 1984), una novel·la en què s'interroga sobre els sis dies que van des del dilluns d'agost en què un amic va deixar Xirinacs a la muntanya fins el dissabte en què van trobar el seu cos. Una història que probablement el lector ja coneix, i que és explicada a través de la trama d'un escriptor que investiga la mort del capellà exclaustrat. Una novel·la peculiar en què no hi ha ficció, sinó una reconstrucció a partir de materials reals, sobretot de persones vives. Perquè Lara considera que no era necessari incorporar-hi elements de ficció, perquè la història ja era prou contundent. Tot el llibre està basat en documentació, en passejos pel lloc dels fets i, sobretot, en testimonis reals de la vida i la mort de Xirinacs.

[..]

Va pujar a la muntanya el dia que va acomplir 75 anys. I mitjançant exercicis respiratoris es va induir el coma, un coma amb el que podia trigar dos o tres dies en morir. No es va infligir cap tipus d'autoviolència. El mal temps que va imperar en aquells dies va ajudar-lo a morir, perquè va impedir que sortissin a la muntanya boletaires i excursionistes i que el trobessin mentre agonitzava.

[..]

Xirinacs quan va morir duia a sobre una nota en la que demanava que el deixessin morir i reintegrar-se a la natura, però també va deixar escrita l'acte de sobirania, un document en què es proclamava alliberat d'Espanya, França i Itàlia. Lara recorda que la mort es va interpretar molt en clau nacional; per a l'espanyolisme era la culminació de l'obra d'un boig, o la demostració del fracàs de l'independentisme.

[..]

Recorda que Xirinacs sempre va ser independentista, i que va morir abans del procés, però que opinava que "el poble està trinxat, però hi és". I que tenia l'esperança que "algun dia es despertarà".

ALTRES ENTREVISTES
Vilaweb. Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot

El núvol: Xirinacs va convertir-se en un personatge extemporani

diumenge, 13 d’octubre del 2019

El documental que has de veure, segons Tsunami Democràtic

FONT: elNacional

Tsunami Democràtic
 recomana als seus simpatitzants que aprofitin aquest compàs d'espera abans de la sentència del procés per veure un documental. Es tracta del programa Latituds de TV3 sobre la no-violència del 2011, en què s'explica les tècniques de protestes no violentes i es repassa la història d'aquests tipus de moviments en diferents parts del món, des de l'Índia fins a Palestina, passant pels Estats Units. S'intenta, així, preparar una resposta a la probable condemna dels líders independentistes



Durada documental: 24 minuts

dissabte, 5 d’octubre del 2019

L’ANC i Òmnium anuncien la resposta a la sentència: cinc marxes de tres dies

Divendres de la setmana passada elmon.cat en va fer referència.
Elisenda Paluzie, dimarts a TV3 ho confirmava i reconeixia que se li havia escapat a en David Fernàndez (ANC, no el de la CUP) en una xerrada.

Ahir divendres ja va sortir oficialment a tots els mitjans.
En reproduïm la versió de vilaweb




Les columnes, anomenades Marxes per la Llibertat, sortiran de Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona, i recorreran 100 quilòmetres a peu en tres dies per confluir finalment a Barcelona


L’ANC i Òmnium Cultural han anunciat les primeres accions unitàries per a respondre a la sentència del Tribunal Suprem espanyol. El dia que es publiqui la sentència, la presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, i el vice-president d’Òmnium, Marcel Mauri, explicaran quan començaran les cinc marxes multitudinàries anomenades Marxes per la Llibertat, que sortiran de cinc ciutats diferents –Girona, Vic, Berga, Tàrrega i Tarragona– i que aniran passant poble a poble per tot el territori fins a arribar a Barcelona.
Durant tres dies, es recorreran 100 quilòmetres, dividits en cinc etapes. El primer i segon dia hi haurà dues etapes (una al matí i una a la tarda), i el tercer dia només una, perquè s’arribarà a Barcelona al migdia. Cada etapa té aproximadament uns 20 quilòmetres.



Les marxes, inspirades en altres marxes pacífiques històriques, pretenen ser una resposta de país en favor de la llibertats dels presos polítics, els exiliats, en contra de la repressió i per reivindicar el dret d’autodeterminació. La voluntat és implicar tot el territori, de manera transversal i plural, i retornar a la ciutadania el paper protagonista de les mobilitzacions.


Tothom qui hi vulgui participar només caldrà que s’hi uneixi, sense limitacions ni l’obligatorietat de completar etapes senceres. Cada etapa començarà i acabarà en un nucli urbà, des d’on s’oferirà a preu simbòlic esmorzar, dinar i sopar populars. També s’hi podrà pernoctar de franc i prosseguir la marxa l’endemà, prèvia reserva a la web www.marxesperlallibertat.cat que s’activarà aquest vespre.

Concentracions quan surti la sentència

El mateix dia que el Tribunal Suprem espanyol faci pública la seva decisió, les entitats també convocaran concentracions a les 20.00 a diversos punts del Principat. Els detalls d’aquesta acció es concretaran pels canals oficials de l’ANC i Òmnium Cultural.



ALTRES MARXES:
2018 d'Alp a Das, pels presos polítics



2019 21 de gener: marxa groga a Girona
Un miler de persones han participat aquest diumenge en una marxa que sortia des de cinc punts diferents de les comarques gironines i acabava a la Plaça U d'Octubre de 2017 a Girona.

divendres, 27 de setembre del 2019

Només hi ha un camí: no-violència activa (Boye)



FONT: elNacional

Juan Carlos Boye

L'actiu més important de l'independentisme català és la no-violència activa i, sobre això, Gandhi va construir la idea que s'està "davant d'un cert acte de força, no només interior o espiritual, consistent a 'persistir', a 'insistir' en la veritat, i això, sense vacil·lar ni calcular les conseqüències personals que puguin derivar-se d'aquesta actitud", però sense cap exercici de violència, i Martin Luther King Jr. la va definir com aquell instrument que "pretén provocar una crisi i una tensió que obliguin la comunitat a negociar".
A partir d'aquesta idea s'ha avançat i construït una estratègia política i un discurs que, si les coses es fan bé, pot acabar arrelant. Dit d'una altra manera: mentre se segueixi pel camí de la no-violència activa i s'aconsegueixi fer les coses bé, es podrà continuar construint un projecte de país amb el qual fa temps que molts catalans somien.
[..]

Encara és aviat per determinar quina base fàctica i indiciària real existeix per a imputacions d'aquest abast, però, en tot cas, les successives reformes del Codi Penal permeten qualificar de delicte de terrorisme gairebé qualsevol conducta si és adequadament descrita en l'atestat oportú i en el seu corresponent procediment.

[..]


Tota actuació policial desproporcionada només serveix per a finalitats alienes a l'administració de Justícia i, en aquest cas, és evident que això és el que ha passat. Estic convençut que, si s'hagués actuat amb mesura, els resultats, des de la perspectiva de la investigació, no diferirien dels que es puguin aconseguir amb un desplegament que ens recorda a altres temps i llocs.
La desproporció, mare de totes les injustícies, s'ha vist com a element essencial de l'actuació de l'Estat i, com a poc, l'únic que serveix és per deslegitimar tant el dispositiu com els objectius perseguits. La desproporció en les formes no és imputable al jutge que va ordenar l'operació sinó únicament i exclusivament al ministre de l'Interior (Grande Marlaska) que, en definitiva, és el màxim responsable de l'actuació policial i els antecedents del qual són coneguts de sobres pel Tribunal Europeu de Drets Humans.

La desproporció, igualment, és un element que impedeix d'analitzar amb sensatesa davant de què ens trobem; és a dir, impedeix saber si realment existeix un fenomen de radicalització o només estem davant d'un intent de generar el relat de la radicalització i, els que apostem per un procés no-violent actiu, mereixem saber si existeix aquest problema o només respon a una estratègia estatal per, d'una part, arrossegar casos insulsos cap a l'Audiència Nacional i, d'una altra, criminalitzar el conjunt d'un moviment que es caracteritza per l'ús de la no-violència activa.
En una situació de tensió permanent com la que viu Catalunya és previsible, i possible, que es produeixin fenòmens de radicalització i s'haurà de confiar que no siguin més que posicions aïllades que caldrà encapsular i tractar com a tals. Tanmateix, és evident que aquesta radicalització no sol tenir lloc en una única banda, com ha quedat demostrat amb la desproporcionada actuació seguida de reaccions impròpies de determinats sectors que estan cridats a mantenir la calma i, fins i tot, la imparcialitat.
En qualsevol cas, si alguna cosa ja tenim clara, és que no és propi d'un estat democràtic i de dret que, fins i tot, associacions de jutges i de fiscals es facin ressò de rumors malintencionats per criminalitzar, vulnerant la presumpció d'innocència, unes persones que qui sap si el dia de demà s'hauran de jutjar.
La violència, si apareix, no és bona per a ningú, almenys per a ningú que es qualifiqui i consideri com a demòcrata, i a més serveix exclusivament com a element justificatiu d'una repressió més dura, profunda i sistemàtica. Caure en l'error de pensar que en un procés com el català hi ha dreceres és, simplement, fer el joc als que creuen que la indissoluble unitat de la nació espanyola s'ha de defensar a qualsevol preu.
Els estats, i l'espanyol no és l'excepció, si hi ha una cosa davant de la qual saben respondre i se senten còmodes fent-ho és davant de la violència, i aquí hi ha centenars, si no milers, d'exemples.


Els estats, i l'espanyol no és l'excepció, el que no toleren ni saben com actuar és davant de la lluita no-violenta.
Mentre tot ha estat no-violent, i mentre segueixi sent-ho, veurem com es va descomponent la resposta estatal i com es va construint país, que és una cosa que ningú no va dir que seria senzill.

La clau és traslladar tot l'exercici de la violència a l'Estat i, a partir d'aquí, reforçar la legitimitat necessària per atreure no ja les simpaties sinó el reconeixement general.
La denominada "operació Judes", sembla com el començament d'una cosa més grossa en la qual, de manera sistemàtica, s'anirà intentant criminalitzar tot el moviment independentista per, d'aquesta manera, arrossegar-lo a un escenari d'excepcionalitat en què els drets i les llibertats individuals i col·lectives quedin "a disposició" de l'Audiència Nacional.

Veurem, i no es tardarà gaire, que de la rebel·lió es passarà a qualificacions jurídiques "alternatives" i, sobretot, veurem com es va tractant d'enfangar la imatge i reputació d'aquells que apareguin com a rellevants i importants per a l'independentisme català. Aquí no hi haurà miraments i, en l'esmentat procés, s'arrossegarà tant els actors principals com els secundaris com a les seves famílies i entorns... El que es pretén no només és generar por sinó, també, descrèdit.
Davant d'una actuació així, l'única resposta possible, l'única resposta assenyada i l'única resposta per a la qual la societat catalana està preparada és la no-violenta i, a més, és l'única resposta que Europa i el món no només toleraran, sinó que li donaran suport. Caure en el joc de l'Estat és senzill, i sortir vencedors d'aquest error serà impossible.
La tàctica de la violència es contradiu amb l'estratègia de la independència i, per això, com més repressió, més no-violència activa.