ECHELON és la major xarxa d'espionatge i anàlisi de la història, creada per a interceptar comunicacions electròniques. Controlada per la comunitat UKUSA (Estats Units, Canadà, Gran Bretanya, Austràlia, i Nova Zelanda), ECHELON pot capturar comunicacions per ràdio i satèl·lit, trucades de telèfon, fax i e-mail a gairebé tot el món i inclou l'anàlisi automàtica i la classificació de les intercepcions. S'estima que ECHELON intercepta més de tres mil milions de comunicacions cada dia.
Malgrat haver estat presumptivament construïda per a controlar les comunicacions militars i diplomàtiques de la Unió Soviètica i els seus aliats, se sospita que en l'actualitat ECHELON és utilitzada també per trobar pistes sobre trames terroristes, plans del narcotràfic i intel·ligència política i diplomàtica. Els seus crítics afirmen que el sistema és utilitzat també per a l'espionatge econòmic i la invasió de privadesa en gran escala.
Els membres d'aquesta aliança de parla anglesa són part de l'aliança d'intel·ligència UKUSA, que funciona des de la Segona Guerra Mundial. L'existència d'ECHELON va ser feta pública el 1976 per Winslow Peck.
Diverses fonts afirmen que aquests estats han ubicat estacions d'intercepció electrònica i satèl·lits espacials per capturar gran part de les comunicacions establertes per ràdio, satèl·lit, microones, telèfon mòbil i fibra òptica. Els senyals capturats són després processats per una sèrie de superordinadors, coneguts com a diccionaris, que han estat programats per buscar patrons específics en cada comunicació, ja sigui adreces, paraules, frases o fins i tot veus específiques.
El sistema està sota l'administració de la National Security Agency (Agència de Seguretat Nacional). Aquesta organització compta amb 100.000 empleats tan sols a Maryland, Estats Units (altres fonts parlen de 380.000 empleats a escala mundial), per la qual cosa és probablement la major organització d'espionatge del món.
A cada estat dins de l'aliança UKUSA li és assignat una responsabilitat sobre el control de diferents àrees del planeta. La tasca principal del Canadà solia ser el control de l'àrea meridional de l'antiga Unió Soviètica. Durant el període de la guerra freda es va posar major èmfasi en el control de comunicacions per satèl·lit i radi a Amèrica central i Amèrica del Sud, principalment com a mesura per localitzar-hi tràfic de drogues. Els Estats Units, amb la seva gran cadena de satèl·lits espies i ports d'escolta controlen gran part de Llatinoamèrica, Àsia, Rússia asiàtica i el nord de la Xina. La Gran Bretanya intercepta comunicacions a Europa, Rússia i l'Àfrica. Austràlia examina les comunicacions d'Indoxina, Indonèsia i el sud de la Xina, mentre que Nova Zelanda s'ocupa del Pacífic occidental.
Segons algunes fonts el sistema disposa de 120 estacions fixes i satèl·lits geoestacionaris. Entre totes podrien filtrar més del 90% del tràfic d'Internet. Les antenes d'Echelon poden captar ones electromagnètiques i transferir-les a un lloc central per al seu processament. Es recullen els missatges aleatòriament i es processen mitjançant diversos filtres buscant paraules clau. Aquest procediment s'anomena "Control estratègic de les telecomunicacions".
El 2001, el Parlament Europeu va constatar l'existència d'un sistema d'intercepció mundial de les comunicacions, resultat d'una cooperació entre els Estats Units, el Regne Unit, el Canadà, Austràlia i Nova Zelanda."
CONTROVERSIA
El Parlament Europeu va decidir crear una comissió per investigar la xarxa ECHELON el 5 de juliol de 2000. El motiu va ser l'informe titulat Capacitats d'Intercepció 2000, en el qual s'informava de l'ús d'informació recollida per la xarxa ECHELON per a finalitats comercials dels països UKUSA.
Dos exemples il·lustren aquesta informació: el 1994, el grup francès Thompson-CSF hauria perdut un contracte amb el Brasil per valor de 1.300 milions de dòlars en favor de la nord-americana Raytheon, gràcies a informació comercial interceptada per ECHELON que hauria estat subministrat a Raytheon.
Aquell mateix any Airbus hauria perdut un contracte de 6.000 milions de dòlars amb Aràbia Saudita en favor de les empreses nord-americanes Boeing i McDonnell Douglas, gràcies al fet que les negociacions entre Airbus i els seus interlocutors àrabs haurien estat interceptades per ECHELON, i la informació facilitada a les empreses nord-americanes.
Con el avance de la tecnología también se fueron implantando mejoras en el programa “Echelon”, que actualmente permite a los países del tratado UKUSA operar sus bases de espionaje vía satélite prácticamente por control remoto. Es el caso, por ejemplo, de la base neozelandesa de Waihopai, como desveló el escritor Nicky Hager en su libro Secret Power, de reciente publicación en Nueva Zelanda. Así pues, sólo desde unas cuantas bases espía se puede controlar el flujo de información interceptada y clasificada por programas de Inteligencia Artificial. Actualmente, analistas y técnicos dominan desde muy pocas bases un trabajo altamente automatizado que antes tenían que desarrollar centenares de especialistas en cada puesto de interceptación. Las bases principales del sistema “Echelon” se encuentran en la sede de la Agencia Nacional de Seguridad (NSA) en Fort George Meade (Maryland, EEUU) y en la base británica de Menwith Hill (al norte del condado de Yorksire, Inglaterra).
[...]
Se ha dicho de “Echelon” (entendiendo que los autores se están refiriendo a la red del USSS y sus aliados) que sería capaz de interceptar todas las comunicaciones mundiales, aunque no hay pruebas veraces que así lo demuestren. Sí se ha demostrado que los Estados Unidos, junto a sus países aliados, pueden interceptar todas las comunicaciones por satélite, buena parte de las que se realizan por cables submarinos y una importante cantidad del tráfico de Internet. Se insinúa también que son capaces de interceptar los cables submarinos de fibra óptica, aunque esto sólo es posible si se tiene acceso a los puntos donde salen a la superficie o en aquellos lugares en los que se instalan amplificadores para potenciar la señal antes de volver a introducirla en el cable para que siga su camino. Así pues, cualquier fax o llamada telefónica internacional, videoconferencia o correo electrónico que pase por un nodo de comunicaciones “pinchado” por una de estas agencias de inteligencia de señales, es susceptible de ser interceptado.
Los Estados Unidos han desclasificado recientemente varios documentos en los que reconocen la existencia de “Echelon”. Otros países integrantes de la red de espionaje global han reconocido públicamente su vinculación al tratado UKUSA. El Parlamento Europeo, en su histórica resolución del pasado 5 de septiembre de 2001, dijo que ya no puede caberle duda a nadie sobre la existencia de “Echelon”, o como quiera que se llame esta red. La Eurocámara recomendó a los ciudadanos encriptar sus comunicaciones para evitar este espionaje. Asimismo, pidió a los Estados miembros de la UE que promovieran acciones para impedirlo. Desde el 26 de marzo de 2002, el Ministerio de Ciencia y Tecnología español recomienda oficialmente a los ciudadanos que encripten sus correos electrónicos. La Constitución española reconoce la inviolabilidad de las comunicaciones como un derecho fundamental.
Amb
els governs d'Europa que tornen a obrir les seves economies per a
negocis, és un bon moment per mirar enrere els diferents camins que han
pres per controlar els brots de Covid-19 per intentar veure com eren
d'eficàcia.
El gràfic següent mostra la relativa gravetat de les restriccions europees basades en les tasques realitzades per l' Escola de Govern Blavatnik de la Universitat d'Oxford , que fa un seguiment de diverses mesures i marca el rigor que han estat a cada pas del camí.
Temps de reacció
Per
a molts països europeus, els nivells de rigidesa van augmentar
substancialment després que l'Organització Mundial de la Salut declari
pandèmia, fins i tot quan la càrrega dels seus casos era baixa.
Tot
i que no és un indicador de si les decisions preses eren les correctes
ni de la rigorositat que es van seguir, l’anàlisi dóna un sentit clar de
l’estratègia de cada govern per contenir el virus. Alguns, sobretot
Itàlia i Espanya, han aplicat bloqueigs perllongats i estrictes després
de les infeccions. Altres, sobretot Suècia , preferien un plantejament molt més relaxat. Portugal i Grècia van optar per tancar-se mentre que els casos eren relativament baixos. França i el Regne Unit van trigar més temps a decidir imposar les mesures més restrictives.
Però,
com mostra el nostre següent gràfic, hi ha poca correlació entre la
gravetat de les restriccions d'un país i si aconseguí frenar l'excés de
víctimes mortals, una mesura que mira el nombre global de morts en
comparació amb les tendències normals.
Resultats mortals
Les morts per sobre dels intervals normals mostren els països europeus que van lluitar per contenir els brots Covid-19
A Europa, hi ha aproximadament tres grups de països en cas de víctimes mortals.
1-Un grup, inclòs el Regne Unit, els Països Baixos i Espanya, va experimentar un excés de mortalitat extremadament elevat.
2-Un altre, que abasta Suècia i Suïssa, va patir moltes més morts de l'habitual, però significativament menys que el primer grup.
3-Finalment, hi va haver països on les morts es van mantenir dins d'un rang normal com Grècia i Alemanya.
Tot
i això, les dades mostren que la relativa estricta mesura de les
mesures de contenció d'un país va tenir poc influència sobre la seva
pertinença a cap dels tres grups anteriors. Si bé Alemanya tenia restriccions lleus que Itàlia, ha tingut molt més èxit en contenir el virus.
La
impressió general és que, mentre que les restriccions al moviment eren
vistes com una eina necessària per aturar la propagació del virus, quan i
com es van manipular era més important que la seva gravetat.
Diversos
països van ser suficients per a la preparació precoç i amb una gran
quantitat de recursos sanitaris per evitar els bloqueigs draconians. Alemanya
, amb millors proves de proves i contactes i unitats de cures més
intensives que els seus veïns, podria permetre's mantenir l'economia una
mica més oberta.
Grècia, actuant de forma ràpida i segura, sembla que
fins ara ha evitat el pitjor.
Com s'esperaria, els països amb més bloqueigs intensos semblen patir més econòmicament. El
que encara no està clar és la quantitat de guanys que tenen els països
amb avantatges relativament laxos, atès el caràcter integrat i impulsat
pel comerç de l'economia europea.
L'economia sueca dirigida per l'exportació reduirà el 7% aquest any, va dir aquest dimarts el govern.
Alemanya, la economia de la qual es reduïa abans de la pandèmia, ja està en recessió. Aquests països podrien recuperar-se més aviat que d’altres l’any que ve, però és un moment dolorós per a tots.
Les
dades econòmiques del període de bloqueig només apareixen i, en un
futur, es podran revisar substancialment, donades les evidents
dificultats de recollida de dades durant una pandèmia. Independentment, el que suggereixen els últims mesos és que el cost econòmic no és l’únic inconvenient d’un bloqueig draconià. L’experiència
Covid-19 ens ha ensenyat que és molt millor respondre de forma ràpida i
intel·ligent, amb la tecnologia i les proves i el seguiment massius
adequats, en lloc de només confiar en la més crua de les parades.Si hi ha segones ones del virus, no hauríem de repetir els errors de la primera.
Le Grand Continent fa un seguiment del coronavirus mitjançant un nou apartat creat expressament i actualitzat cada dia.
Fa uns dies el vam començar a seguir però van parar. Era de colors viurs, ara han passat a marronosos i només ens vam en els casos de coronavirus a Europa per cada 100.000 habitants (100k)
Donat que cada país pot tenir barems diferents per a computar els casos, o fer més o menys testos a la població, creiem que és més objectiu fixar-nos en el nombre de morts, que és una dada més fiable.
Ens hem fixat només en les zones més marcadades de Itàlia (centre, nord-est i nord-oest) i les de l'estat espanyol (est, nord-est, centre i Comunitat de Madrid)
Un dia més, en François Hublet actualitza el seu mapa de Datawrapper amb les dades de casos de coronavirus per regió i per 100.000 habitants
Itàlia
En destaquen tres parts:
la central amb 32 casos per 100k habitants,
nord-est, amb 77 casos i nord-oest amb 131
A l'Estat Espanyol, ho ha dividit en Est, 19 casos, nord-est, 45
centre amb 28 i Comunitat de Madrid amb 85 (superant la segona i tercera regió d'Itàlia)
En la primera legislatura del Parlament, després del restabliment de la democràcia, només hi havia set dones diputades de 135. Un escàs 5,2%. Quaranta anys després d’aquell 10 d’abril de 1980, la cambra catalana ha avançat molt en igualtat, però encara hi ha feina a fer. L’actual hemicicle el componen 59 dones i 75 homes. Un 44,02%. Tot i que l’actual composició és molt més igualitària que en anys anteriors, alguns partits encara tenen molr camí per recórrer. Especialment en els llocs de responsabilitat com els de la Mesa, la igualtat encara és molt lluny d’assolir-se.
El PP, en percentatge, és el menys igualitari, amb només un 25% de diputades dones, encara que cal tenir en compte que només tenen quatre diputats, tres homes i una dona. En segona posició per la cua hi ha Cs que, malgrat ser el partit més nombrós de la cambra, només té un 38,8% de dones, 14 en total, mentre que el PSC en té 11 que representen un 41,1% i JxCat 14 diputades que suposen un 42,42%. ERC i la CUP són els més paritaris, ja que tenen exactament un 50% d'homes i un 50% de dones. Els comuns, finalment, són els que decanten la balança: 5 dels 8 diputats són dones, el 62,5%.
[..]
El percentatge actual de diputades al Congrés és calcat al del Parlament. La dada, però, representa un retrocés si la comparem amb la de fa menys d'un any, durant la fugaç XIII legislatura espanyola. Després de les eleccions generals del 28 d'abril passat, el Congrés va batre el rècord a Europa, convertint-se en el parlament amb més representació femenina del continent -un 47,4%- per davant de països nòrdics com Suècia, Finlàndia o Noruega. Amb la repetició electoral i el subsegüent auge de VOX, Espanya va patir una reculada.
Actualment, dels 350 escons que hi ha a l'hemicicle, 154 els ocupen dones, una dotzena menys que fa uns mesos. Representen el 44% del total, una proporció que situa Espanya com el segon país més paritari d'Europa, només per darrere dels suecs, que tenen el 47,3% de dones. VOX és, de llarg, la formació més masculinitzada, gairebé les tres quartes parts del grup són homes, 38 dels 52 diputats. El PNB tampoc passa la prova el cotó, amb només un 33% de dones.
A l'altre costat de la balança, Unidas Podemos (54%) i Esquerra Republicana (53%) són els dos únics partits que compten amb més diputades que diputats. JxCat, la CUP i Cs tenen exactament la mateixa proporció, 50-50, els socialistes gairebé, un 49%, el PP té el 44,3% de dones i Bildu un 40%.
L’independentisme català va assolir un resultat sense precedents en les eleccions europees al Principat, amb 1.720.500 vots i un 49,7% dels sufragis; el millor percentatge obtingut en unes eleccions per l’independentisme.
En les eleccions europees d’enguany es van presentar un total de 555 partits arreu de la Unió Europea, amb 173 que han obtingut com a mínim un escó. El suport que ha assolit Lliures per Europa – Junts per Catalunya, la candidatura de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, del 28,52% al Principat, és la setzena candidatura amb un suport més gran de tota Europea (28,52%), immediatament per sota de la CDU d’Angela Merkel (28,90%).
Per la seva part, Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), amb un 21,19%, és la 37a amb un suport més gran. La formació de Puigdemont, amb aquest suport, seria la primera força en quinze dels estats membres. Per tant, cal remarcar l’important suport que ha assolit la candidatura.
Els partits més votats són el Fidesz hongarès (53%), de Viktor Orbán, el Partit Laburista maltès (54%) i el partit Dret i Justícia polonès (45,38%), partits que governen d’ençà de fa anys els seus països.
Un important pes en el conjunt d’Europa
L’independentisme ha aconseguit un total de 2.282.895 vots en les eleccions europees. Els vots suposen més que el total d’electors en molts dels estats membres de la Unió Europea.
El vot a les dues candidatures suposa més vots que dotze estats membres, alguns dels quals, com Bulgària (amb menys població que Catalunya), que tenen assignant disset escons. En canvi, amb més vots, l’independentisme n’ha assolit cinc.
Les formacions independentistes, bo i sumades, obtenen l’1,1% dels vots de tota la Unió Europea. Lliures per Europa, amb els vots que va assolir al Principat (987.149) seria primera força en quinze estats membres i ha estat més votat que qualsevol partit de Bèlgica i de Suècia, que tenen una població molt superior a la de Catalunya. Al Principat, les eleccions europees havien estat dominades històricament pels socialistes. Les havien guanyades sempre entre el 1987 (les primeres a l’estat espanyol) i les del 2009, llevat d’una vegada. En les del 2009, ERC i CiU van aconseguir, entre tots dos, 623.023 vots (31,64%).
Les següents, les del 2014, les va guanyar ERC, per primera vegada d’ençà de la Segona República espanyola; i les dues candidatures, amb el procés català ja començat, van arribar a 1.144.589 vots (45,53%).
Amb el resultat d’enguany –1.720.550 vots (+575.961)– es consolida un creixement d’un milió de vots en deu anys. Malgrat que les municipals han fet pujar la participació, l’augment de l’independentisme és inqüestionable, perquè també ha crescut clarament en percentatge de vot.
Un puntal de l’independentisme europeu
Els partits independentistes han esdevingut un referent en l’àmbit europeu. Al Principat, les dues candidatures han aconseguit el suport més alt entre els moviments independentistes europeus i fins i tot han superat l’independentisme flamenc.
La Nova Aliança Flamenca (N-VA) ha aconseguit 954.048 vots (26,7%) i cal afegir-hi el resultat de l’extrema dreta del Vlaams Belang: 811.169 vots (19,1%). En total, doncs, un 45,8% del vot de Flandes.
A les nacions que formen part del Regne Unit, el Partit Nacional Escocès (SNP), ha aconseguit 594.553 vots (37,8%), un resultat que ha servit per a reforçar la petició d’un segon referèndum; dimarts ja es va presentar la llei per a dur-lo a la pràctica. El Plaid Cymru gal·lès, amb 163.928 vots (19,6%), supera els laboristes i es converteix en el referent de l’esquerra al país.
I la coalició entre sobiranistes i verds a Còrsega aconsegueix 18.944 vots (22,05%) i permet a l’històric dirigent François Alfonsi de tornar a ser eurodiputat.
El pes de l’independentisme català és indubtable. Fa temps que guanya totes les eleccions en què participa, incloses les menys favorables. El gran percentatge de vot, de vora el 50%, és superior al que tenien escocesos i quebequesos quan van pactar sengles referèndums.
