Artur Domingo. Historiador i especialista en l'obra de Gandhi
La desobediència civil no significa desobeir-ho tot i en qualsevol moment
En els darrers temps s’està produint a Catalunya, en
determinats mitjans, un abús en la utilització de la idea de la
desobediència civil, que desemboca en la banalització d’un mètode de
lluita que ha tingut gran transcendència al llarg de la història i que,
ben utilitzat, pot tenir una gran eficàcia. Això no és estrany en un
context en què massa sovint s’opta més per la retòrica i veure qui diu
les paraules més gruixudes que per l’anàlisi rigorosa sobre on ens
trobem i quines són les possibles sortides a la situació que estem
vivint. Em sembla oportú, doncs, plantejar alguns aspectes bàsics de
l’estratègia de la desobediència civil no-violenta.
Si ens atenem a la teoria i a les experiències històriques més
reeixides, la desobediència civil no significa desobeir-ho tot i en
qualsevol moment. Es tracta de desobeir aquelles lleis, decisions
governamentals o normatives considerades manifestament injustes,
seleccionant en cada ocasió en quines es focalitza la protesta. I es fa
d’una manera oberta i pública, assumint-ne les conseqüències, cosa que
li dona un valor exemplar que pot provocar una crisi de legitimitat i
una modificació de la situació denunciada.
Sobre la seva legitimitat se n’ha escrit a bastament.
Hanna Arendt i John Rawls van afirmar que la desobediència és legítima
quan no és possible canviar una llei o situació injusta, després d’haver
esgotat els mecanismes legals; llavors, la desobediència pot actuar com
a motor de canvi. Nombroses experiències històriques ho avalen, com la
lluita de les sufragistes, la dels drets civils per a la població negra
als EUA o el combat per la independència de l’Índia. Bertrand Russell
justificava també la desobediència civil en el cas de les minories
estructurals o demogràfiques dins d’un estat, que mai no podrien
modificar la seva situació dins dels límits legals preestablerts, ja que
sempre estarien en inferioritat. I el més curiós és que el mateix
Tribunal Suprem espanyol, en una sentència del 2009, acceptava la
desobediència civil com “un mètode legítim de dissidència davant
l'Estat”.
Dit això, l’estratègia de la desobediència civil requereix d’unes condicions bàsiques per a la seva eficàcia. N’assenyalaré algunes que es deriven de les obres més interessants que s’han escrit sobre aquest tema i, sobretot, de l’anàlisi de les millors experiències pràctiques al llarg de la història i que convindria tenir ben present.
En primer lloc, l’objectiu que es
persegueix amb la desobediència ha de ser clar i ha de tenir, a més, una
legitimitat ètica i política contundent; i no s'hauria de dispersar en
massa objectius a la vegada, ni massa abstractes i, encara menys,
contradictoris.
L’1 d’octubre del 2017 l’objectiu era intel·ligible: votar malgrat la prohibició.
Com també ho havien estat els objectius dels que demanaven l’abolició del servei militar obligatori, practicant la insubmissió i l’objecció de consciència.
L’1 d’octubre del 2017 l’objectiu era intel·ligible: votar malgrat la prohibició.
Com també ho havien estat els objectius dels que demanaven l’abolició del servei militar obligatori, practicant la insubmissió i l’objecció de consciència.
També cal
tenir un suport suficient, proporcional al propòsit perseguit. No és el
mateix el que es necessita per canviar una llei puntual o abolir una
norma concreta que el que requereix el reconeixement del dret a
l’autodeterminació, i encara menys la creació d’un estat independent.
Crec que és un error no centrar-se en assolir un referèndum reconegut
internacionalment, cosa que podria arribar a tenir un suport molt
considerable. Caldria, al meu entendre, deixar de fer confuses crides a
una suposada implementació de la República Catalana, sense explicar com
es pensa fer, quan no hi ha una majoria clara que la vulgui implementar i
menys encara de manera unilateral.
Per tant, una
característica necessària és dibuixar una estratègia basada en el rigor,
lluny de la retòrica estèril. En aquest sentit, cal interpretar bé el
context real, cercar tots els suports possibles, a l’interior del propi
territori i a l’exterior, i les complicitats que limitin la capacitat
repressiva de l’adversari; en definitiva, tenir present la correlació de
forces. I, per descomptat, ser conscient de si la població cridada a la
desobediència està preparada i predisposada a suportar les
conseqüències possibles, que cal explicar. A Sud-àfrica, com a l’Índia,
Gandhi va explicar-les sempre, abans d’iniciar una campanya, i també com
afrontar-les. Això demana disposar dels lideratges adequats i de les
persones necessàries i preparades per organitzar i animar les campanyes.
L’1 d’octubre del 2017 Catalunya va oferir un exemple de desobediència
civil exercint el dret a vot malgrat les prohibicions i la dura
repressió. I això perquè es donaren diverses de les condicions
exposades, entre d’altres. Va ser un èxit, però insuficient per assolir
l’objectiu desitjat, la qual cosa no el desmereix, ja que tot procés
emancipador ha conegut episodis d’èxits i també fracassos o entrebancs
dels quals cal aprendre’n. Aprendre i actuar amb rigor, quan es pretén
assolir objectius que topen amb forts obstacles, és una condició
indispensable per assolir victòries.
