Entrevista de Vilaweb a Raimon Obiols

FONT: Vilaweb 9 de desembre del 2019

Raimon Obiols (Barcelona, 1940) no sempre ha compartit totes les inclinacions del PSC ni del PSOE, però malgrat les turbulències mai no ha baixat del vaixell. Diu que no es deixa contagiar per ‘aquesta síndrome tan catalana d’estripar el carnet’. Ho ha estat gairebé tot al partit. En va ser primer secretari durant tretze anys (1983-1996) i president fins a l’any 2000. Abans havia estat diputat al congrés espanyol i després al Parlament de Catalunya. Com a candidat, es va enfrontar tres vegades a Jordi Pujol. Obiols va tancar la seva carrera política com a eurodiputat, del 1999 al 2014, i resideix a Brussel·les. Ha respost a les preguntes d’aquesta entrevista per escrit, sense defugir-ne les més incòmodes i anant a fons. Quan falten pocs dies per al congrés del PSC, Obiols fa balanç i parla del partit, analitza les negociacions per a la investidura entre el PSOE i ERC i raona que la injustícia que els dirigents del procés siguin a la presó no és incompatible amb el fet que, segons ell, no tinguin la raó.

—Hi ha una primera pregunta que ens ve al cap. Raimon Obiols, fill de Josep Obiols, referent del noucentisme, hauria pogut acabar essent independentista. Per què creieu que no hi heu evolucionat com alguns altres antics membres del PSC?—Un dels motius del meu compromís polític va ser el refús d’acceptar que Catalunya fos el país de les guerres perdudes, de les il·lusions inviables, de la complaença en el victimisme, del vol i dol. Com que sé que les divisions arrauxades han estat una causa fonamental de les desfetes de Catalunya, he estat sempre partidari de la política que uneix i de la política realista, de fer el cim per una via ferrada, amb avenços limitats, concrets i continuats. Més llibertat i més autogovern, pas a pas; més reconeixement i respecte, pas a pas; més excel·lència col·lectiva, pas a pas. A Ernest Lluch, pocs mesos abans de morir, Marçal Sintes li va dir ‘Si a la gent vostè li garanteix que prement un botó Catalunya serà independent i no passarà res, potser se sorprendria dels molts que el farien servir, el botó.’ I li va respondre: ‘Aquesta és la tesi de Raimon Obiols, ja l’he sentida.’ Aquesta ‘tesi’ no és res de l’altre món, però tampoc no és un acudit. Ara, aquest botó de la independència de baix cost no existeix. Josep Fontana deia que pensar-s’ho era ‘una insensatesa’ i no puc estar-hi més d’acord. L’independentisme, ni té una majoria social, ni un context internacional mínimament favorable, ni la força per a enfrontar-se amb èxit a l’estat per una via unilateral. Em sembla que això no és una opinió, sinó una anàlisi realista de la realitat. Com que es donen pràcticament totes les condicions d’impossibilitat, a curt i mitjà termini, crec que l’alternativa que cal sospesar no és ‘independència o barbàrie’, sinó ‘pacte o barbàrie’. El ‘federalisme càlid’ que invocava Ernest Lluch tracta d’això.

Amb el grup Pròleg, què preteneu? Us escolta el PSC? I el PSOE?—Contribuir a dos objectius: una sortida enraonada a la crisi institucional a Catalunya i Espanya mitjançant la negociació i l’increment de la capacitat del nostre autogovern, i una agenda política que reforci els drets socials i que redueixi les desigualtats socials i de gènere. Optem pel diàleg i la transacció. El grup, com el seu nom indica, no és en la brega del dia a dia, sinó que vol ajudar a trobar una sortida positiva de la situació actual, que avui té les característiques d’un cul-de-sac negatiu i perillós.

—No sempre heu estat d’acord amb algunes posicions del PSOE o del PSC. Us vau manifestar en contra de l’aplicació del 155, per exemple. Per què?—A Rajoy li hauria bastat de declarar nuls i sense efecte el resultat de l’1-O i les resolucions i declaracions unilaterals del parlament. Hi hauria hagut problemes, polítics i judicials, però sens dubte menors que els causats per les estossinades policíaques, la suspensió de l’autonomia i els empresonaments. Puigdemont hauria hagut de convocar eleccions i seríem en una situació menys dolenta.

[...]

—Quan Zapatero trenca la seva famosa promesa, hipoteca per sempre més el PSC i la solució federal?—Caldria discutir si va trencar una promesa o no la va poder complir. No és igual. Crec que Zapatero va menystenir allò que s’anomena el ‘efecte Rashomon’, arran d’una famosa pel·lícula de Kurosawa.
Es tracta del fet que els diferents grups humans tendim a veure les coses de manera diferent i sovint contraposant el ‘nosaltres’ i el ‘ells’. Això no és sempre a causa d’un joc d’interessos, sinó, molt sovint, de prejudicis i manca d’informació. Als nacionalistes això sempre els ha provat molt: ho estimulen i se n’aprofiten. Fa poc hem vist un cas de manual d’aquest ‘efecte Rashomon’: el 62,5% dels espanyols rebutja l’indult dels presos del procés i el 27,4% l’avala, mentre que el 62,1% dels catalans hi és favorable i el 27,7% contrari. Dues fotos exactament capiculades. Hi ha una constatació imprescindible per a començar a trobar solucions: el ‘o nosaltres o ells’ no resoldrà mai un problema que només té solució amb un ‘nosaltres i ells’. Mentre les peces del trencaclosques no encaixin bé, cal parlar i actuar en termes d’avenços o retrocessos negociats en funció de la correlació de forces. El restabliment de la Generalitat, el retorn del seu president legítim, les dècades d’autogovern, van ser avenços. La crisi actual pot ser un retrocés difícil de revertir, perquè excita noves rancúnies contraposades i agreuja el ‘efecte Rashomon’.

—Quan Iceta es va fer una foto amb Millo, Dolors Montserrat i Albiol, que vàreu pensar? Aquesta imatge és la icona d’un trencament?—Més que una icona semblava la foto d’una ensarronada entre efímera i còmica.

—I ara, on és el PSC? Quin hauria de ser el seu horitzó estratègic?—És curiós d’observar que, dels tres grans partits que es van presentar a les eleccions del 1977, l’únic viu és el PSC. Convergència i el PSUC ja no hi són. Això, i el fet que hagi estat el partit més permanentment estigmatitzat de llavors ençà, són coses que fan pensar. El balanç del PSC no és immaculat, però el seu paper ha estat globalment profitós i positiu. El full de serveis inclou el restabliment de la Generalitat i el retorn del seu president legítim; la tasca d’una munió de bons alcaldes i alcaldesses dels nostres pobles i ciutats, amb Barcelona al capdavant; un paper clau per a la unitat civil, etc. A més, té futur. L’horitzó, a Catalunya, Espanya i Europa, és el de la igualtat social i de gènere, d’un federalisme en unió i llibertat, i d’un New Deal verd. Crec que Thomas Piketty té raó: els anys a venir, el discriminant decisiu serà el que oposa els nacionalismes a allò que anomena el social-federalisme europeu, una etiqueta amb la qual m’identifico.

[..]

—Gràcies a les aportacions de Marta Mata es va implantar la immersió lingüística a totes les escoles i no una doble línia. La immersió assegura sobretot la igualtat d’oportunitats. No hauria de ser aquest un dels objectius del PSC?—El PSC va ser decisiu en la implantació de l’escola comuna, que va evitar la doble xarxa que alguns pretenien i que hauria separat els infants per raó de llengua. La immersió vindria després. [..]

—El PSC critica la instrumentalització política de la llengua, però hi ha el perill que faci allò mateix que ha criticat a Ciutadans i al PP? Això pot tenir greus conseqüències en la cohesió social irreversibles?—Em sembla que qualsevol observador objectiu, o simplement no obnubilat, pot coincidir que, si hi ha perills, no vénen precisament del PSC, sinó dels grupets que mantenen posicions radicals i antagòniques. Els conflictes lingüístics s’han d’evitar perquè són l’avantsala de divisions molt profundes en les societats.

[..]

—Els dirigents polítics independentistes han estat condemnats a cent anys de presó. Què en penseu, de la sentència i del fet que el govern de Sánchez, mitjançant l’advocacia de l’estat, demanés les condemnes per sedició?—Interpreto la desmesura de les sentències com una mostra d’inseguretat i de debilitat de l’estat. Borja de Riquer diu que l’estat espanyol és molt més fort que no pas a començament del segle XX i en certs aspectes ho és, però l’afebleix molt el desafiament irresolt de la seva plurinacionalitat, amb la tragèdia de les dècades d’ETA, i ara la situació a Catalunya. Els fets de la tardor del 2017 haurien tingut també un tractament judicial en els altres estats europeus, però sens dubte amb unes sortides diferents, precisament perquè són més forts, perquè se senten més segurs. Apareixent vindicatiu, un estat es desarma. Un magistrat francès, Pierre Truche, que va ser fiscal general de la República, ho ha explicat molt bé: Justament per ‘no desarmar l’estat’, ‘ha de considerar que en certes circumstàncies, l’ús de la violència legal és inútil i que els jutges poden prescindir-ne’. El jutge aleshores s’ha de demanar: ‘Jutjar un procés, puc fer-ho com qualsevol altre. Però no seria millor fer-ho de tal manera que no hi hagi més processos?’ Ara, que l’estat sigui feble en les circumstàncies actuals no és una bona notícia per als independentistes; més aviat al contrari. No hauria d’induir a l’error monumental de fomentar un ‘pollastre de collons’ a Espanya, perquè l’estat continua i continuarà essent molt més fort que no pas el moviment independentista, com ho demostra la terrible situació actual. A més, una escalada de febleses en tensió és sempre perillosíssima si no hi ha acords que permetin de desfer la tensió i desactivar. Quan dic perillosíssima vull dir per a tots, però no és difícil de preveure que qui pateix més és sempre la baula més feble, sobretot si es pot partir en dos trossos.

—Es pot trobar una solució política al conflicte amb aquestes penes de presó? La dificulta encara més?—La veritat és que, tal com estan les coses, no hi ha cap solució política a la vista. Mentre hi hagi dirigents independentistes a la presó, tot és molt més difícil. Cal fer com es pugui perquè el seu estat canviï com abans millor. Allò que cal és obrir una nova etapa que permeti de girar pàgina, que eviti d’empitjorar la situació, la millori i faci possible d’establir mecanismes de distensió i diàleg amb acords parcials i concrets. No veig una solució a la vista, sinó un calendari, perllongat i per etapes.

—Quan es va suggerir d’introduir un relator en la mesa de diàleg, diversos barons socialistes i ex-dirigents del PSOE van criticar durament l’intent de negociació obert per Pedro Sánchez, a més del PP, Cs i Vox. Sánchez va cedir massa aviat?—Una negociació en un context extremadament polaritzat sempre produirà reaccions, siguin de joc net o siguin oportunistes. Això obliga a modular els ritmes, però no ha d’alterar la voluntat de fons de negociar i arribar a enteses raonables. No m’agrada allò que diuen a vegades alguns ‘barons’, però hi ha hagut accidents de trajecte d’efectes més nocius, com ara la negativa a facilitat l’aprovació del pressupost.

—Penseu que el problema entre Espanya i Catalunya és un problema polític?—No únicament. És, per damunt de tot, un problema de sentiments i de mentalitats, de cultures, de memòries. Els espanyols i els catalans, que no formem dues identitats absolutes i excloents, sinó que mostrem tota la gamma intermèdia del Pantone identitari, ens movem de fa segles constrets per una llarga història compartida i conflictiva; condicionats, com deia Nicolau d’Olwer, per la ‘necessitat d’unió i impossibilitat d’amalgama’. Ens movem en una realitat de conflicte persistent, de llarga durada. I així continuarà si no trobem entre tots la manera de superar-lo. Si no el superem, sempre hi haurà el perill que les tensions i els cainismes creixents acabin deixant dues Catalunyes i dues Espanyes que glaçaran el cor dels qui vindran.

—EL PSOE diu que hi ha un problema de convivència en el preacord signat amb Podem. Què penseu d’aquesta afirmació?—[..]
Hi ha esquerdes, però, per sort, no hi ha dos blocs tancats i oposats, com fomenten els nacionalismes antagònics. Ara, la manca de sortides polítiques podrien precipitar-nos vers una situació nefasta, de ‘ulsterització’, per entendre’ns. Aleshores sí que dos blocs confrontats serien potser inevitables i ens trobaríem en un carreró sense sortida. Això faria inviable un camí evolutiu cap a més autogovern i n’obriria un d’agònic o un llarg període de declivi. Per responsabilitat i per instint de supervivència, cal evitar aquesta obligació forçada a triar un camp, com si fóssim en una guerra. És una brutalitat que la majoria de la societat catalana rebutja. A l’Òmnibus del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) de fa un parell de mesos, el 76,6% donava suport a ‘una política de diàleg i negociació’, i només un 11,3% a ‘una política unilateral per part del Govern de Catalunya’.

—El PSC-Congrés creia en el dret d’autodeterminació. Ara encara hi creieu?—És clar. Allò que es discuteix és si convé i si es pot aplicar a la Catalunya actual. En un país que corre el perill de fracturar-se en dos, és millor de proposar un referèndum sobre un acord que pugui soldar-lo de nou. Una alternativa en blanc o negre polaritzaria encara més i produiria una fractura irreversible.

L’independentisme sovint recorda que la prohibició del referèndum és a l’origen de l’escalada del conflicte. Què en penseu?

—Una crisi com l’actual no té copyright. Si s’haguessin de repartir drets d’autor, la llista seria bastant llarga. Seria encapçalada pels
magistrats de la sentència de l’estatut del 2010,
pel viratge independentista d’Artur Mas en la fase terminal de Convergència del 2015,
i per Mariano Rajoy,
eficientíssims tots a l’hora de fer independentistes.

—En la campanya electoral, Sánchez va provar de llevar legitimitat política a l’independentisme. Si aconsegueix ser investit i governar amb Podem, intentarà resoldre el conflicte? Quines eines pot fer servir?—Intentarà trobar una sortida al cul-de-sac actual i mirarà d’obrir una nova etapa. Una solució definitiva, no. La dialèctica Catalunya-Espanya no pot tenir una solució definitiva.

—Pot ser que el PSOE proposi una negociació instrumental, només per a poder governar i sense aspirar a resoldre el problema de fons?—Seria un error considerable, perquè realimentaria el problema en lloc de trobar-hi una sortida.

—Les declaracions de Sánchez han estat contradictòries entre si i han depès de la conjuntura. Què penseu d’aquesta manera de fer política?—Penso que cal aplicar la màxima evangèlica: ‘Qui estigui lliure de culpa, que tiri la primera pedra.’ En el millor dels casos, la política és un exercici de tensió permanent entre l’ètica dels principis i l’ètica de les responsabilitats.

—L’independentisme insisteix que Sánchez no té una proposta per a Catalunya. El PSOE va reintroduir la reforma federal al programa electoral, però no n’ha fet bandera. És un projecte viable sense un acord d’estat, si més no, amb el PP?—És perfectament possible de trobar un encaix positiu de Catalunya abans d’arribar a una reforma federal. Hi ha, per exemple, la fórmula Herrero-Lluch, que demanaria una reforma mínima de la Constitució, amb una clàusula sobre Catalunya. Es tracta d’abordar els problemes a resoldre i els temes concrets a millorar.

—Què penseu de la negativa de Sánchez a reconèixer el president de la Generalitat Quim Torra com a interlocutor i reunir-s’hi?—Jo hauria agafat el telèfon. Dit això, és evident que un president en funcions i en plena campanya electoral no pot mantenir un diàleg polític fructuós. Tant Torra com Sánchez pensaven en els seus electorats. Tornem al ‘efecte Rashomon’.

—Heu tingut l’ocasió de coincidir amb Carles Puigdemont a Bèlgica?—No. A Brussel·les faig vida retirada.

[..]

—Què penseu del fet que Parlament Europeu hagi menystingut més de 2.000.000 de votants catalans negant les actes de diputats a Junqueras i Puigdemont?—A mi no em va estranyar gens, perquè sé què pensen els parlamentaris europeus, majoritàriament, sobre el sobiranisme i l’independentisme. Senten Trump, Johnson, Bolsonaro, Orbán, Erdogan, Netanyahu, Putin, Salvini i companyia parlant de sobiranisme i nacionalisme. Creuen que d’això no en pot sortir res de bo i no filen més prim.

—Si el TJUE dóna la raó a Junqueras, el Parlament Europeu haurà de reconèixer Puigdemont i Comín? Com analitzeu aquest fet?—És difícil de preveure què decidirà el TJUE. Pot pronunciar-s’hi o no, ho veurem el dia 19. L’Advocat General els ha deixat la porta oberta dient en les seves conclusions que ‘té dubtes sobre la competència del Tribunal de Justícia per a respondre a les qüestions prejudicials en aquest afer’.

—Vós havíeu coincidit amb Romeva i Junqueras al parlament Europeu. Hi heu tingut cap contacte? Personalment, com viviu que estiguin a la presó i amb aquestes condemnes?—Ho visc malament. Són condemnes desproporcionades, injustes i contraproduents. En el cas de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, més. Ho he manifestat públicament. Però el fet d’estar injustament a la presó no et dóna políticament la raó. Tots els empresonats, excepte els qui no he tingut el gust de conèixer, saben quina és la meva postura, òbviament sense compartir-la. Si creuen que és útil parlar, de què sigui, no tinc cap inconvenient a passar-los a veure tant com calgui.

—En la família, l’exili també us afecta. Una neboda vostra, Clara Ponsatí, és perseguida per la justícia espanyola. Com ho viviu?—Com una situació doblement trista, per injusta i innecessària. La simpatia i solidaritat familiars són totals, però amb la Clara tinc més diferències polítiques que no pas amb Romeva o Junqueras, perquè em sembla que preconitza, com Graupera i alguns altres, una mena de ‘procés dins el procés’, a la manera de Régis Debray, que parlava de ‘révolution dans la révolution’ els anys seixanta del segle passat.   

—Heu llegit la proposta de Ponsatí per a negociar? Què en penseu?—Crec que, en compte de discutir sobre conceptes, és millor mirar d’aconseguir acords sobre objectius concrets i sobre els mètodes i compromisos necessaris per a assolir-los.

—Teniu cap consell per a donar a Sánchez? I a Iceta?—L’únic consell que goso donar, no sols a ells, sinó a tots els que participen en les negociacions entre ERC, PSOE i PSC, és que gestionin bé el temps. Té raó Coscubiela quan diu que el temps és la matèria primera de la política.

—Us imaginàveu que Convergència acabaria essent independentista?—No m’ho imaginava, però no m’ha sorprès. El sector dels negocis de Convergència, que sempre ha manat, va fer servir la bandera per a amagar la cartera i ara fa servir l’estelada per a amagar coses pitjors. Ho dic admetent que en tot hi ha excepcions, però en general ha estat gent sense gaires escrúpols, tant en política com a l’hora de fer calés. El fervor patriòtic és sempre la gran excusa. S’ho perdonen tot.

[..]

—Us agradaria d’afegir res més?—Crec que a Catalunya no avançarem si no tenim present que al llarg d’aquests anys no hi ha hagut un procés sinó dos.

D’una banda, una gran mobilització de molta gent, expressant malestar i indignació pel tractament que es donava a Catalunya. 

De l’altra, un intent de capitalitzar políticament aquesta enorme energia social. En aquest terreny, el de la política dels partits, el factor determinant ha estat la competició cega entre JxCat i ERC, per mirar de posar-se al capdavant del moviment i conquerir uns espais de poder equiparables als que ocupà durant tant de temps el pujolisme. Aquest procés polític ha estat conduït sense cap càlcul de la correlació de forces, amb un cost humà terrible i creant tensió en la societat de manera creixent.

Crec que arriba el moment de reconduir la situació, a partir de les dures lliçons de la realitat, i superar el perill de l’escalada aventurista, evitar que es passi de l’eufòria a la frustració i canalitzar les energies cap a una estratègia nacional amb objectius viables. Cal una via catalana a la racionalitat.

Accions fetes a Girona i Figueres

Avui s'han fet dos actes que les comarques Gironines que cal destacar

300 persones participen en una marxa per la llibertat de Figueres al Puig de les Basses (elNacional)

Unes 300 persones han participat aquest divendres al matí a la marxa per la llibertat organitzada pel CDR que ha anat des del Passeig Nou de Figueres fins al centre penitenciari del Puig de les Basses (Alt Empordà), a 5 km.

L'acte ha servit per denunciar la "repressió" de l'estat espanyol a l'independentisme. En la marxa hi ha participat alguns dels familiars dels independentistes que estan tancats en el centre penitenciari de l'Alt Empordà. Actualment són cinc les persones tancades en aquest centre a causa del procés.

A banda de l'exconsellera Dolors Bassa, a Puig de les Basses també hi ha quatre detinguts en les mobilitzacions contràries a la sentència de l'1-O. La marxa ha sortit a les 10 del matí.












Una seguda a cinc punts de Girona reclama a l'Estat que dialogui (elNacional)

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha fet una crida al "diàleg" entre Catalunya i l'estat espanyol amb una seguda a cinc punts diferents del Barri Vell de Girona aquest divendres 1 de novembre. El coordinador de l'ANC a Girona, Tavi Casellas, ha detallat que es tractava d'un "acte simbòlic" que es vol que serveixi de "crida" a l'estat espanyol perquè "s'assegui a parlar" amb el president Torra.

La seguda s'ha fet a les 12 del migdia de forma simultània a la plaça de Vi, la de l'Oli, els quatre cantons, el cul de la lleona i la pujada de Sant Fèlix i ha durat deu minuts. L'ANC ha escollit la diada de Tots Sants aprofitant que és un dels dies amb més afluència de visitants de les Fires de Sant Narcís i, d'aquesta manera, "visualitzar" el conflicte.

Vilaweb: editorial de Vicent Partal (3 coses que sé)

FONT

[..]
Com és lògic i comprensible, tothom està molt nerviós. Hi ha moltes coses movent-se en moltes direccions, nostres i d’ells, molts rumors i manipulacions, i la tensió s’arrossega de fa molts dies sense que ningú siga capaç, perquè és impossible, de saber amb certesa si la reacció a la sentència serà simbòlica i encara gràcies, si marcarà un canvi d’actitud i un augment sobtat de la confrontació amb Espanya o si arribarà fins i tot a originar un nou Primer d’Octubre i obrirà, per tant, oportunitats úniques.

Jo puc dir què sé. I, bàsicament, en aquest moment precís i delicat, sé tres coses.

En primer lloc, sé que els partits i les institucions sembla que han reflexionat i que han emprès una tasca de reconstrucció de confiança sense la qual no hi hauria futur, simplement. Fins on arribarà ja ho veurem, però és una bona notícia.

En segon lloc, estic segur que la reacció serà més cosa del carrer que no pas del govern i es fonamentarà en les grans mobilitzacions impulsades per les organitzacions socials. Però també estic segur que tot anirà molt més enllà, fins a un punt difícil d’endevinar ara. I que les organitzacions no podran controlar tot allò que passarà.
Les marxes o la vaga de divendres seran grans demostracions de poder popular i els grans aparadors de la indignació col·lectiva, però si hi ha la irrupció de la desobediència civil en massa és evident que donarà peu a una situació completament nova.

I la tercera cosa que sé, més encara després dels discursos de fa poques hores, és que hi haurà repressió. No tan sols dels Mossos, dels quals espere tan sols que es comporten d’una manera que no complique les coses innecessàriament, sinó directament de les forces espanyoles. Detencions, agressions, actuacions amb violència. Difícilment s’estaran quiets.

Si la sentència és dilluns, les protestes seran espontànies i supose que generalitzades entre dilluns i dimarts, i aquestes protestes faran pujar molt la temperatura amb què les marxes començaran a caminar dimecres. L’arribada, divendres, amb la vaga general, pot ser un moment clau. Hi insistesc: especialment, si la desobediència civil s’ha fet visible i encara més si la Guàrdia Civil i la policia espanyola no han estat capaços de reprimir els seus instints.

Així i tot, un sector de gent molt actiu i mobilitzat es demana què passarà després? O de què servirà tot plegat? Hi ha qui troba a faltar mesures que facen efectiva la república com a resposta a la sentència. Hi ha qui tem que les organitzacions polítiques proven de desmobilitzar la població. Hi ha qui té por d’actuar si després s’ha de trobar sol o, pitjor encara, perseguit pels mateixos que vol defensar. Com ja ha passat.

Jo no tinc cap resposta a tot això. És una decisió massa íntima. Només puc explicar que jo, amb la mosca darrere l’orella, faré tant com puga com a ciutadà per a aconseguir efectivament que la sentència signifique el començament de la confrontació final. I que, com a periodista, treballaré fins a l’extenuació per mantenir-vos informats de tot allò que passe, en companyia dels meus companys de VilaWeb. Entre moltes més raons, per una cosa que vaig explicar fa uns dies després de tornar d’Hong Kong. Allà em van insistir una vegada i una altra que si perds l’ànsia per guanyar, aleshores perds segur. Ells han passat cinc anys resistint una duresa terrible, abans de renàixer. I ara ja no es pregunten tant de quina manera concreta es guanya, com ho feien el 2014. Simplement volen guanyar.
 I s’han conjurat per a respectar-se les diferències i alhora unir-se contra Pequín.

Potser nosaltres hem de seguir aquest camí, fent cadascú allò que vulga. Protestant contra la sentència al carrer, a les institucions i a la feina. Caminant, repicant atuells i enganxant cartells. Protegint companys, alliberant territoris o defensant els veïns. Embolcallant els exiliats que rebran l’impacte de les euroordres, enfortint el Consell per la República fora del país i dins, insistint en les decisions jurídiques internacionals que tant els acorralen. Guanyant eleccions, tantes com en vinguen, començant per les del 10 de novembre, en què Esquerra i Junts haurien de mantenir o augmentar el nombre d’escons i la CUP guanyar-ne tants de nous com puga. I fent qualsevol cosa que a cadascú se li puga ocórrer, traure diners, canviar de companyia, fer pintades, anar a les assemblees dels CDR, apuntar-se al partit que siga, fer-se soci d’Òmnium, de l’ANC o del que vinga a tomb. I tot això sabent que res, res d’allò que cap altra persona puga fer no és incompatible.

El moviment independentista català ha fet fins ara coses extraordinàries, que ens haurien d’enorgullir a tots.

Ha generat una consciència de país, amb obertura al món i respecte de la diferència, que és simplement admirable.

Ha bastit la nació, fins i tot més enllà del límit autonòmic imposat.

Ha despullat completament l’estat espanyol i ha mostrat el caràcter autoritari del règim, menant-lo a una crisi institucional com no se n’havia vist cap.

Ha sostingut al carrer la reivindicació més multitudinària de la història recent d’Europa, durant una dècada sencera, sense defallir mai. Sense defallir ni tan sols quan va fer l’acte més èpic de desobediència, el referèndum d’autodeterminació, tot i ser víctima de l’acte d’agressió més violent que ha vist Europa fora de temps de guerra: mai, enlloc, tants policies no havien pegat tant en tan poc temps, simultàniament, sobre un territori tan gran.
 Ha guanyat totes les eleccions, fins i tot les convocades mitjançant el procés irregular del 155.

D’errors, n’hi ha haguts d’importants, lamentablement. N’hem fet tots. Mai no havíem arribat a un territori tan desconegut i els mapes no servien, cosa que vàrem comprovar massa tard. Hem perdut massa temps en disputes estèrils. Però el mosaic, aquest mosaic de veus, projectes, organitzacions, sensibilitats i idees que és el moviment independentista, dos anys després no tan sols no és de cap manera mort, com esperaven Rajoy i Sánchez quan van pactar el 155, sinó que els fa encara més por, desestabilitza més l’estat i enforteix molt més la societat. Una societat que avui és molt més conscient que mai del monstre que té davant i per què cal anar-se’n com més prompte millor.

Sóc conscient que al final la decisió sobre com reaccionar a partir de dilluns serà personal, de cadascú. I crec que tots hem de començar reconeixent això.
Si la decepció, el desengany, la por o la desconfiança us ofega, aleshores no us mogueu de casa, no us angoixeu.
Però si allò que veieu us engresca o us va engrescant, aleshores eixiu, tan crítics i escèptics com vulgueu, i afegiu-vos-hi sense prevencions, amb entusiasme. Simplement perquè ja heu après que hi ha dies que no es poden viure dues vegades.
Ja veurem què som capaços de fer, però la setmana vinent, d’aquests dies que només es poden viure una vegada, en podríem arribar a tenir uns quants. Novament.

Joan Báez visita Carme Forcadell a la presó

Font: elMon
Quico Sallés



Matí especial a la presó de Mas Enric, a Tarragona. L’habitual taller de ràdio de les internes, on hi participa la presidenta del Parlament i presa política, Carme Forcadell, ha tingut una convidada especial, la cantautora Joan Baez. Una jornada que ha sorprès Baez, que a més del record i després de lliurar el seu suport a Forcadell, s’ha endut unes arrecades que li han regalat les internes.

Baez, acompanyada de la cantautora ebrenca Montse Castellà, i de l’activista d’Aminista Internacional, Bill Shipsey, ha pogut enraonar amb Forcadell. De fet, la presidenta ha pres part de l’entrevista que les internes li han fet a la cantautora entremig de mostres de flamenc, rap i folk.En sortir de la presó,

Baez ha volgut incidir en el seu suport al procés català. De fet, també es va trobar amb Carles Puigdemont a Waterloo. “He vist una dona forta”, ha insistit malgrat les condicions de la presó. També ha volgut traslladar el missatge de solidaritat amb el moviment català amb l’esperança que sigui entès en el marc internacional. De fet, segons ha pogut saber El Món, també ha visitat l'exdiputada de la CUP, Anna Gabriel.

“Està clar que la situació és injusta amb els vostres presos polítics i exiliats. M’hi sento propera i m’agradaria fer tot el que pugui”, va anunciar en una entrevista al FAQS de TV3 on va avançar que visitaria els presos. La promesa s’ha complert i ahir en un concert a Sitges va cantar als presos polítics amb qui se “sen rpopera”. De fet, en declaracions en sortir de Mas Enric ha recordat que tota la vida s’ha dedicat a defensar causes com la catalana.

DIARI ARA

Baez sempre ha tingut un esperit combatiu. En una entrevista que li van fer el març de l'any passat, la cantautora de 78 anys no descartava acabar a la presó: “El meu fonament, l’acció política no violenta, ja existia abans que jo comencés a cantar, i totes dues coses són una segona naturalesa per a mi. Per tant, no descarto la possibilitat de la desobediència civil i fins i tot d’anar a la presó. Algú ho haurà de fer. Ara que hi penso, potser té mèrit haver portat la flama, i la gràcia ara és anar passant la torxa”.



ElNacional (ahir)

La cantautora i coneguda activista pels drets humans, Joan Baez, visitarà demà la presó de Mas d'Enric, on hi ha reclosa la presidenta del Parlament Carme Forcadell, amb la qui es reunirà, després de participar en una actuació dels presos. Baez acudirà acompanyada del també activisa pels drets humans i fundador d'Art for Amnesty, Bill Shipsey.

La idea que l'emblemàtica cantautora nord-americana, que va actuar ahir al Festival de Jazz de Sant Sebastià, visités Forcadell, va sorgir de la conversa que va mantenir a començaments de juliol amb el president a l'exili,
Carles Puigdemont, a Gant.

Posteriorment, Puigdemont va assistir al concert i Baez li va dedicar Rossinyol.

Joan Baez ha deixat clar el seu suport a l'independentisme de manera pública a través del seu compte de Twitter.




INFORMACIÓ RELACIONADA
500 diputats de 25 països signen un manifest a favor de l'alliberament de Carme Forcadell

Els presos polítics escollits diputats van al Congrés espanyol (les imatges parlen per elles mateixes)

Al Senat

Al Congrés


























Mentrestant allà mateix...

Xavier Antich, filòsof "L’Estat continua tenint la força a Catalunya però ja no té el poder" [LaDirecta]

LaDirecta és un dels diaris més independents que tenim a Catalunya,
periodisme del bo. Ens tenen acostumats a excel·lents articles.

Fa uns dies, l'1 de maig Gemma Garcia entrevistava al filòsof Xavier Antich.
Són 10 minuts.
A tots aquells que es preguntes què és un filòsof, aquí en tenen la resposta: anàlisi, síntesi, del que ha passat en els darrers dos anys a Catalunya.

Cal llegir-la sense pensar-s'ho dos cops

Entrevista




Sèneca deia que hi ha matèries que no són valuoses perquè puguin encomanar la virtut, sinó perquè preparen l’ànima per rebre-la. I una d’aquestes és la filosofia, que per Xavier Antich no és deslligable de la dimensió pràctica, vinculada a l’ètica i la política. Per això, a més de donar classes a la universitat de Girona, Antich ens ha deixat entre les mans llibres com El rostre de l’altre (Tres i Quatre, 1993) i La voluntat de comprendre (Arcàdia, 2016), i va portar a les pantalles de televisió el programa Amb filosofia, al Canal 33. Des de finals de 2017 forma part de la junta d’Òmnium Cultural, on assegura que no va aterrar per fer “vacances de filosofia”, sinó precisament per contribuir a aportar una certa claredat i ajudar a fer que tothom “pensi” una mica millor.

Continua el llarg judici contra l’1-O en el qual s’acusa líders socials i polítics de rebel·lió, un delicte que requereix violència. Quines implicacions té igualar una mobilització pacífica a una rebel·lió?

És la gran perversió. L’acusació de fons és haver fet un referèndum, però com que no és delicte, tota l’estratègia del judici està muntada per aconseguir condemnar el fet, buscant aquelles altres coses que poden ser manipulades per ser convertides en delicte: les manifestacions i les concentracions absolutament pacífiques i la resistència a la policia l’1-O. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart estan sent jutjats estrictament per cridar a concentrar-se. Per tant, si hi ha sentència condemnatòria, el que es considerarà rebel·lió serà justament la concentració pacífica.

Inevitablement, amb conseqüències sobre el dret a protesta. La traducció és un efecte por?

L’efecte por és immediat. No és una batalla que hagin guanyat, però està clar que durant el judici molta gent s’ha fet enrere. Per exemple, Neus Lloberas, de l’Associació de Municipis per la Independència, va declarar que els ajuntaments no van tenir res a veure amb el referèndum. Els actes on van participar totes les entitats municipalistes són públics i notoris, no clandestins. Els efectes de la por comencen aquí, amb tota la gent que està testificant i no està directament acusada, cosa que fa alarmar més perquè es veuen els efectes dels tentacles de la por més enllà d’aquells que legítimament podrien tenir-ne perquè es juguen anys de la seva vida. Si es té una mínima consciència política, aquest fet neguiteja molt. Precisament el que es busca és que gent que va participar de forma molt activa en esdeveniments que no són delictius, davant de la por a reconèixer-ho i acabar inculpada, se’n desentengui. Per sort, també hi ha qui no està disposat a negar que va fer el que va fer, encara que calgui pagar el cost de reconèixer-ho. Però cal admetre, d’altra banda, que hi ha molta gent que, depèn de com vagi, en una altra ocasió s’ho pensarà, de participar.

Has parlat de la moral de les paraules i de com el seu ús pot arribar a ser sistemàticament pervers. Al judici, el relat dels testimonis policials ha estat pràcticament idèntic i en la majoria dels casos contradiu els fets recollits en imatges. Vivim en un context polític on les paraules substitueixen els fets?

Estem veient que les paraules utilitzades suposadament per descriure els fets són interpretacions que acaben substituint la realitat dels fets. Fins i tot l’acte autoritari del president del tribunal que prohibeix contrastar les paraules dites sobre els fets amb els vídeos és una forma molt perillosa de deixar que les paraules quedin allí flotant. Hi ha la intenció de capgirar-ho tot, molt característic del totalitarisme: acabar convertint la víctima en botxí, cosa que legitima que acabi sent víctima. Em quedo estupefacte quan parlen de “mirades d’odi” i ningú pregunta: em pot descriure què és una mirada d’odi? Crec que s’estan utilitzant moltes paraules de manera una mica podrida. N’hi ha 40 o 50 que es van reiterant, i això, pels observadors internacionals, és un indici que hi ha un acord en repetir les mateixes expressions. Aquesta constel·lació de paraules va creant una mena de núvol i descriu un clima pràcticament d’escenari bèl·lic.

En l’actual conflicte polític, hi ha un risc de deshumanització de l’altre?

La deshumanització afecta en primera instància els que estan sent objecte de la política repressiva. Hi ha una certa demonització que pretén instal·lar la idea de conspiradors contra l’Estat, de colpistes o fugats; unes descripcions que es relacionen amb tipificacions delictives. Però també es produeix una mica a la inversa. Quan s’avaluen en conjunt els posicionaments que s’han fet des d’aquí en favor de la independència, la República i l’exercici dels drets, es poden identificar alguns discursos, com a mínim, poc curosos. Hi ha coses contra les quals em revolto, com igualar l’Estat espanyol a una dictadura, quan no ho és. Si pensem en termes hiperbòlics, no podem entendre res. O com parlar d’“espanyols” en genèric, quan hi ha de tot, els que peguen i els que ara mateix s’autoinculpen en defensa dels processats. Cal anar amb molta cura perquè aquestes generalitzacions no acabin no només demonitzant, sinó essencialitzant la diferència, de manera que no hi hagi manera d’establir ponts ni arribar a acords amb tots els que estan en altres posicions. Subratllo, però, que en un dels casos es tracta de gent que podria estar més d’una dècada a la presó. En tot cas, hem de defugir aquesta lògica de guerra que t’obliga a parlar amb el mateix llenguatge dels que t’acusen a tu.

Les xarxes socials sembla que encara accelerin aquesta lògica de guerra. El silenci, agafar la distància justa i preservar el matís són indispensables per protegir-nos de la simplificació, de la ceguesa i la generalització?

És imprescindible el matís, aquell que reclamava Albert Camus el 1943 a Cartes a un amic alemany en condicions molt més dures que les nostres. Les xarxes són un espai de soroll, d’indistinció, poc procliu al raonament i molt ràpid, però també és cert que no és només un problema de les xarxes. Vivim en temps accelerats en tots els àmbits de la nostra vida. El que prima és enfrontar de forma exagerada les posicions, en comptes de trobar punts de contacte. Tot passa molt de pressa i tenim informació en directe que de seguida queda obsoleta. A tots se’ns demana prendre partit contínuament, però no hem de renunciar al matís ni deixar-nos arrossegar pel vertigen dels fets. Cal temps per al pensament. La reflexió necessita una calma que actualment no està marcant el ritme de les nostres vides.

Com ens hem de protegir de la simplificació i de la generalització?

Jo tinc com a bandera gairebé sagrada un lema de Gramsci, que va acabar adoptant el seu diari L’Ordine Nuovo, fins a l’extrem que en cada publicació apareixien els tres eslògans. Per mi, continuen sent encara ara els tres imperatius polítics indefugibles.
El primer és:
“Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”.
La primera forma de precaució és aquesta instrucció que ja no és com al segle passat, sinó que és col·lectiva. Hi ha una necessitat imperiosa de mobilitzar la intel·ligència, que, si no s’utilitza, si no s’activa o si no se l’obliga a donar raons, es rovella. I Gramsci afegia: “Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme” i “organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”.

Durant el darrer any i mig hem viscut moments intensos de mobilitzacions i alhora un elevat nivell de repressió. Com definiries el que va succeir l’1-O? Va escenificar-se el poder contra la força?

L’1 d’octubre és una manifestació de poder, l’única manifestació de poder col·lectiu que hem estat capaços de fer. I encara diria més, és l’única acció política pròpiament dita que hem estat capaços de fer en els darrers anys. Crea una cosa nova que abans no existia, no és únicament reactiu. Foucault ja ens va ensenyar que el poder no és una cosa que es pugui identificar amb el que qualifiquem de llocs de poder: el govern, l’exèrcit, els jutges… El poder, deia Hannah Arendt, només apareix allí on els humans es reuneixen amb el propòsit de realitzar alguna cosa en comú, i desapareixerà quan, per la raó que sigui, es dispersin o se separin. La paradoxa és que l’1 d’octubre va ser possible per una acumulació de poder, al meu entendre insòlita a Catalunya durant tota l’edat moderna, que com a mínim es remunta a dotze o catorze anys enrere. En contra de la temptació de totemitzar l’1-O, aquell dia va ser el resultat molt llargament gestat, durant anys, per multitud de col·lectius que treballaven en l’òrbita de produir alguna cosa.

I què ha passat amb aquest poder?

Mai no havíem acumulat tant poder com el que es va concentrar l’octubre 2017, però mai el poder acumulat s’havia vist tan laminat per la repressió. Es dona la sensació paradoxal de tenir tant i de no tenir res. Feta la lectura any i mig després, no costa d’entendre que el poder continua sent-hi, que la capacitat de tornar a produir alguna cosa encara hi és. Si ho posem en relació amb la força, no és difícil pensar que l’Estat continua tenint la força a Catalunya però ja no té el poder. La força és diferent del poder perquè no necessita l’autoorganització creativa, sinó que s’identifica amb els instruments de violència institucional: l’exèrcit, la policia, els bancs, les empreses de l’Ibex o els jutges. Això és el que de manera més precisa pot definir, al meu entendre, la situació en què ens trobem. Tenim un poder desarmat, malmès, que necessita retrobar-se, reorganitzar-se, redefinir estratègies i objectius, però que no ha estat substituït pel poder de l’Estat. A mi m’agrada molt l’eslògan de Gramsci perquè, quan diu que necessitarem tota la nostra força, no diu cap ximpleria: el poder ja es té, ja es tenia en les mobilitzacions comunistes de la Itàlia dels 30, el que no es tenia era la força, i sense la força difícilment el poder aconsegueix imposar-se.

L’exercici de la força de l’Estat també respon a la por a aquest poder?

És una reacció o és el que queda quan ja has perdut el poder. Quan l’has perdut, és molt difícil que el tornis a tenir. I molts no són idiotes. Quan una candidata com Cayetana parla d’una operació a llarg termini, el que es busca –cosa condemnada al fracàs– és tornar a construir un poder que l’Estat no té a Catalunya. A nosaltres ens falta convertir el poder en força, que no vol dir ni violència ni les anomenades estructures d’estat. Ha de ser un poder capaç de ser reconegut com a autoritat en el lloc en el qual s’institueix o es manifesta. El gran drama de l’1-O és que no és reconegut per la totalitat del col·lectiu català.

Per aconseguir la força cal ampliar el reconeixement del poder?

Tots som conscients de la desmesura del que vam ser capaços de fer l’1-O, però crec que a hores d’ara a ningú se li escapen les febleses de l’exercici d’aquest poder. El gran problema del referèndum no és que no fos reconegut per l’Estat espanyol o internacionalment, sinó que no era del tot reconegut per la col·lectivitat de la qual emanava. I això és més delicat. Ens costa dir-nos-ho però ens ho hem de dir. Quan es parla de la possibilitat de fer un altre exercici de sobirania, sigui com sigui, mai ens podrem situar al 30 de setembre i, per tant, hem de ser capaços de trobar una legitimitat superior. Sempre es parla de negociació amb l’Estat, com si l’única legitimitat d’un exercici de sobirania popular hagués de venir de l’Estat o de la comunitat internacional, i no es parla del que des d’una perspectiva marxista clàssica és evident: la legitimitat interna. I això no depèn d’estratègies d’ampliar la base, sinó de la possibilitat de reconèixer que l’exercici democràtic conté aquests riscos: no sempre allò pel qual acabarà optant una col·lectivitat serà allò que s’identifica amb la teva opció, però igualment reconeixes el dret de les majories a determinar l’horitzó, l’orientació d’una col·lectivitat.

Això té a veure amb els debats que s’han generat entorn de si hi havia mandat o no.

Com que no hem tingut les converses que jo crec que hauríem d’haver tingut, s’acaben generant aquests equívocs. Es parla de mandat sense aclarir si n’hi ha, quin és i, si no n’hi ha, què negues. Jo soc dels que penso que l’exercici de la violència policial durant l’1-O deslegitima els paràmetres internacionals mínims perquè allò pugui ser considerat un exercici democràtic transparent i que se’n derivin mesures polítiques. Això no vol dir que no se’n derivi cap mandat, però cal valorar quin. L’1-O va ser un acte de sobirania popular, suposa un punt i a part i no és possible tornar enrere. Potser sí que podrem tornar abans del 27 d’octubre perquè encara no sabem ben bé què va passar aquell dia, i no em refereixo a l’anecdotari sinó al valor polític del que va representar. Un dels efectes de la repressió més nocius és que ens ha impedit tenir amb calma el debat al voltant de tot això: on som, d’on venim i cap a on anem. Sobretot on som, perquè està clar que no tothom llegeix on som de la mateixa manera.

El 1993 vas escriure El rostre de l’altre amb l’“Epíleg per a un temps incert”, on ja alertaves de la reaparició del feixisme amb l’argument de l’odi envers l’estranger, el desclassat, el desposseït. L’extrema dreta acaba d’entrar al Congrés dels Diputats. Com pot contribuir la filosofia a frenar-la? I quin paper juga la memòria?

Que Vox entri a les institucions amb posicions xenòfobes, ultramasclistes i parafeixistes alarma. I no val a dir que està passant a tota Europa. Perquè aquí l’extrema dreta irromp en un sistema democràtic no consolidat i, a més, sorgeix d’un humus franquista amb què l’Estat no ha fet ruptura. Per això aquí hi ha extrema dreta institucional, a la policia i la judicatura. L’Estat espanyol és una anomalia en les polítiques de memòria global: no ha complert el mínim homologable pel que fa a la memòria i al deure de justícia. Com pot contribuir-hi la filosofia? Ajudant a pensar la magnitud de l’anomalia, una autèntica excepció a escala global.

Marx va dir: “Els filòsofs s’han ocupat de la interpretació del món de diverses maneres. Ara ha arribat l’hora de transformar-lo”. Es pot deslligar la reflexió de la pràctica?

Ho planteja en el context del segle XIX, quan la filosofia més potent és purament especulativa, però, precisament, Marx és un exemple de filosofia transformadora: posa l’acció política com a objectiu determinat a la reflexió teòrica. Aquesta ha continuat sent una gran discussió durant la filosofia del segle XX, però per mi, per Deleuze, Foucault, Arendt, Butler… la reflexió, si no està encaminada a l’acció, és ociosa, per no dir que és estèril. Soc dels que penso que la filosofia no té objecte propi, sinó que és una cosa instrumental. No hi ha possibilitat de fer filosofia si no és des de la seva dimensió pràctica, i per tant vinculada amb l’ètica i la política; l’ètica col·lectiva, com m’agrada dir-li. No és deslligable la feina de la filosofia d’una certa voluntat de dirimir qüestions que tenen a veure amb l’acció. A mi m’agrada molt quan Deleuze contesta a Foucault a Diàleg sobre el poder que la filosofia és com una caixa d’eines i les eines estan fetes perquè serveixin d’alguna cosa. Si aquestes no ens serveixen, o estan mal pensades o és que encara no ha arribat el seu moment.

Entre passat i present, quina lectura d’un filòsof del segle passat recomanaries com a una bona eina per als moments que vivim?

Vigilar i castigar, de Foucault. Es presenta com un exercici històric sobre el naixement de la presó com a institució de dominació. Escrit a la dècada dels 70, tenia una voluntat històrica, i en el seu moment va respondre a unes batalles contra la presó com a institució. Amb el pas de les dècades, en la societat de vigilància en què vivim, on ens estan enregistrant a tot arreu i els mòbils deixen rastre de tot, ha acabat convertint-se en una eina poderosíssima per entendre el funcionament de la nostra societat de la vigilància. Ara la presó, que pretén disciplinar el cos i l’ànima, s’expandeix al conjunt del tot social. És una presó més invisible, però molt més eficaç. Aquell panòptic del qual parlava Foucault, un ull que et mira sense ser vist, caracteritza les societats en què vivim. És una eina de resistència i revolta, en aquella època contra la presó com a institució, i ara contra les pretensions globals de control, contra aquest totalitarisme difús que caracteritza el sistema neoliberal.

Article publicat al número 476 de la Directa