La Teoria Sueca de l'Amor és un documental de l'any 2015
FilmAffinity li posa una puntuació de 6,9
YOUTUBE
Disponible en aquest enllaç
TV3
El 3 d'abril del 2018 es va emetre per TV3 i en van dir el següent:
El tòpic defineix Suècia com un model de societat perfecta i amb una qualitat de vida altíssima. Però, és realment un país feliç? Hi ha la possibilitat que la població més autònoma i independent del món estigui insatisfeta?
Cada cop hi ha més mares solteres que tenen fills amb inseminació artificial i el nombre de gent gran que mor sola augmenta cada any. Als anys 70, el país nòrdic, paradís de l'estat del benestar i de la igualtat entre dones i homes, comença la revolució de l'alliberament de la dependència familiar. D'aquesta manera, les dones podien procrear gràcies a donants d'esperma, els fills podien emancipar-se ben aviat i la gent gran vivia més feliç en residències. El documental reflexiona sobre si val la pena assumir l'aïllament i la soledat per tenir una vida plenament independent.
Quaranta anys després, milions de suecs no formen part de cap família, i viuen i moren sols. L'Estat els cobreix totes les necessitat bàsiques, però, qui els dona afecte, felicitat o eines per relacionar-se amb altres persones?
El director iconoclasta de "La teoria sueca de l'amor", Erik Gandini, explora en aquest treball l'estil de vida de la població sueca amb sentit de l'humor. Reflexiona sobre com una vida segura i fàcil pot convertir-se en una existència buida i solitària.
Mònica Planas del diari ARA.CAT en feia aquesta crítica
"Gandini fa la crítica d’una política econòmica i social excessivament automatitzada que allibera els individus de responsabilitats. Amb el seu estil habitual a l’hora de retratar societats i les seves perilloses inèrcies ('Videocracy' o 'Surplus' en són altres exemples), Gandini construeix relats que, si bé pel tema poden semblar feixucs, són captivadors des del primer minut. Utilitza un cinisme i un sentit de l’humor molt fi, una edició i una banda sonora exquisides a l’hora de provocar sensacions a l’espectador, i exemples demolidors que atrapen. És fantàstica l’escena en què una professora de suec per a immigrants els explica tot el vocabulari que hi ha per definir diferents tipus de relacions de parella i els alumnes se l’escolten amb cara d’estranyats. O la paròdia de com l’excés de soledat porta individus a realitzar trobades grupals estranyes per fer-se carícies.
Gandini provoca reflexions molt més globals —la xenofòbia, la barreja de cultures, la convivència, l’educació— i es qüestiona els ideals que perseguim com a individus i com a societat... És innegable que en alguns casos el director porta els exemples als extrems, de manera que el resultat és més dramàtic. La vivència del traumatòleg suec emigrat a Etiòpia fent operacions tràgiques amb recanvis de bicicleta es recreava una mica massa no només en la cruesa visual sinó també en l’exagerada felicitat dels que tenen molt poc. Però és que la finalitat de Gandini és posar en estat d’alerta l’espectador, forçar-lo a pensar si ell mateix pot acabar abocat, en un futur pròxim, a viure en una societat com la que es retrata. El documental pretén provocar l’efecte d’una distopia amb un agreujant: el relat que proposa no és una ficció sinó que ja és una realitat. De fet, el que reclama Gandini és la importància d’una societat autocrítica."
ELPAÍS En aquest article del 20 de febrer del 2018, Víctor Lapuente també en va parlar
Una idea inmaculada, pero que, según esta teoría, tiene un efecto inesperado: una plaga de soledad. Al no necesitarlos, los nórdicos se habrían ido aislando de parientes y amistades. El resultado sería el elevado porcentaje de escandinavos que viven, y mueren, solos. Un problema grave, porque la soledad perjudica seriamente la salud. Altera el sueño y el sistema inmunológico. Aumenta el riesgo de estrés e infarto. Sentirse solo es como fumar 15 cigarrillos al día.
¿No sería, pues, más sensato que los españoles evitáramos copiar las políticas sociales de los países nórdicos? No necesariamente, porque la soledad es una pandemia global. Si bien se ceba con los nórdicos, los países occidentales con sistemas de bienestar menos desarrollados, como los anglosajones, también la sufren con especial intensidad.
Los nueve millones de británicos que se sienten siempre, o a menudo, solos han forzado a Theresa May a nombrar a un ministro para atajar el problema de la soledad. Y, en Estados Unidos, los expertos advierten de los crecientes costes de la soledad sobre la salud nacional: de la diabetes al suicidio, pasando por el abuso de antidepresivos y la demencia.
En definitiva, quizás los Estados más solidarios crean, paradójicamente, los ciudadanos más individualistas. Pero las sociedades más libres no parece que nos liberen. @VictorLapuente
