periodisme del bo. Ens tenen acostumats a excel·lents articles.
Fa uns dies, l'1 de maig Gemma Garcia entrevistava al filòsof Xavier Antich.
Són 10 minuts.
A tots aquells que es preguntes què és un filòsof, aquí en tenen la resposta: anàlisi, síntesi, del que ha passat en els darrers dos anys a Catalunya.
Cal llegir-la sense pensar-s'ho dos cops
Entrevista
Sèneca deia que hi ha matèries que no són valuoses perquè puguin encomanar la virtut, sinó perquè preparen l’ànima per rebre-la. I una d’aquestes és la filosofia, que per Xavier Antich no és deslligable de la dimensió pràctica, vinculada a l’ètica i la política. Per això, a més de donar classes a la universitat de Girona, Antich ens ha deixat entre les mans llibres com El rostre de l’altre (Tres i Quatre, 1993) i La voluntat de comprendre (Arcàdia, 2016), i va portar a les pantalles de televisió el programa Amb filosofia, al Canal 33. Des de finals de 2017 forma part de la junta d’Òmnium Cultural, on assegura que no va aterrar per fer “vacances de filosofia”, sinó precisament per contribuir a aportar una certa claredat i ajudar a fer que tothom “pensi” una mica millor.
Continua el llarg judici contra l’1-O en el qual s’acusa líders socials i polítics de rebel·lió, un delicte que requereix violència. Quines implicacions té igualar una mobilització pacífica a una rebel·lió?
És la gran perversió. L’acusació de fons és haver fet un referèndum, però com que no és delicte, tota l’estratègia del judici està muntada per aconseguir condemnar el fet, buscant aquelles altres coses que poden ser manipulades per ser convertides en delicte: les manifestacions i les concentracions absolutament pacífiques i la resistència a la policia l’1-O. Jordi Sànchez i Jordi Cuixart estan sent jutjats estrictament per cridar a concentrar-se. Per tant, si hi ha sentència condemnatòria, el que es considerarà rebel·lió serà justament la concentració pacífica.
Inevitablement, amb conseqüències sobre el dret a protesta. La traducció és un efecte por?
L’efecte por és immediat. No és una batalla que hagin guanyat, però està clar que durant el judici molta gent s’ha fet enrere. Per exemple, Neus Lloberas, de l’Associació de Municipis per la Independència, va declarar que els ajuntaments no van tenir res a veure amb el referèndum. Els actes on van participar totes les entitats municipalistes són públics i notoris, no clandestins. Els efectes de la por comencen aquí, amb tota la gent que està testificant i no està directament acusada, cosa que fa alarmar més perquè es veuen els efectes dels tentacles de la por més enllà d’aquells que legítimament podrien tenir-ne perquè es juguen anys de la seva vida. Si es té una mínima consciència política, aquest fet neguiteja molt. Precisament el que es busca és que gent que va participar de forma molt activa en esdeveniments que no són delictius, davant de la por a reconèixer-ho i acabar inculpada, se’n desentengui. Per sort, també hi ha qui no està disposat a negar que va fer el que va fer, encara que calgui pagar el cost de reconèixer-ho. Però cal admetre, d’altra banda, que hi ha molta gent que, depèn de com vagi, en una altra ocasió s’ho pensarà, de participar.
Has parlat de la moral de les paraules i de com el seu ús pot arribar a ser sistemàticament pervers. Al judici, el relat dels testimonis policials ha estat pràcticament idèntic i en la majoria dels casos contradiu els fets recollits en imatges. Vivim en un context polític on les paraules substitueixen els fets?
Estem veient que les paraules utilitzades suposadament per descriure els fets són interpretacions que acaben substituint la realitat dels fets. Fins i tot l’acte autoritari del president del tribunal que prohibeix contrastar les paraules dites sobre els fets amb els vídeos és una forma molt perillosa de deixar que les paraules quedin allí flotant. Hi ha la intenció de capgirar-ho tot, molt característic del totalitarisme: acabar convertint la víctima en botxí, cosa que legitima que acabi sent víctima. Em quedo estupefacte quan parlen de “mirades d’odi” i ningú pregunta: em pot descriure què és una mirada d’odi? Crec que s’estan utilitzant moltes paraules de manera una mica podrida. N’hi ha 40 o 50 que es van reiterant, i això, pels observadors internacionals, és un indici que hi ha un acord en repetir les mateixes expressions. Aquesta constel·lació de paraules va creant una mena de núvol i descriu un clima pràcticament d’escenari bèl·lic.
En l’actual conflicte polític, hi ha un risc de deshumanització de l’altre?
La deshumanització afecta en primera instància els que estan sent objecte de la política repressiva. Hi ha una certa demonització que pretén instal·lar la idea de conspiradors contra l’Estat, de colpistes o fugats; unes descripcions que es relacionen amb tipificacions delictives. Però també es produeix una mica a la inversa. Quan s’avaluen en conjunt els posicionaments que s’han fet des d’aquí en favor de la independència, la República i l’exercici dels drets, es poden identificar alguns discursos, com a mínim, poc curosos. Hi ha coses contra les quals em revolto, com igualar l’Estat espanyol a una dictadura, quan no ho és. Si pensem en termes hiperbòlics, no podem entendre res. O com parlar d’“espanyols” en genèric, quan hi ha de tot, els que peguen i els que ara mateix s’autoinculpen en defensa dels processats. Cal anar amb molta cura perquè aquestes generalitzacions no acabin no només demonitzant, sinó essencialitzant la diferència, de manera que no hi hagi manera d’establir ponts ni arribar a acords amb tots els que estan en altres posicions. Subratllo, però, que en un dels casos es tracta de gent que podria estar més d’una dècada a la presó. En tot cas, hem de defugir aquesta lògica de guerra que t’obliga a parlar amb el mateix llenguatge dels que t’acusen a tu.
Les xarxes socials sembla que encara accelerin aquesta lògica de guerra. El silenci, agafar la distància justa i preservar el matís són indispensables per protegir-nos de la simplificació, de la ceguesa i la generalització?
És imprescindible el matís, aquell que reclamava Albert Camus el 1943 a Cartes a un amic alemany en condicions molt més dures que les nostres. Les xarxes són un espai de soroll, d’indistinció, poc procliu al raonament i molt ràpid, però també és cert que no és només un problema de les xarxes. Vivim en temps accelerats en tots els àmbits de la nostra vida. El que prima és enfrontar de forma exagerada les posicions, en comptes de trobar punts de contacte. Tot passa molt de pressa i tenim informació en directe que de seguida queda obsoleta. A tots se’ns demana prendre partit contínuament, però no hem de renunciar al matís ni deixar-nos arrossegar pel vertigen dels fets. Cal temps per al pensament. La reflexió necessita una calma que actualment no està marcant el ritme de les nostres vides.
Com ens hem de protegir de la simplificació i de la generalització?
Jo tinc com a bandera gairebé sagrada un lema de Gramsci, que va acabar adoptant el seu diari L’Ordine Nuovo, fins a l’extrem que en cada publicació apareixien els tres eslògans. Per mi, continuen sent encara ara els tres imperatius polítics indefugibles.
El primer és:
“Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”.
La primera forma de precaució és aquesta instrucció que ja no és com al segle passat, sinó que és col·lectiva. Hi ha una necessitat imperiosa de mobilitzar la intel·ligència, que, si no s’utilitza, si no s’activa o si no se l’obliga a donar raons, es rovella. I Gramsci afegia: “Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme” i “organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”.
El primer és:
“Instruïu-vos, perquè necessitarem tota la nostra intel·ligència”.
La primera forma de precaució és aquesta instrucció que ja no és com al segle passat, sinó que és col·lectiva. Hi ha una necessitat imperiosa de mobilitzar la intel·ligència, que, si no s’utilitza, si no s’activa o si no se l’obliga a donar raons, es rovella. I Gramsci afegia: “Mobilitzeu-vos, perquè necessitarem tot el nostre entusiasme” i “organitzeu-vos, perquè necessitarem tota la nostra força”.
Durant el darrer any i mig hem viscut moments intensos de mobilitzacions i alhora un elevat nivell de repressió. Com definiries el que va succeir l’1-O? Va escenificar-se el poder contra la força?
L’1 d’octubre és una manifestació de poder, l’única manifestació de poder col·lectiu que hem estat capaços de fer. I encara diria més, és l’única acció política pròpiament dita que hem estat capaços de fer en els darrers anys. Crea una cosa nova que abans no existia, no és únicament reactiu. Foucault ja ens va ensenyar que el poder no és una cosa que es pugui identificar amb el que qualifiquem de llocs de poder: el govern, l’exèrcit, els jutges… El poder, deia Hannah Arendt, només apareix allí on els humans es reuneixen amb el propòsit de realitzar alguna cosa en comú, i desapareixerà quan, per la raó que sigui, es dispersin o se separin. La paradoxa és que l’1 d’octubre va ser possible per una acumulació de poder, al meu entendre insòlita a Catalunya durant tota l’edat moderna, que com a mínim es remunta a dotze o catorze anys enrere. En contra de la temptació de totemitzar l’1-O, aquell dia va ser el resultat molt llargament gestat, durant anys, per multitud de col·lectius que treballaven en l’òrbita de produir alguna cosa.
I què ha passat amb aquest poder?
Mai no havíem acumulat tant poder com el que es va concentrar l’octubre 2017, però mai el poder acumulat s’havia vist tan laminat per la repressió. Es dona la sensació paradoxal de tenir tant i de no tenir res. Feta la lectura any i mig després, no costa d’entendre que el poder continua sent-hi, que la capacitat de tornar a produir alguna cosa encara hi és. Si ho posem en relació amb la força, no és difícil pensar que l’Estat continua tenint la força a Catalunya però ja no té el poder. La força és diferent del poder perquè no necessita l’autoorganització creativa, sinó que s’identifica amb els instruments de violència institucional: l’exèrcit, la policia, els bancs, les empreses de l’Ibex o els jutges. Això és el que de manera més precisa pot definir, al meu entendre, la situació en què ens trobem. Tenim un poder desarmat, malmès, que necessita retrobar-se, reorganitzar-se, redefinir estratègies i objectius, però que no ha estat substituït pel poder de l’Estat. A mi m’agrada molt l’eslògan de Gramsci perquè, quan diu que necessitarem tota la nostra força, no diu cap ximpleria: el poder ja es té, ja es tenia en les mobilitzacions comunistes de la Itàlia dels 30, el que no es tenia era la força, i sense la força difícilment el poder aconsegueix imposar-se.
L’exercici de la força de l’Estat també respon a la por a aquest poder?
És una reacció o és el que queda quan ja has perdut el poder. Quan l’has perdut, és molt difícil que el tornis a tenir. I molts no són idiotes. Quan una candidata com Cayetana parla d’una operació a llarg termini, el que es busca –cosa condemnada al fracàs– és tornar a construir un poder que l’Estat no té a Catalunya. A nosaltres ens falta convertir el poder en força, que no vol dir ni violència ni les anomenades estructures d’estat. Ha de ser un poder capaç de ser reconegut com a autoritat en el lloc en el qual s’institueix o es manifesta. El gran drama de l’1-O és que no és reconegut per la totalitat del col·lectiu català.
Per aconseguir la força cal ampliar el reconeixement del poder?
Tots som conscients de la desmesura del que vam ser capaços de fer l’1-O, però crec que a hores d’ara a ningú se li escapen les febleses de l’exercici d’aquest poder. El gran problema del referèndum no és que no fos reconegut per l’Estat espanyol o internacionalment, sinó que no era del tot reconegut per la col·lectivitat de la qual emanava. I això és més delicat. Ens costa dir-nos-ho però ens ho hem de dir. Quan es parla de la possibilitat de fer un altre exercici de sobirania, sigui com sigui, mai ens podrem situar al 30 de setembre i, per tant, hem de ser capaços de trobar una legitimitat superior. Sempre es parla de negociació amb l’Estat, com si l’única legitimitat d’un exercici de sobirania popular hagués de venir de l’Estat o de la comunitat internacional, i no es parla del que des d’una perspectiva marxista clàssica és evident: la legitimitat interna. I això no depèn d’estratègies d’ampliar la base, sinó de la possibilitat de reconèixer que l’exercici democràtic conté aquests riscos: no sempre allò pel qual acabarà optant una col·lectivitat serà allò que s’identifica amb la teva opció, però igualment reconeixes el dret de les majories a determinar l’horitzó, l’orientació d’una col·lectivitat.
Això té a veure amb els debats que s’han generat entorn de si hi havia mandat o no.
Com que no hem tingut les converses que jo crec que hauríem d’haver tingut, s’acaben generant aquests equívocs. Es parla de mandat sense aclarir si n’hi ha, quin és i, si no n’hi ha, què negues. Jo soc dels que penso que l’exercici de la violència policial durant l’1-O deslegitima els paràmetres internacionals mínims perquè allò pugui ser considerat un exercici democràtic transparent i que se’n derivin mesures polítiques. Això no vol dir que no se’n derivi cap mandat, però cal valorar quin. L’1-O va ser un acte de sobirania popular, suposa un punt i a part i no és possible tornar enrere. Potser sí que podrem tornar abans del 27 d’octubre perquè encara no sabem ben bé què va passar aquell dia, i no em refereixo a l’anecdotari sinó al valor polític del que va representar. Un dels efectes de la repressió més nocius és que ens ha impedit tenir amb calma el debat al voltant de tot això: on som, d’on venim i cap a on anem. Sobretot on som, perquè està clar que no tothom llegeix on som de la mateixa manera.
El 1993 vas escriure El rostre de l’altre amb l’“Epíleg per a un temps incert”, on ja alertaves de la reaparició del feixisme amb l’argument de l’odi envers l’estranger, el desclassat, el desposseït. L’extrema dreta acaba d’entrar al Congrés dels Diputats. Com pot contribuir la filosofia a frenar-la? I quin paper juga la memòria?
Que Vox entri a les institucions amb posicions xenòfobes, ultramasclistes i parafeixistes alarma. I no val a dir que està passant a tota Europa. Perquè aquí l’extrema dreta irromp en un sistema democràtic no consolidat i, a més, sorgeix d’un humus franquista amb què l’Estat no ha fet ruptura. Per això aquí hi ha extrema dreta institucional, a la policia i la judicatura. L’Estat espanyol és una anomalia en les polítiques de memòria global: no ha complert el mínim homologable pel que fa a la memòria i al deure de justícia. Com pot contribuir-hi la filosofia? Ajudant a pensar la magnitud de l’anomalia, una autèntica excepció a escala global.
Marx va dir: “Els filòsofs s’han ocupat de la interpretació del món de diverses maneres. Ara ha arribat l’hora de transformar-lo”. Es pot deslligar la reflexió de la pràctica?
Ho planteja en el context del segle XIX, quan la filosofia més potent és purament especulativa, però, precisament, Marx és un exemple de filosofia transformadora: posa l’acció política com a objectiu determinat a la reflexió teòrica. Aquesta ha continuat sent una gran discussió durant la filosofia del segle XX, però per mi, per Deleuze, Foucault, Arendt, Butler… la reflexió, si no està encaminada a l’acció, és ociosa, per no dir que és estèril. Soc dels que penso que la filosofia no té objecte propi, sinó que és una cosa instrumental. No hi ha possibilitat de fer filosofia si no és des de la seva dimensió pràctica, i per tant vinculada amb l’ètica i la política; l’ètica col·lectiva, com m’agrada dir-li. No és deslligable la feina de la filosofia d’una certa voluntat de dirimir qüestions que tenen a veure amb l’acció. A mi m’agrada molt quan Deleuze contesta a Foucault a Diàleg sobre el poder que la filosofia és com una caixa d’eines i les eines estan fetes perquè serveixin d’alguna cosa. Si aquestes no ens serveixen, o estan mal pensades o és que encara no ha arribat el seu moment.
Entre passat i present, quina lectura d’un filòsof del segle passat recomanaries com a una bona eina per als moments que vivim?
Vigilar i castigar, de Foucault. Es presenta com un exercici històric sobre el naixement de la presó com a institució de dominació. Escrit a la dècada dels 70, tenia una voluntat històrica, i en el seu moment va respondre a unes batalles contra la presó com a institució. Amb el pas de les dècades, en la societat de vigilància en què vivim, on ens estan enregistrant a tot arreu i els mòbils deixen rastre de tot, ha acabat convertint-se en una eina poderosíssima per entendre el funcionament de la nostra societat de la vigilància. Ara la presó, que pretén disciplinar el cos i l’ànima, s’expandeix al conjunt del tot social. És una presó més invisible, però molt més eficaç. Aquell panòptic del qual parlava Foucault, un ull que et mira sense ser vist, caracteritza les societats en què vivim. És una eina de resistència i revolta, en aquella època contra la presó com a institució, i ara contra les pretensions globals de control, contra aquest totalitarisme difús que caracteritza el sistema neoliberal.
