Miquel de Palol parla de Simone Weil i de la seva visió del món

FONT 

"Simone Weil considera que la humanitat es comporta de manera salvatge i injusta, però creu que hi ha alguna cosa a esperar", diu l'escriptor Miquel de Palol, que recomana llegir L'arrelament, de Weil (Edicions 1984). Palol, en canvi, creu que la humanitat està perduda. "L'home és un mico assassí i el millor que pot fer és desaparèixer perquè és el pitjor que li ha passat a aquest planeta. Per això Weil fa un sacrifici crístic i es deixa morir", diu el poeta i narrador, que afegeix: "Això s’ha acabat. Catalunya, i Espanya per extensió, no existeix, és un territori salvatge sense llei, sense ètica, sense drets humans. Només cal veure com està repartida la riquesa. El planeta ha de quedar en mans de les formigues, els bacteris, les orenetes i les balenes, que són gent molt més raonable, sana i sensata que els imbècils estructurals que som els humans".

El to apocalíptic potser té a veure amb el fet que Palol –que aquest any ha triomfat a mitjans internacionals com el New York Times, que ha elogiat la traducció a l'anglès d'El Jardí dels Set Crespuscles– atén l'ARA des de Platja d'Aro, que a les nits d'estiu ell assimila a l'Infern perquè "t'has de tancar a casa i posar-te taps". Palol recomana ("a l'estiu o a l'hivern, les lectures són lectures") aquest assaig de la filòsofa i escriptora francesa, la seva obra més elaborada i que va "des del misticisme rigorós fins a la revolució extrema". També aconsella les lectures paral·leles de Virginia Woolf i la poesia de Catherine Pozzi.

Weil (1909-1943), "una de les grans figures intel·lectuals i morals del segle XX", és una pacifista radical a favor de la justícia social que va als barris obrers per veure com viu la gent, però que s'apunta a les milícies antifranquistes, concretament a la columna Durruti.
"Està en un lloc clau per explicar les contradiccions d'Occident, de la modernitat a la postmodernitat, de la poca evolució. És molt il·luminador perquè és d'una gran actualitat", diu l'escriptor, que troba "irresistible" la barreja entre "desprotecció extrema" i "un gran poder". "Em produeix ganes d'estimar-la, en tots els sentits".

Què és la Distopia o l'antiutopia ?

WIKIPEDIA

Una distopia,^[1] contrautopia o antiutopia és una utopia negativa on la realitat transcorre en termes oposats als d'una societat ideal, és a dir, vers una societat opressiva, totalitària o indesitjable. El terme va ser encunyat com a antònim d'utopia i s'usa principalment per a fer referència a una societat fictícia (freqüentment emplaçada en el futur) on les tendències socials es duen a extrems apocalíptics.

 

Segons l'Oxford English Dictionary, el terme va ser encunyat a finals del segle XIX per John Stuart Mill a un discurs pronunciat al debat parlamentari del 1868,^[2] qui també emprava el sinònim creat per Bentham el 1818, cacotopia.^[3] Ambdues paraules es van basar en el terme "utopia", encunyat per Thomas More com οὐ τόποςo "lloc que no existeix", per descriure una societat perfecta o ideal en la seva obra homònima. "Distopia" s'entén aleshores com una "utopia negativa" on la realitat transcorre en termes antitètics als d'una societat ideal.

 

El terme cacotopia l'utilitzaren els polítics que estaven contra el socialisme i el comunisme durant les dècades del 1880 i 1890 per a denigrar-lo.^[3]

Els texts distòpics sorgeixen com obres d'advertiment, o com a sàtires, que mostren les tendències actuals extrapolades en finals apocalíptics.^[4][5] Per exemple, algunes distòpies de la primera meitat del segle XX advertien dels perills del feixisme, del comunisme, del control social o de les societats totalitàries en general (Nosaltres, 1984, Un món feliç, Viure!, Fahrenheit 451). Altres més recents són obres de ciència-ficció ambientades en un futur pròxim i etiquetades com a ciberpunk, que utilitzen una ambientació distòpica en la que el món s'ha anat corrompent pel consumisme i es troba dominat per les grans multinacionals tecnològiques i els governs es tornen cada vegada més irrellevants. Hi ha un subgènere anomenat literatura apocalíptica, on la distopia té a veure amb la fi del món conegut.

A Itàlia un grup d'arquitectes de Florència anomenat Superstudio va escriure The 12 Cautionary Tales. Premonitions of the Mystical Rebirth of Urbanism en el qual es pretenia fer reflexionar sobre la relació entre producció, consum i sostenibilitat provocada pel capitalisme, avançant-se als debats que es van realitzar durant la dècada del 1970 per la crisi que patiren durant aquella mateixa dècada.^[5]

Durant la dècada del 2010 hi hagué una explosió de la ficció distòpica al cinema. Aquestes obres es caracteritzen per no oferir res més que desconsol.^[4]

  

Distopies en el cinema[modifica]

• Metropolis, de Fritz Lang (1927)
• The Planet of the Apes, de Frankin J. Shaffner (1968)
• THX 1138, de George Lucas (1971)
• Mad Max, de George Miller (1979)
• Blade Runner, de Ridley Scott (1982)
• 1984, de Michael Radford (1984)
• Brazil, de Terry Gilliam (1985)
• Gattaca, d'Andrew Nicol (1997)
• Dark City, d'Alex Proyas (1998)
• Matrix, de germans Wachowski (1999)
• Equilibrium, de Kurt Wimmer (2002)
• Code 46, de Michael Winterbottom (2003)
• FAQ: frequently asked questions, de Carlos Atanes (2004)
• V de Vendetta, de James McTeigue (2005)
• The Island, de Michael Bay (2005)
• Children of Men, d'Alfonso Cuarón (2006)
• The Road, de John Hillcoat (2009)
• Maximum Shame, de Carlos Atanes (2010)
• Never let me go, de Mark Romanek (2010)
• In Time, d'Andrew Niccol (2011)

Distopies en la literatura[modifica]

• Homes artificials, de Frederic Pujulà (1912)
• Nosaltres, de Ievgueni Zamiatin (1920)
• Un món feliç, d'Aldous Huxley (1932)
• 1984, de George Orwell (1949)
• Earth Abides, de George R. Stewart, (1949)
• Fahrenheit 451, de Ray Bradbury (1953)
• El senyor de les mosques, de William Golding, (1954)
• A Canticle for Leibowitz, de Walter M. Miller, Jr, (1960)
• La taronja mecànica, d'Anthony Burgess, (1962)
• Eumeswil, de Ernst Jünger (1977)
• Riddley Walker, de Russell Hoban, (1981)
• Neuromàntic, de William Gibson (1984)
• El conte de la serventa, de Margaret Atwood (1985)^[6]
• Scythe de Neal Shusterman^[7]
• Watchmen, novel·la gràfica d'Alan Moore i Dave Gibbons (1986)
• Les torres de l'oblit de George Turner
• V de Vendetta, novel·la gràfica d'Alan Moore i David Lloyd (1981-1988)
• Ígur Neblí, de Miquel de Palol i Muntanyola (1994)
• Oryx i Crake, de Margaret Atwood (2003)
• Globàlia, de Jean-Christophe Rufin (2004)
• No em deixis mai, de Kazuo Ishiguro (2005)^[8]
• Uglies, de Scott Westerfeld (2005)
• La carretera, de Cormac McCarthy (2006)
• Bar Code Rebellion, de Suzanne Weyn (2006)
• The Book of Dave, de Will Self (2006)^[9]
• Wizard of the Crow, de Ngugi wa Thiong'o (2006)
• Sunshine Assassins, de John F. Miglio (2006)
• Metro 2033, de Dmitri Glukhovski (2006)
• Chez Max, de Jakob Arjouni (2006)^[10]
• Gènesi, de Bernard Beckett (2006)^[11]
• Veracity (2007), de Mark Lavorato
• Blind Faith (2007), de Ben Elton
• De repente los lugares desaparecieron (1992), de Patricio Manns^[12]
• Aiguafang, de Joan-Lluís Lluís (2008)^[10]
• The Declaration (2008), de Gemma Malley
• Truancy (2008), de Isamu Fukui
• Els jocs de la fam (2008), de Suzanne Collins^[13]
• The Windup Girl (2009), de Paolo Bacigalupi
• The Forest of Hands and Teeth (2009), de Carrie Ryan^[14]
• Proyecto #194 (2009), de Alberto López González^[15]
• Fahrenheit 56K (2009), de Fernando de Querol Alcaraz^[16]
• Far North (2009), de Marcel Theroux
• Catching Fire (2009), de Suzanne Collins
• The Maze Runner (2009), de James Dashner^[17]
• Shades of Grey (2009), de Jasper Fforde
• The Unit (2009), de Ninni Holmqvist^[18]
• Ship Breaker (2010), de Paolo Bacigalupi
• The Safe and Happy Chronicles (2010), de Sean Lewis^[19]
• Delirium, de Lauren Oliver (2011)^[20]
• Divergente, de Veronica Roth (2011)
• The Host, de Stephenie Meyer (2008)
• La selección, de Kiera Cass (2012)