10 anys de la consulta d'Arenys de Munt (Vilaweb)

FONT: Vilaweb Entrevista a Josep Manel Ximenis

Fa deu anys, Josep Manel Ximenis (Barcelona, 1962) va ser un dels impulsors de la consulta popular sobre la independència d’Arenys de Munt, que es va fer el 13 de setembre de 2009. Va ser la primera, abans de l’onada de consultes que arribà després, probablement un punt d’inflexió de l’independentisme. Arenys de Munt va ser el pròleg de les grans mobilitzacions dels anys següents, començant per la del 10 de juliol de 2010 contra la sentència del Constitucional espanyol per l’estatut, i les manifestacions multitudinàries de l’independentisme, el 9-N i l’1-O.

—Al setembre farà deu anys de la consulta d’Arenys de Munt. Ha plogut molt. Què va significar?

—El primer pas de molts altres. Amb la consulta vam canviar la dinàmica i vam perdre la por. Va desvetllar moltes consciències, també la de poder fer coses per a avançar cap a la independència. Analitzant-ho ara, al cap de deu anys i després de tot això que ha passat, és una mica injust respecte del moment que vivíem el 2009. No es podia ni parlar de fer un referèndum d’independència. La moció que vam presentar al ple la vam haver de maquillar perquè no podíem dir obertament que faríem un referèndum. Si ho haguéssim dit, no s’hauria aprovat perquè molt probablement els partits hi haurien votat en contra. Cal situar-se en aquell moment. La gent deia que era impossible de fer un referèndum, que Espanya no ens ho permetria i que enviarien els tancs.

—Hi havia una barrera mental.
—Exactament. La consulta va disparar-ho tot. Primer va haver-hi l’onada de consultes. Després, la sentència del Constitucional contra l’estatut i la gran manifestació del 10 de juliol de 2010, que es convertí en independentista. Si les consultes no s’haguessin fet abans, molt probablement aquella manifestació no hauria estat independentista, sinó per a reclamar l’estatut. A partir d’allà es crea l’ANC, arriben les grans manifestacions, i el 9-N i l’1-O. Les consultes ens van ensenyar que ens podíem organitzar tots sols per a fer coses, que no necessitàvem ningú que ens manés. L’exemple més clar van ser les consultes, però també el Primer d’Octubre. Els ciutadans van prendre el comandament de la situació després d’haver-ho iniciat els partits i les institucions, tot i que no n’estaven tan convençuts com els ciutadans. Es van ocupar els col·legis, es van portar les urnes, es va votar i es va resistir l’embat de l’estat espanyol. L’1-O és una demostració que podem organitzar-nos sols, sense cap líder. Però això no hauria passat sense les consultes.

—Quines dificultats vau tenir per a organitzar la consulta d’Arenys de Munt?
—La primera era que partíem de zero. La ciutadania va organitzar un referèndum per si mateixa. Havíem d’establir un model organitzatiu prou creïble perquè la gent anés a votar. No va ser fàcil. Havíem de ser molt rigorosos, tenir les normes molt clares. Després vam estar molt sols. No únicament perquè teníem davant Espanya i l’extrema dreta, sinó perquè els partits polítics eren a l’altre bàndol. Ens menystenien, ens escarnien i deien que això no tenia gens de valor i que era una ximpleria. Superar això, quan a més estàvem amenaçats de mort, posava en evidència que només érem nosaltres, no podíem comptar amb ningú més. Va haver-hi el merder aquell que veien els fatxes, després la contramanifestació independentista… Vam poder superar totes les dificultats. Quan va intervenir-hi l’estat espanyol, tothom ens va fer costat, fins i tot els partits. Això no va passar fins el 3 de setembre, deu dies abans de la consulta. Fins llavors, vam estar molt sols.

—Els promotors vau rebre amenaces, coaccions, vau haver de tenir escorta… Tot per una consulta popular sobre la independència.
—Mentre els partits independentistes ens menystenien, els feixistes ens amenaçaven. I no tan sols a títol individual, com em va passar a mi. Es dedicaven a trucar indiscriminadament a les cases dient que violarien les filles, als comerços dient que els cremarien la botiga o el bar… Després passejaven pel poble demostrant impunitat i ho pujaven a YouTube. Això va fer que molta gent tingués por. S’ha de tenir molta determinació i coratge per anar endavant, malgrat tot. Això va ser una dificultat important. L’extrema dreta espanyola, tot l’arc parlamentari, tots són iguals. No tenen cap mirament a aliar-se amb l’extrema dreta per a fer por i aconseguir els seus objectius. Són favorables als poders fàctics, als terratinents i als cacics que han manat tota la vida.

—En una taula rodona a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, vau acusar els partits independentistes d’abocar el procés al fracàs.
—S’ha de contextualitzar dins el debat. El carro el tira la gent i els partits polítics hi pugen per mirar de frenar-lo. Hem de ser conscients que les estructures dels partits, tots aquests que ocupen una cadira de secretaris i càrrecs intermedis, els alliberats… conformen un ens que acaba essent l’estructura del partit, molt conservador. Qualsevol cosa que passi pot fer que perdin la cadira i el sou. Els interessa que passin poques coses. Ara no hi ha un full de ruta clar ni una decisió estratègica perquè els partits no es posen d’acord. Això ho vaig recriminar en aquell debat. Vull dir també que segur que hi ha molts militants dels partits que actuen amb molt bona fe i que volen avançar cap a la independència. Fins i tot polítics. Però les estructures dels partits condicionen els partits perquè no avancin i venen un discurs a la militància. Com que moltes vegades la militància és cega, molta gent se l’acaba creient, aquest discurs.

—Vau dir també que la gent hauria de substituir els partits.
—És una cosa que he tingut sempre molt clara, ja quan vam fer les consultes, que eren un apoderament dels ciutadans. Sempre que la ciutadania s’ha apoderat i ha superat els partits polítics hem guanyat. Sempre. L’1-O va ser una gran victòria contra tot un estat. Els ciutadans van prendre els col·legis electorals i va permetre que es votés. Hem d’anar un pas més enllà i organitzar la ciutadania, amb una estructura molt feble per a evitar el problema que tenen els partits, i ocupar les institucions. Políticament i democràticament. Ens hem de presentar a les eleccions i ser conscients que si votem els mateixos ciutadans que tenen uns interessos que ens corresponen, avançarem cap a la independència. Treballem en això. Penso que Primàries Catalunya ha estat un èxit. Tot i el resultat a Barcelona, tenim una cinquantena de regidors i una batllia. Per tant, partir del no-res i en sis mesos aconseguir això és molt important. Si no, que preguntin a la CUP quant temps va tardar a aconseguir una cinquantena de regidors. Hem d’unir els independentistes, siguin de dretes o esquerres. Espero que Primàries Catalunya acabi esdevenint aquesta organització en la qual tothom pugui afegir-se per aconseguir la unitat i la independència. Això no és fàcil, perquè fonamentalment els partits polítics i les seves estructures hi van en contra. Els fa trontollar l’espai.

—Això ho ha de comandar l’ANC, que va donar suport a Primàries? Els CDR?
—Sí, però per pressions dels partits va haver de renunciar a continuar donant suport a Primàries Catalunya. No oblidem que l’ANC, malgrat els intents d’avançar cap a la independència per part d’un sector encapçalat per Elisenda Paluzie, a qui s’ha d’aplaudir i defensar, té moltes pressions internes. Els partits sempre han volgut controlar allò que no controlaven. Diria que actualment l’ANC és molt controlada pels partits i això impedeix que avancem de manera clara i decidida. M’agradaria que tornéssim a l’ANC inicial, en què els partits eren residuals dins l’organització. Pel que fa als CDR, el problema és que hi ha molts infiltrats, perquè és molt fàcil d’entrar-hi i influir en les decisions. A més, tot va de baix a dalt i és lent. Necessitem una organització més dinàmica, que no tingui estructura i que pugui prendre decisions ràpidament amb mitjans telemàtics. Ho hem d’aprofundir.

—Això de prendre decisions telemàtiques i ràpides recorda les intencions del Consell per la República.
—El Consell per la República pot ser útil, però és una institució. Jo proposo una organització ciutadana des de baix. Penso que el Consell per la República és necessari i que és important que sigui fora de l’estat espanyol per a impedir-ne la colonització. El problema és que és una institució i quan cal arribar a acords amb totes les parts implicades és com un transatlàntic, es mou a poc a poc. En canvi, una organització ciutadana podria ser més ràpida, amb els instruments adequats.

—Quina hauria de ser la resposta a la sentència del Suprem?
—L’única resposta que ens converteix en guanyadors és fer efectiva la República. Qualsevol altra resposta és anar a remolc de l’estat espanyol, com ells volen, i ens fa perdedors. Després ja en veuríem les conseqüències, però les conseqüències les tindrem sempre igualment. L’única manera que no n’hi hagi és guanyar definitivament. Si sempre ens quedem a mig camí, sempre hi haurà conseqüències. L’estat espanyol és com és i no ens hem d’enganyar, sempre ha estat així i ho continuarà essent. És la seva essència, com l’escorpí, la seva natura. Hem de portar-ho fins al final. Cal aprovar els decrets, treure la bandera espanyola de la Generalitat i del parlament i continuar endavant. El consens ciutadà el trobaríem, segur, i els partits polítics s’hi posarien a favor. Si algun no, doncs cap problema. Gràcies per haver-se tret la careta. Ja va essent hora. Els discursos no fan la cosa, la cosa la fa l’acció. La base s’amplia amb acció: les consultes, el 9-N, el 27-S, l’1-O i el 21-D. Quan fem discursos, perdem. L’acció posarà en evidència que l’estat espanyol és repressor, feixista i que no aporta cap solució.

—Si això no es va fer el 27 d’octubre, què us fa pensar que es pot fer ara? L’independentisme pot assumir un augment de la repressió?
—Sempre hi haurà una resposta de l’unionisme. No l’evitarem mai. Els unionistes ho són sense analitzar res més. És una reacció molt visceral. Volen ser espanyols perquè sí. Una altra qüestió és que renunciem a la independència, però com que molts no estem disposats a renunciar-hi i alguns altres no renunciaran mai a l’espanyolisme, el xoc el tindrem sempre. Penso que el 27 d’octubre va haver-hi justament l’error de no fer efectiva la República. Crec que fins i tot el president Puigdemont ho ha reconegut. Van sentir que hi hauria un pacte, un acord, que es podria avançar… i els van enganyar. Probablement, això que hem de fer ara és no cometre el mateix error. Ara hi ha una repressió molt forta, i n’hi haurà més si tenim una actitud de perdedors. Si som guanyadors, s’acabarà la repressió. Això ho hem de tenir molt clar també. A més, veig clar que la comunitat internacional tan sols prendrà posició quan fem un pas de veritat. Mentre tot siguin paraules, no hi haurà presa de posició. Per tant, siguem valents i fem allò que hem de fer.

—I en una situació com aquesta, què creieu que farien els Mossos?
—El màxim comandament dels Mossos és el president de la Generalitat. Per tant, aquell mosso que no faci allò que digui el president de la Generalitat hauria d’anar al carrer per incompliment de l’estructura jeràrquica. Ens ha de preocupar, perquè hi ha mossos feixistes infiltrats. Però diria que la immensa majoria de mossos són fidels al seu comandament, el president de la Generalitat.

Concentracions per protestar la decisió de la JEC d’excloure Puigdemont, Comín i Ponsatí de les llistes europees

FONT: llibertat.cat

El país s’ha tornat a mobilitzar aquest vespre per protestar davant de la decisió de la Junta Electoral Central (JEC), que aquesta setmana no ha permès incloure a les llistes europees al president de la Generalitat a l’exili, Carles Puigdemont, i els consellers Toní Comín i Clara Ponsatí. També han hagut concentracions a Girona, Tarragona i Lleida

Davant d’aquest fet, milers de persones s’han concentrat a la delegació del Govern espanyol a Barcelona, a la cantonada del carrer Mallorca amb Roger de Llúria, en una convocatòria unitària de l’Assembla Nacional Catalana, Òmnium Cultural i els grups Parlamentaris de Junts per Catalunya, el grup Republicà, i la Candidatura d’Unitat Popular – Crida Constituent, sota el lema “Pels drets civils i polítics: prou manipulació electoral”.

Altres poblacions del país també han convocat concentracions, malgrat la pluja, en una mostra clara de rebuig a la decisió de la JEC. Sara Terraza i Toni Xuclà han estat els encarregats de posar música en l’acte de Barcelona, que ha estat conduit per l’actriu Marta Millà.

“Hem de passar a l’ofensiva”
La presidenta de l’Assemblea, Elisenda Paluzie, ha demanat passar ja a l’ofensiva, tant en termes polítics, com jurídics, com internacionals. En aquesta línia, ha recordat que aquesta setmana, l’Assemblea i el Consell per la República han presentat una Iniciativa Ciutadana Europea per activar els mecanismes que obliguin l’Estat espanyol a garantir la democràcia, els drets fonamentals i el respecte a les minories, “drets que s’estan vulnerant”, hi ha afegit.

Sobre la decisió de la Fiscalia, que aquesta tarda s’ha posicionat a favor que Puigdemont i els consellers puguin ser candidats, Paluzie ha dit que fins i tot s’han adonat que això és una “barrabassada” tan gran que acabaria implicant a tota la Unió Europea. “Aquest cop no s’atreveixen a anar tan enllà com han anat en molts altres casos”, hi ha afegit.

Lectura del manifest
Elisenda Paluzie, presidenta de l’Assemblea; Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium; Elsa Artadi, representant de Junts per Catalunya; Diana Riba, en nom d’ERC; Carles Riera, per la CUP; i Jaume Asens, de Catalunya en Comú, han estat els encarregats de llegir el manifest unitari a Barcelona.

Al manifest es constata que la decisió de la junta Electoral Central és “arbitrària” i “sense fonament democràtic”, i pretén silenciar el sobiranisme. També es considera “fràgil”, perquè no compta amb la unanimitat de tots els magistrats membres de la Junta, i es pregunta com és possible que ara no permeti presentar-se a Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, i fa unes setmanes sí que permetia a Lluís Puig presentar-se al Senat. L’Estat espanyol, continua el comunicat, “només busca venjança”.

El text destaca que la decisió és un “fet insòlit en qualsevol país democràtic”, que constata la “inexistent separació de poders” a l’Estat i li exigeix que “rectifiqui” i accepti els candidats que ha censurat abans no faci un altre “ridícul internacional”. Perquè quan no deixen participar una opció política a les eleccions es vulneren drets de tots els electors, i amb aquesta decisió s’allunyen encara més d’estàndards democràtics europeus i vulneren drets polítics fonamentals, com l’accés de tots els ciutadans als càrrecs públics i el dret a sufragi passiu. “Els exiliats no tenen els seus drets polítics suspesos”, conclou el manifest.

Girona

Unes 500 persones (segons dades de la Policia Municipal) s’han concentrat davant la subdelegació del govern espanyol a Girona convocades per la Taula per la Democràcia.

Tarragona

Unes 300 persones s’han concentrat davant la subdelegació convocades per l’ANC, Òmnium Cultural i el CDR. La mobilització ha estat encapçalada per dues pancartes amb els lemes Ni un pas enrere i Prou repressió policial i judicial.

Resistir a la frustració (David Fernández)

FONT: DIARI ARA

Autocrítica, autoesmena i fins tot autodefensa: calen mistos en la foscor per revertir la resignació que ens volen dictar i a la qual ens volen sotmetre. M’hi ha fet pensar, sobretot, el comentari d’una lectora –la Blaia– sobre l'últim article: "Benvingut el dia que ens facis memòria d’esdeveniments que ens facin somriure". Ho faré(m), paraula. I m’ha acabat de convèncer un tuit del tot solvent de l’apreciat Isaac Rosa: "En Onda Cero llevan media hora debatiendo armas sí, armas no; asunto que hoy llena páginas de periódico y ayer radios, TVs, digitales y redes. Todo empezó con unas palabras de Abascal en una web, y nadie más de su partido ha hablado. No son tan listos, es que somos muy tontos..."
Qui marca l’agenda, qui imposa el relat, qui modula les emocions? I com podem evitar caure-hi de quatre grapes?
D'acord, sí, som també tot el temps que ens fan perdre.

Perquè desmuntar agendes alienes, desfer relats ficcionats i blocar emocions teledirigides és la tasca política i cultural més urgent i emancipatòria. Desempallegar-nos-en. I no és fàcil, quan el bombardeig és diari i ens el volen presentar amb l’embolcall de la infàmia de la falsa neutralitat. Ens fan memoritzar el que diuen els de dalt per fer-nos oblidar el que passa per baix, arran de carrer. Es tractaria aleshores de recordar cada dia que aquest país no calla i canviar la mirada que ens imposen, capgirant-la cap a algunes coses bones que passen cada dia. I de les quals no se’n parla gaire. Pot ser perquè són encomanadisses i ens recorden que no ens sabem rendir. Hipòtesi: esborren les lluites compartides d’avui perquè no en puguem compartir de noves demà. El Poder pot ser roí però d’idiota no en té res.

Setmana que clou. Aturat ahir el desnonament d’una família a Terrassa. Han ocupat la Capella de la Misericòrdia en defensa del CAP del Raval. Can Batlló, finalment, serà autogestionat pels veïns. La Fapac irromp viralment a les xarxes en una defensa implacable, impecable, de l’escola pública catalana, inclusiva i plural. L’estimat Francesc Mateu aconsegueix limitar els estigmes vergonyants de la Junta Electoral Central contra les persones amb diversitat funcional. 200 entitats s’ajunten –aquesta és la clau, ajuntar-se, ajuntar-se sempre– per demanar la municipalització i gestió democràtica del bé comú que és l’aigua. Sos Costa Brava protesta a Barcelona i s’escola al ‘30 minuts’, després de la vaga del clima dels estudiants de divendres passat. Òmnium ja som 162.000 socis i sòcies. I avui el Born s’omplirà per reivindicar als quatre vents –Carme, Tamara, Dolors, Meritxell, Marta, Anna– que ‘Cap dona en l’oblit’. I també demà UCFR contra Vox als carrers de la ciutat. I diumenge, els carrers d’Altsasu quedaran desbordats per la solidaritat. Guanyem cada dia, quan decidim no rendir-nos i ens refem de cada derrota. Amb tot en contra, fins i tot nosaltres mateixos.

Més. Miracle petit a la ciutat dels grans esdeveniments, que sovint encara és la ciutat dels prodigis: ha obert una llibreria nova al barri –l’Obaga, al carrer Girona– i entre altres presentacions s’hi escola 'Economia mundial: desconstruint el capitalisme' (UB, 2019), d’un grup de professors que porten resistint anys els cants de sirena fantasiosos del neoliberalisme que tot ho ha trinxat –també a nosaltres–. Per cert, el dissabte 6 d’abril, manifestació enfront de la nova bombolla immobiliària: punxar-la depèn, termodinàmica del canvi social i polític, de quants estiguem disposats a sortir al carrer. Contra el trumpisme nostrat, vides quotidianes, lluites concretes i fets reals. Gent que lluiti és el que cal –deia el poeta–. Contra tota inquisició, Pepe Rubianes encara ens fa somriure. I tan lluny i tan a prop, dijous era Newroz: any nou kurd, mentre dones alçades, després d'anys d’horror, estan a punt de derrotar l’ISIS.

Resistir la frustració, desobeir el cansament: d’això va tot plegat. Sempre. Indesinenter: ni defallir ni desistir. Res de desesperar, doncs. Tampoc res d’euforitzar-se. Constància perseverant i neurona col·lectiva. En millors o pitjors condicions, la lluita sempre educa i la resistència –ja inevitable, perquè ens hi arrosseguen– requereix necessàriament estabilitat i permanència contra bords i lladres. Altres temps vindran: i si són més negres o menys grisos dependrà, estrictament, de cadascuna d’aquestes lluites, de cada gest, de si insistim o desistim.

Per als moments difícils –com els que vivim– i per quan tot s’emboira i per quan ens vulguin engabiats fins i tot fora de la reixa, les paraules oportunes de Ngugi wa Thiong’o a ‘Lluitar amb el diable. Memòries de la presó': “La colla que està al poder sap que té en monopoli tots els instruments de la violència coercitiva, però també sap que cap força terrenal al capdavall pot derrotar el poder organitzat d’un poble que ha pres conscicència de la seva situació; i per això es fa imprescindible educar el poble en la cultura de la por i del silenci, per tal que se sentin febles i desemparats”.

Acabo. L’altre dia Marchena, a un agent de la Guàrdia Civil que compareixia com a testimoni fent l’orni, li va etzibar: "Mire, señor agente, no puede ser; o es o no es". Sí, aquestes lluites –i les que vindran– ja són. I mai no hi ha més lluita per al futur hipotètic que l’estricte present. I més encara. Abans d’acabar l’article, he trucat a l’Anna a Ginebra. I després d’enllestir-lo, surto al carrer. A la plaça Anna Frank –conquesta veïnal en la lluita contra la Llibreria Europa–, perquè he quedat amb la Txell Bonet i l’Amat Cuixart. Clau de volta en aquest present gris, perquè m’adono que vida i futur continuen sent seus. Tant com dir: malgrat tot, no hi ha cap motiu, ni un de sol, per rendir-se. Sinó tot el contrari.

Només ens quedarà la veritat (Borja Vilallonga: 3 de setembre del 2018 )

FONT: Blog de Borja Vilallonga
3 de setembre del 2018

Rebo un missatge d’un amic: «Has d’explicar tota la veritat. No et pots quedar només amb aquesta captura de pantalla d’una conversa amb en Quim Torra. Si no ho fas la gent es pensarà que ho has fet per despit d’un unfollow.» 

La publicació d’una captura de pantalla d’una conversa entre en Quim Torra i jo del passat 15 de març de 2018 és una cosa que es covava de lluny. La data de la seva publicació, 31 d’agost de 2018, no és banal. La motivació té a veure amb tot l’escaquer polític de la neoautonomia catalana i la derrota de l’independentisme. Portava setmanes pensant com publicar la conversa i com fer aquest article. El missatge del meu amic m’ha ajudat molt a escriure les línies següents.

Els dos mesos que van del 15 de març—quan em va tocar obrir el joc amb en Quim—fins al 15 de maig—data de la seva investidura—van ser trepidants: missatges constants, trucades, visites al parlament, contactes amb la CUP, un viatge inesperat... Pensàvem que en Quim Torra era l’únic diputat amb capacitat per exercir un lideratge independentista que evités la neoautonomia. A més, era l’únic candidat a qui la CUP estava disposada a votar.


Sergi Sol / David Madí

La realitat, però, ha estat molt diferent. Com diu l’Enric Vila, en Quim s’ha convertit en l’enterramorts ideal, qui, en realitat, ha fet més fàcil de desplegar la neoautonomia.
Ha estat també la victòria d’en David Madí i en Sergi Sol perquè en Quim Torra no s’hi ha enfrontat. Això és la victòria de l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras
—els dos responsables principals de frenar la declaració d’independència després del referèndum.

Quinze dies després de la investidura d’en Quim Torra, el meu grup s’hi va reunir. El missatge va ser demolidor: «només em fan signar nomenaments, increments salarials, cotxes oficials i dietes. És l’única cosa que els interessa». Jo vaig aixecar un avís important aquell dia: no anàvem en la direcció correcta. La missió d’en Quim era desestabilitzar-ho tot, no pas signar nomenaments i repartir canongies. Durant el viatge d’en Quim a Washington D.C. i un intercanvi de missatges amb ell, ja vaig veure que tenien raó les veus que em deien que havíem comès un gravíssim error evitant anar a eleccions i posant en Quim Torra.

Molta gent ha tret a relluir la seva superioritat moral per criticar-me que publiqués una conversa «privada». Una conversa amb un polític seria privada si m’estigués parlant de la seva hemorroides o d’un tema familiar. Són converses professionals i es poden filtrar segons l’interès públic. Això és elemental. L’audiència catalana tampoc ha sabut captar la meva ironia. La catalanor moralista i esteta porta massa anys vivint en la bombolla processista. Ha perdut l’esperit crític i de supervivència: només li queda el victimisme ensucrat i mentider que l’Eva Piquer representa tan bé.
Critiquen «les formes» i es refugien en el cinisme mentre miren bocabadats com els desmunten el país. És justament per aquest motiu que ens estan desmuntant el país.

La captura de pantalla amb la conversa ha molestat tant perquè la veritat molesta a la Catalunya de la derrota. En aquella captura de pantalla hi ha moltes capes de veritat amagades.

La primera veritat és la d’un Quim Torra sense filtres criticant els partits i sentenciant que volen autonomia.

La segona veritat és que faig de missatger oferint una presidència a un diputat essent jo anònimament a Nova York. I la tercera veritat, last and least, és que puc estar parlant de tu a tu amb un diputat i avui president de la Generalitat. Això és el que exalta els ànims de la memorable enveja catalana. El rei va despullat i jo en sóc l’escuder.

Si jo podia parlar amb en Quim Torra de tu a tu és per molts motius.
Un, però, és que en Quim Torra sabia que l’Oriol Junqueras havia pactat amb els espanyols de matar qualsevol intent d’independència a l’octubre.



Si el referèndum no hagués sortit bé en Junqueras hauria estat el president dels espanyols.

És per això que en Quim i el seu nucli s’agafaven a en Puigdemont com un clau ardent, tot i que sabien que no el podien rescabalar pels seus grans errors estratègics—no pas pel seu exili i la persecució judicial espanyola. En aquesta història, paradoxalment, el que menys importa és la qüestió judicial i els presos. Els presos són el xantatge emocional que manté els catalans estabornits.

La maquinària del pacte era implacable. Mentre es preparava el referèndum, també es preparava la traïció per impedir-lo o neutralitzar el resultat.
Era un pacte cuinat amb l’omnipresent Mas. Els respectius lloctinents de Mas i Junqueras, Madí i Sol, van fer la resta.
Sol va tenir l’entrebanc que jo li vaig estar a punt d’aixafar la guitarra sense voler en intentar de publicar un llarg reportatge sobre un membre del servei secret espanyol.


Aquest espia fa feines per als serveis legals d’Esquerra i el 2017 feia de pont entre Junqueras i Madrid.
Encara avui tinc por de dir el seu nom. Aquí van començar tots els meus problemes.


Sol va prémer tots els botons perquè jo saltés d’El Temps el juliol de 2017. La pressió era insofrible i vaig preferir de dimitir just a temps. L’endemà de la meva dimissió vaig trucar a en David Madí. Em va dir que feia uns dies s’havia reunit amb l’Eliseu Climent i que tot anava bé. S’hi havia reunit el mateix dia que en Miquel Gamisans em donava l’ordre d’en Sergi Sol: no pots publicar el dossier sobre aquell espia del CNI.


Ja vaig veure que jo estava ferit de mort i que tot era qüestió de pactar bé una sortida honorable. Jo havia dimitit motu proprio, però ells havien de fer maneres perquè jo no pogués aixecar el cap a Catalunya mai més: calia que la meva sortida no fos honorable. Si no hagués estat per una trucada màgica d’en Carles Foguet, el mal hauria estat molt major i mai hauria sabut el perquè de tot plegat. Li estic agraït; a ell li dec de poder escriure això avui.


Carles A. Foguet


També ho estic a l’Antoni Maria Piqué per voler saber la veritat i difondre-la aquell dimecres de juliol, no solament des de les pàgines d’El Nacional. Temps més tard, en Foguet m’enviava un missatge sobre en Sergi Sol que deia: «Si algú va fer coses malament, que n’assumeixi les conseqüències.»


Antoni Maria Piqué Fernández

La meva reacció va ser la d’aferrar-me al reportatge d’investigació i treure’l com fos—i no vaig poder. En les setmanes següents va començar el degoteig de desercions. Vaig rebre un missatge d’un dels periodistes implicats en la preparació de la investigació: «no m’involucris mai públicament amb aquest tema.» Un altre dels periodistes em deia: «no puc posar a la teva disposició la meva part dels documents.» Només vaig rebre el consol d’un dels meus periodistes. Com que a ell l’espia del CNI ja l’havia amenaçat anteriorment, estava curat d’espants. Però tampoc en volia saber gaire res, i d’aleshores ençà que aquest periodista només ha parlat dels núvols i no ha escrit mai més cap reportatge d’investigació.
Vaig haver de recopilar de nou tota la documentació, sol.
La derrota de Catalunya és exactament això.

El cordó sanitari que es va crear al meu voltant va estar a punt de funcionar—és un tema llarg i va incloure un matusser intent de retirar-me el passaport i també una ombra que se’m va enganxar dies abans del referèndum.

Però el 7 d’octubre em vaig escapar. En una sortida molt accidentada, la meva muller i jo vam marxar a Nova York amb dues maletes—la meva dona Ilisa ha estat la gran víctima de tot plegat.
Deixant totes les nostres pertinences a Catalunya, la meva senyora mare es va haver d’encarregar de recollir les desferres.

Ella ha estat sempre ben conscient de la magnitud del que havia passat. Ens havíem quedat sense res, un any després de fer la gran inversió de venir a viure a Catalunya per tenir una vida tranquil·la i tenir fills. Retornats a Nova York, vam haver de començar des del no-res. Amb mentalitat de supervivència i una bona feina sota el braç vam començar a reconstruir. Ara jo era a Nova York amb plena llibertat i molt de temps per fer i explicar coses. La resta ja és història i aquí es clou el cercle.

Som en una nova hora zero dels catalans.
I com en tota hora zero, el que ens salvarà és centrar-nos en nosaltres mateixos més enllà del país.

Haurem de passar uns decennis al mas, com Josep Pla, o a Ginebra sobrevivint, com Mercè Rodoreda. Aleshores només ens quedarà la veritat.

Benet Salellas: ‘Probablement, el país demanava aquesta desacceleració’ (Vilaweb)

2018-07-25: Font Vilaweb

Entrevista a l'advocat de Tamara Carrasco i militant de la CUP

L’advocat Benet Salellas ja no és als òrgans de direcció nacional de la CUP ni a primera línia com a diputat al parlament, però continua actiu políticament. Això sí, de manera més discreta. Dins la CUP, és al grup de treball de migracions i al de corrupció, ajudant en l’estratègia antirepressiva, és l’advocat d’Anna Gabriel i de Tamara Carrasco. 

—En quin punt es troba el cas de Tamara Carrasco? No us deu ni poder visitar. I en sou advocat.
—Es dóna aquesta circumstància, molt excepcional. La del confinament al seu municipi. Evidentment, és una situació millor que la de presó provisional que avui viuen altres represaliats polítics. El cas de la Tamara serveix per a explicar la inseguretat jurídica que vivim.

—En tots aquests anys de carrera, us hi havíeu trobat mai, amb un confinament?
—No. Ens havíem trobat amb una figura que crec que té més lògica: la prohibició de visitar un municipi. Prohibit d’anar a un lloc concret. A Barcelona. A Olot. Perquè hi has tingut una participació delictiva o s’investiga en aquell lloc. Aquí, es fa a la inversa: no et moguis de casa. És una limitació de llibertat molt gran.

—Deu ser una llei del segle… XIX?
—La llei de procediment penal és una llei del segle XIX. S’ha de dir que en el seu moment va ser una llei molt innovadora. Va fer molts passos per a abandonar el sistema de l’antic règim. Però en l’actualitat està molt desfasada. I en les mesures cautelars tenim un catàleg obert. És a dir, la llei diu que el jutge adoptarà les mesures que cregui convenients. I això porta que alguns jutges inventin, com han fet en aquest cas els de l’Audiència Nacional. I no podem agafar-nos a cap llei per discutir-los aquests invents.

—Parleu-me dels tempos del cas.
—La Tamara va sortir en llibertat. El fiscal va recórrer-hi en contra. Se’n va anar a una sala de l’Audiència Nacional que revisa les decisions del jutge. Allà nosaltres vam fer un primer intent perquè anés als tribunals ordinaris, tenint en compte que no és terrorisme. La sala va confirmar la llibertat de la Tamara, però es va quedar el cas. Això ho fa dues vegades. Ara la Guàrdia Civil practica investigacions complementàries sobre la Tamara, els CDR, els escorcolls al seu domicili. I som a l’espera d’un informe definitiu de la Guàrdia Civil.

—Lectura política. Què cercaven, amb això? Que els CDR tinguessin por?
—Crec que, en el marc català, l’actuació anava dirigida a intimidar i coaccionar els CDR. I, en el marc espanyol, a reforçar aquesta falsa idea que els CDR són violents. El discurs que PSC, PP i Ciutadans, el trio del 155, ha anat repetint i reiterant. En aquest marc d’intentar comparar Catalunya amb un País Basc. Juguen amb aquestes dues direccions. No podem perdre de vista que la partida també es juga en un marc comunicatiu espanyol on els termes i universos són diferents i on la imatge de Catalunya està molt distorsionada.

—I Tamara Carrasco, personalment, com està?
—La Tamara viu en una angoixa permanent. Viu una situació personal anòmala. No pot fer la seva vida normal. No pot fer una cosa tan bàsica com anar a visitar la seva mare, que està convalescent a casa. I en canvi, ha d’estar a l’espera de quin ha de ser el seu pas. Una mica el procés de Kafka, sense voler caricaturitzar res. Però és evident que la Tamara no sap de quant temps parlem ni a què ha de fer front, perquè no ho tenim definit, i tot això passa en un context d’innovació jurídica i de destrucció dels límits del dret penal com no l’havíem conegut. Això fa créixer la sensació d’inseguretat.

—Passem al moment polític. Com el veu Benet Salellas?
—Nosaltres sempre hem dit que el procés polític era a mitjà termini. Sempre hem volgut allunyar-nos de la idea d’immediatesa. En tots els sentits. Som en un cicle nou. Malauradament, ja no som al cicle del primer d’octubre. El cicle de l’1-O es tanca amb les eleccions del 21-D, en què Esquerra Republicana i una part de Junts per Catalunya opten per una estratègia més d’alentir el procés. Treure-li l’acceleració de la tardor. Penso, i com a CUP hem de fer aquesta anàlisi, que els nostres resultats també volen dir que, probablement, el país demanava aquesta desacceleració. Això és així. I per tant, hem entrat en una etapa més lenta, en què hem de definir quin és el nostre objectiu. Dels moltíssims que ens haurem de marcar els anys que vinguin. Som en aquest punt. I això genera una certa incertesa, preocupació, perquè no hi ha un objectiu definit i clar. Però penso que la pulsió independentista continua existint. Que la situació d’excepcionalitat no fa sinó legitimar i reafirmar la validesa del projecte independentista. I per tant, tot i que hem tingut altres moments que hem estat millors, tampoc no estic excessivament preocupat. No hi ha ningú que s’hagi baixat del carro.

—Crida Nacional. En el vostre cas, no hi ha ni debat sobre entrar-hi o no. Ni es preveu.
—És clar. Perquè nosaltres fem una lectura inversa. La nostra aposta, malgrat que siguem conscients del context, és perseguir una estratègia de confrontació democràtica amb l’estat espanyol. No violenta, democràtica i pacifica. Però confrontació. I de fer avançar el dret d’autodeterminació. I a vegades, els aparells dels partits polítics són els que menys han avançat en aquesta direcció. Hem avançat quan s’ha construït des del carrer. I optem per això. I volem centrar els nostres esforços a construir això. No volem construir aparells de partit, estructures de partit. Estructures que d’alguna manera donen sortida a tots els debats institucionals. A col·locar càrrecs. Debats que no ens interessen. Junts Per Catalunya, Esquerra, la Crida, ens han demostrat que continua havent-hi un interès molt gran a gestionar el poder autonòmic.

—Ara l’ANC té un debat intern. Optar per les primàries independentistes o no. Com ho veu Benet Salellas?
—Em sembla una barbaritat. El moviment popular l’hem construït des de la pluralitat i heterogeneïtat pròpia del país. I és un gran error intentar construir un únic perfil independentista. Perquè aquest país és molt ric en matisos i pluralitat. El moviment es reforça anant en llistes on cadascú pugui optar per un model de país o de ciutat. Provar de castrar el debat de model de ciutat en sembla pervers. En un lloc com Girona, per exemple, nosaltres som els antagonistes al projecte del PDECat. Som qui ha estat aquests anys plantant cara en tots els temes i aconseguint algunes victòries importants, com la municipalització de l’aigua o les denúncies de corrupció contra el PDECat i el PSC? I ara anem a la mateixa llista que el PDECat? Home. Seria una cosa antinatural, que no entendria ningú. I que no serviria per a res.

—Paper prominent dels d’advocats, darrerament. Com el veieu?
—Això que em demaneu és molt complex. I ara algú podria interpretar la meva resposta en termes de rivalitat professional contra col·legues i no d’anàlisi política. Dit això, una de les principals autocrítiques que hauríem de fer de la tardor és que no es va construir una estratègia antirepressiva. No es va imaginar com faríem front a la repressió. Ni es van preveure els advocats, ni les eines jurídiques. Gran error, perquè durant molt de temps van ser els advocats els qui prenien les decisions. I penso que mai, mai, no s’ha de permetre que en casos polítics qui prengui les decisions siguin els advocats. Els advocats són instruments al servei dels interessos de la gent i la causa política. I aquí hi ha hagut perfils de tot. Però sí que penso que ha costat molt, si és que ho hem aconseguit, de supeditar l’actuació jurídica a l’estratègia política. I això és una derrota.

—Trobo a faltar l’acció política d’Anna Gabriel i Marta Rovira.
—Les trobem a faltar tots. Tot i que l’Anna ha intervingut en alguns actes per vídeo i Skype. Passa que entenc que ella ha volgut sortir del focus per facilitar la seva nova vida a Ginebra. A efectes laborals i de dia, li era més senzill si no era en el centre polític. Penso que ella és conscient que des d’allà les coses es viuen de manera diferent que des d’aquí. Allà està acompanyada de molta gent. Continua essent referent polític. I em consta que va escrivint.

Joan-Lluís Lluís: pensaments sobre la no-violència

Es tracta d'un article del darrer dia del 2017 i em va agradar

2017-12-31 Vilaweb: no-violència activa o rendició (i elogi de la CUP)

Primer de tot, dues evidències: ho ignoro tot del que es cou a Brussel·les i del marge de maniobra real del president Puigdemont. Ho ignoro tot de l’estratègia del republicanisme català per a avançar cap a la independència real de Catalunya. Dit això, doncs, només vull remarcar que l’enorme mèrit d’haver guanyat les eleccions servirà de poca cosa si no s’elabora, des de les institucions restablertes i des de la base de la societat, un pla de batalla coherent i compartit. I si no s’accepta, en el marc de la defensa de les institucions legítimes, la possibilitat de tornar a assumir un risc físic.

Crec que és prou evident que mai Catalunya no havia estat tan a prop de la independència com l’1 d’octubre.

Pel resultat del referèndum, és clar, però sobretot per la violència d’estat retransmesa en directe a tot el món. Aquell dia es va veure quina era la potència de la no-violència activa, la que demana un alt sentit de sacrifici personal, i es va veure com emprar la violència contra electors pot ser contraproduent i abocar a la derrota. La situació va ser diferent en les hores i els dies posteriors al 27 d’octubre. En aquell moment el govern català va triar d’actuar seguint un criteri pacifista, és a dir, defugint la batalla física i deixant el camp lliure a l’enemic. En la comparació entre aquestes dues actituds es pot veure prou clarament que no-violència i pacifisme poden ser dues coses tan honorables l’una com l’altra, però d’una natura bastant diferent.

La primera implica acceptar rebre cops, la segona consisteix a fer un pas al costat per evitar-los.

Entenc perfectament que davant les amenaces de violència total el govern català optés per apartar-se, i apartar la població, del risc físic. Però també s’entenen les crítiques d’aquells, com ara Germà Bel, que van insinuar que en aquella ocasió el govern català havia actuat amb un cert ‘paternalisme’.

Hauria calgut, potser, que el president informés en directe l’opinió pública catalana i mundial de les amenaces rebudes de manera que, així, tothom sabés què havia d’esperar. I no seré jo qui aconsellaria a ningú de posar-se a davant de policies o de militars amb ganes de sang. Però cal acceptar una evidència: si el govern espanyol, amb amenaces de violència sistemàtica, aconsegueix que ja ningú a Catalunya no surti de la legalitat espanyola, haurà guanyat per sempre. Tot el que haurà de fer és reiterar les amenaces, públicament o amb discreció. L’únic àrbitre possible, la Unió Europea, posarà tota la seva energia a no veure ni sentir cap d’aquestes amenaces. I com que és d’una enorme improbabilitat que el govern espanyol acabi acceptant, per exemple, un referèndum vinculant, Catalunya pot trobar-se tancada en un atzucac.

L’única manera de sortir-ne seria acceptar la via de la no-violència, que no és en cap cas una via passiva. La no-violència implica no obeir les lleis vigents i a acceptar-ne les conseqüències, en termes d’empresonament i de violència policíaca.

Sabent que la violència acaba vencent aquell qui la practica, per la vergonya i la indignació que provoca en l’opinió pública. És prou sabut que és així com Gandhi va vèncer l’imperi britànic, posant-lo de cara a la contradicció, en una societat democràtica, d’haver d’emprar la violència contra persones pacífiques per mantenir el control d’un territori.

Ara mateix, em sembla que a part algunes personalitats aïllades, com ara Àngel Colom, només la CUP sembla voler assumir la solució de la no-violència com a arma col·lectiva en defensa de les institucions, obligant una altra vegada l’estat espanyol a mostrar al món el que és: una democràcia mal nascuda i mal crescuda, supremacista i violenta. És clar, podria semblar que la força de la CUP ha minvat molt, amb la pèrdua de sis diputats. Diria que no és veritat. I diria que amb independència de si l’opinió pública republicana està disposada a córrer un risc físic personal –cosa que no es pot exigir de ningú– és bastant evident que la influència de la CUP, avui, desborda el seu camp ideològic ordinari. Sobretot per l’exemple concret que han representat al llarg dels darrers mesos en termes d’obstinació, coherència, eficàcia organitzativa, solidaritat i humilitat. Després de l’1 d’octubre les xarxes socials van testimoniar la importància que van tenir militants i simpatitzants de la CUP a l’hora de defensar les urnes. No vull dir que ho fessin amb més coratge, abnegació o generositat que altres, vull dir que ho van fer amb una mena de premeditació de la seva responsabilitat, com si haguessin anticipat més que altres com s’havia d’actuar davant la violència d’estat. Tot això ha fet, i fa, que la influència real de la CUP vagi bastant més enllà dels seus resultats electorals. De fet, crec que aquesta influència s’estén per una part notable del republicanisme català, almenys fins al centre-dreta.

I de passada em pregunto si existeix a Europa cap altre país en què l’extrema esquerra hagi sabut guanyar tant respecte i consideració en una part tan important de la població.

Ho dic, molt tranquil·lament, pel fet mateix d’haver estat a vegades molt crític amb la CUP.

Així, tendiria a apostar que el futur de Catalunya passarà en bona part per la CUP, o no passarà per enlloc. I no vull dir per la CUP com a partit polític associat al govern de Catalunya sinó per l’assumpció que la CUP s’ha avançat a tothom en termes de teoria de la desobediència civil i de l’ús estratègic de la no-violència col·lectiva. L’estat espanyol veu cada acatament de la legalitat espanyola com una mostra de feblesa que li dóna el dret de ser encara més despietat, arrogant i violent.

L’obediència, per tant, portarà a més repressió, fins a la rendició, o la residualització.

Contra aquesta residualització calia guanyar les eleccions del 21 de desembre i contra els nombrosos actes despietats que vindran, cal acceptar que caldrà, de nou, organitzar-se i posar-se en risc. Hi haurà més detencions arbitràries, hi haurà més prohibicions sense fonament democràtic, hi haurà més violència d’estat. Per encarar-nos-hi i que guanyi la República Catalana, necessitem, sense cap mena de dubte, un Gandhi nostrat. O, molt millor, uns quants gandhis nostrats.

VILAWEB: entrevista Mireia Boya de la CUP

https://www.vilaweb.cat/noticies/mireia-boya-si-anem-a-protegir-els-collegis-una-hora-abans-dobrir-los-ja-haurem-fet-tard/

Recull de la interessant entrevista de Vilaweb feta per Pere Cardús a Mireia Boya

"Aquí ens hem de plantejar seriosament la resposta que cal donar si la guàrdia civil i la policia espanyola es planta davant dels col·legis tres dies abans. Si hi anem una hora abans d’obrir-los, potser ja haurem fet tard."

"Pot ser que hi hagin posat vigilància i que, quan s’hi acosti algú, instal·lin un cordó policíac. Només hi ha dues solucions:

O es comencen a protegir els col·legis de manera organitzada molt abans,

o anem cap a un cara a cara entre la gent i la policia que es planti davant els col·legis.

O fins i tot, un canvi de locals de votació a última hora. En qualsevol cas, si la policia actua d’aquesta manera, és molt difícil de controlar la gent per molts missatges de revolució cívica i pacífica que es facin. La gent té moltes ganes de votar i no està disposada a recular enfront d’un estat repressor i autoritari."

INFILTRATS
Entre la gentada que hi havia aquí, hi havia molts infiltrats. Els coneixem d’uns altres moments. I estaven cantant i aplaudint entre nosaltres. Ells cerquen la confrontació. I nosaltres tenim clar que no els donarem aquesta imatge que cerquen de cap de les maneres. Aquí, estil Xirinacs. Resistència pacífica. Al nostre espai polític hi ha gent de molts sectors i ideologies que potser no acaba de compartir aquesta decisió. Però no passa res. Ens trobarem en uns altres espais. Ara demanem que no es respongui a la provocació per no donar-los el que busquen.

MOSSOS
Si els Mossos no desobeeixen, tindrem un problema l’1 d’octubre. Els únics que poden garantir que es voti de manera pacífica i sense violència són ells. Encara no ho han fet. S’han posat de perfil. Van ajudar la Guàrdia Civil a sortir del Departament d’Economia. Però aquests dies vinents la policia catalana s’ha de posar al costat del poble de Catalunya. No sé si serà avui, demà o demà passat.
Però si no ho fan, difícilment podrem fer el referèndum.
Ningú no veurà que són la policia d’un país que vol ser independent.
El senyor Forn i el senyor Trapero han de complir el compromís que tenen amb els catalans.
Que ho facin quan vulguin, però que ho facin. Si no, tindrem un problema molt gros.És un comportament clarament feixista. Volen que els Mossos obeeixin un personatge amb un passat feixista i amb casos investigats de tortures al País Basc.
Un personatge amb un passat molt fosc. Un anticatalanista declarat.
Ja poden intentar-ho. La resposta del conseller Forn dissabte va ser la que tocava. Com ja he dit, la gent espera que els Mossos es posin al costat del poble, dels drets i llibertats i de la democràcia. Si ho fan, entre tots garantirem el referèndum. Serem a la porta dels col·legis i recordarem als policies que enviïn des de Madrid que no passaran. Rajoy és un il·lús si es pensa que servirà de res posar un comandament militaritzat en aquesta operació antidemocràtica.
S’equivoca.
Els pobles es comanden sols.
Hem posat la cinquena marxa cap a la república.
Esperem que els Mossos aguantin i facin costat a la gent i la democràcia.


INTERVENIR MITJANS DE COMUNICACIÓ
És una possibilitat no gens llunyana.
Diria que no actuaran contra TV3 i Catalunya Ràdio fins que no actuïn també contra el govern. Tot anirà encadenat.