[..]
Avui fins i tot Espanya, a contracor i amagant la veritat, es troba obligada a felicitar els tres pobles bàltics, que es van alçar contra l’opressió amb aquell gest de desobediència pacífica. Però ho fa perquè van guanyar i perquè com a guanyadors han escrit una història que ara ja no es poden permetre el luxe de menystenir públicament. I eixa és la diferència essencial amb la bomba de la Barceloneta. La diferència és que ací encara ens cal guanyar. I per a aconseguir-ho hem de continuar treballant cada dia i ens hem de fer conscients de la realitat en què vivim i de la importància que té el passat on ens transporta. Perquè la història, això no ho oblideu mai, sempre és el pròleg del llibre que escrivim.
PS: Tres detalls per als pessimistes que gaudeixen aigualint les coses:
–Deu anys abans de la Via Bàltica només quatre estonians, Mart Niklus, Endel Ratas, Enn Tarto i Erik Udam, es van atrevir a signar un manifest que denunciava l’annexió. Quatre. A tot Estònia.
–La Via Bàltica es va organitzar en sis setmanes, solament.
–La independència d’Estònia va ser proclamada el 16 de novembre de 1988 sense fer-se efectiva.
Va tornar a ser proclamada el 20 d’agost de 1991.
I va ser reconeguda per l’URSS i els altres països el 6 de setembre d’aquell any, enmig d’una crisi colossal a Moscou.
–Els estonians no es van cansar mai de lluitar, ni quan les divisions partidistes van arribar al punt que dues institucions separades i enfrontades entre si van declarar la independència cadascuna per la seua banda. I sempre varen entendre que recuperar la història i combatre’n els efectes manipuladors era un exercici clau per a guanyar la llibertat.
