198 mètodes Acció Noviolenta Gene Sharp (traduïts al català)

Text extret del web desobedienciacivil.cat

En futures entrades farem una ampliació o aplicacions d'aquests mètodes

Gene Sharp va ser un politòleg i escriptor nord-americà, conegut per la seva extensa obra en defensa de la no violència com a lluita contra el poder. Proposava que l’acció no-violenta, lluny de ser passiva, podia ser “una tècnica de lluita que implica l’ús del poder psicològic, social, econòmic i polític”. Per a ell el conflicte no-violent implica “lliurar ‘batalles’, requereix una estratègia i unes tàctiques encertades, i exigeix coratge, disciplina i sacrifici dels seus ‘soldats'”.

Una de les coses per les quals Sharp ha passat a la història és per la seva llista de “cent noranta-vuit mètodes d’acció no-violenta” (1973), que suggereix una sèrie de possibles tàctiques de desobediència civil per als moviments.

MÈTODES DE PERSUASIÓ I DE LLUITA NO VIOLENTA
Declaracions formals
1. Locucions públiques
2. Cartes de rebuig o de suport
3. Declaracions per part d’organitzacions i institucions
4. Declaracions públiques signades
5. Declaracions d’acusació i de revelació d’intencions
6. Peticions en grup o en massa

Comunicació dirigida a públics més amplis
7. Eslògans, caricatures i símbols (grup jueu Baum a Berlín, 1941-1942)
8. Banderes, cartells i altres mitjans de comunicació visual
9. Octavetes, fulletons i llibres
10. Diaris i revistes
11. Enregistraments, ràdio i televisió
12. Escriptura aèria i terrestre

Representacions en grup
13. Delegacions
14. Premis satírics
15. Grups de pressió
16. Muntar guàrdies amb piquets
17. Eleccions satíriques

Actes públics simbòlics
18. Exhibició de banderes i de colors simbòlics (bandera republicana a Espanya)
19. Ús de símbols en la vestimenta (ús voluntari d’estrelles mongetes grogues durant la Segona Guerra Mundial en senyal de solidaritat)
20. Oració i ritus
21. Repartiment d’objectes simbòlics (rates, deixalles, etc.)
22. Nus de protesta
23. Destrucció de béns propis (te en la Amèrica del Nord colonial)
24. Llums simbòliques (espelmes, etc.)
25. Exhibició de retrats
26. Pintades de protesta
27. Ús de signes i noms nous (ús de la denominació “Polònia” el 1942)
28. Sons simbòlics
29. Reclamacions simbòliques (plantació de llavors per reclamar territoris)
30. Gestos grollers

Pressions sobre els individus
31. “Perseguir” a les autoritats
32. Burlar-se de les autoritats
33. Confraternització (guanyar-se les persones amb una estratègia amistosa deliberada)
34. Vigílies

Representacions dramàtiques i musicals
35. Bromes i esquetxos satírics
36. Representacions teatrals i musicals
37. Cantar

Processons
38. Marxes (Catalunya 1976, 2019)
39. Desfilades (marxes organitzades en senyal de protesta)
40. Processons religioses
41. Peregrinacions (Gandhi el 1947)
42. Desfilades motoritzades

Homenatges a morts
43. Dol polític
44. Funerals satírics (p. ex., De la “Llibertat”)
45. Manifestacions en funerals
46. Homenatges en el lloc d’enterrament

Assemblees públiques

47. Assemblees de protesta o de suport
48. Reunions de protesta
49. Reunions de protesta camuflades (“banquets” polítics a Rússia, 1904-1905)
50. Seminaris

Retirades i renúncies
51. Abandonar la reunió
52. Guardar silenci
53. Renúncia a honors (rebutjar premi Princesa de Girona)
54. Donar-se la volta (allò que van fer els veïns de Torroella de Montgrí amb la visita provocadora de Cs)

MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA SOCIAL
Exclusió de persones
55. Boicot social
56. Boicot social selectiu
57. Inactivitat l’estil Lisístrata (a “Lisístrata” d’Aristòfanes, les dones van jurar no mantenir relacions sexuals amb els seus marits fins que aquests no posessin fi a la guerra)
58. Excomunió
59. Interdicte religiós (excomunió aplicable a una zona o districte)

No col·laboració en esdeveniments, tradicions i institucions

60. Suspensió d’actes socials i esportius
61. Boicot d’assumptes socials
62. Vaga d’estudiants
63. Desobediència social (confraternització amb els pàries a l’Índia)
64. Retirada d’institucions socials

Retirada del sistema social
65. Quedar-se a casa
66. Desobediència personal total
67. “Fugida” de treballadors
68. Proporcionar asil amb connotacions religioses
69. Desaparició col·lectiva
70. Emigració de protesta (hijrat)

MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA ECONÒMICA: boicots ECONÒMICS
Accions per part dels consumidors
71. Boicot dels consumidors (IBEX-35)
72. Negar-se a consumir productes boicotejats
73. Política d’austeritat
74. Impagament de rendes
75. Negar-se a llogar
76. Boicot nacional de consumidors
77. Boicot internacional de consumidors

Accions per part de treballadors i de productors

78. Boicot de treballadors
79. Boicot de productors

Accions per part d’intermediaris
80. Boicot de proveïdors i de distribuïdors

Accions per part de propietaris i directius
81. Boicot d’intermediaris
82. Negar-se a llogar o a vendre propietats
83. Tancament patronal
84. Rebuig d’ajuda sectorial
85. “Vaga general” de comerciants

Accions per part de propietaris de recursos financers
86. Retirada de dipòsits bancaris
87. Negar-se a pagar tarifes, efectes i pagaments sobre valoracions
88. Negar-se a pagar deutes o interessos
89. Retirada de fons i de crèdits
90. Rebuig d’impostos
91. Rebuig de diners procedents del govern

Accions per part dels governs
92. Embargament dins del país
93. Llistes negres d’intermediaris
94. Embargament dels venedors a altres països
95. Embargament dels compradors a altres països
96. Embargament comercial internacional

MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA ECONÒMICA: VAGA
Vagues simbòliques
97. Vaga de protesta
98. Vaga sense previ avís (vaga llampec)

Vagues agrícoles
99. Vaga de camperols
100. Vaga de treballadors agrícoles

Vagues de grups especials
101. Rebuig de treballs forçosos
102. Vagues de presos
103. Vagues d’oficis (p. ex., De cosidores)
104. Vagues professionals (assalariats o autònoms)

Vagues sectorials normals
105. Vaga al centre de treball
106. Vaga sectorial
107. Vagues de solidaritat (prohibides durant el règim de M. Thatcher)

Vagues restringides
108. Vaga al detall (deixar de treballar o anar-se’n d’un en un)
109. Vaga “para-xocs” (cada vegada en una empresa diferent)
110. Vaga de treball lent
111. Vaga de zel
112. Vaga de baixes per malaltia
113. Vaga per dimissió
114. Vaga limitada (p. ex., Negar-se a treballar fora de les vuit hores diàries)
115. Vaga selectiva

Vagues multisectorials
116. Vaga generalitzada (sense arribar a participar la majoria dels sectors econòmics)
117. Vaga general (3-O-2017, 8N-2017, 19-O-2019)

Combinacions de vaga i de tancament econòmic
118. Hartal (suspensió de l’activitat econòmica en senyal de protesta política, Índia)
119. Paralització econòmica (tothom) 3-O-2019

MÈTODES DE DESOBEDIÈNCIA POLÍTICA
Rebuig de l’autoritat
120. Interrupció o retirada del suport
121. Negar-se a mostrar suport en públic
122. Llibres i locucions a favor de la resistència

Desobediència ciutadana cap al govern
123. Boicot dels òrgans legislatius
124. Boicot d’eleccions
125. Boicot de llocs de treball i càrrecs públics
126. Boicot de departaments, agències i altres organismes governamentals
127. Retirada de les institucions educatives governamentals
128. Boicot a organitzacions recolzades pel govern
129. Negar-se a col·laborar amb els agents de l’autoritat
130. Retirada de cartells i distintius propis
131. Rebuig de nomenaments
132. Negar-se a dissoldre les institucions existents

Alternatives a l’obediència ciutadana
133. Mostrar-se reticent i trigar a complir les normes (p. ex., Pagament d’impostos)
134. Desobediència quan no hi ha supervisió directa
135. Desobediència popular
136. Desobediència camuflada
137. Negar-se a dissoldre una assemblea o reunió
138. Asseguda (Girona 1-N-2019)
139. No col·laborar en reclutaments i deportacions
140. Ocultar-se, fugir i usar identitats falses (Puigdemont 2017)
141. Desobediència civil de les lleis “il·legals” (p. ex., Al pagament de l’impost sobre la sal a l’Índia colonial)

Accions per part dels governs
142. Negar-se selectivament a proporcionar ajudes governamentals
143. Bloqueig de línies de comandament i informació
144. Obstaculització i obstrucció (científics involucrats en la investigació atòmica a l’Alemanya nazi)
145. No col·laboració administrativa en general
146. No cooperació judicial
147. Ineficàcia deliberada i no cooperació selectiva per part dels agents de l’autoritat
148. Aixecament militar

Accions governamentals a escala nacional
149. Evasives i retards quasi legals
150. No col·laboració per part de certs departaments governamentals

Accions governamentals a escala internacional
151. Canvi de representacions diplomàtiques i d’altres tipus
152. Retard i cancel·lació de trobades diplomàtiques
153. Retirada del reconeixement diplomàtic
154. Ruptura de relacions diplomàtiques
155. Retirada d’organismes internacionals
156. Negar-se a pertànyer a organismes internacionals
157. Expulsió d’organitzacions internacionals (la Lliga de Nacions va expulsar a l’URSS després d’atacar Finlàndia el 1939)

MÈTODES D’INTERVENCIÓ NO VIOLENTA

Intervenció psicològica
158. Autoexposició als elements
159. Dejuni:

a) Dejuni de pressió moral (Sant Patrici per a un tracte millor als esclaus)
b) Vaga de fam (fins i tot arribant a la mort)
c) Dejuni Satyagraha (Gandhi, arribar a l’auto consciència a través del sacrifici)

160. Judici invers (els defensors demanen comptes a fiscals i autoritats)
161. Assetjament no violent

Intervenció física
162. Ocupació amb asseguda
163. Ocupació de peu
164. Entrar a mitjans de transport públic
165. Endinsar-se en l’aigua (per exemple, en una platja)
166. Donar voltes en grup
167. Ocupació resant
168. Incursió no violenta
169. Incursions aèries no violentes (p. ex., llançant octavetes)
170. Invasió no violenta
171. Interposició no violenta (amb el cos)
172. Obstrucció no violenta (usant el cos com a barrera física)
173. Ocupació no violenta (aeroport 14-O-2019)

Intervenció social
174. Establiment de noves pautes socials (barreja social saltant-se les barreres)
175. Sobrecàrrega d’instal·lacions
176. Alentiment de negocis legals
177. Entrar en un lloc parlant
178. Representació teatral tipus guerrilla
179. Institucions socials alternatives
180. Sistema de comunicació alternatiu (p. ex., Diaris alternatius)

Intervenció econòmica

181. Vaga inversa (anar a treballar)
182. Tancada en el lloc de treball
183. Apropiació no violenta de terrenys
184. Trencament de bloquejos (Berlín durant la guerra freda)
185. Falsificació amb fins polítics
186. Comprar recursos per impedir que altres accedeixin a ells
187. Confiscar béns
188. Dumping (venda deliberada per sota del preu de cost)
189. Compra selectiva
190. Mercats alternatius
191. Mitjans de transport alternatius
192. Institucions econòmiques alternatives

Intervenció política
193. Sobrecàrrega dels sistemes administratius (excés de compliment de la legalitat per part dels ciutadans en protesta per la intervenció dels EUA al Vietnam)
194. Divulgació de la identitat d’agents secrets
195. Recerca activa d’empresonament
196. Desobediència civil a lleis “neutres”
197. Treball sense col·laboració
198. Doble sobirania i govern paral·lel (Irlanda, 1919) (Consell per la República)

Prostestar fent servir un cos nu

En la manifestació independentista del passat dissabte 26 d'octubre, hi va haver un fet poc habitual:
una persona va protestar fent servir el seu cos nu o semi-nu.




Es tracta de Jil Love, una activista, que segons relata LaVanguardia:

"Se trata de una actriz y activista que se dio a conocer en las protestas del 15-M y que desde entonces suele aparecer en manifestaciones de alrededor del mundo protagonizando llamativas performances que rápidamente captan el interés de los medios. Pese a que su alias e incluso su aspecto podrían decir lo contrario, su nombre real es Jordina Salabert y nació en Tarragona.

Aquí podeu observar altres protestes on ha participat














Això no és una novetat. Ho hem vist recentment amb el col·lectiu FEMEN i VOX

The Guardian analitza aquest tipus d'activisme en aquest article "Protesta nua i el cos revolucionari"

"El poder s’hi oposa no només per la presència de persones, sinó fent èmfasi en la seva fragilitat corporal i contrastant-lo amb la brutalitat mecanitzada de les màquines de guerra, o en juxtaposant la vulnerabilitat de l’individu davant la força d’un exèrcit oposat. Amb aquesta intenció, "la nuesa s'utilitza estratègicament com a mode d'acció social i política".No es tracta només del cos nu, sinó de l’acte de quedar nu. La retirada de roba, no només l’absència de roba, té sentit en aquests contextos. Eliminar-se demostra voluntat i, per tant, vulnerabilitat intencionada."



100 dones es despullen contra la derogació d'una llei energètica de Trump

















Protesta a Mèxic contra la qualitat de l'aire de la ciutat

ALTRES NOTÍCIES RELACIONADESLaVanguardia: quién es Jil Love?
The face and body of the Love Revolution (altres accions de Jil Love)
Huffinston Post: 60 stunning photos of women protesting around the world

Catàleg d'accions no violentes (Global nonviolent Action Database)

Un catàleg de 200 accions no-violentes





L’estudiant Gene Sharp va revisar milers d’instàncies de lluita no violenta i va catalogar 198 mètodes diferents que s’utilitzaven en aquestes trobades. En un moment donat va anomenar aquests mètodes "armes" per emfatitzar que s'utilitzen en situacions de conflicte. Els va enumerar i va donar exemples històrics de cadascun en el seu llibre de 1973 The Politics of Nonviolent Action.

Els va agrupar en tres grans categories:
protesta,
no cooperació
i intervenció,
i després va dividir-les en classificacions més petites.

Els mètodes d'intervenció sovint poden ser més directament enfrontats, mentre que els mètodes de no cooperació poden ser, en algunes situacions, menys.

Aquests dos grups de mètodes poden ser coercitius, és a dir, impossibilitar que un oponent pugui governar o dur a terme les seves polítiques. L'altra categoria, que Sharp anomena "protesta i persuasió", té mètodes que solen ser menys enfrontats, però en algunes situacions (per exemple, alguns estats policials), l'oponent pot considerar-los altament amenaçadors i reaccionar en conseqüència.

Utilitzem la classificació de 198 mètodes de Gene Sharp en aquesta base de dades. Reconeix que certament es poden situar alguns mètodes en una categoria diferent, segons la circumstància, i la seva classificació no s'ha de considerar rígida.

Alguns dels noms dels mètodes poden no ser explicatius, per la qual cosa he tingut la llibertat d’interpretar alguns d’ells, sovint fent servir les paraules de Sharp en aquest procés.

(Premeu el botó "Més" per a més interpretació.) El material està elaborat amb el seu llibre de 1973, The Politics of Nonviolent Action: First part, Power and Struggle
(Boston: Porter Sargeant Publishers). Els errors que faig d’interpretació són responsabilitat meva.

Mètodes addicionals: En la investigació d’aquesta base de dades hem identificat mètodes més enllà del 198 de Sharp. És possible que siguin controvertits.

L'usuari que els trobi en llegir els casos probablement voldrà tornar a aquesta pàgina i prémer el botó "Més" per aquests mètodes per descobrir la nostra raó d'afegir aquests mètodes al 198

George Lakey
20 d'agost del 2011



EXEMPLES

El punt 86 és treure diners del banc.

En aquest link podreu veure'n les accions i resultats que s'han fet utilitzant aquesta accions

(Aquí en podeu veure els els 198 punts traduïts al català - desobedienciacivil.cat)

Entre les 8 accions catalogades en destaquem les següents

1983-86 per derrocar el dictador de Filipines
1992. La comunitat Thai va aconseguir amb èxit defensar la democràcia del cop d'estat
1969-1987: Estudiants britànics van pressionar el Banc Barclays a acabar amb les inversions que tenia a la Sudàfrica que promovia l'Apartheid
2000-2004: La xarxa de protecció dels boscos tropicals pressiona el Citigroup


En aquest altre enllaç trobareu 96 accions fetes mitjançant la música (codi 36)


(codi 54) Donar l'esquena
(allò que van fer els veïns de Torroella de Montgrí amb la visita provocadora de Cs)




(codi 60) Suspensió d'esdeveniments esportius (allò que hauria d'haver fet el Barça l'1 d'octubre del 2017 i que al final va fer però a porta tancada.


(codi 39) Desfilades

(codi 26) Pintar com a protesta

(codi 24) Llums simbòlics




(codi 23) Destrucció de la propietat privada

(codi 19) Portar / lluir símbols



(codi 18) Portar banderes o colors simbòlics

Hong Kong, Sudán, Puerto Rico: la clave del triunfo de la no violencia (ElPaís)

Font: 6 de setembre 2019

Tres casos de éxito recientes evidencian la eficacia de movilizar al menos a un 3,5% de la población

Hong Kong, Sudán y Puerto Rico no lo saben, pero tienen un porcentaje en común, el 3,5%. Desde realidades geográficas y sociopolíticas muy diferentes, los tres territorios han logrado en los últimos meses victorias (parciales, como casi toda victoria) a través de campañas de resistencia mayoritariamente no violentas: la retirada este miércoles en Hong Kong del polémico proyecto de ley de extradición que dio origen el pasado junio a la ola de protestas, el fin de tres décadas de dictadura de Omar Al Bashir en Sudán (este jueves se anunció la composición del Gobierno de transición), y la dimisión en Puerto Rico del gobernador Ricardo Rosselló, a raíz de la filtración de un chat con comentarios sexistas y homófobos, y burlas a las víctimas del huracán María.

El 3,5% es una especie de barrera del éxito, según demostraron ya en 2011 las investigadoras Erica Chenoweth y Maria J. Stephan en su libro Why Civil Resistance Works: The Strategic Logic of Nonviolent Conflict (Por qué funciona la resistencia civil: la lógica estratégica del conflicto no violento). Cuando al menos ese porcentaje de la población participa de forma activa y sin usar las armas en una gran campaña política como un intento de cambio de régimen, esta triunfa.



Así fue, por ejemplo, en la denominada El poder de la gente, contra el dictador filipino Ferdinand Marcos; en la Revolución Cantada que trajo la independencia a Estonia, Letonia y Lituania; o en el totémico movimiento afroamericano por los derechos civiles en Estados Unidos. También entonces las manifestaciones masivas fueron la expresión más patente del malestar. También entonces fueron clave otras formas de acción menos televisadas, como huelgas o actos simbólicos de desobediencia.




“No es solo una cuestión de números. También de estrategia, determinando cómo atraer a la gente al movimiento —innovando tácticamente más allá de las manifestaciones— y los puntos de presión, y manteniéndose resiliente frente a la represión”, subraya Stephan por teléfono desde Washington, donde dirige el Programa de acción no violenta del Instituto de la Paz de Estados Unidos.

En su investigación, Chenoweth y Stephan revisaron 323 experiencias violentas y no violentas, principalmente intentos de derrocar Gobiernos, entre 1900 y 2006. Lo hicieron asumiendo que la eficacia de las armas aguantaría bien el filtro histórico y tratando de separar el grano de la paja de forma tan estricta que excluyeron incluso un ejemplo canónico —la independencia de India bajo el liderazgo de Mahatma Gandhi— por considerar que la debilidad militar de la metrópoli, el Reino Unido, fue también un factor decisivo.

La conclusión les sorprendió:
las campañas no violentas habían sido el doble de exitosas que las violentas.

Como en un enso japonés, el círculo zen pintado de un solo trazo, la simplicidad de la regla del 3,5% es solo aparente. “Cuando algo estalla, la gente cree que detrás únicamente hay enfado, pero hay también corrientes que se han ido organizando antes de forma menos visible”, señala otro de los expertos en no violencia más importantes, Jamila Raqib, heredera del pensamiento del estadounidense Gene Sharp, el pope fallecido el año pasado y cuyo De la dictadura a la democracia ha inspirado a disidentes en distintas latitudes y décadas.

Pero, ¿qué hace que unos movimientos pacíficos triunfen y otros fracasen?

 ¿Por qué, en el mundo árabe, las mismas concentraciones en las calles mayoritariamente pacíficas lograron derribar a Ben Ali en Túnez, a Mubarak en Egipto y este abril a Buteflika en Argelia, mientras que Siria se hundió en una guerra civil? Más allá de factores como el interés —o desinterés— de las grandes potencias por el lugar o la eficacia de la represión, Stephan cita uno fundamental: “El compromiso estratégico del liderazgo con la disciplina de la no violencia”. Es decir, la apuesta —durante un tiempo que puede ser prolongado y en el que se pueden correr riesgos graves— por formas de protesta que generen presión (manifestaciones, sentadas, huelgas, boicots, ocupaciones, insumisión fiscal, etc.) sin dañar a otras personas y que permitan, además, asumir distintos niveles de riesgo. "Por edad o capacidades físicas, no todos los participantes se pueden exponer a los mismos”, agrega Stephan.

La protesta hongkongesa es fundamentalmente pacífica, pero recientemente se ha visto ensuciada por episodios de violencia, lo que genera un dilema moral y un problema estratégico.

“Incluso cuando es limitada y en autodefensa, la violencia es contraproducente, porque aleja a ancianos, niños, mujeres... Se convierte otra vez en hombres jóvenes físicamente aptos llevando el proceso”, apunta Raqib, directora ejecutiva en la Institución Albert Einstein.  

Maciej Bartkowski, director de Educación e Investigación en el Centro internacional sobre el conflicto no violento, lo ilustra con el caso sirio: “Los cinco primeros meses de lucha no violenta, de marzo a agosto de 2011, debilitaron al régimen de forma significativa como ninguna acción violenta posterior lo ha hecho. Fue lo que casi llevó a la caída del régimen de El Asad, cuyo Ejército sufrió más de 50.000 deserciones.

El giro hacia la violencia fue letal para la oposición, porque asustó a los grupos minoritarios que apoyaron al régimen y desde entonces le han sido leales, lo que fue crucial para que El Asad se recuperase y consolidase su base de poder”.

Farida Nabourema habla desde la experiencia. Lucha desde hace años contra la dictadura de Faure Gnassingbé en Togo, que en 2017 vivió manifestaciones masivas.

"La no violencia no es una elección moral ni filosófica, sino estratégica. Mi objetivo es empoderar a la gente para derrocar a un líder. Si armas a la gente, ¿cómo gestionas el día después? Aún sigo recibiendo invitaciones de ciudadanos para montar algo violento con el argumento de que, sin pistolas, nunca derrocaremos a un régimen brutal, pero la gente confunde no violencia con tolerancia a la violencia o con debilidad. Y lo que trato de hacerles entender es que el Estado tiene todos los medios militares y diplomáticos, y de ninguna manera vamos a tenerlos nosotros para montar un Ejército equiparable al de un Estado con 50 años de dictadura militar", afirma por teléfono desde el país sin identificar en el que se encuentra exiliada. En diciembre de 2017 entró a Togo por última vez porque —dice— su rostro es ya demasiado conocido como para pasar desapercibida. “Estuve escondida casi todo el tiempo. Solo me mostré en una manifestación y brevemente. Era un mensaje al ministro que dijo que no tenía agallas de entrar al país”.

Innovación

Es la fuerza de los gestos. O de la innovación para burlar leyes injustas. En Hong Kong, el pasado julio los activistas sortearon la prohibición de manifestarse con la excusa de que se congregaban para cazar pokémons o, irónicamente, para llorar al apodado carnicero de Tiananmén, el ex primer ministro chino Li Peng, fallecido días antes. También de las analogías históricas fácilmente reconocibles, como los freedom riders en Palestina, que se subían a los autobuses que conectan Jerusalén con los asentamientos judíos en Cisjordania y tomaban su nombre de los activistas que lucharon así contra la segregación racial en el sur de Estados Unidos en los años sesenta.

“Existe el malentendido de que las personas que optan por la no violencia lo hacen porque son buenas, cuando en su mayoría es porque no tienen acceso a otra vía. O simplemente porque funciona”, apunta Raqib. Como en la reacción en cadena en el mundo árabe que produjo el pionero caso tunecino. “Sucede cuando el resto de medios institucionales, como los tribunales o los partidos políticos, no son accesibles o representativos, por estar estrechamente controlados por el poder”, aclara Bartkowski.


En 1930, y para sorpresa de muchos en sus propias filas, Gandhi escogió una causa pequeña —la sal— para su lucha más amplia contra el colonialismo británico. Los indios tenían prohibido producirla y pagaban un impuesto por ella. La protesta culminó en una marcha multitudinaria de casi 400 kilómetros y millones de indios vulnerando abiertamente la norma. El Reino Unido acabó retirándola y fue uno de los últimos clavos en el ataúd de su control. Es, probablemente, el caso más paradigmático. "Aunque no todos los activistas son conscientes de su influencia, el nuevo fenómeno de la lucha no violenta gandhiana ha sido difundido desde la segunda mitad del siglo XX por numerosos movimientos políticos y sociales en el mundo entero", explica Rubén Campos, analista del Real Instituto Elcano experto en India y la figura de Gandhi. "Su gran contribución ha sido incorporar la lucha no violenta a la memoria cultural colectiva de la humanidad".

Gene Sharp. Teoria de la resistència no-violenta

WIKIPEDIA

Gene Sharp
21 de gener de 1928 – Boston, 28 de gener de 2018)
Va ser un professor de ciències polítiques a la Universitat de Massachusetts Dartmouth, nominat al Premi Nobel de la Pau.

Exprofessor de la Universitat Harvard, l'any 1983 va fundar l'Albert Einstein Institution, finançada per Peter Ackerman, un inversor que havia estat deixeble seu.En l'actualitat viu a Boston on té la seu aquesta institució.

Era conegut pels seus extensos escrits sobre la lluita no-violenta, que van influir en nombrosos moviments de resistència contra governs en tot el món.

La teoria de la resistència no-violenta

El llibre més conegut de Gene Sharp (1973), La política de l'acció noviolenta, proveeix una anàlisi política pragmàtica de l'acció noviolenta com un mètode d'utilitzar el poder en un conflicte. Va encunyar el terme political jiu-jitsu que consisteix a fer caure l'oponent, que té més poder i més recursos, mitjançant un desequilibri amb una tàctica política estratègica o maniobra.

L'argument clau de Sharp és que el poder no és monolític; això vol dir que no deriva d'una qualitat intrínseca d'aquells individus que estan en el poder. Per a Sharp, el poder polític, el poder de qualsevol estat —independentment de la seva organització estructural interna— deriva dels individus de l'estat.

La seva creença fonamental és que tota estructura de poder es basa en l'obediència dels subjectes a les ordres dels dirigents.

D'aquesta manera, si el subjecte no obeeix, els líders no tenen poder.

Segons l'opinió de Sharp, totes les estructures efectives de poder tenen sistemes mitjançant els quals animen o extreuen l'obediència dels individus. Els estats tenen sistemes particularment complexos per a mantenir els subjectes obedients.

Aquests sistemes inclouen institucions específiques (policia, jutjats, entitats reguladores), però també poden involucrar la dimensió cultural que inspira obediència pretenent fer implícita la idea que el poder és monolític (el culte diví als faraons egipcis, la dignitat de la residència presidencial, normes ètiques i morals, i tabús). En aquests sistemes, els individus s'enfronten a sistemes de sancions (presó, multes, ostracisme) i recompenses (títols, riquesa, fama), que influeixen en el nivell de la seva obediència.

Comprendre bé tot l'anterior proporciona els mitjans per a la resistència no-violenta i dóna l'oportunitat per a efectuar el canvi dins de l'estat.

Sharp cita la visió d'Étienne de La Boétie, que sostenia que si els individus d'un estat particular reconeixen que ells són la font del poder de l'estat podrien rebutjar la seva obediència i els seus líders es quedaran sense aquest poder.

David Hume, filòsof del segle XVIII, va escriure sobre el mateix concepte en el seu Essay 4: Of the First Principles of Government. Noam Chomsky es refereix a aquest punt de vista com La paradoxa de Hume.

What the Catalans learned from Gene Sharp Sharp:
the techniques to destroy the Spanish state (El Confidencial)

Erica Chewoneth: TED sobre resistència civil no violenta

https://www.youtube.com/watch?v=St6pLRZTupo&feature=youtu.be

Resistencia Civil No Violenta narrada en español Erica Chewoneth

Sembla mentida que una xerrada tan interessant com aquesta només hagi captat l'atenció de 4.500 persones. Altament recomenable.

L'any 2013 a Boulder, Colorado, EEUU l'Erica Chewoneth va fer aquesta xerrad TED sobre la Resistència Civil.

Explica la seva història: l'any 2006 era estudiant del Doctorat de Ciències Polítiques.

El seu estudi era Com i Per què la gent utilitzat la violència per a fer canvis polítics al seu país.

Es va sorprendre quan va descobrir que els moviment de resistència no violenta tenien un èxit superior a les accions violentes. Concretament del doble.

Va analitzar les revolucions des del 1900 fins al 2016
El resultat va ser aquest que veieu: les revolucions no-violentes tenien el doble d'èxit que les violentes.
També tenien el doble d'èxit en cas d'èxit parcial

En el tercer gràfic, fracàs (failure), les violentes fallaren un 60% mentre que les no violentes només en un 20% ( 1 de cada 3)

Però a partir dels anys 1980, tot s'ha accelerat

També va analitzar-ne la participació de la població en els alçaments o protestes.

A partir d'un 3,5%, l'èxit està assegurat.
En el cas de Catalunya, 7.500.000 habitants, només mobilitzant-ne 262.500, seria suficient

Altres protestes serien no usar l'electricitat en uns moments concrets

Acaba la xerrada proposant que caldria fer pedagogia a les escoles sobre aquests èxits