Jordi Pesarrodona: ‘El Tsunami és una gran trampa’ (vilaweb)

FONT: Josep Rexach Fumanya entrevisat a Jordi Pesarrodona a Vilaweb


I em mencionem algunes extractes que considerem importants:
  

—Al setembre ja havíeu deixat els càrrecs polítics amb ERC, en desacord amb el partit. Ara us heu donat de baixa. Què ha canviat per fer aquest pas?
—Va ser el cap de setmana, quan vaig veure el pacte al qual havia arribat ERC amb el PSOE d’abstenir-se a canvi de pràcticament res, perquè ja es veu que tot és foc d’encenalls. ERC claudica constantment a canvi d’una taula de diàleg que no acaba d’arribar mai, a canvi d’una gestió de competències que no acaben d’arribar, a canvi d’una renda mínima universal que no arribarà fins al 2021. Veig que ERC no va a buscar la independència sinó que pensa a gestionar l’autonomia. Hi estic absolutament en desacord. Molts ens vàrem creure que anàvem cap a la independència i ens vàrem creure l’1-O. Hi vàrem deixar la pell i ho vàrem donar tot. Sembla que es traeixi l’esperit de l’1-O.

Dieu que us heu sentit poc acompanyats. Fins i tot, sol. Podríeu desenvolupar aquesta sensació?
—Em vaig sentir sol en la protesta clown, la que vaig fer el 20-S, i que m’ha portat a ser una persona més coneguda. També és la protesta que ha fet que la Guàrdia Civil em persegueixi. Allà em vaig sentir molt poc acompanyat, com si ERC no reconegués la protesta com una protesta vinculada amb ells; com si hagués anat per lliure. A mi això em disgustava molt. Ho notava cada cop que havia d’anar a declarar. Quan declarava algun batlle o algun diputat d’ERC, hi anaven els alts càrrecs. I amb mi sempre venia la gent de segona o tercera fila. I no m’equivocava quan tenia aquesta sensació. Mai no van donar suport a l’acte simbòlic que vaig fer, un gest que s’ha fet arreu davant qualsevol bogeria humana. Cap suport de la gent d’ERC, ni un sol escrit a favor. I això em va molestar una mica. Vaig pensar que no combregaven amb les protestes clown, amb les accions no violentes.

—Aquesta solitud també la vau sentir quan us van investigar per desobediència per haver participat en el referèndum del Primer d’Octubre de 2017?
—No. Quan es tractava d’un càrrec de desobediència greu com a regidor a l’ajuntament, em van proporcionar advocats, oferiments especials, de tot. És una gran diferència. Com a polític d’ERC, tot el suport que calgués. Però una protesta dins la desobediència no violenta, no la van reconèixer. Crec que és una de les protestes més blanques que s’han fet mai i que posen en qüestió un cos armat. I tot això, mira, m’ha portat a tres anys d’absoluta persecució per part de la Guàrdia Civil com del poder judicial espanyol. És tremend.

—‘Esperem tornar-nos a guanyar la seva confiança’, deia de la vostra baixa Marta Vilalta. Què hauria de fer el partit perquè això passés?
—Quan vaig deixar tots els càrrecs d’ERC, vaig donar molt suport al Col·lectiu 1 d’Octubre. Creia fermament que des de dins el partit no calia estripar carnets, i des de la base, intentar que l’aparell canviés una mica, perquè és un partit assembleari. De fet, vam aconseguir que no es renunciés a la unilateralitat. Després hem sentit declaracions del senyor Joan Tardà dient que ERC no vol la unilateralitat. Per tant, no diuen la veritat sobre el que havíem quedat. Tiren pel dret. I això és el que em disgusta i no vull formar part del partit que diu unes coses i en fa unes altres. Això sap greu.

—La unilateralitat que demaneu, ara mateix cap partit no la posa en pràctica.
—No, per això em sento orfe de tots els partits. Jo sóc militant de base, del carrer. Amb qui m’identifico més és amb els CDR, perquè ni amb Òmnium ni l’ANC tampoc no m’hi identifico.

—Algun partit us ha temptejat?
—No, però sí que he de dir que sóc una mica impulsor de la plataforma Independentistes d’Esquerra. Són votants d’esquerres de tots els partits, de la CUP al PSUC passant per militant històrics de partits que ja no existeixen. Gent que creu en la unitat estratègica de l’independentisme, i no parlo de llista única, sinó d’un full de ruta clar. Des de l’1-O, i més encara des del 3-O, penso que hem d’anar a totes i tots els partits sobiranistes i independentistes s’havien d’unir darrere l’objectiu de la independència. Primer, la independència, i després, ja hi haurà les diferències que hi ha d’haver programàtiques pròpies de partit. I això no es fa. I la gent ho demana molt. Intento trepitjar molt el carrer, i veus que la gent demana la unitat. I això ho vaig reclamar dins del partit. I no em van donar mai una resposta clara. ‘Deixa fer l’estratègia de partit que ja sabem cap on anem, tranquil’. I no es pot anar així, s’ha de dir la veritat.

[...]

Vaig poder parlar amb en Junqueras. Li vaig dir que la gent demanava unitat i esperava que els adrecés algunes paraules. ‘No, no, Jordi, la línia del partit i prou’. A mi em va sorprendre molt desagradablement.  [..]
Però ell no va voler, només em deia que se seguís la línia de partit.
ERC sempre havia escoltat molt la militància. Per això he fet aquest pas. No sabria dir en quin moment han deixat d’escoltar-nos. Però ho han fet, i han tirat pel dret. I a vegades veus que unes coses que diuen dirigents dels partits, les contradiuen uns altres. La política que es fa a Madrid no és ben bé la que es fa a Catalunya.

[..]

—El Tsunami ha estat com un fracàs. El Tsunami és una gran trampa perquè fa la sensació que va llançar una pila de gent a l’escorxador. Quan vam anar directament cap a l’aeroport, estàvem disposats a quedar-nos-hi les hores i els dies que calgués. I de cop es va desactivar. I a la Jonquera, que també estàvem disposats a continuar, de cop i volta, es va desactivar. Llavors es va tornar a activar a Salt i es va tornar a desactivar. I el dia del Barça, ja ni t’ho explico… Qui hi ha darrere aquestes directrius, que no sabem qui és, no és ferm. I la lluita no violenta i pacífica només triomfa si no s’atura. La mobilització constant ha de ser com un gota a gota, i era possible, perquè vam veure com la gent s’ho creia i hi estava disposada.
[..]
Estic convençut que les coses ja han començat a canviar. Mireu què passa als Estats Units. Però com que som tan endins del canvi, no ens n’adonem. I els canvis mai no són immediats. I els poders fàctics, no sols els governants sinó també l’empresarial, ho saben. És un imperi que va caient. Mireu amb la covid-19. Es podrà jugar a futbol, anar amb avió, però amb la cultura, unes mesures de seguretat màximes que són inabastables. Volen entreteniment i que la gent no pensi i, així, tenir-nos distrets. Però això se’ls acaba i als carrers cada cop hi ha més contestació.
 Sempre dic que ens arribarà una finestreta d’oportunitat. I ens hi hem d’agafar. Estic convençut que ens arribarà. Si em demaneu quina, no us sé respondre, però hi serà.

El paper dels lliristes
Els independentistes d’anar a donar suport als presos, fer les performances de l’Onze de Setembre… Jo crec que tota aquesta gent ens fa molta falta perquè a l’hora de votar sempre hi són i a l’hora de mobilitzar-se, també. Calen, les accions ‘lliristes’. I les altres, també. Per exemple, els d’Urquinaona. Sempre els he defensat. Quan molts els criticaven, fins i tot el meu partit, i d’aquí ve una mica el focus de discrepància… Ostres, per què els joves no poden anar amb la cara tapada i crear aldarulls? Primera, no van crear-los ells, els aldarulls.
I segona, s’han de protegir.
Si jo hi tingués un fill, li demanaria que anés amb un fulard i que només se li veiessin els ulls. Si t’identifiquen amb vint anys, t’arruïnen tota la vida.

—Voldríeu dir res més?
—S’ha de ser molt honest amb tot. A més, vull afegir que hem d’aprendre a escoltar tothom. Sóc partidari de dialogar. Dialogar sí, però començar ara i des del primer moment. Segurament, dialogant tothom haurà de fer concessions, però és que a l’altra banda no ho han fet mai, això, ni es veu. Per això em converteixo en un defensor de la unilateralitat. Asseguem-nos i parlem-ne, des del diàleg sempre surten les coses. Deixeu-me posar també l’exemple que els anglosaxons, que en saben molt, diuen que tot és teu fins que no poden lluitar contra la independència dels territoris ocupats perquè la situació els ha superat. I aleshores els aconsegueixen convèncer que quedin, com a mínim, sota la gran reina d’Anglaterra. En canvi, aquí l’esperit no espanyol, sinó castellà, que per mi això és la Gran Castella, prefereixen que sigui abans trencada que desunida. Això ho destrossa tot. Hi ha gent fantàstica a tota la península, però aquest orgull… Tinc una anècdota molt curiosa.
—…
—Tenia un gran amic, que va deixar de ser-ho durant uns mesos, un noi que treballa a l’Ajuntament de Burgos, que em va enviar un missatge dient-me que no es creia el que jo feia contra la pàtria. Mesos després vam coincidir a Sitges en un acte i va voler parlar amb mi i demanar-me perdó. Em va dir que s’havia adonat d’on venia el problema, que nosaltres, els catalans, teníem una gamma de colors amb el mar, però ells a Castella només tenien la Meseta i això els feia cecs. Que aquest orgull els mataria i que estava segur que ho perdrien tot. Això es diu la gravetat castellana, i vaig preguntar-li què era i em va dir que mirés el Quixot. Tinc grans amics i grans enemics per tot Espanya.

Només ens quedarà la veritat (Borja Vilallonga: 3 de setembre del 2018 )

FONT: Blog de Borja Vilallonga
3 de setembre del 2018

Rebo un missatge d’un amic: «Has d’explicar tota la veritat. No et pots quedar només amb aquesta captura de pantalla d’una conversa amb en Quim Torra. Si no ho fas la gent es pensarà que ho has fet per despit d’un unfollow.» 

La publicació d’una captura de pantalla d’una conversa entre en Quim Torra i jo del passat 15 de març de 2018 és una cosa que es covava de lluny. La data de la seva publicació, 31 d’agost de 2018, no és banal. La motivació té a veure amb tot l’escaquer polític de la neoautonomia catalana i la derrota de l’independentisme. Portava setmanes pensant com publicar la conversa i com fer aquest article. El missatge del meu amic m’ha ajudat molt a escriure les línies següents.

Els dos mesos que van del 15 de març—quan em va tocar obrir el joc amb en Quim—fins al 15 de maig—data de la seva investidura—van ser trepidants: missatges constants, trucades, visites al parlament, contactes amb la CUP, un viatge inesperat... Pensàvem que en Quim Torra era l’únic diputat amb capacitat per exercir un lideratge independentista que evités la neoautonomia. A més, era l’únic candidat a qui la CUP estava disposada a votar.


Sergi Sol / David Madí

La realitat, però, ha estat molt diferent. Com diu l’Enric Vila, en Quim s’ha convertit en l’enterramorts ideal, qui, en realitat, ha fet més fàcil de desplegar la neoautonomia.
Ha estat també la victòria d’en David Madí i en Sergi Sol perquè en Quim Torra no s’hi ha enfrontat. Això és la victòria de l’Artur Mas i l’Oriol Junqueras
—els dos responsables principals de frenar la declaració d’independència després del referèndum.

Quinze dies després de la investidura d’en Quim Torra, el meu grup s’hi va reunir. El missatge va ser demolidor: «només em fan signar nomenaments, increments salarials, cotxes oficials i dietes. És l’única cosa que els interessa». Jo vaig aixecar un avís important aquell dia: no anàvem en la direcció correcta. La missió d’en Quim era desestabilitzar-ho tot, no pas signar nomenaments i repartir canongies. Durant el viatge d’en Quim a Washington D.C. i un intercanvi de missatges amb ell, ja vaig veure que tenien raó les veus que em deien que havíem comès un gravíssim error evitant anar a eleccions i posant en Quim Torra.

Molta gent ha tret a relluir la seva superioritat moral per criticar-me que publiqués una conversa «privada». Una conversa amb un polític seria privada si m’estigués parlant de la seva hemorroides o d’un tema familiar. Són converses professionals i es poden filtrar segons l’interès públic. Això és elemental. L’audiència catalana tampoc ha sabut captar la meva ironia. La catalanor moralista i esteta porta massa anys vivint en la bombolla processista. Ha perdut l’esperit crític i de supervivència: només li queda el victimisme ensucrat i mentider que l’Eva Piquer representa tan bé.
Critiquen «les formes» i es refugien en el cinisme mentre miren bocabadats com els desmunten el país. És justament per aquest motiu que ens estan desmuntant el país.

La captura de pantalla amb la conversa ha molestat tant perquè la veritat molesta a la Catalunya de la derrota. En aquella captura de pantalla hi ha moltes capes de veritat amagades.

La primera veritat és la d’un Quim Torra sense filtres criticant els partits i sentenciant que volen autonomia.

La segona veritat és que faig de missatger oferint una presidència a un diputat essent jo anònimament a Nova York. I la tercera veritat, last and least, és que puc estar parlant de tu a tu amb un diputat i avui president de la Generalitat. Això és el que exalta els ànims de la memorable enveja catalana. El rei va despullat i jo en sóc l’escuder.

Si jo podia parlar amb en Quim Torra de tu a tu és per molts motius.
Un, però, és que en Quim Torra sabia que l’Oriol Junqueras havia pactat amb els espanyols de matar qualsevol intent d’independència a l’octubre.



Si el referèndum no hagués sortit bé en Junqueras hauria estat el president dels espanyols.

És per això que en Quim i el seu nucli s’agafaven a en Puigdemont com un clau ardent, tot i que sabien que no el podien rescabalar pels seus grans errors estratègics—no pas pel seu exili i la persecució judicial espanyola. En aquesta història, paradoxalment, el que menys importa és la qüestió judicial i els presos. Els presos són el xantatge emocional que manté els catalans estabornits.

La maquinària del pacte era implacable. Mentre es preparava el referèndum, també es preparava la traïció per impedir-lo o neutralitzar el resultat.
Era un pacte cuinat amb l’omnipresent Mas. Els respectius lloctinents de Mas i Junqueras, Madí i Sol, van fer la resta.
Sol va tenir l’entrebanc que jo li vaig estar a punt d’aixafar la guitarra sense voler en intentar de publicar un llarg reportatge sobre un membre del servei secret espanyol.


Aquest espia fa feines per als serveis legals d’Esquerra i el 2017 feia de pont entre Junqueras i Madrid.
Encara avui tinc por de dir el seu nom. Aquí van començar tots els meus problemes.


Sol va prémer tots els botons perquè jo saltés d’El Temps el juliol de 2017. La pressió era insofrible i vaig preferir de dimitir just a temps. L’endemà de la meva dimissió vaig trucar a en David Madí. Em va dir que feia uns dies s’havia reunit amb l’Eliseu Climent i que tot anava bé. S’hi havia reunit el mateix dia que en Miquel Gamisans em donava l’ordre d’en Sergi Sol: no pots publicar el dossier sobre aquell espia del CNI.


Ja vaig veure que jo estava ferit de mort i que tot era qüestió de pactar bé una sortida honorable. Jo havia dimitit motu proprio, però ells havien de fer maneres perquè jo no pogués aixecar el cap a Catalunya mai més: calia que la meva sortida no fos honorable. Si no hagués estat per una trucada màgica d’en Carles Foguet, el mal hauria estat molt major i mai hauria sabut el perquè de tot plegat. Li estic agraït; a ell li dec de poder escriure això avui.


Carles A. Foguet


També ho estic a l’Antoni Maria Piqué per voler saber la veritat i difondre-la aquell dimecres de juliol, no solament des de les pàgines d’El Nacional. Temps més tard, en Foguet m’enviava un missatge sobre en Sergi Sol que deia: «Si algú va fer coses malament, que n’assumeixi les conseqüències.»


Antoni Maria Piqué Fernández

La meva reacció va ser la d’aferrar-me al reportatge d’investigació i treure’l com fos—i no vaig poder. En les setmanes següents va començar el degoteig de desercions. Vaig rebre un missatge d’un dels periodistes implicats en la preparació de la investigació: «no m’involucris mai públicament amb aquest tema.» Un altre dels periodistes em deia: «no puc posar a la teva disposició la meva part dels documents.» Només vaig rebre el consol d’un dels meus periodistes. Com que a ell l’espia del CNI ja l’havia amenaçat anteriorment, estava curat d’espants. Però tampoc en volia saber gaire res, i d’aleshores ençà que aquest periodista només ha parlat dels núvols i no ha escrit mai més cap reportatge d’investigació.
Vaig haver de recopilar de nou tota la documentació, sol.
La derrota de Catalunya és exactament això.

El cordó sanitari que es va crear al meu voltant va estar a punt de funcionar—és un tema llarg i va incloure un matusser intent de retirar-me el passaport i també una ombra que se’m va enganxar dies abans del referèndum.

Però el 7 d’octubre em vaig escapar. En una sortida molt accidentada, la meva muller i jo vam marxar a Nova York amb dues maletes—la meva dona Ilisa ha estat la gran víctima de tot plegat.
Deixant totes les nostres pertinences a Catalunya, la meva senyora mare es va haver d’encarregar de recollir les desferres.

Ella ha estat sempre ben conscient de la magnitud del que havia passat. Ens havíem quedat sense res, un any després de fer la gran inversió de venir a viure a Catalunya per tenir una vida tranquil·la i tenir fills. Retornats a Nova York, vam haver de començar des del no-res. Amb mentalitat de supervivència i una bona feina sota el braç vam començar a reconstruir. Ara jo era a Nova York amb plena llibertat i molt de temps per fer i explicar coses. La resta ja és història i aquí es clou el cercle.

Som en una nova hora zero dels catalans.
I com en tota hora zero, el que ens salvarà és centrar-nos en nosaltres mateixos més enllà del país.

Haurem de passar uns decennis al mas, com Josep Pla, o a Ginebra sobrevivint, com Mercè Rodoreda. Aleshores només ens quedarà la veritat.